joan maragall

poemes:
poesies
visions & cants
les disperses  
enllà
seqüències  

inèdites  

prosa  

versions

sobre maragall:
vida i obra 
modernisme 
nietzsche - maragall
 
antologia per a
l'escola

pàgina de la uoc sobre
 maragall

pàgina escriptors sobre
 maragall
 



Fragments d'alguns escrits en prosa de Maragall

VERS I PROSA

hem acabat per creure que vers és lo que s'escriu en ratlla separada, i prosa, en ratlla tirada: i en compte de onar al nostre llenguatge el ritme natural de l'emoció en què ha nasctu, volem encaixar-lo en el ritme preconcebut d'uns versos exteriors tant si la nostra emoció interna hi correspon com si no: volem fer versos, i que estiguin ben fets, i arribem a agafar la traça de fer-los bé, diguin lo que diguin, i aquesta és la nostra desgràcia, la falsa poesia.

sempre és mellor un llenguatge natural i viu, sia el que sia, que no pas un llenguatge mort, bellament embalsamat en versos.


FERMENTUM (27-3-1904)

Sembla que l'amor fermenti amb l'odi, fent-se més actiu: que l'odi es torni el principi actiu de l'amor. Quina diferència del dolç suc dels raïms amb el vi! I el vi no és sinó el suc dels raïms que ha fermentat. I fins el pa, Déu meu! sense el llevat no té sabor.


DEL LLENGUATGE POÈTIC (1905)

Quan es parla de com ha d'ésser el vers, se'n sol tractar com d'un artifici voluntari del llenguatge. Segurament pot dir-se com ha d'ésser una taula: però no com ha d'ésser un arbre; perquè la taula és un producte del nostre enginy i un pot aprendre a fer taules; mes l'arbre és un producte de forces naturals independents de la nostra voluntat.
Certament que es pot apendre a fer versos com un pot apendre a construir un arbre artificial; però tals versos no seran fills de la poesia, que és una força natural, no seran el veritable llenguatge po`étic, i sols hi tindran una semblança superficial, com aquell arbre que sobreposat a la terra no hi arrela, ni en rep la saba, ni creixerà, ni fullarà, ni florirà, ni donarà altres fruits, ni flors, ni branques que aquelles sens vida natural que amb artifici li han sigut posades. Potser que a primera vista sembli més bell que no pas un altre eixit de la terra, perquè l'artifici ha pogut posar-hi tantes fulles i tantes flors i tantes fruites tan ben pintades i tan exteriorment perfectes com ha volgut: no hi haurà en ell branca seca, ni flor mal vinguda, ni fruita tarada i fins podrà també fingir la meravella de viure totes les estacions plegades ostentant ensems fulles d'un tendre ver primaverenc i flors enceses i fruites del tot madures; mes tot això no tindrà la virtut de la terra, que, certament, no fa perfets tots els arbres, ni potser cap de ben perfet, i que sols amb el pausat rodar de les estacions va traient una a una ses formosures, i cada una sola a son temps, ara les fulles , ara les flors, ara les fruites; mes que dóna a totes aquestes coses un ésser que, sense que puga explicar-se, fa, a la fulla més rebordonida, i a la for menys ben esclatada, i a la fuita més malurosa, altrament estimades que aquelles tan ferfetes de l'artifici. D'aquest ésser que no pot explicar-se i tanta virtut té, se'n diu: vida.

I ¿què pot haver-hi en nosaltres m`és pregon i9 més substancial que aquest sentiment de la bellesa del món, que és com la revelació de la seva única essència per les seves variades formes, i qual florida en paraules és la poesia? ¿Quina altra cosa podem fer, doncs, sinó com terra que som envers ella, dar-li pas a través nostre, mig desmaiats de la forta avinguda, que la nostra naturalesa humana és sovint vas massa frèvol per a contenir-la?


SALUTACIÓ
(Llegit en la vetllada que l'agrupació "Art i Pàtria" donà a l'Ateneu Barcelonès el 3 de febrer de 1901)

Una cosa és l'egoisme gran dels homes forts que aspiren al continuat enlairament de la seva individualitat i que tenen força de sobres per arrossegar cap amunt amb ella tot el que entorn es troba d'enlairable, menyspreant el que no vol seguir-los: aquest és l'egoisme dels herois que fan lliurement, alegrement, el bé d'altri de les sobres del seu bé; d'aquest egoisme naixen els pobles grans. Altra cosa és l'egoisme mesquí de la impotència, el dels homes que, no tenint prou força per a enlairar-se, esmercen sos febles braços en mantenir immòbil el nivell comú perquè ningú pugi més que ells: aquest és l'egoisme dels covards que fan tristament, hipòcritament, per por d'una sanció material o moral petrificada, el seu petit bé individual del que procuren restar del bé d'altri, del bé comú: d'aquest egoisme petit, n'hi ha molts pobles esmorteïts.


De la correspondència

A JOSEP PIJOAN

Barcelona, 3 de novembre de 1902

El mateix estat d'esperit que es reflecteix en les dues últimes cartes de vostè és quelcom de meravellós, quelcom de lo que en diem supraterrè, potser perquè no coneixem encara tot el misteri que al terra enclou...


30 de maig de 1903

La concepció spinoziana del món (que li agraeixo molt m'hagi donat abarcada en tan poques paraules, perquè ja em sembla haver llegit tot Spinoza) és realment d'una grandiositat que el cor s'hi eixampla. Aquests grans pensadors sempre em fan l'efecte de grans poetes incomplerts, que tnint una visió de l'ànima del món, però sense el do de la paraula viva per a dir-la, inventen paraules fosques i turmentadores de l'enteniment per a donar-se a entendre: substància, atributs, causa, principi, esperit, matèria, etc. Tot això vol dir realment quelcom. Però, aquest quelcom la poesia el veu i el diu vivament. Escolti a Novalis: "La poesia és la realitat absoluta. Aquest és el germen de la meva filosofia. Quant més poètic, més ver."


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA