|
Bonnín, Catalina. "La trajectòria poètica de Maria-Mercè
Marçal". Latitud 39, n. 10/11. Mallorca, juliol-octubre 1982.
"Els sonets d'amor [de Sal oberta] duen el títol comú de "Freu".
Aquest, una llenca de mar entre dues terres que s'atraquen i s'allunyen per
la força de la natura (l'atracció de la llum sobre l'aigua,
la força de l'onada, el vent sobre el velam, els ocells marins) és
el marc i el símbol que serveixen d'expressió a aquest amor
primari i instintiu que troba la seva essència en el rebuig de tot
fet cultural o social, i en el quals els amants s'abandonen a un plaer lúdic
i festiu que té la seva finalitat en ell mateix: "Al nou convit, un
envelat de pluja! / Escampats sobre l'herba, pels ravals d'aquest vi, / la
sal del joc i el pebre de l'amor, / i el teu cos i el meu cos recapte de
la festa" (I). Són contínues les referències al rebuig
de la cultura, com una nosa que impossibilita la comunicació ("Quan
et treus les ulletres ets un xiquet nou nat" (V), a la participació
activa dels elements de la natura ("Les falgueres crepiten amb el rou de
la festa", III) a la identificació de l'amor amb la mort ("Acorralat
pel foc -ball de mort nupcial", VIII), a la follia i a l'irracional ("no
veus la lluna amb ulls vermells de sang?", XI), a la violència ("Te
m'he fet presonera. Roda de ganivets / em tatua la pell i la boca del cor",
XI)."
"I com que l'amor és condicionat per la força instintiva de
la lluna i de l'atzar és tan intens com efímer: "Mai no he
cercat de dreçar-li cabana, / a aquest amor, ostatge de l'atzar. /
L'he volgut eix d'un enforcall al mar / sense parets ni tanques ni barana."
Pont, Jaume. "Maria-Mercè Marçal. L'hora
del mirall". Urc, núms. 4-5, 1989.
"Les llunes del seu primer poemari, amb el pes simbòlic de la
tradició i l’arquetip popular, han anat cedint fins a ser substituïdes
pel mirall dels propis fantasmes." "El comentari crític de Cau de
llunes que tot seguit faig arribar al lector fou publicat a la desapareguda
revista Destino el 4 d’agost de 1977".
"Les llunes de Maria-Mercè Marçal. [...] Cau de llunes
es troba dividit en quatre apartats que responen, en línies generals,
a la triple motivació femenina que a títol de divisa programàtica
obre el llibre: a) «haver nascut dona, b) de classe baixa, i c) de
nació oprimida». Un tríptic que desvetlla l’opressió
sexista i conflueix en una rebel·lió única. En aquest
sentit, la vindicació temàtica dels apartats no pot ser més
suggerent: el primer, «Núvols amb corc», esbossa el fet
complicat de detallar el nexe amorós; el segon, «Atzeituní»,
fa referència al context social i polític; el tercer, «Fregall
d’espart», és un decidit al·legat crític sobre
la problemàtica de la dona; mentre el quart, «Cançons
de paper fi», intenta, amb orientacions temàtiques diverses,
retrobar les arrels quasi perdudes de la cançó popular. Aquest
plantejament és el resultat d’una lectura superficial. En una anàlisi
més profunda, Cau de llunes se’ns mostra com una obra concebuda
des de l’hègira llunàtica de William Blake, de qui Maria-Mercè
Marçal reconeix en una nota l’ascendent parcial de Cançons
d’innocència. [...] La innocència o beulah representa la terra
primigènia pura, el lloc on el turmentat esperit humà reposa
i s’il·lumina interiorment: l’estació primaveral, en suma,
on floreixen la innocència infantil, la creativitat, l’esperança
sexual, el desig i la satisfacció sensual. Per a Blake, aquest jardí
primaveral que és l’estat de la innocència es troba sota la
custòdia de les filles de Beulah, les muses de la imaginació
[...] Però encara cal dir –i Maria-Mercè Marçal no ho
ignora– una cosa més del mite de Blake. Les Cançons d’innocència
són inexplicables sense el contrapunt de les Cançons d’experiència,
el seu contrari dialèctic. [...] Sota aquestes premises, Cau de
llunes és un llibre que, concebut des de l’experiència
i el sofriment, es remunta als confins oblidats de la imaginació creadora."
"De sempre, la cançó popular, amb la figura de la dona
com a protagonista central ha girat al voltant de motius amorosos diversos.
En tots aquests motius, però –el plany de la donzella per la infidelitat
de l’amant, la seva absència o separació, les albades, etc.–,
el paper de la dona quedava subjecte al camp d’acció de l’home.
Ara, Maria-Mercè Marçal tracta d’equilibrar els termes. L’habitual
presència passiva de la dona, condemnada a ser habitacle i repòs
del guerrer, esclata en una discrepància actual que reivindica el
paper actiu de la dona dins el si d’una societat masclista. Aquest tema,
amb el suport de la cançó popular, és, sense cap dubte,
una de les realitzacions de més abast que planteja el llibre. D’altra
banda, l’actitud de Maria-Mercè Marçal corrobora la interacció
secular entre la poesia culta i la poesia popular, amb la incorporació
d’elements cultes per part de la tradició popular, o bé, a
l’inrevés, amb el replantejament, l’adopció o revisió
que molts poetes cultes han fet de tècniques, temes i materials populars."
"Cau de llunes suposa –amb zones d’influència directa o
indirecta de Foix, Salvat-Papasseit, Brossa, Martí i Pol, l’herència
de la lírica provençal i trobadoresca, a més de la
ja assenyalada de Blake– una de les experiències més aconseguides
que la poesia catalana ha donat estimulada per les fonts genuïnes
de la literatura popular i les seves zones de sensibilitat universal."
Anglada, Maria Àngels. "Maria-Mercè Marçal: Rima
i ritme". Urc, núms. 4-5, 1989.
"Llengua abolida confirma una fidelitat pel cap baix de quinze anys a
la paraula esdevinguda poema i vida. D’una banda, doncs, no hi ha cap espai
de la vida prohibit a la poesia; i, al costat d’aquest fet, l’autora es
fa seva tota la rica tradició, multicairada, de la poesia. No renuncia
a cap forma, es reconeix en la veu més popular i en la més
artitzada i culta. El seu foc crema amb branques i branquillons d’arbres
de tota mena: flama viva, escalfa i meravella amb espurnes i colors diversos.
El grau d’escalfor, de passió, que sempre és alt, els dóna
unitat. Voldria remarcar tres caires tan sols en el conjunt de l’obra poètica
que ara tenim, reunida, al nostre abast, sense entrar en tot el significat
profund, del qual ella, sortosament, ens dóna els símbols-clau
a la bella i clara introducció «Sota el símbol del drac».
Un tret que m’atreu a través de tota la seva lírica és
el fet que la poeta s’ha fet seva, amb gràcia i erudició
a penes visible, la tradició clàssica; en aquest cas vull
dir concretament els poetes grecs i llatins. I no tan sols perquè
s’hagi sentit impulsada, gairebé obligada, a traduir algun cop la
mordacitat de Semònides o la bonvivialitat d’Alceu de Mitilene. Al
meu entendre, i em puc errar, són ben abellidors el joc i la facècia
de Catul que traspua en alguns poemes amorosos; del Catul tendre i juganer,
quan està en bones relacions amb la seva Lèsbia, no del decebut
i irat amant. El llevant del seu somriure treu el cap en escadussers poemes
breus de Foguera Joana, fent bona companyia a l’espasa de Tirant esdevinguda
instrument de plaer, en els poemes VI, VII i VIII del recull; tombant imprevist,
després del breu camí iniciat amb el deliciós poema
II: «Amic, et citaré al cor d’una petxina. / Petit ocell,
ajoca’t en el pit de l’onada. / Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m
la sal. / I dóna’m també / aquest dolç llangardaix
que em duu follia / quan s’enfila per l’herba. / Ben a pleret, que ens hi
atrapi l’alba.»
Relacionat amb aquesta aprehensió de velles arrels, i amb el gust
i la necessitat de convertir-ho tot en matèria poètica, trobem
un altre tret, potser el més característic: la capacitat
d’innovar a partir d’unes imatges tradicionals i, sobretot, de capgirar-ne
el simbolisme. Ni la seva lluna és pàl·lida Selene
dels romàntics, ni el mirall reflecteix cap llanguiment; ni la terra
s’identifica amb el cos de la dona que ha de ser sembrat. Al contrari, la
dona, activa, treballa la terra, la defensa amb les dents. Aleshores serà
possible de respondre a la crida: «Sembrem-hi la llavor / i el verd
de la tendresa, / el blat de l’enrenou.» Activa, també, en
el combat amorós, en els bells sonets de «Baula», capaç
d’atribuir-se una vella dita: «I l’amor que encertava amb bec de colibrí
/ el moll breu de l’avenc on la raó s’engruna.» Seguint aquest
camí, més endavant, la veu lírica narrarà l’embaràs
amb termes que cap dona no havia emprat fins ara i amb extensió
i profunditat no assolides, si bé no havien mancat esments, més
aviat breus, en Clementina Arderiu i algunes autores russes.
Un tercer tret voldria esmentar: la riquesa de l’estrofisme, la varietat
dels ritmes. És una característica que no sovinteja en la
poesia escrita per dones, precisament. No sempre havia estat així;
per trobar una diversitat que s’hi acosti, encara que no la iguala, em cal
rellegir Gaspara Stampa, una italiana del segle XVI, que amb igual mà
mestrívola confegeix el sonet, el madrigal, la silva i fins i tot
la sextina –en té només una, però molt bella. Maria-Mercè
Marçal, com vol Auden, se submergeix en la difícil diversitat
i accepta el repte de la forma, que, en comptes d’encotillar-la, la impulsa
a la recerca i li augmenta la força de les imatges. El sonet, la
sextina, la cançó de vers curt, l’estrofa sàfica que
divulgà Horaci, els decasíl·labs tan ben escandits:
tria, no de vestits, tan fosos com són amb les paraules, sinó
de les diverses pells amb què aquest pensament tenaç i sorprenent
va mudant; m’agrada més, però, pensar en un «petit ocell»
que triés modulacions vàries pel seu cant. Maria-Mercè
Marçal té l’ofici a cap, com diem a l’Empordà. En aquest
cas, l’ofici de poeta."
Montero i Bosch, Anna. "L'espai d'una llengua abolida". Maria-Mercè
Marçal. Escriptor del mes, «Gener 1995» Institució
de les Lletres Catalanes.
"Bruixa de dol. Aquella lectura em va provocar un fort impacte:
per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com
a pròpia. [...] la seua veu assolirà el que per a moltes dones
és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva:
l’afirmació de la seua identitat de dona. («Jo tinc un nom»,
proclama la divisa que obre Bruixa de dol). [...] És aquesta preocupació
per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l’empeny,
d’una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot
descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment
només es llegia conformisme i submissió; d’una altra, a traduir
autores que «normalment» haurien d’esperar el seu torn, després
dels escriptors, és clar. Pensem en l’antologia de poemes de Clementina
Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette,
Yourcenar, Akhmàtova i Tsvetàieva. La poesia de Maria-Mercè
Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé
són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent
universals (l’amor, la solitud), són resseguits amb una veu que
expressa la vivència femenina d’una manera que, per personal, esdevé
col·lectiva. Al capdavall, la poesia de Maria-Mercè Marçal
parla de la Dona, de les seues (a vegades difícils) relacions amb
ella mateixa i amb el món, amb l’Altra, amb els/les altres, i de
les seues (a vegades, no menys conflictives) relacions amb la paraula.
Aquests elements, però, serien insuficients per explicar el sentiment
de seducció que captiva el/la lector/a dels poemes de Maria-Mercè
Marçal. Cal afegir-hi el domini magistral del vers, l’enorme atractiu
de la seua personal simbologia, d’una gran riquesa sensorial que com en
el tirs baudelerià, envolta, «amb la sinuositat del verb»,
la «voluntat recta, ferma i inamovible» de dotar les dones d’una
veu poètica on emmirallar-nos. La poesia de Maria-Mercè Marçal,
tot convocant els indicis d’una llengua abolida, traça l’espai personal
on els mots lliuren la batalla per redreçar-la."
"L'escriptora Maria Mercè Marçal mor d'un càncer
als 45 anys". Avui, 6 de juliol de 1998.
"L'erotisme, l'amor, la pròpia identitat, la condició de
dona, la maternitat i la mort són alguns dels temes recurrents en
els llibres poètics de Marçal, una autora que ha sabut beure
dels clàssics contemporanis catalans -Salvat-Papasseit, Brossa,
Foix, Rosselló-Pòrcel, Martí i Pol, Vicent Andrés
Estellés, Carner i Arderiu- i espanyols -Garcia Lorca- i de poetesses
estrangeres com Adrienne Rich, Sylvia Plath i Renée Vivien, l'autora
francesa lesbiana que va morir alcoholitzada a París el 1909, la història
de la qual seria recreada per Marçal a la seva monumental novel.la."
Brossa. La Vanguardia, 12-7-98.
“Tenia un optimisme encomanadís” “els seus poemes eren poemes
fets fora del confessionari; avui dia, els poetes més en primera
fila són poetes de confessionari” “si havia de morir qualque poeta,
hauria estat preferible que en morissin d’altres”
Pere Gimferrer. La Vanguardia, 12-7-98.
“Amb Maria-Mercè Marçal despareix la millor dona poeta
que ha tingut la literatura catalana en tota la història”
Miquel Martí i Pol. "Una poeta de gran rigor". Avui, 6
juliol 1998.
"Apreciava i admirava molt la seva poesia: la recerca constant d'una
exigencia expressiva plena de rigor i de voluntat de comunicació.
(...) A més de tot això trobava admirable la seva actitud
vital i la seva sinceritat."
Julià, Lluïsa. "Contra les llengües abolides". Serra
d'or 467, novembre 1998.
"Va escriure una de les obres poètiques més originals i
audaces, que considera experiències vitals radicalment heterodoes
(la maternitat en solitari i l'amor lèsbic) des de la complexitat,
la tendresa i la lucidesa, d'una força i una cohesió inusuals
i, en definitiva, amb un cicle ampli acomplert, acabat, tal com ella mateixo
ho va voler segellar en incloure tots els seus llibres [...] dins el volum
titulat Llengua abolida [...] Marçal tenia llavors trenta-cinc
anys".
"Llegint Desglaç ens adonem de l'autèntic virtuosisme
a què ha arribat la poeta, la llengua hi llisca sense necessitat d'arrapar-se
a formes mètriques establertes, però també sense renunciar
a prendre'n aquelles que li plaguin per adoptar-ne tons ben diversos: del
narratiu al paròdic, de l'irònic a l'èpic, o el líric
més tràgic, com el que es transmuda en aquesta cobla ausiasmarquiana:
"Com l'assaí, que torna al lloc del crim..."."
Panyella, Vinyet. "En el mirall fidel del teu poema". Serra d'or
467, novembre 1998.
""Per tu jo seré el sol i la lluna granada / i una casa sense
urc, amb celler, pou i trull", "...per bastir-te una casa que no et segui
veles ni rems", exlcama, la poeta, des del desig. Un amor mesquí
o escadusser és aquell al qual no cal "dreçar cabana". La
gran metàfora de la casa expressa, a voltes la plenitud: "No vull
res més: els peus dintre la terra / i el teu amor i el meu fent una
casa"; altres vegades, la desolació i el temor a la darrera soledat,
com en el poema, corprenedor, "El meu amor sese casa"."
"Maria-Mercè Marçal ha estat una dels poetes que han fet
de l'amor l'epicentre de la seva obra. Un amor ple, total, manifestat en
la tendresa envers els éssers, però manifestat, també,
des del dolor, des de la solitud, des de la incertesa i des dels adéus.
La poeta convessava haver "estimat un arcàngel a ple vol".
Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil.la".
Homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona,
Empúries, 1998.
"L'any 1989, per fer de pòrtic al volum de poesia completa Llengua
aoblida (1973-1988), Maria-Mercè Marçal va escriure un text
de reflexió literària, Sota el signe del drac [...] Segons
el mateix paper, es tracta d'un cicle poètic desplegat en dues etapes.
La primera, que comprèn de Cau de llunes a Sal oberta,
ve presidida per un esquema triangular de tensió entre el jo poètic,
la lluna i l'ombra: un triangle que sempre remet, en la lluita o en
el festí, a la pròpia solitud. Encarats al jo del poeta,
"la lluna" i "l'ombra" metaforitzen l'antítesi de dos pols oposats,
llum i foscor. La "lluna", imatge recurrent dels tres primers llibres, es
converteix en el símbol d'una feminitat que es reivindica cada cop
d'una manera més conscient i assumida. En una lectura inicial, el
símbol de la lluna remet a paral.lelismes que descansen en la imatgeria
tradicional femenina. Com si fos una dona, la lluna passa per les fases d'un
cicle menstrual i se'ns presenta, en la seva plenitud, com un símbol
lluminós i rodó de maternitat. Vist en sentit històric,
el símbol s'enriqueix amb posat reivindicatiu. La dona, com la lluna,
no ha tingut mai llum pròpia dins de l'univers de la cultura i s'ha
hagut de compondre amb la que rebia del sol, l'astre masculí. [...]
En sentit contrari a la força reivindicativa de la lluna s'aferma "la
imatge de l'ombra", el pol oposat que tanca, amb el "jo poètic", el
triangle en tensió. [...] L'ombra, doncs, es converteix en una geografia
inquieta de neguits i desassossecs, en l'apai del llast, en la
zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de subjecció i dels
fantasmes paralitzadors."
"Aquesta tensió triangular tot just s'insinua als poemes de Cau
de llunes, un llibre que es desplega en tres direccions: la celebració
del festí eròtic i amorós, el compromís polític
(la sèrie de poemes dedicats a Layhret, a Salvador Seguí,
al cop d'estat xilè i a la mort del dictador) i la condició
de la dona (la secció Fregall d'espart, fonamentalment."
"La segona tramesa, Bruixa de dol (1979), intensifica una evolució
que ha guanyat intensitat lírica i una poesia que continua movent-se
entre les tensions oposades de festa i de lluita, de goig i d'ombra. El
llibre torna a asseure's en una cruïlla de tres camins on hi arriben
una agudització de la problemàtica de la dona, el descobriment
un punt angoixat de la solitud i la reivindicació de l'erotisme com
una experiència lúdica. El banquet amorós presideix
els apartats Foc de pales i Foguera Joana on es recullen dues
experiències que, al costat de l'alegria per l'encontre eròtic,
deixen un regust de tristesa als llavis. [...] Les dues experiències
amoroses són separades pels poemes d'un compàs d'espera (Tombant),
que es giren cap a plecs interiors carregats d'ombres i de solitud. [...]
Aquest gest de solitud i de tristesa campa pels sonets de l'apartat Bruixa
de dol, on es multipliquen els miralls, les imatges d'aigua i la consciència
d'obrir-se a nous camins. [...] La bruixa representa el lpoder femení
eliminat de la cultura, la dona forta, amb poders, que els estaments oficials
han lligat, tradicionalment, al perill i als maleficis."
"El tercer llibre, Sal oberta (1982) incorpora un altre element
important, la sal [...] El volum es desplega en quatre temps, dos dels
quals -Freu i Heura- són fonamentals. El primer destapa
vint-i-set poemes d'amor i de desamor, mentre Heura poetitza l'experiència
de l'embaràs i de la maternitat [...] Els primers poemes de la secció
marquen l'oposició entre l'heura i la ruda, dues plantes que repunten
el testimoni de dubtes, de l'esciptora davant de la realitat de l'embaràs.
Si s'una banda, la llavor sembrada s'arrapava com l'heura (Heura que
m'envaeixes el ventre i la follia), el dedins manifesta els seus dubtes
davant d'un hoste arribat de cop i sense ambaixaqda. Creix així la
possibilitat inversa, el contrapunt de la ruda, herba abortiva, que pren
tota la seva força en un dels versos del segon sonet de la sèrie:
Ofegaré les rels del gran arbre que et serva. El
debat, finalment, es clou al sisè sonet amb el triomf de l'heura:
He desat al calaix la ruda. I he afirmat / la deu des d'on
s'esbalça la tempesta de l'heura."
"Terra de Mai és el conreu lúdic i travat de la
sextina amb les seves recurrències i una estructura de filaberquí
obsessiu. Es tracta d'una opció formal, confessada per la pròpia
autora, darrere de la qual hi ha el mestratge i el sentit de la investigació
de Joan Brossa sobre les possibilitats de la sextina. DEs d'una perspectiva
temàtica, el llibre expressa una forta experiència d'amor
que, com les anteriors, esdevé fallida. Una relació amorosa
entre dues dones que s'omple de sensualitat i d'erotisme. Els poemes inicials
esdevenen un festí delerós del sexe i les sextines s'armen
d'una fruïció de sensualitat que apura totes les espurnes del
plaer. La terra a què es refereix el títol és la geografia
d'un cos femení, el cos de Mai, el nom amb què la veu
poètica designa la dona estimada."
"La segona part, La germana, l'estrangera es desplega també
en dues direccions en certa manera oposades (En el desig cicatritzat i
en l'ombra i Sang presa). El primer continua l'experiència
de l'escriptora a Sal oberta (1972) i es passa de la realitat de l'embaràs
a la de la maternitat. Aquella Heura que envaïa el ventre i la follia
és ara un cadell enjogassat, manyac i esquerp (...) engendrat amb
dolor i parit amb plaer. La seqüència dels poemes emfasitza
la meravella d'un prodigi elemental i casolà, viscut amb absoluta
intensitat. I en consonància amb les amenaces del mal fat dels volums
anteriors, també el discurs poètic parteix d'una situació
exultant i de càntic per enterbolir-se, a Sang presa, amb les
inquietuds d'averanys poc falaguers."
"Els poemes de Desglaç, escrits entre 1984 i 1988, suposen
un gir important [...] Els poemes de la primera secció, Daddy,
esrefereixen amb to d'elegia a la mort del pare, bé que amb un gir
d'espriritualitat prou qualitatiu"
"Un Desglaç de l'actitud endurida per l'existència
i que troba, en l'àmbit de l'amor, l'escalf d'una relació tan
serena i assossegada com la que es presenta en els poemes del tercer apartat
del volum, Contraban de llum. Un triomf, potser definitiu, de la
llum sobre el neguit de les ombres."
Goujon, Jean-Paul. "De Renée Vivien à Maria-Mercè
Marçal". Homenatge a Maria-Mercè Marçal.
Barcelona, Empúries, 1998.
"Mais toute la poésie de Maria-Mercè Marçal ne pourrait-elle
pas s'intituler La Passió segons Maria-Mercè Marçal?
Et, en fait, son roman constitue aussi un jeu de miroirs. Chercant Renée
Vivien, c'est elle-même que, d'une certaine façon, elle chercait."
"Une autre lettre (4 avril 1996) contient une réflexion sur le
rôle joué dans sa vie par la poésie: ...il y a déjà
sept années que je n'ai pas publié de poésie -sauf des
rééditions- e je n'en ai écrit que très peu.
Pourquoi? Je vais essayet de t'expliquer ça -c'est, du moins, l'explication
que je me donne à moi-même. Tu as dit dans une de tes lettres
qu'il y avait parfois quelque chose de tragique dans mes vers. Cette "tragédie",
néanmoins, résidait ou réside- plutôt dans l'imaginaire
et pas dans la vie "réelle". La poésie mêlait ces deux
registres d'une façon de plus en plus invivable. Et menaçait
toujouts d'effondrer -ou d'incendier, ou de noyer -tout ce que je bâtissais-
ou essayais de bâtir- dans ma vie quotidienne. Ce n'est peut-être
pas la poésie, mais, dans mon cas, c'était elle qui m'emmenait
sans cesse au lieu -ou plutôt au non-lieu- de la passion. Elle me
traînait toujours vers une sorte de lutte avec mon ombre -ou/et avec
l'ange- assez cruelle pour moi et pour ceux qui m'entouraient- et à
un certain moment j'ai dit: assez! J'ai abandonné cette lutte -mais
je ne crois pas que c'ait été une affaire de lâcheté,
car il m'a fallu beaucoup d'effort, peut-être de courage... et même
quelque peu de générosité. Je ne sais pas... Renée
Vivien a joué là un rôle capital, car je l'ai placée
entre moi et mon ombre -ou, encore mieux, au lieu de mon ombre- et de l'ange!?
Voilà l'histoire du roman!"
"Pour rendre hommage à l'auteur de Terra de Mai, Bruixa de
dol, Sal oberta et Desglaç, peut-être n'y a-t-il
pas de meilleure façon que de citer deux vers du poète que
Maria-Mercè Marçal aimait pardessus tous les autres: Ausiàs
March. [...] Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
/ servint senyor qui jamés fou vassall. Ce senyor, elle
disait que c'était, bien sûr, l'amour; mais
c'était aussi la poésie -qui, pour elle, ne faisaient qu'un."
Julià, Lluïsa. "La "Passió segons Renée Vivien"
o "la Venus dels cecs"". Homenatge a Maria-Mercè Marçal.
Barcelona, Empúries, 1998.
"Llegir en aquests moments la novel.la de Maria-Mercè Marçal
basada en la poeta Pauline M. Tarn (Londres 1877 - París 1909),
més coneguda amb el pseudònim de Renée Vivien, comporta
inevitablement trobar-hi aspectes vitals i literaris de coincidència
entre la protagonista i l'autora."
"Renée és la persona que tria un camí difícil,
i s'hi manté conseqüent malgrat la pròpia vida; no pacta,
sinó que crea la seva llei. I la coincidència entre les dues
poetes -la francesa i la ctalana- es fa evident en aquests aspectes centrals:
la revolta de la dona i l'amor sàfic [...] les uneix l'actitud davant
la literatura: una reflexió personal sense concessions, radical
i, per tant, arriscada, massa sovint dolorosa."
"Entre les múltiples referències contextualitzades en la
vida i obra de Renée Vivien m'interessa apuntar el mite d'Andròmeda
i Perseu; en la versió que dóna Renée Vivien, la donzella
no vol ser salvada del drac, no vol ser vinculada ala gesta de l'heroi,
conclou Marçal; una opció que lliure la noia/Renée
a una situació potser sense sortida, destructiva, però que
tractada de forma positiva -situant-la en un nou context en què cada
cosa pren una nova significació, operació en què Marçal
brilla- coincideix amb la imatge que la poeta catalana havia incorporat
en el seu pròleg a Llengua abolida, emfasitzada en el
títol "Sota el signe del drac"."
Ana M. Moix, Ana M. "Maria-Mercè Marçal", dins el CD Maria
Mercè Marçal. Barcelona, Zanfonia/edicions 62, 2000.
"L'amor (els poemes amorosos i eròtics de Maria-Mercè Marçal
són de les millors composicions escrites en llengua catalana, i
em refereixo tant a les peces sorgides de l'amor heterosexual com de l'amor
homosexual; i en aquest apartat cal recordar les memorables composicions
de "Contraban de llum", tercera part de Desglaç), les arrels,
la lluita contra l'autoritat castradora imposada pels diferents poders que
tracten d'asfixiar la llibertat individual (sigui el poder del pare -present
sobretot, als poemes agrupats a "Daddy", escrits sota la invocació
de Sylvia Plath-, sigui el poder polític que busca la submissió
de la col.lectivitat, o el poder de les forces ineludibles: el destí,
la mort, el temps...), la maternitat i la identitat de la dona (La germana,
l'estrangera), l'amor entre dones com a troballa de l'altre, com a alteritat
equivalent al poema i a la vida, tots aquests factors vivencials esmentats
conformen, entre d'altres, el material moral que nodreix l'escriptura de
la nostra poeta. Tanmateix, exposats així, com una enumeració,
desvirtuen una obra poètica que és més que un nucli
d'assumptes (per interessants i importants que siguin). Perquè Maria-Mercè
Marçal és més que una poeta feminista, més que
una poeta compromesa amb les reivindicacions nacionalistes i lingüístiques
d'un poble, és més que una poeta femenina exquisidament sensible
als sentiments de l'amor, de la maternitat o de l'amistat: és tot
això més una voluntat increïblement poderosa encaminada
a trobar les paraules, els ritmes, les mètriques, tots els recursos
poètics necessaris per donar existència verbal, entitat literària,
a tot el que vol expressar."
Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de
la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El
meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
"Maria-Mercè Marçal no va buscar la diferència ni
l'excepcionalitat. Únicament va voler ser, va voler construir la
seva identitat a partir de la llibertat d'escollir i de viure la plenitud
que sentia. És aquesta llibertat sense traves el que la personalitza
i fa de la seva obra el que és. Però un cop escrita, amb l'autenticitat
i la sinceritat de qui en escriure aboca tota la intensitat interior, l'obra
queda subjecta al coneixement i la descoberta, i aleshores és quan
la seva força i transcendència, més enllà d'una
veu personal i pròpia, esdevé una veu que es converteix en
mirall o referència poètica per a tots els lectors."
"En l'aspecte formal, la seva poesia abraça tant la tradició
popular com la culta. La primera, molt present en els primers llibres -Cau
de llunes (1977), Bruixa de dol (1979) i Sal oberta (1982)-
[...] també la tradició culta -el sonet i el preciosisme de
la sextina- és present en bona part de la seva poesia amorosa, tant
a Sal oberta (1982) com a Terra de mai (1982) i La germana,
l'estrangera (1985)."
"I quan s'analitzi amb profunditat la seva obra -com ja comença
a ser-ho- es farà encara molt més evident aquesta cerca d'identitat
personal que significa la seva obra poètica. Una identitat que passa
per diferents eixos, tres dels quals -l'experiència de la gestació,
de la maternitat i de l'amor lèsbic- tenen, en poesia, una representativitat
especial. En aquests espais d'experiència personal i interior Maria-Mercè
Marçal no renova cap tradició sinó que més aviat
crea -raó de la seva importància- uns referents fins a ella
molt poc transitat en la nostra literatura i, val a dir, en altres literatures."
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
