els encarrilats, de joan torrendell

       "l'home en oposició amb la societat
     i sublevant-s'hi"

Del programa 
Informació sobre Torrendell i Els Encarrilats
La versió d'Els encarrilats feta per Magisteri Teatre Mag Poesia

D.M. 21-3-02

Joan Torrendell 1869 (Palma)-1937 (Bones Aires)
"segueix una tendència [...] cap a un art més veritat, més sòlid i, sobretot, més fondo, que el que havem tingut fins ara" Pous i Pagès.

Del programa:

Necessitam un canvi,
una transformació
de la societat en què vivim.

Però, qui farà la primera passa?,
qui serà el valent que lluitarà
contra l'opressió de les forces que manen?

I quines són aquestes forces?

Som tota la societat, 
que ens deixam manipular, 
posar una bena als ulls,
i no deixam pas a l'evolució.

Idò, del nostre pa ja farem sopes.

          Mercè
 

REPARTIMENT 

guillem.....................biel ferriol
anna.........................henar pérez
mossèn lluís.............guillem pallicer
pere antoni...............joan orell
antònia.....................júlia estades
mercè......................margalida mas
jaume......................julio trives
joana.......................aina maria boschn
caterina..................margalida fernández
torres......................j. manuel lópez
pons........................cristina llobet
manlleu...................xisco pizà
rosa........................patrícia massanet
serventa..................maria mar ramis
algutzil...................david crespí
gent........................fca antònia obrador, paz armijo

il.luminació i so.......susanna noguera
clarinet....................xisca aguiló
escenografia...........miquela alcinas, maria coll, maite sánchez, xisca obrador
regidoria.................magdalena martínez
ajudantia direcció....maria antònia mestre
direcció.................. Antoni Artigues
 
 

Sobre Els encarrilats

     Els encarrilats fou estrenada al teatre Novedades de Barcelona el 27 d'abril de 1901 per la companyia d'Enric Borràs (en feren tres sessions en dos dies), i la tornaren a fer al Teatre Euterpe de Sabadell, el setembre del mateix any.

    "Els encarrilats és una de les més agradables sorpreses que la literatura catalana m'ha causat des que,ja fa bastants anys, vaig començar a tenir fe en el seu avenir. Aquest drama em parla com els grans drames del teatre contemporani estranger: delectant-me amb el diàleg finament observat, magistralment escrit; interessant-me amb les situacions senzilles, però molt humanes; presentant-me tipus plens de veritat, de vida; donant-me per damunt de tot això, com a ànima que justifiqui l'excel.lent labor literària, una idea i un sentiment pels quals pugna l'autor amb entusiasme, que es comunica al qui l'escolta" (R.D. Perés, La Almudaina, 20 setembre 1901)
 

Paraules de Torrendell sobre teatre

     "Per un espectacle teatral ho he deixat tot. La meitat de la vida de l'esperit l'he passada davant unes decoracions escoltant la inspiració del poeta".

    "Ibsen ha concretat aquest anhel espiritual en les seves obres fonamentals. Vegeu el seu ideal: primer, l'autonomia moral de l'individu; segon, la família en la seva constitució moderna, fórmula deficient per reglamentar l'amor; i tercer, l'Estat, per molt democràtic que sigui, regulador de la vida política amb procediments estrets i rutinaris. [...] la principal finalitat de l'autor: l'home en oposició amb la societat i sublevant-se contra ella." (A propòsit de Casa de nines, La Almudaina 29 juny 1905)
 

Fragments d'Un enemic del poble d'Henrik Ibsen

     "Penso que un periodista incorre en una responsabilitat molt greu si deixa d'aprofitar una bona ocasió per alliberar la majoria, la gent sese importància, els oprimits" (Hovstad)

     "L'únic canvi que he fet és el de posar més seny i moderació, vet-ho aquí. El meu cor està encara amb el poble; però no negaré pas que la raó més aviat se'm decanta per la gent del poder" (Askalan, l'impressor)

     "No puc suportar-los, vatua, els prohboms! N'he tractats massa tota la meva vida! Fan com les cabres en una plantació encara tendra: ho roseguen tot, i barren el pas als homes lliures, tant és que es girin cap aquí, com que es tombin cap allà... Com m'agradaria que ens en poguéssim desfer com d'unes males bèsties!" (Stockman)

     "L'enemic més temibre de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria! La maleïda incommovible majoria liberal!  [...] Porto de cap una revolució contra la mentida que confon la majoria amb la veritat." (Stockman)
 

Trets biogràfics de Joan Torrendell

     Joan Torrendell Escalas neix a Palma el 31 d'agost de 1869, fill de pare pollencí i mare santanyinera.  Cursà estudis al Seminari, fins al 1989 any en què va a Montevideo, emigrat amb els pares, fins al 1894, on fa periodisme i escriu teatre i novel.la en castellà. Aleshores torna a Mallorca, casat amb Sara Fariña i després d'haver-li tocat la loteria. Passa un any a Barcelona i torna a Mallorca, on està entre 1896 i 1906, col.laborant a La Almudaina, i La Última Hora. Després, fins al 1910 viurà a Barcelona, continuant la feina de peridista, al servei dels ideals de la Solidaritat Catalana i Prat de la Riba. Finalment torna a l'Uruguai, i posterioement a Buenos Aires, on mor el 1937.

     "El seu cas i el d'Alomar serien els dels dos únics intel.lectuals mallorquins modernistes que pensaren en els sectors ideològics d'esquerres com a receptors, primer, i agents d'implantació després, del nacionalisme."

     El 1898 funda i dirigeix la revista Nova Palma, "plenament  nacionalista i modernista" (en varen sortir 4 números; bilingüe amb predomini del castellà; bàsicament publica poesia i política nacional; és la primera publicació mallorquina plenament modernista, amb textos de D'Anunzio, Mallarmé, Nietzche, Carducci, Leopardi, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Gabriel Alomar, Miquel S. Oliver, Lluís Martí...). El 1900 crea La Veu de Mallorca (setmanari íntegrament en català, quasi exclusivament poítica,  que dura del 3 de febrer de 1900 al 28 d'abril del mateix any; l'objectiu del setmanari és "exposâ sa doctrina regionalista y criticâ l'actual organisació política d'Espanya y ets homos qu'intervenen en so maneig de s'Estat") El 1905 funda La Ciudad, un altre setmanari que dura tretze números,; bilingüe, amb qüestions literàries, poesies, articles polítics, temes agrícoles.... També fou col.laborador i director de La Roqueta. Un cop establer a Catalunya és redactor de La Veu de Catalunya i funda i dirigeix La Cataluña. 
 

Paraules de Torrendell sobre política

    "Sempre que en públic han ressonat les notes solemnes d'Els Segadors la multitud ha esclafit en frenètiques mamballetes." (1899)

    "¿I què és el caciquisme? Doncs senzillament un fruit del poder central absolut, defensor de totes les arbitrarietats del cacic, que resulten ambdós irresponsables pels abusos i defectes del parlamentarisme. Es tracta, doncs, de matar aquesta omnipotència del centre, i jo no descubreixo altra manera d'aconseguir-ho més que amb l'administració no ja administrativa sinó també política, que du involucrada la responsabilitat directa de les autoritats i dels empleats, la sobirania del ciutadà en tota la plenitud de les seves facultats cíviques". (La Unión Republicana, 30 octubre 1899)

     "No, no té raó El Globo, quan diu que nosaltres no coneixem la península més que d'oïda. Ai senyors! també tenim els seus cinc dits senyalats a les costelles i fins podríem dir les potes. [...] D'on vénen aquests senyors que difícilment entenem i que sempre demanen cèntims? ¿d'on vénen tants de nombraments de les persones més ineptes i gandules? ¿d'on vénen aqueixes sentències que sempre donen raó als qui governen? ¡d'on ve tot això que pertorba la nostra vida? De Madrid, de la "Península" [...] ¿I diu El Globo que sols la coneixem d'oïda? Tant de bo que mai haguéssem tengut contacte amb els seus representants." ("La Península contra Mallorca", La Veu de Mallorca, 10 març, 1900)

     "Mentre la brega ha pogut ésser personal, individual, d'un a un, han estat d'un valor incalculable els guerrillers, els que escopeta en mà, excel.lents tiradors, agosarats, cuitosos i frisosos, han fet matxx per allà on els ha estat possible. Però els amos de les ovelles s'han juramentats; han comprés que cada un d'ells era molt poca cosa per aturar les cames a aquells impacients i atrevits, i han acudit a la força pública. La forçá de l'Estat és tota seva; ho és el govern, ho és l'exèrcit, ho és la magistratura, ho és la religió, hbo és la política, sobre tot, ho és la constitució de l'actual societat, l'atmosfera inclusiu. I amb molta raó s'han convengut que la guerra per individus deslligats del cos d'exèrcit, no podia donar bons resultats. I de tots els punts del món ha retrunyit el crit d'organització. 
     Tal és la tàctica moderna. La lluita ha d'ésser de nuclis amb nuclis, de grans col.lectius amb fortes col·lectivitats, d'una part de la societat amb l'altra part. 
     ¿Amb quines armes? La meva opinió és aquesta: amb totes, absolutament amb totes. El primer és organitzar-se, comptar-se, veure's i mútuament animar-se; després estudiar l'adversari, conèixer les seves forces, la seva ressitència; seguidament preparar-se per a la lluita i no declarar-la fins arribar a una bona disciplina i a un perfecte estat de defensa. Qui més temps podrà resistir, aquell serà el vencedor. Vat-ho.aquí tot. 
     No vull dir amb això que tots els moviments dels qui han d'atacar hagin d'ésser un sol gènere: radicals, revolucionaris -i no us espanteu d'aquestes paraules; la més petita vaga és un procediment de revolta- mai per mai aconselleré que s'abandonin els mitjans pacífics, les mútues intel.ligències."("La lluita humana", dins Catalunya, 30 juny 1903)
 

ELS ENCARRILATS de Joan Torrendell

L'acció, a Montblau, poble del pla, de Catalunya, de 12 a 14.000 habitants.
Època, actual.
Dreta i esquerra, de l'espectador.

(Aquesta obra va ser representada per primera vegada, a Barcelona en el Teatre de Novetats, la nit del 27 d'abril de 1901, sota la direcció d’Enric Borràs; com a actors, els senyors Borràs (E i J), Vinyes, Giménez, Guitart, Vinyals, Delhom, Daroqui, Galceran, Alonso, i les senyores Mena, Morera, Delhom, Periu i Sagués)

(N'hem fet alguns retocs per a la representació 100 anys després: canvi del tractament sistemàtic de vostè pel de tu entre persones d’edat igual o entre els majors i els més joves; supressió d'alguns fragments poc significatius, repetitius o poc actuals, per alleugerir l'obra; adaptació de les formes verbals als actors que l’han de representar; Antònia, Mercè i Joaneta Pons eren Sebastià, Vallès i Joanet Pons; i poca cosa més)
 
 

PRIMER ACTE

 Casa de senyor de poble, o sia a can Guillem. 
L'escena és la sala gran  d'entrada; parets blanques amb dos quadres a l'oli obscurs, confosos; portes laterals. Portalada en el fons, que dóna al carrer
Cadires de braços i de bova. Enmig una taula amb llibres, diaris i flors.
És migdia. Al carrer hi ha molt de sol
 

Es veu passar GENT amunt i avall.

LLUÍS (entrant per la portalada): Aaa Maria! (Pausa. Més fort.) Qui hi ha en casa? (S'asseu a una cadira prop de la porta)

ANNA (entrant per la dreta amb una tassa buida a la mà): Ets tu, Lluís? (Posa la tassa damunt la taula. Fort.) Rosa! (S'asseu.)

ROSA (entrant per la dreta, primer terme): Què vol, senyora?

ANNA (a na Rosa): Té, enduu-te'n la tassa. (A mossèn Lluís.) Dinaràs amb nosaltres, eh? (Na Rosa pren la tassa i espera)

LLUÍSA: No, avui menj a cal diputat.

ANNA: Amb en Jaume?

LLUÍS: Sí.

ANNA (a na Rosa): Avui no dinarem fins a les dues. No vagis de pressa.

ROSA: Molt bé diu. (Surt.)

ANNA: Què hi ha de nou? Què hi vas a fer a can Jaume? Una altra obra a l’església?

LLUÍS (enfadat): No, filla, no. Quina mania aquesta, de creure que faig massa feina!

ANNA: Si no ho dic per això, germà! Tot sia per Déu i l’església. Desig que no cansis en Jaume amb el teu pidolar continu.

LLUÍS: Doncs, mira: no l’has errada. Li vaig dret a la butxaca.

ANNA (enfadada): No t’ho deia?

LLUÍS: No és per a mi. Aquesta vegada sols som un intermediari. És per al teu fill.

ANNA (sorpresa): Per a en Guillem? I li demanes diners?

LLUÍS: És a dir, diners... Diners o cosa que s’ho valgui: el seu ajut, la casa que té buida al barri nou, alguna anticipació.

ANNA (seriosa): Escolta, Lluís. Al meu fill, no cal que li ompliu el cap de grills ni que el tragueu al carrer. Massa que l’he tengut fora de casa i bon geni ha posat l’home per aquests mons de Déu lluitant amb tota mena de gentussa perquè, ara que pot descansar un poc, segueixi igual vidota per coses que no li van ni li vénen! Pels nervis se t’assembla a tu, i a son pare per criticaire; i qui ha de viure com ell, i tu i jo, en un poble com Montblau, on tots ens coneixem, ja ho pot donar per fet: a cada passa s’ensopega amb un disgust, perquè aquí tot se sap, i tot s’infla. No et recordes del pobre Guillem, qui al cel siga? No saps on ens va dur la seva mania de criticar-ho tot?

LLUÍS: Bé prou que ho sé, i ara no és cosa de recordar les angúnies passades. El teu marit era el martell que destrossa sense edificar. Res no li pareixia acceptable. Disgustava tothom i no convencia ningú. Havia d’acabar així, apartat de tot el món. En Guillem, el teu fill, és d’una altra mena. La seva activitat reclama alguna cosa més que curar els quatre malalts de la vila. He notat que s’avorreix molt, des de fa algun temps. El dia és sobrat, i jo, si tenc por d’alguna cosa és del no-fer-res, de l’avorriment. Ten en compte que en Guillem no resisteix aquesta vida de cementiri, i que, si no es troba bé aquí, marxarà. (Signe amb els dits)

ANNA (interrompent): I ara! Què dius?

 En Guillem entra per l'esquerra; és un jove prim, però robust; metge jove,  emprenedor, amb idees (barba, ulleres, vestit clar i ample)

GUILLEM: Com va, oncle? Tan aviat per aquí? La cita és un poc més tard.

LLUÍS: Ja ho sé. Abans he de fer una altra visita. 

 En Guillem surt a la porta del carrer, on conversa amb alguns que passen.

LLUÍS (baix): M’agrada en Guillem. Fins estic per assegurar-te que Montblau necessita un home i aquest home podria ser molt bé el nostre Guillem.

GUILLEM (entra corrent): Això no pot ser! No, no pot ser! No faltava més! (Surt per l'esquerra, la seva cambra.)

ANNA (s’aixeca i el segueix): Què et passa?

LLUÍS (el mateix, més a poc a poc): Que hi ha res de nou?

GUILLEM (entra fregant-se les mans com després de rentar-se-les): Home, en Manlleu diu que n'Antònia, la mestra, no vol venir per si han dit o han deixat de dir... (Moviment de sortir. Un poc enfadat.) Què passa? Que és republicana! Que no va a missa! Que és una heretge! Però, a mi que m’importa tot això? Tant me fa. No vull prescindir de la mestra. (Fa per sortir i torna.) I dic més: la meva opinió és que, després de tu, és la persona més bona del poble. Vaja, ja ho he dit! I vull que ens ajudi. (Surt corrent cap al carrer.)

LLUÍS (va darrere en Guillem fins a la porta): Pensa-t’hi bé; fes-te càrrec que jo conec... En fi, me'n vaig. Serà el que Déu vulgui. (Surt pel foro. Enfront de la porta es topa amb Joana i Caterina, que van en vestit de casa -viuen a prop. Es saluden i conversen.)

CATERINA (s'ha acostat a mirar dintre de la cambra d'en Guillem). No hi és en Guillem?

ANNA: No. Creia que l'hauríeu trobat al carrer. Ara mateix ha sortit.

JOANA: Ai, avui, en Lluís. Quin sermó! Oh! M'encanta! Parla tan bé! Hi ha dies en què fa falta una veu així, forta, valenta, que a una l'empenyi, que la faci decidir. Sents un defalliment per tot el cos! No et passa això?

ANNA: A mi no. Estic bé així, tranquil.la, sense grans presses. Per mi tot el món és això d'aquí dins: la casa. Res desitjo d'aquesta vida activa de córrer per aquí i per allà. A mi que em deixin resar...

JOANA (somrient): I no fer res. Sempre has estat la mateixa: molt mística, molt distreta; rumiant sempre. Ets ben bé filla de Montblau.

ANNA: En canvi, tu... (Pegant-li copets a les mans.)

JOANA: Sí, digues-ho. La boja! Figura't que amb una mica més faig penjar els hàbits al teu germà.

ANNA: Cap buit! Encara no era capellà.

 Entra en Torres, que vesteix amb certa elegància. És molt pretenciós. Exagera un  poc la galanteria.

TORRES: Déu les guard. (Dóna la mà a n'Anna, a na Joana i a na Caterina.) No creia trobar-les aquí.

CATERINA (irònicament): Ets molt afortunat

TORRES: Tenc aquesta gràcia. Però no te la puc agrair a tu.

CATERINA: I això?

TORRES: Perquè em fuges (Na Caterina riu.)

JOANA: No, home, no. Per què t'hem de fugir? Que ets un monstre? Només que una no sempre està en disposició de rebre visites, entens? (Aixecant-se fastiguejada i fent senyes de retirar-se a n'Anna.)

 Joana i Anna se'n van per la dreta.

TORRES: Ta mare no em veu amb bons ulls.

CATERINA: No en tens prou amb els meus?

TORRES: Ja ho crec! Però com que són d'altri...

CATERINA: A la cara els tenc i ningú me'ls ha comprat.

TORRES: Oh! Si així fos i els pogués dur a l'encant!

CATERINA (rient): Quant en daries?

TORRES: La vida!

CATERINA: Mort!... Per a què els voldries, llavors?

 Entren na Mercè i na Pons. Na Mercè és una jove elegant, representa més anys dels que té; vesteix roba de camp, usada. Na Pons és molt diferent: roba modestano ben bé de mida i antiquada. No resulta còmica, emperò. Es tracta d'una poetessa justament oblidada per la sort. La seva característica és ser peresosa, dèbil, físicament i moralment.

TORRES: Més que mort: esclau!

CATERINA: Saps què promets?

TORRES: Vaja si ho sé. L'eterna contemplació de les teves gràcies.

CATERINA (indecisa). Tampoc em convé. Entre poc i massa, la mesura passa.

MERCÈ: Caterina...! Com va secretari? Veig que has ofert una esclavitud..., eterna, sens condicions. El plat és un poc fort.

CATERINA (a na Mercè): Ah, aquí tenim La novel.lista, l'autora de l'Amor furtiu. (Amb coqueteria) Que no t'agrada aquest plat?

MERCÈ: La passivitat? Gens, Caterina. Preferesc l'acció.

PONS (a Mercè): Perdona. Tu no reuneixes condicions per viure a Montblau, saps?

CATERINA (contrariada): I tu, què saps?

PONS: Prou. Ho he estudiat perfectament. I, si no, com sostindria el periòdic, saps?

MERCÈ (aixecant-se i pegant copets a l'espatlla de na Pons): Oh! Na Pons té raó. Res de discussions, res de camins nous. És millor fer autopistes!!

 Entren Joana i Anna per la porta de la dreta.

JOANA: Anem, nina, que és tard. (Als homes) Estigau bons (Reparant na Mercè, li allarga la mà.) Ah! Perdona... Tu per aquí?

CATERINA: I més tard a casa, per prendre el cafè. 

JOANA (contenta): Sí, vine: xerrarem. Parlarem de la novel.la que escrius.

MERCÈ: Amb molt de gust.

JOANA (als altres): Passi-ho bé. (Mirant cap al foro.) Mira, Caterina: el papà.

 Apareix Don Jaume en el foro. És diputat provincial per capritx del cacic. No reuneix cap mèrit. Tot el seu aspecte és d'un subjecte adotzenat, vulgarot. Sempre té la vista perduda. Al seu interlocutor, mai el mira a la cara.

JAUME (a na Joana i na Caterina): Ja sabeu que mossèn Lluís dina amb nosaltres. (A n'Anna.) Avui te'l robam. (Als altres.) Bon dia. 

 Surten na Joana i na Caterina acompanyades de n'Anna. Conversen a al solana. En Torres es queda mirant na Caterina.

PONS: Don Jaume! (Estreta de mans.) Desitjava veure'l. (Se l'enduu a part.) Sap? (Baixet) Em pot informar de l'assumpte? Vaja..., la seva opinió.

JAUME: No en sé res. (Continuen conversant.)

ANNA(tornant del foro): No voleu seure? Sou a ca vostra. Hala, Jaume: dóna l'exemple.

JAUME: No estic cansat, però m'asseuré. A la nostra edat una cadira mai cau malament.

ANNA. I vosaltres? Vaja, seis. (S'asseuen tots.) En Guillem no es pot torbar.

PONS: Cregui'm, Anna, que el seu fill és un jove de profit, sap?

TORRES: Jo l'admir.

PONS: A mi em subjuga. Què li sembla, don Jaume?

JAUME: Un poc nerviosot. Eh, Anna? (Lamentant-ho) Encara més que son pare, que en glòria siga.

ANNA: És molt bo, un tros de pa. I treballador! Oh! Tan jove! Ja n`ha feta molta de feina, molta.

MERCÈ (somrient): Si vostès encara no ho saben!

PONS: Tu i ell sou molt amics.

MERCÈ: Ens coneixem de molt joves. Des del primer any d'universitat. La seva activitat se'm contagiava. Ara mateix ja ho veuen. He vingut a tancar-me a propet seu per acabar una feina important. I el seu bon criteri! És un dels meus crítics en qui tenc més fe. Com a talent, el jug a qualsevol. Els seus coneixements són enciclopèdics.

PONS: Jo crec, dic, em sembla, don Jaume, que fa mal fet d'enterrar-se a Montblau...

JAUME (interrompent-lo): Què saps, home? Jo no he viscut a la capital i a pesar de tot...

TORRES: Sí; aquí el tens diputat provincial i una de les primeres figures del partit. Els que valen...

PONS: És veritat, és veritat. No obstant (baix) si jo hagués viscut allà..., sap?

ANNA (aixecant-se de pressa): El meu fill! (Fa una carícia a en Guillem i surt)

 Entren en Guillem i n'Antònia. N'Antònia és una dona prima, un manat de nervis, decidida, inflexible, cabells esbullats; vestit obscur, bastant usat; camisa de color.

GUILLEM (du n'Antònia de remolc. Na Mercè s'aixeca i corre a fer una besada a n'Antònia): Perdonau. He fet tard d'un parell de minuts. Em dispensau, eh? (Allarga la mà a tots i amb tots conversa.)

MERCÈ: No en faltaria d'altra que no haguessis vengut! Precisament la mestra és qui en això té el vot més gros.

ANTÒNIA: Creu-me, Mercè, que sols tu i en Guillem em podíeu treure del meu cau. Estic ben desenganyat. Amb aquesta gent no hi ha res possible. Són dolents.

MERCÈ: No tenguis por. El pensament t'agradarà, i a la fi treballaràs amb gust.

GUILLEM: El meu pensament és aquest: Propòs la fundació d'un Centre de Lectura. (En Jaume, en Torres i na Pons es sorprenen)

TORRES: A Montblau?

GUILLEM: A Montblau.

PONS: A on no es llegeix?

GUILLEM: Precisament.

JAUME: Com en deis d'això? Idealista?

GUILLEM: Ben dit! El mot hi escau, don Jaume. Sí, cap a l'ideal. Fixau-vos-hi bé: es tracta senzillament de disposar d'un lloc, més o menys còmode, per reunir-se cada vespre, i sobretot els diumenges, i llegir una cosa o altra per adquirir idees...

PONS: Magnífic, sí, magnífic; però no hi anirà ningú, saps?

GUILLEM (nerviós): Hi aniràs tu?

PONS: Jo? És clar!

GUILLEM: Doncs ja som dos.

ANTÒNIA (clarament decidit): Tres.

TORRES: Comptau amb mi.

JAUME: Jo, la veritat, començ a queixar-me de la vista.

GUILLEM: Està bé. (Somrient.) A vostè li dispens l'assistència; més amb relació al seu suport...

JAUME: Si tu el creus necessari...

GUILLEM: Indispensable.

JAUME: Però , digues-me, somniatruites: creus que això porta algun profit?

GUILLEM: És la base de tot progrés. Miri (Animant-se.) Si els nostres pagesos i els nostres empresaris tenguessin altres coneixements de la seva tasca, creu vostè que no doblarien els guanys? (Arronsament d'espatlles d'en Jaume.) Doncs, no ho dubti, don Jaume. El problema està a posar a la seva disposició idees, d'ensenyar-los el camí, d'empènyer-los, de fer-los veure tants tresors amagats a fi que després ells mateixos s'interessin per aprendre i progressar. Que valorin la seva tasca i la seva terra. Es tracta, doncs, d'una obra gran, d'un treball patriòtic. 

 Entra mossèn Lluís

MERCÈ: Molt bé, molt bé, Guillem! (A n'Antònia.) Ara s'escalfa. 

ANTÒNIA (a na Mercè): Aquest xicot encara em traurà del cau!

TORRES: Bé, bé, bé!

LLUÍS (volent explorar n'Antònia): De manera que tots, tots estan d'acord? Hi treballareu tots?

JAUME (a en Lluís): Amb relació a mi, ja ho saps: tu disposes.

LLUÍS: Gràcies, Jaume. (Mirant n'Antònia.)

ANTÒNIA (contestant a la mirada): He dit que sí. Jo no tenc per costum entusiasmar-me, però som sempre allà on em correspon. (A en Guillem) Et felicit amb tota sinceritat pel teu humanitari i patriòtic projecte, i no tens més que assenyalar-me la meva tasca. Compliré. En qüestió de fer feina, posa'm a primera fila. (En Guillem li estreny les mans.)

LLUÍS: Doncs... va bé. Tenia por que no us entenguéssiu.

PONS: Per al número pròxim escriuré un article, mossèn Lluís. I aquest vespre ja començaré la propaganda al casino.

GUILLEM (satisfet): Així m'agrada! Estic content. Heu comprès tot el valor de la idea, l'heu sospesada bé. Si ens hi posam, d'aquest poble d'abellerols en farem un eixam d'abelles fecundes. Avant, dic! El futur és nostre! (Tots parlen a un temps.)

PONS: Bé ho necessitam! Saps? (Es topa amb n'Antònia i l'abraça.) A treballar, mestra!

ANTÒNIA: Això és meravellós. La conquista de la idea! 

Al foro apareix don Pere Antoni.

PONS (amb veu ofegada i de fonda sorpresa): Don Pere Antoni! (Silenci. Contrarietat en tothom. En Jaume, en Torres i na Pons, abatuts. Hi ha un instant d'aclaparament.)

 Don Pere Antoni camina a poc a poc i amb evident altivesa. Mira de reüll l'interior de la casa. És home alt, gros, superbiós, entre senyor i pagès: el cacic. Mentre passa, ningú parla, instintivament.

JAUME (enutjat): Com és que no s'hi ha pensat?

PONS (confosa): És cert.

GUILLEM (resolt): Voleu que el cridem?

LLUÍS (que esperava aquesta decisió): Sí, vés. 

GUILLEM (més fort): Don Pere Antoni! (Es dirigeix al carrer.) Dues paraules. (Surt.)

 Apareixen don Pere Antoni i en Guillem.

GUILLEM (incitant-lo a entrar): Véngui, véngui. Tots són coneguts.

PERE ANTONI. Hola! Hola! (Fent brometa.) Bé, bé! Estàveu conspirant? Alerta, alerta!

GUILLEM (seguint la broma): Jo en som el culpable. Aquests senyors ni tan sols ho havien sospitat. (S'asseuen tots).

JAUME (disculpant-se): No, no. El cas és senzillíssim. En Guillem ens parlava...

PERE ANTONI: Fuig, home, fuig! Jo no deman explicacions. No en faltava d'altra! Bé, bé. Hem! (A n'Antònia.) Ah! vostè per aquí? Bé, bé. Això sí que és un bon triomf. Sí. L'han tret de la conillera. Bé, bé. 

ANTÒNIA: I en bona hora. La idea m'agrada i hi faré tot quant pugui.

LLUÍS: A don Pere Antoni també li agradarà.

JAUME: De segur.

PERE ANTONI (després d'una pausa diu a na Pons i a en Torres): I vosaltres, joves, què hi deis? Hem! Aquest jovent no s'entusiasma.

TORRES: Ja ho crec! És un bell pensament.

PONS: Si, sap? Molt bell.

PERE ANTONI: Bé, bé. En aquest cas, què en queda a mi? Vot amb la majoria. Hem!

GUILLEM: No, senyor. Vostè no votarà fins que sabrà bé el meu propòsit.

PERE ANTON (espontàniament): I és?

GUILLEM: Ben senzill: fundar un centre de lectura.

PERE ANTONI (posant-se seriós): Un altre casino?

LLUÍS: Mai!

PERE ANTONI: Doncs?

GUILLEM: Una cosa que no costa tant i que val molt més. Una escola pràctica per als que no acostumen a llegir.

PERE ANTONI (més tranquil): Bé, bé. M'agrada el pensament. Hem! Això és molt important, molt seriós. N'hauríem de tenir una conversa.

LLUÍS: Serà millor, ja que és aquí, que en parlin tots dos sols i ho resolguin ara. (Tots s'aixequen.) És el que més convé. Activitat, activitat!

Surten tots i deixen sols en Pere Antoni i en Guillem

PERE ANTONI (s'asseu): Digues, Guillem.

GUILLEM (fa igual): Doncs, ja ho ha sentit. Pretenc despertar el poble.

PERE ANTONI: Quasi res. Ja t'hi has pensat bé?

GUILLEM: Indubtablement. Cal força constància. Un hom s'hi ha de pensar abans d'embarcar-se en una empresa com aquesta. Però, cregui'm, estic resolt. Els resultats em sedueixen. És un dels meus ideals.

PERE ANTONI: Els resultats? Tenc por que no t'enganyis. La multitud és una cosa diferent del que et creus. Vol beneficis materials, no ho oblidis. 

GUILLEM: Potser sí. Vostè té recursos per complaure els seus desitjos, per satisfer-los la fam. Jo estic disposat a apagar-los una altra mena de set de què ells mateixos no s'adonen.

PERE ANTONI: Tens raó: no la senten ells, aquesta set. Mira: jo duc ja trenta o trenta-cinc anys de governar això, i mai hi he vist la necessitat de fer aquest treball..., com en direm?..., de criatura.

GUILLEM: Això sí que ho és, d'estrany, don Pere Antoni! És possible? I mai ha somniat veure el seu poble gran, enlairat, instruït, amo absolut dels seus deures i dels seus drets?

PERE ANTONI: Per a què, si jo els sé per ell? Jo li obtenc del Govern tot quant necessita, més del que necessita; li assenyalo el camí que ha de fer, més bé de com ell l'escolliria. Els seus deures, se l'hi fan recordar sovint; els seus drets, els sé jo tots. Què més pot desitjar?

GUILLEM (veritablement sorprès i apartant-se de tota discussió): Sí..., sí... Potser tengui raó... És una espècie de patriarcat a l'antiga... Mentre la direcció sigui justa, correcta, sàvia... Però, a pesar de tot. Estic convençut que el meu propòsit és bo, que contribuesc al benestar d'aquests treballadors que, al meu entendre, viuen una vida inconscient... Vostè em pot ajudar molt en aquesta empresa. Vostè és el motor d'aquesta màquina. Ajudi'm.

PERE ANTONI: Bé. Encara que no tenc gaire fe en aquests somnis, com tu mateix en dius, estic prompte a donar-te tota la meva influència. (S'aixequen.) Ara és un poc tard i tenc pressa. (Resolt.) Demà passa pel casino.

GUILLEM (sorprès): M'estimaria més anar a ca seva.

PERE ANTONI: És igual. Allà també hi som, a casa. 

GUILLEM: Ja ho sé. Massa que ho sé. Però és la seva casa política.

PERE ANTONI: Bé, bé. (Un poc contrariat.) Jo et cit allà, i allà t'esper. Fes-me el favor. (Pausa.) Estigues segur que seràs ben rebut, el primer lloc...

GUILLEM (ha estat pensatiu, i a la fi es decideix i el talla): Impossible! No hi puc anar! No hi aniré!

PERE ANTONI (enutjat): Per què? A què ve això?

GUILLEM: No hi aniré mai. (Inquiet) Em neg a anar al seu casino, perquè -vostè ho sap perfectament i això ja s'ha fet condició indispensable- els que van allà duen la lliurea política de don Pere Antoni, i jo no vull perdre la meva independència.

PERE ANTONI: Que ets el meu enemic?

GUILLEM: No. Potser és el que vostè voldria. Amb l'home polític no m'hi embarc. Al cacic no el vull acompanyar. 

PERE ANTONI: Bé, bé. Doncs marxa sol. (Se'n va cap a la porta.)

GUILLEM: Hi marxaré, sí, senyor! No estic acostumat a deturar-me davant de cap obstacle.

PERE ANTONI (girant-se): No obstant, ton pare comparava el cacic amb una locomotora disparada.

GUILLEM: El meu pare era un poruc.

PERE ANTONI: Digues més aviat un prudent. (Ja a la porta.) Creu-me: no et plantis al mig de la via.

GUILLEM: És una amenaça?

PERE ANTONI: És un bon consell. Adéu. 

 Pere Antoni surt.

GUILLEM (desesperat): Ha començat  la lluita. (Es revolta irat.) Lluitar per fer el bé. (Les mans al cap.) Quin puta món!

       TELÓ RÀPID
 
 
 
 

SEGON ACTE
 

 El menjador de la casa de don Jaume. Al mig de l'habitació, una taula quadrada. A l'enfront, un portal que dóna a un jardí. Es veuen arbres, plantes i flors. A l'esquerra, un aparador amb copes, gerro, plats de fruita, etc. A la dreta, una porta de la casa. A l'entorn, cadires de noguera, amb setial de fusta i claus de bronze. Per les parets, plats antics. 
 Són les tres de la tarda. Bon sol, al jardí.
 

 Joana, Caterina i Jaume seuen a la taula menjant les postres. Sobre la taula hi ha un pom de flors.

JOANA: Aquestes pomes les ha duites en Guillem aquest matí. Són riquíssimes. (A en Jaume. )

JAUME: Jo les trob bastant aigualides.

CATERINA: Doncs jo, com sucre.

JAUME (rient): Són d'en Guillem!

CATERINA: (Enutjada.) I tu, basta i sobra que sigui cosa de can Guillem, ho has de trobar defectuós.

JAUME (irat): No sé per què. Què t'emboliques?

JOANA: Jo voldria que m'explicassin quin mal fa aquest xicot.

JAUME: Més del que ell es figura.

CATERINA: Ara sí que ha dit ben rebé: ell no s'ho figura: si no, no el faria.

JOANA: Aquí el que hi ha és que a en Pere Antoni no li ha entrat per l'ull dret.

CATERINA: Ni de cap manera.

JAUME: I això és molt mal fet. Vosaltres ja sabeu que en el poble ell és l'amo, i s'ho té ben guanyat, i és inútil pensar de pujar-li a sobre. I això ho ha somniat aquest ximple.

CATERINA: Ximple? Bé deies fa pocs dies que en Guillem era un jove de talent.

JOANA: I ho és.

JAUME (enutjat): Sí, senyores. Tan savi com vulgueu, però no deixa de ser un somniatruites. I a mi no m'enganyen, vaja, ni em manegen com una criatura.

JOANA (sorpresa): I ara?

JAUME: Ja ho he dit. Jo tenc les meves idees, i, sobretot, som home de poder perdre molt, i he d'estar bé amb certes persones. I també a vosaltres, que us convé...

 Entra Anna per la dreta

ANNA (de dins): Aaa... Maria!...

CATERINA (oferint una cadira a Anna): Segui, Anna.

ANNA (seient): Quasi no val la pena. És qüestió d'un moment.

JOANA: Que et passa alguna cosa?

ANNA: Què vols que em passi? que estic entre l'espasa i la paret. Sofresc molt, moltíssim. Veig sofrir el meu fill, encabotat a dur a terme les seves idees. Ai, filleta! És necessari haver-ho passat com jo ho he passat amb el meu pobre Guillem per tenir una idea de l'infern d'una casa odiada de tot lo món, maleïda dels bons i temuda dels dèbils.

JAUME: Ja té raó, ja! (Encenent un cigar.)

ANNA: Si en tinc? Ai, Déu meu! És desesperant veure com a poc a poc les persones amigues deixen de fer-vos cas, fins de saludar-vos i sentir que pertot arreu us critiquen i us maltracten. Mes això no és res, comparat amb el turment de contemplar l'estat d'irritació, d'enfuriment continu de la persona que estimau, separat de tothom, barallat amb tots els de la vostra classe, mal vist dels pagesos, i sols elogiat dels malcontents, dels que mouen renou, dels republicans...

JOANA: Perdona, Anna: això és exageració.

ANNA: Vosaltres el podeu predicar i potser canviï d'idea.

JOANA: Res pens dir-li. No el vull contrariar.

ANNA: Caterineta! (Suplicant-li-ho.)

CATERINA: Li parlaré.

JAUME (a na Caterina): Tu pots fer molt.

 Entra na Mercè per la dreta

MERCÈ (de dins): Es pot passar?

CATERINA (aixecant-se): Na Mercè! (Fort.) Passa, passa, dona. (Tots s'aixequen.)

ANNA: Me'n vaig. (En Jaume l'acompanya): Sobretot, que na Caterineta li parli. Tu arregla-ho, i parla també amb en Pere Antoni.

JAUME: Seràs servida.

 Surten per la dreta n'Anna, i en Jaume, i després na Caterina.

JOANA: Seu, seu, Mercè. Has arribat a l'hora. (Serveix el cafè). Per a mi és una delícia olorar la flaire del cafè. Oh! És una olor que em trastorna! Creu-me que si el cafè emborratxàs m'emborratxaria moltes vegades.

MERCÈ: A mi m'ajuda molt per al treball.

JOANA: A mi, per no morir-me dins aquest cementeri de gent viva.

MERCÈ: Oh! Que ben dit! La felicit! Li compr la frase.

JOANA: Calla, per déu! Ja la pots ben prendre. És exacta? 

MERCÈ: És superba! És la impressió que a la fi se sent quan s'hi viu algun temps, a Montblau. Que es creu que hi seria jo, al poble, si no fos que no puc treballar, allà dalt, lluny del meu amic, que passa moltes angúnies, abandonat de tots? Aquí baix no s'hi pot viure. Cregui'm, Joana. En vol de murmuració, de romanços, de comèdies i de porqueria?

JOANA: Però digues, Mercè: que hi trobes gust removent l'aigua empantanegada?

MERCÈ: És que anava estudiant el terreny per a en Guillem. El meu amic està entossudit a sanejar l'estany, i, per molt que xisclin les granotes, ell no cedeix.

JOANA: És l'únic remei: netejar bé el clot i sembrar-hi bones llavors. (S'aixeca): Ah! Ets tu! Passa.

 Entra na Pons. per la dreta Joana surt cap al jardí. Entra la criada per l'esquerra i endreçarà la taula, entrant i sortint.

MERCÈ: Com va, Pons, m'alegr de veure't.

PONS (cerimoniosa): El gust és meu, amiga Mercè.

MERCÈ: Després de la xerrada que hem tengut avui al casino, he sabut que l'Eco no publicarà l'article d'en Guillem. És cert?

PONS: Ja veuràs. Saps? Les coses han vengut així, saps?

MERCÈ: No, perdona. Jo no et deman com ha estat. No n'he de fer res. Tu faràs com millor et sembli. Però, la veritat, m'ha estranyat aquesta resolució repentina. Recorda bé que tu vas demanar l'article a en Guillem; l'escriu, corregeix les proves, ha de sortir en el número pròxim, segons tu mateix vas assegurar, i avui em diuen que ja no és així. Què passa aquí?

PONS (confosa): Què ha de passar, dona, què ha de passar! Atén-te al refrany de la terra: "on hi ha barrets no hi campen caputxes", saps?

MERCÈ (enutjada): Què refranys ni romanços! Tu em vas prometre que don Pere Anton no en sabria res, i aquí ja veig el seu barret. 

PONS: Faig tot quant puc..., saps?

MERCÈ: Per què no has donat compte de la conferència d'en Guillem en el Centre Obrer?

PONS: No hi vaig assistir, saps?

MERCÈ: Doncs, jo t'`ho diré, saps? que va ser molt aplaudit, saps? Això vol dir que tots aquells treballadors el van entendre i que, a més, saps? , en Guillem i en Pere Manlleu, el president del Centre Obrer estan entesos per establir el Centre de Lectura. Hala! Ja ho saps, i ves amb la notícia al barret del qual ets l'eco, saps?

PONS: Creu-me, Mercè, que tot ho sabia i que de tot me n'alegr molt. Si no fos que la vida té les seves exigències... (Enfadada) Vatua listo! Creu-me que si no fos pels ciurons, saps? Vatua! Però, i els al.lots? I la casa? (S'eixuga els ulls amb els dits, sense fer riure.) Som esclaus, sí, senyor, som esclaus, saps?

MERCÈ (amb ràbia i baix): Covards!

 Entra per la dreta mossèn Lluís i na Pons surt

LLUÍS (a Mercè): Per tu venc. He sabut que havies baixat de la muntanya. La providència t'envia.

MERCÈ: Vostè dirà, mossèn Lluís. (Seuen.)

LLUÍS: Dues paraules. En Guillem i don Pere Antoni s'han posat l'un enfront de l'altre. I el final jo el tenc ben previst: la completa ruïna d'en Guillem. La força està de part de l'altre. Ara bé: jo no puc de cap manera parlar d'aquest assumpte amb en Guillem. Veu en mi un partidari del cacic i creu que les meves raons són interessades. Sols tu, que tens les mateixes opinions que ell, podràs trobar dins de la seva pròpia manera de ser arguments de conveniència, d'oportunisme si vols, que facin que deixi córrer els ideals i s'atengui a les realitats de la vida.

MERCÈ: Mossèn Lluís, les coses s'han presentat massa bé perquè abandoni fàcilment el seu projecte. Segons sembla, vostè ignora que en Guillem, la mestra i en Manlleu treballen a l'una i el Centre Obrer és seu.

LLUÍS: Ho sabia i demanava el seu ajut, precisament perquè no s'arribàs a aquesta confabulació que ha d'exasperar més encara don Pere Antoni.

MERCÈ: No, no el puc ajudar. Tenc ben arrelada la meva opinió. No pot ser. (S'aixeca.) I em sorprèn que precisament el capellà...

LLUÍS (S'aixeca i el talla): La nostra posició ens redueix al paper de conciliadors. El nostre govern és de pacificació.

MERCÈ: Vostès ho han volgut així. Han adulat els poderosos, i aquests, a la fi, els han rebaixat al nivell de la servitud. Molt millor hauria estat que l'església es recolzàs en l'amor del poble, certament ben necessitat de consol moral i material.

LLUÍS: L'han corromput.

MERCÈ: Li han robat les il.lusions. I vostès no es troben nets de pecat. Recordi que un mal exemple convenç més que cent sermons.

LLUÍS: Doncs bé. Començau vosaltres  per donar-ne un de bo. Transigiu. Segurament aconseguiríem la voluntat de don Pere Antoni, si s'eliminava la mestra.

MERCÈ: La mestra? És la més entusiasta.

LLUÍS: Seria una concessió feta a la supèrbia de l'amo.

MERCÈ: Ah! Sí. El que jo li deia de bon principi. Per mi no pot ser. El valor de la víctima sobrepuja en molt el de l'ídol. De manera que....

 Entren per la dreta en Guillem i na Caterina i mossèn Lluís es retira pel jardí.

GUILLEM (de dins): Podem entrar?

MERCÈ: Endavant, Guillem!

CATERINA (a en Guillem i na Mercè): Jo crec que vosaltres, a les venes, en lloc de sang, hi teniu argent viu.

GUILLEM (burlant-se'n): Ja se sap, els homes públics: ocupadíssims, ocupadíssims.

CATERINA: Doncs, deman audiència al senyor ministre. (Fa una reverència.)

GUILLEM: Ara?

MERCÈ (rient): Jo em retir! T'esper a fora Guillem.

 Surt na Mercè per la dreta. Na Caterina i en Guillem queden drets entre la taula i la porta. Na Caterina es recolza a la taula.

CATERINA (continuant la brometa): Senyor ministre, això no marxa bé.

GUILLEM: Sapiguem primer a què diu vostè això.

CATERINA: No et facis el desintès.

GUILLEM: Paraula! No sé a què et refereixes.

CATERINA: Saps quants dies fa que en tot penses, menys en mi?

GUILLEM: Cap. Sempre hi pens: vet aquí.

CATERINA: No és cert. Els fets demostren el contrari.

GUILLEM: No venc cada dia?

CATERINA: Sí. Per quin temps?

GUILLEM: Tot el temps que em permeten les ocupacions.

CATERINA: Acabem, noi: això no són ocupacions serioses: són cabòries.

GUILLEM: Sí, potser sí. Això ho diuen les persones sensates, les formals, les serioses, eh? Doncs, ja ho saps: no en vull fer cas. No som boig? Als boigs se'ls deixa estar.

CATERINA: Som jo que ho dic, vaja! I t'ho dic pel nostre bé, i per la tranquil.litat de ta mare.

GUILLEM: Ui, ui, ui, ui! Ho dus ben estudiat, noia!

CATERINA: Vaja, estimat meu: fes cas d'això que et dic. Deixa't de coses i pensem en nosaltres.

GUILLEM: Que ho dius de debò, això?

CATERINA: Aquests quefers teus em toquen de massa a la vora, perquè no n'hagi de fer cas. La teva obstinació et du molt enllà; les teves idees són molt radicals, i aquesta lluita amb tot el poble ens durà a una situació perillosa. Jo, la veritat, fins hi ha moments que em fas por. Certes amistats...

GUILLEM (cansat): Vaja, deixem-ho! Comprenc que no ets tu. Això no ets tu. No, no! Hi veig la mà d'un altre: és el teu pare. L'utilitarisme traspua per tot això que ara dius: tu no ets així.

CATERINA (se'n retira): Calla! Ve el teu oncle!

GUILLEM: Aquest t'ha confessat.

CATERINA: No. Vine.

 Caterina i Guillem surten per la dreta. Per la porta del jardí entren Joana i Lluís.

LLUÍS (plantant-se davant na Joana): Però em vols fer el favor de no contradir en Jaume?

JOANA: És que jo no us entenc. Per un costat, en Guillem té tota la raó; per l'altre, tots li feis la contra. Vaja, no us entenc! Abans de tot, la veritat.

LLUÍS: Sí, la veritat, però quan és oportuna.

JOANA: Però a mi em passa una cosa; i tu la saps de fa temps. Vols que pensi mal d'un assumpte? Que sigui cosa d'en Jaume. Saps per què? Perquè en Jaume és un tros de cera en mans d'en Pere Antoni, aquest mal home. Llevat del seu treball de pagès, no entén res de la resta, mai li he vist una opinió pròpia, fa i diu allò que diu i li mana que faci l'amo. Això és un home? Això és una soca. I jo en les soques no hi crec. Un boig pensa més que la fusta.

LLUÍS (fent broma): Tu, en canvi, penses massa.

JOANA: No en tenc jo tota la culpa. Tu m'has espavilat. Ja de joves...

 LLUÍS (seriós, anant-se'n cap al jardí): Sí, jo sempre t'he pres seriosament.

JOANA (seguint-lo): He estat molt desgraciada.

LLUÍS: Confiança en Déu. (Girant-se) Ah! I creu-me a mi. No donis ales a en Guillem. Va malament. Salvem-lo. Creu-me a mi. (Sentint els del jardí que s'acosten): Dispensa. Aquests vénen per aquí. (Va cap a la porta de la dreta.) Adéu.

JOANA: Adéu, Lluís.

 En Lluís surt per la dreta, i na Joana queda mirant-se'l des de la porta. Entren en Jaume i na Pons.

JAUME (a na Joana): I mossèn Lluís?

JOANA: Acaba de partir.

PONS: Quin home, eh? Té el cap molt clar.

JOANA: Si n'hi hagués molts com ell a Montblau... Té cap i té cor.

JAUME: Doncs, ja ho saps: en això d'en Guillem pensa com nosaltres.

JOANA: Com tu, no: tu com ell.

JAUME (a na Pons): Ho has sentit? (A na Joana.) Que hi ha més d'aquí a allà o d'allà a aquí, ximple?

JOANA: Per mi, molta diferència. La que hi ha entre el ramat i el pastor.

JAUME: Figura't! Fan el mateix camí.

JOANA: És cert: l'un sap per què, i l'altre no.

PONS: Ja té raó, ja, donya Joana.

JAUME: I què ha de tenir!

PONS: Ens porten, sap?, ens porten.

JOANA: Tanta sort si ho coneix.

PONS: La vida, sap?

 Entren per la dreta en Torres i en Manlleu. Aquest últim amb vestit de treball i en mànigues de camisa.

TORRES: Per aquí, Manlleu, per aquí.

JAUME (a en Manlleu): Hola, Manlleu! Entra, entra.

MANLLEU (mig escorregut): Bon dia i bon any . 

JAUME: Vine, Manlleu, vine. (Assignant una cadira.) Seu aquí.

TORRES: Perfectament. Ara, si el senyor (per don Jaume) em permet, us diré en dues paraules l'objecte de... vaja, per què don Jaume us ha fet venir aquí.

MANLLEU: Digau, secretari.

TORRES: Ahir vespre, don Pere Antoni ens va cridar a nosaltres per a manifestar-nos el desig d'arreglar la qüestió dels imposts. Ens hem d'ajuntar per arribar a la felicitat del poble, i que no hagi de pagar tant.

MANLLEU: Però si això és el que nosaltres volem!

JAUME: Doncs, això mateix, ho vaig dir a en Pere Antoni, i ell em va contestat que estava disposat a tot. He fet quant he pogut, perquè em sembla que és hora que tots treballem per a..., vaja, per al benestar del poble.

TORRES: Don Pere Antoni ja ha amollat per una banda. Ara us toca a vós.

MANLLEU: A mi?

TORRES: Sí, en la qüestió del Centre de Lectura.

MANLLEU: Això no és cosa meva. És de don Guillem.

JAUME: Sense vós, res podrà fer.

TORRES: Segur. Vós en sou el millor pilar.

MANLLEU: És que jo tenc donada la paraula al metge.

JOANA: Doncs no li hi falteu.

JAUME: Fes el favor de no comprometre en Manlleu. Ell sabrà què li convé. De la part d'en Guillem no li pervindrà cap mal. En canvi, en Pere Antoni..., ja ho sabeu.

MANLLEU: Massa que ho sé: fa el que vol, i el dia que li passa pel cap arruïnar un home, el balda. Però jo no puc fer res tot sol. Hi ha la Junta del Centre.

TORRES: Quina junta? Vaja, romancer! Allà sou l'amo.

PONS: Es fa el que vós voleu.

MANLLEU (orgullós): No tant. Però la veritat és que m'escolten.

JAUME: Vós prometeu deslligar-vos de tot compromís. Això em basta.

JOANA: Deixau-lo estar.. No l'impacienteu. És una malifeta...

JAUME: I la qüestió dels imposts?

MANLLEU: Sí, és cert. Ai, senyora! Això és la nostra salvació. Sap que n'és de pesat? Ens esclafa.

JOANA: I la consciència? I la paraula? L'home sense paraula...

PONS: És que la vida, sap?, té les seves exigències.

JAUME: Ben cert: la culpa no és nostra. (Pausa.) I com jo dic; no tenc més que un programa: marxem a l'una. (En tots hi ha un posat d'aclaparament, de debilitat, de covardia que espanta. Tots miren el trespol, parlen a poc a poc i baix. La consciència parla a dintre cada u.)

 Entra en Guillem per la dreta, i tots encara resten més abatuts i avergonyits.

GUILLEM: Bones. (Parant-se.) Perdonin. Que estan parlant en secret?

JOANA: No: pots passar. Què et creus? Estàvem conspirant.

GUILLEM: Contra qui?

JOANA: Contra..., contra...

JAUME (la mira com recriminant-la): Veiam què diràs?

JOANA: Doncs, mira: no sé què dir. Segons sembla, aquí es tracta d'aixecar la bandera de la pau, aixoplugar-s'hi a sota i treballar... (A en Jaume.) Com ho has dit?

PONS (prompte): Per al benestar del poble.

JOANA: Això mateix. Per al benestar del poble. I, segons sembla, tots pensen igual, tots estan disposats a sacrificar-se per aquesta idea, tots..., fins en Manlleu, que jo creia que era el més intransigent. Fins don Pere Antoni, que és el qui mana.

GUILLEM (seriós): No. Aquí el qui mana és el partit. És un monstre sense entranyes que tot ho devora: homes, pobles, ideals, tot. El partit vol, el partit mana, el partit exigeix, el partit fa de jutge. I quina justícia! Tots el que no són del partit l'han soferta. El partit fa pobres, el partit fa rics; i amb quin criteri! Al vencedor, les despulles del vençut: vet aquí la divisa. El partit té el seu camí traçat i no se n'aparta. Mai es confonen els ideals, mai. Separació absoluta. El partit és una presa que no deixa barrejar les aigües; i per això no arriben mai a fer un riu, el riu de la força, del patriotisme, de l'energia, de la immensa multitud que tot ho duria al seu terme. Aquí tothom és d'un partit o altre. La gran majoria és del partit de don Pere Antoni, uns quants de l'altre, uns pocs del republicà, fins en tenim del socialista. Tots tenen un nom foraster o esquifit, cap es diu amb el nom de la nostra pàtria. Despullau-vos d'aquest vestit que us destorba per moure-us amb la llibertat necessària. Que no ho veis? Llençau aquests vestits postissos, i deixau cames i braços amb la convenient independència per treballar per casa nostra, pel nostre poble, pel nostre benvolgut país, estafat pels governs, destrossat per una política embrutidora, ensopit, esterilitzat, mort per ideals personalíssims de gent de fora, que ens fan esclaus, se'ns beuen la sang i encara bescanten la nostra debilitat. Lluitem per la pàtria contra el partit!

  Tots conversen a l'una. Entra don Pere Antoni.

PERE ANTONI: Bé, minyons, bé. Es coneix que el poble està content. (Tots callen.) Continuau. Em sembla que faig nosa. (Tots s'excusen.) Ara parlàveu...

TORRES (volent ser significatiu): Està tot arreglat.

JAUME: Tots anam a l'una.

PERE ANTONI: Home, me n'alegr. (A en Guillem.) Tu també?

GUILLEM (Signe d'ignorància.) No sé de què es parla.

PONS: S'ha arreglat abans de venir ell. Sap?

GUILLEM: Si faig nosa...

PERE ANTONI: Ca! Al contrari. Si em permets, parlarem... (Mirant en Jaume.)

JAUME: Que voleu que continuem la tertúlia a la glorieta? 

MANLLEU: Jo tenc feina. (A en Jaume.) Amb el vostre permís.

JAUME: No, no, veniu. Tancarem el tracte. 

 Na Pons i en Torres ja han començat a sortir cap al jardí, i després ho fan en Jaume i en Manlleu. Resten sols en Guillem i en Pere Antoni.

PERE ANTONI: Ho has sentit, això?

GUILLEM: Què és això?

PERE ANTONI: Que tot estava arreglat. En Manlleu està amb nosaltres.

GUILLEM: I ca!

PERE ANTONI: T'ho assegur. No sé amb quines condicions. Però no ve d'aquí. La veritat és que està amb nosaltres. Hem!

GUILLEM: Doncs digui que vostè és l'amo dels seus i dels altres...

PERE ANTONI: Això et provarà que no som tan dolent com això.

GUILLEM: Mai ho he pensat. Li jur que com a cacic és un veritable model.

PERE ANTONI: Bé, bé, hem! I, ara, estàs ben convençut que sol no podràs res contra mi? Hem!

GUILLEM: Ah! Ja hi som. (Nerviós): En tenc moltes notícies de les brutalitats que ha fet aquí. Sí, en tenc notícies.

PERE ANTONI: Reporta’t, Guillem, reporta’t. Res de brutalitats, no exageris. He deturat els ambiciosos, he tallat les cames als que anaven massa enllà. Res més. Tingues present per sempre més el que ara et diré. De l’actitud que prengui dependrà el teu futur bo o dolent. Amb mi aniràs molt endavant. Tu vals molt i jo t’ajudaré. Contra mi, no t’aixecaràs ni un pam de terra. Què et convé més?

GUILLEM: Davant de l’ideal, el bé que vostè m’ofereix no representa res. Tot ho sacrific a l’ideal. I sap quin és el meu ideal? L’enlairament de la meva individualitat, que desapareixeria al mateix moment que vostè o un altre li posàs el peu damunt. I aquesta individualitat, cada dia més pura i perfeccionada, la vull per al poble, per a la meva pàtria, per a la meva societat, per al meu món. I ha de saber i entendre que per l’ideal lluitaré sempre, sempre, fins a la mort.

PERE ANTONI (enèrgic): Em declares la guerra?

GUILLEM: L’abomín, la guerra, tant com els tirans! Treballaré pels meus.

PERE ANTONI: Els teus t’abandonaran.

GUILLEM: Algú m’escoltarà

PERE ANTONI: Ningú. Jo no cedesc mai. La força sempre venç.

GUILLEM (furiós): La força? La força està en els joves, vell!

PERE ANTONI (fora de si): Jo, vell? (Es redreça altiu.) Aquest vell retorcerà la teva joventut, et perseguirà pertot arreu, et negarà l’aigua i el foc! Sàpigues-ho, criatura!

GUILLEM: Hi ha racons  a on no pot arribar la tirania. 

PERE ANTONI (impacient): Bé, bé. Hem! Sé què vols dir. (Es planta.) Ho sé!

GUILLEM: Doncs ja s’haurà convençut que la seva omnipotència té els seus límits.

PERE ANTONI: Doncs, no en té!... Ho vols veure? (Corre al jardí cridant.) Jaume! (Torna a entrar.) Després de ca teva, deus creure que aquí, el niu dels teus amors, és la cosa més sagrada, eh, valent?

 Entra en Jaume, sorprès.

PERE ANTONI: Jaume! Aquest ximple s’ha atrevit a insultar-me en ta pròpia casa!

GUILLEM (crit): Mentida!

PERE ANTONI: O ell, o jo!

JAUME: Però...

PERE ANTONI: O ell o jo.

GUILLEM (pren el barret):No n’hi ha necessitat. Sé el que em toca. 

 Pel jardí apareixen en Torres, na Pons i en Manlleu. Per la dreta donya Joana i na Caterina. Surt en Guillem per la dreta acompanyat de les dones, que conversen fort. 

JAUME: Però què ha passat?

PERE ANTONI (exagerant): No ho vulguis sebre. És una fera, és un boig, un monstre! Ca! (Caminant furiós.)No pot ser, no pot ser! (Parant-se altiu.) Aquest al.lot no convé al poble!

JAUME: Què dius?

PERE ANTONI: Això que sents. Se li ha de donar una lliçó... Escarmentar-lo. Aquest ximple se’ns pujaria a les barbes! I ja ho sabeu: això s’ha d’haver acabat. Hem! S’ha d’haver acabat. Hem! S’ha d’haver acabat. Prou! (Tots estan amb el cap baix. Ell els domina.)
 

   TELÓ RÀPID
 
 
 
 
 

TERCER ACTE
 

 Carrer gran de Montblau. A l’enfront, unes quantes cases, entre elles un cafè amb el rètol de fusta: Centre Obrer. Vidrieres amb cortines vermelles. A l’esquerra, una tira de cases, i a la dreta la d’en Guillem. Davant del portal hi ha la solana revoltada de pedrissos, i a dins cadires de bova i de corda. Un carrer travessa el fons. Durant tot l’acte entra i surt gent del cafè. Pel carrer passen de tant en tant homes, dones i criatures.

 Cap al tard d’un diumenge.

 Passen, homes, dones i criatures pel carrer. Anna, Guillem i Mercè, estan asseguts a la solana;Anna està molt capficada.

GUILLEM: A Montblau m’hi estaré mentre hi faci falta.

MERCÈ: Jo no pens el mateix. A ciutat faries més bona feina.

GUILLEM (encenent-se): Ca! Allà ja n’hi ha que treballen. Aquí, aquí he d’estar jo! Potser sí que m’hauries convençut fa quinze dies. Però ara no. Tenc la fera al davant.

MERCÈ: Doncs viu preparat.

GUILLEM: No em coneixes?

MERCÈ: Massa.

GUILLEM: Creu que  hi estic més que mai.

ANNA: Déu meu. Déu meu.

 Joana i Caterina vénen de la dreta. 

MERCÈ (a Joana i Caterina, aixecant-se): Déu les guard. (Els surt a camí.) També a vostès la calor les ha tretes de ca seva?

CATERINA: M’ofeg. (Entra a la sola i saluda donya Anna i en Guillem,  que du cadires.)

JOANA: Has vist quina tarda? tot crema.

ANNA: A mi em té aplanada. I en Jaume?

JOANA: Avui hi ha reunió... política! Vols que ell hi falti?

MERCÈ: Ah! Doncs ja estam salvats. Quatre discursos, altres tantes votacions lliures, un parell de visques i un “vull que això es faci així i ara” de l’amo, i ja tenim el país salvat. No és així?

GUILLEM (rient): I tu què saps, novel.lista?

MERCÈ: Sí, tens raó. (S’aixeca.) Nosaltres què sabem d’aquestes coses, pobres idealistes!  (Anant-se’n.) Dispensin un instant. (Va cap al foro.) Torres, Torres! (S’aplega amb en Torres, que travessa l’escena de dreta a esquerra.)

JOANA: Que simpàtica que és aquesta al.lota! (Amb el cap indica a n’Anna que entri a casa.)

GUILLEM: Molt, però molt!

JOANA (Insistint amb les senyes a n’Anna.) Què tens, Anna? (S’aixeca.) Anem al jardí.

ANNA (aixecant-se): Com vulguis.

 Joana i Anna se’n van dins la casa.

GUILLEM (després d’una pausa): Ja estam sols! Em sembla que ho tenien molt ben combinat. 

CATERINA: Ja que tu no has fet...

GUILLEM: Jo?

CATERINA: Et pertocava.

GUILLEM: A mi? Després de la conversa que vam tenir aquella tarda... 

CATERINA: Ja et vaig dir l’altre dia que jo, amb tu, no hi vull discutir. He vengut a parlar-te d’una altra cosa. Et preg que suprimeixis tantes filosofies. 

GUILLEM (exaltat): Filosofies? Però, desgraciada, no comprens que dins tot això que tu en dius filosofies hi ha l’esclat de tot el meu amor? Com no ho veus? És que sols entens aquelles paraules buides, d’un sentit superficial, que tothom repeteix, sentint-les o no sentint-les?

CATERINA: Jo som com les altres. A mi em sembla que això no té res de particular.

GUILLEM: En efecte. Per això mateix és molt possible que haguem perdut el temps.

CATERINA (resolta): Si de cas, he estat jo que l’he perdut, però no amb tu. (Amb intenció.) Tu l’has trobat a ca na Maria del Roser. D’allà no en surts.

GUILLEM: És cert. Però, que no saps -t’ho he dit mil pics- que el pare de na Maria ha estat el meu mestre, és el meu consultor, és l’amic de l’ànima? No ho saps?

CATERINA: Excuses. Els mateixos veïns han vengut a donar-me’n les proves.

GUILLEM (exasperat): Ah! Vet aquí una altra grapada del llop. No bastava que em tancassin les portes de ca ton pare; havien de tancar-me també les del teu cor.

CATERINA: Ho desmenteixes?

GUILLEM: Rodonament. Però tu ho has cregut?

CATERINA: Tant m’ho han assegurat... Tots ho han dit.

 En Torres entra per l’esquerra i es dirigeix a la solana de can Guillem.

GUILLEM: Aquest també? (Per en Torres.)

CATERINA (es gira a mirar.) Aquest ho assegura. I semblava que ho sabia bé.

TORRES: I ton pare, Caterineta?

GUILLEM (sense fer cas de la pregunta): Que no ho saps? Ara precisament que t’has donat a saber-ho tot...

TORRES (recelós): I ara? Per què ho dius?

GUILLEM: Home, perquè veig que d’alguns dies ençà no fas altra cosa que assegurar, que afirmar coses respecte a mi, i és estrany, perquè tu no saps res de res. Ja ho tens entès.

TORRES (picat): Tant com tu. Jo puc discutir tant com un altre, i saber tant com el que més.

GUILLEM (aixecant-se): Doncs està molt equivocat el senyor secretari del nostre Ajuntament! Contenta’t d’escriure el que els altres diuen, és a dir, d’escoltar i callar.

TORRES: I ara?

GUILLEM (no fent-ne cas): Limita’t a ser un elegant..., un cursi. Què has fet tota la vida més que representar una mala comèdia i representar-la malament. La teva obligació és escoltar sempre, posar la confiança en un que pensi i deixar-te guiar.

TORRES (amb intenció d’ofendre): Per tu, eh?

GUILLEM: Per qui sigui, jo o un altre, encara que sigui el cacic.

TORRES (encorregut): Oh! Deixa’m estar. La teva dèria... (A na Caterina,) Dispensa: tenc pressa. 

 Torres marxa per l’esquerra.

GUILLEM: Sí, vés, vés! (Exaltat.) L’amo et crida! Segueix-lo, ajupeix-te! Llepa-li la mà que et fibla! (Cridant.) Raça de cans!

CATERINA: Calla, calla! (Recelosa.) Et faran pagar aquests insults. (Pausa. En Guillem s’asseu.) Però, què tens? Per què et poses d’aquesta manera? A què ha vengut això?

GUILLEM: I m’ho demanes? Tampoc  no ho has comprès? És ben senzill. He volgut fer-te bocins aquesta joguina, el teu entreteniment, el teu bibelot.

CATERINA: El meu?

GUILLEM: El teu, el de totes, és igual. Si com a mínim sabéssiu distingir! Preferiu un putxinel.li, eh? Doncs tu aquí en tens un. Aquest (per en Torres.), ja ho has vist, no és més que un ninot, una figura de cera. Li dónes corda i fa el que l’amo vol. Jo, almenys, responc a mi mateix. Tu què et creus? Et jug que no tens prou poder per aturar-lo. Què et penses? La seva cordeta la té el cacic.

CATERINA: En fi, Guillem: parlem de nosaltres.

GUILLEM: Fins ara no hem parlat d’altra cosa. A tu t’han minat el cor. 

 Surten  alguns joves del cafè, que parlen, riuen, esvaloten  i s'empentegen; darrera ells  surt en Manlleu del cafè i mentrestant apareixen n'Antònia i na Mercè  per la dreta. Uns quants es tiren a sobre d'aquests.

MANLLEU ((damunt el portal): "A l'arma, fills del poble!..."

TOTS (cantant): "A l'arma, a l'arma, fills del poble!..."

ANTÒNIA (resistint l'empenta): Hala, estúpids! (Reptant-los.) Això és l'educació que us donen aquí dins? Esclaus! (Caminan t cap al centre.)

VEUS: Fora! Fora! Que calli! Traïdor, traïdor! (Augmenta el garbuix.)

MANLLEU (obrint-se pas cridant; fent-se l'ignorant): Què és això? Què passa?

UN: Ens insulten.

MANLLEU: Qui?

ANTÒNIA (quadrant-se): Jo, que reprov les seves grosseries, i els tir a la cara grosses informalitats. Els fills del poble no s'ajupen als peus del tirà. Mai! (Surten a la solana n'Anna i na Joana.)

MANLLEU: Els fills del poble tenen fam. Tenen, doncs, dret a menjar. A la plaça hi ha el qui en dóna.

GUILLEM (tirant-se fora de la solana). Arrossegueu-lo!

ANNA (cridant i sortint a cercar-lo): Guillem!

MANLLEU (cap a la dreta): Au, venga, al.lots!

VEUS: A la plaça, a la plaça! (Sonen aplaudiments.) Visca en Manlleu! Visca! "A l'arma, a l'arma, fills del poble!..." 

 Es perd el cant mentre surten pel lateral del teatre. Un poc darrera la gent, els segueixen en Guillem i n'Antònia. Na Mercè  guaita per on han sortit.

ANNA: Jesús, Maria! Això no és viure! Això no és viure!

CATERINA (aconsolant-la): No es desesperi, Anna. Si no ha estat res.

JOANA (a na Mercè): Però, digues, què ha passat?

MERCÈ: Res, senyora. Les sangs estan calentes. Cal esperar que passi la torrentada de les passions.

CATERINA (a na Joana): Mamà, véngui a dins i farem prendre alguna cosa a donya Anna. 

JOANA (aixecant-se): Ben pensat.

 Anna, Joana i Caterina entren a la casa. Entra mossèn Lluís per l'esquerra.

LLUÍS: Quin esvalot ha estat aquest?

MERCÈ: Mossèn Lluís, el que és lògic. Quan falta la força moral es desborda la força bruta. El poble ha estat llançat contra uns quants que materialment són dèbils; i els ha arribat l'hora de patir. En Guillem i n'Antònia es troben sota la grapa dels forçuts.

LLUÍS: No és nostra la culpa. A en Guillem bé l'he avisat. La tossuderia el perdrà. He fet quant he pogut. No tenc més armes que l'oració i la paciència.

MERCÈ: Dispensi. Les ha reduïdes a aquestes dues. Si vostè es tanca dins l'església, no es queixi que la societat marxi per altres camins. Se l'ha de cercar on sigui. Avui tenen més importància les qüestions socials que no les merament religioses. El sacerdot n'ha de ser també, de patriota. Ha de ser batle, si convé. Si convé, ha de ser fins cap de colla.

LLUÍS (sorprès): Trabucaire, doncs?

MERCÈ: Vet aquí l'única arma que li està absolutament prohibida: el trabuc. No en som partidari, per a nosaltres i tot. Ve-li aquí. (Transició. Mirant a l'esquerra.) En Guillem.

 Entren en Guillem i n'Antònia per l'esquerra.

GUILLEM: Bon dia i bona hora, oncle. (Entra  dins de la casa. )

MERCÈ (a n'Antònia, que ha quedat dret fora de la solana): Seu, Antònia. 

LLUÍS: Vostè, que és una dona de coneixement perquè ja té família i sap què és patir i veure el sofriment dels propis, hauria de donar exemple de diplomàcia, de certa prudència, de certa picardia, al meu pobre nebot. 

ANTÒNIA: No l'entenc. Li ho jur.

LLUÍS: Retirar-se, Antònia.

ANTÒNIA (ràpida). No pot ser!

LLUÍS: Pensi-s'hi bé. S'estavellaran contra el que avui és més fort.

ANTÒNIA: M'estavellaré: tant m'estim. Algun dia hem de començar. És necessari. (Encesa.) La terra és seca. La xoparà bé la primera sang. Tant m'estim. (Transició.) Ah! Però cregui'm, senyor rector: ens defensarem bé.

LLUÍS: Li ho deman per aquell xicot, per aquella mareta seva.

MERCÈ (a Lluís): Digui'm, senyor rector: per què no ha demanat el mateix als altres?

ANTÒNIA (sarcàstica): Oh! Els altres tenen la raó que els sobra; els altres són els amos. (Transició.) Sempre el mateix! (A mossèn Lluís.) Vostès demanen que els respectin. Però és que vostès ens respecten a nosaltres? Sol.liciten la nostra prudència. Està molt bé; sí, senyor, endavant. I la de vostès? (Irada.) Per què nosaltres hem de cedir sempre, sempre, sempre?

 Entra na Pons corrent.

PONS: A la fi el trob. (A mossèn Lluís.) Venc de la rectoria. 

LLUÍS: Què passa?

PONS (emportant-se'l a un costat): Don Jaume, sap?, li suplica que vengui a la Plaça Major.

LLUÏS (sorprès): Ell ho ha dit?

PONS (aplanada): Ell m'envia, sap? Mossèn Lluís, ell m'envia.

LLUÍS (amoïnat): Quin compromïs! Oh1 Déu meu! Això és dur-me al suplici! (Es topa amb na Mercè.)

MERCÈ: On va, mossèn Lluís?

LLUÍS (sorprès): On em duen.

MERCÈ: Vostè? A la plaça? Amb la manifestació? Vostè amb els botxins? Vostè cridant amb els venjatius, amb els dolents? Contra el seu nebot? Què fa, sant home?

LLUÍS (a na Pons): Ho sents? Na Mercè té raó. No hi puc anar, no puc de cap manera. Deixa'm estar. Vaja, amiga Pons: no insisteixis. No siguis tossut. Ves-te'n i digues a aquell gent que no m'has trobat.

PONS: Com vulguin, sap? Jo he complert.

 En Torres entra per la dreta, molt de pressa.

TORRES: Mossèn Lluís, per Déu, faci el favor! (Agafant-lo per un braç.) Véngui, vengui!

MERCÈ: No, home, no. No sigueu pesats. El senyor rector té feina aquí.

TORRES (declamant): El poble el reclama! Tot el poble l'espera a la plaça.

ANTÒNIA (cridant): No és el poble: és el cacic que el crida!

TORRES: És el poble, he dit! I el seu pastor no s'hi pot negar! 

 En Guillem apareix a la porta de sa casa. 

ANTÒNIA: Aquest home (pel rector) no és pastor de bens, d'esclaus! (Anant cap al mossèn.) I vaja, jo el defens.

TORRES: Ah! (Irònic.) En aquest cas... Bo és saber-ho. El desaire serà ben gros.

LLUÍS: No, no, dispensi. (Cap a en Torres.) Si realment el meu poble em demana, jo no m'hi puc negar. Jo no puc triar. (Mirant na Mercè.) El meu deure! (Caminant cap a la dreta.) Complesc el meu deure. 

 Surt mossèn Lluís seguit d'en Torres i de na Pons.

GUILLEM (quan ja ha sortit mossèn Lluís): Oncle!  (Guillem, Mercè i Antònia queden parats. En Guillem s'asseu.) Aquest és l'home fort que jo em creia?

MERCÈ (s'asseu sobre el pedrís): Sí, ho és: no t'equivoques. Però aquests són una altra mena de forts. Esperen les caigudes, les oportunitats, i aleshores s'hi llancen.

ANTÒNIA (passejant-se, i s'atura quan enraona): Així són els traïdors. La força està sempre en l'associació, en la unió de tots.

GUILLEM: És clar. (Aixecant-se.) Doncs, això és el que no comprenc, i per això més odi els tenc a aquesta colla de ximples. Creis-me: jo he acabat per odiar la multitud més que el tirà. Al cap i a l'últim, ell veu que li arrabassen el poder i el defensa amb les dents; tira grapada al primer que li vol arrencar la pell de lleó. M'ho explic. Però la imbecil.litat dels altres no que no la comprenc. És que sembla mentida! Vostès ho veuen. Se'ls predica la veritat, l'entenen; se'ls demana el seu treball, el prometen, i a la primera fuetada de l'amo, tot planyent-se de la seva esclavitud, marxen, tornen a proclamar el seu tirà, i s'encanallen més i més. (Irat.) Oh! Aquests, aquests són els dolents, els veritablement podrits!

ANTÒNIA: Això mateix, això mateix. El poble és un esclau que gaudeix amb la seva esclavitud. No pensa: és una tasca menys. Obeeix: això és més fàcil.

MERCÈ: Però la culpa no és seva, no ho és, no. Es tracta d'un poble que viu dins un sistema..., que vola ben condicionat dins els vagons d'un ferrocarril disparat. Això mateix. Ara he trobat la veritable comparació. Figurau-vos-els ficats tots ells en el tren de la vida. Marxant sempre, sempre, sense aturar-se, vivint com aquella manera de ser, d'estar, de moure's, els permet. S'hi acostumen i fins arriben a trobar-s'hi molt bé. No coneixen altra cosa. Però arriba un dia en què tu i el tren us topau. Tu predica que predicaràs, compadit d'aquella manera de viure inconscient, per força. "No correu, no correu, germans meus. Baixau aquí, aquí us trobareu en plena llibertat; mirau pertot, i no veureu més que delícies, meravelles, benestar. Baixau, companys. Això és la terra promesa, això és el paradís. Veniu, baixau. El vostre dia és arribat". I, en efecte, no han fet més que obrir els ulls i hi han vist perfectament. Això que tu dius és la veritat. La naturalesa que t'envolta és esplèndida. Segurament allà hi ha la felicitat. La vida nova els ha estat descoberta. I els veus a tots amb els braços estesos cap a tu, mig cos a fora de la finestra, el rostre esclatant d'enveja de la teva posició lliure, d'home independent, ben disposat per gaudir de la vida que a un li és pròpia.

GUILLEM (extasiat): Per què no s'aturen? Que baixin.

MERCÈ: Oh! Estan encarrilats! El tren vola, la baixada és fortament perillosa, n'han de saber molt, n'han de ser ben mestres. Si no...

GUILLEM: Que pari la màquina, doncs.

MERCÈ: Ah! Això seria el millor. Però, qui la convenç, si la seva vida és marxar, marxar sempre?

GUILLEM: Convèncer el maquinista.

MERCÈ: De mil, un; estan a la seva glòria. Tot depèn d'ells.

ANTÒNIA: No hi ha més que un mitjà.

GUILLEM (molt atent): Quin?

ANTÒNIA (concentrada): Una bomba que els fes descarrilar.

MERCÈ (ràpid): Hauria de ser una bomba sàvia que respectàs els dels vagons.

 Entra l'agutzil per la dreta amb un sobre tancat a la mà.

AGUTZIL: Dona Antònia! (Aquest es gira cap a ell.) Tengui. (Li allarga el plec.) Manen alguna cosa? (Quadrat.)

ANTÒNIA (glaçada): Qui t'envia?

AGUTZIL: Don Pere Antoni.

ANTÒNIA: Vés-te'n... 

 L'agutzil marxa per la dreta.

ANTÒNIA: Canalla, canalla! (Furiosa.) Això és vil!

GUILLEM (ansiós): Què passa?

ANTÒNIA: Mira! (Allarga el paper.) La meva cessantia! Som morta!

GUILLEM: Què dius! (Pren l'escrit.)

MERCÈ (a en Guillem): Veus? Vet aquí un passatger que ha volgut baixar del tren a tota màquina. S'ha esberlat la testa. 

ANTÒNIA: Oh! Per mi, rai! Però  i els meus al.lotets? I aquella homenet meu? Oh! (S'estreny el cap amb les mans.)

GUILLEM (concentrat): I jo en tenc la culpa! Jo!

MERCÈ: Quina vilesa!

ANTÒNIA: Si ho és? Cal conèixer la meva desesperada situació per comprendre-ho bé. Aquella fera (per don Pere Antoni) la coneix ben bé. Cal tenir el cor ple de verí. (Mossegant les paraules.) El mat!

GUILLEM (l'ha comprès i s'hi atansa decidit): Antònia, la meva casa és la teva: jo no menjaré si tu no parteixes el meu pa. Però potser més important que aquesta decisió n'hi ha una altra. Deixa-ho per a mi. (Forta encaixada.)

ANTÒNIA: Cadascú que faci el que pugui.

MERCÈ (sospitant males intencions): No us precipiteu, nois. Abans de tot, la reflexió. És ben segur que aquesta infàmia farà reaccionar el poble. (Es senten els aplaudiments més a prop, que venen de darrera el teatre.)

ANTÒNIA: T'equivoques, Mercè. El càstig farà la seva. Tu mateix ho has dit: la meva aixafada farà retirar de les finestres els encarrilats. La por encongirà els cors, el triomf del més fort s'endurà tot el poble. Avui el poble ha reculat deu anys en el camí de la independència. Deu anys, sí, deu anys! Ara començam una altra tongada de força.

MERCÈ: Retirem-nos a dins.

GUILLEM (ben resolt): I sí, i sí que la començam. La guerra amb la guerra! La força amb la força! Hem de lluitar, però lluitar com a feres, cruelment, sense pietat!

MERCÈ: Home, no!

GUILLEM (exaltat): Com! En tenen ells amb nosaltres? Digues! En tenen ells amb nosaltres?

MERCÈ: Ells són dolents, ells són els botxins.

ANTÒNIA: Sí, són lleons.

GUILLEM: Doncs ja n'hi ha prou: el bo, la víctima, no vol, ni pot patir més; i es rebel.la i clava les ungles i mossega furiosament i... fa el que pot.

ANTÒNIA: Es defensa la dignitat.

GUILLEM: No. La vida, la mateixa vida.

MERCÈ: Doncs, alerta, Guillem!

GUILLEM (superb): Oh! No parl de la meva! Parl de la vida del poble, d'aquests mateixos que ens volen enclavar, que potser ens crucifiquin, salvant-los i tot. (El brogit s'acosta cada vegada més.)

MERCÈ: Retirem-nos.

ANTÒNIA: Jo no, els vull avergonyir.

MERCÈ: No provoqui la fera.

ANTÒNIA: Ja no em pot fer més mal.

GUILLEM: Sols la vista del mal la pot salvar.

MERCÈ: Guillem, fes-me el favor. (Volent fer-lo entrar a la casa.)

GUILLEM: No, no passis ànsia. (Anant-se'n.) Estic tranquil, creu-me a mi. No, no. Dispensa.

 Entra la gentada furient. No és una manifestació seriosa ni imponent. És més aviat magra, sense ser insignificant, i bullanguera. Els crits i els visques són aïllats. Els homes no s'han entusiasmat, i els joves ho han pres a broma. Aquells criden perquè els convé i els altres per cridar. Don Pere Antoni es queda a la porta del casino amb don Jaume, en Torres i na Pons. Mossèn Lluís s'ha endarrerit un poc. En Manlleu, empaitat per una colla de cridaires, arriba a la meitat de la placeta.

VEUS: Visca en Manlleu! Visca!

GUILLEM (fort): Visca la terra! (Alguns crits de visca.)

MANLLEU: Dispensin. Els companys m'estan agraïts!

GUILLEM: Però el poble no!

MANLLEU: Els he aconseguit el pa!

ANTÒNIA: Me l'heu robat a mi!

MANLLEU: Nosaltres no! Li ho jur!

GUILLEM (cremat): Sí, sí, vosaltres, vosaltres que sosteniu el tirà, que engreixau el llop que un dia us engolirà a tots!

MANLLEU: Avui ens fa viure. Eh, minyons?

VEUS: Sí, sí, sí!

GUILLEM (cridant): Us fa viure amb la sang dels que us volen bé, que lluiten per vosaltres. Obriu els ulls! Mirau l'home, la víctima! La vostra mestra, la dels vostres infants, es troba avui al carrer! (Tirant-los el paper.) Mirau-la , la cessantia! Menjau el pa que no és vostre! Us manteniu de la misèria dels altres!

MANLLEU: No, nosaltres no!

GUILLEM: Vosaltres, defensors del botxí, vosaltres!

PERE ANTONI (ha acudit als crits d'en Guillem i s'obre pas amb força): Tu ets el botxí, el botxí del poble! Jo no permetré mai que el destrueixis, el meu poble! Som el seu pare i el defensaré! (Amb menyspreu.) Ja ho saps, formiga!

TORRES: Visca el nostre amo!

VEUS (furioses): Visca!... (El rodeja la fent.)

GUILLEM (desfent-se dels braços de na Mercè): Canalla! Covard!

PERE ANTONI: Fora tots! (S'obre pas.) Què has dit? Ets el meu esclau! (Alçant el bastó.) Agenolla't, pigmeu!

GUILLEM: Som el més fort! (Dispara un revòlver.)

PERE ANTONI: Arrossegau-lo! (Cau en terra.)

GUILLEM (cap a la multitud): Sou lliures! Us he salvat! Visca la Terra! (Rodegen el ferit mossèn Lluís, don Jaume, en Torres i na Pons. Les dones, n'Antònia, na Mercè i en Guillem formen grup a part.)

LLUÍS: Déu l'hagi perdonat! (La gentada, després de la primera envestida, es va retirant per totes les sortides.)
 

   FI DEL DRAMA
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA