SOBRE LA LLUNA DE BAGDAD

A través de la poesia d'Enric Casasses anam vivint el jo que navega per la vida, el jo que s'enfronta al poder, el jo amorós, el jo poètic: "Sóc un miracle / de la natura / ningú m'atura / sóc una bèstia".

Aina Vallès, deïdora

Biel Mesquida, deïdor

Paco Esteve, guitarra i acordió
Ramon Sedano, música i imatges

Antoni Artigues, massa de morter

Pascal Comelade, Improperis serenata

Enric Casasses, poesia

SOBRE LA LLUNA DE BAGDAD.
Enric Casasses

Són tres amics, a un bar. Ara diuen versos, ara conversen, ara canten, ara toquen la guitarra, ara un glop de vi, ara projecten imatges. Cadascú al seu aire; no és estàtic, un dret, l'altre seu, s'aixeca, posa la mà a l'espatlla de l'altre, ara una rialla...
Pocs elements i que donin joc i moviment als actors, potser una barra de bar amb un parell de taburets, i un parell de puffs.
Hi ha un micro i un amplificador.
I un ordinador, un projector i una pantalla per a les imatges.

Escena 1

Entren en Ramon i en Biel. En Biel s’asseu a un tamboret de la barra i s’aboca vi, mentre en Ramon posa música:
IMPROPERIS SERENATA de Pascal Comelade
i va preparant les IMATGES, el so...

Aina (entrant per enmig del públic):
Ui, no sé pas com m'ho faré.
     Io ia iu dit, que estic venint
(sí, estic venint, estic venint)
prô que consti que no us he ofert
res, ja que ni sé bé del cert
si sóc algú o no ningú,
ni tampoc sé si tot és u.
          I ara vull contar
no sé ben bé què (qui ho pot dir?)
(ja es veu que no em vull definir,
ni a mi mateix ni cap dels altres
tot i que més d'un, de vosaltres,
no para mai de definir-se
dient-se que és digne de dir-se
daixonses, i de tal tendència,
i a sobre amb la suficiència
de venir-me a dir què sóc jo:
de fet, si sóc o no sóc bo:
si t'han definit t'han jutjat.
     Com que encar no sé què faré 
m'entretindré somiant truites 
i des d'aquí baix, sense cuites 
ni pressa ni pujar-hi mai 
et miraré, rodó desmai 
de l'espai, per tu va aquest vers 
lluna.
     (Saluda en Biel i s’hi asseu devora, amb un tamboret:)
Què fas?

Biel:
No estic fent res
perquè em teniu cagat,
però quan m'hi trobi al mig serà del tot.
Jo sóc aquell que no sap què vol fer
i ho estic fent
i no ho sé fer.

Aina:
En l'art intentes ficar-te on no hi has estat mai i on segurament no hi ha estat ningú, o sigui, fas allò que no saps fer, descobrir terrenys nous.

Biel:
Ara mateix no estic per poemes de si em fa mal el mal o de si no me’n fa i si convé faré el pallasso a fons tant com convingui, però comèdia no.
Som lliures. Que la llibertat no es conquista, perquè ja en tenim, i és qüestió que què en fem, que som lliures.

Aina:
Les drogues són útils per crear?

Biel:
No ho sé... La realitat, la natura, et dóna enciams i pebrots, i també et dóna marihuana i herbes de la Mare de Déu i el que vulguis. I jo he pres drogues per saber què eren, per tastar-les, no per crear. Tot són maneres d'anar-te posant a la vida... A mi, la que m'ha durat més ha estat la maria.

Aina:
El Gaudí, per exemple, que fot unes obres bastant al·lucinògenes, aquest no es fotia ni vi, ni pebre en el menjar, deia aquestes coses casquen la sensibilitat. La seva droga devia esser això, l'austeritat i l'ascetisme, que és una altra manera.

Biel:
Nosaltres no som esperits, estem a dintre d'un planeta que te l'has de jalar, si no no vius, és un intercanvi de substàncies. Aquest és l'origen del coneixement que deia un filòsof: la fam.

Aina: 
El plaer d'Epicur era un got de vi aigualit molt de tant en tant i de vi pur només en les grans ocasions, com quan es sent venir la mort i diu que ara es prendria un got de vi pur.
(N’Aina beu).
    
Biel (al MICRO): 
(Aquí s’introdueix el BOMBO, i en Biel s’hi acompassa)
El veritable ateu no es dedica a esperar cap meravella venidora perquè viu, veu, nota, sent, experimenta, respira, palpa, reconeix, mama, mastega, tasta, endevina, i fins i tot interpel·la, el miracle que hi ha, el miracle que ja hi és, el miracle que està passant, el miracle de veure, notar, sentir, experimentar, viure, respirar, palpar, reconèixer, mamar, mastegar, tastar, endevinar i, fins i tot, parlar.

Aina (al MICRO):
(Aquí la GUITARRA s’ajunta al BOMBO, i n’Aina s’hi acompassa)
Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l’home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l’esperit
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
(Un moment de MÚSICA)
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per Zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes
gurus, mongetes,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
(Un moment de MÚSICA)

Escena 2

Aina i Biel, tornen a la barra i fan un glop.

Aina:
Cadenes tot el que neix,
cadenes la policia
i cadenes tu mateix
per la puta gelosia.
     Aquí hi ha els tres nivells: tot el que neix, que és la vinya, tot; la policia, que és la societat, i després l'individu.

Biel:
Jo vaig viatjar molt per Europa, per collons. Em volien fer fer el servei militar, i a més em volien muntar un judici per associació il·lícita o no sé què, perquè la meva fitxa posava que era anarquista... Jo tenia vint-i-dos anys, i ja se m'havien acabat les pròrrogues d'estudiant, i volien enviar-me de policia territorial al Sàhara espanyol. Quina mala llet.
I res, quatre pintades i quatre cartells per la universitat. El llançament d'algun còctel va ser el més bèstia que férem...

Aina:
Quan vaig escriure els sonets són els anys pitjors de la meva vida, quan dia sí dia també m'havia d'empassar llàgrimes amargues, amb l'esperança desfeta en dolor, el país embarrancat als rocs, el món abocat a la catàstrofe i ma casa feta un continu camp de baralles, mentre l'amor em propinava els seus mastegots més terribles i la meva consciència no era sinó estupor i inconsciència, que enrere no m'hi veia i endavant no podia, torturat pels diables de l'amor, del sexe, del diner, del reuma, de la droga, de l'art i de dins de l’ànima… Aleshores, d'amagat de mi mateix, em vaig posar a escriure com un desesperat un sonet darrere l'altre, fent encabir mals, penes i dolors en el motllo dels catorze versos.

Biel:
     A vegades m’empreny. Hi ha una quantitat enorme de patiment i de mal rollo que és innecessari. O sigui, una altra cosa és si et ve un mal de queixal, no s'hi pot fer res, i bé. Però hi ha molts de mals que es podrien solucionar si es repartissin millor les coses, però hi ha una colla de vius que fan el mort.
     A l’acampada de la plaça de Catalunya vaig dir aquest poema:
(Aquí GUITARRA... En Biel, al MICRO, pot repetir paraules, fer returades, etc.)
     COM, SOM
sentiment, raó,
clavell, coliflor,
revolució,
germania, jo
-prou que ho saps- hi sóc
i hi vinc i m'hi moc,
que qui què quan on:
a repartir joc!
hem perdut la por
i m'hi veig amb cor
d'espolsar-me els polls
del poder, que és boig,
revolució,
hem sortit del clot
ombriu de plató
i et veig créixer l'hort,
respiro claror,
existeix, la sort,
i existeix el món
i es fa de bell nou
la síl·laba som

Aina (al MICRO):
(Aquí NOTES DE GUITARRA).
dels 14 anys ja es veia tant
que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

S’allarguen les notes de GUITARRA mentre n’AINA i en BIEL van a seure als puffs.

Escena 3

Aina:    
L'amor és la paraula més elàstica de tot el vocabulari. Pot anar des de només t'estimo a tu, fins a no, no, si estimar vol dir els ocellets, les branques i les postes de sol. Ara, el sortir de tu i mirar cap a l'altre és l'interessant de la vida, no?, la relació amb els altres. I això digue-li amor, digue-li amistat.

Biel:
En cada estat d'ànim hi figuren
tots els estats d'ànim, per exemple en la
companyia amorosa de dos hi ha totes
les menes de dissonàncies, solituds, aglo-
meracions de gent desconeguda amb el risc de
perdre'ns de vista, així com totes les pe-
trificacions, els tirars de l'àncora i els no 
tocar a terres i els enyorar-ses en presència.
       ÉS COM LA MÚSICA DE
                GUITARRA
(La GUITARRA en sentir que l’anomenen es deixondeix).

Aina:
Em fa feliç ser jo i que siguis tu. 
Qui gosa i vol i sap fa el que li rota. 

Biel:
Tens la força de les coses que 
cauen amb força, els llamps, 
les estrelles, els arbres, 
la veritat. 
I ets forta com les coses que 
pugen amb força, 
la mar, els volcans, 
els arbres, 
la veritat. 

Aina:
(CANT. La GUITARRA quan veu CANT es posa a dringar)
Jo quan vivia 
al 3 i 7 fan 13 
tot era més fàcil 
i ara que em dus 
al 2 i 2 són 4 
vaig al naufragi

Biel:
Hi ha un camí de cap per vall 
i un altre sota la pell 
un dels collons al cervell 
i un de la cara al carall

Aina:
Va vine aquí que ens perdrem 
puja a l'àguila de foc 
serà el primer cop que estem 
l'un i l'altre en algun lloc 

Biel:
Si estic estona amb tu
quedo reduït a tan poca cosa i a tan
poquíssima cosa
i em faig tan fluix
que esdevinc res, un punt, un quasi re,
i sols em queda o ja sols sóc
la pura essència
                                la pura essència meva
i és com si fos pecat
                                esser tan poc, tan pur, tan poca cosa,
és com si fos pecat
                                esser tan poc, tan pur
i quasi em sembla que ni m'atreviria
-com si estigués mal fet-
que no m'atreviré
a complir
el teu encàrrec
de vés a la bodega amb la botella buida
i digues que te l'omplin de vi blanc
i el taverner me diu que en té del de vuitanta,
del de noranta i de cent
-Doncs posi'm el de cent, no?
I pim pim pim me'l posa, el pago,
surto al carrer
vinc cap a tu
ja tinc el vi
sóc poderós.

Aina:
   Voldria en l'escomesa i l'arrencada teva de 
l'amor esser tot nova
   que tot el que he besat i ensalivat me fes més nova
   perquè el que a mi em farà envellir o em 
pansirà encara ha de néixer
   totes les maleïdes abraçades  que no ens vam
fer dic que no puguin néixer
   però aquestes altres que encara no ens sabem
   aquestes altres abraçades que encara no ens
sabem
   aquestes abraçades que encara no ens sabem
són l'elixir de joventut eterna.
   do-me'n un glop.

Biel:
Trenca una branca seca
arracona un esbarzer
quasi rellisca amb el fang
espanta les mosques
sua bufa
posa la mà en una pedra per agafar força
mira lluny mira a prop mira a terra
passa el riu pel lloc dels rocs
puja a l’altra banda, de 4 potes
com sigui, amb les esgarrinxades
i salta la tanca
travessa el camp abandonat
i corre, corre avall!
t’espero a la font!

CANT A 2 VEUS ACORDADES 
(Aquí les veus van ACORDADES també amb la GUITARRA -i BOMBO?-, amb alguns interludis musicals)
A – L’estimar simple
       cava molt fondo.
B – L’estimar simple
       val un imperi
A – i és un imperi que no cau,
B – deu ser l’únic.
(INTERLUDI MUSICAL)
A – Ens hem estat passant aquesta torxa
       des de sempre
B – davant del seu nas
A – als llurs nassos
B – i malgrat tanta d’agitació i de sang vessada
       no han pogut
A – ni podran
B – fer-hi res
A – per-
B – què
A – la sort ens tria, ens
B – autotriem nosaltres,
A – som els humans
B - -n’hi som a tots els barris-.
(INTERLUDI MUSICAL)
A – L’estimar simple
       deixa el cap molt clar.
B – L’estimar simple
       és la intel·ligència,
A – una intel·ligència que es fa respectar,
B – deu ser l’única.
(INTERLUDI MUSICAL)
A – En aquest joc fosforescent
B – qui hi vol fer trampa
A – queda entrampat...
B – no hi pot ni entrar.
(INTERLUDI-TRANSICIÓ MUSICAL)

Escena 4

Tots dos estan ja amb els MICROS fins al final

Aina:
L'amor ho cura tot i no et fas vell, 
és perfecte contra els grans, 
la sífilis del cervell 
i la tristor de les mans. 
L'amor, que juga a daus amb la fortuna, 
cura de tot, menys de mirar la lluna. 
L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx, 
l'estrella que guia el foll, 
els yangs amagats als yins, 
l'orgull que plega el genoll 
i som iguals, que val tant l'un com l'una 
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna. 
L'amor, la cara oculta de la mort, 
fa moure veles i vents, 
és tan fluix que no n'hi ha gens, 
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna? 
L'amor és déu...!? 
L'únic déu és la lluna!

Biel:
al lloc més profund
del mar de la vida
s'hi va d'un amb un
ningú t'hi convida
    
Aina:
La manera més salvatge,
selvàtica i salvadora
de moure el cos, la manera
més subtil i muscular,
més a prop de la Matèria
Feta Font Perquè Font És,
el moviment del cos més
insultant de tots i, sí,
si vol, el més amorós
és la paraula i parlar.

Biel:
(EL CANT DEL GALL [SOLO DE BATERIA])
de les paraules ja en sé quatre
la de dir la de no dir
la que es queda entravessada
i aquesta que què? qui? qui?

Aina:
(MÚSICA: CUCU QUIQUI)
Pertanyo a la llibertat
i no sóc de ningú més,
ningú em diu fes o desfés
ni m’entra cap veritat
si ella no m’ha tirat
el seu penúltim cartutx,
i no m’admet cap rebuig,
només faig lo que ella vol
i canto amb el rossinyol
“sóc esclau de lo que fuig”.

Biel:
 (CANTA AMB LA MELODIA D’EL COMTE I LA PASTORA. AMB GUITARRA –I BOMBO?)
   les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
   les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada
   tot és casa meva i tot
m’era m’és i em serà casa,
tot és casa meva i tot
m’era m’és i em serà casa
   tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia.
   tot és casa meva i tot
m’era m’és i em serà casa,
tot és casa meva i tot
m’era m’és i em serà casa

Aina:
Embarcat en això d’escriure versos
tot el que descarrego és contraban
i si vénen agents a interrogar-me
callaré com un mort, jo només canto
als homes lliures i a la dona gran...

Biel:
(MÚSICA: 5 NOTES)
     cel amunt de les estrelles
mès enllà de la galàxia
on s'acaba el meu jardí
     comença un altre jardí
comença una altra galàxia
són unes altres estrelles
     hi ha una branca i una pedra
una pedra que entrebanca
i fa caure cap amunt
     i al damunt del capdamunt
on fins l'espai s'entrebanca
s'hi pot seure en una pedra
     cel enllà de les estrelles
als confins de la galàxia
on s'acaba el meu jardí

Aina i Biel:
(CANTEN AMB LA MELODIA D’EL TESTAMENT D’AMÈLIA, VERSIÓ ELÈCTRICA DHARMA I EL PETIT DE CA L’ERILL, AMB GUITARRA I MÚSICA)
     Aquesta n'és la història
d'un esperit valent
d'ànima bondadosa
i el que li esdevingué.
     Obria la finestra
que dóna al taronger
i salta a fora i vola
i no li costa gens.
     Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.
     Travessa nits i dies
en un sol pensament
i s'atura a mig aire
per sobre dels ocells.
     Qui sap si encara vola,
qui sap què se n'ha fet.
He vist caure una estrella
i no l'he vist mai més.
     Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.
Ai que el meu cor se'm nua
com un pom de clavells.

Aina:
(AQUESTA [LA POESIA] CANTADA AMB LA MELODIA D’AMOR I DE POTÈNCIA D’EN RAMON, AMB GUITARRA I EL QUE CALGUI)
     Sóc un miracle
de la natura
ningú m'atura
sóc una bèstia
     Sóc la modèstia
Vinc amb els gossos
toco les plantes
sóc com d'abantes
     Just arribada
ja estic prenyada
ningú m’atura
sóc una bèstia
     Jo sóc la forma
no passis ànsia
de la substància
sé dir-ho tot
     No em cal cap mot
sé dir-ho tot
sóc un miracle
de la natura

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA