impasse
 
per puck

(1992 Eumo i Cafè central, "Jardins de Samarcanda")

ELISIÓ
[No és a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002, Barcelona, Ed. 62-Empúries,  2004]

                Flucht vor sich
                         Paul Klee
                   Per a Antoni Clapés

1

Trec una síl.laba del descasíl.lab,
copio el peu del dibuix de Klee,
tatxo un epítet, deixo de banda
mots que no sé si retrobaré.

2

Quan es rebel.la el viaducte
Quan una cúpula es desplaça
Quan de les dents se'n fa un reducte

Quan rere els vidres l'ull es glaça
Quan la ciutat és un tapís
Quan per l'estrip es veu la plaça

Quan el pallasso està indecís
Quan el tirà es dibuixa amb sanya
Quan es més fràgil el somrís

Quan l'ull de res ja no s'estranya.


TRES POSTALS DE MATISSE

                        Per a Mireia Garriga

1

Des del finestral, els dos plàtans feixucs,
polsosos sota el sol. El vi.

Al pedrís, la noia de pell fosca
i cabells rossos, curts. L'adolescència.

Enfront, l'hostal amb el seu passadís
ombrívol, fresc. Canten pardals.

La noia té les cames una mica
separades: les seves cuixes. Un somriure.

Des de la prehistòria fins a les portes
de la por, els jocs i el seu significat

misteriós. El cos s'afirma i la corda
de saltar, a terra, és com un cercle màgic.

Plaer que s'ofereix i que s'escapa.
Però el cap fa un senyal d'assentiment.

2

Ara, la platja, i no oblidem les sines.
En una cova una estàtua antiga
que dicta el gest a noies ben tangibles.

Sota el sol, vora un mar que repeteix
velles cançons de solitud: carícies
de l'aire tebi a l'ampla cuixa oferta.

I un desig de tancar-se amb aquest cos
en vells hostals de barris portuaris,
i fer-li repetir el gest de la dea

només per als meus ulls. Totes les platges
i els llençols, i la pell: de la model
al cos real, passant per alt l'estàtua.

3

No t'enganya el vermell transparent,
perqupe queda el regust de l'efímer.

¿On, el buit? ¿On, el ple? Cimbrejant
ve l'olor, i n'hi ha prou. Tot és ple.

¿Veus la ratlla que baixa? Són pobles
retallats per la posta de sol.

¿Veus les quatre magranes? Són ordre
i són caos. ¿T'ho he tret de la boca?

Per l'amor d'un perfil tan hipnòtic,
construïm amb el temps un camí.

                       (1989)


RIU SOTERRAT

              A les pintores Xaro Castillo, Carmen
             Marcos i Adelaida Murillo.

1

Amb els dits del qui profana,
inventar l'amor més pur.
Darrera el teu cap l'abisme
que he creat en fer-te moure
per tenir-te totalment.
El perfil mirant cascades,
el teu coll com una arrel
que flota damunt el marge
des d'on assalto els teus ulls.
Estimar sentint el buit:
l'esguard reflecteix els astres
que no ha descobert ningú.

2

No cal dir com he passat
del patir a la coneixença,
o d'un amor a l'amor,
per patir sabent per què.

No cal dir com he ignorat
les causes del sofriment,
lluny de tota coneixença,
en voler-te per a mi.

No cal dir que encara et vull
i que lluito per tenir-te
amb la teva llibertat.
No cal dir que lluito amb mi.

No cal dir que quan et tinc
és com si ja t'enyorés,
prô si l'amor em retorna
al teu cos, cal dir res més?

3

Riu soterrat, he conegut
l'esclat entre el rocam,
però estimo només
la terra que m'oculta.

Enyoraré potser
l'esclat entre el rocam
i t'estimaré a tu
que em contindràs.

4

Com un arbre talat
que se m'ha tornat pètals
i ara els haig d'aplegar
per incentar una flor
que s'assembli a la teva...

¿Què faré amb els teus ulls
i amb el teu coll que es vincla?

5

Que si vull sortir a fora,
retrobi el vent del sud.
Que topi per atzar
l'únic poema escrit
per una enamorada
morta abans de l'enuig.
Que no em falti el cel gris,
la pluja del migdia,
per sotjar els teus ulls foscos
rere el balcó tancat.

6

Coloms que volen junts
dins la plaça allargada
i amb xiprers. És com si
sortissin en esbart
d'entre les teves cuixes,
com si tot formés part
del cos àgil i fràgil
mentre l'aire em transmet
la humitat dels teus llavis
quan s'alcen en triomf.
És com si la mancança
de la teva calor
em deixés sense pell,
però joiosament
estrany.

7

Sota una volta daurada
te m'has donat,
i tot, quan t'acaronava,
era daurat.

Si ho vull, sense demanar-t'ho,
obres els ulls,
verds com la terra de bruixes
enyor i esculls

on va néixer com la dea
d'un mar molt brau,
verd com els teus ulls, sorpresos
de l'or que cau.

Em bressoles en el somni
d'un mar obert
on nedo vora un ribatge
daurat i verd.

8

     Oyendo
     la lluvia
     te escribo.
     Juan Ramón Jiménez

Amb pluja i
silenci
t'escric.

Amb sol i
paraules
et faig.

Recobro en
tu totes
les nits.

Voldria
buidar-me
de tu

per tal de
tornar-me'n
a omplir.

I sé que
així ho faig
quan et tinc,

i així ho
torno a fer
quan em tens

Amb pluja i
paraules
et faig.

Amb sol i
silenci
t'escric.

9

Preparaves el moment
que jo també pressentia.
Després del mot primer
tot era possible.

El goig que aprenc vora teu
és el que tu pressenties.
Abans del darrer mot
tot es fa possible.

Lluny de l'un i l'altre mot,
vola allò que pressentíem,
sobre onades d'amor,
voltat de gavines.


 

per puck
(1992, columna)

IV

[...]

què fóra de nosaltres, els estranys,
si cedíssim a la força del costum.


VI

             Marion: El senyor ja s'ha allunyat!
             Divertim-nos sense por!
                         Adam de la Halle,
                         El joc de robin i marion

El captaire coix s'enfila a l'esquena del cec i demanen almoina per camins i vilatges. Arriben a Sant Martí de Tours. Passa el sant en processó i tots dos s'amaguen perquè no faci amb ells un miracle, perquè no els guareixi i els privi del seu mitjà de vida. Però el sant els guareix igualment i ells el maleeixen: "Maudit soit le fils de putaine". A la vila és representat un misteri. Després de segles de foscor, retorna el drama, semblant a ell mateix i sintetitzant les arts. Però quan, en un interval de la magna representació,  pugen a un entaulat el cec i el coix, és com si diguessin: nosaltres no retornem, perquè ja hi érem. Sempre hi hem estat. I el poble viu la simultaneïtat dels decorats i els fets escènics. Tota la ciutat, amenaçada sempre per mil flagells, ara es torna teatre. Artaud: "Hi ha una poesia dels sentits, com hi ha una poesia del llenguatge".

El cel, l'infern. Voleia un pergamí.
Dotze figures amb caretes vermelles i negres.
Quatre grans engranatges i una columna de ferro
que aguanta la noia lluminosa. Arbreda
falsa. Serpent, i una olor d'humitat sota arcades.
Truquen els empestats i la nau immensa ressona.
Per això diu algú: meditem, contemplem,
sense negar-nos a l'acció conjunta.
Els bufons fan sonar cascavells i colpegen els bombos
tot cridant: esmoleu els sentits!


VII

          RUZANTE: Però no sabeu que ens
          agrada viure naturalment, d'acord
          amb la naturalesa?
            ANGELO BEOLCO (RUZANTE)
                                             La Patoral

L'instint de supervivència és el primer pas cap a la veritat, quan el Ruzante ens el mostra en la seva nuesa. I d'aquí en ressorgeix tot l'individu. La recuperació de la figura humana i les seves proporcions és el primer esclat d'una llibertat nova, que ja és la que nosaltres hem buscat. Era una nit al pati del vell edifici, que recollia les paraules contundents i precises i que ens feia combregar amb un impuls salvatge i pur i alhora ple de refinament i de bellesa. Altra vegada hi havia la forma circular: el pas de les estacions i tots els sentiments nets que feien esclatar la crosta de la barbàrie. L'actor sabia transformar-se des de la punta dels dits fins al timbre de veu, com una veritable criatura de la terra. La noia de trets exòtics es rebolcava entre tapissos de colors càlids: la seva cuixa fosca sota el focus, sota els astres...

Les quatre estacions sobre el tapís.
Fam i rostres d'esfinx. La violència
i el cinabri sota la nit xafogosa.
La llarga cuixa fosca, el ritme lent
mentre cau un estel i es contrau el rostre
i una mà busca el cos sota una roba
de rica textura i càlides promeses.
Bellesa dolorosa de l'ull negre,
crits de plaer i fusió amb la terra.
Sobre els amants enfangats, tones de flors.


VIII

          OBERON:
          (...) A l'hora que es despertin
          els semblarà tot aquest joc un somni.
                      WILLIAM SHAKESPEARE,
                                 Somni d'una nit d'estiu
 
Deixeu-vos guiar per Puck. Exposeu-vos als seus paranys sense témer la possibilitat d'errar. Us trobareu tots els personatges del somni damunt l'àmplia xarxa que ens farà de bosc, de llit, de palestra on caldrà buscar l'amor entre els paranys de Puck i descobrir la presència de les forces ocultes, l'ambigüitat del sexe, les argúcies dels bruixots del bosc. Sabeu que res no quedarà resolt i que ja som per sempre dins el "bosc prop d'Atenes" shakespearià. Us veig a les aules ressonants de l'escola, us trobo al bar o anem en cotxe per l'autopista cap a la capital, o bé feu altres personatges, o us trobo per sorpresa actuant en un petit teatre de poble, o perduts dins els ambients de la marginació urbana amb David Mamet. Però cadascú, sense deixar de ser ell mateix, ha acceptat de perdre's dins el bosc del "Somni". Tornem-ho a celebrar.

Com ninotets que pengen d'un cordill
i cobren una doble vida. Com l'amor
sota el mantell feixuc, constel.lat de robins,
d'algun dimoni amable, i així totes les coses
quie mai no acaben d'aclarir l'encís
que Puck desplega a cegues. Com un ésser
ambigu que els sentits ens multiplica.
No es distingeixen les remors del bosc
del bategar d'un cor. Hi ha una recerca
sens fi, sens fi, com tots la desitjàvem.


XI

          Però allò que més em satisfà és l'aplaudiment
          silenciós! Es veu perfectament com aquesta
          òpera va creixent cada vegada més.
                                          W. A. MOZART, Cartes
                                          (a Constanze, 7/8-X-1791)

Amb Vanika, en un petit parc de Mannheim, no gaire lluny del teatre. Ara, a distància, se m'acut la paraula "iniciació". Però després penso: iniciació, a què? La primera idea era: iniciació a l'amor. Però hi havia alguna cosa més. Havíem vist La flauta màgica. L'escenografia tenia un terra de protuberàncies i cavitats. Hi havia uns fons projectats de colors vius, amb motius florals, que anaven canviant. Una nova realitat s'havia produït amb la darrera nota. Tot era nou, perquè ho era la manera d'agafar les mans i mirar els ulls de la noia eslava. La seva sernitat, el seu rostre, d'un aire altiu, i la seva capacitat per aproximar-se a l'altre amb senzillesa, m'iniciaven a mi en una senzillesa que necessitava i que desconeixia encara. Les notes màgiques podien fer caure les barreres. La iniciació no acabava, sinó que tot just començava.

La pols s'ha tornat or. Al fons dels ulls
de Papageno, ciutats en ple desert
fetes d'altíssimes torres amb milers
de finestres, com les cel.les d'un rusc.
Al fons dels ulls de la reina de la nit,
ciutat sota cúpules de vidre, que capturen
l'olor de flors exòtiques que l'omplen
com en un quadre de Roursseau. Es donen les mans
els personatges per un dels carrers radials
cap a la nota de flauta salvadora.


XVIII

          ... el teatre "de la convenció" posarà l'escena al
          nivell de la platea, i recolzant la dicció i el movi-
          ment dels actors sobre el ritme, activarà el re-
          naixement de la dansa. En aquest teatre, la pa-
          raula es transformarà fàcilment en un crit me-
          lòdic, en un silenci melòdic.
                                                   V. E. MEIERHOLD,
                                             El teatre de la convenció

Quan l'actor diu: "és un palau meravellós", quin palau... meravellós podríem construir que igualés el que la paraula de l'actor construeix dins la nostra ment? I no era ja així dins els teatres del Globus i La Rosa al Londres elisabetià? Per què parlar d'una "nova convenció" quan ha calgut restituir al teatre allò que és seu? Potser sí que va anar bé imaginar una quarta paret invisible per poder-la tornar a enderrocar amb tota mena d'eines. I la nova convenció esdevé aleshores un fet realment nou: el poeta i el mim s'hi donen la mà sota l'esguard vigilant del pintor i el músic. I tornen a acostar-se els funàmbuls. L'amor és una pinzellada vermella en el rostre que hi ha al davant.  La mort és un silenci entre dos mots pronunciats per un cec. El desamor és una llarga nota de violí. Hamlet es mou entre altíssims panys de paravents que figuren els murs d'Elsinor. I cada gest davant el públic intenta una nova convenció.

