cap claredat no dorm

(Pagès, 2001)
 

             Cap claredat no dorm
                       Paul Celan


MEMÒRIA DE JOAN VINYOLI

Això que faig no pot estar al marge de tu
És cert però que ja no em dius com haig de fer

Aquell racó pintat de blanc amb els licors
Que tendrament perduda encara en el record!

Aquells moments en què et paraves a la plaça
Com em fan falta quan m'adreço al vell cafè!

Aquell frenètic perseguir el mot més intens
Com flota encara dins la contemplació!

Aquell pujol a la mesura teva i meva
Vam anar fent-lo com encara el veig avui

I gairebé no hi ha moments que no serveixin
Per situar-hi el doll constant del teu parlar

Lluito amb els dubtes per copsar-te ja acabat
perquè els meus dubtes vull que siguin com els teus


LULU

                 Alwa: ¿I en quina dona la natura ha lluitat
                  mai amb unes armes tan potents?
                                       Frank Wedekind

                          A Laia Marull

1

És un ésser vivent
Inabastable

I s'acumulen totes les paraules
Inútilment
           però sense recança

2

Immensurable
S'imposa aquest cos
A partir d'un lleu somriure
Creixent damunt les ombres
D'un espai insondable

Tu i les ombres
Les ombres i jo

3

Aquest cos que consola i tortura
                                       i avança
                                       i s'arbora
                                       i es plega
                                       i recula
                                       i es dóna
                                       i s'amaga
                                       i s'abranda
                                       i vigila
                                       i provoca
                                       i esglaia
                                       i s'enfila
                                       i s'inflama
                                       i retorna
                                       i subleva
                                       i exalta
                                       i revifa
                                       i esclata
                                       i porta
La pau i la guerra

4

La consciència que puguis
Tenir del propi encant
No podrà arribar al fons
Del dolor que provoca
Ni endevinarà mai
L'estranyesa que crea
I aquest serà l'enigma
Del teu encant
               per sempre

5

Un rar impuls que no es resol en obra

La idea vaga d'una plenitud

La sorpresa davant el teu cos nu

Alguna mort darrere cada porta


ARA

                       "Un nu i uns ulls"
                              Carles Riba
    
Nua
    es desprèn de l’abraçada,
perquè algun acte quotidià
l’ha reclamada. Passeja
davant d’ell la nuesa,
i ell la mira ajagut,
disposat a esperar
sense gens d’impaciència
que torni al seu costat.
 
Perquè l’amor s’intensifica
amb aquest momentani allunyament
que permet descobrir
uns aspectes insòlits
del cos nu que ara es mou
per l’estança, sense ànim
d’exhibir-se, i això
explica l’actractiu
que exerceix damunt d’ell
amb un cert grau d’inconsciència:
ell sempre hi podrà veure
alguna cosa que ella
no sap que posseeix.
La mira i veu tot allò que ha tingut,
que pot tornar a tenir, i ara no té.
I aquest "ara" és l’espai
on el goig i el dolor són a l’aguait.
 
 
EL DISCURS

Dins el xalet decrèpit
On clandestinament
Anaven arribant
Els dirigents o "quadres"
I els militants "de base"
Vam escoltar el discurs
On s'auguraven canvis
Transcendentals i pròxims
Que no es produirien

De l'aparell sortia
Una veu impostada
En el vuit de sentit
Tòpics
           dogmes
                        sentències

Allò que en va quedar
Va ser el gràvid silenci
Del retorn entre els pins
Sota la lluna impàvida


COM SI RES

I anar-te fent a la idea
Del no-res
Tot des-
Sacralitzant-la

I descobrir que no es tracta
Sinó d'habituar-se
A la pròpia solitud

I així cada vegada
Desvetllar més el gaudi
De l'instant

I sempre retornar
Als records i al combat
Com si res
Com si tot


TÜBINGEN 97
 
    Hölderlin
    de memòria la
    tristesa de Trakl
          Rose Ausländer

 
El rellotge astronòmic a la plaça,
les petites llambordes vermelloses,
les baixades entre els colors amables
de les façanes i el pressentiment
de l’ample riu que baixa amb calma.
 
La corba de la torre arran de l’aigua
i l’enigma d’un llarg temps de follia
omplint fulls i més fulls
a la cambra més alta.
 
S’atura el temps? A qui ho devem?
A quin fantasma que articula
paraules que s’han fet rares i pròximes?
 
Bella pàtria adoptiva.
 

 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA