(Inca, 13.2.1954)

Del 1978 al 1986 pertany al col·lectiu “Tasller Llunàtic”, on col·labora a “El Correu de Son Coc” (del número 2 al 8) i a diverses accions i publicacions: “Pentinant Venus” (juny 1981 al Palau Solleric), “Bataille pour l’érotisme” (1981), “Vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs” (1985).


“La poesia mai no és necessària: és sempre imprescindible.”
(Diari de Balears, 21 d’octubre del 2006)


“la cosa que em va obrir moltes perspectives, tant literàries com d’altre tipus, va ser el coneixement de l’obra d’en Joan Brossa [...] Em va permetre, per exemple, acostar la literatura, o la poesia, a les coses més properes i més quotidianes, a tot allò que ens envolta cada dia. I em va ensenyar a escriure sense retòria, d’una manera clara i concisa”.
(Llegir. Revista de llibres i cultura. N. 24, setembre de 1999



bèsties domèstiques
auditoria
suite mínima
campana incerta 
tatuatge
el seny del lladre
viatge al cor
escapulons d'ungla
el seny del foll
natures mortes
d'ofici botxí  
botí d'estiu    
naufràgils    
la terra borda    
l'alguer    
sidi bu-said    
cremen les paraules    
la memòria del mamut    
cartes de navegació dels mars del Sàhara    
autoretrat en obres    

el cel de l'infern

altres

 

bèsties domèstiques
 

RATA DE SAGRISTIA

És l'hòstia. Catequista i escolà,
l'animal braveja i fa ostentació
de devoció però mai no li donis
l'esquena. Segueix la missa en llatí
i viu de les confessions.
 

RATAPINYADA SCHREIBER
RATAPINYADA NATTERER
RATAPINYADA BECHSTEIN

Socis de Schreiber, Natterer i Bechstein
& Co. Ltd. Inversions immobiliàries.
Especulacions en borsa. Or i petroli.
Diamants i armament. Hipoteques i préstecs.
Usura i bancs de sang. Plasma.
 
 
bricolag-à-trois
1992. Poesia objectual (15 exemplars)


40 de febre
1993. Carpeta-text.

auditoria
 

Ho confés: som un lladre.

He robat una vida 
a un tipus covard
i malaltís que es diu
lluís maicas.
 

VEREDICTE

Vostè té un ou nial.
 

*

Un cop feta 
l'autòpsia,
l'scanner
ha detectat
un error
en un dígit
del codi de barres
del fetge.
 

*

Amb un ou es poden fer
meravelles.
El blanc té una textura
i una viscositat
perfectes
per untar un cos
i donar-li massatges.
 

PERRUQUERIA

Tenyir
Rentar
Tallar
Marcar

Bigudí
al pubis.
 

DEPILACIÓ

De primer, la rota arreu
deixant de banda vores
i mostatxeres. Després, amb
precisió de cirurgià, eixarm
la brossa que brosta vora 
el solc. Finalment, unt 
de massatge la pell teba
i don per acabada la feina.
 

          PER
Amb l'escapció del vencís
feu una trunyella de corda. 
Lligà fermament els canells
i li aplicà una lavativa
de llet calenta.
          VERS
 

*

Necessitaré: dos metres de corda
suau, dues corbates velles de seda,
una corretja de cuiro i un ciri
gruixat. Roba ampla i bena blanca.
 

*

Ensum el grum, el llevat agre,
la leucorea del teu buc calent.

Verrim a tast regales xopa,
i el xap s'encén com l'estopa.
 

*

No és pas casualitat
que molt sovint
els penis
tenguin forma
de preservatiu.
 

*

En certa manera, la mort
del mestre revifà l'escola.
Es declarà el dia festiu
i ens n'anàrem a jugar a u
soldat segur i dos encalçar
el moix a la plaça del poble.
 

PROHIBICIÓ

La delegació del govern
central ha prohibit
expressament
a les drassanes de Ciutat
la construcció de vaixells de reixeta.
 

*

Finalment, l'executiu
imposà 
la llei de l'aferra-pilla.

  inici

suite mínima
 

II

Puc trescar aquesta fràgil geografia,
turó on hi verdeja la llentrisca,
amb la fragància de cada regió del teu cos.

Alfabeguera als cabells i herba-sana als dits,
romaní als pits i moraduix a la pell.
Fonoll al mugró i murta a la processó.
 

VII

En l'excés, tort, excel.leix
l'obscè. I en la nit, perdut,
ni l'escrúpol balder,
ni el límit de la flastomia,
ni la llengua de fantasia
són prou per satisfer
la fam del trinxet nou,
la sequera de l'ermot.

Trau descordat botó no clou
ni s'estronca bram ni dol
amb pregàries. Sols balquena
sadolla la gana, ompl el cup
de rapa i de portam el grop.
 

VIII

Encara et puc ser útil.
Fer de tu una persona
amable, pentinar els teus
cabells i maquillar-te.
Puc rentar la teva roba
i endreçar la casa, anar
a la botiga a comprar
queviures, espolsar
i agranar la carrera.
Encara et puc ser útil.
Fer-te l'amor per davant
i per darrera
algun cap de setmana.

  inici
 

baladufa sèrbia
1994. Poesia objectual (9 exemplars)

campana incerta
 

     Enyor els dies i el teu posat.
     Rialla fresca, broma i gatzara.
 

IV

No, no espereu de mi resignació
renúncia, ni oblit. No espereu
de mi rosaris, novenes ni pregàries.
No espereu de mi que dugui dol,
perquè el dol és en mi. No espereu 
de mi que sigui jo, car som un altre,
amb la mateixa pell, mirada i ànsia.
No espereu de mi el plor ni la llàgrima
-som una roca que la coça no nafra-,
car sec de plant i eixut de ràbia,
escrit l'inútil crit desesperat
per dir que un corc m'ha robat l'ànima.
 

V

Lladre de somnis que la nit esveres,
rapinyes vides, il.lusions esqueixes.
Impunement furtes estels, robes éssers,
sembres desgràcies, pares caceres.
Un ai al cor, la por al malson, la llarga 
espera, el disc lluent, la línia groga
de la carretera. I tu a l'aguait, segador,
cop de falcella. No esperis de mi compassió,
fill de puta traïdor, maleït siguis.
 

VII

Trenca l'alba un alè encès
untant la calma de mandarina.
En el silenci espès, un gall
canta i escaina una gallina.
Llesc la fosca amb un trinxet,
faig dels somnis punt de creu,
apart de mi cor i batec
i els guard al comodí. Esper
el toc sec a la persiana. No
em moc, arrufat i poruc, sota
la flassada. No vingueu, no
us vull sentir. L'estel
de l'alba no es vol morir.
campana incerta
 

XI

Brostin esqueix i cimal, tanys
de nieró a la brancada, tímid
borró a les mans, ulls, brots
i branquilló a la cara. Al cos,
calcides i verdolaga. Brostin
de tu oliveres, alzines i mates,
aubons, roelles, figueres i vaumes.
Sigues saba i saó, conró de bona
anyada. On siguis, fruiti la rialla.
 

  inici
 

bon mal viatge
1996. Instal·lació i catàleg Galeria Joan Oliver “Maneu”

tatuatge
 

XUCL I TAST

Bord i venut, eixut de vena i sec de set, xucl
la suor que vessa la xella, bec el bram que raja
el clivell. Tast del teu cos taula parada, llexc
la malària  ardent que em crema el ventrell i unt
d'ejecció, pansa i pinyó, la llesca i la pell.
L'elàstic es tensa com un tirador i l'artèria
bufa buranyes de vent. Estúpid coió, t'enganyen
miratges, promeses de fems i penses que fora
hi ha mons millors.

 inici

el seny del lladre
 

DÉUS

Sense els homes,
els déus no existirien.
Sense el déus,
els homes els crearen
en la seva mesura humana.

No és necessari necessitar,
basta creure que ho necessites.
 

INTENCIONS

No us deixeu enganyar.
Aquesta allau d'informació 
només amaga la intenció 
de mantenir-nos ignorants.
Una mentida escrita no
es transforma en veritat.
Ni gall sanat capona gallina.
 

ESGLÉSIA
[fragment]

Si els seus representants
han guardat el vot de castedat
de la mateixa manera 
que han observat el de la pobresa
[...]
 

ESPOT

La publicitat
crea necessitats.
Les necessitats
creen consum.
El consum
crea dependència.
La dependència 
crea necessitats.
Les necessitats
creen publicitat.
La publicitat
crea un espot.
 

PARAULES

Les paraules són codis
convencionals
rere els quals, massa
sovint, no s'hi amaga
cap significat. Només
l'ombra que projecten.
 

DIÀLEG

-Encara no tenen país
i ja volen tenir himne.

-Però si amb això es conformen,
les despeses seran minses.
 

FOC

Peguem foc als sentiments
i morirem abrasats abraçats.
 

EFA

La mar és plena d'aigua.
El cel és ple de blau.
El tronc és ple de fusta.
Jo som ple de tu.
 

PECAT

Peca amb intensitat
no menys de set cops
al dia i persevera
en la mesura de l'home
just, car és en l'excés
el plaer, no en el defecte.
 

JOC

Val més perdre que més perdre
en el terrible joc de la vida.
Si la fortuna t'és adversa
i l'atzar poc generós, és conhort
de bons jugadors creure que demà
serà un altre dia. El límit
d'aquest joc és la mort, amb pebres.
 

PREMSA

Ha millorat les rotatives,
la qualitat del paper,
la impressió, la distribució,
la part gràfica, l'estil
i, fins i tot, els resultats.
Però no ha aconseguit
millorar les notícies.
 

POR

La roba no amaga
els sentiments,
ni la nuesa
els evidencia.
Mostrar-nos
tal com som
ens fa vulnerables
a les persones
que no ens estimen.
I no fer-ho
ens allunya
de les que estimam.

L'impossible equili
bri de la ubiqüitat.
 

 inici

viatge al cor
 

ESPERANÇA

Esper que amb l'edat
se m'esborrin les arrugues,
em creixin els cabells,
els músculs s'enforteixin
i revincli el cartílag
de desig novell.

Altrament l'experiència
haurà estat inútil i baldera.
 

OLOR

M'agrada ensumar les coses.
Saber-ne, més que el nom, l'olor.
Les sensacions són més intenses,
i també més íntimes, amb un aroma
que no amb un mot. Pel que fa
a les persones, som de la mateixa
opinió.
 

DUALITAT

Acomodat en la mentida, 
el vici, la doble vida
i el pecat, pens amb un cap
i enravan amb l'altre.
 

HOSTE

Habit un llibre amb pisos,
estances de paraules decorades
amb accents. Aquí i allà dues
comes, un parèntesi per somiar.
Dorm ajaçat a la cúpula d'una Te
majúscula i un punt esguarda l'atzar.
 

MIRÓ

Pobre Miró.
Eres el més
ric en colors
i constel.lacions
i t'enterraren
dins un sobre
de la Caixa.
 

ESTADÍSTICA

Segons el darrer cens
practicat a les llibreries,
hi ha molts més poetes 
que lectors de poesia.
Això confirma la sospita
que ni els poetes llegeixen
poesia.
 

ARA

No puc defugir el meu temps,
la pressa ni la frisança.
No puc defugir el meu temps,
ho vull tot i ho vull ara.
 

ESPECIALITAT

Embriac de rovada
i maldestre amb les mans
amb la llengua t'unt
de suc i et faig garangoles
a les anques. Amb els dits
furg les nafres que sagnen
licors i perfums. Pomades
d'ametles agres vessen
els talls sota els punts
i les ferides banyades
supuren pus. Bec del raig
malvasia amarga, llep
del porus salabre suat
i del forat suc el pa
que he de menjar a taula.
Escup fleuma i saliva
per mandrinar el grop
amb barrina i lubrificar
la secor. Ens hem lliurat,
esperitats, a malgastar
el botí que hem robat
a l'usura del cos i del cor.
 

 inici

trilogia amorosa
1997. Cibacroms.

escapulons d'ungla
 

     Esclau d'un poble sense nació
     escric llibres per bastir
     una casa sense finestres,
     cegada a la claror que ens fa
     orbs. Només un gest de la gent
     obriria portals a la vida.

Aquest poema és per omplir
la pàgina i tancar el llibret.
Hi ha, això sí, un farciment
fal.laç de signes, un frau
de xerrameca estèril. Té, és 
ver, aparença formal, el vers
mesurat a ull, buit el corbam
de l'estructura. Talment passa
sovint amb algunes persones.

     Ferits i lassos, convenim una treva, però,
     finalment, traïdorament, t'apunyal per darrera.
 

SEDUCCIÓ

Guaita un pit farcit
de brossat per les puntes 
de l'escot. S'amaga,
indolent, el mugró esquiu
sota randes de fil, però
el teixit de tacte suau
no apaga el perfil del regruix
i s'endevina la taca presa
com un cop blau al cim
o una corona de nespla.
En un descuit calculat,
amb una tècnica precfisa
i un gest estudiat, surt
de la presó el capoll altiu
i resta indecisa la duresa
entre les ales de tela. No
rajarà suc quallat, ni vessarà
llàgrimes de mel, però els llavis
coneixen prou bé la dolçor
que es desprèn de la xuclada.
 

SORT

Tenir-ho tot a l'abast, fregant
els palpissos avars de la mà i,
de sobte, per un mal cop, un furt
de l'atzar, que aguaita la plana
com una milana, perdre mil per u,
veure't desposseït de tot el que
has atresorat, d'allò que has estimat.

Si s'esdevé en el teu cas tal dissort,
el meu consell és que no escoltis
consells. Vessa tota la fel sobre el déu 
inservible que no t'ha protegit. Abraça
els territoris plaents de la ira. Escomet
amb ràbia creences i doctrines. Mai no
cedeixis al plor; ni a la resignació,
car farn de tu un cristià de merda.

Amb el temps les contusions maduren,
fan cau com un cuc a la carn, invisibles
a la mirada. No et refiïs de la bonança.
No abaixis la guàrdia, no li donis 
l'esquena, car la sort és traïdora.

 inici

el seny del foll
 

FOLL DE SENY

Enfollir de sobte
de seny, perdre
consciència del pes
de la carn, veure
ulls clucs la forma
del pa, enlairar-me
en un vol de levitat
absoluta i romandre
per sempre a la part
més fosca de mi,
en el límit obscur 
d'un fulgor no vist
per ull ni mirada.
 

NOMÉS

Només un subtil fil d'or 
separa l'amor de l'odi.
Només un degotim de sal,
amb paciència secular,
pot reblanir la duresa
del rocam, fer-li corriols
a la coriàcia carn. Només
la transparència dels teus
ulls cala foc al meu sexe,
que pren com una carritxera
i és devastat entre flames
de passions no consumides.
 

*

Com un frec d'ales
se sent la carícia
en la vesprada
 

*

Jo et pertany a tu
com a l'aigua la gota,
la pluja i el nigul.
 

*

Efímer ble. 
Intensa la flama.
La vida.
 

EL SENY DEL FOLL

     10
En aquest temps de pau colonial hi ha ocupants que no es conformen a ser hostes o convidats i exigeixen servituds que ultrapassen l'hospitalitat.

     11
No cal retre cortesia als botxins. Si de cas, facem que els esdeveniments siguin sagnants als seus ulls i que la nàusea els impedeixi somriure.

     14
Tanmateix, seràs posseït per tot allò que creus posseir i,
finalment, esdevindràs esclau de les teves possessions, que cada cop t'exigiran més dedicació.

     21
Només a través de les paraules, les paraules perden llur exacta dimensió.

     37
Tan sols estic segur d'una cosa, però me'n guardaré de dir-la, car tenc seriosos dubtes de no anar errat.

     38
Mirar només amb els ulls pot enganyar el cor. Mirar només amb el cor pot enganyar el cap. Mirar només amb el cap pot enganyar els ulls.

     47
Ens hem ben guanyat el dret de ser forasters a ca nostra. 
Pero lo hacíamos con la mejor de las intenciones.
Educadamente. 

     52
La caulerpa ha colonitzat la posidònia. Ja vos vaig advertir que les invasions eren molt difícils d'eradicar.

     63
Reivindic el dret a l'ociositat en un temps de malversacions odioses.

     66
Al cim del turó divisàrem una terra que ja no era nostra. Cartells en llengües forasteres ens advertien del perill d'incomplir les seves lleis.

     70
A les matances, el porc és l'únic convidat que no fa festa.

Resta a la pell
el blau tatuatge 
d'una passió

     77
Diada Nacional sense nació.
Batall sense campana. Música sense so.
 

 inici
 

natures mortes

IMMOLACIÓ

S'ha format un petit cor llunat a l'entorn del taulell
sanguinós per observar l'execució. El carnisser,
un home gras de perfil encunyat, ha agafat l'anyell
de déu de Catània i l'ha penjat, de viu en viu,
pels tendons dels talons als ganxos rovellats
de la paret alicatada. Ha tret del calaix l'acorador
i amb la part més afuada li ha obert la jugular.
Un bram de sang i baf ha vessat sobre la llana
i el degotim ha embassat el trispol. Lentament,
ala vida s'ha escolat pel tall i la llum dels ulls s'ha fet
tenebra, nit tancada la claror i ja no he pogut
veure a través seu la verdor dels prats,
ni la rovada de l'herba. El sacrifici s'ha consumat.
 

CATACOMBE DEI CAPUCCINI

Abillades per retre culte als visitants
que han pagat l'entrada al vell caputxí
que té la mà estesa com una bacina unglada,
s'arrengleren classificades les despulles.
A la dreta, les senyoretes de palimpsest
que mai no estrenaren llur virginitat
o així ho feren creure. Sota els vestits
de llana cardada s'olora l'inútil tel
podrit que supura sangassa de desig
insatisfet. A l'esquerra, els capellans
amb llur dignitat amagada sota casulles
armades d'or i argent. Davant, els infants
nonats, els albats amb sudaris de fil
de drap, les mestresses i els menestrals
amb la mudada bona. Més enllà, però, 
dels ornaments corcats, les disfresses,
les quatre dents penjant de la geniva
seca i el polsim digestiu dels cucs,
tots ens miren a través del precipici
de llurs conques buides, forats fa temps
plens d'espai i vida. Un dels cadàvers,
que té fermada a les mans, m'ha mirat 
i ha somrigut de la nostra estupidesa.
 

HOTEL

A la cambra de l'hotel,
territori hostil
de gemecs estucats de groc
on altres cossos
abans que els nostres
infectaren d'imatges
obscenes els miralls
i tacaren els llençols
amb fluids corporis
de solidesa efímera,
m'ofereixes l'esquena
com un present
d'intactes planúries.

A la cambra de l'hotel,
territori furtiu
on clandestines dalles
obriren pecats a la pell, 
m'ofereixes l'esquema 
d'un mapa ignorat.
Tem del tacte la fusió,
l'ardència ígnia, però
frec tots els forats,
umpl tots els espais
on vigeix el toc de queda.
 

Natures mortes

NAUFRAGI

Algunes paraules abdiquen
de llur significat
quan les usen els idiotes.
Cal administrar amb justícia
la duresa de la generositat.
Per a guanyar-se el dret
a perdre, s'ha de vèncer
la temptació de guanyar
amb engany. Si no hi ha déu,
per què mires cap al cel
cada cop que et fer la dissort?

NAVILI

(Dibuix de Lluís Juncosa)

inici
 


d’ofici botxí
2000

*
Descobrir, sota la pell
de les paraules, el tuf
de la carn tumefacta.


*
D’ofici botxí,
macip de tenebres.
No gens menys.

registre fòssil
2001
Selecció de l’obra de Maicas prologada per Jaume Ponar.


oracle orat
2001


botí d’estiu
2002

Tot allò que he furtat als naufragis
aliens. Les despulles que les tempestes
han dipositat sobre els esculls.
Les runes que les ones
han espargit sobre les roques.
Restes que a la deriva
han seguit el rumb dels corrents
que s'aboquen a les arenes de les platges.
Fustes i canyes que l'aigua i la sal
han amarat. Trossos de cos que suren
en un mar avesat a les derrotes.
Llaüts, pasteres i betes que han cedit
els costellamps al silenci intacte
de la fondària. Cordes i capcers
que s'han fet escàpols a l'esclavatge
d'àncores i ferretons. Arrels
que han defugit incendis
d'altres continents, tot cercant un pam
de costa on ajaçar llurs somnis.
Lladre de les destrosses,
he esdevingut constructor d'obres
d'efímera voluntat, peces
que guarden el secret de llur primitiva
vida, fragments que conserven el tacte
d'altres pells, les mirades d'altres ulls.
L'objectiu de la tasca és salvar
la seva ànima de l'última,
absoluta i definitiva mort.


un ballo in maschera
2003


calendari confidencial
2003


la saviesa del foll
2003


trilogia amorosa
2003


capolat
2004


escacs
2004


l’hàbit dels folls
2004


paisatges
2004

Naufràgils
(Palma, Perifèrics 2007)

LA SAVIESA DEL FOLL

13

Amb justa mesura
aboca el foll la desraó.
No tuda cap unça
d’insensatesa
en l’afany d’abastar
el desequilibri del ciri:
il.luminar mentre es fon.

12

És hàbil, el boig,
a pujar els escalons
de l’escala cromàtica
i descansar en el replà
d’una nota falsa.

11

Sap escalar
l’alçària d’un cim de llum
fora corda i sojornar a la calma
fins que la fosca,
que iguala l’ombra
de totes les ànimes
ennegreix la claror.

10

Coneix la llengua
del llangardaix, i la del grill,
i la del borino ros,
i la d’altres feres i bèsties,
però mai no s’ufana
d’un enteniment tan extens i clar

9

Pot volar en totes les dimensions
conegudes i, sobretot, en totes les dimensions ignorades
i encara en totes les dimensions inexistents,
que són infinites.

8

Té la capacitat de ser
en tres llocs alhora i, al mateix temps,
no ser en cap dels tres.

7

Veu tots els colors,
àdhuc les seves combinacions.
No els colors senzills
que perceben les persones grans i assenyades,
sinó aquells que només observen els animals
amb els ulls tancats, els cecs amb els ulls oberts
i els infants sense mirar.

6

Equilibrista enginyós,
pot gronxar-se sobre la corba
d’una línia d’aigua
sense naufragar o caminar sobre un fil
de monja i no cedir a l’abisme de la fe.

5

Ha descobert un univers
que és a l’inrevés: el silenci
és la forma més compacta de renou
i té aparença de glacera.

4

Usa la màgia
per accedir als cinc estats de la matèria
i en un d’ells esdevenir transparent.

3

Pot oir el so del blat
quan madura, i el de la flor
quan bada llurs pètals, i el del brot
que tendreja en el cimal
i, malgrat posseir tan fina
oïda, sovint es fa el sord.

2

Domina la càbala
matemàtica del somni.
Cada nit, mentre els homes
dormen les infeccions d’angoixa,
abandona el món lògic
de les realitats que dolen,
per exiliar-se a l’univers confús
dels sentiments que conhorten.

1

Viu en un indret del seu cos
situat entre la pell i la carn,
i s’abandona per la mirada,
molt rarament per l’orella,
no pas pel nas o la boca. Per això
mai no sabem si hi és o no hi és.

0

El foll, esclau d’una ment
que s’escindeix en dues
naturaleses que són tres, o cap,
es pregunta per què els homes de seny
sempre usen dues paraules
diferents sense significat
per referir-se a un mateix concepte
que, tanmateix, no existeix.


NAUFRÀGILS

         La mar, terra de naufràgils.

X

Que l’estiba no afeixugui el viatge.
Llança llast per la borda, buida la sentina
d’àncores i cordes, afectes i morts,
alleugereix el pes de la fusta,
que allò sobrer sempre fa nosa
per guanyar el recer del port
i ormejar veles per un altre naufragi,
el proper, el millor, el més eficaç i bell.


UNA VIDA IMPERFECTA

Jo i jo som tres

Hi ha dies que la meva imatge, si més no la que veig reflectida en el mirall, i per això dedueixo que és la meva, puix que només sé com sóc per la representació que de mi retorna l’espill, altrament, com que no puc mirar-me a mi mateix, m’hauria de pensar, inventar-me una fesomia, com fem sovint amb els personatges de les novel.les, doncs hi ha dies, dic, que la meva imatge i jo mateix ho fem tot plegats. De bon matí, dins el bany estant, ens miram, convenim la nostra unitat bicorporal i, a partir d’aquest acord tàcit, sé que m’acompanyarà, i que podré veure’m en totes les superfícies en les quals pugui emmirallar-me. Altres dies, però, sense conèixer-ne la causa, després d’haver-me afaitat, la meva imatge resta fixada al mirall, immòbil, i he d’anar-me’n sol a la feina, i els vidres dels aparadors no retornen la meva silueta, així que pas pels carrers com si ningú no passàs, i s’apodera de mi una tristor, una solitud, un desassossec, que només s’apaivaguen quan recuper la dualitat. Finalment, escasses vegades succeeix que la meva imatge abandona l’espill abans que jo, i se’n va, i em deixa tancat a casa, i fa sense jo tot allò que jo faria. Aquests dies són els dies que més es nota, pertot arreu, la meva presència, i la gent parla bé de mi, i és quan de mi la meva esposa està més satisfeta. En tots els sentits.

El llibre d’escalafó

L’escalafó és la classificació dels funcionaris d’una corporació segons el lloc de treball, l’antiguitat, els mèrits, etcètera. Així, per exemple, entre els funcionaris de l’exèrcit, o sigui, entre els militars, els ascensos es fan per ordre estricte d’escalafó. Passen d’un grau a l’altre quan els pertoca, segons l’edat, l’antiguitat i els demèrits acumulats en els combats a les cantines, on han pogut demostrar llur valor davant l’atac acarnissat de la botelleria enemiga. Tot i que pot semblar un sistema injust, i poc estimulant, per ascendir, en comptes d’abolir-se i ser substituït per principis més justs, ha estat incorporat en àmbits tan allunyats del militar com és ara el món de la cultura i, en especial, entre els poetes, un cos, o arma, amb poc poder dins l’exèrcit d’escriptors que, de mica en mica, ha aconseguit autoritat i desprestigi a l’estat major de la literatura. L’ascens dels poetes, doncs, no ve determinat per la qualitat de la seva obra, d’altra banda qüestió subjectiva, ans per la seva situació en el llibre d’escalafó, condició que pot veure’s modificada en cas de mort de l’autor, circumstància que ultrapassa les exigències disciplinàries i en què s’honora el poeta difunt atorgant-li, amb caràcter pòstum, la categoria superior immediata, escepte si pertany a la carrera sacerdotal castrense, en què s’obre causa de beatificació poètica.


casc
2005


la pedra viva
2005


quatre històries i un fals quadern
2005


el ventre de les marees
2005


una vida imperfecta
2005

la terra borda
2006

FERES SICILIANES

Les puces de Siracusa
són més antigues que els cans
que en usdefruit habiten.
Cans que dormen el son
de la fam arrecerats en portals
de cases que només tenen façana
i corral, pou amb brancal
sense clot, ansa sense poal,
corda sense corriola:
servitud de macips
que es pengen sobre caixons
de fraules que no suporten el pes
de la mort.
En el mercat vell s’apeixen
els quissons de butzes
de xot i ulls de mussola
que furten als gats
inebriats d’absenta de donzell.
Moixos taverners, de pèl
especiat, olents a ruda, a tomàtiga
pansida en canyissos d’albons,
a pebre coent i a figa de mora,
a orenga i a flor romanial,
el perfum mai no olorat
de la qual pot ressuscitar els morts
que llancen al port com bacallans
dessalats perquè les cranques
buidin l’espina de molla.
Moixos de cua amputada
per un venjança de sang.


INCA EN EL COR

Inca en el cor,
com una angina de pit.
Altres no han sobreviscut
a la intensitat del dolor.
La mort els ha fet immunes.


ES CARNATGE

Tàpies de clausura assetgen
el canyet. Murades verdes,
de ventre esbaldregat,
vessen vísceres de pedra.
Camp d’extermini d’animals,
acorats fins que el bram
de sang s’estronca i la vida
surt dissolta en el baf que es fa airecel.
Les bísties descarnades, costellams
de bot avarats en els solcs erms
d’una tenassa de fenàs i calcides,
fonollars que anissen la tarda.
Cranis desclavats de les anses
del coll. A les conques orbes
nien els escarabats, els dragons
s’assolellen sobre les vèrtebres
i les rates raten tendons i vèrtoles.
L’olor de mort entebeeix la claror
i el dia llangorós es reclina
sobre una llum esmorteïda.
Enmig del cementeri, el fosser,
davantal de pell tacat de gleva
i capell de feltre d’ala nial,
remena un calderó culat de sutja
negra com un infern colgat.
Viu de les víctimes. Dels ossos
en fa botons i pintes. Del greix
sabons. Dels cuiros, selles i regnes.

l'alguer
2006 (36 exemplars)

*
Amb cent passes d'home
construeixen una catedral.

El salobre
corroeix el marès
de les imatges.

L'arcàngel ha perdut
la fesomia del nas,
els ulls i la mirada.


*
Elogi de la mosca sarda:
t'he oït volar en català.

sidi bu-said
2007 (36 exemplars)

*
Quan el muetzí cridi a l’oració
primera, entra en mi com el cant
del gall entra a la casa.Tota
jo som una ofrena que vol assaciar
el teu déu irat de desig. Nèctars
més dolços que la mel del rusc
untaran els nostres llavis.


*
Si del corral de les figueres
estant veus la llum
encesa del cambró,
just al costat de l’alcova,
on guardam l’aixovar,
corre, vine, ajaça’t
al meu costat i comparteix
amb mi la pau del primer so.

cremen les paraules
2007

X

Dels abismes
procedeix la certitud de la superfície.
Tocar fons conhorta, àdhuc encoratja
el nàufrag,
puix que el situa en òptimes condicions per emergir,
i respirar.

XII

A les palpentes endevinem la direcció del silenci:
acariciem l’absència per ubicar el desconcert.


XIV

La por és el gen,
recessiu i hereditari,
de l’esclavatge; un tumor
pèrfid i movedís
que s’oculta
a l’escàner de l’ecografia,
emigra d’un òrgan
a l’altre: tan aviat s’allita al cor,
com nia als testicles,
o s’estableix a la nou del coll,
tot i que sovint fa cau a l’estómac
i cova els seus fills en el coragre de la païda.
La metàstasi de la paüra,
que s’estén per les cèl·lules de l’organisme
com una gangrena que put,
un tuf amarg de mesc
que excita la ferotgia dels usurers,
la voracitat de les sangoneres,
la crueltat dels caporals,
és guarible aplicant, d’un sol glop,
una poció de su<ícidi,
teràpia eficaç i definitiva,
àdhuc en covards terminals
que han perdut l’esperança
de recuperar l’audàcia
d’usar les dents per mossegar.


XVII

Cloure les parpelles
no ajuda pas les bèsties
a retrobar el rastre dels dogals.
Pensar a lloure exclou.
Pensar exclou.
No pensar ens fa útils a les societats,
públiques o anònimes.
Viure fermat ajuda a no moure’s.
És fàcil la vida de ca.
Del ca que s’aixopluga dins el bidó
de llauna que contingué quitrà o benzina,
ran del portell,
frement de fred,
lladrant la ràbia contra el seu propi esglai,
bordant-se i mossegant-se ell mateix,
esguardant com pel camí,
a l’altra part de la reixa,
passa a mitjanit l’espectre de qui fou,
potser humà en una vida passada,
si l’atzar fou inclement,
alzina surera en una existència futura,
si és compassiu:
llur escorça fruitarà taps
per cloure el bes, fugisser i perfumat,
de xampanys, holandes i altres elixirs
que porten al purgatori dels embriacs.
Fàcil és ser cadena. Molts volen ser baula
per estacar els adversaris a la servitud.
És temptació permanent, esdevenir propietaris.


XIX

Esguardar, immòbils, els efectes letals
del temps sobre la pell; sobre les ungles;
sobre les crosses; sobre les còrnies;
sobre els cordons sense ànima
que lliguen els peus a les sabates;
sobre els cabells, en la seva transhumància
de la closca del cap vers l’avenc femat de les orelles;
sobre els ossos de calç,
fràgils i trencadissos, com albons calcinats;
especialment sobre el ballador,
que és la denominació festiva
de la part convexa d’un os de les anques
que sovint es romp en l’execució d’un compàs
a contrapeu:
vols ballar amb mi aquest vals,
pregunta la dama, coqueta,
maquillada amb càmfores, alcofolls
d’estibina i pólvores de carbó,
mentre prepara la dalla
per amputar l’esperit a la seva parella.


XXV

Una plaga transformà els oceans
en onades de sorra.
A les dunes, els temporals són lents,
però inexorables.
Vestigis d’espina
esperen els arqueòlegs
per cedir enigmes, lectures de jeroglífics
que identifiquin la procedència dinàstica
dels escarabats i altres sacerdots de la cúria
glacial. Els ideogrames dels sarcòfags
suggereixen la teoria que l’espècie humana
prové de la involució d’un mineral
semblant a la plastilina:
dúctil, dòcil i mal·leable.


XXXIV

La paraula,
abans de cessar dels llavis dels infants
i dissoldre’s en l’obscuritat de les mares,
cercarà ús en altres espècies:
les boques dels dromedaris formaran frases d’arena;
els basiliscs parlaran d’heràldica;
els becs de les òlibes entonaran salms,
acompanyats d’instruments de bronze,
com ara címbals o campanes;
els grius narraran l’horror
de pertànyer a dues meitats,
a dues naturaleses sense ser ni d’una, ni d’altra.
Només així la llengua sobreviurà l’oblit.
Serà l’idioma de les bèsties,
i substituirà el bram, el bramul, el gruny,
el renill, el bel, el rauc, el xeric
i encara tots els sons, inoïbles, dels insectes
i dels éssers que habiten els mars.
Aleshores, jo mateix esdevindré drac,
llimac, sèpia o paparra,
i parlaré de quan els homes tenien la capacitat d’articular
la crueltat i la innocència.
Serà la meva última aportació
humana
a la literatura de viatges.

la memòria del mamut
Inca 2008 (Edició numerada i signada de 36 exemplars)

RETORN A LA FE

Les novícies,
d’hàbits blanquíssims,
que assagen càntics pasquals
sota l’àbsida de l’abadia de Saint-Michel,
no són novícies d’hàbits
blanquíssims assajant càntics
de glòria sota les voltes del temple.
La meva descreença ha cedit,
per uns instants,
al diamant de la fe: crec
en l’existència d’àngeles
de galtes rosades
i cutis de porcellana.


UNA ADOLESCENT DEL MAGRIB

Just a l’ombra de l’alcassaba
d’Ouarzazate, una adolescent,
a qui s’endevinen sota la tela dos pits
que seran fèrtils com dos oasis,
i mai no tendran els dàtils color
més dolç que la seva carn canyella,
embrunida per la flama del simun,
se’ns ofereix de minyona.

“Senyors d’un país estranger,
preneu-me al vostre servei,
portau-me a terres del nord
on les mares alleten amb calostres
d’ambrosia els seus nadons,
on les fadrines són lliures
de prendre marit, on les teles,
acolorides als cossis del tintorer,
deixen transpirar el desig.”


OFICI DE DÉUS

Diu el rètol de la botiga,
suspès sobre el mostrador il·luminat
amb músiques d’una simfonia de clarors
tèbies de neó: “Artesans de vents”.
En un carrer d’Avinyó,
rere el Palau dels papes, tene taller
els descendents de Posidó, fills d’Èol,
el que lliurà a Ulisses, dins un odre de pell de boc,
tots els vents
del món, tots, excepte un.
Constructors de vent,
i d’instruments que fan servir del buf
l’esperit que habita l’aire,
prou coneixen el seu ofici diví.

Pos l’orella al cristall
que em separa de l’univers
on neixen els sons
i una orquestra que assaja partitures
parla el més lasciu,
prodigiós i matemàtic dels llenguatges.


SON COSMET DE CAMPOS

Senten les pedres el silenci
antic dels líquens, silenci original de la garriga
que ha sobreviscut al llenguatge
dels llenyaters, a la conspiració de les flames,
a la temptació de les cendres:
parlen les fulles,
de la mata, de l’ullastre, de l’alzina,
tots els dialectes del verd,
i només l’ull interpreta del murmuri
fugisser la intensitat dels gemecs.
El silenci, afeixugat de segles
dins clapers de paraules minerals,
es reclina sobre la superfície
porosa de les piques
per descansar del seu vell, dolç silenci
esdevingut pols. La piuladissa
dels ocells enfosqueix el crepuscle,
que s’aturona en el zenit de la lentitud
de l’últim espasme de llum,
i a la bassa de les ànneres,
sense deturar l’espiral del vol,
s’abeuren del seu efímer reflex les falzies.

cartes de navegació dels mars del Sàhara
2008. Poemes visuals

7. Peixos voladors anuncien pluges
    d’arena per una anyada de sud.

8. Crancs còmades desplacen, vers
    el passat, la geografia dels continents.

14. A la superfície del miratge cristal·lí,
     una flota a la ronsa de dromedaris.

27. Espines de peix assenyalen la taca
     d’extingides praderies de fonoll marí.

Sota mil braces de fang,
la clemència de les sirenes.

autoretrat en obres
Palma, Perifèrics, 2009
Selecció de poemes esparsos i de diversos llibres (Botí d’estiu, L’Alguer, Sidi Bu-Said, Cartes de navegació dels mars del Sàhara).

DEU PRELUDIS DE TARDOR
Inspirats en els Preludis d’Antoni Caimari
(Llegits a la Fundació ACA de Búger, l’11 de desembre de 2008, dins el I Cicle de Simbiosis Poeticomusicals).

4

Per la lluna plena, sota núvols
que amenacen plom,
destil·len les bruixes beuratges màgics
d’amor. Enfolliran homes
i bèsties, el fadament obrarà prodigis
en els creients que abandonaren la fe
de tots els déus,
i seran fèrtils les carícies dels dits estèrils.
Dies de neus fervents.
Segles de passions eternes.


8

Entre clarors de breus crepuscles
obre la pluja camins a l’hivern.
Afranquit el pas als freds
que del nord porten a les plomes
els estornells,
s’estremeixen els olivars
amb la piuladissa dels esbarts de negra neu.
Quan s’envola l’estol
vers l’oli d’ocults comellars,
una taca de fosca
agrisa la tendra verdor de les pastures
i sota la capçalada de les alzines
s’aixopluguen del núvol d’ales les ovelles.



(altres)


(Inca revista 57, setembre 2000)

ESTIRP DE TORRER
    A Miquel Bonet Pericàs

Del far estant, torrer com som
d'un imperi d'ones, aguait la plana
d'aigua i tenc cura que els navegants
no s'estavellin contra les roques.
Venc de l'antiga estirp del torrer
de Messina i els meus avis foren
servidors lleials de farells
i alimares, nissaga de talaiers.
Visc a la riba, dalt d'un penya-segat
més alt que el vol dels falcons
i les gavines, just fregant els niguls
que s'ajacen sobre les corones
dels pins, on les boires amaren els brins
de les carritxeres. En la soledat
del roquissar aromat de camamil.la,
entre dos cels que els ulls confonen,
som veïnat d'on nia l'àguila peixatera,
amic de les llebres i dels conills
que me conten encanteris de garriga,
històries de follets que s'emmurten
les orelles i muden de lloc les alzines
per fer enfollir les ovelles. Esper
que el sol sigui post i el dia es faci nit
per encendre la claror de pampallugues
intermitents que avisa dels esculls
els mariners, perquè el rumb vers el port
els sigui segur i l'arribada plaent.
No conec feina millor que la de servir
de guia als pescadors i als timoners.
Som torrer d'avior i no sabria fer res més.



DITS EN ELS ANELLS

Ara som prou fort per construir
les mans que necessit per refer
de bell nou el meu cos. Unes mans
que afrontin l'estirp que ret
els braços dòcils a l'enemic.
Unes mans àgils en la maniobra
de pervertir l'ús de les eines,
que facin de les ungles toves acers
per repel.lir l'astúcia de l'afalac.
Vull unes mans immunes al tacte.
Vull unes mans de foc que facin caliu.
Unes mans de sis dits hàbils d'anguila
que s'arrosseguin dins el canyet
del manglar humit per envilir
amb el desig més groller les feres
que assetgen els somnis. Unes mans
de crist que sagnin quan altres mans
escupin el verí de la traïció
sota guants de lleialtat postissa.
Unes mans capaces d'escanyar-me
sens vacil.lació quan surtin de la boca
renúncies irrenunciables.



Lluís Maicas.
El cel de l’infern
Palma, Lleonard Muntaner, 2013

DONA D’AIGUA

Una
paret
mitgera,
feta de
pedres,
fang,
i ossos
de velles
i callades
tàpies,
separava els corrals de les dues cases.
Veïnat,
d’estiu
i d’hivern
a una senyora mantegosa
li escalfava els plecs un maridet.
Malgrat l’excés de llard a les llonzes,
era àgil a hissar la corda de la corriola.
Les dues llars compartien la boca
del pou, habitat per una dona d’aigua
invisible als ulls innocents dels infants.
Mai no la vèiem, però pressentíem
a la nuca
la seva translúcida presència:
la gelor dels seus ulls de serp,
el baf bleïdor del seu alè,
les esmolades urpes d’àliga,
aguaitant la negligència de les mares.
A la fosca fondària del clot,
cinquanta pams més prop del cor de la terra,
havia fet cau la dama, el cos
de matèria líquida i de llim la seva ànima,
que rapia les criatures que guaitaven
la cavitat, vertical i profunda, per emmirallar-se
a l’espill
on s’allitava la lluna.

Havia de nom Maria la donzella,
Enganxa de llinatge. Una
i múltiple, posseïa el do de la ubiqüitat,
car simultàniament era en tots
els pous
i en cap.
Jo la temia, aquella sirena rebel,
captiva dels déus
en el reflex d’un infern d’aigua dolça.
Temia l’obscuritat del buit.
Temia la vena subterrània que furtava a les anses
els poals de zinc
i atirava, vers els tentacles de falguerina
que verdejaven el coll,
les pilotes de goma
Temia la seva irresistible atracció.
Encoratjat, una nit vaig afollar el seu misteri.

Qui, com jo, coneix el secret,
ha de viure per sempre més acovardit.
La imatge de la superfície
m’ungí de veritat: compartíem,
ella i jo,
jo i ella,
rera el tel de pell
de la fesomia externa,
un dels mil rostres, el meu, que la fada feia servir
per ésser ella i tots nosaltres alhora.

SUBORN AL BARQUER

Dues monedes de plata
sobre les closes parpelles del difunt.
No pas dins la boca.
No pas sobre la llengua
per emmudir el silenci
les ha posat qui ha empès la barca.
Sobre la pell dels ulls del difunt
per cegar-li la mirada.
Escassa paga per qui ha de vogar
d’una riba a l’altra
d’un estany d’aigües crues
que, de tan espesses,
no fan onatge, ni a la superfície lluna
on emmirallar-se l’ull de la proa.
És lleugera l’estiba,
car una ànima només pesa
el pes
del buit que un home deixa a casa.
Qui rema no cobra per l’obra
viva que el cadàver afona sota la línia de flotació
de la pastera,
dins el corrent de sang presa
que segrega dos continents.
Per barquejar una absència,
del cos del record al cementiri de l’oblit,
de l’oasi dels dàtils al desert dels pinyols,
de l’alba del gènesi al crepuscle de la resurrecció,
cal subornar, amb peces d’argent,
la voluntat del barquer.
Un cop desembarcada
la memòria
a la part oposada de la vida,
la mort
desaprèn allò que fou,
allò que tingué abans de l’Apocalipsi de la carn.
El barquer inverteix els guanys
a la taverna
de l’infern per comprar estatge al cel
d’una botella de vi
de panses, de la verema de Cnossos.

 inici

PORTADA PRESENTACIÓ mag poesia