1922. Neix el 20 de maig
1924. La família es fa una masia al bosc del Picarany, prop de Reus
i d'ençà d'aleshores hi passaran una part important de l'any.
1931. El 14 d'abril, el seu pare proclama la República des del balcó
de l'Ajuntament de Reus. A casa seva tenia una bona biblioteca.
1932. Juntament amb el seu germà Joan, dos anys més petit,
acut per primer cop a escola, on prepara l'ingrés al batxillerat.
No el podrà acabar per mor de la guerra.
"L'hàbit de no menjar el pa que es dóna el va adquirir Ferrater
molt aviat. Potser pel simple fet que no va anar a cap col.legi fins que
tenia deu anys. El seu pare tenia idees pedagògiques, però
més aviat negatives, fetes de repugnància pels col.legis que
ell recordava de la seva indància." "D'altra banda, la seva mare tenia
idees d'higiene, que van operar en el mateix sentit: Ferrater es va acostumar
a passar més de la meitat de cada any al camp, a una masia voltada
de pins." (Ferrater, Gabriel, "Esbós d'una autobiografia". Serra d'or,
juny 1972)
"La infància la vaig tenir molt estranya perquè no vaig anar
al col.legi fins als nou anys. Tenia institutrius i em passava la meitat
de l'any al camp. [...] Sembla, però, que als tres anys ja llegia
i que n'havia après tot sol. T'explico això per donar-te l'inici
d'aquest costum de solitud que he seguit tenint tota la vida, i que m'ha
marcat i que, per altra banda, m'agrada." (Entrevista de Lluís Pasqual.
Revista del Centro de Lectura, núm. 220, desembre 1970)
"Segons Ramon Serrat, "el Biel de ben jove va prescindir de la religió,
i als dotze anys, quan ja anàvem a l'Institut, era completament ateu".
(Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona, Proa, 1998)
A partir dels tretze anys ja llegia, en versió original Flaubert,
Stendhal, Verlaine, Baudelaire.
1936. Guerra.
"en iniciar-se la Guerra d'aquí, Ferrater, amb catorze anys, s'havia
fet de la CNT, quan els del seu braç se solien fer del Psu." (Barnils,
Ramon, "L'intel.lecte ingenu", El temps, 27-4-92)
"la gent de la meva edat, gràcies a aquell desordre col.lectiu [la
guerra], a catorze anys ja vam tenir la reacció -i en aquell poema
meu "In memoriam" ho dic o, ho insinuo clarament- de menyspreu davant els
nostres pares, que havien fabricat aquell merder. Ja ni ens els vam prendre
seriosament en cap sentit. I això a un xicot, li treu un pes de sobre."
"Amb tabac ho aconseguies tot, des de llonganisses fins a dones."
"Sí, he begut molt en moltes èpoques de la meva vida, a partir
de catorze anys. Sóc d'una casa i d'una terra de vinaters. I els diumenges
una colla d'amics anàvem cap al magatzem de casa [...] ens ficàvem
en un solar buit, tancat per un envà de cartells, i ens clavàvem
les ampolles. A migdia, pel camí del costat tornaven les noies que
venien del tenis de Reus. Nosaltres, en veure-les, donàvem un tomb,
beguts i fent equilibris, per damunt l'envà, alhora que els dèiem
bajanades."
(Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)
"malgrat les il.lusions sabíem des del primer dia que els anglesos
van prohibir als francesos de donar armes a la República i estàvem
perduts. [...] Tots volien fer alguna cosa. Recordo que un company meu va
fabricar una bomba i va frer volar la porta de l'Institut." (Entrevista de
Lluís Pasqual. Revista del Centro de Lectura, núm. 220, desembre
1970)
1938. El seu pare és nomenat canceller del consulat de Bordeus, i
s'hi traslladen tots. S'està a França tres cursos escolars,
estudiant a diversos Liceus.
La germana de Gabriel, Amàlia, conta: "Ens vàrem fer amics
amb la família Renaud, que eren veïns nostres a Saint-Émilion.
Tenien tres fills. El Gabriel va tenir un petit romanç amb la filla
gran, Yvonne. La mare era jueva."
"Segons Joan Ferraté, després d'haver estat a França
"tant en Gabriel com jo sabíem que es podeia ser diferent" i això
els va ajudar, en tornar a Catalunya "a no caure en la imbecil.litat proposada".
(Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona, Proa, 1998)
Allà llegeix Montaigne, Valéry, Racine, Gide, Proust...; també
en aquest temps aprèn a llegir anglès i alemany.
1941. Torna el desembre de 1941.
"va descobrir que els seus articles de primera necessitat eren tres: l'alcohol,
el tabac i els llibres. Només va tenir dificultats serioses per a
procurar-se el tercer." (Ferrater, Gabriel, "Esbós d'una autobiografia".
Serra d'or, juny 1972)
1943. Comença el servei militar, que durarà dos anys i mig
entre Tarragona i Barbastre.
"A mi em mobilitzaren el 43, vaig servir vint-i-cinc mesos, i va ser en tornar
a Reus que vaig trobar un ambient completament canviat: el de l'obscurantisme,
tu. La llibertat ja havia desaparegut [...] Era una cosa depressiva, desagradable,
que ha durat quinze anys, fins a prop dels seixanta."
"en tornar del servei, el que vaig fer va ser treballar un parell d'anys
a la casa d'exportació de vins, que tenien els meus pares i els meus
oncles, que se'n va anar en orri" (Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or,
juny 1972)
1947. Acaba el batxillerat (els estudis fets a França no li foren
convalidats) i es matricula a Ciències Exactes.
En un viatge a Madrid per qüestions de negocis visita el Prado; es desvetlla
el seu interès per la pintura, i es posa en contacte amb diversos
pintors de Barcelona. A la dècada dels 50 serà crític
pictòric de la revista Laye.
1949. Passa l'hivern al mas del Picarany i comença a pintar.
"A partir del 1950 Gabriel Ferrater ja no va viure a Reus. Es va instal.lar
a Barcelona. "Es pot dir que des de l'any 58 no hi he estat gens. Ara em
fa una mica de por anar-hi. Una por nostàlgica. Trobaré les
noies d'aquella època que eren tan boniques i m'agradaven tant, convertides
en matrones. És clar que puc veure les seves filles, però no
és el mateix"." (Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona,
Proa, 1998)
1951. Mor el seu pare. La mare s'estableix a Barcelona i viu amb ella. Abandona
la carrera d'Exactes i es posa a treballar, de traductor. A partir d'aleshores
serà lector, editor i traductor de diverses editorials (sobretot Seix-Barral).
"va morir el meu pare i vaig necessitar guanyar-me la vida. Vaig embolicar-me
amb l'ofici que encara continuo practicant: el de traductor." (Entrevista
de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)
"Ricard Ferraté, arruïnat, es va trobar abocat a un carreró
sense sortida [...] va anar a visitar un amic seu, un tal Estivill de la
Companyia d'Asseguarnces l'Adriàtica, per fer.se una assegurança
de vida, amb la condició que inclogués la mort per suïcidi.
Aquesta possibilitat era exclosa de la pòlissa de vida, però
atesa que aquesta era la condició i que la prima era quantiosa, l'Adriàtica
ho accept+a amb una clàusala on s'especificava que la mort per suïcidi
només seria vàlida si es produïa a partir de l'any de
la signatura de la pòlissa. Al cap d'un any i un dia, el 16 de juny
de 1951, Ricard Ferrater va morir al seu domicili de la raval de Santa Anna
38, tercer." (Gomis, Ramon. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona, Proa,
1998)
1953. Contactes amb Carles Riba, Eduard Valentí, Rosa Leveroni, Joan
Vinyoli.
1955. "Des de 1955, els seus amics van ésser gairebé tots poetes:
Carles riba d'una banda, i d'altra banda uns poetes més joves que
ell, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José María Valverde."
(Ferrater, Gabriel, "Esbós d'una autobiografia". Serra d'or, juny
1972)
1956. Ven la seva biblioteca.
"Dice que está harto de literatura y que quiere hacer dinero. La decisión
debe de ser simbólica, supongo: vender sus libros no le va a sacar
de mucho apuro. [...] Le acompañamos -Jaime [Salinas] y yo- ppor la
noche a su casa. Está bebido. Nos enseña los libros que le
quedan; ha vendido ya casi todos. Yo le compro unos cuantos y Jaime otros.
La escena me ha deprimido." (Jaime Gil de Biedma. Diario del artista seriamente
enfermo. Barcelona, Lumen, 1974)
1957. Llegeix intensament Shakespeare.
"Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i
sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en
què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit
una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, peò,
no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que
sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de la Bruyère,
deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot
sobre els catalans.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol
al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera
seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més,
que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les
diguem quinze obres millors de Shakespeare, tu. I és ell qui em va
descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em
satisfeia en l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In
memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.
des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja
dotzena de pomes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que,
és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat,
que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves."
(Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)
1958. Destrueix el dietari aforístic que havia escrit entre el 54
i el 57. Només se n'han conservat alguns, publicats a Cartes a l'Helena;
com aquests:
"Complicar l'amor amb la resta de la vida, o fer-ne
una festa. Són les dues escoles."
"`Èpoques deïgenes, i èpoques
deïcides. Convé que alternin. Una generació de déus
se'n va, una altra ve, i la terra roman sempre."
"El tema de la literatura moral no és l'experiència
que l'escriptor té dels altres; és la inexperiència
en què se sent davant d'ells."
"Podem mesurar el poc que els altres ens coneixen
pel poc plaer que traiem dels presents que se'ns fan."
Comença a escriure poesia.
"Hacia 1958, cuando tenía 36 anños, que es una edad ya muy
mayor para un poeta, me puse a escribir por primera vez porque tenía
ciertas cosas que decir, sobre los hombres, las mujeres. [...] Mi primer
libro está escrito por el procedimiento mental siguiente: yo pensaba
que había que esxcribir un poema sobre tal tema, producto de la observación
moral, psicológica, sobre la gente; y entonces esperaba dos o tres
semanas a que de pronto este tema puramente abstracto, intelectual, se concretara
mediante una anécecdota o mediante la observacin de una cosa vista
por la calle. (Casi todos mis primeros poemas ocurren en la calle)." (Campbell,
Federico, "Gabriel Ferrater o las mujeres", dins Informe turba, Barcelona,
Lumen, 1971). Aquest primer llibre és Da nuces pueris (1960). Seguiran:
Menja't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966).
1961. A Cadaqués, inicia una relació amorosa amb Helena Valentí
(ell té 39 anys i ella 21), que es perllongarà fins al 1963.
A la introducció a la correspondència amb Ferrater, Helena
Valentí escriu (l'any 1987): Aquells anys cavernaris, prehistòrics,
pre-progressistes, la vitalitat i la lucidesa d'en Gabriel ens tranquil.litzaven
a tots els que, com deia ell, érem partidaris de la felicitat. [...]
La ironia n'és que, segurament, a ella [aquí Helena fa servir
la tercera persona per referir-se a ella mateixa] aquells anys en què
tot li semblava per fer, els mots intel.ligents d'en Gabriel no l'afectaven
gaire. Potser tot just l'afalagava veure com, a partri d'ella, ell es construïa.
Al capdavall, és aquest esforç tan despullat de fer-se una
vida el que interessa i interessarà sempre dels seus poemes i papers."
Helena, diu (a Servià, Josep-Miquel, Gabriel Ferrater, reportatge
en el record, Barcelona, Pòrtic, 1978) "Sempre va ser un gran sentimental,
un noi bo i generós. I això el va perjudicar moltíssim.
D'altra banda, però, eera d'una arrogància destructiva
i aclaparadora. Era conscient de la seva intel.ligència i de la seva
superioritat i sepre tirava a rebentar. [...] Quan van acabar les nostres
relacions, vaig proposar-me fermament de no conviure mai més amb un
intel.lectual, perquè són tots uns autodestructius i uns masoquistes
que destrueixen tot allò que els envolta. Jo me l'estimava, però
odiava el seu món d'especulació constant. [...]Sempre parlava
del suïcidi. Quan em va demanar que ens caséssim, em va dir:
"No et preocupis, Heleneta, que no et faré la mala passada de fer-me
vell"."
Gabriel escriu a Helena després d'una separació (21-9-62):
"Ja et deus imaginar que, tant com he pogut, he fet treballar la raó
contra tu, i m'he dit de tu tot el mal que he sabut inventar. Però
no m'ha servit de res. La veritat és que ja no sé si t'estimo
o no, però que això no fa cap diferència. He descobert
que hi ha una cosa més fonamental, vull dir que compta més
per al règim de la vida, i és que només amb tu podria
parlar d'alguna cosa viva. Dit en forma sentimental, que només amb
tu podria creure'm que sóc bona persona: per als altres, sóc
una mala bèstia total. Si ara fes l'amor amb una altra noia, seria
com fer-lo amb un gos. [...] El curiós és que l'únic
que he fet tot aquest temps, és treballar. Però és que
és l'únic que em distreu. Em fa horror de quedar-me sol i pensar,
i amb tothom que veig (compresos els llibres) m'hi faria a hòsties:
haver de sortir a dinar i tractar amb gent m'és un turment."
1963. Resideix uns mesos a París i després es reuneix amb Helena
Valentí a Londres.
El juliol va a treballar a Hamburg, d'editor, en un intent d'establir-se
fora d'Espanya. Aquí s'inicia el seu interès per la lingüística.
Traduirà Bloomfield, Chomsky.
Escriu els últims poemes de Teoria dels cossos.
"Des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja
dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, pernso, encara que,
és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat,
que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves."
(Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)
Coneix Jill Jarrell, una perodista nord-americana.
És director literari de Seix Barral.
1964. Es casa amb Jill Jarrell a Gibraltar, on es pot fer pel civil. L'any
següent s'instal.len a Sant Cugat del Vallès. El 1966 es separaran.
1968. Coneix Marta Pessarrodona (que aleshores té 26 anys), amb qui
inicia una relació.
"En general passo més aviat per un mal moment, però ce deuil
est sans raixon -excepte que la Marta es vol casar i jo francament no m'hi
atreveixo, etc. Però bec poc i físicament vaig bé."
(Carta al seu germà Joan, 11 novembre 1969)
Acaba els estudis de Filosofia i Lletres i l'any següent començarà
a fer de professor de Lingüística General i de Crítica
Literària a la Universitat Autònoma.
"la llegenda que, en examinar-se Ferrater precisament amb Badia i Margarit
per a obtenir la llicenciatura en Filosofia i Lletres un matí d'hora,
la d'haver acabat la missa, diu que en Badia, acomplert l'examen, oral, va
comentar: "He examinat en Ferrater. ¡Quina pudor d'alcohol que feia!";
i que en Ferrater, si fa no fa a la mateixa hora, comentava: "M'ha examinat
en Badia. ¡I feia una pudor d'hòstia!". (Barnils, Ramon, "L'intel.lecte
ingenu", El temps, 27-4-92)
"ara dono a la Universitat de Sant Cugat un curs de lingüística
general [...] m'interessa molt tota la gent jove, sense distincions de sexes,
i pel mateix motiu m'agrada fer classes d'Universitat: són, què
et diré?, com ocells, com fruites, i ara em cito a mi en un poema.
[...] Els intel.lectuals sempre tenim sobre la vida, reaccions secundàries.
En canvi, tractar gent que té reaccions primàries, no interferides
per ideologies, és sa." (Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or,
juny 1972)
1972. El 27 d'abril se suïcida al seu pis de Sant Cugat, amb somnífers
i una bossa de fems al cap.
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|