modernisme
noucentisme
bibliografia
MODERNISME
"El modernisme és el procés de transformació de
la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista
en cultura nacional i moderna." (Marfany, HLC, 77)
"El gener de 1891 [havia nascut el 81], la revista apareix amb el títol
escrit "L'Avenç" i comença a introduir unes reformes ortogràfiques
que de seguida causen un considerable aldarull; i el maig de 1891, "L'Avenç",
constituït en empresa editorial per Massó i Casas, publica
l'Ensayo de gramática del catalán moderno de Fabra. Són
els inicis d'una reforma ortogràfica que culminarà el 1893
amb l'adopció d'unes agosarades regles, de les quals les Normes
del 1913 seran bàsicament una versió edulcorada. L'impuls
i la justificació d'aquesta campanya de reforma lingüística
són clarament modernistes: convertir el català en una llengua
moderna, capaç de ser usada com a vehicle lingüístic
normal en totes les manifestacions d'una societat desenvolupada. (Marfany,
HLC, 80-81)
"Aquest senyal de modernisme va acompanyat d'altres. Les veus més
influents de la revista els anys 1891 i 1892 són la de l'esmentat
Cortada i la d'un nou vingut, Raimon Casellas, que s'hi encarrega de la
crítica d'art. Tots dos duen a "L'Avenç", una inusitada agressivitat,
una manca total de concessions als valors establerts i un menyspreu olímpic
per la cultura catalana coetània, la qual qualifiquen repetidament
de "mansa", "casolana", "rància" i "antiquada", és a dir,
regionalista i tradicionalista. A això hi contraposen el modernisme."
[...] "En el curs de 1893 hi atacaran, amb increïble violència,
totes les valors consagrades de la literatura, l'art i la música
catalanes, i el catalanisme polític i totes les seves institucions,
i introduiran a Catalunya les darreres "quimeres contemporànies",
les novetats del panorama cultural europeu: Ibsen, Nietzsche, Maeterlinck,
la wagnerolatria, César Franck i la música de l'escola franco-belga,
el simbolisme poètic, l'engouement anarquista. La ideologia subjacent
a tot això és el modernisme pur. Brossa i Cortada no es miren,
personalment, totes les novetats amb els mateixos ulls: ells són
més aviat partidaris del vitalisme exaltat i l'individualisme extrem
d'Ibsen i Nietzsche, més que no del simbolisme i l'esteticisme decadent."
(Marfany, HLC, 81)
El 1892 es reuneixen diverses entitats i redacten les Bases de Manresa,
que suposen un primer intent de posar límit a les relacions de Catalunya
amb Espanya. Les Bases són un clar pas del regionalisme al nacionalisme.
Vegem dues de les bases:
"La llengua catalana serà l'única que, amb caràcter
oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d'aquesta
regió amb el Poder central" (Base 3a.).
"Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior:
per tant, dictarà lliurement les seves lleis orgàniques;
tindrà cura de la seva legislació civil, penal, mercantil,
administrativa i processal; de l'establiment i percepció d'impostos;
de l'encunyació de moneda, i tindrà totes les demés
atribucions inherents a la sobirania que no corresponguin al Poder central
segons la Base primera". (Base 6a.).
"els modernistes no eren més que els hereus del catalanisme esquerrà
i regeneracionista de Valentí Almirall." (Marfany, HLC)
Vegem un fragment de l'article "El nou autonomisme català" d'Alexandre
Cortada (publicat a L'Avenç el 1983) en el qual oposa el nacionalisme
al regionalisme imperant:
"No és prou escriure en català, com s'ha fet fins ara:
és necessari ficar dins dels nostros escrits, siguin novel.les,
siguin poesies, siguin crítiques, siguin gramàtiques, siguin
històries, el sentiment català i l'esperit de llibertat i
d'emancipació. No esperem pas res de l'Estat, perquè tot
lo que aquest toca ho falseja: fer-nos-ho nosaltros mateixos, procurant
realitzar cadascú, en el círcol de la seva vida, tot l'emancipacionisme
possible. Aixins anirem realitzant la deslliurança en la nostra
consciència, i després aprendrem de portar-la als fets reals
de la vida pública. I el dia que logrem obtenir la nostra independència,
amb l'exercici racional de la voluntat que s'haurà fet durant la
lluita ja saber ser un poble lliure.
"Si nosaltros arribem a realitzar la llibertat dintre de nosaltros
mateixos, sigui com a individus, sigui com a poble, poc costarà
d'obtenir-la dels poders externs. A aconseguir, doncs, de nosaltros mateixos
l'aspiració als ideals autonòmics és a un havem d'anar
ara per ara, i no ens preocupem gaire del nombre que puguem ser en la nostra
campanya, perquè davant d'uns quants decidits en practicar un ideal
noble, gran i regnerador, el nombre no té cap força i acaba
per ser emportat."
"El que cal destruir, però, és molt clar. Basta llegir
els articles de "L'Avenç" o els de Maragall: el caciquisme, el centralisme
ofegador, el triomfalisme provincià, l'endarreriment científic
i cultural, l'academicisme artístic, el romanticisme nostàlgic
i tronat de la Renaixença i els Jocs Florals." "Els "modernistes"
volen convertir Catalunya en un país "modern" i culte." (Marfany,
Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975, p.
41 i 42)
"Amb el modernisme el teatre català queda incorporat al teatre
europeu. Els autors continentals d'èxit, els importants i els superflus,
són traduïts amb una regularitat impensable uns anys abans.
El camí invers és, certament, menys habitual [...] Amb tot,
són diversos els autors que salten les fronteres polítiques
i lingüístiques i es fan conèixer nord enllà.
Hem esmentat els casos de Guimerà i d'Iglésias." (Fàbregas,
Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà,
1978)
"Raimon Casellas, que, per raons personals, s'ha separat de "L'Avenç",
esdevé crític d'art de "La Vanguardia" i hi continua, amb
renovada força, la campanya modernista en defensa de les novetats
artístiques importades per Rusiñol i Casas des del 1889 i
contra l'art acadèmic." (Marfany, HLC, 82)
"Joan Maragall, es posa a publicar en el "Brusi", a partir del setembre
de 1892, uns sorprenents articles. [...] Maragall confessa que es proposa
de dur la confusió als lectors del "Diario", de fer trontollar les
seves arrelades conviccions i d'incitar-los a l'audàcia intel.lectual."
(Marfany, HLC, 84)
"L'art com a passió i l'art com a rebel.lió: aquesta doble
concepció serà una característica essencial del moviment
modernista." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona,
Curial, 1975, p. 22).
"L'obra artística és el recipient i la cristal.lització
de l'obra vital; per al modernista l'obra d'art primigènia, única,
és la pròpia vida. Els artistes de la vida (1898), titula
Felip Cortiella una de les seves peces teatrals on aquesta proposta pren
la concreció d'una tesi" (Fàbregas, "Pròleg").
Desembre 1893 Desapareix "L'Avenç". Poc després es funda
"Catalònia".
Brossa, Iglésias i Coromines funden el grup Foc Nou i el Teatre
Independent. "Les activitats revolucionàries del grup foren concebudes
bàsicament com a educadores -encara que l'acció pròpiament
política, com els discursos i la redacció i distribució
de proclames clandestines, no fou pas menyspreada-: representacions populars
de teatre, conferències en centres obrers, articles teòrics
a "Ciencia Social". Un dels seus objectius fou la catalanització
cultural de l'obrerisme." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme.
Barcelona, Curial, 1975, p. 25-26)
"a les darreries de 1904 el modernisme torna a quallar en una actuació
col.lectiva, com ho havia estat el 1893 i altre cop el 1898: el 12 de novembre
apareix el primer número d'"El Poble Català" (pocs mesos
després de l'escissió de la Lliga), que, durant el primer
any i escreix de la seva existència, abans d'esdevenir el diari
del nacionalisme d'esquerra, és un setmanari literari i cultural.
"El Poble Català" representa la reconstitució d'un front
modernista" (Marfany, HLC)
"Tornem a trobar aquí totes les idees clau del modernisme de
1893
Hi escriuen Alomar (que parla de futurisme, per fugir de la identificació
del terme modernisme amb l'estil decoratiu modern), i també Eugeni
d'Ors.
Noucentisme
"L'atac més frontal i coherent contra el naixent modernisme va
ser la famosa conferència de Torras i Bages al Cercle de Sant Lluc
de l'1 de març de 1894, la qual va ser objecte d'especial publicitat
a "La Renaixensa", on Prat de la Riba va publicar-ne una ressenya molt
llarga i molt elogiosa." (Marfany, HLC). És el pas del catalanisme
nacionalista d'Almirall, de Brossa i Cortada al catalanisme regionalista
de La Lliga.
La tradició catalana és un recull d'articles de Torras
i Bages a partir de 1887 "amb l'objecte de contrarestar l'efecte produït
per l'aparició de Lo catalanisme, l'obra on Valentí Almirall
donava la seva versió progressiva i liberal del renaixement català."
(Torras i Bages. "El programa...").
A principis de 1906 [...] Eugeni d'Ors, comença a col.laborar
a diari a "La Veu de Catalunya", l'òrgan de la Lliga Regionalista,
fundada el 1901.
"L'essència del noucentisme cal cercar-la, doncs, fora de la
literatura mateixa, en la delineació d'una política cultural
subordinada a la política general de la Lliga. Era l'acceptació
d'aquesta subordinació que qualificava per a l'ingrés en
els rengles noucentistes, i la resistència que n'excloïa."
"L'aliança dels intel.lectuals amb la Lliga Regionalista i la versió
retallada i edulcorada del modernisme que constitueixen els trets distintius
del noucentisme s'havien anat preparant ja des de feia algun temps. Els
nuclis originaris del moviment eren dues revistes i els grupets, en part
coïncidents, de joveníssims intel.lectuals que les animaven:
"Universitat Catalana" i "Catalunya" [...] apareguda, amb periodicitat
variable, entre el gener de 1903 i el maig de 1905 i dirigida per un adolescent,
Josep Carner, era animada per un grup més reduït i homogeni
d'universitaris catòlics, procedents de les Congregacions Marianes
i la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada l'abril
de 1899 sota els auspicis de Torras i Bages" "aprofundint i perfeccionant
el precedent creat per Ruyra a "La Veu de Catalunya" el 1898, vestiran
el catalanisme tradicionalista i confessional d'un ropatge refinadament
modern, aprofitant de les modes literàries del moment tots els elements
formals que siguin compatibles amb l'ortodòxia catòlica i
el conservadorisme més aquilotat: el pre-rafaelitisme, amb totes
les seves connotacions religioses, els aspectes més superficials
del simbolisme, buidat dels continguts decadentss i antisocials [...] La
virada de la moda cap al classicisme afavorirà aquesta operació."
Costa i Llobera, Joan Alcover "Aquests personatges, tots dos molt conservadors
i, naturalment, catòlics, i conreadors d'una literatura que, com
va remarcar Joan Fuster, té les seves arrels en la preceptiva d'institut
i seminari, venen a afegir-se a Ruyra com a models d'una literatura alhora
moderna i conservadora: Alcover -i el ja prou conegut a Barcelona Oliver-
pel seu domini de la mètrica i la musicalitat simbolistes; Costa,
per la seva elegant catalanització del classicisme i, especialment,
l'horacianisme." (Marfany, HLC, 132 ss)
"el Noucentisme és el moviment cultural que tradueix el triomf
de la Lliga com a partit hegemònic del catalanisme -o sigui, la
identificació de catalanisme i conservadorisme- i la submissió
dels intel.lectuals a les directrius d'aquest partit -o, si voleu, l'acceptació
d'un dirigisme cultural." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme.
Barcelona, Curial, 1975, p. 33).
"La burgesia, i el seu cap visible i ordenador, Enric Prat de la Riba,
imposa la seva escala de valors; Eugeni d'Ors, investit d'ideòleg,
proclama urbis et orbis que cal donar una mà de pintura a la cara
de Catalunya, deixar-la presentable, vestir-la de civilitat (un concepte
aquest, que vol resumir tota una forma de comportament i, fins i tot, una
ètica). Aquest canvi ideològic en les altures es concentra
en un nou moviment, el noucentisme. El noucentisme és disciplinat,
així com era anàrquic el modernisme; refusa les superfícies
aspres i escull les llises, prefereix [...] els despatxos dels dirigents,
enlloc [...] del traqueteig de les màquines a les naus fabrils;
imposa el coll dur i la corbata i prescriu la brusa: li escauen més
els perfums de les dames, les joies, els sonets, que no pas la suor popular,
la faixa i la barretina, els poemes monumentals." (Fàbregas, Xavier.
Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"el noucentisme imposa uns gustos, dicta uns anatema, i transforma
la faç del teatre català. Així pren cos la comèdia
ciutadana, els fabricants educats i sensibles comencen de passejar-se peles
escenaris amb una gran delicadesa, i les tintes tèrboles, a les
quals els modernistes havien estat tan afeccionats, són proscrites
com a cosa de gent poc fina."
"Josep Canals, a partir de Romea, va estendre el seu control sobre
altres teatres de Barcelona. El seu ascendent sobre els autors fou enorme,
i el fet que ell rebutgés una comèdia significava tenir tancades
les boques dels escenaris més importants." (Fàbregas, Xavier.
Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Puig i Ferreter [...] es revela contra aquella situació amb
un sarcasme; amb la farsa en un acte Un home genial (1921). L'home genial
no és més que l'empresari, un individu baix de sostre, mesquí,
que mena el teatre segons els seus interessos immediats. Cristòfol
Folldringant, l'empresari, s'expressa així: "Perquè, ¿què
en farem d'aquests joves poetes, pensadors filòsofs? En sa vida
faran una obra que arribi a les cinquanta. Tot són símbols,
lirismes, filosofia i altres galindaines. Bah, bah, bah! La gent s'hi avorreix
amb tot això."
"És Cristòfol Folldringant una rèplica cruel i
caricaturada de l'empresari Josep Canals? Si és així, cal
convenir que la venjança de Puig i Ferreter fou sagnant, ja que
aconseguí que Un home genial pugés a l'escenari de Romea.
Aquest és el comiat de Puig i Ferreter dels nostres escenaris" (Fàbregas,
Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà,
1978)
El noucentisme, escanya el modernisme. Vegeu la definició que
el diccionari Fabra fa del modernisme: "MODERNISME. [...] Afecció
excessiva a les tendències, gusts, etc. moderns, esp. en art i literatura."
Josep Maria Llompart (Paisatges del Romanticisme al Noucentisme. Mallorca,
Moll, 2003) atribueix aquests termes al Modernisme: "desgavell", "rauxa",
"anarquia", "exaltació de l'individualisme", "confús", "confusionari",
"caòtic", "contradictori", "anticastís", "antipairalista",
"vigorós", "vital", "nòrdic", "arrauxat", "genialoide", "nietzscheà",
"ibsenià", "irracional", "vagarós", "dionisíac". Al
Noucentisme li aplica paraules com: "mediterrani", "racional", "cientifista",
"ordenador", "humanístic", "endreç", "pulcritud", "equilibri",
"ordre", "rigor", "bellesa", "apol.lini".
Marfany apunta la necessitat d'"abordar la veritable qüestió
de fons; que la interpretació tradicional del Modernisme i el Noucentisme,
de la història cultural catalana a començos de segle, és
greument falsa i inexacta". Tothom sap que a principis dels noranta
"L'Avenç" ja comença a introduir una reforma ortogràfica
"que culminarà el 1893 amb l'adopció d'unes agosarades regles,
de les quals les Normes del 1913 seran bàsicament una versió
edulcorada".
Si ens demanem per què encara dura aquesta interpretació
falsa potser trobem la resposta en aquestes paraules de Josep Palau i Fabre:
"Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència
del Noucentisme". "El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra
societat que encara dura". Aquesta és la qüestió: no
és un tema de passat, sinó d'ara, de futur. "El Noucentisme
ens presenta una Grècia apol.línia, sense dionisisme". "En
defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament,
la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés,
de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa
i del nostre comportament, que són segurament més poderosos
que els aspectes clars, quedaven eliminats". El Modernisme, fa viure plegats
Apol.lo i Dionís, com l'antiga Grècia, com Nietzsche, com
Miquel Bauçà... És tasca del Noucentisme, que encara
dura, foragitar Dionís; és el retorn al platonisme, al cristianisme,
al dualisme (real/aparent, cos/ànima, bo/dolent...).
"el seu petit caliu [del modernisme] no es perdrà del tot: a
través de personatges com Salvat-Papasseit enllaçaran directament
amb el moviment d'avantguarda." (Marfany, HLC)"El modernisme es pot inserir
en una línia que, arrencant del Romanticisme, culminaria, de fet,
en l'experiència avantguardista del primer terç del segle
XX. Es tracta d'una línia caracteritzada per la ruptura o enfrontament
entre l'artista i la societat, trajectòria momentàniament
suspesa pel Noucentisme, que col.locaria entre parèntesis aquest
fet conflictiu". (Carbonell).
Bibliografia
Bou, Enric. "La poesia modernista". Història de la literatura
catalana. Fascicles de l'Avui. E. 62 i E. Orbis, 1989.
* Brugués, Joan et al. El modernisme. Una visió interdisciplinària.
Barcelona, Graó, 1995.
Carbonell, A. i altres. Literatura catalana. Dels inicis als nostres
dies. Barcelona, Edhasa, 1979.
Castellanos, Jordi. "La poesia modernista". Història de la literatura
catalana 8. Barcelona, Ariel, 1986.
Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona,
Millà, 1978.
Fàbregas, Xavier. "Pròleg". El teatre modernista. Barcelona,
Ed. 62/la caixa.
Llompart, Josep M. Paisatges del Romanticisme al Noucentisme. Mallorca,
Moll, 2003.
* Marfany, Joan Lluís. "El modernisme", Història de la
literatura catalana 8. Barcelona, Ariel, 1986.
Marfany, Joan Lluís. "La primera novel.la modernista. Notes sobre
Els sots feréstecs" Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial,
1975.
inici
Pàgina de
presentació MAG POESIA
|