Escriure sota l'estímul del paisatge, sota l'estímul de la meditació entorn de la vida, amb aquella serenitat reflexiva, és una cosa que em produeix nàusees. Pensar que podem buscar una vida més o menys harmònica em fa vomitar.

     L'aprenentatge consisteix a saber actuar com si partíssim de zero en cadascuna de les tasques de creació. Si la cosa, de vegades, no surt, és perquè no s'ha tornat al "zero". 

     Al nostre país, la gent no solament es nega a la polèmica (i oscil.la entre "la maledicència i la càtedra", com diu Joan Fuster), sinó que es nega ja al simple "coneixement". 

     Hi ha gent que semblen esperar sempre que els fotin hòsties per poder-ho celebrar.

     Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: "gansterisme moral".

     "Jo només sóc jo quan no sóc jo"; amb això expressaria que el teatre és l'única cosa que em pot salvar. 

     Vaig pujar a casa amb una companya, li vaig agafar la mà i ella no va retirar-la. Faltava donar un pas més, però no ho vaig fer. Tenia por. Em vaig posar a parlar de coses de teatre.

     M'he adonat que el procés creador surrealista, conseqüent i estricte, és repetible; però no hi ha res més irrepetible que l'esperit al.lucinat i entusiasta, humil i desinteressat, dels DADÀ. 

     (vaig) explicar-li a C. com eren els bordells de Barcelona abans que fossin clausurats. Si no m'equivoco, ho foren l'any 1956. Hi havia diverses zones del Barri Xino on es concentraven aquests bordells. Del carrer de Robador recordo tres bordellls: La Gaucha, El recreo i El Jardín. El preu no arribava a les 25 pessetes. Em sembla recordar que, la primera vegada que vaig entrar a La Gaucha, em va sorprendre veure que anar amb una dona costava 18,50 pessetes. La impressió d'aquesta primera visita fou terrible. Damunt una tarima hi havia una noia relativament jove, silenciosa i esvelta, amb un vestit de bany de color blau fosc. Al fons, les clàssiques putes obeses o decrèpites, assegudes vora el mirall. El local era ple de gent. Em va produir una sensació de desconcert i de tristesa, aquella exposició de dones. Jo tenia dinou anys. Després ja m'hi vaig acostumar. Recordo la primera vegada que vaig anar amb una dona: era una puta de La Gaucha. Jo havia begut molt xampany. Era el dia de Nadal o de Sant Esteve. El bordell era atapeït de gent. Tremolant, vaig pagar les 18,50 pessetes a la guixeta. La puta va recollir una petita tovallola i una xapa. Va pujar l'escala davant meu. Em va dir que donés propina a una dona vella que va obrir la porta de la cambra. No cal descriure aquella cambra; després en vaig veure més i sempre les trobava tristes, brutes, mal il.luminades (si tenien finestra, estava sempre tancada i barrada, i hom tenia la sensació de trobar-se molt lluny de la realitat exterior). L'alcohol que portava dintre em va impedir de fer res, i la puta em va tractar molt malament. Vaig sortir completament deprimit, i aquesta va ser la meva primera iniciació a l'amor. És una cosa que marca per a tota la vida. I em sembla que d'aquella experiència neix aquest desig enorme i mai no satisfet d'estimar de debò, aquesta vocació de soledat que hi ha en el fons de la meva recerca obstinada de companyia. O bé, en definitiva, aquesta escissió entre amor i sexe, que no hauria d'existir.
     Dels altres bordells recordo El Recreo, on hi havia la Maru, una noia rossa, guenya, que tenia un cos esplèndid. Ella em tractava bé. Se m'oferia sense exageracions, sense presses i sense parlar gaire. Em vaig convertir en un dels seus "clients". La Maru no feia aquella burda simulació de l'apassionament sexual que feien altres putes (…)
     El Jardín era el més gran dels tres bordells del carrer de Robador. Una sala allargada i immensa. Hi coneixia una noia molt prima i de cos molt pàl.lid, que s'exposava a la "clientela" amb un vestit blanc, com de "folklòrica", molt escotat (…) una de les seves característiques era que tractava bé els seus "clients". (…) Una puta d'uns cinquanta anys, que encara tenia el cos "passable" i que devia tenir una clientela pròpia, assegurava: "Yo, si naciera otra vez, me volvía a hacer puta". 
     (…) vaig recordar també altres bordells més cars, per exemple: Ca la Carola i Ca l'Emília. El primer era cap al final de la Rambla, baixant a l'esquerra, i el segon era al carrer Nou. Aquests bordells eren molt diferents. No eren situats en una planta baixa ni tenien la gran sala amb pintures de mal gust. Eren pisos, en una de les sales dels quals les putes es barrejaven amb els clients. Solia haver-hi un banc arrambat a les parets. A Ca la Carola, les putes anaven totes vestides igual, un tul sobre el cos un. Només duien bragues. Una de les dones d'aquest bordell era la Susie, una francesa morena, menuda, molt freqüentada pels estudiants de la meva colla. A Ca l'Emília, les dones eren sumptuoses, opulentes; la casa era molt gran i elles es repartien per totes les cambres de recepció dels clients.
     I finalment, hi havia els bordells més barats, a l'extrem del carrer de les Tàpies més proper al Paral.lel. Moltes de les dones eren gitanes. Hi havia tot un mostrari de deformacions i monstruositats. El preu era inferior a les 10 pessetes.
     Podria parlar d'altres indrets on hi havia bordells (per exemple, el carrer Roca, primera cantonada de Portaferrissa, entrant per la Rambla); però em sembla que ja n'hi ha prou.

     La setmana vinent, quan soparé a casa de la meva amiga Sigrid, intentaré no simular res. Si estic deprimit, no intentaré mostrar-me alegre; si no sé fer altra cosa que mirar-la, la miraré, i si em cal explicar el meu estat d'ànim, l'explicaré. Perquè no puc oblidar una cosa: sóc un home que no ha estat educat per a un tracte normal i còmode amb una dona, i això cal tenir-ho present per arribar ­com a mínim- a un reconeixement exacte de la pròpia situació i de les pròpies possibilitats actuals. Això, malgrat tot, ho he aconseguit; vull dir aquest reconeixement. I ja és molt. 

     La cala anomenada dels alemanys, en una tarda en què el mar és blavíssim, i al damunt planen les gavines. És l'hora de la posta. Des de la roca on seiem, podem veure la costa formada de penya-segats successius i no gaire alts. La lluïssor del sol es reflecteix irregular a les aigües, que en aquell indret perden la blavor intensa que tenen darrere nostre. Et beso llargament. Més que mai els teus llavis em recorden l'actriu de cinema coneguda pel seu feminisme militant. Repetim la besada que ens vam fer dins el gran saló modernista, enmig de la gentada i amarats de suor. Consistí a ajuntar la meva comissura dreta amb la teva comissura esquerra, galta contra galta, i, a partir d'aquest contacte mantingut, explorar amb la llengua un costat de l'interior de la teva boca, sense anar al centre. Fou magnífica la resposta, i ara ho torna a ser enmig del vent que bufa i davant el sol vermell que descendeix amb rapidesa per ocultar-se. Sota nostre, a mig penya-segat, hi ha un grup espès de matolls que intercepten un senderol, el qual continua després fins a la vora mateixa de l'aigua. No necessitem paraules per alçar-nos i baixar fins a aquelles herbes que ens esperen per acollir-nos. Sota d'elles hi ha un espai que té cabuda per a dues persones. A través del fulla, veiem el mar cada vegada més fosc, i en sentim la remor incessant. I així s'acosta la nit, entre xiscles d'ocells molt veloços. I nosaltres ens trobem com en un niu que penja directament damunt les ones. 

     Després, gairebé per casualitat m'he trobat una dona coneguda meva en un bar. Recordo que fa dos anys vaig tenir una conversa amb ella bastant llarga. Té quatre fills i viu a la part baixa de la Rambla. Exerceix la prostitució. M'he aturat amb ella i després hem entrat en un meublé; en una cambra que tenia un mirall longitudinal a la paret, a l'alçada del llit. Li he dit que no adoptés una actitud "professional. L'he abraçada i ella s'ha limitat a acariciar-me l'esquena amb la punta dels dits. Jo no necessitava més. La cosa ha estat ràpida. La conversa no ha sortit d'uns quants temes, aquesta vegada més convencionals.

     Una possibilitat (…) és tancar els ulls i aconseguir que tot es faci sol. És com si, d'una llunyania incerta, indestriable, anessin venint els mots. Quan no és així, la solució trobada és dolenta. Ahir a la nit vaig escriure la Balada de l'au hivernadora seguint aquest criteri. Venia de fumar "haix" a casa d'uns amics i em trobava molt bé: com si el crani s'eixamplés d'una manera sensible. I tots els músculs estaven relaxats.
 
 
L'AU HIVERNADORA

Una au hivernadora que domina
la plana del cotó quan les libèl.lules
ombregen de blau cel gases i esglésies
d'alta cúpula blanca vora el Sena,
no gosa de clavar el bec a les càpsules.
Supleix la llançadora pel llampec
sota els arcs de la llotja mentre passen
de dos en dos, amb pancartes quadrades
trenta avions humans, i ella se'ls mira.

No pensis que no estimo aquest ocell
(no estem en cap submón on això passi)
ni porto aquesta estrella de saló
que travessa els forats del pensament.
Però sé que les aus hivernadores
no dirien: "Escolti, jo sóc jo!",
sinó: "Sense les baies aromàtiques,
la murtra no és res i alcem el vol
damunt la caravana que s'atura".

Príncep gentil, frega't les mans amb pol.len
quan s'extingeix l'eco dels creditors
i esguarda l'ample vol de moltes aus
hivernadores des del colomar,
mentre l'espant i el radi omplen un toll.




A CONTRATEMPS
(2005, Perifèric edicions)

juguem [en un recital] amb els moments de concentració (pensar cada cosa que dius), els d'absència (que són inevitables en el procés de simple lectura) i els d'emfatització (forçar l'atenció dels espectadors).

En un espectacle que, precisament, fa esclatar les lleis de la lògica naturalista a cada situació, el perill de l'excés és constant [parla de Valentin i Ionesco; també hi podríem afegir Brossa]. I el que cal, em sembla, és actuar com si estiguessis davant un text naturalista i així potenciar-ne l'humor.

A Cristina Sirvent [...] tant la Carme com tu, en els diversos personatges que interpreteu, a través dels diversos canvis de vestuari i fins a l'enfrontament final amb la cabellera solta, teniu un atractiu extraordinari, gairebé torbador. Ho sabeu? Suposo que sí.

A Cristina Julià [...] No em cansaria de mirar-te, dins i fora de l'escenari.

la gran força, la vitalitat i la profunditat de Vinyoli, sobre la base d'un llenguatge bàsicament assolible.

La meva actitud davant les dones era d'una timidesa i un retraïment terribles. Amb aquella noia ens havíem conegut no recordo com. Havíem tingut una primera convers agradable. Després ens havíem tornat a veure i la vaig convidar a una cava de jazz. Allà li vaig agafar la mà i ella no la va enretirar. Però jo ja no sabia què dir-li ni què fer. [...] I avui em sento com aquell dia. I és que sóc la mateixa persona, ara carregada de premis i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Caminant per la part alta de Calafell, tinc davant meu una noia. La segueixo per diversos carrers fins que entra en una botiga. La descriuré: és morena, amb els cabells bastant llargs, lligats formant-li una cua. Jaqueta texana molt entallada, faldilla negra amb floretes blanques, que cau flonja sobre els genolls; mitges negres i botines. Crec que el seu atractiu prové de la faldilla, que li oneja en caminar.

Hi ha moments en què un acròbata que passa la corda fluixa fa uns quants passos ràpids i després s'ha d'aturar i restablir l'equilibri abans de continuar la marxa amb passos calculats o novament precipitats cap a la fita. Diria que ara em trobo en un moment de passos ràpids. Les obsessions de sempre caldrà trmapejar-les en un moment d'aturada. Ara queden en un segon pla.

A Torí: senyores esplèndides!

La Cris, interpretant una de les tres putes de l'obra Absolutament lluny, que es podria acostar a Beckett (com ho pretén) si no tingués tants problemes d'"escriptura". La Cris, amb uns texans molt cenyits, estripats. Esquàlida, però amb el seu cos tan ben format, la seva boca prominent, els seus moviments una mica maldestres, els seus cabells rossos recollits en dues trenes... : la Cris!!

El desig d'una dona que no pots tenir, ¿mata el desig d'una dona que tens des de fa setze anys? La cosa no és tan clara.
Recordo que fa trenta anys, quan era casat amb la meva primera dona, em vaig enamorar d'una altra i això no solament no va disminuir el meu desig sexual per la meva dona, sinó que li feia l'amor amb una desesperada i furiosa intensitat. Hi projectava sens dubte el desig per l'altra. És una cosa eu pot passar i altres persones m'ho han confirmat. A més, tampoc és cert que hi hagi en mi un enamorament com el de fa trenta anys. Ara, visc força tranquil en aquest aspecte, i si fa trenta anys no vaig ni intentar res amb el meu nou amor per no posar en perill la relació amb la meva dona, encara ho faria menys. Aquest no és el problema. I jo mai no he estat un home d'aventures subreptícies. Sempre he estat fidel. I això potser és, en el fons, una mancança, un error, una actiutd reprimida i absurda.

No passar-ho bé damunt un escenari és una sensació desagradabilíssima.

La Cris té uns mugrons importants, contundents, en uns pits gairebé inexistents: un tors d'efebus amb mugrons de dona. Les fotos del seu tors (per als cartells de Misteri de dolor) eren bellíssimes. [...]
Escric això a la terrassa d'un bar de l'avinguda Blasco Ibáñez, amb una gran calma, però amb un formigueig interior que em puja des del sexe.




EL SOMRIURE DE L'ATZAR
(2005, Perifèric edicions)

En una entrevista a Die Zeit (2 de juliol de 1993), Minetti diu una cosa interessant sobre la seva concepció de la interpretació: "Interpreto des del centre del cos, no des del cap ni tampoc des del ventre, com se sol dir, sinó des del cor, a partir d'un sentiment indemne que protegeixo com una mare protegeix el seu fill en totes les inclemències i temors de la vida".

Arriba una edat en què la sensació de soledat pot ser immensa. I la sents més, com més procures envoltar-te de gent. Recordo aquelles paraules de Vinyoli: "car ja no estic enamorat."

S'han de tenir molt ben posats per escriure un text com les Elegies de Duino.

Gamma de registres pianístics irrepetible: els Preludis de Debussy. És millor prescindir dels títols que ell hi posa i deixar-se endur per la complexitat de la música en abastracte. No m'importa què va inspirar cada peça,. sinó allò que m'inspira a mi. Ell, d'altra banda, no va posar els títols al principi de les peces sinó al final.

Bach eleva, Mozart emociona, Beethoven  apassiona, Schubert transporta, Debussy hipnotitza. I pràcticament em quedo amb aquests cinc.

l'entusiasme amb què vaig escriure la tercera part d'Albes breus a les mans, el meu primer llibre, jugant amb un vers de Bartra. "Era gran un exili en la certesa", i contemplant el mateix paisatge suburbial de Terrassa a diverses hores del dia.




FELIU FORMOSA. TEATRE I PARAULA
Entrevista de Laura Fernández
Barcelona, Institut del teatre, 2003

vaig treballar en un parell de col.legis religiosos de batxillerat, una experiència nefasta.

es va estrenar [...] El comte Arnau, de Maragall, dirigida per Jaume Valls

en els meus tallers m'interessava que el personatge es veiés mínimament i que la claredat en l'elocució es destaqués com a objectiu de cara a l'espectador.



 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA