Dues cases, separades per un carreró estret.
A la dreta una paret amb una escalonada a primer terme.
Escena 1
PROXÀGORA, dona de Blèpir surt, vestida d’home (amb bastó, sandàlies de correja i toga i una barba postissa a la mà), de casa seva. Quasi no hi ha llum. Avança amb un llumeneret que agita com a senyal, i declama amb grandiloqüència adreçant-se al llumeneret.
PROXÀGORA: Llumener meu, fé el senyal convengut! Només tu ets el confident dels nostres secrets, quan dins el dormitori provam totes les posicions de l’amor, només tu veus els nostres moviments voluptuosos. Només tu, il·luminant els racons secrets del nostre entrecuix, encens la vegetació que hi floreix. És just, per tant, que també sàpigues els projectes aprovats per les dones. (Pausa. Deixa el to declamatori i ja no s’adreça al llumener.) Però no veig que se’n presenti cap, de les que havien d’acudir, i ja comença a clarejar i l’assemblea ha de començar ben aviat. ¿No deuen haver trobat les barbes postisses que vàrem dir que duríem, o no deuen haver pogut prendre els vestits dels seus homes. (Pausa) Ah! Per allà veig un llum que s’acosta. M’enretiraré una mica per si és un home. (S’amaga dins del carreró. Per la dreta arriba una dona amb un fanal a la mà, seguida d’altres dones, totes amb barbes, gaiato, sandàlies d’home i el mantell recollit sobre el braç dret.)
DONA 1: És hora de partir, el gall ja ha cantat per segona volta.
PRAXÀGORA: Ara ve la dona del taverner, amb totes les altres. (A la Dona 2): Com és que has trigat tant?
DONA 2: És que el meu home, mariner de Salamina, m’ha fet jugar amb el rem tota la nit baix dels llençols. Fins just ara mateix no li he pogut arreplegar el mantell.
PROXÀGORA: Au! Preparem-ho tot mentre encara hi ha estrelles.
DONA 2 (mostrant un covenet i un fus): Jo he duit aquesta llana, per cardar-la durant l’assemblea.
PROXÀGORA: ¿Durant l’assemblea? Desgraciada!
DONA 2: ¿És que deixaré de sentir-hi, perquè estigui cardant? Tenc els meus fills despulladets!
PROXÀGORA: Venir mostrant la llana quan no hem de deixar veure res del que tenim de dona! Estaria bé que enmig de la gentada una de nosaltres saltàs cap a la tribuna, faldes en l’aire, ensenyant el borrissol! Al contrari: si ben tapades amb els mantells ocupam els primers llocs, ningú no ens coneixerà. La nostra empresa és apoderar-nos del govern pel bé de la república, ja que la nau de l’estat no va ni a rem ni a vela. Posau-vos, doncs, les barbes, les que us heu exercitat a parlar.
DONA 2 (Posant-se la barba): Quina cosa més ridícula. Aquestes barbes pareixen un rest de calamars torrats.
PROXÀGORA: Prou. ¿Qui vol prendre la paraula?
DONA 1: Jo, però, que no he beure abans?
PROXÀGORA: Seu. Qui sap si allà no hauries fet el mateix!
DONA 1: És que els homes no beuen a l’assemblea. I vi del més bo. Per això els seus decrets semblen escrits per borratxos.
PROXÀGORA: Calla i seu. Jo mateixa parlaré per totes. (Declamant): “La felicitat d’aquest país m’interessa tant com a vosaltres i veig la ciutat sempre governada per capitostos infames. I si encarregam el govern a un altre, encara anam a pitjor. El meu parer és que el govern de la ciutat s’ha de donar a les dones, perquè elles són les que administren i regeixen les nostres cases.”
TOTES LES DONES: Molt bé, molt bé! Continua, “amic” meu, continua.
PROXÀGORA: Ara us demostraré que elles són mil vegades
més prudents que nosaltres. Elles pasten les coques
com abans. Als seus homes fan la vida impossible,
com sempre. I els amants els tenen dins ca seva.
Els agrada el vi fort, com abans, i es complauen
a fer-se furgar el foc, com abans i com sempre.
Ciutadans, si els posau el govern a les mans,
no ens cansem en disputes ni indaguem què faran;
deixem-les en total llibertat d’acció.
Pensem que, com són mares, faran tots els possibles
d’estalviar soldats i guerres i batalles.
La dona és enginyosa, no aplegarà ningú
la riquesa com ella. Si arriben a manar,
no cregueu pas que sigui fàcil d’entabanar-les:
més aviat són elles que enganyaran els altres.
Més avantatges queden, no els diré. Seguiu
els seus consells, i sempre, sempre sereu feliços.
DONA 1: Admirable i dolcíssima Praxàgora! On has après a parlar tan redebé? Tu seràs la nostra estratega: procura dur a bon terme els teus propòsits. Però si el demagog Bauza t’ataca i t’insulta, ¿com li replicaràs a l’assemblea?
PRAXÀGORA: Li diré que miri el cul d’un ca.
DONA 1: D’acord. Però no hem dit com hem d’aixecar els braços, tal com es fa per votar. Nosaltres només estam acostumades a aixecar les cames.
PRAXÀGORA: Ens destaparem el braç esquerre només fins al colze. Au, va, en marxa amb els bastons i cantant alguna cançó antiga, talment com fan els homes.
Baixen de l’escenari davant la primera fila a fer el cor.
La CORIFEA és la que dirigeix el cor amb cops a terra amb el bastó.
CORIFEA: HA ARRIBAT EL MOMENT, OH HOMES DE PARTIR.
PENSEM, PENSEM, PENSEM A DIR-NOS “HOMES”, “HOMES”
TOT EL MATÍ.
MOLT MAGRE HO PASSAREM SI ENS PODEN DESCOBRIR
CONSPIRANT A LES FOSQUES, TOTES FENT REMOLÍ.
Puja el cor, la meitat per cada banda i canten dalt de l’escenari, ja més il·luminat.
COR: A L’ASSEMBLEA AVIAT
ABANS QUE SIGUI DE DIA,
ENS CONVÉ FER MOLTA VIA
PER SEURE TOTS DE COSTAT.
DES QUE PAGUEN TOTHOM FRISSA,
NO FAN RES SINÓ COBRAR.
SI HI HA RES A REPLEGAR
TOT ÉS UNA CORREDISSA.
Se’n van totes.
Escena 2
Apareix en Blèpir vestit de dona. Va de banda a banda de l’escenari. Claror de trenc d'alba.
BLÈPIR: ¿On ha anat la meva dona? Segur que no ha sortit per res de bo. Som un desgraciat per haver-me casat de vell. Amb ganes d’anar de ventre, he cercat el mantell i les sandàlies, però no els he trobat en lloc. I com que aquest (s’assenyala el ventre) tocava a la porta, he hagut d’agafar el vestit i les sabates de la meva dona. Bé, aniré a aquell racó. (S’ajup i es tira el vestit amunt: se li veu el gran fal·lus que duu).
Apareix en CREMES que ve de l’assemblea.
CREMES: Ei, Blèpir, què hi fas amb el vestit color de safrà de la teva dona?
BLÈPIR: No he trobat el mantell, la dona no hi era, i he sortit de pressa de por de sollar-ho tot. (Fa un pet). Una maleïda figa de moro obstrueix la sortida. (Prem). Quin turment, tenc el forrall ben passat a la porta. (Mirant el públic): A quin metge acudiré que sigui entès en culs. Tal vegada en Bauzà (pet). Sobirana patrona dels parts, no deixis que rebenti així estret.
CREMES: Però, estàs fent cordella? (Assenyala el que li surt per darrera).
BLÈPIR ( torcant-se, a Cremes): I tu, d’on véns?
CREMES: De l’assemblea.
BLÈPIR: ¿És que ja ha acabat?
CREMES: A trenc d’alba. Per Zeus, que he rigut de bona gana! Hi havia una concurrència d’homes com no es recorda. Els hem pres per sabaters, que treballen a l’ombra: només es veien cares blanques en la multitud que omplia l’assemblea. Un d’ells, un bell jove, molt blanc, ha pujat a la tribuna i ha començat a dir que convenia entregar a les dones el govern de la república. Llavors, la multitud de sabaters de cutis blanc han començat a esvalotar-se i a cridar que tenia raó. Però els habitants del camp s’hi han oposat vivament.
BLÈPIR: I amb motiu, per Prometeu!
CREMES: Però els sabaters eren majoria. Mentrestant, l’orador prosseguia amb aquella cridadissa, fent grans elogis de les dones i dient pestes de tu.
BLÈPIR: I què pot haver dit?
CREMES: Que ets un poca-vergonya.
BLÈPIR: I de tu?
CREMES: Ara no demanis això... I a més, que ets un lladre. I un delator.
BLÈPIR: Jo tot sol?
CREMES (assenyalant el públic): Tu i tota aqueixa turba, per Zeus. (Amb veu efeminada): “Les dones –continuava- estan plenes de discreció i no divulguen mai cap secret, mentre que tu i jo sempre revelam les decisions del Senat.”
BLÈPIR: Deia ver. ¿I què s’ha resolt al final?
CREMES: Encomanar-los a elles la direcció de l’Estat: és l’única novetat que no s’havia provat a Atenes.
BLÈPIR: ¿De manera que queden a càrrec de les dones totes les coses que abans nosaltres decidíem? ¿I que ara serà la meua dona la que anirà a l’assemblea en comptes d’anar-hi jo?
CREMES: I la teua dona i no tu, serà la que d’ara endavant durà els doblers a casa. Tu no hauràs de gemegar més i podràs quedar a ca teva fent pets.
BLÈPIR: Lo que hem de tèmer els de la nostra edat, és que quan elles tendran el govern a la mà no ens obliguin per la violència.
CREMES: ¿A fer què?
BLÈPIR: A deixar-les satisfetes. (Gest obscè amb el penjoll). Fer-ho per la força és penós.
CREMES: Però si és en profit de la república, no hi ha més remei. Ja saps el que es diu des del temps antics: que els nostres decrets més insensats són els que solen donar més bon resultat. Qua així ho facin Pal·las Atenea i els altres déus! Jo me’n vaig. Salut
BLÈPIR: Igualment, Cremes.
Se’n van. En Blèpir cap a ca seva.
Escena 3
Entra amb gran decisió, per entremig del pati de butaques, el cor de dones encara vestides d’home. Ja ha sortit el sol. La CORIFEA fa el recitat; les seves paraules són insinuacions per als espectadors i els mira i assenyala quan diu “bergants”...
CORIFEA: ANEM CAP ENDAVANT, SENS GAIRE FRESSA FER.
ANEM, ANEM, QUE NO ENS VEGI CAP HOME, ANEM.
ANEM ALERTA.
HI HA MOLTS DE BERGANTS QUE ENS PODEN ESTRAFER.
FINS QUE ARRIBEM A CASA SÉ CERT QUE PATIRÉ.
Pugen a l’escenari, la meitat per cada banda, i canten.
COR: CAMINAU TREPITJANT FORT
ARA QUE VENIM DE L’ÀGORA;
JA VEUEN CA NA PRAXÀGORA
I NO HEM DE PRENDRE TORT.
AU A CANVIAR ELS VESTITS,
QUE NO ENS VESSIN DISFRESSADES.
JA VÉNEN LES CAMARADES
SENSE AMAGAR GENS ELS PITS.
PRAXÀGORA: Oh dones! Tots els nostres projectes s’han vist coronats per l’èxit més favorable. Abans que cap home ens vegi, tirem els mantells i deixem els bastons.
El COR fa mutis amb un gest decidit.
PRAXÀGORA va cap a ca seua, i quan va per entrar-hi, surt en BLÈPIR encara vestit de dona.
BLÈPIR: Praxàgora. D’on véns amb els meus vestits?
PRAXÀGORA: No deus creure que vénc dels braços d’un amant.
BLÈPIR: No d’un tot sol, tal vegada.
PRÀXÀGORA: Una de les meves amigues anava de part i m’ha enviat a cercar i t’he pres el mantell per anar més abrigada. (Praxàgora ensuma en Blèpir, mira davall la figuera i va a cercar la granera). I me n’he anat, com tu fas, picant les pedres amb el bastó (imita la coixera i el coll tort de Blèpir, i fa servir la granera de bastó). A més t’he deixat ben calentet baix dels tapalls.
BLÈPIR: ¿Saps que he perdut el blat que m’haurien donat a l’assemblea?
PRAXÀGORA: Però hi ha hagut assemblea, avui?
BLÈPIR: I tant! D’ara endavant, ja et pots tractar a cor què vols cor què desitges. Diuen que us han encomanat la república.
PRAXÀGORA: Per Afrodita! La república serà feliç d’ara endavant.
Entra CREMES i queda devora na Praxàgora i en Blèpir, escoltant.
Entra el COR silenciosament i es col·loca.
BLÈPIR: Per què?
PRAXÀGORA: Per moltes raons. No es permetrà que els desvergonyits la taquin amb roïneses, ni aixecar falsos testimonis, ni fer delacions calumnioses...
BLÈPIR: ¿No veis que així llevareu totes les maneres de viure?
CREMES: Deixa parlar la teva dona.
PRAXÀGORA: No serà permès robar, tenir enveja als veïns, ser pobre ni prendre penyores als deutors.
CREMES: Grans promeses, si no són mentida.
PRAXÀGORA: Jo les realitzaré. Tu (s’adreça al cor) em faràs justícia. I tu (adreçant-se al seu marit) hauràs de callar.
COR: PER PART TEVA SERÀ NOBLE
QUE SENSE GENS DE PLORINY
DONIS GRANS PROVES D’ENGINY
I DEL TEU AMOR AL POBLE.
DEL TEU AMOR, DEL TEU AMOR,
DEL TEU AMOR PEL POBLE, DEL TEU AMOR
EL QUE HEM PASSAT FA PUDOR
NO ENS MEREIXEM AITAL VIDA.
HEM DE FUGIR DE SEGUIDA
D’AQUEST GOVERN TRAÏDOR.
GOVERN TRAÏDOR, GOVERN TRAÏDOR,
DE FUGIR DE SEGUIDA, GOVERN TRAÏDOR
CORIFEA: No tardis, Praxàgora, posa’t tot d’una a la feina.
PRAXÀGORA (al públic): Idò bé. Vull que tots els béns siguin comuns. En una paraula, establesc una vida igual per a tothom. Primer faré comuns els camps, els diners i les altres propietats, i amb tots aquests béns, administrats amb coneixement, hi haurà menjar per a tothom. Tot serà de tots: pans, peixos, pastissos, túniques, vins, ciurons...
BLÈPIR: I si algú es fixa en una al·lota guapa i se la vol fer seva, podrà fer-li un obsequi amb els fons reservats?
PRAXÀGORA: És que l’amor es podrà obtenir de franc. Perquè jo faré que les dones siguin també de tots i donin fills al que en vulgui.
BLÈPIR: Però no comprens que tots s’afuaran a la més guapa?
PRAXÀGORA: Les més lletges estaran devora les més polides, i tothom qui en vulgui una d’aquestes, abans haurà de passar per la tanda de les primeres.
BLÈPIR: ¿I no veus que, segons el teu sistema, els de més edat haurem perdut els daixonses quan arribarem a les guapes?
PRAXÀGORA: No s’hi obstinaran en tu, si no vols jeure amb elles. Estigues tranquil.
BLÈPIR: Pel que fa a les dones, està ben imaginat: heu pres totes les precaucions perquè no us quedi cap forat per tapar. Però i els homes? ¿Què farem, si les dones rebutgen els lletjos i es donen als guapos?
PRAXÀGORA: No es permetrà tampoc que les dones jeguin amb els ben plantats sense haver cedit abans als precs dels més poc agradosos.
BLÈPIR: I on serviràs el dinar?
PRAXÀGORA: Tots els pòrtics i tribunals es convertiran en menjadors. Cada u tornarà del dinar gojós. Les dones us sortiran a camí dient-vos: “A casa hi ha una al·lota molt bella i molt blanca, però abans has de compartir el meu llit”. Vejam, no us agrada aquest sistema?
BLÈPIR I CREMES: Ja ho crec!
BLÈPIR: Anem, que jo t’acompanyaré, perquè la gent em miri i digui: “Vet aquí el marit de la nostra estratega”.
Desapareixen per la dreta.
Escena 4
Les cases seran les mateixes, però si han de fer alguns canvis: un ramell devora la casa, paperines de colors, etc. I la llum serà vermellosa, com de tuguri, i hi pot haver un punt de llum a cada finestra.
DANSA ERÒTICO OBSCENA DE LA VELLA, LA JOVE I EL JOVE, QUE ANIRÀ AMB UN GRAN FAL DE CUIRO. ELLES DUES L’ESTIREN CADA UNA CAP AL SEU PORTAL. LA MÚSICA TAMBÉ SERÀ IMPÚDICA.
VELLA (que s’aboca a la l’ampit de la finestra i està caracteritzada molt lletja): ¿Per què els joves no són aquí? Ja passa de l’hora, i jo aquí sense fer res, pintada de blanc i amb la túnica transparent, amb desig de seduir el primer que passi. Oh muses, descendiu a la meua boca i inspirau-me alguna cançó voluptuosa!
LA JOVE (que guaita per la finestra del costat): ¿Has enguaitat a la finestra primer que jo, vella podrida? I et creies, perquè jo no hi era, que podries atreure algú amb les teves cançons. Idò jo també cantaré.
VELLA (fent-li un gest obscè amb dos dits): Conforma’t amb això i vés-te’n. I tu (s’adreça al flautista, que pot ésser-hi o bé tocar sense ésser vist) flautista meu, agafa l’instrument i toca una tonada digna de tu i de mi. (Recita, acompanyada del flautista:)
Aquell que es vulgui divertir
cap al meu llit ha de venir.
Li manca l’art a la innocència,
també molta d’experiència.
No saben les que van pujant
estimar tant com jo l’amant:
que primer a ell s’unirien
i cap a un altre volarien.
LA JOVE (també recitant):
No malparlis de les novícies,
que la voluptat apareix
a les seues cuixes tan tendres
i en els seus pits rodons floreix.
En canvi a tu, jaia resseca,
depilada i pintarrutxada,
només la mort et vendrà a dir
que tu, ets la seua estimada.
VELLA (recitant):
Doncs que el forat se’t desplaci
i el jaç se’t desentrellaci
sempre que hi vulguis folgar.
Que trobis serpents al llit
que t’abracin, pel delit
d’un home petonejar.
LA JOVE (recitant):
Cerca’t un consol sens tarda,
jo t’ho suplico vellarda,
tu mateixa desfoga’t.
I si et cal beu un vinet.
que tu mai no em robaràs
els plaers al matalàs;
la jovença, si de cas,
no me l’has de prendre pas.
VELLA: Canta tant com vulguis i surt a la finestra com una gata. Ningú no entrarà a ca teva abans de passar per casa. Mira, ja ve el meu amant.
LA JOVE: No té cap desig de tu, mala pesta! T’ho farà veure tot d’una. Jo me’n vaig. (Es retira de la finestra).
VELLA: Jo també, perquè vegis que no m’engany. (Amaga el cap).
Entra per l’esquerra EL JOVE amb una torxa.
EL JOVE (recitant):
Oh, si amb la jove em podia ajaçar,
i no m’hagués primer de desfogar
amb una vella, o una esmussada;
per l’home lliure això és cosa pesada!
VELLA (que torna a guaitar; recitant, fluix, per a ella):
Gemegaràs, per zeus, mes folgaràs;
per a les velles aquesta és la gràcia,
ara és la llei nova, i tu ho faràs
perquè així ho mana aquí la democràcia.
(Es retira).
LA JOVE (guaita a la finestra, declamant per a ella): “Amor meu, vine cap aquí, vine a compartir el meu llit, aquesta nit. Estic enamorada dels teus rissos. Un desig violent em turmenta. Escolta’m, Eros, i fés que véngui a jeure amb mi”. (Es retira).
EL JOVE (líric):
Vine cap aquí, estimada.
De pressa, acosta’t a mi,
obre’m ja la teva porta,
si no em vols veure morir.
De pressa, que em vull estrènyer
contra el teu pit i aferrar-me
a les teves belles anques.
Mou-te amb bon ritme i amb ànsia.
Escolta’m, déu de l’amor,
fes que pugui jeure amb ella.
EL JOVE toca a la porta de la JOVE, però s’obre la porta de davant i apareix la VELLA 1.
VELLA: Ei, jove! ¿Per què toques? ¿Em cerques a mi?.
EL JOVE: Jo? De què? Primer morir-me!
VELLA: Ets tu qui esper, per Afrodita, vulguis o no! (L’abraça, i el jove en fuig).
EL JOVE: Jo he tocat a aqueixa altra porta.
VELLA: Primer has de tocar a la meva. No t’amollaré. (L’agafa). Jo et duré al meu llit. Això t’hi farà consentir. (Li ensenya un document enrotllat).
EL JOVE: I què és això?
VELLA: Un decret nou. Escolta (llegeix): “Les dones han resolt que quan un home desitjarà una dona jove no podrà folgar amb ella abans d’haver-ne satisfet una de vella. Si el jove s’hi nega i continua desitjant l’al·lota, les dones d’edat podran impunement arrossegar-lo, agafant-lo per on més li dolgui”. (L’agafa per on sigui i el va estirant cap dins).
EL JOVE: Pobre de mi. Quina desgràcia! Abraçar una vella repugnant, una nit sencera, i tot un dia. ¿No som ben desgraciat? Segur que vaig néixer en un mal signe.
Desapareixen cap a la casa de la vella.
Escena 5
Entra el cor i resta durant tota l’escena.
Sol de migdia.
DANSA DE FESTA DEL COR, AMB MÚSICA.
Entra per la dreta la cortesana, mig embriagada.
CORTESANA: Quina felicitat la del poble d’Atenes! Que feliç la meua senyora, i tots vosaltres i els conciutadans, i jo més que ningú, jo, la criada, que arrib amb els cabells perfumats d’essències! Que exquisides, oh Zeus! Però no tant com les àmfores de vi de Tasos: la seua aroma es conserva molt de temps dins el meu cap, mentre que les altres aromes floreixen i s’evaporen tot d’una. El vi és mil vegades preferible, oh déus! Buidau-me’n de pur! Ens alegrarà tota la nit. (Entra BLÈPIR). I ara veig el meu amo que ve a dinar. Senyor, home feliç, home felicíssim!
BLÈPIR: Jo?
CORTESANA: Sí, tu, l’home de la nostra estratega, més feliç que ningú! La senyora m’ha dit que et dugui a dinar i que hi dugui també aquestes al·lotes (senyala el COR). Encara queda molt de vi de Quios i coses bones a betzef. No ens entretenguem! (Als espectadors:) I si entre els espectadors n’hi ha de ben disposats a favor nostre que s’ajuntin amb nosaltres: els darem de tot.
BLÈPIR (és una broma per al públic): El menjar està preparat per a tots sense excepció... si se’n van a ca seva.
CORTESANA: Abans, però, preludiarem el banquet amb un cant solemne.
COR (estrofa recitada):
A TAULA CIUTADANS! A TAULA CIUTADANS!
TOTS ESTAU CONVIDATS. LES TAULES SÓN PARADES,
ELS LLITS SÓN ADORNATS DE PELLS I DE COIXINS.
US ESPEREN EN FILA LES DONES DELS PERFUMS,
LES DONES DELS PERFUMS.
LA LLEBRE I EL PEIX JA ES ROSTEIXEN A L’AST,
JA ES ROSTEIXEN A L'AST, A L'AST, A L'AST, A L'AST.
(Antístrofa):
LES GALETES ES DAUREN, LES CORONES ES TRENEN,
LES AMETLLES ES TORREN. LES MÉS FRESQUES DONZELLES
VETLLEN L’OLLA AMB LLEGUMS QUE BULLEN LENTAMENT.
VENIU, VENIU, VENIU,
VENIU, DONCS! EL QUI PORTA EL PA JA ÉS AL SEU LLOC.
APA, ENDAVANT! A FER QUE TREBALLIN LES BARRES!
DANSA VIVÍSSIMA, EXULTANT. MÚSICA MOLT FORTA I AMB RITME. EL COR VA AFEGINT ELS ALTRES ACTORS A LA DANSA, QUE VA FENT CERCLES. AL FINAL SURTEN TOTS DANSANT, FENT UN CARAGOL.
COR (ballant): SALTEU I BALLEU, IAÍ, IAÍ! A DINAR, ENOI, ENAI. COM PER UNA VICTÒRIA, ENOI, ENOI, ENAI, ENAI!
COMENTARI DE L'ASSEMBLEA DE LES DONES D'ARISTÒFANES
AUTOR I CONTEXT
Aristòfanes (Atenes 450-385 aC), ara fa dos mil cinc-cents anys, escriu les primeres comèdies en una Grècia democràtica. Així com ara les comèdies solen ésser més casolanes, de trulls de parelles i embulls familiars, les d’Aristòfanes tenen un contingut més filosòfic i poètic, com les tragèdies de l’època, i també més cívic, amb molta crítica i befa dels governants (sempre esmentats pel seu nom).
De fet, Aristòfanes viu a l’època d’or de la tragèdia grega. Conviu amb Sòfocles i Eurípides. Èsquil, el primer gran tràgic grec, que ja és mort, es continua representant. La tragèdia grega ens fa veure l’home mesurant les pròpies potències i la pròpia llibertat enfront d’ell mateix i dels altres (homes o déus).
Critica Eurípides a Les granotes i a Les Tesmofòries, perquè ja no és un tràgic, sinó que està tocat del pessimisme actual, que renuncia a explotar les potències de l’home en profit de la vida quotidiana social. També Sòcrates, que viu a la seva època, sofreix, per motius semblants als d’Eurípides, la sàtira d’Aristòfanes a la comèdia Els núvols.
Els cavallers, és un atac al bel·licisme del demagog Cleó. Aristòfanes odia la guerra i acusa els seus partidaris de voler-la només per enriquir-se. Acarnesos és una sàtira contra el partit de la guerra i els generals. D’altres comèdies seves són contra la guerra: La pau, i Lisístrata, en què les dones, cansades de guerra, diuen als homes que no ho faran més amb ells mentre no hi hagi pau (Lisístrata significa "la que dissol els exèrcits".
A L’assemblea de les dones, aquestes, cansades de veure els disbarats polítics dels homes, prenen l’assemblea, el poder, i proposen una comunitat de bens. Plutus és un intent de tornar la vista a La Riquesa, que és cega, perquè afavoreixi els bons. Les vespes, és una burla contra la mania d’Atenes d’asseure’s en els jurats públics a jutjar les causes. Veim que en totes hi ha sàtira política, però sovint obrint poèticament camins alternatius.
A Els ocells Coratjut i Esperançat cansat de la ciutat, saturada de judicis i plets, van a fundar una ciutat nova al cel amb els ocells,quan la funden polítics i capellans hi acudeixen per aprofitar-se’n i els fan fora, i també aconsegueixen alliberar-se del poder dels déus; és una metàfora de la llibertat individual sense límits.
TEMA
"Aristòfanes m'ha ensenyat a comprendre i a estimar la vida. Perquè la que trobem a les seves comèdies és exactament la d'avui, amb les flaqueses i el seu perenne punt de ridícul, explotat adés amb jocositat, adés amb ira pel poeta còmic." Manuel Balasch.
El propòsit d'Aristòfanes és una crítica general a la pèssima administració i política d'Atenes, en general. Hi ha també el tema del comunisme, que instauren les dones quan governen, com també el trobam a Lisístrata. I el rerafons de la ponderació de les dones oposada a la demència dels homes.
ESTIL
Les comèdies gregues tenen un elevat grau d’obscenitat; sovint els actors accentuen aquesta grolleria, amb la gesticulació, posant-se fal·lus de cuir, amb danses lascives...
Aquest element no és, però, el principal, sinó transmetre idees, que són ben poètiques.
El llenguatge és molt col·loquial. També hi ha, en els discursos, un llenguatge grandiloqüent.
Les escenes es precipiten acceleradament, de manera que no es perd ni un instant.
INTERPRETACIÓ
Has de llegir tota l’obra per veure’n bé el sentit, i poder interpretar adequadament el teu personatge. En l’acte en què intervinguis, has de llegir tant el que dius com el que et diuen, perquè va tot lligat. Has de veure quines reaccions (pensaments, sentiments..., gestos o posat) tens quan parla l’altre: tingues en compte que actues tot el temps que ets damunt l’escenari.
Per aconseguir una bona caracterització interpretativa de cada personatge t’has de fixar: -en el que el personatge diu i en el que fa (les acotacions), -i en la relació, de paraula o de fet, dels altres personatges amb aquest.
Si vius el que dius ho faràs viure als altres. T'hi has d'abocar, com els nins quan juguen.
Has de tenir en compte que tan important com l'entonació musical, ho és la interpretació: to de la dicció o cant, mirada, expressió de la cara, posat, moviment... I tan important com la interpretació del qui parla o canta, ho és la interpretació del que escolta damunt l'escenari.
REESTRENA
Magisteri Teatre-Mag Poesia va estrenar L'assemblea de les dones d'Aristòfanes, en versió de Marià Villangómez, al Teatre Principal de Palma l'any 1994, amb representacions al Teatre de Magisteri, a l'Institut Berenguer d'Anoia d'Inca i al Teatre Principal de Maó.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
