autor: Joan Oliver-Pere Quart

direcció: Antoni Artigues 
ajudanta de direcció: Aina Maria Gago 
veus ràdio i sons: Miquel Martí 
regidoria: Lluïsa Quesada 
il.luminació: Cati Puertas 
intèrprets: Aina Maria Gago, Pere Joan Munar, David Flaquer, Albert Marí, Fina Orejuela, Susanna Alvarez, Rafel Juan, Laia Riera, Cati Sanchez, Iolanda Lopez, Carlota Tomàs, Alícia Fernandez, Joan Noguera, Jaume Orejuela. 
 

estrena: Teatre de Magisteri, Campus UIB, dijous 15 d'abril de 1999, a les 8 del vespre (250 espectadors) 
D'altres representacions: 
Institut del Teatre (La Cuina), divendres 2 de juliol de 1999, a les 8 del vespre (dins el cicle Teatre i Universitat del Teatre Grec) 
El 30 de novembre de 1999 a les 9 del vespre al Teatre Principal de Palma, en el centenari de Joan Oliver (400 perrsones)

sinopsi:  Es tracta d'una obra escrita, estrenada i publicada el 1938, en plena guerra civil  (Premi "Teatre Català de la Comèdia", atorgat per la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya). Diu Feliu Formosa que Joan Oliver ha "sabut extreure de les passades experiències una gran lliçó de solidaritat amb els qui han vingut després. Aquesta lliçó mereix el nostre agraïment més profund." Jordi Carbonell fa una bona sinopsi de l'obra: "La fam, obra de diverses lectures —anàlisi individual dels personatges, proposta ideològica col·lectiva— és fruit de l'interès de l'autor per aquests dos pols, l'individual i el col·lectiu, que s'entrecreuen en tota la seva obra. Ací, la força primària de la revolució, que encarna Samsó, s'interfereix amb la força ordenadora que representa Nel. Quan Samsó, un personatge de gran humanitat, que potser per això provocà a l'època la furiosa reacció d'alguns, massa simples —o ximples— per a resistir la crítica, desapareix d'escena, cau, ràpid, el teló. Aviat caurà sobre tot el teatre català amb la persecució franquista." 

crítica:
 

d’altres escrits del programa

Presentar una obra de les característiques de La fam, defugint la demagògia, i en les circumstàncies de 1938, ens sembla admirable. I més encara si tenim en compte la situació dels escenaris catalans de l'època i la tradició -d'una gran feblesa- del teatre polític autòcton. [Estrenada el 15 de juny de 1938, es mantingué en cartell fins al 8 de juliol -alternada, a partir del 3, amb Els vells d'Ignasi Iglésias] 
 MIQUEL GIBERT 
*** 
[La fam] representa un notable intent de clarificació, d'estudiar amb coherència l'evolució històrica a casa nostra a partir de 1936. I ve a mostrar-nos com no és possible una revolució si hom no duu a terme un canvi radical de les estructures. 
[La fam] permet a Oliver expressar una crítica des del costat de la revolució -Samsó no pot ni vol trair-la- als modes i actituds antigues que veu renovellar-se amb altres màscares després que els d'abaix han pogut entrellucar un alliberament radical, real, total. Samsó, a més de constituir un  personatge d'un extraordinari vigor escènic i literari, neix de l'amargor d'Oliver per l'estroncament d'un procés obert, popular, inusitadament nou i joiós en la història del món que anul.lava de fet les jerarquies, els gran principis, les actituds encarcarades, l'Ordre. El drama de Samsó, la seva lucidesa, rau a copsar que no hi ha una cultura diferenciada entre el nou i el vell Poder. Més enllà de les paraules, els nous caps revolucionaris mantendran una vida escindida i se separaran jeràrquicament del poble. Les formes han canviat (ara és per ordre del Sant Partit o per les "necessitats" superiors de la “Revolució”) però el paradigma és el mateix. 
 XAVIER FÀBREGAS 
 

Obra literària i actitud cívica en Joan Oliver

Joan Oliver, nascut a Sabadell el 1899 en una família de la burgesia industrial de la ciutat, és un exemple d'escriptor compromès que la repressió franquista des del 1939 frustrà. Fidel al seu país i a la seva llengua, però crític amb la classe social d'on provenia, la literatura de la seva joventut reflecteix aquesta actitud. Els seus escrits satírics, en el fons i en la forma, dins la línia de l'avantguarda sabadellenca dels anys trenta, es despleguen en tres gèneres literaris: la poesia (Decapitacions 1934, Bestiari, escrit el 1936, publicat el 1937), el teatre (Cataclisme 1935, Allò que tal vegada s'esdevingué 1936, Cambrera nova 1937) i la narrativa (Una tragèdia a Lil.liput 1928, les cinc narracions de Contraban 1937). 

Amb l'alçament militar del 1936 Joan Oliver pren una actitud decidida, no solament contra la rebel.lió, sinó també a favor de la nova situació revolucionària. És, entre altres coses, dirigent de la Institució de les Lletres Catalanes, que col·labora amb el Servei de Biblioteques del Front. Enmig d'una densa activitat a les revistes i a la ràdio, escriu la lletra de l'Himne de l'Exèrcit Popular i l’Oda a Barcelona (1936). Literàriament, ha canviat el seu avantguardisme de preguerra per un realisme al servei de la nova societat. Prossegueix la seva dedicació al teatre: estrena i publica La fam (premi del Teatre Català de la Comèdia 1938), l'obra més sobresortint del teatre revolucionari en català. L'Himne parla per ell mateix i és significatiu que l’Oda a Barcelona fos publicada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya: Oliver havia esdevingut, en certa manera, poeta oficial. La fam, obra de diverses lectures —anàlisi individual dels personatges, proposta ideològica col·lectiva— és fruit de l'interès de l'autor per aquests dos pols, l'individual i el col·lectiu, que s'entrecreuen en tota la seva obra. Ací, la força primària de la revolució, que encarna Samsó, s'interfereix amb la força ordenadora que representa Nel. Quan Samsó, un personatge de gran humanitat, que potser per això provocà a l'època la furiosa reacció d'alguns, massa simples —o ximples— per a resistir la crítica, desapareix d'escena, cau, ràpid, el teló. Aviat caurà sobre tot el teatre català amb la persecució franquista. 

La partida vers l'exili, amb tota la seva càrrega de sofriment, traspua a les corrandes:  És la frustració, el dolor, que s'abaten sobre tota una generació. Tanmateix, també a les corrandes sorgeix la voluntat de transformar el sofriment en enyorança:  La sensibilitat del poeta expressa delicadament un sentiment generalitzat en els catalans de l'exili, que havia de conduir a la llarga a llur retorn. 

A Oliver també. Al retorn a una país ocupat i destruït. A un món de desolació, que era el que recorre Saló de tardor, escrit un any abans de la seva tornada el 1948. Aleshores, des d'una obscura feina editorial, estableix contacte amb una nova generació d'intel.lectuals, dels quals esdevé mentor. Participa a la fundació i al progrés de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que li estrenà Ball robat (1958), Primera representació (1959) i La gran pietat, publicades totes tres el 1960, la darrera amb el títol La drecera. Oliver també tradueix magníficament diverses obres de Txèkhov i de Molière, i sobretot, adaptant-la a una localització barcelonina, escriu l'extraordinària versió del Pigmalió de Bernard Shaw, estrenada per l’ADB el 1957. Sens dubte Joan Oliver contribuí a bastir un teatre català nou damunt allò que ell mateix havia descrit en aquests termes: . 

També contribuí a donar gruix, sempre al davant de la joventut que pujava, a la resistència cultural catalana. Vacances pagades, llibre de poesia que obtingué el premi Ausiàs Marc i fou publicat a València el 1960, n'és una realització significativa. El triomf públic, multitudinari, de l'escriptor es donà, encara en període franquista, en el gran Festival de Poesia del Price, amb la participació de poetes de tots els Països Catalans, que desbordà l'entusiasme del públic. Intervingué també en actes cívics contra la dictadura, que el dugueren repetidament a la detenció i a la multa: aleshores fou portaestendard de la revolta intel.lectual i símbol d’afirmació catalana i democràtica. Així, no va dubtar, per exemple, a acceptar que, sota el títol d'Homenatge a Pere IV, l'Assemblea de Catalunya organitzés una de les sessions clandestines del seu Secretariat al Restaurant de la Font de l'Oreneta: malgrat que era una situació perillosa, hi llegí un text que la censura havia exclòs del seu llibre de poemes Circumstàncies (Nadal del 1968). És el titulat Versos elementals als catalans de 1969, que comença: . I acaba amb aquests mots il.lusionats: 

Durant la transició que seguí la mort de Franco les seves aparicions públiques es difuminaren: se sentia vell de cos, tot i que conservava la força del seu esperit. L'any 1980, ran de la creació de Nacionalistes d'Esquerra amb vistes a les eleccions al primer Parlament del Principat, escriví els versos de l'Auca dels Nacionalistes d'Esquerra, amb ninots de Tísner. Els versos que encapçalen l'Auca en donen tot el sentit: no fem un bloc ardit / nacionalista i d’esquerra / republicà i ben unit / aviat la nostra terra / serà un barri de Madrid. El fracàs electoral de NE provocà el seu desencís, i a les segones eleccions al Parlament català donà suport públic a Esquerra Republicana de Catalunya. Amb això assenyalava un camí que quasi tots els qui participàrem a Nacionalistes d'Esquerra hem acabat seguint un moment o altre. 

Sentint-se malalt i amb llàgrima fàcil, els darrers temps de la seva vida es negà rotundament a aparèixer en públic. El qui havia estat un gran escriptor i un lluitador per la justícia social, la democràcia i la llibertat del Països Catalans, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1975, morí a Barcelona el 1986, fins al final home compromès amb la seva terra i amb la seva gent. 

Jordi Carbonell
Institut d'Estudis Catalans 
(escrit el 1999 expressament per a la representació de Magisteri Teatre.Mag Poesia) 
 

*** 
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet
d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada|
 PERE QUART

JOAN OLIVER-PERE QUART: CENT ANYS DE REVOLUCIÓ (Presentació i comiat de La fam al Teatre Principal)

 Bon vespre a tothom. He escrit no fa gaire que un dels grans símptomes del mal que ens fa la colonització espanyola és la poca estima en què tenim els nostres literats.
 Francament crec que és una vergonya que els teatres públics catalans es dediquin a fer rossinyols i novel.les mal dramatitzades i operetes i regionalisme, i que hagi d'ésser amb un treball acadèmic que es vegi representat Joan Oliver -com fa poc també Blai Bonet i Josep Palau i Fabre i Joan Brossa..., i aviat Pedrolo i Torrendell.

 La fam de Joan Oliver és una obra en què guanya la revolució. Una revolució és un canvi, però un canvi per a què? Per canviar les coses o per acomodar-se al poder. És el mateix tema de Fins al darrer mot d'Alexandre Ballester, o de Situacióbis de Manuel de Pedrolo. I en els tres casos veim el mateix resultat:  canvien les persones, però no canvien les estructures. Com aquí, que canvien els culs de les cadires, però es continua fent l'ensenyament en espanyol. És una història instructiva, però sempre repetida, sempre angoixant.

 A pesar de tot, Joan Oliver, Pere Quart no es va cansar mai de fer la revolució. Aquest és l'esperit del poeta nacional que ahir va fer cent anys. ¿Per què ni en vida, ni quan es va morir, el 18 de juny de 1986, ni al seu centenari, no ha estat a penes honorat per les institucions públiques dels Països Catalans, de Catalunya la gran com en deia ell? Ho explica Manuel de Pedrolo:

 "Amb motiu de la mort d'en Joan Oliver em pregunto què fa que un poeta sigui (declarat) "nacional". L'Espriu creia en Espanya, i a l’Espanya unitat es referia en parlar de respectar "les parles diverses dels teus fills" (cito de memòria). Havia demanat, si més no en una ocasió, que per res del món no ens "deixéssim perdre el castellà. Li mereixia una especial simpatia la família reial. Tot això es pot llegir en entrevistes periodístiques.
 "L'Oliver, per la seva banda, mai no va fer manifestacions d’aquesta mena, es mostrava sempre molt crític amb les actuals "institucions", col.laborava amb moviments independentistes que ara, com es veu per les esqueles, el recorden com cal. I en cap moment no s'ha dit que fos un poeta "nacional" [...] 
 "Arreu, però potser més especialment en indrets com Catalunya, allò que fa "nacional" un poeta és el seu conformisme o, si es vol, el seu relatiu conformisme. [...]. Atesa una certa rellevància literària, és l’actitud poc conflictiva que hom valora. Un Espriu "contestatari" no reposaria sota la glòria de ser el nostre poeta "nacional". Convenia als regionalistes, i ara per ara ells decideixen, que ho fos."

 Vadell!, com hi toca. I un any després comenta més o manco el mateix:

 "No fa gaire, a Mallorca, un crític literari tan eminent com en Jordi Pujol, el president de la Generalitat, declarava que Porcel era el millor narrador català actual. I ja sabem que, durant anys, ho fou en Pla. Es repeteix un cop i un altre cop que el "millor" sigui aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític...)o que més ben disposat es mostra a deixar-se "incorporar". [...] no és el mateix el tracte que s'ha donat a en Foix, d'un conservadorisme tan benpensant, i a l'"iconoclastraa" Oliver."

 Doncs nosaltres, avui, és a aquest iconoclasta, a aquest patriota dels Països Catalans, a aquest independentista de Catalunya la gran, que dedicam la representació de La fam, a càrrec d'aquests entusiastes quasi mestres. Que vagi de gust. 
 

COMIAT

 Sou un públic collonut. Moltes gràcies a tots i a aquests estudiants engrescats. 
 Si no lluitau encara per la independència dels Països Catalans, de Catalunya la gran, avui, centenari de Joan Oliver-Pere Quart, és un bon dia per començar. 
 

______________________________________________________

GEORGE ORWELL PARLA D'AQUELLS MOMENTS

George Orwell
Homenatge a Catalunya
Barcelona, Ariel, 1969

[Va venir el desembre de 1936, i diu:]

Els anarquistes exercien encara, virtualment, el control de Catalunya, i la revolució es trobava en plena marxa.  […] Era la primera vegada que em trobava en una ciutat on manava la classe obrera. Pràcticament tots els edificis importants havien estat ocupats pels treballadors i apareixien decorats amb banderes vermelles o amb la bandera vermella i negra dels anarquistes; les parets eren plenes de dibuixos amb la falç  i el martell i de les inicials dels partits revolucionaris; gairebé totes les esglésies havien estat saquejades i les imatges cremades. […] Totes les botigues i els cafès exhibien una inscripció fent constar que havien estat col·lectivitzats; […] Els cambrers i els dependents et miraven a la cara i et tractaven de tu a tu. Les locucions verbals de tipus servil i fins i tot cerimonial havien desaparegut temporalment. Ningú no seia “senyor” o “don”, i ni tan sols “vostè”; tothom es tractava de “camarada” i de “tu”, i deia “Salut!” en comptes de “Bon dia”. 24-25

Els primers dies de la rebel·lió de Franco, les milícies havien estat creades precipitadament pels diversos sindicats i partits polítics. […] El punt essencial d’aquest sistema era la igualtat social entre els oficials i els homes. Tothom, des dels generals fins als soldats rasos, cobrava la mateixa paga, menjava el mateix ranxo, portava la mateixa roba i fraternitzava en termes de completa igualtat. Si volies clavar un copet amistós a l’esquena del general que manava la divisió i demanar-li un cigarret, ho podies fer. 43-44

En la pràctica, el tipus de disciplina “revolucionària”, democràtica, és més segur del que es podria esperar. En un exèrcit d’obrers, la disciplina és, teòricament, voluntària. Es basa en la lleialtat de classe, mentre que la disciplina d’un exèrcit de reclutes burgès es basa, al capdavall, en la por. 45
La disciplina “revolucionària” es basa en la consciència política, en la comprensió de per què cal obeir les ordres; això demana temps, per a implantar-ho, però també demana temps la transformació d’un home en un autòmat, a còpia d’instrucció en el pati d’una caserna. 46

Durant els primers mesos de guerra, el veritable oposant d’en Franco no fou tant el Govern com els sindicats. De seguida que esclatà l’alçament, els obrers urbans organitzats van replicar proclamant una vaga general i exigint després –i les aconseguiren, no pas sense brega- armes dels arsenals públics. Si no haguessin actuat espontàniament i més o menys independentment, és molt possible que en Franco no hauria trobat resistència. […] a les grans ciutats de l’Est espanyol els franquistes van ser derrotats per un enorme esforç, principalment de la classe obrera, ajudada per una part de les forces armades (Guàrdies d’Assalt, etc.) que havien restat lleials. Fou la mena d’esforç que probablement només podia ser realitzat per una gent que lluitava amb una intenció revolucionària, és a dir, convençuda que lluitava per quelcom de millor que no pas l’statu quo. Es calcula que en els diversos centres de revolta van morir tres mil persones en els carrers en un sol dia. Homes i dones armats només amb cartutxos de dinamita travessaven corrent places nues i atacaven edificis de pedra defensats per soldats ensinistrats i armats amb metralladores. Nius de metralladores que els franquistes havien emplaçat en punts estratègics eren destruïts llançant contra ells taxis a noranta per hora.” 62-63

“Les finques dels gran terratinents simpatitzants amb els feixistes van ser ocupades, en molts llocs, pels pagesos. Juntament amb la col·lectivització de la indústria i dels transports s’intentà d’establir un rudiment de Govern obrer per mitjà de comitès locals, patrulles obreres per a substituir les forces policíaques pro-capitalistes, milícies obreres basades en els sindicats, i així successivament.” 63

“A Catalunya, durant els primers pocs mesos, la major part del poder efectiu es trobava a mans dels anarcosindicalistes, que controlaven la majoria de les indústries clau. El que havia passat a Espanya era, en realitat, no simplement una guerra civil, sinó l’inici d’una revolució. Aquest fet és el que la premsa antifeixista estrangera s’havia preocupat de dissimular.” 64

“Excepte els petits grups de revolucionaris que existeixen en tots els països, el món en pes estava decidit a impedir la revolució a Espanya. En particular el Partit Comunista, amb la Rússia soviètica darrera, s’havia inclinat amb tot el seu pes en contra de la revolució. La tesi comunista era que la revolució, en aquells moments, seria fatal i que, a Espanya, no era pas al control obrer que calia aspirar, sinó a la democràcia burgesa. Gairebé no cal dir per què l’opinió capitalista “liberal” adoptà la mateixa actitud. A Espanya hi havia copioses inversions de capital estranger. La Barcelona Traction Company, per exemple, representava deu milions de capital anglès; i mentrestant els sindicats s’havien apoderat de tot el transport a Catalunya. Si la revolució progressava, no hi hauria compensació, o molt poca; si prevalia la república capitalista, les inversions estrangeres no correrien perill. I, puix que calia esclafar la revolució, una manera de simplificar extraordinàriament les coses consistia a fer veure que no s’havia produït cap revolució.” 64

La premsa comunista estrangera clamava que no hi havia cap senyal de revolució enlloc; l’apropiació de les fàbriques, la instauració dels comitès obrers, etc., o no s’havia produït o bé, en tot cas, “no tenien cap significació política”. Segons el “Daily Worker” (6 d’agost de 1936), els qui deien que el poble espanyol lluitava per la revolució social o per qualsevol altra cosa que no fos la democràcia burgesa eren “uns bergants mentiders”. 65

En sis mesos passats a Espanya només vaig veure dues esglésies intactes, i fins cap al juliol de 1937 cap església no fou autoritzada a obrir i celebrar-hi serveis religiosos, amb l’excepció d’una o dues capelles protestants de Madrid. 65
Els camperols havien ocupat la major part de les terres, i probablement les conservarien, si en Franco no guanyava; totes les grans indústries havien estat col·lectivitzades, però si continuarien col·lectivitzades o si tornaria a implantar-se el capitalisme només depenia en darrera instància de quin grup obtindria el control. 65

La Generalitat de Catalunya fou virtualment substituïda, un quant temps, per un Comitè de Defensa Antifeixista [Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Els delegats eren escollits en proporció al nombre d’adherits de llurs organitzacions. Nou delegats representaven els sindicats, tres els partits liberals catalans, i dos els diversos partits marxistes (POUM, Comunistes i d’altres)] constituït principalment per delegats dels sindicats. Més tard el Comitè de Defensa fou dissolt i reconstituïda la Generalitat de manera que representés els sindicats i els diversos partits d’esquerra. Però cada subsegüent reconstitució del Govern era un pas cap a la dreta. Primer, el POUM fou expulsat de la Generalitat; sis mesos després Largo Caballero fou substituït per Negrín, socialista de l’ala dreta; poc després la CNT fou eliminada del Govern; després, la UGT; després, la CNT fou foragitada de la Generalitat; finalment, un any després d’esclatar la guerra i la revolució, restava un Govern compost totalment de socialistes de l’ala dreta, liberals i comunistes.      La girada general cap a la dreta data dels mesos d’octubre i novembre de 1936, quan l’URSS començà a subministrar armes al Govern i el poder començà a passar dels anarquistes als comunistes. Amb l’excepció de Rússia i de Mèxic, cap país no havia tingut la decència d’acudir en ajuda del Govern, i Mèxic, per raons òbvies, no podia subministrar armes en gran quantitat. Per tant, els russos es trobaven en posició de dictar condicions. És pràcticament indubtable que aquestes condicions van ser, en substància: “O eviteu la revolució o us quedeu sense armes”, i que el primer pas contra els elements revolucionaris, l’expulsió del POUM de la Generalitat catalana, fou efectuat sota les ordres de l’URSS. 66

La batalla contra en Franco havia de continuar, però el Govern aspirava simultàniament a recobrar el poc poder que  restava a les mans dels sindicats. Ho aconseguí per mitjà d’una sèrie de petites maniobres –una política de punxades d’agulla, l’anomenà algú- i, en conjunt, d’una manera força intel·ligent. No es produí cap maniobra generalment i descaradament contrarevolucionària, i fins pel maig de 1937 gairebé no calgué fer ús de la força. Sempre es podia convèncer els obrers amb un argument que és gairebé massa obvi perquè calgui formular-lo: “Si no feu això, i allò, i allò altre, perdrem la guerra”. I sempre, no cal dir-ho, resultava que allò que les necessitats militars exigien era la renúncia a alguna cosa que els obrers havien guanyat el 1936. 67

Els anarquistes, l’únic partit revolucionari prou important per a tenir pes propi, eren obligats a cedir un punt darrera l’altre. El procés de col·lectivització fou frenat, els comitès locals van ser dissolts, les patrulles obreres van ser abolides, les forces policíaques d’abans de la guerra, molt reforçades i ben armades, van ser restaurades, i diverses indústries clau que havien estat sota el control dels sindicats van ser ocupades pel Govern (l’ocupació de la Telefònica de Barcelona, que provocà la lluita del mes de maig, no fou sinó un dels incidents d’aquest procés); finalment, i sobretot, les milícies obreres, basades en els sindicats, van ser gradualment dissoltes i redistribuïdes dins el nou Exèrcit Popular, un exèrcit “apolític”, de tipus semiburgès, amb pagues diferenciades, una casta privilegiada d’oficials, etc. […] la principal finalitat del canvi consistia a assegurar-se que els anarquistes no posseïssin un exèrcit propi. […] allò que a primer cop d’ull i per un breu moment, havia semblat un Estat dels obrers es convertia als ulls de tothom en una vulgar república burgesa amb la normal divisió entre rics i pobres 67-68

Més tard, quan les forces de l’ala dreta ja dominaven plenament la situació, els comunistes es van mostrar disposats a anar molt més enllà que els liberals en la persecució contra els líders revolucionaris [Vid. Franz Borkenau. The Sapnish Cockpit]. 70

En termes general, el PSUC era l’òrgan polític de la UGT […] era un partit en part d’obrers i en part de la petita burgesia: botiguers, funcionaris i pagesos benestants. […] La “línia” del PSUC, que era predicada en la premsa comunista i filocomunista de tot el món era aproximadament aquesta: […] En aquesta fase no lluitem per la dictadura del proletariat; lluitem per la democràcia parlamentària. Qui intenta convertir la guerra civil en una revolució social treballa a favor dels feixistes i és a la pràctica, si no en la intenció, un traïdor”. 71

Els milicians del POUM eren, la majoria, membres de la CNT, però els membres del partit generalment pertanyien a la UGT. Això no obstant, només en la CNT tenia el POUM poca o molta influència. La “línia” del POUM era, aproximadament aquesta:      “És una estupidesa parlar d’oposar al feixisme una “democràcia” burgesa. “Democràcia” burgesa no és sinó un sinònim de capitalisme, com ho és el feixisme. […] Si els obrers no controlen les forces armades, les forces armades controlaran els obrers. La guerra i la revolució són inseparables.” 72

L’enorme bloc de sindicats que constituïen la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), amb un total d’uns dos milions de membres, tenia el seu òrgan polític en la FAI_ (Federació Anarquista Ibèrica), una autèntica organització anarquista […] diferien dels comunistes en una cosa: en el fet que, com el POUM aspiraven al control pels obrers i no a la democràcia parlamentària. Acceptaven l’eslògan del POUM: “La guerra i la revolució són inseparables” 72-73

Filosòficament, comunisme i anarquisme són pols oposats. […] El comunista posa sempre l’èmfasi en el centralisme i l'eficiència, mentre que l’anarquista el posa en la llibertat i en la igualtat. […] Durant els dos primers mesos de guerra van ser els anarquistes, sobretot, els qui van salvar la situació, i molt més endavant les milícies anarquistes, a despit de llur indisciplina, van ser, notòriament, les millors forces entre les que eren purament espanyoles. A partir del febrer de 1937 els anarquistes i el POUM, fins a cert punt, van anar plegats. 73

Cautelosament de primer, més obertament després, els comunistes van començar a afirmar que el POUM escindia les forces governamentals, no pas per un error de judici, sinó de manera deliberada. Declaraven que els del POUM no eren sinó una trepa de feixistes disfressats, a sou d’en Franco i d’en Hitler, que pretenien imposar una política pseudo-revolucionària per tal d’ajudar la causa feixista. 75

Un dels efectes més terribles d’aquesta guerra fou que m’ensenyà que la premsa d’esquerra és tan espúria i falsa com la de la dreta.” 76

Pel que treballaven els comunistes no era per ajornar la revolució espanyola fins que fos el moment adequat, sinó per assegurar-se que no es produiria mai. Això esdevingué cada vegada més obvi, amb el temps, a mesura que hom anava arrabassant més i més poder de les mans de la classe obrera i que els revolucionaris de tots els matisos anaven a omplir les presons. Tots els passos eren fets en nom de les exigències militars, però els resultats eren de fer recular els obrers des d’una posició avantatjosa a una posició en la qual, quan la guerra fóra acabada, els seria impossible d’oposar-se a la reinstauració del capitalisme. 78

Les milícies espanyoles, mentre van existir, van ser una mena de microcosmos d’una societat sense classes. 111

L’arribada a Barcelona, després de tres mesos i mig de front [abril 1937] I cosa curiosa, si hi havia estat, primer el mes d’agost i després pel gener, o, com jo, primer pel desembre i després per l’abril, tots deien el mateix: que l’atmosfera revolucionària s’havia esvaït. 115
cada vegada resultava més evident que el domini obrer era una causa perduda, i no podem blasmar el poble comú. 117
Els restaurants i hotels elegants eren plens de gent rica que devorava àpats cars, mentre que per a la població obrera els preus dels queviures havien sofert un augment enorme sense cap augment equiparable en els salaris. […] Anteriorment, m’havia sorprès, a Barcelona, l’absència de captaires: ara n’hi havia una munió. […] Ara era rar que algú s’adrecés a un desconegut tractant-lo de tu i de camarada. 119

Era l’antagonisme entre els qui volien que la revolució prosperés i els qui volien frenar-la o evitar-la, és a dir, entre els anarquistes i els comunistes. 122

Des del punt de vista de la Generalitat –controlada pel PSUC-, el primer que calia fer per a assegurar la seva posició era arrabassar les armes de les mans dels obrers de la CNT. […] s’havia publicat un decret ordenant        que totes les armes en possessió dels particulars havien de ser lliurades. Naturalment, aquesta ordre no havia estat obeïda; era ben clar que, als anarquistes, només fent ús de la força, els podrien prendre les armes. […] En diversos llocs les forces de la policia armada havien atacat les fortaleses anarquistes. A Puigcerdà, a la frontera francesa, un grup de carrabiners havia rebut l’ordre d’ocupar la Duana, prèviament, controlada pels anarquistes, i l’Antoni Martín, un conegut anarquista, morí en l’acció. 123

[3 de maig de 1937, els guàrdies civils assalten l’edifici de la telefònica de Barcelona, en mans dels treballadors]
quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig. 127

[Envien sis mil guàrdies d’assalt per ocupar Barcelona. Il·legalitzen el POUM]

La bandera espanyola republicana onejava per tot Barcelona –era la primera vegada que jo la veia. [..] En els reductes de la CNT es van portar a terme requises d’enormes quantitats d’armament 144
Mentrestant, les presons ja eren plenes a vessar. Acabada la lluita, els anarquistes, naturalment, van deixar els seus presoners, però la Guàrdia Civil no deixà anar els seus, i la majoria van ser ingressats a la presó i retinguts allà sense judici, en molts casos durant mesos i mesos. 145

els líders anarquistes temien que si les coses ultrapassaven un cert punt i els obrers prenien possessió de la ciutat, com  potser ho haurien pogut fer el 5 de maig, es produiria una intervenció estrangera. Un creuer i dos destructors britànics s’havien atansat al port […] el Govern britànic, que no havia mogut un dit per salvar d’en Franco el Govern espanyol, hauria intervingut per salvar-lo de la seva pròpia classe obrera. 152

Era fàcil de preveure que el Govern d’en Largo Caballero cauria i seria substituït per un Govern més de dretes, amb un influència comunista més forta (així s’esdevingué una o dues setmanes més tard), que es disposaria a anul·lar d’un cop per sempre el poder dels sindicats. 174

Però això no volia dir que no valgués la pena de lluitar pel Govern i en contra del feixisme. […] El Govern que exercís el poder després de la guerra seria en tot cas anticlerical i antifeudal. Tindria a ratlla l’Església, almenys temporalment, i modernitzaria el país –construiria carreteres, per exemple, i afavoriria la instrucció i la salut pública. 175

El 15 de juny la policia havia detingut sense previ avís l’Andreu Nin al seu despatx […] L’endemà, el POUM fou declarat una organització il·legal […] Al cap d’un o dos dies, tots o gairebé tots els quaranta membres del Comitè Executiu eren a la presó […] la supressió del POUM tenia efectes retroactius: el POUM era il·legal, i, per tant, violaves la llei pel sol fet d’haver-ne estat. […] I ja corrien rumors que a la presó afusellaven gent en secret. 195-196

  ____________________________________________

MÉS SOBRE LA FAM

LECTURA D’UN TEATRE DISSIDENT: LA FAM, DE JOAN OLIVER
            Per Joan Buades, 5è fil.cat. (Treball per a Joan Mas, UIB)

            “L’intent de cop militar obrí una perspectiva de revolució social a Catalunya: foren els anarquistes i la gent del poble qui aturaren de fet la sublevació; això va fer que el poder real passàs de la Generalitat  i dels partits del Front Popular a la CNT i, sobretot, a la seva base social. La col.lectivització d'indústries, serveis, transports, etc. fou general i el poble visqué uns mesos d'eufòria revolucionària insòlita i profundament engrescadora com bellament ha reflectit Orwell en el seu Homage to Catalonia. [...] Un any després de l'esclafament de la revolució, doncs, i a poc més d'un any de la desfeta, La fam se'ns apareix com una obra crucial en tenir com a paisatge social la problemàtica instauració d'una societat lliure i per la seva vigoria escènica, que destaca per damunt d'una producció teatral mediocre, pamfletària o al marge dels problemes del seu temps."

            "Samsó prové d'un sector social força en augment els anys 30 arreu d'Europa: els desvagats, el lumpen humà que malviu del que troba o roba. Aquest ésser humà esgarrat apareixerà prolíficament a la literatura i el teatre d'entreguerres molt especialment a l'àrea centreuropea. Potser seria necessari un estudi profund de les connexions que insinuam enetre el prototipus de Samsó i els dels personatges d'obres com Berlin Alexanderplatz d'Alfred Döblin o Mahagonny i L'òpera de tres rals de Bertolt Brecht; tot i això, i a la vista del procés de formació de Joan Oliver i les seves traduccions que va fer posteriorment, la hipòtesi no ens sembla descabellada. [...]  Com dèiem, Samsó té un referent social clar que fa de la marginació un espai de sobrevivència. Per això, els Samsons són carn permanent de policia."

XAVIER FÀBREGAS

            "[La fam] permet a Oliver expressar una crítica des del costat de la revolució -Samsó no pot ni vol trair-la- als modes i actituds antigues que veu renovellar-se amb altres màscares després que els d'abaix han pogut entrellucar un alliberament radical, real, total. Samsó, a més de constituir un  personatge d'un extraordinari vigor escènic i literari, neix de l'amargor d'Oliver per l'estroncament d'un procés obert, popular, inusitadament nou i joiós en la història del món que anul.lava de fet les jerarquies, els gran principis, les actituds encarcarades, l'Ordre. El drama de Samsó, la seva lucidesa, rau a copsar que no hi ha una cultura diferenciada entre el nou el vell Poder. Més enllà de les paraules, els nous caps revolucionaris mantendran una vida escindida i se separaran jeràrquicament del poble. Les formes han canviat (ara és per ordre del Sant Partit o per les "necessitats" superiors de la "Revolució") però el paradigma és el mateix. Si darrera Samsó s'hi poden endevinar traces d'Oliver, l'intel.elctual conegut pel seu inconformisme, la seva independència d'opinió i el seu suport a tota causa popular, és aquest reconeixement de continuïtat el que explica el desencís amarg que trasparenta l'obra en comparació a la il.lusió vigilant de l'"Oda a Barcelona" de tot just dos anys abans."

            "A un any de la liquidació de la revolució i a un altre de la desfeta total encara incerta, la seva gosadia consisteix a escriure una obra dissident però no contrarevolucionària. A la vegada reïx a bastir un text literari  sòlid que no pot reduir.se a obra "menor" fruit d'una circumstància "excepcional". Crec que el més evident després d'una lectura de La fam és el seu segell oliverià de sempre: una certa amarguesa envers els fariseus que detenten el Poder. Si abans eren els burgesos, ara ho són els vencedors de maig de 1937 i les actituds d'alguns caps cenetistes: no hi ha una crítica de les ideologies sinó d'uns comprotaments morals concrets en uns individus concrets també.      Els fariseus d'ahir, els burgesos, tenen uns dignes continuadors en els Astals, Nels i comissaris polítics; fet i fet, el Poder, l'Ordre, la jerarquia subsisteixen. Des del punt de vista d'un Poder policíac i neostalinià com el que patia Catalunya a principis del 1938 això era força herètic i perillós. D'aquí les migrades dues setmanes de representació de l'obra durant l'estiu del 1938."

quan comença a escriure pel teatre Joan Oliver ho fa amb l’intent de fer-se un lloc dins els circuits professionals, i adopta la forma de la pièce bien faite. Hi aboca, però, un grau important de mordacitat que fa de les seves comèdies un producte verinós, un revulsiu, completament nou, fins llavors, fins el panorama del teatre català. Amb la guerra Joan Oliver utilitza l’escenari com el lloc on plantejar les tensions del moment. La fam (1938), [...] resulta el drama polític més important d’aquell període.
L’obra teatral més important de les escrites arran de la nostra guerra és [...] La fam, de Joan Oliver, drama en sis episodis que guanyà el 1938 el premi del “Teatre Català de la Comèdia” atorgat per un jurat format per Avel.lí Artís, C. August Jordana, Domènec Guansé, Enric Giménez i Xavier Benguerel. La fam fou estrenada el 15 de juny de 1938 per una companyia en la qual figuraven coneguts actors de l’escena catalana i estava encapçalada per Maria Vila i Pius Daví.
A La fam, per primera vegada, són plantejats amb rigor a l’escena els lproblemes que comporta una revolució socialista i els seu desenvolupament a partir d’una societat conformada segons les estructures capitalistes. [...] A La afm ens trobem davant unes situacions ben definides exposades per mitjà d’una tècnica realista que tendeix a la síntesi. Personatges i situacions són relacionats per Joan Oliver d’una manera dialèctica: cada personatge, segons la seva manera d’ésser -manera que ve definida psicològicament i ideològica- reacciona de manera diferent en cada una de les etapes de la revolució, i hi juga un paper determinat.

A La fam assistim a un antagonisme gairebé biològic encarnat pels personatges de Samsó i Nel. Samsó és anàrquic, sensual, decidit fins a l’arrauxament, incapaç de sotmetre’s a cap mètode o a cap partit; [...] Nel, en canvi, és l’home pacient, capaç d’arribar a la transacció, de fer marrada [...] és maniobrer, disciplinat, necessita l’escalf d’altri i esdevé una peça imprescindible en les organitzacions del partit. Nel es posposa sempre quan els interessos de la col.lectivitat estan en joc; però li falla el determini en els moments decisius [...] Joan Oliver ens mostrarà, però, com Samsó i Nel, cada un des de la pròpia idiosincràcia, són útils, són imprescindibles a la causa de la revolució. Enmig de Samsó i de Nel hi ha Lupa, els sentiments de la qual es decanten sempre envers l’home que en un moment determinat juga el paper preponderant en la consecució de la societat revolucionària, en la qual creu i espera. [...]Aquests personatges no són considerats mai en abstracte; ben al contrari, Joan Oliver els sotmet durament al sotragueig de la dinàmica històrica.[...]La fam representa un notable intent de clarificació, d’estudiar amb coherència l’evolució històrica a acasa nostra a partir de 1936. I ve a mostrar-nos com no és possible una revolució si hom no duu a terme un canvi radical de les estructurers.

(Feliu Formosa, “Pròleg” a Joan OLIVER. La fam. Barcelona, Aymà, 1974)

            “En 1938, en plena guerra civil, Joan Oliver escrivia, estrenava i publicava La fam, Premi “Teatre Català de la Comèdia”, atorgat per la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya. L’Obra no ha estat representada amb posterioritat.”
            “La fam [...] té com a tema la revolució socialista i els seus problemes”.
            “Samsó [...] és un home que passa fam i que tria la fam. Així veiem com passa d’ésser un desclassat, un “ric que no ha tingut sort” (són paraules de Sartre) en els episodis primer i segon, a ésser un revolucionari”
            “Oliver ha estat potser l’únic intel.lectual nostre que s’ha avançat en el tractament dramàtic d’aquest tema i d’aquests problemes.”
            “Nel i Samsó no  són solament dos revolucionaris que s’oposen i per tant es complementen, sinó que tots dos junts poden ésser alhora contraposats a la massa, amb la qual no acaben de vincular-se”
            [Joan Oliver ha] “sabut extreure de les passades experiències una gran lliçó de solidaritat amb els qui han vingut després. Aquesta lliçó mereix el nostre agraïment més profund.”

tornada a muntatges