FINS AL DARRER MOT
  • autor: Alexandre Ballester
  • direcció: Antoni Artigues 
  • idea escènica i disseny gràfic: Jaume Falconer
  • ajudant de direcció: M. Magdalena Alomar
  • llums: Gabriel Ferrer
  • intèrprets: Miquel Àngel Girón, Sílvia Pons, Mònica Martín, Toni de la Dueña, Manuel Ojeda, Josep E Barbero, Magdalena Sastre, Cristina Planells, Bartomeu Parets, Maria González, Maria Adrover, Cristina Canet, Adelaida Regal, Caterina de Prada, Laura Pizà, Llucia Ginard, Marta Vila, Cristina Gomila, Debora Gámez, Maria del Mar Enseñat, Cati Sampol. 
  • estrena: Teatre de Magisteri, Campus UIB, dijous 7 de maig de 1998 (300 espectadors); amb presència de l'autor.
  • d'altres representacions: Institut del Teatre de Barcelona (dins el cicle Teatre i Universitat del Teatre Grec), 3 de juliol de 1998
  • sinopsi: L'obra més significativa, i mai no representada a Mallorca, del millor dramaturg català de revolta, un dels dramaturgs catalans més populars, revulsius i poètics alhora. A la nota del director del programa llegim: "Els que estavem a Barcelona els darrers anys d'un dels diversos dictadors espanyols d'aquest segle, vàrem poder viure el teatre d'Alexandre Ballester en el seu màxim apogeu. Les seves representacions teatrals provocaven una agitació tal entre el públic, que en sortir ens trobàvem el teatre acordonat pels mercenaris del feixisme armats amb porres i metralletes (una companyia semblant a la que es procura ara en Matas per anar a Felanitx): Les mamballetes i potades en terra durant la representació i al final eren les que acompanyaven Raimon durant els seus recitals. (...) El tema de les obres d'Alexandre Ballester és quasi sempre la tragèdia que vivim sota la bota del poder, econòmic, social i polític; sempre resta, però, una porta oberta: un home, més sovint una dona, com a esperança: una gent que no vol entrar en les comoditats, en el benestar..., en l'horror, dels que comanden. (...) Fins al darrer mot (premi Joan Santamaria 1968) continua avui tan vigent com quan va ser escrita, o més, molt més, ja que el tema és el pas de la dictadura a la democràcia sense que res canviï; us en podeu ben riure, d'aquests endevinadors que surten avui per la tele: qui la va endevinar de ple fou n'Alexandre, que ja el 68 —precisament el 68— retratava la situació del 1998 (estat de setge al país basc, repressió de la policia a Felanitx, una constitució que consagra l'statu quo Franco-espanyol arreu, etcètera, etcètera... -Més autopistes! -Això sí. -Més... -Això també!)."

  •      

                   

         

              

              Algunes frases del Maig del 68 reproduïdes al programa:
    La novetat és revolucionària, la veritat també.

    Un policia dorm dins cada un de nosaltres, cal matar-lo.

    Queda estrictament prohibit prohibir (llei del 13 de maig de 1968).

    Descordau-vos el cervell tan sovint com la bragueta.

    Digau no a la revolució amb corbata.

    Com més faig l'amor, més ganes tenc de fer la revolució. / com més faig la revolució, més ganes tenc de fer l'amor. 
     
     

    1968-1998. 30 anys. La mateixa edat que Fins al darrer mot

    Hi ha moltes obres que quan neixen ja són «velles» i n'hi ha qualcuna que, com aquesta, són «joves» sempre. I ho són perquè tant la temàtica plantejada com la forma amb què és presentada resulten vàlides en qualsevol època i en qualsevol territori.

    N'Alexandre Ballester tracta el tema genèric del poder establert i ho fa des de l'òptica concreta de les persones que l'estableixen o el pateixen, de les que s'hi sotmeten i l'exerceixen o de les que el rebutgen i s'hi revolten. Ens força a tots a reflexionar sobre les relacions que mantenim amb aquest poder i les que establim entre nosaltres per causa seva. Una reflexió necessària sempre, durant la dictadura i avui mateix.

    La tècnica utilitzada és molt efectiva: la farsa —seguint la millor tradició irònica i satírica— i un llenguatge pla i entenedor però gens vulgar. Aconsegueix una estructura teatral perfecta i d'una gran riquesa escènica. Havia assimilat completament les aportacions innovadores del teatre més contemporani i les havia posat al servei de la comunicació amb el públic. Els ingredients cinematogràfics i els d'arrel tradicional mallorquina contribuïren a crear un espectacle complet. Per això incomodava tant certs sectors del poder existent, perquè evidenciava la validesa del teatre com a eina eficaç de conscienciació social.

    I per això mateix fou, fa trenta anys i com tantes altres obres, convenientment ignorada per la societat illenca, ben ocupada a celebrar els successius rècords d'arribada de turistes, i relegada a la marginalitat de la minoria que lluitava contra el franquisme. Fou premiada amb el Joan Santamaria 1968 a Barcelona, però no fou publicada fins anys després de la mort del dictador i mai no representada a Mallorca.

    Fins avui. Gràcies a n'Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)) i un grup teatral universitari. I l'han encertada de ple: n'han sabut veure els elements d'actualitat i li han mantingut l'aire de rebel•lia i de subversió tan d'acord amb els ideals del 68. Ideals d'ara i de sempre. A la recerca de la llibertat individual.

    Esperem que en Peirot i en Marraco, en Cucala i en Fumera nostres mai no aconsegueixin de fer callar na Mònica.
     

    M. Magdalena Alomar

     
     Presentació de fins al darrer mot

    No acostumam a fer presentacions de les representacions teatrals, però avui és un cas especial. Tenim aquí, i el volem saludar, Alexandre Ballester, "un dels talents més dotats per al teatre del nostre món català", en paraules de Jaume Vidal Alcover. Ballester defineix l'obra que ara veurem com a gatada, que és el nom que es dóna a les obres paròdiques, a les obres de revolta de Serafí Pitarra, de qui vàrem veure aquí mateix el Don Jaume el Conquistador.

    El teatre d'Alexandre Ballester ho té tot: té moments d'un gran humor, i a pesar d'uns plantejaments tràgics, per la crueldat del poder establert, té sempre una llum d'esperança, de lirisme: en definitiva és el nostre millor teatre de revolta, un teatre completament en l'ona del maig del 68, i conserva intacta la crítica i l'esperit trenta anys després, com ho comprovareu ara mateix.

    I és ben necessari de mantenir l'esperit de revolta, en uns moments en què gent que manté actituds, de paraula, a favor de l'unilingüisme català i de la independència és acusada pels seus mateixos companys (algun dels quals se les dóna de poeta) i expedientada pel Govern Balear: l'única acció que ha fet des que té competències a part d'una enquesta als pares totalment enfocada a denigrar els mestres, I un decret per impedir els llibres de text en català estàndard. (Ja és ben vera que a l'amo i als beneits és millor tenir-los enfora).

    Tres càrrecs formula la inspecció contra Josep Palou: un per penjar escrits al tauler d'anuncis quan el cap d'estudis Miquel Bezares li ho havia prohibit (ja veis que els centres d'ensenyament tenen les mateixes lleis que els quarters), i això és una "falta greu, falta d'obediència deguda als superiors i autoritats" "La sanció que li pot correspondre és la de suspensió de funcions (fins a 3 anys) o trasllat amb canvi de residència". Un altre de referir-se a l'autoritat Miquel Bezares amb el terme de "el policia espanyol", terme que segons l'inspector espanyol Antonio González és "inequívocament injuriosa i vexatòria"; (jo ja m'ho pensava, però no creia que la justícia espanyola també ho arribàs a considerar així); això i el fet que ha dit que al seu institut s'exerceix la censura, és considerat "falta greu, greu desconsideració amb els superiors": "La sanció que li pot correspondre és la de suspensió de funcions (fins a 3 anys) o trasllat amb canvi de residència". El tercer càrrec és perquè Pep Palou parla de "colonització mental espanyola", de "rebuig a l'imperialisme espanyolista", d'administració colonial espanyola", i això són "opinions atemptatòries a l'ordre jurídico-administratiu, a l'estat de dret i a la dignitat de l'equip directiu". La sanció, tres anys més. Definitivament en aquest país els fatxes poden dir el que vulguin, els que no volen esser espanyols de cada dia més són criminalitzats i perseguits.

    Aquesta situació és la que preveia fa trenta anys Alexandre Ballester. Per això dedicam aquesta representació a Pep Palou i a tots els que lluiten per subvertir la justícia injusta que patim. Que torni el maig del 68!

    També dedicam la representació a Encarna Viñas, que fa 30 anys va iniciar les activitats teatrals a Magisteri. Un dels primers muntatges fou precisament de Bertolt Brecht: "L'excepció i la regla".

    Perdonau el temps que us he fet perdre, i que passeu gust. (7-5-98)

    inici

    [ TORNAR

Pàgina de presentació MAG POESIA