raval  
cançoner  
llibre dels viatges

RAVAL
(1975, Ed. 62)


HAIKÚS DELS MARGES

7

Una mirada
damunt el jonc, que es vincla:
tu que em coneixes.

16

Davant la intensa
llum del balcó, tu passes.
Deixo d'escriure.

24

Escull els còdols
entre l'aigua que corre
i et sabràs lliure.


BALADA DE L'ESTHÉTICIENNE DE LA CERDANYA
[No és a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002; és tret de Si tot és dintre]

Esthéticienne de la Cerdanya,
tu sí que olores totes les flors!
Tu sí que enganyes el qui t'enganya
per les masies del màgic d'Oz!

Vénen les mosques per autopistes,
cauen muntanyes d'interruptors,
et diuen "Hello!" monjos budistes
i uns quants gal.lesos amb mocadors.

Dius: no estrafacis autodefenses
ni et facis frare, si caus del niu.
Surten del Roine foques immenses,
entre els maquis a Tamariu.

No et desesperis si les maduixes
que jo et tirava no et feien mal.
El far, els Borja, les calabruixes,
cales i moles des de l'hostal.

Els llops udolen a les teulades
quan tu saludes els duaners.
Dónes absenta a les onze fades
i la que manca ja saps qui és.

Al cos et neixen algues i estrelles;
de cada ombrel.la surt un renill.
Van Gogh et tira les botes velles;
en cremes una, l'altra et fa un fill.

Et rius del càstig, no tems la plaga
de la llagosta del capital,
i perseveres, i t'afalaga
que els teus germans adorin Baal.

El glaç els baixa per l'espinada
mentre s'enfilen als magraners,
i no els esvera l'ensulsiada
d'allò que deixen els esparvers.

Perquè et pentines, perquè t'adones
del mecanisme de cada vers,
deixes les ales moltes estones
tant al benèvol com al pervers.

I la clepsidra et fa companyia
mentre desfilen els artillers
per l'avinguda, com cada dia,
i la velleta diu: "Déu hi sia",
blanc cementiri dels mariners.


ABENDLIEDER
[No és a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002; és tret de Si tot és dintre]

1

Cèrvol d'ales plegades,
jonc entre llums que oscil.len,
somriure de les ones
arran de l'alba.

Gavina fugitiva,
remor a les nostres venes,
aire nocturn que esguarda
amb ulls atònits.

Àmfora d'esperances,
boca que s'omple d'astres,
cançó del cor que es vessa
per les pinedes.

Somniejar de pètals,
cavernes que s'abracen,
mentre una mà desnua
cabells i dubtes.

Mugró que s'il.lumina,
dits que guien les barques,
i jo que naufragava
a la teva galta.

2

En quin indret de la teva cuixa trobaré l'eco de les valls que hem contemplat entre el fum i el vermell de la posta?
I quan es fa de dia en el fons dels teus ulls, alço els meus des de llur interior cap a la cúpula que gira lentament i m'ha acollit.
I els llavis entreoberts m'inciten a escoltar qui crida des de tu com si fos encara més tu.
Hi ha alguna cosa d'adàgio que commou justament on el coll sosté l'esplendidesa del teu cap estimat.
Seran els teus pits dos arcans on cercaré prediccions mentre el meu índex baixarà de l'estèrnum al sexe com un vell caminant somniador.
I m'adonaré que la teva mà és com la boirina entre els pins així que la moguis i jo intenti abastar com un déu el teu gest.
I no sabré encara qui ets quan provaré d'explicar-me simetries i pouaré el meu passat tot cenyint-te.
I seria capaç de fer-te un fill només amb la tristor del meu esguard.
Però també hi ha el consol dels mons que vaig formant amb la punta dels dits,
i les puntes dels teus dits són astres en un cel que ja s'ha asserenat.
Els mots s'acalen com troncs d'arbres joves sota l'huracà.
I així, mentre jeus de perfil, recorro amb la mà oberta el teu perfil de la galta a les ungles dels peus per poder-te abraçar tot seguit.
I comprovo amb delit i entre llàgrimes l'existència dels guèisers.
I quan s'alcen els teus genolls sóc com un infant que corre entusiasmat entre els prats i els torrents per collir una flor única.


AMB TOTS ELS TONS DEL DOLOR I DE L'ATZAR
[No és a Darrere el vidre. Poesia 1972-2002; és tret de Si tot és dintre]

Si tu vols,
vigilaré les herbes que ens esperen.
Si tu vols,
constel.laré de flors el teu somriure.
Si tu vols,
tornaré a alçar-me de les meves cendres.
Si tu vols,
faré que tot s'aturi en els teus pòmuls.
Si tu vols,
desxifraré l'oracle dels teus ulls.
Si tu vols,
anirem carrer avall fins al mai més.
Si tu vols,
dependran del teu coll tots els viatges.
Si tu vols,
serem fills del capvespre fora vila.
Si tu vols,
esperaré com sempre el teu mot: "vull".

cançoner
(1976, vosgos)
 

2 

No vull creure que no puguem trobar-nos 
abans que no s'acabi la filera
de plàtans vora el tren. No puc admetre
que no siguis la dona que s'apropa
o (en veure que no ho ets) l'alta figura
que camina com tu i ve de més lluny.
Cap indret conegut no pot donar-me 
el consol dels seus límits i mesures,
si tu no surts d'algun trencall que ignoro.
Tot m'és hostil, malgrat que tot ho omples,
car hi ha l'error dels ulls. Tot m'és cruel,
perquè la meva espera és fer camí.

Em faig un home nou per acollir-te.
Sé el que et diré. Si vols, ja pots venir.
 

3

             (Musicada: Toti Soler i Ester Formosa: M'aclame a tu)

Si pertot deixes senyals,
com és que no et puc haver?

Si encara parles de nit
per què haig de viure despert?

Si no sento el pas del temps,
per què no em dius si tu el sents?

Si vull convertir-me en tu,
per què m'haig de desdoblar?

Si m'avinc a recordar,
per què m'haig de destruir?

Si has doblegat aquest full,
per què no em dius què segueix?

8

Si no veus mudar les coses 
a través dels meus ulls cecs,
és perquè visc dins el somni
que t'ha dut on ara ets.

9

A tot posen un nom
per oblidar les coses que pretenen
definir. Em miro els dits,
l'un rere l'altre, detingudament,
i em vénen al record,
uns objectes semblants (que ja no són)
i en torno a oblidar el nom
i, adolorit, espero no sé quina
metamorfosi... Espero.

15

QUAN LES HORES EREN PLENES,
temíem la brevetat;
ara que el temps s'ha buidat,
ja no sabem què cal tèmer.

Miro amb una ala ferida
a llarga estela de fum
d'algun reactor perdut
en un espai que és mentida.
 

17

Des d'on pots enviar-me el teu somriure
veritable, i no aquest que veig fixat
sempre que vull (i no quan ho vols tu),
i no sé a qui s'adreça?

Per què un dia concret és ja una data?
No hi ha ningú capaç de fer-me creure
que tot acaba aquí.
És com si mai no haguessis existit
o com si no existís res més que tu.

Per què allò que per sempre fou fixat
em torna a la ruptura,
mentre segueix sonant la nostra música?
 
 

llibre dels viatges
(1978, proa)

2

Si prescindim de tot marc favorable
i no ens cal veure el quiosc dels misteris 
directament. Si la rialla ens neix
perquè som conscients de la partida;
si de la pols i de la xafogor
esdevenim fills rebels, i de l'heura 
n'esperem poc, serà nostra la font.
¿No tindré por de dir: estaves glaçada 
quan et vas ficar al llit, on t'esperava
ardent com mai; estigues sempre així.
No tindré por de dir: ¿on és la tórtora
que sentim parrupar sense atrevir-nos
a renegar la nostra mitja llum?
No tindràs por de dir: oh, com t'estimo!,
i baixaràs com per un tobogan 
dels meus genolls alçats, fins on t'espera
el meu sexe a l'aguait. No tindré por 
de dir: cal recercar aquells terratrèmols
que no embruten les mans. No tindré por
de dir: ja saps que quan et tinc a sota,
som més iguals que mai. No tindràs por
de dir: ja saps que quan et tinc a dintre,
t'empleno lentament. No tindrem por.
Ni a tu ni a mi no ens cal posar cap rètol
a aquest viatge, perquè serà l'únic,
l'únic, ho sents? I si ens sabem lligats
a un crit indesxifrable, tant se val.
(Pensa que tot ho trec d'un cansament
tan còsmic, que s'oblida dels qui esperen
en bancs assolellats, no saben què.)
Després m'oferiràs el clavell blanc,
amb l'aliança grega al dit mitjà.
Ens beurem amb delit el més distant
d'aquest paisatge virgilià. Deixa
que et repassi les vèrtebres amb l'índex
que té l'olor de l'herba que tu saps.
Deixa'm fer, i fes, i ves movent els peus
fins que et capgiris. Canvia el sentit
de totes les trobades i troballes 
successives. Canvia-ho tot. Canvia'm,
perquè la pluja groga ens recobreixi.
Tanquem els ulls perquè no hi hagi treva
i sí canvis que no arribin a ser-ho.
Obrirem la minúscula finestra. 

HORABAIXA

Dos gats parnassians darrere els vidres
al vell jardí del brollador esquifit
i el Rèquiem de Fauré, a mitja tarda,
com si el món no fos fet
sinó d'aquests moments
en què tot és present i alhora calla.
¿Què em quedarà de tots aquests parèntesis
que sempre he estimat tant?.
¿D'aquest poema que no estriparé,
malgrat que m'ho plantejo?

I la precisió de Gottfried Benn,
els mots diamantins que vull fer meus.
I aquest passat, tot ell tan ple d'absència
i tan poc precisable.

 
GENER DEL 75

Escrit damunt el teu tul lila...
(oblit, sotracs!)
Escrit damunt la teva galta...
(terreny vedat!)
Hi ha tant de temps, tant de contacte
rememorat!
La disposició a fer.te
varia tant!
No puc morir sense els teus llavis,
la mitja llum!
Aquesta cambra, si et donaves,
respira amb tu!
Es va obrint pas entre els abismes
la meva mà!
Pluja, finestra, foto fixa,
et faig cridar!
Per a les dents, per a les ungles,
la tarda és breu!
Damunt la neu hi ha una petxina
i es fon la neu!
 

CLOWNS

 A "Pep", "Saltimbanqui" i "Bocoi".
 A Alícia, Carles i Aleksandr Blok.

Desplegareu de nou les tres banderes.
Preparatius en una antiga fleca
desafectada, prop del sol que crema
i dels crits de la plaça i les garlandes.
Sonen de nou els platerets i el saxo.
L'ofici de la llum i de l'esforç,
els pedaços, la flauta travessera,
no ompliran mai del tot un nou diumenge
sota els plàtans, tan vells com els papers
de coloraines i el quiosc blau cel.
Però ja en teniu prou, si reviviu
-més que viure'l- el vol d'aquells estels
que es tornen papallones. Cal seguir
obrint i tancant capses, d'on traieu
tres mocadors de seda: són certeses
de cada dia vora la basílica
o el mur altíssim de color de pa:
la música estrident dins l'ombra fresca
de la nau, o el capvespre a l'autopista
flanquejada per nus que alcen els braços
vers un cel vermellós i indescriptible,
malgrat que es repeteix. Hi ha una altra música. 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia