DIVISA
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!
Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l’enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l’escandall encalci les estrelles!
Sal oberta i, en reble, cel obert!
Dixar senyal de sal on l’ona manqui
que m’assaoni llengua, nas i orelles!
Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m’embranqui, en temps d’hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!
I
Freu
Festanyal de l'aigua
III
Ens besem a ple bosc, en clariana fosca,
on només planen ombres d'ocells sense memòria.
Els esquirols amaguen els mots sota les pinyes.
La lluna oblida el foc que li encén la cara.
Les falgueres crepiten amb el rou de la festa
-ni ho saben, que hi ha l'erm ordenat de l'herbari!
Per venir ens hem buidat les butxaques i els ulls
i hem deixat endarrere cartipassos i noses.
Ens traiem els vestits i ens abracem badats
com dues boques foses: som la carn dins de l'ungra.
I quan ens en tornem, plens a vessar, brandem
paperines molt fondes amb les mans de l'amor.
I escapem per la plaça major d'aquest neguit
serramostre de mel i de llet i de fulles...
IV
Avui la primavera se m'ha fet tota meva
com una criatura: dóna més que no rep.
Ha pres a mà les regnes del meu cor, i l'estrep,
i desnua amb pols ferm la tristor que s'agleva.
Cerco un tast de vi nou. Caço qualsevol ham
-rebost esbatanat a la fruita i al re...
Plouen fulles d'olor, i el bon temps que em diu: té!
M'enduc, com un veler, sol i lluna al velam.
I a casa no m'esperes, amor, per fer-te'n do.
Les hores s'afileren, mals hostes del convit,
i l'enyor de mans balbes adoba la saó.
Un no sé què s'esblaça en cascades sobre el llit,
i, en no trobar l'eixida per portes ni balcons,
esbarria pel sostre teraranys de petons!
VII
T’he d’esberlar l’escut d’un cop de cor brunzent.
La fona de l’amor em fa amor a les venes.
D’estimar-te se’m trenca la veu i la geniva.
Se m’aviven les dents i el foc de les pestanyes.
Hi ha mil petites boques al teu cos que se’m xuclen.
Hi ha el cargol mariner de l’orella, i el bec
del sexe, que estarrufa les plomes i que em repta.
La balma de la llengua, els congosts entre llunes...
Hi ha els teus dits, de les mans i del peus, vianants
que truquen a la porta, i els meus llavis els obren.
Amor, hi ha la cançó de l’onada que em v enç
sense arma ni combat. Hi ha la sal. Hi ha la pluja.
I hi ha aquest gran escut, com un mol.lusc gegant,
que serves, obstinat, per desfer l’abraçada.
XVIII
ADÉU AL MASCLE!
Per què t'afues, dret, cap a la mort petita
que t'assetja al tombant d'aquest paisatge clor?
Per què signes amb foc l'escala del rellotge?
No. Vine com un riu traginador de llunes!
Allargassa't a pler sota els tendals de boira.
Saluda els brins de l'herba, l'olor del pa, l'argila.
Afilera palets en copes sense fons.
Esfilagarsa't, dolç, pels sellons i les ribes.
Sargantana voraç, beu-te el sol i la pluja,
la flonjor de la llana que recaptes dels núvols,
el viu dels cavallets del dimoni, el silenci
i els tresors que l'atzar congria a les recues.
I emmiralla'm obert, des del pou fins al delta,
on oblidem l'ençà, negats d'amor i d'aigua.
XIX
Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
-dues meitat bessones desaparionades-.
La meva llengua com un caragaol silent
ressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.
Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.
El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri,
de terra, al meu deler de boca viatgera.
Arc i tenebra
I
Veus?, l'amor, desbridat, fa pastura del dia
i atia velles arnes pels racons de la casa.
El temps l'havia closa amb porticons de brasa,
però el cor, subornat, els ha afranquit la via.
De sobte m'he sentit presa al séc de l'enyor
que esventa un bleix de mar, sense urc ni polleguera.
A l'enforcall de l'ombra, vaixell sense bandera;
al nus estret del dia, pastura de l'amor.
I mentre s'estarrufa, engalanat de llor,
el cor, amo de tot, lacai de la quimera,
la lluna perd el peu i mor, fosa, a la rasa.
Focs de mirall s'emparen de l'aigua i de l'espasa.
Veus?, l'amor, desbridat, fa pastura del dia
i m'enlluerna amb plomes i cresta d'agonia.
II
Set cançons esparses i un romanç
I
SI EL MAR TINGUÉS BARANES
Si o mar tireva barandas...
Rosalia de Castro
Si el mar tingués baranes
i el tomb del cel mollons
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
Si pogués posar en gàbia
el plomatge del foc.
Si el vent tingués andanes,
brides i estrep el cor.
Si pogués alçar tanques
al jardí de l'amor,
prou sabria on cercar-te,
mes no hi vindria, no.
No ho sents? S'obren les portes,
portes i porticons,
La pluja trenca ribes,
finestres i balcons!
I és aquí on jo et cerco,
no sé per què ni com,
dins la nit esmolada,
com la tempesta el torb,
pel mar sense baranes,
pel cel sense mollons.
III
ARBEQUINES DE L’AMOR
Ai, amor, si vols passar
per dessota l’oliver,
que la lluna juga a cuit
sobre l’herba del terrer!
Per dessota l’olivar,
amor, sí que hi passaré,
plenes d’olives i amor,
ai!, les butxaques del vent!
Fulles altes i petons,
pluja dins l’aire enramat,
arbequines de l’amor,
ai quin deix més amargant!
Ai quin deix més amargant
l’amor menut a la dent!
Les mans de seda del vent
em despullen l’olivar.
IV
CANÇÓ DEL MAL TIMONER
La lluna porta un anell
de nuviances amargues.
Treu-te, lluna, l'anell fosc,
llença'l a la marinada!
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!
La barca sobre la mar
du les veles arran d'aigua.
Llença, barca, l'anell fosc,
que el xucli l'ona de plata!
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!
El peix s'empassa el secret
i es fon la llum de l'escata.
Escup, escup l'anell fosc
al camp salat de les algues!
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!
Al fons del fons de la mar
la tristesa m'ancorava:
fora, fora l'anell fosc!
Pel cel navega la barca.
Ai, la por per timoner,
no vull tan mala companya!
III
Heura
Baula
El sis de març de mil nou-cents vuitanta,
plegats, i sense esment, insectes de l'incert,
calàrem foc al fruiterar dels núvols.
Caigué la fruita viva sobre l'herba.
El freu, de sobte, se sembrà de plomes.
Les ones s'esponjaren amb l'embat del creixent
i s'inflaren les sines de la duna.
Tota la fruita vingué a la meva falda.
Guaita'm dreçada a l'hort de la quimera.
Collita sóc, sense orri ni graner,
i un sol nocturn m'ha acolorit les galtes.
I tu -que lluny!- esborres rastre i fulles
que fan camí fins al sorral on grana
el desconcert amb averany de festa.
L'hort foscant de l'atzar
I
AVERANY
"Sents? La lluna davalla i et diu Mercè-creixent,
i se t'esmuny per sota el davantal
i, a vol, et pren pel novenari d'heura
que lliga sal i sang, a cel obert...
Cenyides per la serp de la tenebra
la lluna i tu sou u: arbre i mirall.
Fareu el ple quan el jorn llevi l'àncora
i naveguin banderes sense imperi.
I espanyareu, amb dits empolsats de safrà,
forrellat, porta i mur que fan dic a l'aurora.
Coronades pels vents, sou al tomb del viatge:
Que el fosc poder que us serva no corrompi l'atzar!
Sents? La lluna davalla i et crida: ¿quin mal glaç
et llastà? Vés-hi! Nega't al ple de la tendresa!"
III
Heura que m’envaeixes el ventre i la follia!
Freu entre el cel i l’aigua, ennuvolat de foc.
T’estimo: sóc la pluja que amara l’enderroc
d’on, tenaç, s’obre un fruit amb colors d’alegria.
Heura que véns de mar. Freu amb l’ona a ple brull.
L’estrall tot just et frega la pell: la vida es bada.
Per tu, jo seré el sol i la lluna granada
i una casa sense urc amb celler, pou i trull.
L’hort foscant de l’atzar que esbatana les portes
a peu pla i que convida a la festa dels lilàs.
La tendresa que estrena balcó i cel de domàs.
El bleix que aviva en dansa d’aram les fulles mortes.
L’olivera i el cep. Bòbila, farga i era.
I el gresol d’on treu flama el vol de la quimera.
VI
A Magda Marçal
He desat al calaix la ruda: se'm podria
a les butxaques i al clos de la falda.
Pels descosits sobreeixia, i pels sets...,
i els he embastats amb agullers de pluja.
L'he desada al calaix: potser les arnes
de l'estiu en faran, d'esme, pastura.
Mentre, triomfaran les fulles noves
al jardí que s'espiga dins de casa.
Sí, he desat la ruda i el reclam
que obria portes als cavalls de l'ordre.
I els daus m'han atorgat laq clau oberta
de la revolta, el vi de l'aventura.
He desat al calaix la ruda. I he afirmat
la deu des d'on s'esbalça la tempesta de l'heura.
VII
Vinguen els rems, que só d'estirp romeva!
J. V. Foix
T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.
Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.
Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.
Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.
Cançons de l'enforcall
II
Heura que de l'oratge
de l'amor viu naixies
i ara des de l'engruna,
a cor desert, t'enfiles
Digues,
¿abraces o escanyes
l'altiva torre franca dels meus dies?
III
Aquesta capsa dolça
de molsa
que et guarda, amb pany fadat;
que oneja sense fressa,
ni pressa,
amb bleix extasiat,
és el meu cos que et serva
com l’herba
serva el crit del seu verd;
que es corba al teu creixent
i aprèn
el teu batec obert.
¿Quina remor petita
m’invita
a abocar-me al pou clar?
¿Quin ressò de salobre
mig m’obre
finestres al demà?
Sento els dits de la pluja
que puja
vidre amunt del meu cor.
I els nusos del llevant,
trucant
per fer fora la mort.
¿Com granaà el paisatge
que, en gatge
de tendresa, m’ofrenes,
si l’ombra del neguit
ha ordit
paranys a les carenes?
¿Com obriré la gruita
que lluita
amb armes de festí,
si la dansa d’arrels,
amb tels
d’enyor, trena el camí?
¿Com tindré del teu cau
la calu,
si tristor m’esgarria?
Per copsar el teu senyal
em cal
vestit nou d’alegria!
Sal oberta
IV
Estranya companyia que m’abraces
al punt més alt de l’alta solitud
per on navego amb barques d’alegria
ullpresa d’heura.
T’obres camí en un laberint de runa
que l’aigua escala amb fletxes de tendresa.
L’enforcall de la sal covarà en guerra
l’ou del creixent?
No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cos
florit de lluna.
I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t’escanyi.
Per bastir-te una casa que no et segui
veles ni rems.
V
DECAPITACIÓ 80
Homenatge a Pere Quart
Em despullo de tot
per esperar-te.
Dels alfabets que he après
i de l’escorça.
Tombo tinters
i, amb un gest
sense trampes,
tallo en rodó
el cap de tot esquema.
VIII
Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d’on tu m’acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.
Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l’ombra de l’ahir
que et congrià i et féu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.
Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l’aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-
¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l’urc se’m desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.
IV
Raval d'amor
I
He estimat un arcàngel a ple vol,
seda de bosc als cabells i a les ales.
He trencat als seus ulls com la mar a les cales
d'un país on les bruixes ja no duen més dol.
En solell blanc de boira i en obaga de sol
l'amor ens ha parat un devessall de sales.
El setè cel, on és, si no hi menen escales?
Quin camí mig embasten els núvols del trebol?
Hi ha un paradís perdut rere aquest cap de broma.
He sentit a la galta un fregadís de ploma
i a la boca l'or viu de la bresca de mel.
No ho sabria pas dir: ¿era nit o de dia
que he estimat un arcàngel a frec de la masia
i he tocat, de puntetes, amb els cinc dits al cel?
