Comentaris de l'obra

Xulio Ricardo Trigo. "Feliu Formosa: el plaer suprem de l'escriptura", Avui, “Cultura”, 1 de juliol del 2004

Si explorem una mica la trajectòria literària dels escriptors dels 70 podem comprovar de seguida que la poesia de Feliu Formosa queda marcada des del començament per una idea del temps molt personal. En lloc d'ajustar-se a la inconcreció que marquen els rellotges digitals, l'autor roman fidel a les busques de precisió suïssa, i això atorga a la seva poesia un ritme d'escriptura i de recerca que divergeix dels seus contemporanis.

Però no és aquesta l'única característica a partir de la qual podem establir diferències. Com molt bé apunta Enric Sòria al pròleg d'aquest imprescindible Darrere el vidre (poesia, 1972-2002), Formosa va quedar esplèndidament retratat a partir de les paraules que li va dedicar Jordi Coca al pròleg de Per Puck (1992). És en efecte "l'evidència del misteri i el misteri de l'evidència" el que defineix amb més encert la recerca del poeta. No és estrany si pensem que beu de fonts no gaire habituals a la poesia catalana contemporània: la literatura centreeuropea i la nòrdica, els aspectes de Shakespeare que més voregen el mite, l'expressionisme que, com a generador de mons interiors, es manifesta amb tota la càrrega transgressora que pot albergar l'ésser humà. Imaginem Formosa compartint una tarda de boira amb Georg Trakl, bevent de la copa emmetzinada de subtileses d'Ibsen o discutint de concepcions espacials amb el pintor Van Eyck. [...]


Antoni Martí Monterde. "Feliu Formosa: la mesura de la impaciència", Pròleg a Cap claredat no dorm, Lleida, Pagès Editors, 2001, p. 18

De les moltes maneres que hi ha d'escriure més poesia, la més habitual és d'escriure'n més; de les que n'hi ha d'escriure un altre llibre, però, Feliu Formosa ha triat per a confegir aquest Cap claredat no dorm potser la més difícil: girar la vista enrere per tal de fer possible mirar cap endavant. Atenent a les dates en què van escriure's tots aquests poemes, podríem dir que el llibre que tenim entre les mans pot funcionar com una antologia invisible de Feliu Formosa on ja han quedat recollits els primers poemes del seu avenir. Saber que sempre hem escrit permet entendre perquè sempre escriurem.


Jordi Coca. Pròleg a Per Puck. Barcelona, Columna, 1992

“Si Shakespeare és el Teatre, si el teatre és on el món es manifesta alhora terrible i banal, si el sentit velat de la poesia arriba fins al sentit del no-sentit per la bellesa de la paraula --Une rose dans les ténèbres?, havia escrit Mallarmé--, si al teatre essencialment es juga amb la veritat i la mentida, Feliu transmuta la modesta aparença inicial del seu llibre --uns poemes i unes proses que evoquen moments estel·lars de la història del teatre-- en un text plural i savi on res no hi és sobrer i la vida, acompanyada de la mort, es mostra insuportable i bella.”


Enric Bou. "Feliu Formosa", dins Riquer/Comas/Molas, Història de la Literatura Catalana, vol 11, Barcelona, Ariel, 1988: p. 371-372

“Ha escrit un text cabdal en la literatura catalana: El present vulnerable. Diaris I (1973-1978). És el dietari d'un poeta que s'ha reconegut plenament com a tal en la maduresa, i amb una clara voluntat de reflexionar sobre la poesia i sobre l'acte de la creació. Després d'haver destacat en el món del teatre, en un moment en què tirava endavant una vocació pedagògica a l'Institut del Teatre de Terrassa, i una tasca virtuosa com a traductor de l'alemany, Formosa, inicià el camí poètic, i aquest diari és la crònica imprescindible de la nova projecció de la seva personalitat.
Així, El present vulnerable és una crònica amb doble sentit: de la presa de consciència com a poeta (bagatge de lectures, traduccions, reflexions que traeixen els dubtes íntims de l'escriptor) i de l'evolució personal (morts, dolors íntims que han tingut un efecte notable en l'escriptura, el plantejament pràctic de la condició de l'home).


Anna Murià. "Presència invulnerable". Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994

El present vulnerable és un diari intel·lectual, no un relat quotidià de fets, tot i que accions, anècdotes, se n'hi troben, però sempre com a matèria de pensaments, a vegades trampolí de la imaginació. El mateix cal dir de la poesia, també és de pensament, es nodreix d'idees encara que neixi de la realitat: actes, contactes, impressions visuals, tot hi té transcendència. En aquell conegut poema que fa "sóc amic de la tarda d'hivern..." Formosa indica un dels seus intents, el de "comprendre el llenguatge atzarós dels objectes interns" i transcriure'l. Això no significa una poesia obscura, però sí subtil. No és difícil d'entendre que la música sigui "de plata fosa" ni que dels pètals vinguin besos, que un poeta assimili d'un altre poeta la idea del temps, ni d'un altre encara, que tot resulta atzar... Aquest és Feliu Formosa, el de presència invulnerable, poeta d'imatgeria, el de les fidelitats.


Anna M. Gil. "Feliu Formosa: l'explorador". Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, maig de 1994

El present vulnerable. Diaris I (1973-1978) --Premi de la Crítica Serra d'Or, 1980--, amalgama d'aprenentatges professionals i personals i de reflexions intel·lectuals a l'entorn del fet literari i la recerca d'una veu poètica pròpia; una crònica heterogènia i malenconiosa, de prosa depurada i àgil, on Formosa parla, entre altres coses, de Rilke i Valéry, de Losey i Visconti, del descobriment d'una ciutat desconeguda i la interpretació d'un gest, de la militància política i de l'evolució i creixement dels fills. Diari on el temps flueix i s'amaga, on l'emoció de l'escriptor va traçant una línia recta, com la darrera encefalografia de la dona amb qui havia viscut durant catorze anys. I on es tanca un cicle.


Sergi Belbel. a AA. DD. Feliu Formosa. Col·lecció Homenatges. Ajuntament de Terrassa, 1995

Ell, juntament amb altres creadors, però sobretot ell, va ser qui en la dècada dels seixanta i dels setanta va saber introduir a casa nostra, d'una manera profunda, rigorosa i gens frívola, algunes de les més grans aportacions de la dramatúrgia europea contemporània. A ell, li devem el coneixement de tècniques i teories teatrals transcendents i profundament renovadores, en un moment en què el teatre català es buscava a si mateix i necessitava una empenta per tirar endavant. El teatre com a espai de llibertat, com a arma combativa, com a epicentre dels conflictes de l'home en societat, com a plataforma de la revolta i de la lluita.


Agustí Bartra. Al caire de la poesia de Feliu Formosa. Pròleg al Llibre dels viatges, Aymà: Barcelona, 1978

Un crític anglès avançà la hipòtesi que si la imatge precedeix sempre la idea en el desenvolupament de la consciència humana, no sols hem de tornar a escriure la historia de la cultura, sinó que també hem de revisar els postulats de totes les nostres filosofies i, en particular, hem de preguntar-nos una vegada més quins són els fonaments correctesde l'educació. En una paraula: cal anar al redescobriment de l'ànima de l'home per tal de viure una altra vida que sigui la negació dels valors establerts basats en la barreja del cristianisme i la civilització industrial. Els surrealistes, sorgits de la desesperació, atonia i esgotament de la primera Guerra Mundial, foren els apòstols convulsos d'aquesta necessitat de renovació dintre la cultura occidental. Abans que res volien la llibertat. Fou un moviment de joves; el surrealisme, específicament parisenc, amb sucursals de segona categoria, que si bé no donà obres genials acomplí una tasca de fecundació que encara dura. Les incoherències de la llibertat surrealista no negaven la llibertat de la vida: anaven del sensible a l'existencial a través d'un realisme oníric que desembocà en un esoterisme tèrbol. Els joves revolucionaris dels famosos manifestos que no van reescriure la història de la literatura, però aconseguiren afegir un capítol més a la saga de la literatura del món i, per flotacions meravelloses, donaren noves vigències de somni a l'ànima desconeguda de l'home unidimensional. Van ésser heretats. Però ells, abans, també havien heretat: venien de la part més profunda del romanticisme, que per damunt de tot fou un mite del sentiment, i navegaren en les correnties que provenien de Novalis, Hölderlin, Jean-Paul, Coleridge, Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont; i agraïen l'obra de síntesi de llur gairebé contemporani Apollinaire. Però el mocador d’Apollinaire no era prou. ( «Un mocador basta per aixecar el món», havia dit aquest poeta.) Feliu Formosa, des de la seva peculiaritat original, s’adscriu en aquesta constel·lació de la lírica moderna.

Des de fa dies, freqüento l'exclusiva companyia dels cinc llibres que, des del 73 fins ara, formen el corpus de l’obra de Feliu Formosa: Albes breus a les mans, Llibre de les meditacions, Raval, Cançoner i Llibre dels viatges. Tot un món de paraules que volen ser -i són- paraules en el món, tot el cant fins ara d'un poeta de la soledat i les presencies, d’un ésser humà que escriu poesia perquè no vol ésser oblidat de la llum. [...]

Hi busco, abans que res, aquell valor cabdal -en el doble sentit de qualitat i coratge- que es basa en l'autenticitat que pervé de la fusió patètica del poeta i el seu destí, un destí que sap que, quan el vent s'aixeca, cal intentar de viure, però que també cal intentar de viure quan el vent dorm...

Diré d'ell: és de la raça dels pastors de paraules que s’agrupen en ramats de significacions: misteri, amor, essència de l’ésser, epifanies del cel i de la terra, les aurores de la veu, el vent on es desperta l’esperit, les rels de la nostàlgia, la deu secreta de les imatges, el rou de l’esperança, les herbes infinites de la pau, l’alosa de la llum, la lluna dels records, la molsa solar de 1’alegria dels cossos, la mar de ferro de la mort, les sabes de la resurrecció, els llavis d’or de l’etern retorn... [...]

Però, ara sí, podria seguir Heidegger en això: [...] «La poesia és la instauració de l’ésser amb la paraula.» La terra vol, per al món, una més fonda eternitat. El poeta ajunta terra i món en l’obra fatalment temporal que vol anul·lar les victòries del temps. Però la terra és també somni, una de les paraules recurrents en la poesia de Feliu Formosa. Un somni que no sap que es somnia, que ha d’ésser desentranyat. El somni, en aquesta poesia del nostre poeta, substitueix l’esperança, mot que només brilla una sola vegada en tota la seva lírica: significativament en el poema dedicat a Salvat-Papasseit. El somni, Eros i els objectes, uns objectes que es pleguen «damunt ells mateixos». El somni, en Feliu, advera la fórmula nervaliana amb què comença Aurèlia: «El somni és una segona vida.» El somni, en el seu cas, no és pas una evasió de la realitat degradada, sinó que s’arrela en la voluntat de crear-ne una altra que confirmi les profunditats de 1’infant; és l’obra d’un esforç per reduir a claredat els mil infants que cadascú de nosaltres porta soterrats tota la vida. Un somni en el qual batega l’essencia individual i la nostàlgia col·lectiva. [...]

En el nostre poeta, el seu dir no és un cant raonat, sinó una confessió fèrvida, un mormol del múltiple existir. [...] la poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant els enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes... Com Feliu Formosa.


Heike van Lawick. El constant civisme de Feliu Formosa. Revista Caràcters, núm. 18.

Aquí em propose parlar del Feliu Formosa traductor, i qui busca bibliografia sobre aquesta faceta seua, no debades es veu exposat a una autentica allau de ressenyes sobre espectacles teatrals. En el seu primer dietari (1979-1997), ell mateix parla del teatre com d'una «activitat que resumeix totes les meves contradiccions», una activitat a la qual ha dedicat moltes hores i que n'ha fet un punt de referència ineludible, sense el qual l'actual art escènic en aquesta llengua no seria el mateix. Hi ha intervingut com a actor, com a director, i  com a traductor.

És difícil deslligar aquesta doble dedicació de l'interès que Formosa va manifestar ben aviat per Bertolt Brecht i el teatre èpic. El 1958, un grup universitari ja va fer una lectura escenificada de L'excepció i la regla brechtiana en una versió seua. Pel novembre de 1963, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona va estrenar L'opera de tres rals, producte de la col·laboració de Joan Oliver i el mateix Formosa. Però també és autor de la versió catalana d'un autèntic clàssic dins l’àmbit de la reflexió teòrica sobre el teatre, la Dramatúrgia d'Hamburg, de Lessing (1988).

Sense deixar encara la dramatúrgia, cal esmentar l'antologia L'encens i la carn (teatre popular europeu dels segles XV i XVI) (1968) i Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller (1970), que Formosa realitza a partir de documents de l’època i de textos d'aquest revolucionari expressionista. La seua versió lliure de Frank V (1972), de Dürrenmatt, dóna a conèixer l'obra més «brechtiana» d'aquest important autor suís. Amb Karl Valentin i el seu Teatre de cabaret (1983/2000) ha posat a l'abast del lector en català el més gran representant del cabaret alemany, a qui Brecht admirava -arriba a tocar el clarinet en la petita Orquestra que acompanyava aquell humorista corrosiu- i qui li va inspirar més d'una obra. Tornem a trobar l'escriptor Ernst Toller en el drama que hi dedica Tankred Dorst -Toller-, publicada juntament amb Gran imprecació davant la muralla de la ciutat, del mateix autor (1985). Tant aquestes peces com el Marat-Sade de Peter Weiss ( 1983) són mostres de l'anomenat teatre document, en deute amb el llegat de Brecht. També Peter Hacks, de qui Formosa va traduir Conversa a casa del matrimoni Stein sobre el senyor Von Goethe, absent (1988), i Heiner Müller, amb Quartet (1993), van ser deixebles de B.B. Hi ha, doncs, una certa coherència en la tria de les obres que tradueix Formosa, una aposta per una línia de teatre crític o compromès. En aquest sentit, no estranya tampoc que s'haja fixat en dos austríacs determinats: d'A. Schnitzler, qui arremet contra les convencions burgeses de final del XIX, tradueix La cacatua verda (1997) i Anatol (1998); més contemporànies són les dues obres del polèmic Thomas Bernhard, La força del costum (1989, estrenada el 2000 pel Teatre Nacional de Catalunya) i Plaça dels Herois (2000).

Dels romàntics alemanys publica versions de les obres de teatre de H. Kleist El càntir trencat (1988) i Pentesilea (2000), com també els relats La marquesa d'O i altres narracions (1997) del mateix autor. Pel que fa als expressionistes, l'any 1978 aparegué la traducció que Formosa va fer del recull Helian i altres poemes de Georg Trakl, qui va deixar una petja inesborrable en la producció pròpia del català; anys més tard, publica l'Obra poètica (1990) d'aquest poeta «al marge», inadaptat, d'aquell producte més pur de l'Imperi Austrohongarès en plena decadència, disconforme «amb el món feliç de la burgesia d'entreguerres», com diu el traductor en el pròleg del llibre, que revela l'atracció que sent per aquella època i geografia.

Tant el "poeta al marge" que fou Trakl com el «poeta cívic» Brecht han pesat notablement en l'obra pròpia de Formosa. Però, amb tres reculls poètics preparats per ell, també ha donat a conèixer els més importants poetes en llengua alemanya de diferents èpoques: A la paret, escrit amb guix: poesia alemanya de combat (en col·laboració amb Artur Quintana, 1966), Poesia alemanya: antologia (1984) Poesia alemanya contemporània: antologia (1990). Dins aquest àmbit, també ha animat i supervisat la publicació de traduccions fetes per alumnes seus, com ara Sons, de V. Kandinsky (1990), La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke, de R.M. Rilke (1996), Compto els estels dels meus mots, de R. Aus1änder (1997), o Croada d'infants, de B. Brecht (1998).

A més de les obres en prosa assenyalades més amunt, Formosa ha traduït La Mort a Venècia, de T. Mann (1984); Demian, un dels títols més coneguts de H. Hesse (1995); Mefisto, de K. Mann (1982), una novel·la inspirada en la vida del controvertit actor Gustav Gründgens, i Amic i estrany, de C. Hein (1988), un dels autors més rellevants de la llavors encara RDA. En resum, l'enorme obra del Formosa traductor és el producte d'una dedicació constant, com tambéla constant aposta pel diàleg i per la política, per la contradicció en tant que deure cívic.

 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia