PERSONATGES
MOSSÈN RAMON. En el primer acte, Ramon.
FRANCISCA. Mare de mossèn Ramon.
MOSSÈN JOAN. Germà de la Francisca i oncle de mossèn Ramon.
MARTA. Neboda de la Francisca i de mossèn Joan.
BISBE.
JORDI DE POUS. Poeta catòlic.
SENYOR ANDREU. Diputat provincial.
MIQUEL. Obrer
SECRETARI DEL BISBE. Capellà pulcre i elegant.
BARONESSA DE PUIGVELL. Elegant.
POBRE.
Patges, pobres i nois.

ACTE PRIMER

L’escena representa la sala, emblanquinada, d’una rectoria d’un poble de muntanya. A l’esquerra, una porta que dóna a les habitacions; a la dreta, la porta que dóna a fora. Per les parets de la sala, estampes, un sant Crist, un quadre negrós amb marc antic. En un cantó, un armari raconer, i, al mig, una gran taula.

Escena 1
RAMON, amb nois i noies que prenen la lliçó de doctrina, FRANCISCA, que arregla la sala,, MARTA, asseguda mirant cap a fora, NOIS i NOIES.
NOI: Vinga a nosaltres, Senyor,
nostre Rei, el regne vostre.
Regnau sempre per amor,
dintre nós, en el cor nostre,
tenint aquí goig i pau.
RAMON: Apa, tots plegats.
NOIS: Pare nostre. Vós qui estau
en el cel, totpoderós, (exageren la cantarella i es posen a riure)
suplicam-vos que escolteu
a nosaltres pecadors.
RAMON: Ho veis, mare, si estan contents?
FRANCISCA: Quan s’enfilen a les pomeres, estan contents; i no deixen ni les verdes.
RAMON: Tot és de Déu i lo de Déu és de tots.
FRANCISCA: Però ells t’esgarrapen si els prens lo seu.
RAMON: Per això mateix, que de petits se’ls ha de curar l’egoisme. Veritat, nois, que quan sereu grans repartireu tot lo vostre?
NOIS: Sí, sí!
RAMON: Ah, si sempre fossin nois!
FRANCISCA: Tu sí, que sempre ho seràs!
RAMON: Apa, nois! A córrer, a volar i a mirar el cel.
FRANCISCA: I alerta amb les pomeres!
(Els nois se’n van, rient)

Escena 2
RAMON, FRANCISCA, MARTA
RAMON: Deixau-los estar, mare.
FRANCISCA: És que no t’entenc. Tot lo dia amb llibres. Jo crec que et perjudica saber tant. No sé quina falta t’ha de fer, això que en dius versos, el dia que et facin capellà.
RAMON: Si no sabeu lo que són els versos, mare!
FRANCISCA: Cabòries. Que en feia de versos, nostre senyor?
RAMON: No va fer més que poesia. I quins versos mare! Tan humans, tan plens de pietat…
FRANCISCA: Sort tenim del teu oncle, que ens té a la rectoria, i a la Marta des que és òrfena, o si no, no sé on hauríem anat a parar.
RAMON: Ja sabeu que la misèria no m’espanta; l’estim com una bondat.
FRANCISCA: Doncs jo, no. Jo amb el temps te voldria veure canonge.
RAMON: La vida de soledat que no enteneu, me crida més que totes les dignitats.
FRANCISCA: La devoció és bona, però sempre he sentit a dir que l’obligació és primer que la devoció. Nostre senyor vol que pensem en ell, però sense deixar els nostres quefers. Sempre ho diu: “Ajuda’t i t’ajudaré”.
RAMON: No ens entendríem. Vós mirau a la terra i jo no hi mir.
FRANCISCA: Jo sí que no t’entenc!
RAMON: Pobra mare! No us amoïneu per mi. Deixau-me viure en mi mateix. Vós sentiu desitjos de grandeses, i jo d’humilitat, que són grandeses diferents.
FRANCISCA (a la Marta): I tu què fas sense fer res? També bades? Aquí tothom bada.
RAMON: Ara l’heu de sermonejar a ella?
FRANCISCA: És clar que sí! Tot el sant dia he d’estar sermonejant. Aviat seré jo el capellà en aquesta casa. (Se’n va a dintre)

Escena 3.
RAMON, MARTA
RAMON: No en facis cas, Marta.
MARTA: Ja hi estic feta.
RAMON: És molt bona, però té les seves coses. Què mires ?
MARTA : La plana.
RAMON : Que hermosa és, veritat ? Que se’n veuen de pobles, i de masies, i de serralades!
MARTA : Bé prou que les tenc vistes !
RAMON : Però sempre fan pler de veure. Cada claror les fa semblar diferents.
MARTA : Tant me fan. M’avorresc, Ramon.
RAMON : Què dius ?
MARTA : Dic que m’avorresc, que m’enyor !
RAMON : Però què és lo que enyores ?
MARTA : Què sé jo ! Els temps passats, i potser fins els temps a venir.
RAMON : El qui sap viure sol no s’enyora mai.
MARTA : Doncs jo no en sé. I tu en tens la culpa, que no en sàpiga.
RAMON : Jo ?
MARTA : Sí, tu.
RAMON : I per què jo ?
MARTA : Tan fora del món vius, que no te n’hagis mai adonat ?
RAMON : No t’entenc.
MARTA : No crec que mai m’hagis entès.
RAMON : Però digues de què tenc la culpa.
MARTA : Escolta, ja que vols que parli. Jo, quan me va emparar la teva mare, era com les altres noies d’aquest poble. Vivia contenta de viure, no esperava res, encara creia. De cor, ni sabia que en tingués. Tu, a poc a poc, de dia en dia, em vas dur a un món que no s’havia fer per mi. Primer vas anar-me ensenyant de lletra, després vas donar-me llibres a llegir que em feien perdre les nits, que em trasbalsaven, que em duien el pensament a cercar coses impossibles, que varen arribar a emmalaltir-me.
RAMON : No creia fer-te mal.
MARTA : Si no me’n feies, aleshores; no és de llavors que em queixo; és d’ara, i no ho comprens. ¿Te’n recordes dels versos que em recitaves quan se feia fosc, aquí al peu de la passionera? Te’n recordes, que moltes vegades no els acabàvem, els versos, perquè els ulls se’ns trobaven fit a fit i havíem de mirar a la plana perquè el cor se’ns en anava de l’un a l’altre?
RAMON : I per què m’ho retreus? No veus que fa mal fet de recordar-m’ho?
MARTA : Per fer-te saber que no sols vas ensenyar-me poesia, sinó que vas ensenyar-me d’estimar, i d’estimar tant, que sense estimar no podré viure.
RAMON : Era molt jove jo aleshores… no em podia manar… i la teva veu…
MARTA (esperançada): Digues.
RAMON : Res. Procura oblidar, com he procurat fer-ho jo.
MARTA : Ho sents, lo que em dius ? Ho veus com tinc motius d’enyorar? Com vols que la trobi hermosa, la plana?
RAMON : No em diguis res més. Per Déu, Marta! Ja l’he apagat, aquell amor.
MARTA : Ho saps cert, ingrat? Per què no goses mirar-me, doncs? ¿Per què abaixes els ulls? ¿Tan de pressa s’ha refredat el teu cor?
RAMON : El tenc més encès que mai; però sàpigues que el foc d’ara ja no crema ni cremarà més que en els altars de la terra: el cor que tu vas alenar ha pres volada.
MARTA : I ara estimes a tothom, menys a mi, veritat?
RAMON : A tu com a tothom; més que a tothom… Ah, si sabessis lo que va costar-me adormir aquella passió!
MARTA : I si tu sabessis totes les que en mi has despertat!
RAMON : La meva consciència em marca el camí que he de seguir. El veig com en somni, però clarament; el veig com un hermós calvari.
MARTA : Pensa que em mates les il.lusions !
RAMON : Resaré per tu.
MARTA : Tu no ets d’aquest món. Adéu.
RAMON : On vas ?
MARTA : On vols que vagi ? A mirar la plana, la nostra plana de cada dia. Vaig a avorrir-me, a esperar lo desconegut.
(La Marta es queda mirant la plana i ell tapant-se la cara amb les mans.)

Escena 4.
RAMON, MARTA, FRANCISCA, MOSSÈN JOAN
MOSSÈN JOAN (arriba sufocat): Correu! Correu, fills meus! Correu!
RAMON I MARTA: Què hi ha?
MOSSÈN JOAN: Treis les cadires, duis xocolata i melindros, arreglau l’altar, tocau les campanes.
FRANCISCA (entrant): ¿Però què és això? ¿Què et passa?
MOSSÈN JOAN: Que arriba el senyor bisbe!
RAMON: Quina sort! Déu me l’envia!
FRANCISCA: I quan arriba?
MOSSÈN JOAN: De seguida… ara… S’ha aturat un moment a la vila, a beneir, i m’ha fet dir que m’avisassin que venia, amb el diputat, amb tothom!
FRANCISCA: I què hem de fer?
MOSSÈN JOAN: Primer, xocolata…
FRANCISCA: Això ja ho has dit.
.MOSSÈN JOAN: Enceneu els ciris de tots els altars. Gran encesa i que es vegi força alegria! Vull que el Bisbe sàpiga que hi pot haver iglésies amb més sants, però que estiguin més ben aconduïdes, no n’hi ha d’altra.
FRANCISCA: Déu meu, quin tragí i quin trasbals!
MOSSÈN JOAN: I vosaltres feis-me quedar bé. Tu, Francisca, no xerris gaire davant ell.
FRANCISCA: Jo? Si no dic mai res, pobra de mi!
MOSSÈN JOAN: I tu, Ramon, escolta’t bé lo que digui, i, si et dóna algun consell, pren-lo.
RAMON: Me l’escoltaré més del que us pensau. Hi ha dies que un necessita escoltar, i avui n’és dia.
MOSSÈN JOAN: Ramon, anem a baix a rebre’ls. Tu, Francisca, lo que t’he dit; i tu, Marta… lo que vulguis.
(Surten Francisca i Marta per l’esquerra, i Ramon i Mossèn Joan per la dreta)

Escena 5
BISBE, ANDREU, SECRETARI, JORDI POUS, RAMON, MOSSÈN JOAN i FRANCISCA i MARTA, que han tornat a entrar en escena.
SENYOR BISBE : Déu hi sia.
MOSSÈN JOAN : Entrin, entrin i prenguin la bona voluntat de la rectoria, d’un rectoret de muntanya.
(La Marta i la Francisca besen la mà del Bisbe, i ell les beneeix.)
JORDI POUS: I quina blancor de casa, i quina flaire d’honradesa, i quina vista, des de la galeria!
MOSSÈN JOAN: Això sí: la vista, la tenim bona.
SENYOR ANDREU: Des d’aquesta galeria es veu tot el meu districte electoral.
MOSSÈN JOAN: Seguin, seguin, que són a casa seva.
(Tots s’asseuen.)
Aquí vivim amb tota la pau de la terra.
SENYOR BISBE: I la gent és bona gent?
MOSSÈN JOAN: Pse! La gent és bona. Una mica sorruts, com pertot arreu, amb les seves envegetes i les miserietes naturals del món, aferrats a guardar lo seu i aprendre legalment una mica lo dels altres; però en no demanant-los diners… compleixen.
SENYOR ANDREU: És un bon districte. Jo també he procurat fer algunes millores morals. Jo, en religió, no vull amagar-me’n, sóc oportunista, és a dir, faig com diu el senyor Rector: només compleixo; però m’he fet càrrec que el districte necessita tenir creences, i he treballat lo que he pogut perquè en tinguessin.
MOSSÈN JOAN: El senyor diputat provincial ha fet molt. Des que és poder augmenta la devoció.
SENYOR ANDREU: Regular. Aquest és un districte industrial. I com que allí on hi ha indústria, hi ha fàbriques i on hi ha fàbriques hi ha exaltament, jo fins he procurat devocionar per política. El que té temor de Déu té temor de l’amo, i el que té temor de l’amo fa de més bon guiar i fer-lo entrar a la raó que convé a l’amo.
SENYOR BISBE: Política egoista, senyor diputat.
SENYOR ANDREU: Política realista. La religió és un factor moral de què ens servim els polítics.
SENYOR BISBE: Lo que fa falta és caritat, senyor Andreu.
SENYOR ANDREU: No dic lo contrari.
RAMON: Se’n fa molt poca, senyor Bisbe.
SENYOR BISBE: Mal fet. La caritat és una de les virtuts que Déu més estima : és la virtut ha duit més sants a la glòria i la que l’església beneeix i recomana a totes hores. Amb una paraula, amb l’exemple l’hem de practicar i seguir en tots els moments : vostè, senyor diputat, amb la influència que li dóna el càrrec; vostè, poeta, amb l’encís de la poesia; i vostè, senyor rector, a la trona i al confessionari i al peu del llit dels malalts, i allà on hi hagi tristeses, i més allà on hi hagi alegries. Però com que no vull sermonejar més, anem a l’església, que hem de partir aviat.
MOSSÈN JOAN: Em faran la mercè de prendre una tassa de xocolata, sortint de l’església…
SENYOR ANDREU: Bé, no ens hi podem negar. I això que anant a fer eleccions se n’ha de prendre moltes vegades per força.
JORDI POUS: I se n’han de pagar moltes xicres, veritat?
SENYOR ANDREU: Més que prendre’n. No tenim tanta sort com vostès, els poetes, que els deixen contents amb quatre cançons.
SENYOR BISBE (per na Marta que entra amb unes tasses): És parenta vostra, senyor Rector, aquesta noia?
MARTA: Som neboda, per servir-los.
SENYOR BISBE: És molt eixerida.
FRANCISCA: I sap molt, senyor bisbe. Ara mateix llegeix un llibre que no l’hi poden treure dels dits.
SENYOR BISBE: I quin llibre és aquest?
MARTA : Les obres de santa Teresa.
SENYOR ANDREU: Què diu, ara! Jo som diputat i no les he llegides.
FRANCISCA: A vostè no li fa falta llegir.
MOSSÈN JOAN: Calla, Francisca.
SENYOR BISBE: Bon llibre. Però, escolta: qui te’ls dóna a llegir, aquests llibres, filla meva?
FRANCISCA: Ja l’hi diré jo: el meu fill, que estudia per capellà i els té tots, els llibres.
SENYOR BISBE: Molt bé, jove. I estudies força?
FRANCISCA: Massa.
MOSSÈN JOAN: Se distreu una mica fent versos.
FRANCISCA: És l’únic vici que té.
SENYOR BISBE: I no en podríem sentir algun, d’aquests versos.
RAMON: Són molt dolents, senyor bisbe.
SENYOR BISBE: Bah! La joventut sempre els fa bé, els versos. A veure: recita’n uns. No te’n donis vergonya.
RAMON: Si vostès volen.
SENYOR BISBE: Digues.
RAMON: Confortau, mon Jesús, l’immens desfici
que em deleix d’apropar-me cap a Vós;
no em deixeu aquí baix en el suplici
d’enyorança, i de pena, i de dolors.
Que la mort me serà deslliuradora,
que el morir m’omplirà de resplendor,
si al tancar les parpelles de la vida,
en el cel puc pujar vers la claror.
SENYOR BISBE: Molt bé! Molt bé! Noble I santa aspiració enclou aquest poesia. És d’un cor jove amb ales.
JORDI POUS: Magnífica! Com a modest cultivador de les lletres, el felicit. Podem dir que tenim un altre poeta.
SENYOR ANDREU: I jo em felicit que el tinguem en el districte.
SENYOR BISBE: Ara, jove estudiant, que aquestes nobles aspiracions no s’esborrin. Vigila la temptació de la vanitat, que és mala amiga dels poetes i enemiga dels cors cristians.
RAMON: Aspiro molt, senyor Bisbe; però no aspiro a la glòria de la terra.
SENYOR BISBE: Doncs ja que vas a entrar en el sacerdoci, i et veig amb tants bons desitjos; tu, que ets de muntanya i tens aquesta plana aquí al davant que pot recordar-te Galilea, recorda’t d’aquell gran Sermó de la Muntanya: “Benaventurats els que ploren; benaventurats els que tenen fam i set de justícia”. I, això, recorda-ho amb tot amor, vingui lo que vingui, passi lo que passi; i per fer bé no et dobleguis per ningú, entén-ho bé, per ningú, que Crist també va dir: “Benaventurats sereu vosaltres, quan per amor de mi us maleeixin”.
RAMON: Així ho faré.
SENYOR BISBE: Estima els pobres; vés sempre allí on hi hagi llàgrimes, i segueix-les per eixugar-les. Estima’ls, aconsola’ls, plany-los i ajuda’ls. Obre a qui truqui a la porta; dóna a qui et demani. ¿Ho tindràs present?
RAMON (amb exaltació): Que si ho tendré present!
SENYOR BISBE: I perdona sempre, sempre, però sempre; que perdonar els enemics, i tenir compassió als caiguts, i recollir els desemparats, és seguir l’exemple de Crist, que fins ens sa bondat infinida va arribar a perdonar l’adúltera. Sobretot estima, fill meu; condol-te dels desgraciats d’esperit; plany i prega per tants que no saben per on caminen, que res enalteix tant l’home com l’amor.
RAMON: En tenc set, de seguir aquesta doctrina! Des d’aquest racó de muntanya pregaré amb tot el meu cor.
SENYOR BISBE: No basta pregar. El pregar és per a vells. Els joves han de lluitar amb la paraula i amb l’exemple. I no és a les soledats del camp que es necessiten els exemples, és a les ciutats, als formiguers d’homes, on s’arrelen les misèries, on els vicis s’escampen com la taca d’oli sobre el mar ; és allà on has d’anar. Vés-hi, ja que tens febre de virtut a la sang i enaltiment a l’esperit.
FRANCISCA: Que te’n recordis bé!
SENYOR BISBE: I ara, me sembla que és hora d’anar a visitar la Verge i l’església.
SENYOR ANDREU: Doncs cap a l’església.
(Tots se’n van menys na Marta que queda mirant a fora, i en Ramon, que es queda obsessionat)

Escena 6.
MARTA, RAMON
MARTA: I tu, que no vas amb ells?
RAMON (distret i com parlant sol) : Té raó el senyor bisbe : he d’anar a ciutat, a veure, a convèncer, a sofrir, a donar exemple, a estimar els pobres, a donar la vida pels pobres.
MARTA: I tendràs el mal cor de deixar-me, veritat?
RAMON: Ho deixaré tot! Viuré per tothom, menys per mi.
(Se senten grans repics de campanes)
Ho sents, com toquen a glòria?
MARTA: Jo vendré amb tu !
RAMON : Mai ! Series la temptació perseguint-me.
MARTA: ÉS a dir, que no em vols?
RAMON: No puc. L’amor per tothom me crida!
MARTA: Doncs el meu també em crida, d’amor! Hi podíem anar junts i hi vols anar sol. Vés-hi! Jo hi aniré pel meu compte!
FOSC

ACTE SEGON

L’escena a ciutat. Una sala senzilla, blanca, amb quadres de devoció a les parets; una porta a la dreta, que dóna a l’interior de la casa, i una a l’esquerra, que dóna a fora. A un costat, una taula d’escriure, amb molts papers a sobre, i un sant Crist. Darrera, una llibreria, i pertot arreu, munts de llibres.

Escena 1.
MOSSÈN RAMON, MIQUEL, POBRE
A l’aixecar-se el teló mossèn Ramon estarà escrivint, mentre que, sense dir res, entraran en Miquel i els pobres i s’asseuran.
MOSSÈN RAMON (alçant-se): Ja estic. Què hi ha de nou, germans ?
POBRE: Com sempre, mossèn Ramon: misèria.
MOSSÈN RAMON: Coratge! Ja vendran temps millors.
POBRE: Ja vendran, però no vénen. A l’estiu, tota cuca i tot pobre diu; vull dir que un se la campa. Però a l’hivern…
MOSSÈN RAMON: I aquell asil on us vaig recomanar?
POBRE: Diuen que encara no som prou vell. És un mal no ser prou vell ni prou jove: que vull fer de jove? Me sobren xacres i arrugues. Que vull passar per vell? Me falten arrugues i facultats.
MOSSÈN RAMON: Escoltau: avui no us puc donar diners: no en tenc…
MIQUEL: No vull caritat, no en deman.
MOSSÈN RAMON: Doncs què voleu de mi?
POBRE: A ell no el volen enlloc.
MOSSÈN RAMON: I d’on véns?
MIQUEL: De presidi. Hi he estat vuit anys.
MOSSÈN RAMON: Déu del cel! Per una mort?
MIQUEL: Vaig matar, sí, no me n’amag; vaig matar, I vaig matar a qui havia duit més voluntat, i qui més estimava, perquè només la passió m’hauria pogut fer fer una mort, que no era dolent ni em crec ser-ho. Jo vivia amb una madrastra, I, amb nosaltres, hi vivia una cosina. Vàrem patir moltes misèries. Vàrem estimar-nos a còpia de viure junts. Jo quan no treballava tenia afició a llegir, i sempre trobava en els llibres que, de fam, i de fred, i de misèria, no en tindríem, ni n’hauríem de tenir, si en el món hi hagués la germanor que explicaven i que em feien somniar aquells llibres. Un cop llegits, full per full, i dia per dia li anava contant a ella tot allò que havia llegit; I a tots dos a l’una ens va néixer un gran desig de consagrar-nos a l’amor i d’estimar, i d’estimar sempre!
MOSSÈN RAMON: Hermosa missió.
MIQUEL: Hermosa, és veritat, però que no vàrem entendre tots dos d’igual manera: ella volia l’home i jo la humanitat.
MOSSÈN RAMON: Sempre el mateix!
MIQUEL: Jo vaig partir i la vaig deixar: per qui? Per ningú i per tothom. Volia reivindicacions, volia justícia, volia renovar la societat.
MOSSÈN RAMON: I ella què va fer?
MIQUEL: Lo que fan totes quan senten desitjos d’estimar: estimar-ne un altre. Va estimar un home ric, un poderós, un dels que compren carn d’esclava, un dels que enlluernen…
MOSSÈN RAMON: I vàreu matar?
MIQUEL: No el vaig poder matar a ell; la desgràcia va desviar-me l’arma i va morir qui no volia que morís!
MOSSÈN RAMON: La venjança no és pròpia de cors generosos. Escoltau, germà: us plany. Què voleu de mi?
MIQUEL: Treballar honradament. Trobar on no m’ajustin la porta amb excuses.
MOSSÈN RAMON: Ja us trobaré una col.locació. D’aquí a una estona parlaré amb gent poderosa i us hauran de prendre.
MIQUEL: No em voldran.
MOSSÈN RAMON: Al món hi ha gent bona.
MIQUEL: Vostè no els coneix. Molts són bons perquè poden passar-se de ser dolents.
MOSSÈN RAMON: Tornau després de la reunió.
(En Miquel dóna la mà a mossèn Ramon, el pobre la hi besa i surten)

Escena 2.
MOSSÈN RAMON, FRANCISCA
FRANCISCA: Encara més pobres? Això aviat semblarà un hospici!
MOSSÈN RAMON : No s’acabaran mai, els pobres.
FRANCISCA : Per això mateix : ja que no els has d’acabar, no sé per què aquest no viure i aquest trasbals, i aquest pagar-los-ho tot, sense poder fer-ho. T’endeutes per ells i no pots pagar. I mentre els vesteixes a ells tu vas amb la sotana estripada, plena de sorgits i repunts.
MOSSÈN RAMON : No hi podeu fer més: sempre rondinaire.
FRANCISCA : No faltaria més que em llevassis el rondinar! No sé què em quedaria!
MOSSÈN RAMON : Us quedaria la meva estimació. Que no és prou, mare?
FRANCISCA : Bé la necessit, fill meu! Perquè entre trobar-me lluny de muntanya, on havia viscut des de petita; entre aquests excessos de religió que tens ; i entre el pas d’aquella…
MOSSÈN RAMON : No me’n parleu, mare, de la Marta.
FRANCISCA : És que no me’n sé avenir! Fugir del seu oncle! Tenir un fill, i sent fadrina! Quin escàndol ! I amb qui ? Vaja, que no és perdonable.
MOSSÈN RAMON : Tot és perdonable, i us deman que no me’n digueu res, però que procureu per ella, que la guieu, que l’estimeu siga com siga, que faceu lo que jo no puc fer per ella… (Plora)
FRANCISCA : Però què tens ? Per què t’alteres ?
MOSSÈN RAMON : Perquè tenc por que les meves oracions no siguin prou escoltades.

Escena 3
MOSSÈN RAMON, FRANCISCA, MOSSÈN JOAN
MOSSÈN JOAN: Se pot entrar?
MOSSÈN RAMON: Què veig ara? Vostè ? És vostè, oncle ?
MOSSÈN JOAN : Sóc el mateix.
FRANCISCA: Quina alegria! Què tal per allà? I el campaner? I la seva dona?
MOSSÈN JOAN: Deixa’m respirar!... Duc bones notícies… i altres… que no són gaire bones.
FRANCISCA: No m’espantis! (pausa) Digues les males notícies.
MOSSÈN JOAN: Hi ha que ha passat lo que tenia que passar. Hi ha que la Marta…
MOSSÈN RAMON: La Marta, diu? Què li passa?
MOSSÈN JOAN : Que, a la Marta, el… seu home… l’ha abandonada.
MOSSÈN RAMON: Infame! I ella?
MOSSÈN JOAN: Ja t’ho pots pensar. Va enviar-me a cercar, I l’he vista… i l’hauria volgut trobar… més resignada. Està que no sembla la mateixa. Ella, que era tan alegre, que tothom l’estimava per lo franca i per lo xamosa, ara la veuríeu arrupida i amb unes llàgrimes que li queien cara avall, que us dic que semblava una Magdalena.
MOSSÈN RAMON: I què pensa fer, doncs? Què vol ?
MOSSÈN JOAN : Ja t’ho diré, lo que vol, te vol veure, ja ho saps. Diu que només tu pots lliurar-la d’acabar de caure al precipici.
MOSSÈN RAMON : NO pot ser.
MOSSÈN JOAN : Per què ?
MOSSÈN RAMON : No m’ho demaneu. ÉS un cas de consciència.
MOSSÈN JOAN : Tu, que l’havies vista de petita, que havíeu jugat junts, que li havies ensenyat de lletra, que li ensenyaves els teus versos, ara l’abandonaries.
MOSSÈN RAMON: Déu meu!
MOSSÈN JOAN: Doncs. Què li diré ? Que véngui ?
MOSSÈN RAMON: Sí, que véngui, que véngui un d’aquests dies.
MOSSÈN JOAN: Com més aviat millor. Un bon consell no s’ha de fer esperar:
MOSSÈN RAMON: Que véngui quan vulgui.
MOSSÈN JOAN: És aquí a fora que espera. L’he feta venir per lo que pogués ser, però abans t’he volgut demanar consentiment.
MOSSÈN RAMON: Aquí és? És aquí?
MOSSÈN JOAN: Marta! Marta! Ja pots entrar. (La Marta entra i queda a la porta plorant). Tu i jo, Francisca anem dins: deixem-los sols.
FRANCISCA: Més m’ho estim, perquè potser…
(Mossèn Joan i Francisca se’n van)
MOSSÈN RAMON (mirant el sant Crist) : Senyor ! No em deixeu sol.

Escena 4.
MOSSÈN RAMON, MARTA
MARTA (entrant i agenollant-se als peus de mossèn Ramon) : Ramon !
MOSSÈN RAMON: Alça’t. Què vols de mi?
MARTA : T’ho he d’explicar tot, Ramon ! Necessit explicar-t’ho tot !
MOSSÈN RAMON : Som aquí per escoltar-te. Digues.
MARTA : Si vaig fugir de muntanya és perquè em moria. El cor me volava i no el podia aconseguir. Vaig fugir perquè no trobava a qui estimar. Vaig fugir, ai! no ho sé, per què vaig fugir; perquè estava sola… perquè tu no hi eres.
MOSSÈN RAMON : Recorda, Marta, que ja no és a aquell Ramon, a qui parles. Parles al sacerdot.
MARTA : Massa ho sé. En arribar vaig venir a casa del sacerdot. Vaig anar per trucar a la porta, i el batell va deixar-me la mà gelada: un fred de glaç venia de dintre la casa, i vaig entornar-me’n corrents, com si hagués fet una baixesa.
MOSSÈN RAMON : I on vas anar?
MARTA : No ho sé. Corria sense esma. Anava com deuen anar els ocells sortits del niu: perduda i a perdre’m. Vaig cosir, vaig estar d’ajudanta en una escola, vaig servir de casa en casa…
MOSSÈN RAMON : I qui va ser… ell ?
MARTA : Què vols que et diga! El que va dir-me lo que jo volia que em diguessin.
MOSSÈN RAMON : I què puc fer per tu.
MARTA : Et venc a demanar que em salvis, pel meu fill, per la teva gran bondat i pel record que puguis guardar d’aquells dies.
MOSSÈN RAMON : Aquells dies, els he borrat de la memòria.
MARTA : T’enganyes a tu mateix. Per borrar-se eren massa clars i hermosos.
MOSSÈN RAMON : Pensa que són com si mai haguessin estat
(Va per anar-se’n)
MARTA : No ! No te’n vagis! No em deixis! Ja no te’n parlaré mai més! T’ho fur, però escolta’m! Empara’m! Per la meva salvació! Per la teva! Pel meu fill!
MOSSÈN RAMON : I què he de fer?
MARTA : Deixar-me… quedar aquí.
MOSSÈN RAMON : Aquí, dius? Mai!
MARTA : Si tens por de la gent, viuré arrupida, com si no hi fos; no sortiré, no ens veuran. Aquí amb tu, seré una germana de caritat.
MOSSÈN RAMON : Ten-me pietat i no em preguis!
MARTA : Ten-ne tu de mi !
MOSSÈN RAMON : Et trobaré una casa de gent bona. Te la cercaré, enc que hagi de demanar-ho de genolls. Però viure tu aquí… no m’ho preguis, que ni vull, ni puc voler-ho. Jo trobaré on te vulguin, on t’estimin, on puguin estimar-te! Ho trobaré i a no trigar gaire, ho sents ?
(Senten gent que arriba)
MOSSÈN RAMON : Ja són aquí. Ara deixa’m.

Escena 5.
JORDI POUS, SENYOR ANDREU, BARONESSA, MOSSÈN RAMON
MOSSÈN RAMON : Passin, passin.
SENYOR ANDREU : Li present la Baronessa de Puigvell.
BARONESSA (saludant): Pare Ramon…
MOSSÈN RAMON : Benvinguda, i dignin-se seure. I com que sé que hem de parlar de beneficiència, som del parer de començar quan vulguin.
BARONESSA: Té raó, el pare Ramon: la caritat, com més aviat millor.
SENYOR ANDREU : Amb permís començaré jo a exposar l’objecte, i la baronessa explicarà la seva realització. Se tracta d’una festa pels pobres. Una festa ben bé per ells. La festa de la misèria protegida per la riquesa.
MOSSÈN RAMON: No ho entenc.
SENYOR ANDREU: És clar d’entendre. La caritat ha de ser alegre, o si no els senyors s’avorreixen; s’ha de ballar, o si no les senyores no hi van.
MOSSÈN RAMON: Tot això és un món nou per mi, i no sé quina part hi puc prendre.
BARONESSA : Vostè ? Importantíssima, pare Ramon. Jo li diré el programa que hem pensat, i se’n farà càrrec. Primer, una simfonia: ja se sap; després, el Baronet de Grau dirà un monòleg: diu uns monòlegs de soldat que són una delícia. Després tenim tres tiples per falta d’una. Repòs fins a la tercera part, i prepari’s, mossèn Ramon.
MOSSÈN RAMON: Digui.
BARONESSA: Va per vostè. La tercera part, vostè l’ha d’omplir. L’hi demanam, i, donat, l’objecte, crec que no ens desairarà; li demanam lo que vostè fa, sense cap pena, per la senzillesa amb què ho fa: li demanam poesies, i tenim l’atreviment de demanar-les-hi inèdites.
MOSSÈN RAMON: Pobre de mi! No veuen que les meves poesies serien farigola en un jardí d’hivernacle?
BARONESSA: El nom de vostè no pot faltar a la festa.
MOSSÈN RAMON: És que em pens que els meus versos els destorbaran l’alegria.
BARONESSA: Encara que la destorbassin: és per gent necessitada!
MOSSÈN RAMON: Per ells ho faré.
TOTS: Molt bé! Molt bé!
MOSSÈN RAMON: I ja que parlam de pobres amb persones tan cristianes i caritatives, he de dir-los que també els esperava per parlar-ne. Sobretot en tenc dos de molt pobres, més pobres que els que no tenen diners, perquè estan en gran perill de perdre lo que val més que els diners: l’ànima. L’un és un obrer; l’altre, una noia.
BARONESSA: Farem tot el que estiga a la nostra mà. Demani.
SENYOR ANDREU: Per la meva part, doni-ho per fet.
MOSSÈN RAMON: Me faran el favor més gran de la vida, i no els ho demano per mi, sinó per ells, que estan a punt de despenyar-se, d’enfonsar-se per sempre més en el vici. Ell ja ha pagat una falta; ella encara la paga i la plora.
SENYOR ANDREU: Què vol dir, que ha estat pres?
MOSSÈN RAMON: Pres pels homes.
SENYOR ANDREU: Ha estat pres i vol que li doni feina a casa? Això mai!
MOSSÈN RAMON: Senyor Andreu, pensi que abans de tot és un desgraciat.
BARONESSA : I ella també, la que vol que protegim, potser és també una desgraciada?
MOSSÈN RAMON: Ella també, i tots, tots ho som! Cap podem tirar la primera pedra. No em desairin! Els ho preg! Ja que volen protegir els desvalguts, qui més desvalgut que ells! Quina obra benèfica poden fer millor que emparar-los?
SENYOR ANDREU: Els farem una caritat.
MOSSÈN RAMON: Si no és caritat de diners lo que necessiten: és una mà que els aixequi, és un costat per no caure, és la confiança moral, la vida de l’esperit, per poder dur el cap alt, el cap que els trontolla perquè no els el sosté l’esperança!
JORDI DE POUS: Posi’s a la raó, mossèn Ramon.
MOSSÈN RAMON : Parl suplicant a cristians ; parl a persones que diuen estimar els caiguts, i els dic, i els repetesc, que hi ha dues ànimes per salvar-se.
BARONESSA : Però que ens hem de cuidar de totes, nosaltres?
MOSSÈN RAMON: No els dic de totes: són dues i vostès són molts.
JORDI POUS: Ningú ens hi obliga, mossèn Ramon; i tengui en compte que s’aparta de la humilitat cristiana.
MOSSÈN RAMON: A mi m’obliga la fe.
SENYOR ANDREU: També en tenim nosaltres, de fe.
MOSSÈN RAMON: I què han de tenir! Si estassin segurs que donant tot lo que tenen gaudirien de l’eterna glòria celestial, no ho donarien tot per la glòria? Per què no ho donen? Perquè dubten; perquè volen anar al cel, però volen anar-hi en cotxe.
JORDI POUS: Mossèn Ramon! I la humilitat?
MOSSÈN RAMON : Pel bé dels desgraciats no en tenc. Jo som el pobre endreçadet de la porta, però quan hi ha mercaders entr al temple.
BARONESSA: Mai ens hauríem esperat de vostè semblants paraules !
JORDI POUS : Moderi’s i calmi’s. Els dejunis el sobresalten !
MOSSÈN RAMON: És que no es té dret a moderar-se quan la nostra debilitat la paga el proïsme. Els parl amb tot l’amor, en nom de la virtut, i em contesten amb convencions per disfressar l’egoisme. Doncs, quan l’egoisme crida, la virtut ha de cridar més que l’egoisme.
BARONESSA: Anem. Ens crèiem tractar amb un sacerdot humil i tractam amb un pertorbat.
MOSSÈN RAMON: I jo em creia tractar amb cristians, i m’he errat. Vostès en fan, de cristians, però no ho són. Valdria més que fossin del tot descreguts, que almenys se podrien convertir!
JORDI POUS: És boig! És boig! Anem.
MOSSÈN RAMON : Sí, som boig, i, als bojos, se’ls deixa ! Deixau-me, deixau-me amb els meus, gent… prudent.
(Se’n van tots, i entren mossèn Joan, la Francisca i la Marta)

Escena 6.
MOSSÈN RAMON, MOSSÈN JOAN, FRANCISCA, MARTA, i aviat MIQUEL
MOSSÈN JOAN: Ramon, què has fet?
MOSSÈN RAMON: He fet lo que devia. He vist que ells són uns i jo un altre. que espera ajuda i només trob hipocresia; que si Crist tornàs i fos pobre tornaria a ser crucificat, clavat pels fariseus de nova mena.
MOSSÈN JOAN: I ara què penses fer?
MOSSÈN RAMON: Què pens fer? Que, lo que no han volgut fer els rics, ho faré jo.
(En Miquel entra, i queda al peu de la porta).
Miquel: fins a trobar treball digne, no et moguis de casa.
FRANCISCA: Verge Santíssima!
MOSSÈN RAMON: I tu, Marta, tampoc te’n vagis més.
FRANCISCA: La Marta, a casa?
MARTA: Jo?
MOSSÈN RAMON: Queda.
FOSC

ACTE TERCER

La mateixa decoració

Escena 1.
FRANCISCA, MOSSÈN JOAN
FRANCISCA: Ja ho he dit. No vull estar més en aquesta casa. No la vol tenir a ella? Doncs que se la guardi.
MOSSÈN JOAN: Pensa que ets mare.
FRANCISCA: Ell és fill. S’està decandint, que ara mateix sembla l’estampa de sant Francesc, i amb les sufocacions que té, el dia menys pensat se’ns quedarà mort als braços.
MOSSÈN JOAN: Per això mateix que no el pots deixar.
FRANCISCA: Vull dir als braços d’ella. Només troba bé lo que ella li du.
MOSSÈN JOAN: I lo que li dus tu, que no ho troba bé?
FRANCISCA: També.
MOSSÈN JOAN: I doncs, de què et queixes?
FRANCISCA: Sort que en Miquel va trobar feina, o si no, encara el tendríem aquí.
MOSSÈN JOAN: Que no és agraït? Sempre ve a veure-us.
FRANCISCA: Agraït? Que et penses que ve per ell? Ve per la Marta.
MOSSÈN JOAN: Són joves i són fadrins.
FRANCISCA: Però em sembla que, a en Ramon, no li està gaire bé que tingui gent a festejar a casa.
MOSSÈN JOAN: És clar que no, però no ho crec.
FRANCISCA: Tampoc no ho creurà ell: hi té un encegament per ella. Si no que és capellà, diria que l’han embruixat o que li han donat una beguda.
MOSSÈN JOAN: La virtut d’en Ramon no admet embruixament de cap mena. Bé. Amb tu no en sortiríem. Digue’m què vols que facem i no em facis anar més d’aquí a muntanya i de muntanya aquí, com una llançadora.
FRANCISCA: Anar-nos-en.
MOSSÈN JOAN: I si estàs malalt ?
FRANCISCA: Ja la té a ella.
MOSSÈN JOAN: Da-li amb ella! Per darrera vegada te torn a recordar que és el teu fill.
FRANCISCA: Bé, si estàs malalt, rondinaria; però ja que no la vols deixar, ens tornaria a tenir a totes dues.

Escena 2.
FRANCISCA, MOSSÈN JOAN, JORDI POUS
JORDI POUS : Déu vos guard. Que no hi és mossèn Ramon?
MOSSÈN JOAN : És a dintre que resa.
JORDI POUS : Millor, perquè venc a dir-los que la conducta de mossèn Ramon no pot durar més. Està donant que parlar a tot arreu.
MOSSÈN JOAN : Ells ?
JORDI POUS : Sí, ell ! Te deutes, i deutes petits, que fan cridar a més gent. Aquest home no sap tenir ni els deutes amb ordre. Si s’hagués tractat d’una vintena de duros, hauria obert una subscripció pública perquè no se’n parlàs més.
MOSSÈN JOAN : Però si viu com un ermità !
FRANCISCA : És la mestressa que tenim a casa que els gasta !
JORDI POUS : No és vostè la mestressa ?
MOSSÈN JOAN : Ai, benaventurat ! La mestressa d’aquí és la Marta !
JORDI POUS : Jo ja sospitava, i per això vinc, per veure d’evitar un escàndol. El pecat amagat és mig perdonat. Que faci el mal que vulgui, però sense fer publicitat. Més valdria que tengués una taca oculta que no una falteta pública.
MOSSÈN JOAN : És que ell no té taca, ni fa mal, ni mai n’ha fet a ningú.
JORDI POUS : El vici de tardar a pagar és el que perdona menys la gent. I, sent-ne ella la causa, li hem de treure aquesta pertorbadora.
FRANCISCA: No podà. Està ben arrelada. Jo som mare i no puc. No comprèn que ella…
MOSSÈN JOAN : Calla! Quan les coses no se saben del cert no es murmura, i quan se saben se calla.
JORDI POUS : De què sospites?
FRANCISCA: No m’ho deixen dir.
MOSSÈN JOAN : Digue-ho ara, que la insinuació del mal és pitjor que la mateixa calúmnia. Ja l’hi diré jo: se sospita que té relacions.
JORDI POUS : Amb ell ? Amb…
MOSSÈN JOAN : Ho veu, pecador ? Ho veus, desgraciada innocent, lo que és el dir les coses a mitges? Se sospita que té relacions amb en Miquel.
JORDI POUS : Amb aquell… obrer ? I ho suportau ?
FRANCISCA: Jo ja els ho privaria, si em deixassin fer, però em tenen lligada de mans.
MOSSÈN JOAN : Però deslligada de llengua.
JORDI POUS: Jo ja he complert. He pujat un moment per advertir-los, i ja n’estan. Bones tardes. (Se’n va)

Escena 3
MOSSÈN JOAN, FRANCISCA, MARTA, i aviat MIQUEL
MARTA: Qui hi havia?
FRANCISCA: Hi havia algú que venia a advertir-nos de coses que tu ja saps.
MARTA: Jo?
FRANCISCA: Sí, tu. No et facis la innocent!
MARTA: Ni ho som ni la faig, la innocent.
FRANCISCA: Fes veure que en Miquel no ve per tu!
MARTA: Sí que hi ve, i no tardarà a venir.
FRANCISCA: I goses dir-ho! (A mossèn Joan.) I encara no et convences?
MOSSÈN JOAN: No m’atropellis, Francisca!
MARTA: Que em vol mal, tia, o dar-me turment?
FRANCISCA: Vull saber què hi ha amb en Miquel.
(Entra en Miquel.)
MARTA: Miri, aquí el té. Demani-l’hi.
FRANCISCA: No necessit demanar-l’hi.
MOSSÈN JOAN: Vine! Vine amb mi al menjador! No et sufoquis! Calma!
FRANCISCA: Sí, anem, perquè no podria aguantar-me i en faria massa.
(Se’n van mossèn Joan i na Francisca)

Escena 4.
MARTA, MIQUEL
MIQUEL: Què hi ha?
MARTA: Hi ha que em maten a preguntes i a sospites, que no em deixen viure, i que no puc més!
MIQUEL: I què sospiten?
MARTA: I què vols que sospitin? La veritat: els nostres amors.
MIQUEL: I això què hi fa?
MARTA: Per tots els que em critiquen, res; els tinc tant menyspreu com ells mala voluntat; però mossèn Ramon és altra cosa ; la benevolença que té amb mi em fa respecte.
MIQUEL: Però quin mal hi pot veure?
MARTA: El mal de no haver-li parlat amb confiança.
MIQUEL: Però que et creus culpable de voler-me?
MARTA: No ho sé. No sabria dir-ho. Lo que sé és que tenc necessitat que m’estimin, que cerc l’amor pel món, i que voldria trobar-lo.
MIQUEL: Jo vull que siguis la meva companya, l’amiga que vingui amb mi. Vull dur-te com una imatge que em guiï i m’encoratgi en les hores de la lluita!
MARTA: També et perdré.
MIQUEL: Per què perdre’m, si hem d’anar junts, donant-nos les mans, tots els dies de la vida. Que no ho veus, que treballaré i escriuré i batallaré alhora ? Que prendré el teu fill com a fill meu i que el pujaré brau, amant dels altres, prompte a morir, si convé, per la fe; lliure de la llibertat més certa, de la llibertat de no ser pres d’ell mateix.
MARTA: Parla’m de mi! Digue’m que m’estimes a mi! Ho necessit!
MIQUEL: Mal llamp! No et puc voler més de lo que et vull!
MARTA: També el pensament te fuig enllà, no sé on!
MIQUEL: Per què, també?
MARTA: Jo voldria entregar-me amb els braços ben oberts; entregar l’esperit, el cos, la vida, tot! I quan som a recollir l’amor que voldria donar, me trob que l’home me fuig, me rellisca dels braços. Tampoc tu no seràs l’home que volia.
MIQUEL: Per què dius això?
MARTA: Estic gelosa d’aquest proïsme que no sé qui és i que em roba la meva estimació!
MIQUEL: Que no tens confiança en mi?
MARTA: Te crec perquè et vull creure! Te seguiré perquè et vull, i vull no estar sola ; vull no viure en la soledat que visc ; no vull viure aquí.
MIQUEL: I vindràs on vulgui?
MARTA: Parlant-me d’estimar, allà on vulguis.
(S’abracen)

Escena 5.
MARTA, MIQUEL, MOSSÈN JOAN, FRANCISCA
FRANCISCA: Vaja! Ja heu festejat prou? (A mossèn Joan) I tu ja has vist lo que havies de veure?
MOSSÈN JOAN: Deixa’m estar! Jo no he vist res!
MIQUEL: Senyora Francisca, no ens hem d’amagar de res. Si parlam, i fins si ens volem, tenim dret a fer-ho.
FRANCISCA: Així pagau la caritat que va fer el beneitó del meu fill de recollir-vos? Per festejar heu de fer servir aquesta santa casa? ¿No teniu coneixements ni prudència?
MIQUEL: Estic segur que quan ho diguem a mossèn Ramon no sols no hi tendrà res a dir, sinó que ens aprovarà la conducta.
FRANCISCA: Ell sí que és capaç de tot! Que no veis que no viu despert? Que jo crec que viu com encantat! Doncs si ell us ho aprova, jo no. I vull dir-vos que tots plegats no sé si teniu poques creences o massa, però que per mi heu de tenir un càstig.
MOSSÈN JOAN: Francisca!
MIQUEL: Calli, i no turmenti més, vostè, que ja començ a perdre la paciència. Vostè lo que és una egoista: no camina per no caure; té bondat amb prudència: ni molta ni poca; no fa ni mal ni bé, per mandra; no és dolenta, també per mandra; estima d’esma; compleix com els ramats, i, si mai no ha caigut en temptacions, és perquè ni les sap veure.
FRANCISCA: Desvergonyit!
MIQUEL: Més m’estim no tenir-ne gens, de vergonya, que tenir-la mesurada com vostè.
FRANCISCA : Que no ho sents, Joan ?
MOSSÈN JOAN: Massa que us sent! Voldria no tenir orelles per no sentir-vos. Callau, si us plau! Us ho preg!
FRANCISCA: No vull callar.

Escena 6.
MARTA, MIQUEL, FRANCISCA, MOSSÈN JOAN, MOSSÈN RAMON
MOSSÈN RAMON: Què passa?
FRANCISCA: Hi ha que aquesta Marta que tu guardes com un tresor, i en Miquel, m’han dit lo que els ha vingut a la boca.
MARTA: Jo no he dit res.
MOSSÈN RAMON: Déu meu!
FRANCISCA: T’he avisat tantes vegades, que ja és inútil. Si la vols, guarda-te-la : jo me’n vaig.
MOSSÈN RAMON: A on?
FRANCISCA: Al poble.
MOSSÈN JOAN: Això no ho fareu, mare!
FRANCISCA: Que no? Ara; ara mateix ho faré. Fa dies que t’avís, i tu venga predicar i no fer-ne cas. Doncs ja ha arribat l’hora. Anem, Joan.
MOSSÈN RAMON: Però tindreu consciència de deixar-me?
FRANCISCA: Me quedaré amb una condició: treu na Marta.
MOSSÈN RAMON: Mai! Me sou mare, i jo no em rebel.laré contra vós; però mai, ni per vós ni per ningú, faré un acte d’injustícia contra la meva consciència. Ella no ha fet cap mal per treure-la.
FRANCISCA: Que no? Vaja! Això no es pot aguantar! Tant viure als llimbs irrita. No t’ho vull dir jo : ella mateixa t’ho dirà, si ha fet cap mal.
MARTA: Sí, jo t’ho diré.
FRANCISCA: I pensa que no ens veurem mai més.
MOSSÈN RAMON: Mare!
FRANCISCA: Ja ho he dit! Anem!
(Se’n van)
MOSSÈN JOAN (des de la porta): No ens veurem més; però, si estassis malalt, avisa’ns.
(Mossèn Joan va darrera de la Francisca. Mossèn Ramon té un símptoma d’ofec.)

Escena 7.
MOSSÈN RAMON, MARTA, MIQUEL
MOSSÈN RAMON : Jesús meu ! Ja que m’enviau tribulacions, enviau-me forces ! Marta : de què t’acusen ?
MARTA : D’estimar en Miquel.
MOSSÈN RAMON (posant-se la mà al cor i recolzant-se): a ELL ?
MARTA : D’estimar-lo i de que ell m’estimi a mi !
MIQUEL : Si per estimar se té culpa, som culpables.
MARTA : Jo ja volia dir-t’ho, però temia… No sé què temia.
MIQUEL : Me pens poder-la fer ditxosa : seré digne d’ella; i si bé he faltat no dient-l’hi, no m’acús de res més.
MOSSÈN RAMON : No : no t’has d’acusar de res. Ja m’ho havia de pensar lo que passa. Tots dos joves, a prop d’un de l’altre; tots dos amb el pensament fantasiós i el cor ple de vida: ai! ¿qui no estima tenint la joventut per donar i per prendre-la?
MIQUEL : Les meves intencions han estat sanes com la claror.
MOSSÈN RAMON : Te crec, Miquel ! Tampoc tu ets dels que viuen aferrats a l’aspror de la terra !
MARTA : No ; tampoc no hi viu.
MIQUEL : Tenc cor per fer-la ditxosa.
MOSSÈN RAMON : Sigueu-ne, ja que podeu ser-ne. I, ara, deixau-me estar sol.
MIQUEL : Que no es troba bé?
MOSSÈN RAMON : No gaire ; però deixau-me.
MARTA : Si vols que…
MOSSÈN RAMON : Necessit estar sol. L’anada de la mare, tot junt, me demana soledat ! Necessit resar per tots, per vosaltres, per mi, sobretot per mi; necessit mirar més enllà dels homes. Deixau-me estar! Us ho deman!
(La Marta I en Miquel se’n van a dintre, I mossèn Ramon queda plorant i ofegant-se)

Escena 8.
SECRETARI DEL BISBE, MOSSÈN RAMON i després MIQUEL
SECRETARI : Déu hi sia. Plora ? El trob plorant, mossèn Ramon? El dia que el vaig veure, ja fa molt de temps, a muntanya, pressentia que un dia o altre ens tornaríem a trobar, però no em creia trobar-lo com el trob.
MOSSÈN RAMON : Perdoni.
SECRETARI : Encara que no ens hàgim trobat més, endevín el camí per on camina, i sé que és ple d’espines, i sé que vostè no cerca d’apartar-les, sinó que hi camina a peu descalç per sobre.
MOSSÈN RAMON : No sé caminar d’altra manera.
SECRETARI : Vostè gaudeix caminant-hi.
MOSSÈN RAMON : És Déu que em senyala el camí.
SECRETARI : O vostè el cerca. Escolti, germà. Jo venc, primerament, per aconsolar-lo; després, si puc, per aconsellar-lo, i, finalment, per advertir-lo.
MOSSÈN RAMON : Digui
SECRETARI : Doncs he de dir-li que vostè estima els desvalguts, els desgraciats, els miseriosos ; que vostè es vol atreure les ànimes sense saber com bateguen, només perquè sap que són ànimes ; però, ai, germà !, si per salvar-ne algunes en perd d’altres, no serà el camí més segur de portar-ne moltes a la glòria. S’ha d’obrar amb una cosa que vostè no sap tenir. I sap que és, mossèn Ramon? Prudència i tacte. Li aconsell més prudència.
MOSSÈN RAMON : I per què se n’ha de tenir, per fer bé?
SECRETARI : Per no fer mal.
MOSSÈN RAMON : No és la llei de Crist, no mirar a qui es predica?
SECRETARI : Ho és; però vostè no l’aplica bé. La llei s’ha d’interpretar, s’ha de seguir amb mida. Vostè amb la seva interpretació pura, ens compromet. Ja ho sap ara.
MOSSÈN RAMON : Jo els compromet seguint les paraules santes?
SECRETARI : Sí, perquè per afavorir alguns, rebaixa els altres; per salvar els pobres, allunya els rics; per simpatia als exaltats, fa por als prudents, i per convertir els renegats, no es recorda dels piadosos.
MOSSÈN RAMON : So jo no vull anar contra ningú: treball pels abandonats, perquè són els que estan més en perill.
SECRETARI : Però en fa massa.
MOSSÈN RAMON : Sempre fent-ne massa ! Sempre tot amb mida ! Sempre el tacte i les convencions ! Sempre fins regatejant la fe! No m’aturmentin més, que braceig en la buidor i no sé on me duen! Deixin-me tenir la fe absoluta, o treguin-me-la, Déu me perdó.
SECRETARI : No ho veu, com blasfema?
MOSSÈN RAMON : El cel me’n guardi, de blasfemar, però bateg en el mar de la indiferència, i no puc més: me falten les forces! Tothom que em volta té fe i no en té ningú; tothom estima els pobres, i els pobres moren de misèria; tothom creu, i el temple és buit; tothom espera, i ningú mira al més enllà! Déu meu!
SECRETARI : Misticisme ! Tot misticisme ! Vostè és el darrer místic, mossèn Ramon. Vostè no ha nascut per viure en el nostre segle.
MOSSÈN RAMON : Davant de l’eternitat no compten els segles.
SECRETARI : Però són els graons de l’eternitat, i per pujar-la, aquesta eternitat desitjada, s’han de fer concessions que vostè no fa, ser més oportunista de lo que vostè és i donar altres exemples dels que dóna.
MOSSÈN RAMON : Jo ?
SECRETARI : Vostè ; i, per provar-l’hi, passem a la tercera part d’advertències, i aquestes no són meves : me les fa venir a donar el senyor Bisbe.
MOSSÈN RAMON : Ve de part del senyor bisbe ?
SECRETARI : D’ell mateix. Vostè no viu sol.
MOSSÈN RAMON : Vivia amb la mare i se n’ha anat. Ara queda a casa només que una cosina.
SECRETARI : Doncs d’ella es tracta. Vostè no hi pot viure.
MOSSÈN RAMON : Era pobra, havia pecat i, com que ningú la volia, la vaig recollir jo.
SECRETARI : El perdrà a vostè.
MOSSÈN RAMON : Sospiti de mi, però no d’ella.
SECRETARI : Jo no sospit ni deix de sospitar: jo dic que per vostè pot ser una temptació. Recordi que és el senyor Bisbe qui l’avisa.
MOSSÈN RAMON : Me’n record molt, dels seus avisos ; i, perquè vegi si me’n record, li diré les primeres paraules que va dir-me, i que no se m’han esborrat mai més: “Benaventurats els que ploren –em va dir-; els que tenen fam i set de justícia, els misericordiosos, els nets de cor; recorda-te’n amb tot amor, vingui lo que vingui, passi lo que passi, i per fer bé no et dobleguis per ningú, entén-ho bé, per ningú.” Doncs hi havia una desgraciada, vaig recordar les seves santes paraules, no em vaig doblegar per ningú i la vaig entrar a casa meva.
SECRETARI : Si ell hagués cregut l’ús que havíeu de fer de les seves paraules, no les hauria dites.
MOSSÈN RAMON : I quin mal ús n’he fet?
SECRETARI : Donar escàndol.
MOSSÈN RAMON : Pecadors deuen ser els que s’escandalitzen.
SECRETARI : En fi : la vol treure o no ?
MOSSÈN RAMON : Dic que no. Fins que es casi no es mourà de casa.
SECRETARI : Falta a l’obediència.
MOSSÈN RAMON : Potser a la d’avui, però no a la d’aquell dia.
SECRETARI : Així ho diré, i sent per vostè que la meva visita hagi estat inútil. Diré al senyor Bisbe que ha pogut més ella que els seus consells superiors.
MIQUEL (que ha sortit un xic abans): No : digui… que ja és fora.
SECRETARI : Que ja és fora ella ?
MOSSÈN RAMON : Na Marta ?
MIQUEL: Sí: la… pecadora se n’ha anat. Ha comprès que destorbava i se n’ha anat.
SECRETARI : Siga vostè qui siga ha aconseguit el que no havíem pogut aconseguir nosaltres.
MIQUEL: Perquè he aconseguit per amor el que no hauríeu aconseguit amb menyspreus. A les pobres… pecadores, se les converteix amb l’únic llenguatge que entenen: amb el llenguatge de l’amor.
SECRETARI: Faci’s el miracle, enc que siga l’amor qui el faci. Sent així, me puc retirar, i em retir. Déu hi sia.
MIQUEL: Bones tardes.
(El Secretari se’n va)

Escena 9.
MOSSÈN RAMON, MIQUEL
MOSSÈN RAMON: I per què se n’ha anat? Digue-m’ho. Per què em deixa ? Què li he fet perquè m’abandoni ?
MIQUEL: Jo li he aconsellat que se n’anés.
MOSSÈN RAMON: Tu ?
MIQUEL: Jo. També per la voluntat que li tinc a vostè.
MOSSÈN RAMON: Tothom me’n té i tothom me mata ! Ella, ja ho saps, era la meva sola companyia, el consol que em recordava temps feliços; era el sol raget d’alegria que entrava aquí… l’únic. Tu te l’emportes… i us beneesc. (Plora)
MIQUEL: Serà la meva dona.
MOSSÈN RAMON: Vés-hi ! No l’abandonis ! No hi fa res, que em deixeu. Jo rai !
MIQUEL (besant-li la mà, emocionat): Pare meu !
MOSSÈN RAMON: Vés, vés al seu costat.
(En Miquel se’n va)
Viviu, i deixau-me sol ! Tot sol ! Tot sol ! Tothom ! Tothom m’abandona, tothom (veient el sant Crist), menys el sant Crist, que no tanca mai els braços! (Se deixa caure de genolls davant del sant Crist, l’abraça i plora)
FOSC

ACTE QUART

La mateixa decoració

Escena 1.
FRANCISCA, JORDI POUS
En aixecar-se el teló en Jordi Pous està assegut davant de la taula-escriptori de mossèn Ramon mirant papers i separant-los. La Francisca està dreta al seu davant.
FRANCISCA : Veient que estava malalt, ¿què havia de fer una mare, sinó venir al seu costat i cuidar-lo? No és que ell ens hagués enviat a cercar, perquè ell sí que, pobret, moriria com un poll. El veig molt malament. (Plora)
JORDI POUS : No ploreu, Francisca. Sempre hi ha un qui sap, per més que no me’l mir gaire bé, i prova d’això és que no vull deixar res que el comprometi, si desgraciadament faltàs. No vull deixar cap paper que sigui dolent per ell com per nosaltres. Faig una tria de papers que cremarem quan siga hora.
FRANCISCA : Vostè sap millor que jo el que ha de fer; però, ai si ho vegés ell, que guarda tot això com a relíquies!
JORDI POUS : Són papers que no diré que siguin dolents, però que farien tant de mal com si ho fossin. Aquests versos, aquestes cartes de gent laica, l’han duit a l’estat en què es troba.
FRANCISCA : Essent així, cremi-les totes.
JORDI POUS : Veis? Aquí té cartes de grans homes, però que són comprometedores : A la pila ! Poesies de protesta, que el perjudiquen a ell i els altres. Al foc! Al foc tot lo que siga contrari al dogma, per inspirat i hermós que siga! Callau. Aquí trob les seves memòries. Això no ho separ. Les guardaré per mi.
FRANCISCA : No sé lo que són, però guardi-les. Ja tenim sort que els amics com vostè es cuiden d’arreglar-li les seves coses. Cregui que li estic agraïda.
JORDI POUS : No m’heu d’agrair res: ho faig per evitar el que diran.
FRANCISCA : Ja m’ho pens. S’ha de mirar molt el dir de la gent! Ell mai ho ha mirat prou, i per això se n’havia apartat la gent conforme, fins que se’n va anar aquella… pertorbadora.
(La Francisca va cap a l’habitació de mossèn Ramon)
JORDI POUS : On anau?
FRANCISCA : A veure’l. Hi ha moments que pens que l’he de trobar mort.
JORDI POUS : No l’espanteu a ell
FRANCISCA : Ai, el meu fill, si se’m moria ! El meu fill ! El meu fill ! (Entra dintre)

Escena 2.
JORDI POUS, SENYOR ANDREU
SENYOR ANDREU : Com anam ? Com està l’il.lustre malalt ?
JORDI POUS : Com vol que estigui ? Pot morir d’un moment a l’altre.
SENYOR ANDREU : Quina pèrdua ! A mi m’havia donat molts de maldecaps, però sempre m’he fet càrrec del seu gènit, i tot l’hi he perdonat. Cregui’m que serà una mort molt sentida !
JORDI POUS : Serem molts el que la sentirem.
SENYOR ANDREU : Que si serem ? Ja veurà l’enterrament. Hi vendran comissions de tots els pobles. Son així en el meu districte ! En vida no crec que mai hagin llegit res seu, però un cop mort voldran complir. També anirà a l’enterrament el meu partit en massa. Tots els liberals progressius hem acordat anar-hi. El consideram del partit i anirem en corporació compacta a l’enterrament. (Pausa) Duc una bona notícia. Ara el Bisbe li envia el secretari a fer-li una visita oficial, diguem-ne de consideració i simpatia.
JORDI POUS : Entrem a dir-l’hi.
SENYOR ANDREU : No entrem, que ja ve.
JORDI POUS: Com que no pot jeure.
(Surt mossèn Ramon amb un llibre a la mà, amb mossèn Joan i la Francisca, que l’acompanyen un per cada braç)

Escena 3.
SENYOR ANDREU, JORDI POUS, MOSSÈN RAMON, MOSSÈN JOAN, FRANCISCA
JORDI POUS : Així m’agrada, mossèn Ramon, que surti una mica !
SENYOR ANDREU : Si fa molt millor semblant !
MOSSÈN RAMON : Sí, vaig per bé ! Vaig molt per bé!
MOSSÈN JOAN : Mira, seu aquí. No sé com te saps estar a l’habitació amb tan poca claror.
MOSSÈN RAMON : Per morir rai !
(L’asseuen)
MOSSÈN JOAN : Qui parla de morir ? Els metges han dit que et trobaven molt millorat.
MOSSÈN RAMON : Els metges fan el que poden, però no poden gaire. Me parlau de la mort com d’una cosa que no se’n pot parlar. Parlau-ne sense temor, que no m’espanta: l’esper.
JORDI POUS : A qui ha d’esperar és a una persona que ha de venir a fer-li una visita que serà molt del seu gust.
MOSSÈN RAMON (animat) : Qui és ? Digau-me qui és.
JORDI POUS : El secretari del senyor bisbe.
MOSSÈN RAMON (descoratjat) : No em creia que fos ell. Tan malalt me creu?
JORDI POUS : No és que el cregui malalt, però s’interessa pel seu estat.
MOSSÈN RAMON : Doncs que véngui a despedir-me.
SENYOR ANDREU : Vaja, alegri’s, que nosaltres anam a cercar el secretari.
MOSSÈN RAMON : Si em vol parlar que no tardi.
JORDI POUS : De seguida tornam. I no mediti tant.
MOSSÈN RAMON (a mossèn Joan): Ja ho sent! I es diuen cristians! Déu meu, quanta inconsciència!
(Se’n van en Jordi Pous i el senyor Andreu. Mossèn Joan els acompanya i es queda al corredor)

Escena 4.
MOSSÈN RAMON, FRANCISCA
MOSSÈN RAMON: Acostau-vos, que us vull parlar.
FRANCISCA: No et cansis. Lo que has de fer és no cansar-te.
MOSSÈN RAMON: Escoltau-me, mare, i no us trastorneu per lo que us vaig a dir. Per més que diguin els metges, jo sent una veu interior que em diu que no tardaré a morir-me.
FRANCISCA: Fill meu, ¿per què dius això?
MOSSÈN RAMON: La meva ànima es prepara i m’avisa. Jo no he fet prou de fill. No he seguit els vostres desitjos; no he estat res al món; sempre he estat pobre; un pastor sense ovelles; un pobre trist; un pobre molt pobre!
FRANCISCA: I això que hi fa, fill meu.
MOSSÈN RAMON: Hi fa que us deix a mig camí de la vida, i us deix vella.
(S’abraça amb na Francisca i plora)
FRANCISCA: Fill del meu cor!
MOSSÈN RAMON: I ara escoltau. No us deix diners. Ni miserables diners us deix; però recolliu els meus papers I amb ells en tindreu pobrament per viure.
FRANCISCA (pensant en Jordi Pous): Aquells papers…
MOSSÈN RAMON: Tots, tots són vostres. Són versos que es tornaran poesia, servint per mantenir una mare.
FRANCISCA: Déu del cel!
MOSSÈN RAMON: Els amics us ajudaran a escollir-los.
FRANCISCA: Ai, Ramon, els amics!
MOSSÈN RAMON: Despediu-me mare; despediu-me dels pobres, d’aquells que venien; de tots! I si un dia la vegéssiu… em mor i no me’n puc despedir… despediu-me d’ella. Que no ho sap que em mor? On deu ser?
FRANCISCA: Si jo la pogués dur, creu-me que te la duria.
MOSSÈN RAMON (estrenyent-li la mà): Mare meva! Ara, a l’últim de la vida, quan el passat camina davant dels ulls com romiatge de records, a cada full, a cada ratlla, sempre passa ella! (Com somniant) La veig allà lluny, allà a la muntanya, com la Verge de la Roca, dient versos a sota la porxada blanca; la veig llegint en el meu llibre, passant trista i somniosa, al baixar el sol a aclucar-se darrera del campanar. Després jo vaig per un indret i ella per un altre, i em torna plorosa i desgraciada, demanant-me perdó com la Magdalena; i torna a borrar-se i no la veig més, i m’hauré de morir no veient-la!
MOSSÈN JOAN (des de fora): No pot entrar ningú!
MOSSÈN RAMON (esperançat): Qui hi ha? (Posant-se dret) Sigui qui sigui, que entri !
(La Francisca fa entrar la Marta, endolada, i se’n torna a fora. Mossèn Ramon aixeca els ulls al cel)

Escena 5.
MOSSÈN RAMON, MARTA
MARTA: Ramon!
MOSSÈN RAMON: Marta! Ets tu !
MARTA: Jo, que et venc a veure!
MOSSÈN RAMON: Déu t’ho pagui, Marta; però per què has tardat a venir !
(Cau mig acabat a la cadira)
MARTA: Perdona’m!
MOSSÈN RAMON: T’esperava ; t’esperava a cada moment. Potser fins he tardat a morir per esperar-te! Quina alegria que em dónes! I per què no venies abans?
MARTA: Jo, per en Miquel. Que no em veus de dol?
MOSSÈN RAMON: És mort ?
MARTA: El varen matar d’un tret, predicant pel món, fent de missioner dels pobres.
MOSSÈN RAMON (amb gran fervor): Déu meu ! ¿Quin cel hi deu haver pels que són bons i no creuen ?
MARTA: No saps la vida que vàrem dur des del dia que vaig anar-me’n. Lo que havíem corregut perseguits d’una banda a l’altra, ell sempre endavant i jo sempre amb el temor de perdre’l.
MOSSÈN RAMON: De perdre’l, dius ?
MARTA: Com més bo era, més el perdia; com més ample abraçava el seu amor, més me fugia dels braços.
MOSSÈN RAMON: Sempre és així !
MARTA: Va arribar que ja no em veia, d’encegat i d’al.lucinat que vivia.
MOSSÈN RAMON: Pobra Marta !
MARTA: Sí. El meu fill no haurà vist més que tristeses. I mai no he pogut tenir un amor per mi, i el que començava a ser per mi va ser mort també per l’amor als altres. Sempre per amor als altres!
MOSSÈN RAMON: I què ha estat de tu des de llavores?
MARTA: No tenguis por. Som digna de venir cap a tu. La teva memòria m’ha seguit en tots els perills i, quan hauria pogut caure, m’ha semblat que em donaves la mà i m’alçaves. ¿Per què no em vares aturar el primer dia ?
MOSSÈN RAMON: T’he estimat molt! A l’hora de la mort no puc ni mentir-me a mi mateix ; però t’havia estimat d’una manera que no és lo que tu entens per estimar.
MARTA: Vull que visquis. ¿Que no sents l’aire de salut que et duc ?, ¿el bon temps que arriba ?
MOSSÈN RAMON (amb gran vida): Sí, que el sent ! Em sembla que respir millor.
MARTA: Som jo que et duc joventut !
MOSSÈN RAMON: Deu ser veritat ! Sembla que aspiri aquella joventut perduda.
MARTA: No em mouré més de prop teu ! Resarem plegats ; t’ajudaré a sofrir, que ja m’hi he avesat, a sofrir ! esperaré amb tu, que jo només tenc esperança; però, pel cel que esperes, t’ho preg, no em deixis sola!
MOSSÈN RAMON: Si no em diguessis lo que em dius, diria que és la temptació que parla!
MARTA: Et temps, sí, però és per donar-nos temps de salvar-nos, i perquè t’estim, Ramon ; perquè mai he estimat més que a tu!
MOSSÈN RAMON: Déu meu ! Si pec de pensament, matau-me !
MARTA: No temis : t’estim amb lo més pur que tenc a l’ànima, amb l’ànima mateixa, que t’he guardat immaculada! No seré la dona d’abans: seré la dona que volies que fos! Ni dona seré: seré una germana que espera.
MOSSÈN RAMON: Doncs vull viure per salvar-te! No et moguis més d’aquí. (S’aixeca.)

Escena 6.
MOSSÈN RAMON, MARTA, FRANCISCA, MOSSÈN JOAN, SECRETARI, JORDI POUS, SENYOR ANDREU
JORDI POUS (entrant i veient la Francisca que surt de l’habitació): Senyora Francisca : el secretari del bisbe és aquí.
FRANCISCA: Que entri.
JORDI POUS (a part a Francisca): La que hi ha amb ell, és aquella Marta?
(Francisca assenteix amb el cap, al temps que entra el Secretari)
SECRETARI: A veure: on és aquest malalt. Bones tardes, mossèn Ramon.
MOSSÈN RAMON (content): Benvinguts!
SECRETARI: El veig molt ben acompanyat.
JORDI POUS (a part al Secretari): És la Marta, és aquella Marta.
SECRETARI (canviant de to): El veig més acompanyat… del que em creia i del que era d’esperar. Si vostè està per parlar, parlarem, o si no parlaré jo sol; però crec que seria convenient parlar tots dos, no diré a soles, però sí en tota confiança. Els senyors també són amics.
FRANCISCA: Que vol que jo me’n vagi?
SECRETARI: Vostè és mare i just és que estigui a prop del seu fill.
MARTA: Som jo que me n’he d’anar.
MOSSÈN RAMON (tenint un atac i entrant en agonia): No la facin marxar.
FRANCISCA: Marta, no et moguis!
SECRETARI: Senyora, és hora que el seu fill consulti amb la seva consciència.
MOSSÈN RAMON: No m’aturmentin. Moriré com he de morir.
SECRETARI: No dic lo contrari; però voltar-se de perills en certs moments, no l’hi pot aprovar qui l’estimi.
FRANCISCA: Doncs no li diguin res, si tant l’estimen.
MOSSÈN JOAN: Francisca!
FRANCISCA: No vull callar! Ja ho sé, que tot això va per na Marta; però ara som jo que la defens. No se n’anirà! El meu fill la vol, i jo també, i es queda. No sé que sigui pecat, quan s’està malalt, de voltar-se de les persones que es volen.
JORDI POUS: Sí, que ho és.
FRANCISCA (pensant en la tria de papers): Pitjors pecats no tengués vostè a la consciència!
MOSSÈN RAMON: Jesús, Déu meu!
SECRETARI: No veníem per trastornar-los, i menys per donar escàndol. Ens pensàvem tractar amb un cristià, amb un dels nostres, i crec que ens hem equivocat. Donaré les ordres a mossèn Joan, dient a ell lo que havíem de dir a mossèn Ramon… em retir.
FRANCISCA: Sí: digui-l’hi a ell, que té més paciència.
(Tots entren a l’habitació de mossèn Ramon, menys la Marta i Mossèn Ramon.
Ha anat enfosquint-se)

Escena 7.
MOSSÈN RAMON, MARTA i aviat FRANCISCA, MOSSÈN JOAN
MOSSÈN RAMON: Aire! Aire! M’ofeg ! Em mor ! Jesús meu ! Marta ! On ets ?
MARTA: Ramon ! Viu per mi !
MOSSÈN RAMON: No puc ! No puc respirar ! Em treuen l’aire !
MARTA: Ramon meu !
MOSSÈN RAMON: Prega per mi !
MARTA: Tia ! Oncle! Vénguin!
MOSSÈN RAMON: No cridis ! Estic millor ! Ja no veig res d’aquest món! Veig el cel, el cel!
MARTA: Oncle Joan!
MOSSÈN RAMON: No em despertis! (Donant-li el llibre). Llegeix! Llegeix el darrer full!
MARTA: No puc llegir! (Cau una flor del llibre) Una flor! Déu meu! Aquella passionera! Mira-la: és aquella passionera!
MOSSÈN RAMON: Ja no hi veig.
MARTA: És aquella!
MOSSÈN RAMON: El calvari! El calvari que s’acaba!
MARTA: Assistència! Tia! Oncle Joan!
FRANCISCA: Què hi ha?
MARTA: Que es mor! En Ramon que es mor!
FRANCISCA: És mort! ÉS mort! Vénguin, que el meu fill és mort !

Escena 8.
MOSSÈN RAMON, FRANCISCA, MOSSÈN JOAN, MARTA, JORDI POUS, SECRETARI, SENYOR ANDREU
SECRETARI : Què passa?
FRANCISCA : Que és mort, el meu fill !
SECRETARI : Plorem-lo tots ! Ha mort un dels nostres, un sant i un gran poeta !
(La Francisca queda abraçada amb mossèn Ramon, la Marta amb mossèn Joan)
FOSC

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA