Dimecres 23 de febrer de 2005
a Sa Riera a les 8 del vespre
(Amb presència de l'autor, en ocasió del nomenament de Doctor Honoris Causa de la UIB)
D'altres representacions:
Dijous 14 d'abril a les 8 del vespre al Teatre Municipal de Palma
Divendres 15 d'abril a les 11 del matí al Teatre Municipal de Palma
(Sessió per a Instituts)

   

(Música de Beck)

"No, Don Joan no és un llibertí. És molt més: és el destructor d'unes determinades estructures socials encotillades." "Don Joan apareix com una revenja subterrània dels pobles mahometans contra la població espanyola cristiana."
"Ell es busca a través de les dones, però com més gran és el buit més dones li calen, i com més dones té, més gran és el buit. Aquest és el seu cercle infernal. Això basta per a indicar que la figura de Don Joan només pot resoldre's en tragèdia; que el seu conflicte necessita recolzar-se sobre la base immensa de la tragèdia."
"La tragèdia, al nostre entendre, no és el regne de la fatalitat, en el sentit que es creu vulgarment, ni el de la llibertat tampoc, sinó que significa la possibilitat humana de mesurar-se en llibertat".

(Josep Palau i Fabre)

Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917)

A l'estiu del 36, el 13 de juliol va a Eivissa, a Sant Antoni. "Allò era un paradís, on pensava instal.lar-me, on m'hauria instal.lat si els esdeveniments no m'ho haguessin impedit. En arribar a l'hotel, Fonda la Esmeralda, m'assignen una cambra, però torno a recepció per comunicar que a la porta no hi havia clau. Em van dir que cap habitació no en tenia, que allí no es tancava res, ni la porta que donava al carrer. En preguntar si no hi havia robatoris em digueren que no, que feia deu anys un home havia robat unes gallines... El que he dit: el paradís. [...] Al cap de dos o tres dies de ser allí em van dir que hi havia un "pronunciamiento". Tothom creia que duraria una setmana o quinze dies".

Del 1939 al 1943 cursa estudis de Filosofia i Lletres. "Aquells anys jo només vivia pel país. Ni estudiava. Llegia el que m'interessava i anava amunt i avall lligant caps, unint gent. S'havia d'assegurar la continuïtat de la cultura catalana". "La nostra poesia, pel sol fet de ser la bandera més alta de la nostra identitat col.lectiva, esdevé, tota ella (engatjada o no engatjada, religiosa o eròtica, mística o satírica), encara actual i encara una arma de combat. No és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades mentre la primera no és mestressa a casa nostra en tots els àmbits i en totes les circumstàncies, mentre sabem que li són escatimats els espais i els atributs que li són propis i consubstancials. Mentre del bressol a la tomba, no impregni la vida de tots els ciutadans dels Països Catalans en tots els ordres". "La nostra poesia és a l'avantguarda de la nostra emancipació individual i col.lectiva."

"Durant els anys quaranta, l'erotisme dels meus versos xocà frontalment amb el puritanisme i el noucentisme imperants". "M'invitaren a fer una lectura i un dels poemes llegits fou, naturalment, La sabata. A la sortida hi hagué persones que no em saludaren".
LA SABATA
He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.
Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.
Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en el fems.
("Aquella "dona barata" es deia Poupée, nina. Era una noia molt maca. Un comissari de policia se la va endur cap a Madrid..." "Ah, sí, sí, jo els anys quaranta sentia que un dels pocs llocs on podia anar era a les cases de meuques. Potser perquè no hi havia hipocresia. M'hi trobava millor que als salons burgesos de Barcelona, que en realitat era el món que em corrompia")

El 1946 rep una beca del govern francès, i viurà una quinzena d'anys a París. Allà coneix Picasso. "L'obra de Picasso ha estat per a mi, des de sempre, una obra plena d'interrogants i de respostes. [...] Considero que no existeix cap altra obra que contingui la quantitat de matisos humans -joia, tristesa, furor, erotisme, mordacitat, plagasitat, recel, lirisme, amor-com la que conté la de Picasso i, per tant, cap a qui més li escaigui de ser considerada un humanisme integral". "Picasso ha estat l'home que s'ha pres més llibertats. La interior és la més difícil de conquerir. Cal alliberar el braç, la mà, la ment, els ulls, la memòria. De què? De tot. [...] La llibertat és això: no estar obligat a res, a cap imposició exterior, a cap compromís, ni que sigui amb un mateix. Poder disposar, en nosaltres, de tot, començant per nosaltres. Quisvulla pot ser emperador del món. No li cal sinó apoderar-se de la immensa fortuna que té a l'abast de la mà, cada dia, a cada instant." " Salvar l'infant que hi ha en nosaltres és la primera condició per salvar l'home".

Sobre el teatre de Palau i Fabre

"M'ha calgut crear constantment un personatge a través del qual realitzar-me. [...] Quan vaig iniciar aquest Teatre de Don Joan, vaig haver de creure que, més que no pas una sèrie d'obres sobre Don Joan, jo escrivia per aquest -per mandat o delegació seva, a través d'una estranya identificació- les obres que ell havia d'escriure sobre ell mateix." "El donjoanisme era l'única forma que m'era permesa -socialment permesa- per a realitzar-me, o intentar de realitzar-me, o fer-me la il.lusió que em realitzava en llibertat. Don Joan era l'únic que podia infringir les normes d'aquella societat sense semblar que, de fet, atemptava contra els seus fonaments." "No, Don Joan no és un llibertí. És molt més: és el destructor d'unes determinades estructures socials encotillades." "Don Joan apareix com una revenja subterrània dels pobles mahometans contra la població espanyola cristiana." "Don Joan és senzill, complicat, jovial, sentimental, tendre o brusc segons la presa que té al davant, i aquesta cau invariablement en el parany perquè creu haver trobat la parella que li escau." "L'exemple més patent de mimetisme espiritual o psíquic el trobem, en els nostres dies, en l'obra i la figura de Picasso, que devora els secrets de les obres que admira o contempla." "Ell es busca a través de les dones, però com més gran és el buit més dones li calen, i com més dones té, més gran és el buit. Aquest és el seu cercle infernal. Això basta per a indicar que la figura de Don Joan només pot resoldre's en tragèdia; que el seu conflicte necessita recolzar-se sobre la base immensa de la tragèdia." "La tragèdia, al nostre entendre, no és el regne de la fatalitat, en el sentit que es creu vulgarment, ni el de la llibertat tampoc, sinó que significa la possibilitat humana de mesurar-se en llibertat".

"L'estètica, el concepte de bellesa heretat del Noucentisme, és el cavall de batalla que caldria revisar a fons per sortir-nos de l'actual cercle aviciat. [...] Baudelaire va escriure un poema, un bell poema, que s'intitula La bellesa (La Beauté), que comença: "Sóc bella, mortals, com un somni de pedra. [...] El sonet conté una formulació de l'ideal de bellesa que es pot considerar pròxim a l'adoptat pel Noucentisme. Però el mateix Baudelaire s'adonà de les limitacions que implicava el seu poema, i n'escrigué un altre, l'Himne a la Bellesa, que és una rectificació d l'anterior. Des del primer vers ens adverteix sobre quins camins ens proposa: "Ixes del cel profund o muntes de l'abisme, / Bellesa?" Rebla el clau una i altra vegada, potser perquè en el seu temps, a França, ho considera necessari, com ho és ara entre nosaltres. Són les pregoneses de l'abisme i el que en pugui remuntar, l'Horror, el Crim, allò que Baudelaire invoca. Obra la porta, així, als Oracles, als Misteris, a la bellesa de la lletgesa, que és una de les claus de l'art modern i jo diria que de la tragèdia."

UNA TEORIA ANTROPOLÒGICA
"Els historiadors -els prehistoriadors sobretot- es barallen sobre l'origen de l'animal home, sobre quin fou el primer signe distintiu d'aquest. [...] Jo diria que la civilització començà a partir del moment que l'animal home aconseguí de fer-se un cau o un refugi invulnerable. Els animals viuen constantment en estat d'alerta, a l'aguait. [...] L'home és l'animal que ha aconseguit de separar netament l'estat de vetlla de l'estat de dormitació. Però perquè això fos possible, perquè aquest abandó d'ell mateix que significa la dormida fos possible calgué, abans, que aconseguís de fer-se un cau o refugi invulnerable. Car la dormida de l'home el deixa en estat indefens. [...] Aquest fet provocà una sèrie de conseqüències de gran transcendència. A partir d'aquell dia, l'animal home podia separar més netament la vetlla del son. A partir d'aquell dia -quan se sentí en seguretat- podia començar no sols a dormir, sinó a somiar i a fantasiejar. A somiar, no amb el somni purament animal, d'associació involuntària d'imatges, sinó amb el somni propi de l'home, que consisteix a perllongar certes imatges, a complaure-s'hi i a combinar-les una mica o molt a gratcient. Fou la naixença de la fantasia, de la imaginació, amb totes les seves conseqüències. Aquest fet -el de l'estança closa, en seguretat- també permeté, per primera vegada, la naixença de l'erotisme. L'instint i el plaer sensual podien, a partir d'aquest moment, ser prolongats, elaborats tranquil.lament. L'home i la seva companya podien descobrir-se mútuament, jugar amb més llibertat. No cal dir que veiem en aquests dos fets, la possibilitat de dormir i de somiar -i, per tant, de fantasiejar- i la possibilitat d'elaborar el plaer amorós, les dues claus del que hem convingut d'anomenar civilització. I el pensament, direu? No ens fem massa il.lusions. El pensament és fill de la imaginació i neix quan aquesta aconsegueix de mirar-se ella mateixa. No crec que el pensament sigui una facultat separada".

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA