|
El poble té forces
que poden amb el poder de reis,
gent de cort (polítics) i gent d'armes.
En Joanet les sap aprofitar.
11 de gener a les 11 del matí a l'Aula de videoconferència.
100 espectadors
11 de gener a les 8 del vespre a l'Aula Magna del Guillem Cifre. 60 espectadors
30 de març a les 20 h. al Teatre Municipal de Palma (Mostra de Teatre
Escolar) 15 espectadors
31 de març a les 11 h. al Teatre Municipal de Palma (Mostra de Teatre
Escolar). 40 al.lots de Primària
REPARTIMENT
Joanet
Tomeu Serra
Corrim
Maria del Mar Oliver
Escoltim Neus
Adrover
Forcim
Mercè Cifre
Fletxim
Xesca Morro
Llavorim Cati
Poquet
Bevim
Sabina Amengual
Bufim
Marta Pascual
Filla del rei Joana Maria
Pascual
Rei
Tomeu Perelló
Un de ciutat Sandra Moyà
Un altre
Margalida Petrus
Un de cort Helena
Enseñat
Un altre
Coloma Barceló
Batle
Patrícia Llamas
Un d'armes Alícia Calvente
Llum i so
Irene de Juan
Moviments Pili Henares
Disseny gràfic Jaume Falconer
Direcció
Antoni Artigues
Personatges
Joanet (jove un poc geperut
i tort de cames)
Corrim
Escoltim
Forcim
Fletxim
Llavorim
Bevim
Bufim
Gent de ciutat
Gent de cort
Gent d'armes
Filla del rei
Rei
La representació
es farà sense cap element escenogràfic
més que la veu, renous
amb la boca i el gest.
En Joanet i els set missatges
i la gent de ciutat aniran vestits de vermell, i la gent d'armes, de cort
i la princesa i el rei, vestits de blau; tots amb vestit no marcat (per
exemple, camiseta del color indicat i calçons tots iguals).
Se sent la
cançó dels BRAMS "Quan t'imagino cagant", quan ja acaba, entra
en CORRIM i comença a travar-se a la dreta de l'escenari.
JOANET (entra, mira una estona en Corrim
i el saluda): Bon dia!
CORRIM: Salut!
JOANET: I ara què fas, si no és massa preguntar?
CORRIM: Ja ho veus, em trau, perquè aquí hi ha una llebre
al jaç i la vull agafar; i si no em travàs, li passaria davant
de massa.
JOANET: I aquesta és vera?
CORRIM: Ara mateix ho veuràs. (S'acaba de travar, s'acosta al jaç i
fa:) Xo!!, llebre (En CORRIM es posa
a córrer darrera la llebre, i amb un parell de llongos, ja la té,
i en JOANET s'hi acosta). Què me'n dius; ja pots començar
foc per torrar-la.
JOANET: El dimoni ets! I què et diuen a tu?
CORRIM: Corrim.
JOANET: Que et vols llogar amb mi?
CORRIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
CORRIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
CORRIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Amb això
ja són a l'esquerra de l'escenari; entra n'ESCOLTIM, es posa enmig
de l'escenari i es tomba, amb una orella a terra; en JOANET i en CORRIM
es posen a caminar cap a ell, i quan hi són devora el miren una estona.
JOANET: Bon dia!
ESCOLTIM: Salut!
JOANET: I què fas, si no és massa preguntar?
ESCOLTIM: Escolt; amb una orella sent el que diuen fins i tot els dimonis
de l'infern i amb l'altra els àngels del cel.
CORRIM: Ja en deus sentir de vatues i al.leluies!
JOANET: I què et diuen a tu?
ESCOLTIM: Escoltim.
JOANET: Que et vols llogar amb mi?
ESCOLTIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
ESCOLTIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
ESCOLTIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Mentre, a la
dreta de l'escenari, en FORCIM s'ha posat a fer una gaveta voltant la
torre d'un molí de vent; ELS ALTRES TRES, quan hi són devora,
el miren una estona.
JOANET: Bon dia!
FORCIM: Salut!
JOANET: I ara què feim, si no és massa preguntar?
FORCIM: Aquest molí té els vents xerecs, i li faig aquesta
gaveta per desllorigar-lo i dur-lo-me'n damunt aquell puig. (Assenyala el puig, al fons del teatre, acaba
la gaveta, abraona la torre del molí, l'alça en pes i, tris-tras
tris-tras, la se'n du cap dalt; els altres el segueixen darrera, darrera;
quan ha amollat el molí diu): Feina feta no fa destorb; ell
tot fos tan bo de fer!
ESCOLTIM: Vatua el món! Mira que, amb aquestes orelles que tenc,
n'he sentides a dir de coses, però cap com aquesta.
JOANET: El dimoni ets! I què et diuen a tu?
FORCIM: Forcim.
JOANET: Que et vols llogar amb mi?
FORCIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
FORCIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
FORCIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Mentre, en
FLETXIM s'ha posat a l'esquerra de l'escenari, amb un arc apunta qui apunta,
cap a la dreta de l'escenari, ELS ALTRES van cap a l'escenari, i quan
el veuen s'hi acosten i el miren una estona.
JOANET: Bon dia!
FLETXIM: Salut!
JOANET: I què fas, si no és massa preguntar?
FLETXIM: Apunt a un mosquit posat a un ullastrell damunt el puig de Randa.
JOANET: I el feriràs.
FLETXIM: Em pareix que no picarà ningú pus. (Fletxim dispara)
FORCIM (mentre van cap a la dreta):
Ara ho veurem si tens tant de dret com llengua.
FLETXIM (agafant la fletxa, que té
una mica de sang a la punta): Veus aquesta miqueta de sang a la punta
de la fletxa; idò això és tot el que en queda d'aquell
diantre de mosquit.
CORRIM: Cent llamps!, a córrer no em guanyaries, però no
em vull provar amb tu a fer punteria!
JOANET: El dimoni ets! I què et diuen a tu?
FLETXIM: Fletxim.
JOANET: Que et vols llogar amb mi?
FLETXIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: I què vols guanyar?
FLETXIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
FLETXIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Mentre, en
LLAVORIM, s'ha posat a l'esquerra de l'escenari, abordat a una paret d'esquena
d'ase, ben gruixada, roegant les pedres que fan gens de regruix, ELS ALTRES
CINC s'hi acosten i el miren una estona.
JOANET: Bon dia!
LLAVORIM: Salut!
JOANET: I què fas, si no és massa preguntar?
LLAVORIM: M'esmol les dents un poc, amb aquestes pedres de la paret que
fan regruix; en un instant no en quedarà cap que surti.
JOANET: I quin és el teu ofici?
LLAVORIM: Llavorar parets. Ara mateix ho veuràs; faré un
forat a aquesta paret que hi podreu passar tots cinc. (Es posa amb les barres rac-a-rac rac-a-rac en
aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podien passar tres
homes). Què me'n dius?; dos homes amb una bona eina no hi
haurien fet un forat tan gros en tan poc temps.
FLETXIM: Quaranta guitzes quin barram!
JOANET: El dimoni ets! I què et diuen a tu?
LLAVORIM: Llavorim.
JOANET: Que et voldries llogar amb mi?
LLAVORIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
LLAVORIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
LLAVORIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Mentre, en
BEVIM s'ha ajagut ben a la dreta de l'escenari, amb la boca ben oberta,
i fent gluc-gluc, gluc-gluc. ELS ALTRES comencen a caminar cap a ell.
CORRIM: Ja hi arribam, a ciutat. Ja veuen el torrent de Bàrbara.
JOANET (s'atura i diu tot sorprès):
Mira tu, que no havia vist mai cap torrent que per la dreta del pont véngui
ben ple i que per l'esquerra no surti gens d'aigua.
LLAVORIM: Què serà això? És que no pareix
ver!
Comencen a mirar arreu i
afinen en BEVIM davall el pont, amb la boca badada,
que es beu tota l'aigua que du el torrent. Tots queden amb els cabells drets.
ESCOLTIM: Cap com aquesta! És aquest diantre d'home amb la boca
badada que se l'empassa tota d'una glopada.
JOANET: Bon dia!
BEVIM: Salut!
JOANET: El dimoni ets! I on et poses tota aquesta aigua?
BEVIM: Me l'envii i no m'importa sebre on se'n va.
JOANET: I què et diuen a tu?
BEVIM: Bevim.
JOANET: Que et voldries llogar amb mi?
BEVIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
BEVIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
BEVIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat.
Mentre, al
lateral de la dreta, entre el públic,en BUFIM s'ha posat bufa
que bufa, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes
més inflades que unes xeremies, i amb uns pits tan estufats i un
pantaix tan fort com unes manxes de ferrer. ELS ALTRES s'hi acosten i el
miren una estona, amb la boca badada.
JOANET: Bon dia!
BUFIM: Salut!
JOANET: I què fas tant de bufar, si es pot sebre?
BUFIM: Faig moldre aquesta partida de molins de vent. Que no els veis?
N'hi ha més de cinquanta, tots afilerats...
BEVIM: Ei, mirau, al.lots, mem si deu dir vera! Ara que no bufa,
els molins s'han aturat de moldre.
Tots baden uns ulls que no s'ho creuen.
BUFIM: Ho podeu ben creure que som jo que els faig moldre. Ara ho veure:
esperau un poc. (Es torna a inflar, i
bufa qui bufa, i tots els molins del Molinar tornen a moldre. Tots fan espants).
Ho veis si hi roden ara de falaguers!
JOANET: El dimoni ets. I a tu què et diuen?
BUFIM: Bufim.
JOANET: Que et voldries llogar amb mi?
BUFIM: Si ens avenim de preu.
JOANET: Què has de guanyar?
BUFIM: Cinquanta lliures i un vestit.
JOANET: Feta està la barrina.
BUFIM: Feta està idò, i mana feines.
JOANET: Anem cap a ciutat. M'engana que a nosaltres vuit ningú
ens la faci que no ens la pagui.
Es posen a
caminar pel lateral de la dreta;
FLETXIM: Ja som ben prop de la porta de sant Antoni.
Mentre, s'ha
posat GENT DE CIUTAT al fons del públic; i quan hi arriben
en JOANET i ELS SET MISSATGES la gent els fa amples i no s'atura de mirar-los.
BUFIM: No, i se n'han temut que arribam. La gent ens mira com si no haguessin
vist mai un ase volar.
UN DE CIUTAT: On anau tan decidits, valents joves?
JOANET: Hem sentit a dir que el rei vol casar sa filla i que ha fet unes
dictes que els joves que es volguessin casar amb ella es presentassin, i
el qui li guanyaria a dir una mentida grossa, aquell s'hi casaria; i tots
els qui no li guanyassin, dos criats els acompanyarien amb una verga de bou
llarga i els pegarien fins que els arribassin.
UN DE CIUTAT: No hi aneu, que vos faran córrer les vergades. Això
és el que els passa a tots els que hi van. La gent hi lloga cadiretes
per veure com surten tupats.
JOANET: La por, de prop, no és res, si la volen veure.
FORCIM: Idò cap a Cort falta gent.
Mentre, a la
part dreta de l'escenari s'hi ha posat GENT DE CORT i GENT D'ARMES. En JOANET,
ELS SET MISSATGES i la GENT DE CIUTAT, comencen a caminar cap a ells pel
corredor central del públic.
UN DE CORT: Uei, jovenets, i que també veniu a córrer les
vergades.
UN D'ARMES (a en JOANET): No,
i a tu amb aquest gep i aquestes cames garrelles et tendrem bo d'aglapir.
JOANET: No aneu tan de pressa; no es pot dir blat si no és dins
el sac i ben lligat. La filla del rei, volem veure, mem si diu les mentides
tan grosses com vosaltres teniu la boca.
UN DE CORT (a UN D'ARMES): Res,
ves a cercar-la. (A JOANET): I
tu no podràs dir que no t'hem ben avisat.
JOANET: Deixau estar l'ànsia per mi.
Entra la FILLA
DEL REI, amb UN D'ARMES, i en JOANET i ELS SET MISSATGES se n'agraden molt
i queden amb la boca badada.
JOANET (quan la veu entrar diu als missatges,
que baden tots uns ulls com taronges): Vatua, tu, amb la filla del
rei; i aiximateix n'hi ha qualcuna de prenidora.
FILLA DEL REI (es mira bé en
JOANET i quan el veu tan geperut i camatort, encara que es creu que el safalcarà
com als altres, li fa mals averanys i diu a la GENT DE CORT): Saps
que no m'agrada gaire aquest home, i no me'n fii ni un pel! Jo me'n
vaig i ja se n'avendran.
La FILLA DEL
REI surt.
JOANET (a la GENT D'ARMES): La
filla del rei se n'ha anat sense voler-se provar amb mi. Això el rei
ho ha de sebre. Anau-lo a cercar.
Els servidors del rei, el van a cercar. Entra el REI.
JOANET: Hem vengut per aquelles dictes que els joves que tenguessin ganes
de casar-se amb la princesa venguessin aquí i el qui li guanyaria
a dir una mentida grossa, aquell s'hi casaria. Ens hem presentat a la princesa
i ella no s'ha volgut provar amb mi.
REI: Paraula de rei no pot mentir. Les dictes s'han fetes, les dictes
s'han de complir, surti del llevant, surti del ponent. (A GENT D'ARMES):
Anau a cercar la princesa.
Entra la FILLA
DEL REI de mala gana.
REI: Hala! Ara veurem qui guanya; a veure qui diu la mentida més
grossa.
FILLA DEL REI: Que comenci ell!
JOANET: Això sí que no ho faré. Un foraviler com
jo, haver de parlar primer que Vostra Reial Altesa! Per cap vent del món!
No em toca!
UN DE LA CORT: Aqueix home té raó.
REI: La raó li vessa. Que comenci la princesa.
La FILLA DEL
REI mostra el seu disgust, però al final comença.
FILLA DEL REI: A l'hort del meu pare hi ha una col tan grossa que dins
l'agost a punt de migdia fa tanta d'ombra, que hi sesten set-cents moltons
i no se senten ni es veuen.
UN DE CIUTAT: I no són sords ni cecs?
FILLA DEL REI: Senten el trepig d'una formiga i veuen el vent volar.
UN DE CORT: Sí que ho és grossa aquesta!
UN DE CIUTAT: Pobre geperut! No el se'n tornarà, el gep!
UN D'ARMES: Aparellau les vergues!
JOANET: A poc a poc. No passeu l'arada davant els bous. Deixau-me dir,
primer, i llavors ja xerrareu.
REI (impacient): Amolla-li.
JOANET: Si a l'hort de Vostra Reial Altesa hi ha una col tan grossa, vos
faç a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que l'altre
dia la varen haver d'estanyar, i varen haver d'esser set-cents calderers,
i cada un picava amb el seu martell, i per fort que picassin, no se sentien
ni es veien un amb l'altre.
Astorament
de tothom.
FILLA DEL REI: I per què és aquesta calderassa?
JOANET: Per cuinar aquella colassa.
Tothom queda
de pedra.
UN DE CIUTAT: No hi ha apel.lació; la calderassa, per força
ha d'esser més gran que sa colassa.
REI: Paraula de rei no pot mentir. Filleta meva, t'ha guanyat, i t'hauràs
de casar amb ell.
La FILLA DEL
REI romp en plors, sense aturar-se de plorar s'aferra a son pare, i després
surt. Tothom la mira.
REI (Capbaix): Això no
pot esser. (Mentre surt diu a UN D'ARMES):
Feis fora tothom, i tal dia farà un any.
Quan GENT D'ARMES
s'acosta cap a ells, GENT DE CIUTAT fuig corrent, però en JOANET
i ELS SET MISSATGES envesteixen la GENT D'ARMES i la GENT DE CORT. Aquests
fan mutis pel lateral dret i en JOANET i ELS SET MISSATGES darrera darrera,
armant un terrabastall que pareix que el món s'esbuca. Senten en BUFIM
que bufa a les totes i en FORCIM que tira gent en terra i gent que s'esclafa
a la paret. Al cap d'una estona es fa silenci. Després, del mateix
lloc, sense ningú a escena, senten parlar en JOANET i els MISSATGES.
JOANET: Mira que la m'han feta grossa. He guanyat a la princesa, i no
només no es vol casar amb mi, contravenint les dites, sinó
que ens fan tancar a l'olla del castell.
LLAVORIM: I ja em direu nosaltres què hem fet.
BUFIM: Pots comptar, jo només he pegat una bufadeta a aquell servidor
del rei.
FLETXIM: I mira que hi ha quedat ben aferrat a la paret, que el deuen
haver hagut de treure amb una escàrpera.
BEVIM: I jo mentrestant només m'he begut aquella boteta de vi grenyal
de cinquanta litres.
CORRIM: I què havies de fer, si no acabes mai la set i aquell vi
hauria ressuscitat un mort.
FORCIM: I jo només he pegat tirada a aquell parell de soldats que
em volien tancar.
ESCOLTIM: Qualcuns han pres el vol i anau a sebre si encara volen.
De cop se sent
renou d'aigua i corredissa d'en JOANET i els MISSATGES que fugen del
brant d'aigua que els envest de dalt.
LLAVORIM: No els ha bastat tancar-nos, que ara ens volen tapar d'aigua
perquè ens ofeguem.
JOANET: Bevim, fes el que saps fer. (Senten en BEVIM gluc-gluc, gluc-gluc, que es
beu tota l'aigua que cau). Bé, al.lots, en Bevim ja ho ha deixat
tot ben eixut i ara no és qüestió que ens hi hàgim
de podrir aquí dins? Llavorim, fes el que saps fer. (Senten en Llavorim que s'aborda a la paret amb
les barres i clavada ve, clavada va, i venguen mitjans per terra i pols per
llarg, fins que amb una estoneta ha fet el forat tan gros que poden sortir
tots peu pla). Au, ja podem sortir, i ara ens hauran d'escoltar, de
grat o per força.
En JOANET surt
per darrera el lateral, pel forat que ha fet en Llavorim i els MISSATGES,
d'un en un darrera ell. Mentre, el REI amb GENT DE CORT, GENT D'ARMES, guaiten
de per allà on se n'havien anat i miren com van cap a ells en JOANET
i els MISSATGES.
JOANET: Senyor rei. Pactes són pactes; he guanyat a la seva filla,
m'he de casar amb ella. És meva i la vull.
REI (tot apurat): Home, no siguis
guixa. Ja s'arreglarà tot. Ja en parlarem...
UN DE CORT
crida el REI i fan un apart, fluix, que no ho sentin els altres.
UN DE LA CORT: Senyor rei, la princesa és molt corredora i els
dies que va a les corregudes guanya als homes i tot.
UN ALTRE: I en Joanet, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer
ferm.
UN DE LA CORT: Lo millor és dir-li que aquí hi ha el costum
que dos, per casar-se, s'han de provar a córrer, abans; i que, si
l'home no guanya a la dona no es pot fer el casament.
REI: És una bona pensada.
REI, torna
davant en JOANET.
REI: Mira, aquí ha un costum: que, en haver-se de casar dos, s'han
de provar a córrer, i si ell no guanya, no es pot fer el casament.
Vos provareu idò tu i la meva filla.
JOANET: En voler.
REI: Idò no res. Partireu ara mateix. El cós serà
el camí de Manacor fins a la font de Xorrigo. Tu te'n duràs
una carabasseta, i l'has de tornar plena de l'aigua de la font. Ella durà
un brot de l'eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no,
te n'hauràs d'estrènyer el cap.
UN DE CORT
se'n va a cercar la FILLA DEL REI i es preparen tots per fer la sortida.
UN DE CORT, que fa de batle, fa una senya a terra i hi fa posar el
peu de davant a la filla del rei i a en Joanet.
REI: Estau?
JOANET I FILLA DEL REI: Estam.
BATLE: A la una, a les dues, a les tres, sus!
I en JOANET
i la FILLA DEL REI de d'allà, tant com en poden treure, fins que es
perden de vista: sortint per la dreta volten l'escenari per darrera i compareixen
després per l'esquerra, en Joanet per davant ella. La filla del rei,
que es veu perduda, es posa a cridar:
FILLA DEL REI: Joanet, Joanet, Joanet!
JOANET (s'atura un tros enfora i es
gira): Què tant de joanejar!
FILLA DEL REI: Escolta. Tampoc no és cosa que hàgim de caure
morts. Si tu em guanyes, ens casarem, i el mal serà mort. Al cap
i a la fi, tu ets un home de bé i deixondit, i em pareix que en més
males mans podria caure.
En JOANET,
agradat d'aquell so, fa una passa tímida cap a ella.
FILLA DEL REI: Acosta't, home. Ara que ningú no ens veu, reposem
una mica. Dassa, t'esplugaré.
L'albercoc
hi consent, per dar-li gust. Li posa el cap damunt la falda, i ella espluga
qui espluga, i al punt el té més adormit que un tronc. A poc
a poc li posa el cap en terra, li pren la carabasseta, i la buida. Mentrestant
els set missatges són al punt de sortida ben atents; n'ESCOLTIM s'ha
posat amb una orella en terra, escolta qui escolta tot el que fan en Joanet
i la filla del rei. De cop s'aixeca i diu als altres missatges:
ESCOLTIM: Al.lots, aquí hi ha cosa. No és possible que l'amo
nostre buidi la carabasseta, després d'haver-la omplida. Corrim,
ves a veure què és això.
En CORRIM pega
llongo i tanta via fa que quan arriba, la filla del rei només ha
tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Desperta en Joanet, omple
la carabasseta, i cap a Ciutat tots dos, cametes me valguen, i li passen
d'un bon tros a la filla del rei (aquí correrà ben de pressa
sense moure's d'un lloc). Quan arriben els esperen el REI, GENT DE CORT i
GENT DE CIUTAT, que ha tornat a entrar.
JOANET: Senyor rei, aquí no hi ha qüestions que valguin: ens
hem de casar, i s'ha acabat.
UN DE CIUTAT: Aqueix home parla bé.
UN ALTRE DE CIUTAT: El que és seu, li heu de donar.
REI (que ha pensat tot el temps com
sortir-se'n): Bé, saps què, anem al tresor i te'n duràs
els doblers que vulguis.
JOANET (apuntant en Forcim):
Tots els que se'n podrà dur aquest.
REI: Corrent! I llavors partiu.
El REI i GENT
DE CORT acompanyen en FORCIM al tresor: al lateral de tot de la dreta.
REI (mostrant-li un caramull de monedes
que fa por): Em pareix que no les vos ne dureu totes.
En FORCIM para el
sac, i UN DE CORT es posa a tirar-hi senalles de monedes. El caramull
ja ha minvat a la meitat.
FORCIM (va dient): Venguen més
senalles!
CRIAT DE LA CORT: Ja has buidat mig caramull; encara n'he d'abocar més?
FORCIM: Venguen més senalles!
REI: Però que no veus que te n'ho podràs dur? Les cames
et faran figa.
FORCIM: Deixau estar l'ànsia per mi. Venguen més senalles.
Quan el sac
és ple, en FORCIM el ferma ben fort, l'abraona, i se'l carrega. En
JOANET i els altres MISSATGES, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen
grapada a la princesa, i ja li han estret darrera en Forcim. Tots correran
de pressa cap a l'esquerra de l'escenari sense moure's de lloc, i el mateix
farà la gent d'armes quan els vagin darrera.
JOANET (al rei): L'he guanyada
i serà meva. Ja n'aprendreu de fer dites.
El REI i TOTS
ELS DE CORT queden de pedra davant tal atreviment. El rei quan torna en
si, es pega amb el cap per les parets. Quan s'asserena diu:
REI: Preparau totes les tropes i armau tothom, i anem a veure si agafam
aquests desenfreïts que m'han presa la filla.
El REI i la
GENT D'ARMES i DE CORT i la GENT DE CIUTAT, a qui la gent d'armes ha posat
una camisa blava damunt, surten a agafar en JOANET i la FILLA DEL REI i ara
ja els veuen de lluny.
FLETXIM: Joanet, ves alerta, que ja veig les tropes que ens vénen
darrera.
JOANET: Al.lots, estam perduts si no feim de la garra pota. Forcim, veus
aquests pins? Arrabassen un grapat i posa'ls al mig del camí per
entretenir-los una mica.
En FORCIM s'arromanga,
s'aborda als pins, i grapada ve i grapada va, amb cada grapada en tira un
en terra. El REI i ELS ALTRES s'afiquen per dins aquells pins i hi
queden com a sembrats i cauen tots per terra fent un gran bolic de gent.
Quan es tornen a aixecar en JOANET diu:
JOANET: Fletxim treu la teva habilitat.
En FLETXIM
es posa a disparar-los fletxes, i no n'hi falla cap: amb cada una deixa un
soldat estès. Quan els altres ja són ben prop en JOANET diu:
JOANET: Au venga, Forcim, agafa aquest tronc i que no en quedi cap de
soldadet d'aquests.
En FORCIM agafa
un pi per la rama i els toma tots els que s'acosten amb la soca.
JOANET: Hala, Bufim, tu que feies moldre els molins del Molinar, a veure
si atures aquest delobí de gent!
Als pocs que poden
fugir dels pins els pega un vent tan fort que el que no surt volant
el toma en terra, el REI el primer. S'aixequen com poden, i cametes me valguen
(o bé queden tots acaramullats a terra). En JOANET i els set MISSATGESs,
després de riure una bona estona van cap a la FILLA DEL REI. Quan
la veuen un dels missatges, amb la boca badada diu:
UN DELS MISSATGES: Jo vull la filla del rei.
TOTS ELS ALTRES: I jo! No jo! A mi em toca!...
BEVIM: Si jo no em bec l'aigua que ens queia dins l'olla del castell,
tots ens hauríem ofegats.
BUFIM: Si jo no faig fugir les tropes, encara ens agafen i en fan una
coca.
LLAVORIM: I si jo no llavor i forad la paret del castell, com en sortíem?
Tots ens hi hauríem mort de fam.
ESCOLTIM: I si jo no em tem de quan la filla del rei buidava la carabasseta,
com li hauria guanyat l'amo nostre?
CORRIM: I si jo no hi vaig corrents a despertar-lo, de què hauria
servit el teu escoltar?
FORCIM: I si jo no hagués duit el sac d'unces i la filla del rei,
i no hagués fet aquesta solada de pins i de soldats, que hauria estat
de tots nosaltres?
FLETXIM: I si jo no hagués tengut tan bon dret amb les fletxes
que he tirades, com ens en desfèiem de tant de tropa?
JOANET: Al.lots: tots vos heu tractats bé; heu fet el que pertoca;
però teniu present que sou missatges meus i que vos tenc llogats,
no perquè faceu feina per vosaltres, sinó per mi. Mentre sigueu
missatges meus, la feina que feis és meva; i, en haver-vos pagada
la soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vull pagar. Vos havia de donar
cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint,
i una dobla més per al vestit.
Els MISSATGES
assenteixen, un poc de mala gana.
UN DELS MISSATGES: I aiximateix té raó.
UN ALTRE MISSATGE: I si no queda més remei.
En JOANET els paga i s'acomiaden i se'n van.
JOANET: Bé, al.lots, salut i força.
MISSATGES: Salut. Que vagi bé. Arreveure...
En JOANET,
quan queda sol s'acosta cap a la FILLA DEL REI, l'aixeca de terra, li lliga
un mocador vermell al coll, es miren fixament una llarga estona i es besen
apassionadament. Després, la filla del rei mira cap a la cort (cap
a la dreta de l'escenari) una estona, mira en Joanet, que s'ha posat el
sac a l'esquena, i parteixen els dos, enamorats, cap a l'esquerra.
inici
Pàgina
de presentació MAG POESIA
|