No deixar d'absorbir, cal tenir-ho present,
perquè no tot aboca en la paraula
sinó potser en la sensació pura, i els perfums
ara van de l'escena a la gran sala.
Retorn al primigeni i a la saviesa
de l'efímer. El vent eixuga llàgrimes
dels parracs de Pierrot estesos entremig
d'altes palmeres d'allò més insòlites.
Tots els perfums per al desig suprem.
Tots els rompiments per ser o el no ser.


XXIII

            David: El mal més gran que ens han fet és
              el de reduir-nos a la necessitat d'odiar
                         Agustí  Bartra,
                          La noia del gira-sol

S'ha preguntat si el sol d'avui és el mateix d'ahir, perquè ha hagut de viure entre parèntesis i massa sovint ha hagut d'intuir. Per això l'escenari del crim evocat, i també de la lluita tenaç, no és ben bé un escenari. Hi ha la reminiscència de milers i milers d'indrets per al ritual, ara concretats en aquesta mena d'era on la fortor de palla calenta fa que es desboqui el somni de la llibertat. Sempre hi ha imatges de mutilació, de nostàlgia, de fuga, de recerca furiosa, d'esperança irreductible, d'anhel de retorn. Un exili excessiu ha hagut d'interpretar-se dia a dia com una espera que els seus herois viuen de segles ençà. Tot ve una mica de Prometeu, i tot hi retorna. I una gent nova es va apropant, ara, al perímetre del cercle, al vell lloc del ditirambe, a l'escena on ell s'alça de nou vora el foc que "vigila amb els braços enlaire".

El combatent passa entre negres xarxes
i el gira-sol és tema de conversa.
Potser aquest dia no és el dia. Hi ha
un sol inconegut, i la llarga carícia
recrea un cos per als ulls nets i el cant.
I l'amenaça sembla encara a l'altra banda
d'una volta de vidre que hauria de trencar-se
no se sap quan. En un "aviat" que recorden
les Moires (massa bella és la seva salmòdia).
Per què la gelosia. Assumim l'enyor futur.


XXVI

           Per la dreta entra una stripteasista alta, en vestit de nit groc, i quan
           comença a fer el número ve per l'esquerra un noiet vestit pobrament
           amb abric, bufanda i boina vella i portant d'un cordill un petit cavall    
           de cartó trencat: durant tota l'escena resta immòbil en una banda
           mirant fixament la stripteasista, que es despulla amb molta elegància.
          Després se'n tornen, cadascun investit del seu paper.
                         JOAN BROSSA,
                         Strip-tease i teatre irregular

Quan et mous, arrenco a viure. Els teus cabells són la frescor de la nit i el castell de focs llunyà. El teu coll, sota la teva orella, on hi ha un petit regalim de suor sota el reflector vermell, és la casa de maó i el bordó escantonat de la porta, on m'assec. Els teus pits són el vidre esmerilat de l'alcova i el carrer, somiat, al darrere. El séc de la teva cintura és el gorg dels banys estivals. El teu ventre és el portal de la masia des d'on vaig tenir per primer cop el sentiment d'enyorança. Les teves llargues cuixes són els foscos anys dels dubtes. Hi ha un esforç per copsar-te sencera, un esforç que sempre és recompensat i que permet un nou esforç cap a una calma plena de músiques. S'imposa com tu t'imposes. Voldria apropar-me tant, que ja no et reconeguis. I començar a conèixer-te.

Com és immens el teu cos moll
entre lianes i llums verdes.
Cobert de mots obscens i pols,
el mur del fons de l'escenari
deu enyorar els teus cabells llisos.
Dona entre dones, cap d'efebus.
Veig la suor, la tira negra
que et passa entre les llargues cuixes.
els pits erectes, l'ample ventre:
quin bon camí fins als teus llavis.

 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia