albes breus a les mans 
llibre de les meditacions

albes breus a les mans (1973, proa)

               Tantes albes breus a les mans
                                         Paul Éluard

ENTRE DUES BATALLES

T'és possible de viure algun instant
sense la pressió dels fets,
entre dues batalles
que, per més ironia,
saps que has perdut.
I surts de casa, ara, amb certa por
del vagareig i de la solitud.
Simètriques, hi ha dues realitats
a banda i banda, i tu, tot sol, al mig,
entre el goig amb recança
i la lluita amb eufòria.
És ben propi de tu
aquest joc amb la història i amb el temps
que no saps si et pertany.
Et ve, de la ciutat que queda enrera,
un so allargat i agut,
udol o refilet.
Camines ara vorejant els rails;
te'n desvies i avances per l'ampla garriga,
es fa fosc i t'atreuen els arbres
que veus alçar-se contra el cel rogenc.
Ja hi ets: la nit fa més intensa
l'olor de fum i de pinassa
i més urgent l'atracció del buit,
de l'oblit dels enigmes,
presents, però, com mai:
no n'hi ha prou de respirar a ple aire
ni tampoc basta conjurar el no-res.
 

EL FOLL DE TÜBINGEN

             L’esplèndida natura asserena els seus dies,
             llunyana, fosca, s’alça la qüestió del dubte.
                            HÖLDERLIN

Sobrevivint-se, ¿inútilment? Amb ràfegues de versos

llançats del no-res al no-res.
Joia inconscient que conviu

amb esclats furiosos contra els instal.lats
en uns parnassos a la pròpia mesura.

Scardanelli, home lligat de mans,
perplex, servil, inescrutable infant

nostàlgic, incomprès, divinal,
asceta inquisitiu, místic de tots els dubtes.

Místic de tots els dubtes.


NOU I INSIGNIFICANT MONUMENT
              A JOAN SALVAT-PAPASSEIT

¿A tan difícil i simple dolcesa,
qui sabria arribar-hi?
¿Qui podria seguir-te amb prou empenta,
amic de fa tants i tants anys?
¿Qui deixaria anar a la rosa dels vents
amb el teu entusiasme
-quin tebi pler l'estimar d'amagat-
uns mots així? Qui gosaria fer-ho?
En descobrir-te, oh ardit
adolescent esperançat, l'ardidesa
era una sola cosa amb l'esperança!
Potser era bo el combat.
Ara tinc l'esperança
que només l'ardidesa t'ha de plaure,
perquè tampoc no et puc oferir més,
oh fill de l'anarquia!
Urpes i dents per a aquesta ardidesa,
i fora els qui idolatren les consignes!

Vet aquí que jo, ara,
voldria ser com tu.

EL PLET

 Decantau-vos germans, el plet no és amb vosaltres.
  Jaume Vidal Alcover, El fill pròdig.

Una ombra us passa per l'esguad
i ja no puc calcular la distància
que hi ha entre els vostres ulls i alguna fita:
el plet, però,
no és amb vosaltres.

Reprenc la crida, torno a dir "vosaltres",
com quan la poesia, en davallar al carrer,
no us hi trobava ni s'hi retrobava:
el plet, potser, 
no és amb vosaltres.

Germans o camarades, o gent que dicta normes
d'una doctrina que es fa més feixuga
en diluir-se el terme del triomf:
el plet, pregunto,
no és amb vosaltres?

Anar i venir de culpes i retrets,
sabent que el dubte, com la veritat,
fa estremir el món i, per tant, el transforma:
el plet podria
ser amb vosaltres.

Per tot allò que em resta de vosaltres,
per tot allò que n'haig de destruir,
per tots nosaltres, decanteu-vos, germans:
el plet
és amb vosaltres. 

 
NAVEGANTS SOLITARIS

     Si un vent bufés
     podria hissar una vela.
     Si no hi hagués una vela
     en faria una de pals i de lones.
          Bertolt Brecht

I arribà l'hora en què, per la gran por,
la vela, desplegada, no s'inflava.
Arreu pesava com el plom la calma
de la qual ens sentíem responsables,
i les mans no gosaven deixar el pal.

(Conreadors hermètics
d'hermètiques metàfores,
lliurats a l'hermetisme
per èpoques hermètiques
i hermètics monopolis.)

Queia una nit, que era com tantes altres,
i la calma excessiva persistia.
Cap explicació no era possible,
o no ens era permesa
o no ens la podíem permetre.

I manteníem hissada la vela.

LA CANÇÓ D'AMOR

Prop de la sang, lluny de les teves dents.
Prop de la fosca, lluny dels teus cabells.
Prop de la terra, lluny dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Prop de la mort, lluny del teu pit.

Prop de la sang i de les teves dents.
Prop de la fosca i dels teus cabells.
Prop de la terra i dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Prop de la mort i del teu pit.

Lluny de la sang i de les teves dents.
Lluny de la fosca i dels teus cabells.
Lluny de la terra i dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Lluny de la mort i del teu pit.

Lluny de la sang, prop de les teves dents.
Lluny de la fosca, prop dels teus cabells.
Lluny de la terra, prop dels teus genolls.
Prop de la música del teu nom.
Lluny de la mort, prop del teu pit.
  

DESPRÉS

Mai no ho hem dit, però sabem molt bé
què representa el pas de cada dia.
(A poc a poc amb el dit resseguia
la teva llarga cella.) El que cal fer

és no acceptar la vergonyosa tria
que se'ns proposa entre el no i el potser.
(Molt lentament, el teu genoll també
vaig resseguir.) La teva companyia

tot ho diu, tot ho calla, tot ho sap.
El nostre amor només admet el sí,
si ho hem de refer tot de cap a cap.

(Et vaig besar el palmell i ens adormírem.)
Si un dia l'un a l'altre ens seduírem,
va ser per no deixar-nos seduir.


CADÈNCIES PER A UN ÚNIC PAISATGE

               Era gran "un" exili en la certesa.
                                      Agustí Bartra

Les sis i cinc

Ha caigut molt pedra, però aguanten
encara els canyissars a la riera.
El fum no tapa el pi de dues branques.
Era gran un exili en la certesa.
Rovellat, un molí de vent minúscul
no giravolta ja, quan passa una
noia que porta una faldilla groga.
Vibra el corrent dins els cables elèctrics
i l'èter no abandona els qui mediten.
Per què nodrir l'enyor, si tot és dintre?


 
 

llibre de les meditacions (1973, ed. 62)

5

Tot s'ha aclarit, però
plou més que abans, i l'aigua
ens evoca el til•ler
que tots dos hem mirat
a recer d'un vell burg
i a l'encalç d'uns arpegis
que es perden entre els núvols. 
No hi ha res més tenaç
que aquests acords fugaços,
quan tot just comencem
el joc de la memòria.
Entre tots dos, és fàcil
incorporar l'indret
llunyà que compartíem
a aquest temps tan dubtós.
Tu seràs violins
que vénen de molt lluny
quan l'única tonada
començava a entristir-me.
Prepara'm la ironia,
que ja vinc. No t'avancis.
 

14

La intimitat guanyada
a força de pobresa,
el so d'una guitarra
en una cambra plena
de l'olor de contactes
i amb la finestra oberta
al fum i al cansament.
Hi fas l'aprenentatge
per copsar el desacord
de tantes dones soles
amb la ciutat que aïlla
(la morta xemeneia,
les múltiples antenes).
Hi serves el silenci
la dignitat perfecta
a força de renúncia.
 

MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda, 
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on fou conreat aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no pot ser.

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia