(1984-1988)
*
La serp surt de la seva
tretzena muda
tremolosa i erecta.
-Un llamp de pedra fòssil
de sobte massa viu.
Líquid esglai:
desglaç.
Daddy
*
Sobre una pintura de Frida Kalho.
Tinc dins del cap un cap d'home,
-matriu sense camí!
Donar-lo a llum em mata,
servar-lo em fa morir.
No és cap home, és un nen,
clavat com una dent.
Si no neix em devora per dins,
si neix m'esbotza el crani i el cervell.
Enmig del seu front un ull
em vigila glaçat
perquè cap culpa no m'exiliï
d'aquest vell paradís.
*
Pare per què no m'abandones
d'un cop i deixes el cel buit
d'aquest desert de tu que dreça una ombra
llarga, afuada com un xifrer?
-Ombra que enfiles, com una llança
les meves hores, el meu glaç,
entorn de tu les meves passes
descriuen òrbites de pres.
-Desert sense llei de vedruna
on la set esgarrapa els murs
absents que tanquen el presidi
i on ja no em sap escriure el nom.
*
Com dos estels bessons, i que s'encalcen
mentre repta la nit
i tota cosa muda la pell vella
i es fonen els confins,
apropem-nos: no juguis
a fer-me por sotjant
des del llindar, ni et posis la disfressa
d'ogre, d'home del sac,
d'esvoliac dins de la meva sina,
o d'esparver reial.
Deixa, fora porta, velles armes
que et feien guerrer
i ara et veuen vençut, deixa les taules
on es glaçà la llei.
Abandona el teu nom
fins que jo trobi el meu.
BNo diguis cap paraula,
jo n o tinc llengua.
No te m'amaguis dins l'armari
com un delicte obscur
ni pesis amb balances
el meu amor de doble tall.
*
Carnívora de tu, no sé com enyorar-te.
T’he fet carn de la carn, t’he menjat
i he escopit
la teva por corcada, com els ossos els cans
-aquests cans que ara udolen,
glaçats, la teva mort.
No sé com enyhorar-te, no sé com estimar-te
ara que la mort deixa
que et pugui dir de tu.
Ombra de presa
*
De vegades el glaç crema la sang
i inutilitza els membres. Renegrits,
pengen com una pelleringa inútil.
-Com el foc més intens: "els gels són calds",
diu el poeta. -Sols resta tallar-los
i aprendre a caminar sense la nosa,
aprendre a viure sense el tros de vida
que abans ens completava, imprescindible.
Sovint, però el buit que se'ns congria
al capdavall de nosaltres, allà
on el tallant polia la feina de l'hivern
és un cor dolorós que s'enderia
a bategar, i ens va glaçant la sang.
ELS FELIÇOS
II
Aquests són els feliços: desconeixen
el gep que duen a l’esquena. Tenen
uns ulls pintats a sobre les pestanyes.
Amb els ulls closos sembla que t’esguardin,
i no: sempre contemplen un paisatge,
el mateix, que els somriu amb connivència.
Cecs, es creuen que poden guiar bornis.
-Bornis com tu i com jo, que no sabem
ésser felices perquè ens manca l’ull
que hem pagat com a preu per les paraules.
L'ÀNGEL
Més ençà de l'oblit i enllà de la memòria
hi ha un àngel negre, d'ales afuades,
que em té l'esguard, i hi emmiralla
el seu desig oscat, la set als llavis:
-Glaçons de sang al fons de la copa més buida.
OMBRA RAPAÇ
Si no fos el deler de l’esparver
i l’ull veloç del falcó que em percaça,
si no fos l’ombra de la meva passa
que m’estalona amb pas molt més lleuger.
Si no fos el falcó, i el falconer,
l’aigua, la set, quallades a la tassa,
si no fos la congesta que corglaça
l’alè roent del cor i del corser.
Si no fos l’esparver i el seu deler
que esparveren l’ullastre i l’olivarda,
si no fos el redall de la basarda
i el bec salaç que signa el meu terrer
et fitaria, amor, i el teu esquer
faria tendra l’hora més isarda.
Contraban de llum
*
Com l’assassí que torna al lloc del crim
havent perdut memòria i oblit
i en el llindar troba qui creia mort
i se’n fa esclau sense saber per què
i es torna gos, i li vetlla el casal
contra la mort, contra aquest lladre absent
que pot robar-li el preu del seu rescat,
així tornava jo al lloc de l’amor.
*
Te’n vas per l’horitzó del teu plaer
com un sol que s’enfonsa, incandescent,
en l’úter enyorat de la tenebra.
I jo m’enfonso en tu, rossolo amb tu
fins a l’avenc sense nom ni mirall.
I tornes, i jo torno, en tu i en mi
imantada al desig. I roda el món
en una llum tibant que dóna a llum
el meu plaer, crit i sant d’albaneix.
*
Hi ha tanta pau en tu, hi ha tanta guerra!
Tant de país per a l’urc viatger
de l’ull i del desig. Hi ha tant de repte
dins de la teva nit, en el plaer
amb què et sobto i em sobtes...
Tant d’espai
per al dolor, que no vull conquerir!
*
No sé estimar-te sense el feix
d'ombra que em fa gep a l'esquena
-com la deixalla més obscena
a contrallum del cant que neix.
No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
-com l'ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.
No sé estimar-te sense mort:
salpa l'amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l'alta nit i fora port.
A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.
*
I en tu trio la meva desmesura.
Aquest era el senyal i la paraula,
salconduit viu per a la meva sang.
Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.
En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,
triomfant en la teva desmesura.
*
T'estimo quan et sé nua com una nena,
com una mà badada, com un reclam agut
i tendre que em cridés des d'una branca nua,
com un peix que oblidés que existeixen els hams.
Com un peix esglaiat amb un ham a la boca.
Com l'estrall en els ulls de l'infant mutilat
en el somni, en la carn. Com la sang que s'escola.
Nua com una sang.
T'estimo quan et sé nua com la navalla,
com una fulla viva i oferta, com un llamp
que la calcina, cec. Com l'herba, com la pluja.
Com la meva omb ra, nua rere el mirall glaçat.
Tan nua com un pit enganxat als meus llavis.
Com el llavi desclòs d'un vell desdentegat
encarat a la mort. Com l'hora desarmada
i oberta del desglaç.
*
Jo sóc l’altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se’m revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.
Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec: sóc l’altra.
*
El meu amor sense casa.
L'ombra del meu amor sense casa.
La bala que travessa l'ombra del meu
amor sense casa.
El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa
l'ombra del meu amor sense casa.
Els meus ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles
que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.
El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent
que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra
del meu amor sense casa.
*
A L. Borràs
A voltes el desig se'ns torna mut
i és un dard retardat a l'aljava
que els dies enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l'absència.
I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.
I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo.
*
Vençudes, no: ferides
a l'arrel i a l'escorça,
marcades per l'empremta
roent, sense remença
del silenci. Del glaç.
*
Si perd l’amor fins el seu nom
on tota cosa recomença
sabré redir-te’l amb la pell
i amb el foc nou d’una altra llengua.
