"Qui sóc i per què escric",  Escriptor del mes, gener 1995. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"La poesia ha estat el meu esquelet intern"

 

"Hi ha una fotografia diferent que, encara ara, a la meva mare no li agrada gens, com si li fes retret: s'hi veu una nena amb la cara i la bata brutes, emmurriada, que mira amb desconfiança cap a la càmera, mentre serva sense gaire esme una flor d'ametller a la mà. M'havia escapat, sembla "a fer un tomp per la finca, per veure els arbres"; em vaig perdre, i la imatge fixada correspon al moment en què em van trobar. Jo em retrobo - per què?- en la xiqueta que es perd, en el goig de perdre's per trobar. O en el de trobar per perdre's."

Busquets i Grabulosa, Lluís. Plomes Catalanes Contemporànies. Barcelona, Edicions El Mall, 1980

[P. Que aporta de nou Bruixa de dol en relació al teu llibre anterior?] Prosegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana- i amb l'experiència quotidiana sense veu- de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una rauca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col.lectiu de la paraula, l'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, amb l'asumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a 'peix sense bicicleta'... Hi ha com a 'Cau de llunes', potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les inhibicions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones.


Batista, Antoni. Avui Diumenge, 23 febrer de 1986.

[P. Com és que fa sextines?] La sextina és un tipus d'estrofa molt obsessiva, pel fet d'anar repetint sempre les sis paraules. Això donava molt el to del què pot ser una relació amorosa física.

En el meu cas, sempre el jo del poema sóc jo [...] N'hi ha d'altres que disfressen la seva autobiografia."


"Pròleg" a La germana, l'estrangera. Setembre de 1985.

"És en aquest terreny -el de les imatges- i, sobretot, en el món fantasmagòric que, a través d'elles, s'intenta fer present on les tres parts d'aquest volum troben la seva estreta relació: són habitades pels mateixos fantasmes. Terra de Mai els va obrir de bat a bat la porta. Els poemes de tot el llibre La germana, l'estrangera no només reflecteixen, sinó que formen part essencial del meu cos a cos amb ells, del meu esforç permanent per conjurar-los."
"Un gran mirall, sense marc ni límits, divideix l'espai. Qui, a banda i banda? Mare, amant, filla, germana, estrangera? Domini fosc. Ball frenètic d'ombres davant d'una paret closa, d'un vidre impenetrable. Joc d'identificacions brutal i paralitzador, on el vampir clava l'estaca al cor del vampir, on l'assassí i la víctima han fet, abans, un pacte de sang, on un npart és alhora "plaer / de fletxa a trenc de sang" i despossessió aboluta, per a totes dues bandes: "Com si un tauró m'arranqués una mà...", i també: "Mar que m'escups, un cop m'has seduït".     Mare, filla, amant?: la germana, l'estrangera. Un tu i un jo que es confonen "(...) com una embosta / de sang extrasiada que borbolla / d'una mateixa mort i se n'abeura / tesant una abraçada de sal viva"."


"Colette, la dona amagada", 1985. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"L'aventura de Colette escriptora va lligada de forma indestriable a la trajectòria vital d'aquella Gabrielle-Sidonie Colette que nasqué el divuit de gener de 1873 a Saint-Sauveur-en-Puy-sage, a la Baixa Borgonya."
"El seu pare, el capità Colette, mutilat de guerra, fou un curiós personatge que deixava, a la seva mort, una dotzena llarga de volums acuradament enquadernats on -segons els títols estampats a les cobertes- havia escrit les seves memòries. Quina no fou la sorpresa de Colette i el seu germà quan descobriren que els centenars i centenars de fulls eren totalment en blanc -fora d'una dedicatòria inicial a la seva dona. Potser com a expressió d'un desig conscient o com a simple premonició, el petit nom amb què s'adreçava a la seva filla era Bel-gazov -és a dir, bell parloteig."


