Vas més de pressa que en Frégoli, de Joan Brossa

Actors: Aina Vallespir, Maria-Rosa Porcell, Carles Rebassa, Jordi Pallarès, Antoni Artigues
Escenògraf: Jordi Pallarès
Director: Antoni Artigues

Está visto que en Mallorca el afecto que se da por la obra de Joan Brossa tiene una densidad inusitada. El pasado septiembre visitaba el teatro barcelonés dedicado al poeta la compañía L'Ombra del Cranc y ahora es el grupo Mag Teatre el que expone en el mismo local cerca de veinte "accions" y muestras del Teatre Irregular del autor de Or i sal, que nos devuelven la imagen del dramaturgo rebelde, saludablemente contestatario, y que dentro de su insobornable libertad creadora disparaba dardos fulminantes con humor y mucha puntería.
Los materiales que aquí maneja el colectivo mallorquín poseen el valor y el color del gesto teatral repentino, el restallar sonoro y visual de unos exabruptos higiénicos, que treinta y tantos años después de haber sido escritos, no han perdido su vigor ni su condición profética.
Vasmésdepressaquefrègoli es el equívoco título del espectáculo, ya que conociendo la devoción que Brossa sentía por Frégoli, el transformista italiano muerto en 1936, puede inducir a la espera de veloces cambios de personajes y vestuario. Y no es eso, claro. La propuesta que ha dirigido Antoni Artigues se desenvuelve con un ritmo y una vivacidad excelentes, pero no asoma por ella ninguna forma de "fregolismo". Están algunos stripteases que en 1976 ya habían caldeado aquella fiesta en la Aliança del Poble Nou que fue "Quiriquibú". Está la expresión-explosión anticlerical y un Homenatge al Vietcong de 1968 que ahora mismo podría dedicarse al pueblo palestino masacrado por el Ejército de Sharon. Y hay, en fin, el juego actualizado con cierta iconografía política, como en L'estel, una acción-espectáculo posteatral que el autor ideó como homenaje a Salvat-Papasseit. En este caso, los espectadores que tenían que salir de la sala para acceder a la azotea del teatro hacen lo mismo pero hasta la plaza Allada Vermell. Los precintos con el retrato del Caudillo que cerraban el paso al público trashumante exhiben ahora la efigie de Aznar y, al fin, la bandera catalana, sin más, que en el original ondea a lo alto del edificio, es ahora una "senyera" de los Països Catalans con el atributo estelar independentista. Y hablando de banderas: la que aparece en El dol es un pretexto, de perenne actualidad, para la jocosa denuncia del pimpante y remozado nacionalismo... español.
Un factor clave para explicar el interés que suscita Vasmésdepressaquefrégoli reside en la interpretación. En la rigurosa disciplina de los actuantes. Más de una vez se ha visto que en estas [píldoras] teatrales brossianas se confiaba excesivamente en [la ocurrencia] del autor, ya que, al final, el ingenio del dramaturgo bastaba para justificar la elección de uno u otro episodio. Artigues y su grupo lo han visto de otro modo. Leer correctamente al Brossa de estas acciones simples, fulgurantes, no sólo supone obedecer escrupulosamente las acotaciones del autor, la duración de un silencio, de un fundido, sino también lo que piden los adjetivos y adverbios. Y si una [stripper] debe tener [los ojos muy expresivos] y otra debe [desnudarse elegantemente], Mag Teatre entiende tales indicaciones casi como una invitación a Stanislavski. En este sentido, resultan gloriosos los números de Maria Rosa Porcelli y de Aina Vallespir, dos actrices tan eficaces como sus compañeros de reparto.

Última proposta de la Primavera Brossa, aquest espectacle confirma un cop més que ?Brossa dixit? per llegir el Llibre dels Prodigis calen unes ulleres sense vidres. Tot i que es tracta d'una tria lliure d'elements de la poesia escènica hàbilment combinats amb declaracions del poeta, no hi ha ni una engruna de la mal anomenada adaptació que tan sovinteja últimament en les posades en escena de la seva obra. Potser trobaríem la clau de l'encert en el fet que Artigues i Pallarès es mouen de fa anys entre la poesia, la cosa visual i l'accionisme i que no és pas el primer cop que s'acosten a l'opus brossià.
El fet és que aconsegueixen que tot sembli sorgit directament de la paraula, el timbre i fins i tot l'entonació que Brossa regalava als seus companys de conversa.
Convençut que l'estriptis podia ser una forma escènica amb contingut, Brossa va escriure Strip-tease i teatre irregular. Alguns d'aquells números van formar part del mitificat Quiriquibú (1976) i, més tard, els que van tenir la sort de veure actuar Christa Leem van poder comprovar que la nuditat no té perquè ser una disfressa. Aquí ho constatem amb La naixença de Venus, El darrer triangle, Concili o Homenatge al Vietcong, estriptis transformats en cop de puny a les diverses cares del sistema que ens ha educat i ens domina. El gep del nacionalisme espanyol, la realitat dels Països Catalans, l'abisme entre Disney i Miró o el paper del poeta-profeta són només altres leitmotivs amb què Mag Teatre palesa la vigència i utilitat del Brossa més cívic, imaginatiu i menjacapellans que hem pogut veure en els últims temps.

Ens hem pogut commoure ben brossianament, a l'Espai Escènic Joan Brossa, gràcies a VasmésdepressaqueFrégoli, un muntatge d'accions, textos i frases de Brossa, literalment insuperable, magnífic i esplèndic, del Magisteri Teatre - Mag Poesia, un grup mallorquí que ha sabut plasmar tota l'essència del teatre de Brossa, que és pobre, pagà i destraler.
Tot -des de la direcció d'escena fins a les interpretacions- hi és impecable. I hi ha idees de collita pròpia molt ben trobades, com la d'airejar el públic fent-lo sortir al carrer durant la representació, un distanciament força brossià. I un altre encert és donar la mateixa importància, sense jerarquies, a qualsevol fet escènic, per mínim que sigui: cada cosa s'hi pren tot el temps que necessita. [...]
"Me'n ben refoto, de tots els déus!", hi diu, altiva i desafiant, al públic una noia que, a l'escenari, s'ha anat despullant del tot. I entre aquests déus hi ha els de l'estètica ben pensant i malpensant, hi ha la musa Talia, i hi són totes les convencions socials, totes, i hi són els espectadors, i cadascuna de les formes culturals, incloses les més quotidianes i les més sofisticades. [...] És ben bé Brossa mateix qui, per la boca i el cos nu de la noia, etziba l'improperi amunt esmentat, el contundent "Me'n ben refoto, de tots els déus!". I en aquest moment -i dit sigui sense exagerar- l'escena assoleix el punt més elevat possible de grandiositat teatral.
Mai no havíem viscut una emoció tan peculiar com aquesta, i segur que no la tornarem a viure mai si no és amb Brossa. Aquesta acció teatral és Brossa-Brossa, sí, Brossa (un altre cop el llast convencional dels mots) en estat pur, sense els additaments i ensucraments més o menys savis i esteticistes que hom hi afegeix sovint.
La més amunt descrita acció d'alçurar-se de pèl a pèl, hi és preparada i continuada per un seguit d'estriptis i d'accions espectacle i antiespectacle, meravelles poca-soltes (verbigràcia, un home que es renta els peus en un gibrell i se'ls eixuga) o barroeres (posem per cas, un enfilall de pets i d'altres estrèpits corporals d'una senyoreta molt elegant que fa forces per anar de ventre). I el conjunt de l'obra és un reguitzell de cops de puny dels que demanava Joan Miró. No hi havia hagut mai tanta fidelitat a l'esperit brossià.

sPresentació de l'assaig general, 5 d’abril de 2001, al Soterrani del Guillem Cifre.

Bon vespre,
N’Aina ens ha regalat amb aquest camí cap a Brossa tot ple d’espígol. I com diu la cançó:

Amb aquell brot d’espígol que em donares

Em perfumes la vida des del trau…

Confiam que aquestes sensacions que ens ha despertat l’espígol i la trobada amb tots aquests amics que avui som aquí, continuïn al llarg de la nit amb aquests poemes escènics i amb aquestes paraules de Joan Brossa.
         Joan Brossa, aquest vell amic que fa una trentena d’anys que a alguns de nosaltres ens acompanya i ens fa viure la poesia, l’art, i la llibertat, ja que com diu ell: “Entenc que l’art, en general, és un acte de llibertat.” “Els límits interiors de l’home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té.”
         Joan Brossa, transformador de la realitat per salvar la identitat de l’home. Joan Brossa, aquest home que quasi a 80 anys diu: “Trobo que estem en un moment tot plegat una mica tou.” “No hi ha cap partit que vulgui canviar la societat; es fa un teatre que no té compromís; es fa una poesia molt de confessionari.” “Es respira un ambient en què la gent es conforma amb tot.” I afegeix: “Un canvi important no es pot donar amb cultura. El canvi l’ha de donar una altra persona, potser amb una arma a les mans.”
         Vist qui és Joan Brossa, només podem prendre com a homenatge la censura que els polítics democràtics han fet fa quinze dies de la seva poesia escènica.
         El 1997 dedicàrem a Brossa una diada poètica amb un vers seu com a lema: Avui dos carques són tres fills de puta. El 1998 va fer per a la UIB el poema corpori moscafera, justament una mosca. El 1999 es penjà El millor poema al hall del Ramon Llull. El 2000 ens pensàvem que ja prou Brossa, però mai no podem deixar de viure la poesia de Brossa. Per això, el 2001, ara, passam a oferir-vos uns moments de poesia de Joan Brossa. Com diu ell i com podreu comprovar: A la poesia no li cal el vers.              Gràcies.

El divendres 27 d'abril de 2001 a les 8 del vespre, a l'auditori de la FUNDACIÓ MIRÓ de BARCELONA, en el marc del SIMPOSI INTERNACIONAL JOAN BROSSA (100 espectadors)

El dijous 5 d'abril de 2001 a les 8 del vespre, preestrena a la Universitat de les Illes Balears (70 espectadors)

El dissabte 12 de maig de 2001 a les 11 del vespre a la sala Sonotone de Palma. (150 espectadors)

El divendres 18 de maig de 2001 a les 9,30 del vespre al Teatre Municipal de Porreres (120 espectadors)

La crítica

(Jordi Jané, Avui 4-maig-2001):
"Vas més de pressa que Fregoli

"Amagat sota la transparència d'aquest títol, va rematar el Simposi un collage de peces de Brossa a càrrec del grup mallorquí Magisteri Teatre-Mag Poesia, vinculat a la Universitat de les Illes Balears i dirigit per Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)). L'espectacle consta de 12 accions i estriptis de diverses tonalitats dramàtiques que encaixen amb la llibertària precisió d'un puzle gràcies a una molt mesurada posada en escena i a l'encert del personatge fil conductor -un digníssim Carles Rebassa en el paper de Joan Brossa. L'espectador hi viatja de la tensió a la tendresa, de l'expectació al somriure, de la reflexió al "Visquin els Països Catalans", i hi comprova un cop més que Brossa és un pou sense fons que tenim al pati mateix de casa. Si, en el seu moment, els Bread & Puppet o el Living Theatre -dos noms hipotèticament possibles- haguessin creat una escena-clip de la contundència d'Homenatge al Viecong, l'haurien passejada arreu del món i aquí n'hauríem cantat les excel.lències artístiques i de denúncia social. Brossa l'havia publicada per primer cop el 1968.
"Dels muntatges de Brossa que he pogut veure, aquest i el del grup (curiosament, també mallorquí) l'Ombra del Cranc són dos dels que més m'han acostat a la poesia escència que jo m'imagino. Tots dos em vénen a confirmar que -parafrasejo Brossa- per llegir El Llibre dels Prodigis calen unes ulleres sense vidres. L'Ombra del Cranc ja va ser a l'Espai Brossa (AVUI, 25-9-00). Seria magnífic que ara Bonnín i Hausson hi convidessin Magisteri Teatre."

"Vull publicitar dos gusts teatrals que Antoni Artigues Bonet amb Magisteri Teatre - Mag Poesia m'ha regalat: els espectacles Vas més de pressa que Fregoli de Brossa i El pèl de l'esperit de Bonet. [...] El muntatge de Brossa d'Artigues el vaig veure a un vell teatre de Porreres i em sorprengué que les dotze accions i estriptis enrotllassin tant els espectadors que fins i tot alguns resultaren contestataris (una velleta encantadora que no va voler sortir del teatre per seguir una acció). Amb una funció clara de cada peça dins el trencaclosques i, amb el fil conductor d'un Brossa, bretchtianament interpretat pel poeta Carles Rebassa, aconsegueix que passem de la poètica fonda d'un pur joc d'il.lusionisme al crit que travessa els territoris de la ideologia per convertir-se en testimoni de lluita. L'altre muntatge, El pèl de l'esperit, vist dins uns sestadors de Son Llaüt a Santa Maria del Camí, és el Blai del carrer de Palma 74 de Santanyí mostrat en un fris de diccions d'uns cossos encesos i exultants. La bellesa ha de ser convulsa, deia mestre Breton. I Artigues, amb un tria feta amb encert i sense cap utilització de l'escriptor sinó tot el contrari, dóna un Blai que inventa ritmes novells a cada història, que es fa carn de mots a cada escena i que transforma la carn en una maquinària sonora que no s'atura de fer bategar sentits i sentiments, sensacions i excitacions. Biel Majoral va fer una presentació perfumada d'alfabeguera verbal i mala llet esmolada contra els que fan malbé llengua i terra. Emocionant!"
Biel Mesquida. D. de Mallorca, 3-7-01

Premsa:

"Mag Teatre denuncia que Cort li censura una obra per apologia del nacionalisme." "L'espectacle, amb el títol Vas més de pressa que en Frégoli es basa en esquetxos de poemes de Joan Brossa i es representarà a finals del mes que ve a la Fundació Joan Miró de Barcelona dins d'un simposi internacional d'Universitats dedicat a l'artista." "Des de cultura se'ns va censurar dient que l'obra feia apologia del nacionalisme i que a ca nostra -referint-se al Municipal- no volem ser fotuts i banyuts." "Antoni Artigues explicà que el nou espectacle d'accions de textos de Brossa es basa en diferents èpoques del poeta amb un rerefons molt crític contra diversos aspectes com ara el comerç sexual, l'Església, els Estats Units i com no a l'Estat espanyol com opressor dels Països Catalans. Alguns d'aquests esquetxos que fan referència a l'opressió del nacionalisme troben el seu major gruix en el conegut poema El Dol." "Fent ressò d'una dita de Brossa "si no podia escriure als moments d'eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ser poeta inclou totes dues coses". L'home combatiu que fvou Brossa es retrata a la perfecció en el nou muntatge de Mag Teatre que respecta en tot moment l'obra escrita del poeta. L'espectacle, amb una forta càrrega eròtica, -basa molts dels esquetxos en estrepteases- implica el públic directament i no deixa indiferent ningú."
(Joana Nicolau. Diari de Baleras, 21-març-2001)
"Se levantan sospechas" "Y ahora resulta que el Ajuntament de Palma retira de la programación una obra de Mag Teatre que debía estrenar en el Teatre Municipal algún día del mes de abril." "Y entre el hecho de que no nieguen la veracidad de la versión de que están rechazando una obra por motivos ideológicos o, por ser más explícitos, porque va contra la particular ideología de quienesd gobiernan el Ajuntament en mayoría, entre eso y la incomprensible versión que se da como oficial, los responsables de la Cultura municipal comienzan a levantar algunas sospechas." "Pongámoslas, por el m omento, entre interrognates: ¿Están creyendo que, por el hecho de gestionar el Teatre Municipal, el Castell de Bellver o el Casal Solleric, tienen derecho a vetar a quienes no comparten su ideología y lo manifiestan tan públicamente como les da derecho todo régimen democrático? ¿Hay una apropiación del patrimonio público por parte de quienes lo gestionan desde el Ajuntament, creyéndose con el poder de negar la entrada a quienes se sospecha que pueden herir sus finísimas sensibilidades? El que hoy nos ocupa no es el primer caso. Sería tremendo tener que eliminar los interrogantes."
(Cristina Ros. Ultima Hora, 21-2-2001)
"Cultura haurà d'explicar al ple de Cort el denunciat vet de l'obra de Mag Teatre."
(Diari de Balears, 22-març-2001)
"La sala Sonotone estrena avui a Palma l'obra de Mag Teatre Vas més de pressa que Frégoli. Una tria de dotze accions i strepteases de diferents tonalitats de Joan Brossa". "El grup l'estrenà amb èxit ara fa dues setmanes al simposi sobre el poeta que se celebrà a la Fundació Miró de Barcelona." "El divendres de la setmana que ve l'espectacle serà presentat al teatre Municipal de Porreres."
(Diari de Balears, 12-5-2001)

D. de Mallorca, 12-5-2001

Obriu en ventall un joc de cartes i l'oferiu a un espectador perquè en prengui una. Pregueu que l'ensenyi i que se'n recordi bé. Tot seguit partiu el joc i inviteu l'espectador que posi la carta damunt la meitat inferior. Remeneu les cartes, en traieu una i la mostreu. Els espectadors asseguren que no és la que havien vist. I en aquest punt doneu la peça per acabada.

Brossa (muntant el paravent, el sofà i la tauleta):
EL POETA HA DE COMUNICAR I AJUDAR LA GENT A VIURE. SOBRETOT ELS HA DE FER REFLEXIONAR PERQUÈ PENSIN. GENERALMENT, ELS POETES, PARTICULARMENT ELS JOVES, EL QUE VOLEN ÉS PASSAR A LA HISTÒRIA I LA MANERA DE PASSAR A LA HISTÒRIA ÉS ESTAR BÉ AMB ELS QUI MANEN. S'ADAPTEN A TOT, OI? COM UN GUANT. EL POETA HAURIA DE SER EL QUE ERA L'ANTIC PROFETA. EL PROFETA EL MATAVEN PERQUÈ SE N'ANAVA DAVANT EL FARAÓ O L'EMPERADOR I LI DEIA FILL DE PUTA.

Accessoris: un paravent, un sofà, una tauleta, una capsa de cigarrets i un encenedor.

El públic entra a la sala i se situa. Després d'una pausa, tot d'un plegat, entra una NOIA, alta, en vestit de carrer. Deixa l'habitació en penombra
i es despulla darrera el paravent. Pausa. Surt en pijama de seda, d'home, s'asseu al sofà i encén un cigarret. Fuma.

Una vegada ha fumat el cigarret, se'n va darrera el paravent i es vesteix. Pausa. Reapareix amb el vestit de carrer, encén els llums de l'habitació
i surt.

Brossa:
EL VERTADER PROFESSOR ÉS EL QUE ENSENYA L’ALUMNE A ÉSSER ELL MATEIX.
(Treu el paravent i entra la cadira)
LA MEVA PADRINA SEMPRE DEIA: "VAS MÉS DE PRESSA QUE EN FRÉGOLI."
(Treu el sofà i entra el ribell)
JO SEMPRE FAIG EL MATEIX NÚMERO.
QUIN SENTIT TÉ FER COSES NOVES
SI TANMATEIX NINGÚ NO VA AL CIRC
DUES VEGADES SEGUIDES?
(Treu la tauleta)

I
Un HOME d'edat madura, en calçotets i samarreta de màniga curta, es renta els peus en un cubell.

S'eixuga amb una tovallola i es vesteix tot entrant i sortint per una portella lateral. El públic va descobrint que és un capellà (s'emporta la tovallola i entra amb calçons i sabates; s'emporta el cubell i entra amb sotana; s'emporta la cadira). A l'últim apareix amb el manteu i el devocionari, fa una volta per l'habitació i se'n va.

Brossa (agafant el colom):
EN LLOC DE DOS MIL ANYS DE CRIST, HI HA HAGUT DOS MIL ANYS DE JUDES.
(Treu el colom)

RETALLEU ELS MOTS D'AQUEST
POEMA, ORDENEU-LOS COM US PLAGUI
I TINDREU UNES CREENCES

Entra per la dreta un criat, que deixa una cadira al mig de l'escena i se'n torna.
A partir d'aquest moment el número consisteix en un seguit d'apagaments de llum que duren deu segons, durant els quals entra una noia, es treu una peça de roba cada vegada, la deixa damunt la cadira i fuig al moment d'encendre's els llums, de manera que el públic només en sent les passes i no la veu mai.
Finalment, quan hi ha a la cadira totes les peces de roba, cessen els apagaments, reapareix el criat i s'emporta la cadira. (Entra i surt per la dreta.) S'obre la cortina blava.

Brossa:
ÉS CERT
QUE NO TINC DINERS
I ÉS PATENT QUE LA MAJOR PART DE
MONEDES SÓN DE XOCOLATA;
PERÒ SI AGAFEU AQUEST FULL,
EL DOBLEGUEU PER LLARG
EN DOS RECTANGLES,
DESPRÉS EN QUATRE,
FEU LLAVORS UN PLEC
OBLIC AMB ELS QUATRE
PAPERS I EL SEPAREU
EN DOS GRUIXOS,
OBTINDREU
UN OCELL QUE MOURÀ
LES ALES.
(Es barreja amb el públic)

Cortina blava. Entra la stripteasista pel mig de la cortina. Té els ulls molt expressius. Va en vestit de carrer fosc. En treure's la jaqueta es comencen a sentir, lentes, les campanades d'un rellotge: les dotze. En sonar l'última la noia encara no s'ha acabat de despullar; actua seriosa i viu íntimament el seu número.
Quan ha acabat diu: "Me'n ben refoto, de tots els déus!"
Cull la roba i surt per la dreta.

MENTRE EL MEU AMOR VIGILA LES CANTONADES,
PINTO AMB UN ESPRAI VERMELL EN UNA PARET:
VISQUEN ELS PAÏSOS CATALANS!

Aquesta acció espectacle té lloc en una torre amb terrat. El públic s'espera en una sala. Entra un JOVE i prega als espectadors que l'acompanyin. Tot seguit es dirigeixen a través de les habitacions cap a l'escala. Però troben totes les portes precintades amb un cartell amb el retrat del "Caudillo". El JOVE es treu una fulla d'afaitar i parteix els cartells pel mig -única manera de continuar endavant.

A l'últim arriben a l'escala. La porta del terrat està en les mateixes condicions que les altres. El JOVE talla el cartell i surten a fora. Al punt més alt del terrat flameja una bandera catalana.

El públic entra en una habitació on no hi ha cap seient. Pausa. Arriba una NOIA atractiva i els fa seguir per un corredor. De sobte entra al wàter i tanca amb la balda. Pausa. El públic sent com la NOIA fa de cos. Un cop tirada la cadena, la NOIA surt. Condueix el públic a la primera sala i se'n va. Pausa.

Entra un HOME geperut i s'atura davant el públic.
En treure's l'americana li cau una bandera espanyola amanyogada que li feia de gep. Es torna a posar l'americana i se'n va tot dret i somrient.

Fons vermell. Cap a la dreta, una màquina enregistradora damunt una columna. Per l'esquerra entra la stripteasista, perfumada, enguantada, amb vestit llarg i capa de visó; es despulla elegantment, però amb la particularitat que a cada peça que es treu s'acosta a la màquina i marca una quantitat.
A l'últim, prem el botó del total i s'obre el calaix; retira la quantitat enregistrada i se'n torna tot comptant els bitllets.

Brossa:
ÉS NECESSARI TORNAR ALS ORÍGENS I ENDINSAR-SE EN L'UNIVERS DE LES IMATGES. I PER IMAGINACIÓ ENTENC, NO LA FANTASIA GRATUÏTA SINÓ LA METAMORFOSI DE LA REALITAT. LA MATEIXA DIFERÈNCIA QUE HI HA, PER EXEMPLE, ENTRE WALT DISNEY I JOAN MIRÓ.

NAPALM
PER ALS QUI TENEN EL PODER
LA VIOLÈNCIA ÉS LEGAL; NOMÉS
LA CONDEMNEN QUAN LA UTILITZEN
ELS DE BAIX

Fons morat. Una stripteasista, rodanxona, en vestit de carrer, es despulla entre dos capellans immòbils, grassos i impassibles. No ho fa amb gaire traça. La roba no li llisca pel cos. Els gestos són forçats. Els sostenidors no es desprenen. Les bragues no volen sortir. També la música és inadequada. Acabat el número, surt per l'esquerra. Els capellans fan un pet cadascun i se'n van darrera la noia tot donant-se empentes l'un a l'altre per sortir primer..

QUE MÉS D'UN MILIÓ DE PALESTINS VIUEN
EN DEPLORABLES CAMPS DE REFUGIATS.
QUE ELS PAÏSOS D'OCCIDENT VAN VENDRE ARMES A NIGÈRIA
I A BIAFRA.
EN L'ALT NIVELL DE LLUITA ASSOLIT AL PAÍS BASC.
EN LA REVOLUCIÓ CUBANA.
EN ELS PAÏSOS CATALANS SOTA EL NACIONALISME ESPANYOL
CONVERTIT EN IMPERIALISTA.
QUE SI X MATA ENEMICS AL VIETNAM O A CAMBOTJA
LI POSARAN UNA MEDALLA,
PERÒ
QUE SI X MATA POLICIES A WASHINGTON
ACABARÀ A LA CADIRA ELÈCTRICA.
QUE ELS TREBALLADORS SERVEIXEN PER A ACUMULAR
UNES RIQUESES SENSE BENEFICIAR-SE'N MAI.

DESFEU CAMÍ I INTEGREU-VOS EN UNA GRAN GERNACIÓ
TOT COMPTANT FINS A TRENTA, PERÒ EN SENTIT
INVERS I EN VEU ALTA.

Fons amb la bandera nord-americana. Per la dreta entra una xicota oriental seguida per un soldat nord-americà que l'apunta amb una metralleta. La noia duu el vestit amb els colors de la bandera del Vietcong. El soldat va amb casc d'acer. La xicota és obligada a despullar-se al mig de l'escena. Ho fa de mala gana. Un cop una, sona un tret, es desprenen de la bandera les barres vermelles i les estrelles amb el fons blau, i el teló resta blanc. El soldat cau estès. La noia agafa el vestit i fuig per l'esquerra.

SI NO PODIA ESCRIURE, ALS MOMENTS D'EUFÒRIA SERIA GUERRILLER, ALS DE PASSIVITAT, PRESTIDIGITADOR. ÉSSER POETA INCLOU TOTES DUES COSES.

Habitació blanquinosa amb una gran portalada central tancada. Pausa. Travessa corrent de dreta a esquerra una ballarina en tutú vermell. Pausa. Cap a la dreta de l'escenari cauen a intervals de cinc segons, grans, les sis lletres del cognom de l'autor. Pausa. Se senten uns trucs desesperats al picador de la porta. Cada vegada més forts. De sobte es fa silenci i baixa el

MÀGIC BROSSA CENSURAT AVUI, 5-12-03

Jordi Jané

El poeta l'encertava de ple quan deia que no hi ha avantguardistes sinó una gent que va d'acord amb els temps
        i una altra que té el rellotge parat. El fet que avui, ben entrat el segle XXI, gent que ostenta càrrecs de
        responsabilitat en la cosa de la cultura encara no pugui pair obres que Brossa va escriure fa quaranta i
        cinquanta anys provoca, per aquest ordre, sorpresa, pena, fàstic, urticària i ganes de treure. M'explicaré. En
        ocasió del Simposi Internacional Joan Brossa o la revolta poètica, celebrat a la Fundació Miró l'abril del
        2001, el grup mallorquí Mag Teatre dirigit per Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)) va presentar VasmésdepressaqueFregoli, un
        collage de 12 accions i estriptis de Joan Brossa. En vaig parlar al Volt de pista esmentat més amunt, en vaig
        publicar una crítica quan es va presentar a l'Espai Brossa (AVUI, 26.4.02) i em penso que no vaig ser l'únic
        comentarista que va valorar positivament l'aportació dramatúrgica i el compromís social, nacional i humà
        d'aquella posada en escena. Doncs bé: cal que sàpiguen que aquest espectacle ha estat censurat a Mallorca en
        dues ocasions i per dos responsables culturals diferents, amb dues curioses coincidències: la primera és que,
        en el moment d'emparaular l'espectacle, un dels dos programadors va afirmar que l'havia vist i l'altre que en
        tenia referències directes; la segona coincidència és que, un temps després d'haver pactat el caixet i haver
        tancat les dates, tots dos programadors se'n van desdir en adonar-se del contingut de l'espectacle (cosa que
        significa que en realitat no sabien què contractaven, circumstància que qüestiona molt seriosament llur
        competència professional). ¿Volen saber els arguments esgrimits per tan insignes gestors culturals? L'un va
        dir públicament: "Fotuts, banyuts i pagar el beure no pot ser!" (frase curiosament similar a la usada pel seu
        coreligionari Don Manuel per vetar la celebració dels últims premis Max a Galícia). L'altra va ser encara més
        concreta: "Això és pornografia i apologia del nacionalisme". És a dir: la mateixa ignorància, la mateixa
        mediocritat i la mateixa incompetència de quan Fraga Iribarne era ministre de la censura franquista. Tots dos
        són, figura, gestors culturals. Tenen nom i cognoms. En el moment dels fets, l'un dirigia el Teatre Municipal
        de Palma, controlat pel PP, i l'altre les activitats culturals de La Caixa. El sou de tots dos surt dels nostres
        diners. Però, pel que es veu, una part de la seva feina consisteix a dur el rellotge permanentment parat i servir
        l'amo de sempre. Ja els ho deia a l'inici: un joc de mans ultrasurrealista, un viatge pel túnel del temps.