|
Fragments d'alguns escrits en prosa de Maragall
VERS I PROSA
hem acabat per creure que vers és lo que s'escriu en ratlla separada,
i prosa, en ratlla tirada: i en compte de onar al nostre llenguatge el ritme
natural de l'emoció en què ha nasctu, volem encaixar-lo en el
ritme preconcebut d'uns versos exteriors tant si la nostra emoció interna
hi correspon com si no: volem fer versos, i que estiguin ben fets, i arribem
a agafar la traça de fer-los bé, diguin lo que diguin, i aquesta
és la nostra desgràcia, la falsa poesia.
sempre és mellor un llenguatge natural i viu, sia el que sia, que
no pas un llenguatge mort, bellament embalsamat en versos.
FERMENTUM (27-3-1904)
Sembla que l'amor fermenti amb l'odi, fent-se més actiu: que l'odi
es torni el principi actiu de l'amor. Quina diferència del dolç
suc dels raïms amb el vi! I el vi no és sinó el suc dels
raïms que ha fermentat. I fins el pa, Déu meu! sense el llevat
no té sabor.
DEL LLENGUATGE POÈTIC (1905)
Quan es parla de com ha d'ésser el vers, se'n sol tractar com d'un
artifici voluntari del llenguatge. Segurament pot dir-se com ha d'ésser
una taula: però no com ha d'ésser un arbre; perquè la
taula és un producte del nostre enginy i un pot aprendre a fer taules;
mes l'arbre és un producte de forces naturals independents de la nostra
voluntat.
Certament que es pot apendre a fer versos com un pot apendre a construir
un arbre artificial; però tals versos no seran fills de la poesia,
que és una força natural, no seran el veritable llenguatge po`étic,
i sols hi tindran una semblança superficial, com aquell arbre que
sobreposat a la terra no hi arrela, ni en rep la saba, ni creixerà,
ni fullarà, ni florirà, ni donarà altres fruits, ni flors,
ni branques que aquelles sens vida natural que amb artifici li han sigut
posades. Potser que a primera vista sembli més bell que no pas un
altre eixit de la terra, perquè l'artifici ha pogut posar-hi tantes
fulles i tantes flors i tantes fruites tan ben pintades i tan exteriorment
perfectes com ha volgut: no hi haurà en ell branca seca, ni flor mal
vinguda, ni fruita tarada i fins podrà també fingir la meravella
de viure totes les estacions plegades ostentant ensems fulles d'un tendre
ver primaverenc i flors enceses i fruites del tot madures; mes tot això
no tindrà la virtut de la terra, que, certament, no fa perfets tots
els arbres, ni potser cap de ben perfet, i que sols amb el pausat rodar de
les estacions va traient una a una ses formosures, i cada una sola a son temps,
ara les fulles , ara les flors, ara les fruites; mes que dóna a totes
aquestes coses un ésser que, sense que puga explicar-se, fa, a la
fulla més rebordonida, i a la for menys ben esclatada, i a la fuita
més malurosa, altrament estimades que aquelles tan ferfetes de l'artifici.
D'aquest ésser que no pot explicar-se i tanta virtut té, se'n
diu: vida.
I ¿què pot haver-hi en nosaltres m`és pregon i9 més
substancial que aquest sentiment de la bellesa del món, que és
com la revelació de la seva única essència per les seves
variades formes, i qual florida en paraules és la poesia? ¿Quina
altra cosa podem fer, doncs, sinó com terra que som envers ella, dar-li
pas a través nostre, mig desmaiats de la forta avinguda, que la nostra
naturalesa humana és sovint vas massa frèvol per a contenir-la?
SALUTACIÓ
(Llegit en la vetllada que l'agrupació "Art i Pàtria" donà
a l'Ateneu Barcelonès el 3 de febrer de 1901)
Una cosa és l'egoisme gran dels homes forts que aspiren al continuat
enlairament de la seva individualitat i que tenen força de sobres per
arrossegar cap amunt amb ella tot el que entorn es troba d'enlairable, menyspreant
el que no vol seguir-los: aquest és l'egoisme dels herois que fan
lliurement, alegrement, el bé d'altri de les sobres del seu bé;
d'aquest egoisme naixen els pobles grans. Altra cosa és l'egoisme
mesquí de la impotència, el dels homes que, no tenint prou
força per a enlairar-se, esmercen sos febles braços en mantenir
immòbil el nivell comú perquè ningú pugi més
que ells: aquest és l'egoisme dels covards que fan tristament, hipòcritament,
per por d'una sanció material o moral petrificada, el seu petit bé
individual del que procuren restar del bé d'altri, del bé comú:
d'aquest egoisme petit, n'hi ha molts pobles esmorteïts.
De la correspondència
A JOSEP PIJOAN
Barcelona, 3 de novembre de 1902
El mateix estat d'esperit que es reflecteix en les dues últimes cartes
de vostè és quelcom de meravellós, quelcom de lo que
en diem supraterrè, potser perquè no coneixem encara tot el
misteri que al terra enclou...
30 de maig de 1903
La concepció spinoziana del món (que li agraeixo molt m'hagi
donat abarcada en tan poques paraules, perquè ja em sembla haver llegit
tot Spinoza) és realment d'una grandiositat que el cor s'hi eixampla.
Aquests grans pensadors sempre em fan l'efecte de grans poetes incomplerts,
que tnint una visió de l'ànima del món, però sense
el do de la paraula viva per a dir-la, inventen paraules fosques i turmentadores
de l'enteniment per a donar-se a entendre: substància, atributs, causa,
principi, esperit, matèria, etc. Tot això vol dir realment
quelcom. Però, aquest quelcom la poesia el veu i el diu vivament.
Escolti a Novalis: "La poesia és la realitat absoluta. Aquest és
el germen de la meva filosofia. Quant més poètic, més
ver."
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