"Rosa Leveroni en el llindar", 1988. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Leveroni s'ha llançat, en algun moment, doncs, portes enllà dels límits assignats a l'experiència femenina per les convencions i la bona educació. Però el seu és un viatge interior sobretot, lligat al món dels sentiments: "íntim periple", en diu [...]. L'amor és el viatge. Un amor, però, fora seny, com el d'Ausiàs March -poeta que va ésser objecte d'un breu estudi per part de Rosa Leveroni. [...] El contacte amb el subjecte estimat és sempre insatisfactori i irreal "perquè ell s'esborra davant l'empenta passional d'ella, i ella queda refermada a través de la passió que transcendeix l'home". És a dir, la passió sempre va més enllà de l'individu concret que n'és el destinatari, té un sentit en ella mateixa perquè és ella que reforça el jo de la poeta, fent-la viure i sentir-se viure, i, de retruc, referma també la seva solitud, que se li converteix "en allò que de personal i individualitzador té l'amor. [...] De fet, Leveroni s'identifica ella mateixa amb l'illa a la qual torna -terra ferma però circumdada per aigua en perpetu moviment, sol.licitada permanentment pel mar, i, sobretot, imatge de la solitud. [...] Potser perquè ella mateixa és alhora Ulisses i Penèlope i no és del tot ni l'un ni l'altra. I d'aquí li ve la seva feblesa, però també la seva força. [...] Penèlope no serà la de l'Odissea: el vel que teixeix i desteixeix és, en aquest cas, el dels somnis -aquest espai on cap destí no frena el propi desig."
"Clementina Arderiu [...] es trobaria molt més a prop de la Penèlope homèrica. Arderiu, per exemple, serà esposa i mare, i la casa representarà una imatge central en el seu món poètic, significativament. No menys significativament, en Leveroni, com ja he dit més amunt, aquest lloc privilegiat l'ocuparà la imatge del port. El port és el llindar entre el mar i la terra, participa de tots dos, és el lloc del retonr, però també de la possible -o impossible- nova partença."
"hi ocupa un lloc central la tensió entre l'amor-passió i la solitud. El primer troba la seva expressió metafòrica sobretot en el mar obert. La segona en l'illa. Un i altra aboquen, en els seus extrems, a la mort: o a través de la fusió en la immobilitat i el silenci terrestres, en un cas; o pel xuclament per part de la voràgine marina, en l'altre. I, així, la poeta sembla voler resoldre aquesta doble sol.licitud i, en darrer terme, afirmar el seu jo i la seva vida, instal.lant-se permanentment en el llindar que representa el port: indret, com deia, del record i del desig, del dolor i del cant, on el somni de braços oberts sap contrarestar l'obscur destí que tanca."

"Rosa Leveroni és, d'entrada, una dona que té una professió que sempre va a treballar fora de casa. Que no es va casar, i que aquest fet no va implicar per a ella renunciar a l'amor."
"En definitiva, ens trobem davant d'algú que ha hagut de buscar i trobar un camí en solitari, quan el rebuig del rol socialment assignat a la dona no comptava amb gaires alternatives validades ni des del poder ni des dels costums ni des de propostes o moviments contestataris. Potser per aquí podríem trobar la raó de moltes solteries de dona -o en concret de moltes escriptores- al llarg de la història, i encetar la reivindicació d'un dels arquetipus més caricaturitzats dins del marc social i cultural en què ens movem."


"Un lloc per a l'entusiasme. SobreSalvat-Papasseit". 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"poeta d'extracció obrera, autodidacte, rebel, lliure, revolucionari, utòpic, antiautoritari, enamorat, tendre, eròtic, vital i -com si la mort volgués convertir-lo en emblema del poeta jove- mort als trenta anys."
"Aquests darrers dies, llegint Salvat, he descobert a més que, més enllà del meu entusiasme, la seva obra ha deixat una forta empremta en la meva pròpia poesia."


"La passió amorosa", 1994. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Perquè en el fons, a través de l'amor es busca potser una altra cosa que l'amor. Potser és un Desig sense objecte precís, sense termes, un Significat sense significant i per la qual cosa sempre serà decebut per qui pretengui encarnar-lo. Tot i la seva etimologia, la paraula passió sembla tenir una dimensió activa, creadora, que tendeix a expressar-se, i a expressar-se, quan ho fa, fora de la mesura preestablerta, i per la qual cosa li cal donar-se un llenguatge."


"Llengua abolida: Poesia, gènere, identitat",  1995. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"l'element simbòlic de la sal, al qual s'afegirà el de l'heura, tenen [...] una connotació absolutament vitalista. Un vitalisme que assumeix el dolor: "Sal oberta a la nafra, que no es tanqui!" Perquè qualsevol canvi important implica dolor. Sal oberta prossegueix una mena d'autobiografia simbòlica i imaginàrias que havia començat amb Cau de llunes."
"Sal oberta s'inicia amb un poemari d'amor [...] De tota manera, el tema central de Sal oberta és la maternitat, en concret la primera fase de la maternitat, tot el procés des de la decisió problemàtic -que passa per fases diferents des de la negació a l'afirmació- fins al moment previ del naixement."

"Un llibre molt important per a mi, La germana, l'estrangera, on altre cop l'experiència precedeix els referents poètics i fins i tot literaris: l'amor cap a una altra dona, d'una banda -als apartats "Terra de Mai" i a "Sang presa"- i la relacvió concreta amb la meva filla Heura, ja nascuda, i que, per tant, deixa de ser jo. Un dels temes més mitificats i mistificats de la nostra cultura és el de l'amor matern. Em van caldre dos anys i, en certa manera, sortir de la confusió, del caos del principi, per poder convertit tot allò -contradictori i fosc- en tèrbolament lluminós, és a dir, en poesia. Com parlen entre si dos éssers als marge del llenguatge, és a dir, del codi establert i conegut? "Com desxifrar el teu llenguatge bàrbar / i violent que força els meus confins..." Li pregunto a aquesta filla, Heura, alhora germana i estrangera. Sense aquell referent masculí que era omnipresent en el meu primer llibre i que em permetia, en certa manera, crear-me una identitat, a la contra, aquí la lluita s'estableix entre un jo que es vol fer i els múltiples personatges que, des del mirall, li retornen una imatge múltiple... No hi ha uns límits clars i fàcilment identificables entre la filla, l'altra, i jo, i és en aquesta dialèctica confusa i tèrbola, fantasmagòrica, que la poesia es debat, com en un joc de miralls. Un similar procés s'estableix, també, pel que fa al tema amorós amb l'altra dona: la no-diferència de gènere suscita, en un primer moment, la fal.laç utopia d'una fusió aboluta, d'una sola identitat (Terra de Mai)."

"L'existència de Daddy de Sylvia Plath, m'ha permès, en el meu darrer llibre, d'elaborar el tema de la mort del pare molt millor que no pas si hagués hagut de partir de zero."
"Desglaç, que fins ara és el meu darrer lliurament poètic. Dos temes bàsics l'estructuren: El lprimer, ja esmentat, és la mort del pare, real i/o simbòlica. Bàsicament, expressa l'interrelació d'aquests dos nivells: "Jo, que he escanyat la Filla / obedient de Tu, / i l'he tancat convulsa, / encara, sota el glaç..." Estretament lligat amb aquest, hi ha el tema de la culpa -l'altra cara de la llei: la llei del Pare, o de "Déu" transgredida- i l'amor, pervertit pel poder, i, ara, de cop nu, a causa de la mort: "No sé com enyorar-te, no sé com estimar-te, / ara que la mort deixa / que et pugui dir de tu". L'altre tema bàsic de Desglaç torna a ser l'elaboració de la vivència amorosa, amb una certa continuïtat respecte de La germana, l'estrangera. Aquí, però, no és rellevant el tema de l'absència, sinó el de la presència de l'altra: presència que no és capaç, però, de conjurar els fantasmes més temibles en relació amb el tema identitat / alteritat: "Dolor de ser tan diferent de tu. / Dolor d'una semblança sense termes... / Dolor de ser i no ser tu: desig." Però que, així i tot, és estranyament lluminós: "Aquest amor, difícil / repte de les fronteres / que el glaç petrificava: / contraban de llum."."

"Quan Maria-Antònia Salvà va escriure, ja fa molts anys, el poema que segueix no sé si pensava explícitament en les dones escriptores i el problema de la identitat, en ella com a dona escriptora, en totes les dones-monstre - tal com dèiem al principi. Aquestes dones que Tillie Olsen va anomenar supervivents. No puc deixar de pensar, però, que la poeta es va veure emmirallada en la tossuda, aferraadissa, supervivència d'aquest cactus-monstre que descriu amb la cruesa  i amb l'ambivalència de qui parla de si mateix:
"Com rèptil monstruós de pell clapada, / d'entranya llefiscosa, era ajocat / al seu racó bevent la solellada. / De sobte, sa malícia desvetllada, / enrevisclant-se va esquerdar el test. / Enllà de l'hort, que se'n perdés el quest, / dalt una paret seca fou llançat, / i al cap del temps, damunt les pedres dures, / furgant per les llivanyes i juntures, / trobí el vell drac encara aferrissat."


"Entre dones", 1995. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Safo de Lesbos posa el llistó molt alt per a qualsevol altra poeta posterior [...] és evident que s'hi reflecteix un món de relació afectiva intensa i sensual entre dones. Potser aquesta era l'única poesia sobre el tema que havia llegit quan vaig escriure els primers poemes que reflectien l'amor entre dones, en un llibre no estrictament  "lèsbic", Bruixa de dol. Més endavant, en vaig conèioxer alguns altres, pocs, de la mateixa Adrienne Rich i, sobretot, els de Renée Vivien, que havien de tenir unes conseqüències literàries força més visibles. I alguns poemes "ambigus" de Maria-Antònia Salvà [...] una narració de Caterina Albert, Víctor Català, "Carnaval". Amb aquest escàs bagatge literari -comparable només en la seva poquesa al que tenia quan vaig escriure sobre l'experiència de la maternitat- em vaig llançar a escriure sobre una experiència que, en un determinat moment, va trasbalsar tots els meus esquemes anteriors."
"Com en altres ocasions, són normalment aquestes experiències que de cop generen el caos les que m'han desencadenat la necessitat de la poesia. I, per tant, no podia deixar d'escriure sobre el tema. De forma més fàcil quan l'impuls de l'enamorament, de cop sembla que trenca totes les amarres. Això va ser Terra de Mai: la sensació de trepitjar de cop el territori de la Utopia, com una mena de retorn al paradís perdut. Més difícil va ser articular altres experiències més doloroses com la de l'Abandonament i l'absència, que prenien unes dimensions vertiginoses de mirall. L'agressivitat i la violència sense termes ni mesura -sense codis on mesurar-se. Això hi ha  a la segona part de La germana, l'estrangera, que significativament vaig titular "Sang presa". Més endavant, a "Contraban de llum", vaig intentar elaborar els primers passos difícils, però també lluminosos, d'un amor que s'aferma amb el temps i en la realitat, amb tota la complexitat i duresa que l'entorn hostil i els propis sangtraïts emocionals determinen."
"Però quan vaig escriure els poemes de "Contraban de llum" com també alguns de "Sang presa" ja coneixia Renée Vivien i és possible que la fascinació que em van produir els seus poemes i al seva figura hi haguessin deixat ja alguna empremta."


"Més enllà i més ençà del mirall de la Medusa", 1996. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"Les obres literàries, la poesia, no només són paraules: a través d'aquestes paraules es fa una obra d'elaboració de l'experiència, de construcció del sentit de les accions, d'articulació d'una visió del món, d'afaiçonament de la memòria."


"Elogi del drac", 1996. (Sota el signe del drac. Proses 1985-1997. Barcelona, Proa, 2004)

"el drac és, per a mi, la imatge de tot allò que és exclòs, i allò que és exclòs retorna en forma d'amenaça, de força obscura, d'enemic. Tot procés civilitzador exclou i limita el seu domini sobre la natura, i sobre les més diverses facetes de l'experiència, el seu control sobre els impulsos primaris de vida i de mort comporta l'exili més enllà de la consciència i del llenguatge d'allò que és negat, i implica, per tant, sofriment soterrat, passió. I tot allò que queda fora, irreductiblement altre i desconegut, és associat a les forces del mal. El drac és el poder terrible d'allò que en nosaltres resta del que queda exclòs."
"Si com a escriptora sento que les meves arrels s'enfondeixen en la sang del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l'heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre."


Goujon, Jean-Paul. "De Renée Vivien à Maria-Mercè Marçal". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.

"Tota la poesia de Maria-Mercè Marçal no podria titular-se La Passió segons Maria-Mercè Marçal? i, de fet, la seva novel.la constitueix un joc de miralls. Cercant Renée Vivien, es cerca, en cerca, en certa manera, ella mateixa. [...] Una altra carta (4 abril 1996) conté una reflexió sobre el paper jugat en la seva vida per la poesia: "...ja fa set anys que no he publicat poesia -tret de reedicions- i n'he escrita ben poca. Per què? Intentaré d'explicar-t'ho -almenys és l'explicació que em dono a mi mateixa. Has dit en una de les cartes que hi havia a vegades quelcom de tràgic en els meus versos. Aquesta "tragèdia", no obstant, residia o resideix sobretot dins l'imaginari i no dins la vida "real". La poesia mesclava aquests dos registres d'una manera de cada vegada més invivible,  i amenaçava sempre d'esfondrar - o d'incendiar o de negar- tot el que jo bastia -o intentava de bastir- dins la meva vida quotidiana. Potser la poesia no és això, però, en el meu cas, era ella que em menava incessantment al lloc -o més aviat al no-lloc- de la passió. M'arrossegava sempre cap a una mena de lluita amb la meva ombra -o/i amb l'àngel- prou cruel per a mi i pels que m'envoltaven - i a un cert moment he dit: prou! He abandonat aquesta lluita -però no crec que hagi estat qüestió de deixadesa, car m'ha calgut molt d'esforç, potser de coratge... i fins i tot un poc de generositat. No ho sé... Renée Vivien ha jugat aquí un paper capital, perquè l'he col.locada entre jo i la meva ombra -o, més ben dit, al lloc de la meva ombra -i de l'àngel!? Vet aquí la història de la  novel.la"." 


"Allà on literatura i vida fan trena. Conversa amb Maria-Mercè Marçal sobre poesia i feminisme" per Joana Sabadell. Serra d'or 467, novembre 1998.

"A la meva poesia hi ha una influència fonamentalment masculina [...] Arderiu, com que en l'àmbit ideològic accepta una feminitat més aviat arquetípica, m'aporta poc. En canvi, de les lectures de Plath i de Rich, encara que llegides en traducció, m'ha arribat una força -una mena de risc, en el cas de Plath [influència sobretot a Daddy, secció de Desglaç], i una visió política, en el de Rich-"
"En molts casos, dels meus poemes es pot dir que parteixen d'un vers de Foix o de Brossa, que van tenir una gran importància per al grup de gent que vam començar el Mall."
"Com la lluna [...] el que jo feia era prendre un dels referents d'aquest femení tradicional i forçar-lo fins que aquella mateixa imatge s'anés transformant i carregant de connotacions diferents. [...] El mateix ha passat amb la bruixa, la sal i la sang, per parlar només d'alguns dels termes clau de la meva poesia."
"Vaig estar casada quasi cinc anys, durant els quals tenia horror de quedar embarassada, perquè em feia l'efecte que la maternitat em clavaria en un lloc, em posaria una trampa de la qual no podria sortir. Però quan em vaig separar vaig començar a considerar la maternitat com una possibilitat que se m'havia escapat."
"quan vaig escriure els poemes de La germana, l'estrangera vaig escriure paral.lelament els poemes sobre la maternitat i uns altres sobre la ruptura d'una relació amorosa que no hi tenia res a verue, ja que era una història amb una dona que vaig viure quan l'Heura tenia un any aproximadament. Tots dos fenòmes s'assemblaven, amb una diferència important: en el cas de la ruptura amorosa, agafes i te'n vas, però en el cas del naixement de la meva filla, és clar, la criatura és allà. [...] Ha estat en part la meva manera d'entendre que si bé és comprensible la resistència a la maternitat com la por d'una pèrdua de la subjectivitat, com una protecció de la identitat pròpia, d'una altra banda s'aprèn molt si vius aquest conflicte."
"Algú em va dir que "El meu amor sense casa" li recordava una mica com si fos un blues, perquè té una cadència similar i hi comparteix el to de queixa. Indiscutiblement és un poema en què també trobem la idea de l'exili, la representació d'un amor que no troba una estructura feta, que no troba casa, si la casa és l'espai."



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA