comentaris a la seva obra
portada
dades




Bonnín, Catalina. "La trajectòria poètica de Maria-Mercè Marçal". Latitud 39, n. 10/11. Mallorca, juliol-octubre 1982.

"Els sonets d'amor [de Sal oberta] duen el títol comú de "Freu". Aquest, una llenca de mar entre dues terres que s'atraquen i s'allunyen per la força de la natura (l'atracció de la llum sobre l'aigua, la força de l'onada, el vent sobre el velam, els ocells marins) és el marc i el símbol que serveixen d'expressió a aquest amor primari i instintiu que troba la seva essència en el rebuig de tot fet cultural o social, i en el quals els amants s'abandonen a un plaer lúdic i festiu que té la seva finalitat en ell mateix: "Al nou convit, un envelat de pluja! / Escampats sobre l'herba, pels ravals d'aquest vi, / la sal del joc i el pebre de l'amor, / i el teu cos i el meu cos recapte de la festa" (I). Són contínues les referències al rebuig de la cultura, com una nosa que impossibilita la comunicació ("Quan et treus les ulletres ets un xiquet nou nat" (V), a la participació activa dels elements de la natura ("Les falgueres crepiten amb el rou de la festa", III) a la identificació de l'amor amb la mort ("Acorralat pel foc -ball de mort nupcial", VIII), a la follia i a l'irracional ("no veus la lluna amb ulls vermells de sang?", XI), a la violència ("Te m'he fet presonera. Roda de ganivets / em tatua la pell i la boca del cor", XI)."
"I com que l'amor és condicionat per la força instintiva de la lluna i de l'atzar és tan intens com efímer: "Mai no he cercat de dreçar-li cabana, / a aquest amor, ostatge de l'atzar. / L'he volgut eix d'un enforcall al mar / sense parets ni tanques ni barana."


 Pont, Jaume. "Maria-Mercè Marçal. L'hora del mirall". Urc, núms. 4-5, 1989.

"Les llunes del seu primer poemari, amb el pes simbòlic de la tradició i l’arquetip popular, han anat cedint fins a ser substituïdes pel mirall dels propis fantasmes." "El comentari crític de Cau de llunes que tot seguit faig arribar al lector fou publicat a la desapareguda revista Destino el 4 d’agost de 1977".
"Les llunes de Maria-Mercè Marçal. [...] Cau de llunes es troba dividit en quatre apartats que responen, en línies generals, a la triple motivació femenina que a títol de divisa programàtica obre el llibre: a) «haver nascut dona, b) de classe baixa, i c) de nació oprimida». Un tríptic que desvetlla l’opressió sexista i conflueix en una rebel·lió única. En aquest sentit, la vindicació temàtica dels apartats no pot ser més suggerent: el primer, «Núvols amb corc», esbossa el fet complicat de detallar el nexe amorós; el segon, «Atzeituní», fa referència al context social i polític; el tercer, «Fregall d’espart», és un decidit al·legat crític sobre la problemàtica de la dona; mentre el quart, «Cançons de paper fi», intenta, amb orientacions temàtiques diverses, retrobar les arrels quasi perdudes de la cançó popular. Aquest plantejament és el resultat d’una lectura superficial. En una anàlisi més profunda, Cau de llunes se’ns mostra com una obra concebuda des de l’hègira llunàtica de William Blake, de qui Maria-Mercè Marçal reconeix en una nota l’ascendent parcial de Cançons d’innocència. [...] La innocència o beulah representa la terra primigènia pura, el lloc on el turmentat esperit humà reposa i s’il·lumina interiorment: l’estació primaveral, en suma, on floreixen la innocència infantil, la creativitat, l’esperança sexual, el desig i la satisfacció sensual. Per a Blake, aquest jardí primaveral que és l’estat de la innocència es troba sota la custòdia de les filles de Beulah, les muses de la imaginació [...] Però encara cal dir –i Maria-Mercè Marçal no ho ignora– una cosa més del mite de Blake. Les Cançons d’innocència són inexplicables sense el contrapunt de les Cançons d’experiència, el seu contrari dialèctic. [...] Sota aquestes premises, Cau de llunes és un llibre que, concebut des de l’experiència i el sofriment, es remunta als confins oblidats de la imaginació creadora."
"De sempre, la cançó popular, amb la figura de la dona com a protagonista central ha girat al voltant de motius amorosos diversos. En tots aquests motius, però –el plany de la donzella per la infidelitat de l’amant, la seva absència o separació, les albades, etc.–, el paper de la dona quedava subjecte al camp d’acció de l’home. Ara, Maria-Mercè Marçal tracta d’equilibrar els termes. L’habitual presència passiva de la dona, condemnada a ser habitacle i repòs del guerrer, esclata en una discrepància actual que reivindica el paper actiu de la dona dins el si d’una societat masclista. Aquest tema, amb el suport de la cançó popular, és, sense cap dubte, una de les realitzacions de més abast que planteja el llibre. D’altra banda, l’actitud de Maria-Mercè Marçal corrobora la interacció secular entre la poesia culta i la poesia popular, amb la incorporació d’elements cultes per part de la tradició popular, o bé, a l’inrevés, amb el replantejament, l’adopció o revisió que molts poetes cultes han fet de tècniques, temes i materials populars."
"Cau de llunes suposa –amb zones d’influència directa o indirecta de Foix, Salvat-Papasseit, Brossa, Martí i Pol, l’herència de la lírica provençal i trobadoresca, a més de la ja assenyalada de Blake– una de les experiències més aconseguides que la poesia catalana  ha donat estimulada per les fonts genuïnes de la literatura popular i les seves zones de sensibilitat universal."


Anglada, Maria Àngels. "Maria-Mercè Marçal: Rima i ritme". Urc, núms. 4-5, 1989.

"Llengua abolida confirma una fidelitat pel cap baix de quinze anys a la paraula esdevinguda poema i vida. D’una banda, doncs, no hi ha cap espai de la vida prohibit a la poesia; i, al costat d’aquest fet, l’autora es fa seva tota la rica tradició, multicairada, de la poesia. No renuncia a cap forma, es reconeix en la veu més popular i en la més artitzada i culta. El seu foc crema amb branques i branquillons d’arbres de tota mena: flama viva, escalfa i meravella amb espurnes i colors diversos. El grau d’escalfor, de passió, que sempre és alt, els dóna unitat. Voldria remarcar tres caires tan sols en el conjunt de l’obra poètica que ara tenim, reunida, al nostre abast, sense entrar en tot el significat profund, del qual ella, sortosament, ens dóna els símbols-clau a la bella i clara introducció «Sota el símbol del drac».
Un tret que m’atreu a través de tota la seva lírica és el fet que la poeta s’ha fet seva, amb gràcia i erudició a penes visible, la tradició clàssica; en aquest cas vull dir concretament els poetes grecs i llatins. I no tan sols perquè s’hagi sentit impulsada, gairebé obligada, a traduir algun cop la mordacitat de Semònides o la bonvivialitat d’Alceu de Mitilene. Al meu entendre, i em puc errar, són ben abellidors el joc i la facècia de Catul que traspua en alguns poemes amorosos; del Catul tendre i juganer, quan està en bones relacions amb la seva Lèsbia, no del decebut i irat amant. El llevant del seu somriure treu el cap en escadussers poemes breus de Foguera Joana, fent bona companyia a l’espasa de Tirant esdevinguda instrument de plaer, en els poemes VI, VII i VIII del recull; tombant imprevist, després del breu camí iniciat amb el deliciós poema II: «Amic, et citaré al cor d’una petxina. / Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada. / Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal. / I dóna’m també / aquest dolç llangardaix que em duu follia / quan s’enfila per l’herba. / Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.»
Relacionat amb aquesta aprehensió de velles arrels, i amb el gust i la necessitat de convertir-ho tot en matèria poètica, trobem un altre tret, potser el més característic: la capacitat d’innovar a partir d’unes imatges tradicionals i, sobretot, de capgirar-ne el simbolisme. Ni la seva lluna és pàl·lida Selene dels romàntics, ni el mirall reflecteix cap llanguiment; ni la terra s’identifica amb el cos de la dona que ha de ser sembrat. Al contrari, la dona, activa, treballa la terra, la defensa amb les dents. Aleshores serà possible de respondre a la crida: «Sembrem-hi la llavor / i el verd de la tendresa, / el blat de l’enrenou.» Activa, també, en el combat amorós, en els bells sonets de «Baula», capaç d’atribuir-se una vella dita: «I l’amor que encertava amb bec de colibrí / el moll breu de l’avenc on la raó s’engruna.» Seguint aquest camí, més endavant, la veu lírica narrarà l’embaràs amb termes que cap dona no havia emprat fins ara i amb extensió i profunditat no assolides, si bé no havien mancat esments, més aviat breus, en Clementina Arderiu i algunes autores russes.
Un tercer tret voldria esmentar: la riquesa de l’estrofisme, la varietat dels ritmes. És una característica que no sovinteja en la poesia escrita per dones, precisament. No sempre havia estat així; per trobar una diversitat que s’hi acosti, encara que no la iguala, em cal rellegir Gaspara Stampa, una italiana del segle XVI, que amb igual mà mestrívola confegeix el sonet, el madrigal, la silva i fins i tot la sextina –en té només una, però molt bella. Maria-Mercè Marçal, com vol Auden, se submergeix en la difícil diversitat i accepta el repte de la forma, que, en comptes d’encotillar-la, la impulsa a la recerca i li augmenta la força de les imatges. El sonet, la sextina, la cançó de vers curt, l’estrofa sàfica que divulgà Horaci, els decasíl·labs tan ben escandits: tria, no de vestits, tan fosos com són amb les paraules, sinó de les diverses pells amb què aquest pensament tenaç i sorprenent va mudant; m’agrada més, però, pensar en un «petit ocell» que triés modulacions vàries pel seu cant. Maria-Mercè Marçal té l’ofici a cap, com diem a l’Empordà. En aquest cas, l’ofici de poeta."


Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida".  Maria-Mercè Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució de les Lletres Catalanes.

"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom», proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny, d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva. La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula. Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb», la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."


"L'escriptora Maria Mercè Marçal mor d'un càncer als 45 anys". Avui, 6 de juliol de 1998.

"L'erotisme, l'amor, la pròpia identitat, la condició de dona, la maternitat i la mort són alguns dels temes recurrents en els llibres poètics de Marçal, una autora que ha sabut beure dels clàssics contemporanis catalans -Salvat-Papasseit, Brossa, Foix, Rosselló-Pòrcel, Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés, Carner i Arderiu- i espanyols -Garcia Lorca- i de poetesses estrangeres com Adrienne Rich, Sylvia Plath i Renée Vivien, l'autora francesa lesbiana que va morir alcoholitzada a París el 1909, la història de la qual seria recreada per Marçal a la seva monumental novel.la."


Brossa. La Vanguardia, 12-7-98.

“Tenia un optimisme encomanadís” “els seus poemes eren poemes fets fora del confessionari; avui dia, els poetes més en primera fila són poetes de confessionari” “si havia de morir qualque poeta, hauria estat preferible que en morissin d’altres”


Pere Gimferrer. La Vanguardia, 12-7-98.

“Amb Maria-Mercè Marçal despareix la millor dona poeta que ha tingut la literatura catalana en tota la història”


Miquel Martí i Pol. "Una poeta de gran rigor". Avui, 6 juliol 1998.

"Apreciava i admirava molt la seva poesia: la recerca constant d'una exigencia expressiva plena de rigor i de voluntat de comunicació. (...) A més de tot això trobava admirable la seva actitud vital i la seva sinceritat."


Julià, Lluïsa. "Contra les llengües abolides". Serra d'or 467, novembre 1998.

"Va escriure una de les obres poètiques més originals i audaces, que considera experiències vitals radicalment heterodoes (la maternitat en solitari i l'amor lèsbic) des de la complexitat, la tendresa i la lucidesa, d'una força i una cohesió inusuals i, en definitiva, amb un cicle ampli acomplert, acabat, tal com ella mateixo ho va voler segellar en incloure tots els seus llibres [...] dins el volum titulat Llengua abolida [...] Marçal tenia llavors trenta-cinc anys".
"Llegint Desglaç ens adonem de l'autèntic virtuosisme a què ha arribat la poeta, la llengua hi llisca sense necessitat d'arrapar-se a formes mètriques establertes, però també sense renunciar a prendre'n aquelles que li plaguin per adoptar-ne tons ben diversos: del narratiu al paròdic, de l'irònic a l'èpic, o el líric més tràgic, com el que es transmuda en aquesta cobla ausiasmarquiana: "Com l'assaí, que torna al lloc del crim..."."


Panyella, Vinyet. "En el mirall fidel del teu poema". Serra d'or 467, novembre 1998.

""Per tu jo seré el sol i la lluna granada / i una casa sense urc, amb celler, pou i trull", "...per bastir-te una casa que no et segui veles ni rems", exlcama, la poeta, des del desig. Un amor mesquí o escadusser és aquell al qual no cal "dreçar cabana". La gran metàfora de la casa expressa, a voltes la plenitud: "No vull res més: els peus dintre la terra / i el teu amor i el meu fent una casa"; altres vegades, la desolació i el temor a la darrera soledat, com en el poema, corprenedor, "El meu amor sese casa"."
"Maria-Mercè Marçal ha estat una dels poetes que han fet de l'amor l'epicentre de la seva obra. Un amor ple, total, manifestat en la tendresa envers els éssers, però manifestat, també, des del dolor, des de la solitud, des de la incertesa i des dels adéus. La poeta convessava haver "estimat un arcàngel a ple vol".


Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.

"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes. La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta, ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic, la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta, "la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats, llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric, el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna, no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...] En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels fantasmes paralitzadors."
"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració del festí eròtic i amorós, el compromís polític (la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí, al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."
"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com una experiència lúdica. El banquet amorós presideix els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic, deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant), que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...] Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."
"El tercer llibre, Sal oberta (1982) incorpora un altre element important, la sal [...] El volum es desplega en quatre temps, dos dels quals -Freu i Heura- són fonamentals. El primer destapa vint-i-set poemes d'amor i de desamor, mentre Heura poetitza l'experiència de l'embaràs i de la maternitat [...] Els primers poemes de la secció marquen l'oposició entre l'heura i la ruda, dues plantes que repunten el testimoni de dubtes, de l'esciptora davant de la realitat de l'embaràs. Si s'una banda, la llavor sembrada s'arrapava com l'heura (Heura que m'envaeixes el ventre i la follia), el dedins manifesta els seus dubtes davant d'un hoste arribat de cop i sense ambaixaqda. Creix així la possibilitat inversa, el contrapunt de la ruda, herba abortiva, que pren tota la seva força en un dels versos del segon sonet de la sèrie: Ofegaré les rels del gran arbre que et serva. El debat, finalment, es clou al sisè sonet amb el triomf de l'heura: He desat al calaix la ruda. I he afirmat / la deu des d'on s'esbalça la tempesta de l'heura."

"Terra de Mai és el conreu lúdic i travat de la sextina amb les seves recurrències i una estructura de filaberquí obsessiu. Es tracta d'una opció formal, confessada per la pròpia autora, darrere de la qual hi ha el mestratge i el sentit de la investigació de Joan Brossa sobre les possibilitats de la sextina. DEs d'una perspectiva temàtica, el llibre expressa una forta experiència d'amor que, com les anteriors, esdevé fallida. Una relació amorosa entre dues dones que s'omple de sensualitat i d'erotisme. Els poemes inicials esdevenen un festí delerós del sexe i les sextines s'armen d'una fruïció de sensualitat que apura totes les espurnes del plaer. La terra a què es refereix el títol és la geografia d'un  cos femení, el cos de Mai, el nom amb què la veu poètica designa la dona estimada."
"La segona part, La germana, l'estrangera es desplega també en dues direccions en certa manera oposades (En el desig cicatritzat i en l'ombraSang presa). El primer continua l'experiència de l'escriptora a Sal oberta (1972) i es passa de la realitat de l'embaràs a la de la maternitat. Aquella Heura que envaïa el ventre i la follia és ara un cadell enjogassat, manyac i esquerp (...) engendrat amb dolor i parit amb plaer. La seqüència dels poemes emfasitza la meravella d'un prodigi elemental i casolà, viscut amb absoluta intensitat. I en consonància amb les amenaces del mal fat dels volums anteriors, també el discurs poètic parteix d'una situació exultant i de càntic per enterbolir-se, a Sang presa, amb les inquietuds d'averanys poc falaguers."

"Els poemes de Desglaç, escrits entre 1984 i 1988, suposen un gir important [...] Els poemes de la primera secció, Daddy, esrefereixen amb to d'elegia a la mort del pare, bé que amb un gir d'espriritualitat prou qualitatiu"
"Un Desglaç de l'actitud endurida per l'existència  i que troba, en l'àmbit de l'amor, l'escalf d'una relació tan serena i assossegada com la que es presenta en els poemes del tercer apartat del volum, Contraban de llum. Un triomf, potser definitiu, de la llum sobre el neguit de les ombres."


Goujon, Jean-Paul. "De Renée Vivien à Maria-Mercè Marçal". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.

"Mais toute la poésie de Maria-Mercè Marçal ne pourrait-elle pas s'intituler La Passió segons Maria-Mercè Marçal? Et, en fait, son roman constitue aussi un jeu de miroirs. Chercant Renée Vivien, c'est elle-même que, d'une certaine façon, elle chercait."
"Une autre lettre (4 avril 1996) contient une réflexion sur le rôle joué dans sa vie par la poésie: ...il y a déjà sept années que je n'ai pas publié de poésie -sauf des rééditions- e je n'en ai écrit que très peu. Pourquoi? Je vais essayet de t'expliquer ça -c'est, du moins, l'explication que je me donne à moi-même. Tu as dit dans une de tes lettres qu'il y avait parfois quelque chose de tragique dans mes vers. Cette "tragédie", néanmoins, résidait ou réside- plutôt dans l'imaginaire et pas dans la vie "réelle". La poésie mêlait ces deux registres d'une façon de plus en plus invivable. Et menaçait toujouts d'effondrer -ou d'incendier, ou de noyer -tout ce que je bâtissais- ou essayais de bâtir- dans ma vie quotidienne. Ce n'est peut-être pas la poésie, mais, dans mon cas, c'était elle qui m'emmenait sans cesse au lieu -ou plutôt au non-lieu- de la passion. Elle me traînait toujours vers une sorte de lutte avec mon ombre -ou/et avec l'ange- assez cruelle pour moi et pour ceux qui m'entouraient- et à un certain moment j'ai dit: assez! J'ai abandonné cette lutte -mais je ne crois pas que c'ait été une affaire de lâcheté, car il m'a fallu beaucoup d'effort, peut-être de courage... et même quelque peu de générosité. Je ne sais pas... Renée Vivien a joué là un rôle capital, car je l'ai placée entre moi et mon ombre -ou, encore mieux, au lieu de mon ombre- et de l'ange!? Voilà l'histoire du roman!"

"Pour rendre hommage à l'auteur de Terra de Mai, Bruixa de dol, Sal oberta et Desglaç, peut-être n'y a-t-il pas de meilleure façon que de citer deux vers du poète que Maria-Mercè Marçal aimait pardessus tous les autres: Ausiàs March. [...] Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, / servint senyor qui jamés fou vassall. Ce senyor, elle disait que c'était, bien sûr, l'amour; mais c'était aussi la poésie -qui, pour elle, ne faisaient qu'un."


Julià, Lluïsa. "La "Passió segons Renée Vivien" o "la Venus dels cecs"". Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empúries, 1998.

"Llegir en aquests moments la novel.la de Maria-Mercè Marçal basada en la poeta Pauline M. Tarn (Londres 1877 - París 1909), més coneguda amb el pseudònim de Renée Vivien, comporta inevitablement trobar-hi aspectes vitals i literaris de coincidència entre la protagonista i l'autora."
"Renée és la persona que tria un camí difícil, i s'hi manté conseqüent malgrat la pròpia vida; no pacta, sinó que crea la seva llei. I la coincidència entre les dues poetes -la francesa i la ctalana- es fa evident en aquests aspectes centrals: la revolta de la dona i l'amor sàfic [...] les uneix l'actitud davant la literatura: una reflexió personal sense concessions, radical i, per tant, arriscada, massa sovint dolorosa."
"Entre les múltiples referències contextualitzades en la vida i obra de Renée Vivien m'interessa apuntar el mite d'Andròmeda i Perseu; en la versió que dóna Renée Vivien, la donzella no vol ser salvada del drac, no vol ser vinculada ala gesta de l'heroi, conclou Marçal; una opció que lliure la noia/Renée a una situació potser sense sortida, destructiva, però que tractada de forma positiva -situant-la en un nou context en què cada cosa pren una nova significació, operació en què Marçal brilla- coincideix amb la imatge  que la poeta catalana havia incorporat en el seu  pròleg a Llengua abolida, emfasitzada en el títol "Sota el signe del drac"."


Ana M. Moix, Ana M. "Maria-Mercè Marçal", dins el CD Maria Mercè Marçal. Barcelona, Zanfonia/edicions 62, 2000.

"L'amor (els poemes amorosos i eròtics de Maria-Mercè Marçal són de les millors composicions escrites en llengua catalana, i em refereixo tant a les peces sorgides de l'amor heterosexual com de l'amor homosexual; i en aquest apartat cal recordar les memorables composicions de "Contraban de llum", tercera part de Desglaç), les arrels, la lluita contra l'autoritat castradora imposada pels diferents poders que tracten d'asfixiar la llibertat individual (sigui el poder del pare -present sobretot, als poemes agrupats a "Daddy", escrits sota la invocació de Sylvia Plath-, sigui el poder polític que busca la submissió de la col.lectivitat, o el poder de les forces ineludibles: el destí, la mort, el temps...), la maternitat i la identitat de la dona (La germana, l'estrangera), l'amor entre dones com a troballa de l'altre, com a alteritat equivalent al poema i a la vida, tots aquests factors vivencials esmentats conformen, entre d'altres, el material moral que nodreix l'escriptura de la nostra poeta. Tanmateix, exposats així, com una enumeració, desvirtuen una obra poètica que és més que un nucli d'assumptes (per interessants i importants que siguin). Perquè Maria-Mercè Marçal és més que una poeta feminista, més que una poeta compromesa amb les reivindicacions nacionalistes i lingüístiques d'un poble, és més que una poeta femenina exquisidament sensible als sentiments de l'amor, de la maternitat o de l'amistat: és tot això més una voluntat increïblement poderosa encaminada a trobar les paraules, els ritmes, les mètriques, tots els recursos poètics necessaris per donar existència verbal, entitat literària, a tot el que vol expressar."


Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan la seva força i transcendència, més enllà d'una veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en mirall o referència poètica per a tots els lectors."

"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)- [...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana, l'estrangera (1985)."

"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació, de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA