POESIES INÈDITES I NO RECOLLIDES EN VOLUM

  A UNS MÚSICS QUE VAN PEL CARRER

Aneu pels carrers - ritmant alegria.
La gent que us escolat - de lluny i de prop
acompassa els passos - a la melodia,
    pensaments i tot.
Passeu invisibles: - les notes alegres
se'n van a l'atzar - de les cantonades,
llunyanes, properes, - i tral.larejades
    com irresistibles.
Trencant un carrer - sortiu trascantó:
sou cegos, sou coixos, - sou desgraciats.
El passant que us topa - us dóna un diner
i mitja rialla... - i ja us té oblidats.

(1897)


PER TU PLORO
(sardana)

Anem a la muntanya - que ara ve el bon temps;
ve la Primavera, - ve la Primavera,
la-larala-la-la-la-la,
hores d'alegria, hores de tristor.
Ai del qui se'n va i no tornarà!
També més ai! del qui perd l'amor!
La-la-la.
També més ai! qui perd l'amor!

    Adéu, rosa d'abril!
    Adéu, rosa encarnada!
    Demà, lluny del teu roser,
    d'enyorament me moriré.

Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.

Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar mellor.
La-larala-la.

 (1902)


LA NOSTRA BANDERA

Alcem els cors, que ja tenim bandera
enarborada sota el nostre cel.
En nostres mans ha nat com rosa vera,
la flor en l'espai, pro en nostre pit l'arrel.

Els bells colors ha desplegat en l'aire,
l'amor hi lluu en l'or barrat de sang,
escampa arreu la poderosa flaire
amb què reneix un poble fort i franc.

Agermanats per ella en pau i en guerra
marxem units per viure i per morir.
Santa és ta causa, catalana terra;
bell és el seny en què ha volgut florir.

Oh, Catalunya! nostra mare aimada.
Viurem fidels al seny del teu amor.
Si cal morir servant la flor sagrada,
caurem contents bo i estrenyent-la al cor

(Joventut, 21 maig 1903)


LA GINESTA

(Ja de petit [...] aquella olor de ginesta em feia olor de Catalunya; què hi fareu? Era catalanista de la ginesta. [...] Ja podeu desar tots els vostres arguments. Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta)

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu's-e com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor  de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.

(Il.lustració Catalana, 29 maig 1904)


A APEL.LES MESTRES

Al matí el ram d'anit encara encès
amb noves flors m'han enjoiat el dia.
Poeta, grans mercès,
a vós i a vostra dolça companyia.

(1908)


LA CASCADA DE LUTOUR

¿Veus, endins la selva obscura,
una tofa de blancura
bellugant-se entre els avets?
Ella és, que va atansant-se,
ella és, que ve posant-se
sos penjolls i collarets.
Mira-la com ja s'avança.
¿No la veus que ve, que dansa
tota nua, tota blanca,
tota sola entre els avets?
Ja és aquí; i s'adreça al caire
del penyal i es llença al fons;
la corona li va en l'aire
collarets de caire en caire
desgranant-se a rodolons.
I ella canta i salta i grua
per damunt la roca crua;
tota blanca, tota nua,
tota escuma avall al fons.
Ja és al fons i estira els braços,
i després obre els ulls verds.
Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Salta, filla; canta, canta.
Tu no saps, ni sabràs mai,
com t'assembles, oh cascada!,
a una flor ben esclatada,
a una nit molt estelada,
a una dona molt amada
i al meu cor en son esplai

(Cauterets, 1 agost 1911)

DIMECRES DE CENDRA

Oh, Dimecres de Cendra que estens
     tes boires rosades
damunt la ciutat dels meus pensaments,
com damunt de l'altra de vies poblades!
En aquesta alguns raigs somrients
     del sol de febrer
     posen alegria.
Mes boires somriuen, passades també,
     d'un raig de poesia.

ÉS aquell etern tornar a començar,
és la joventut sempre renovada.
De dins la boirina del massa pensar
     salta una paraula
     tota il.luminada
amb un sentit nou: la boira es desfà,
tot el pensament reprèn arrencada;
aquesta paraula un dia et pendrà
a tu, també a tu, veient-la estampada;
i a tos ulls sorpresos també brillarà
en aquell moment com tot just creada.
Seré jo que hauré entrat de traïdor
dins de casa teva quan menys te'n temies,
i que m'hauré estat allà en la foscor
     per dies i dies,
fins que una vegada, veient-te tot sol
en la teva cambra reclòs en tristesa,
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te'm ficaré als ulls, te'm ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t'entrarà, donant-te la vida amb la mort.

(1911)


De la correspondència

A   LOLA GRAU
(Néta dels propietaris de la masia La Figuera del Montseny, on Maragall passà alguns dies amb Josep Pijoan)

     I

Quan la Lola a mi m'escriu,
sento el cant de la perdiu,
veig la llum de les muntanyes
i començo a somiar
unes coses més estranyes!
Somio que vaig tot sol
volant pel vent que m'empeny,
i que arribo aquí al Montseny,
trobo una perdiu que canta,
pro que canta que m'encanta;
que l'agafo i me l'enduc.
La tenia dintre una g'àbia
i després, tot d'un plegat,
la perdiu se'm torna Lola.
I quan l'obro compassiu
se'm torna a tornar perdiu
i bo i cantant vola, vola...
Al Montseny jo vull tornar
per a sentir-la cantar
i collir-li una viola.


     III
Per la Lola

Al peu de les teves lletres,
que fan olor de maduixes,
m'has pintat un maduixer.
Ai, filla, no en passis ànsia,
que al meu jardí el plantaré!
Jo de dos jardins sóc amo,
un que es veu i un que no es veu,
i en aquest és on jo planto
les mates de més bon preu.
Treu uns brots que no ho diries
i unes flors de molta olor...
M'hi recreo tots els dies,
però només hi entro jo.
Doncs allí anirà a parar
el maduixer de la Lola.
I si arriba a maduixar,
les maduixes que farà
seran per tu tota sola

     Don Joan



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA