Teoria dels cossos
(1966)
POEMA INACABAT
(fragments)
Aquell que va emprenyar el talòs
Garcès i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
Vull contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i aniré allargant el meu pròleg.
[...]
a tu, Helena, que ara aprens
a viure (digues, em permets
que vingui a classe amb tu, i m'assegui
al teu costat, fins que me'n treguin?),
que llesta d'exàmens, demà
a la una, veurem baixar
de l'autobús, a tu, Helena,
vull oferir-te aquest poema.
[...]
Serà el meu tema, justament,
el dreta a fer-se independent,
però serà el dret de les filles
que jo no tinc. Les meves rimes
vull que obeeixin sense embuts.
[...]
Faré llistes de bones coses
i de dolentes, noms de noies:
per exemple la Maribel
que enguany ens ha lluït promès
i deu tenir gust de llimona.
Jo m'entenc, i aquesta és la forma
com tinc decidit de seguir.
Potser el sol fi d'això que escric
és el meu propòsit de plagi.
Vull que d'un cop tots es refacin
que copio els medievals.
Sempre ho he fet i declarat
i sempre he vist que no s'ho creien.
Ingenus que són. Els poetes,
ben cert que som uns mentiders
però abans i encara més
cert és que som uns egoistes.
Compta que no direm mentides
de nosaltres. La veritat
ens sembla més interessant
perquè ens porta nosaltres dintre.
[...]
Vós, mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de Creus
[...]
Tampoc enguany no hauré vingut,
tal com teníem convingut,
a seguir-vos pel país lític.
Em va sobtar un còlic nefrític
(pedra també, dins el ronyó)
i em va retòrcer mig agost.
Si bé la pedra era petita
i em va revelar la morfina
(val força la pena: fa lluny
el món, i li treu la ferum),
no li agreeixo l'estrebada.
[...]
Antoni Comas que de nits
véns al Carioca on bec gin
esmolat, i prens taronjada
i la blancor em treus desclovada
d'un vers clos on se m'han romput
les dents (després somrius confús
que la nou sigui tan mollassa).
[...]
Helena, t'ho dic amb tristesa.
Ja torno a mentir, per peresa
mental. No estic trist quan escric,
sinó que ric, i l'envellir
no m'ha donat encara el trauma
que, pel que es veu, a tots ens guarda.
Cert que el cos perd el seu encant,
però a mi el que m'ha entantat
sempre han estat els altres cossos
i no em veig més la carn que els ossos.
Et dic serè que els meu vint anys
van ser en els anys quaranta-tants
i que el meu temps és la post-guerra.
[...]
i mig país anava en tren
(fins hi havia putes de tren
que feien l'ofrici pels vàters),
portant macutos, a la capta
d'alguna mica més de greix
que el que havien deixat al tren.
Tothom guardava encara una arma
i no sabia si entregar-la
o bé enterrar-la.
[...]
Quan se t'acosti un lúbric d'ànimes
(ja m'entens) no li diguis gràcies
si et grapeja la teva. Fuig,
que s'ajaci en el seu rebuig,
i el vici que voldria fàcil,
que se li torni solitari.
Prou et deurà, si va aprenent
que és art llarga fer.se decent
i decent vol dir solitari,
lluny de strip-tease fraternaris.
[...]
Que malentenguin doncs com vulguin,
però no convé que et figuris
que els quarantes vam oblidar
de ser feliços per instants,
com ho som ara, i com ho hem d'ésser
(no cal que toquis fusta) sempre.
[...]
Somniava a suïcidar-me
(tancat al ventre de la nit
calenta, o en el fred matí)
però per sota treballava
un quest sinuós, i em portava
vers aquí, vers ara i vers tu,
i vers aquest vers que recull
(si bé se'n va com les cistelles
de les Danaides) una vella
experiència: que els anys,
com el vi, guanyen amb els anys
(fins que s'esbraven), i que el jove
és pobre perquè no té forma
d'embadalir-se amb un passat
i donar el món per perdonat:
minyona inútil, despedim la
vida, però sense ferir-la.
No tot és embadaliment,
perquè els que som intel.ligents
tenim fort el plaer d'entendre
i és el passat que ens dóna tema.
[...]
No em costa de veure que el nus
és un garbuix de joventuts:
la que em recordo i no m'enyoro,
la que en tu miro, i les que et conto
i que són les que conec menys.
Qui conta, no sempre promet
de donar res millor que un dubte.
Jo no corro fires amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc, hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure que em vull hàbil.
(Si vols marxants de certituds,
et diré noms: en sé més d'un):
[...]
Tants versos he fet mossegar-se
(cua de l'un, boca de l'altre)
que som a l'octubre, i ahir
de matinada vas fugir
per molts mesos a Barcelona.
Un altre estiu que s'arracona.
Jo m'he quedat uns dies més.
Tant de bo que no ho hagués fet:
tinc a sobre la tramuntana.
[...]
Catorze dies que faig versos
i en tinc més de set-cents d'estesos.
Bona marca, però aquest
teu poema de Cadaqués
serà en gran part de Barcelona,
la ciutat que té tant de bona
com l'assonant que sona fals.
[...]
una temptació, tan viva
que els mariques i els capellans
no s'hi sabran resistir mai,
és la de fer mal a una dona,
i el clergue doncs és arma forta
per les civils guerres fembrils.
Si un dia el crides, bon profit,
però a mi, eh, no m'en parlis,
perquè els capellans em fan fàstic.
[...]
Me'n vaig de Cadaqués
si avui m'arriben els diners.
Un mes s'ha esmunyit: trenta dies
fent ocells de paper de vida.
Igual com quan vaig arribar,
deixaré el poble amb vent de mar
[...]
S'entalpen rates per espessos
pans de record: són els meus versos,
sobretot ara que et vull dir
(m'ofega l'lor de florit)
com vaig ser jove entre unes noies
com les que et conto, i com les noies
que et conto, havien de sofrir
entre els joves com jo m'he vist.
Que em ganyotejarà el poema,
altre cop, a la meva esquena,
o voldrà que em vegis plorar,
cocodrilot de quaranta anys?
[...]
TORNADA
(fragments)
Perdó, Heleneta, perdó.
No vindrà la conclusió,
i aquest embolic de marrades
no para enlloc. T'ho esperaves?
[...]
Pobre de mi, que vaig plorant
per les cantonades d'espant
d'aquest poble de Barcelona!
Puc dir amb orgull que en tinc molta,
de traça per no treballar,
però no tota la que em cal.
Continuar el conte voldria
o fer vida contemplativa.
Totes les hores d'un matí
agraïria els dons d'un pi:
l'implant de la soca que es llança
a l'abraçada de les branques,
l'escorça externa com el seny,
i les agulles, últim verd
primet, com la meva enyorança
d'una vida on no es treballa.
[...]
Joves i noies fan amor
(si bé no sempre fan l'amor):
es la creença més difosa.
Jo no ho sé veure. Amb les persones
primers de què puc fer ús,
només construeixo el discurs
del poder i dels seus desficis.
[...]
Bé, ja comprens quin noi vull dir.
Callat, va fent treballar els dits,
i ni tan sols d'ungles es llima
per no esgarrinxar una vagina.
Té ben ficat dins el seu cap
que una noia no pot triar:
la que no té fitxa de verge
és per tots, o bé es fa la bleda.
Com és ara la lluna: puix
que els russos li han vist el cul,
no té raó si no ens l'ensenya:
tots fruiríem de l'estrena.
[...]
Les noies amb qui vaig anar
per passar els comptes de la guerra
sabien riure's de qui vetlla
els mort eterns d'aquest país,
pitjors que un mort que surt de viu.
Sota una guerra que entra dintre,
la gent aprèn a fer-se lliure
i escopir davant un festí
ofert amb rodes de molí.
[...]
M'hauries d'haver vist la cara
de parat, de quan vaig tornar
i els vaig trobar ben ofegats.
Havien desaprès de viure,
i Triatany, que mai no va riure,
hi hauria perdut el renom.
[...]
I ara potser val més que calli.
No convé que encara m'agafin
temptacions d'insinuar
com hauria anat el relat
encaminat al seu bon terme.
Una cosa, val més no fer-la
que fer-la a mitges. Callo doncs,
i m'estalvio el pitjor tros
que m'hauria tocat d'escriure:
com s'enamora l'heroïna.
Ben cert que en coses de l'amor
de cap pa no faig rosegons.
Tota farina bla vull moldre.
Si l'enamorar-se d'un home
se m'acut cosa extravagant,
l'extravagància la fan
la majoria de les dones,
gent enraonada: alguna solta
deu trobar-se en el joc estrany.
Bé prou que m'hauria costat,
tanmateix, de presentar amb força
la feblesa de dolça dona.
Sembla doncs que callo a punt,
abans d'entrar en un mal embús.
[...]
Arribaré, amb els tres que em manquen,
al vers mil tres-cents trenta-quatre.
Me'n queda un per dir-te adéu:
barca nova, tingues bon vent.
(El poema és incabat perquè és
un fluir constant com la mateixa vida)
BOIRA
Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl.lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me,. m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.
DITS
Lleugera, s'iniciava
la pluja d'una nit.
Lleugers, es confiaven
els teus dits entre els meus dits.
Un instant menut d'adéu.
Oh, només per dos dies.
Em somreies a través
del llagrimeig que plovia
damunt el teu abric de cuir.
Tremolor dels bruscos túnels
per on te'm perds: cor confús,
aquesta nit faig engrunes
amb la traça del record
que tinc als dits. Buits dos dies,
van prémer l'ombra del toc
dels teus dits, quan te'm perdies.
ESPARVER
Sabia jo que un esparver furtiu
va temptant cel fins a trobar un clivell,
s'esmuny i em ve, i es regira fressós
als braços meus, l'ala xopa de sal?
Un mal estiu s'emmagranava espès.
Dies premuts, grums de sang i d'ossets.
Pellaven sec les genives del sol.
Tarava el corc la fibra de les nits.
Quin disbarat, tant d'estiu i tan lluny!
Aquesta nit, que un dring ha esmicolat
vidres de cel, i m'esgarrinxa fresc
el blau urpat que riu, ´se el disbarat.
Sabia jo que un esparver, quan és
del tot furtiu, i em vol soprendre i riu,
coneix quin cos manllevar, i dar-me engany
que torna amb mi la noia que tinc lluny?
Roent la sal, volta cales, de nit.
Els farallons estellats li han burxat
el ventre clar, quan neda dins el fosc.
Trepitja fort quan és molla de gin.
I aquest sobtat esparveret que riu
de ser bo amb mi, m'enganya amb gust de sal
i ens rebolquem com algues en cabdell.
Llengüejo i ric, mossego cabell curt
i xuclo endins valvada orella, fruit
de fosca mar, la mar de noies, lluny.
FE
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d'ella.
I el cor se t'arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d'ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.
ÍDOLS
Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
ha badat violent, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.
JOC
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
LORELEI
[Lorelei és un espadat del Rin; segons la llegenda, una noia bellíssima
de cabells d'or, asseguda al cim, amb el seu cant encisava talmen5t els navegants,
que llurs barques anaven arompre's contra els esculls i eren engolides per
les aigües.]
Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
Les pedres tèbies de lluna,
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet..
Aquest poema és fet sobre aquest d'H Heine:
No sé què significa
que em trobi tan trist.
Una rondalla de temps antics
no se me'n va del pensament.
L'aire és fresc i fosqueja,
i tranquil flueix el Rhin.
El cim de la muntanya
espurneja en el llustreig capvespral.
La bonica verge
és asseguda dalt.
El seu posat daurat llampegueja,
es pentina el seu cabell daurat.
Es pentina amb una pinta daurada
i tot fent-ho canta una cançó
que té una melodia
meravellosa i imponent.
Amb salvatge dolor, encisa
el mariner dalt la barqueta.
Ell ja no guaita els esculls,
ell ja només guaite enlaire, amunt.
KORE
Somriu cada vegada
que una altra cosa d'ella
mereix un amor teu.
Somriu quan tu surts d'ella
i es torna a cloure intacta.
Somriu d'una tendresa
que no us suplicarà
(tu, amb el teu món àvid)
que li'n digueu bondat,
i a penes endevines
som s'absorbeix. Encara
li cal sumar-se. Encara
va naixent el seu cos.
(El tu pot ésser el desdoblament del
poeta. Kore és un tipus d'estàtua del grec arcaic -s. VII a
V a.C- que representa una noia somrient i en actitud sol.lícita, com
de qui fa una ofrena, amb una mà estesa o bé descansant sobre
el pit; "com la kore antiga, la seva amant observa una mateixa actitud submisa
i oferent, alhora tan impertorbable com la de l'estàtua." El poema
fa "una reflexió sobre la formació de la personalitat i sobre
les repercussions que els relacions entre homes i dones acaben tenint sobre
la vida moral, veritable centre d'interès de la poesia de l'autor."
(Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció
a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997)
METRÒNOM
Noia, dona, noia,
dona. Sents el batre
d'un metrònom dur
i vetlles l'alterna
natura que estimes.
Quina prefereixes,
noia que s'exhala,
dona que es recull?
Menes la segura
conspiració
de totes les coses:
aboliu la noia,
porteu l'acomplerta,
ola ben reclamada.
Ara, de la noia
no saps ni parlar-ne:
vida anterior,
com d'ocell o fruita.
Dona instaurada,
la interpretaràs.
Tindràs, per contar-la,
valors ben entesos
i tacte, suau
vellut de silencis,
i mots. Els mots teus,
que et van refinant.
Incisius per anys,
no en fas servir d'altres
per parlar de tu:
els mots que t'arrenquen
la pell de la llengua
cada cop que els dius.
NEU
Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.
"Per què et sorprèn? Ja ho saps, que
de vegades
algú se m´endú."
"Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena."
I ella se´t redreça,
s´allunya de la injúria en què vol
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
"Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.
(Resulta fascinant comprovar com el poeta cedeix
la paraula cada cop amb més generositat a d'altres veus, i com se
les escolta; de manera que, en alguns casos, la necessitat del diàleg
s'acaba imposant. Així per exemple, a [...] "Neu", on el narrador
deixa parlar la interlocutora.
El jo poètic, quedant alliberat de l'enunciació
completa del discurs, també queda alliberat de tota obligació
de presentar-se com a portaveu de la veritat.
(Sala, Jordi, "La vigència d'una estètica: l'ús de les
veus narratives en la poesia de Gabriel Ferrater", dins Gabriel Ferrater,
"in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
OCI
Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.
PERDÓ
Amor, t'he demanat perdó
massa vegades, fins que has vist
l'argúcia del cor trampós:
del teu perdó se'n fa permís.
"Perdó d'haver-te'n demanat."
Una altra espurna se t'encén
i zigzaga per cent miralls
de suplicat consentiment.
Una baixa màgia vol
enlluernar-te, i ha aixecat
(mangres i verds) un barracot
d'una fira suburbial.
Amor, no hi entris. Infidel
ajudant del mal histrió,
el cor, et lliuro descobert
el seu truc d'implorar perdó.
Amor, perdó. Perdó per mi.
Un últim perdó sense encant,
no un projecte dels vidres vils,
el frau que per tu vam muntar.
I encara més. Perdó, perdó
per ara, per aquest moment
que el llampegueig desficiós
m'ha fet témer que t'enganyés.
Jo que no sé deixar el servei,
massa fàcil, del cor absurd,
he oblidat (oi que ho comprens?)
com ets real, com vius en tu.
RIURE
El teu bes dins el meu bes,
àgil amor, com el vell
de la mar que desepera
la clau confusa amb què el premen
els braços interrogants.
Mel o tabac, gin o sal,
esquerpa llimona neta,
o l'última fruita interna
de carn, dins el jardí clos
on s'entra sense renom
(empresa tota furtiva:
delícia no vol crida).
Quin és el gust del teu bes?
I ara, amor, aquest teu bes
(altra llegenda) se'm muda
fins a la rel de natura.
TRemola, m'oblida, el dolç
tacte se m'esmuny frisós
i un riure, goig inquiet,
brota profús i rebrota
i em branqueja dins la boca:
fresca amargor de llorer,
verda aèria remor..
Deixa'm riure a mi, amor.
Compto a tota partida
i em sé el guany, i què en faria
d'una meva joventut?
És la teva la que em val.
Compadit de si mateix,
fa de mal mudar el meu bes.
Muda, que rodolo amb tu
i és meu tot cop del teu dau.
ÚTER
Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s'han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d'aquesta cambra. I ara visc
tot encledat dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m'estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.
Més poemes
CANÇÓ IDIOTA
Any de distrets Any trenta-vuit
Havien prohibit la platja
i ens anàvem a banyar nus
lliscant per sota una alambrada
Vaig aprendre de fer l'amor
a l'ombra dels pins de Pedralbes
quan roncaven els camions
portant barques a passar l'Ebre
Les barques de la Costa Brava
van fer camí van travessar
molts pobles de pagès tota una
ciutat de cinquena columna
Per acabar van passar l'Ebre
Ni elles no s'ho esperaven
Any trenta-vuit Any de distrets
Vaig fer l'amor Vaig tenir platja
Les barquetes van passar l'Ebre
i en un avió corrugat
vaig aterrar vora Toulouse
el dia just que Daladier
per reservar-me pau francesa
no empalmava amb la nostra guerra
i jo em veia partit pel mig
Un any sencer viscut al dia
Or d'una llum So de clarins
Un filferro de record dolç
em talla aqquest espès d'una dia
del mantegós seixanta-dos
Any trenta-vuit L'any més maldestre
i jo hi vaig aprendre de viure
Quin rosat embull d'entrecuix
Any de distrets Any trenta-vuit
LA LLIÇÓ
Te'm gires, en el moment que obres la porta,
i rius, i una vegada més he d'aprendre
la lliçó de subjecció, dolça i sabuda:
que un teu posat se m'endú sempre, i com allisa
l'obstacle de rompents on m'aïllo, difícil
i encara personal. És aquest, és
aquest d'ara, el posat
com et gires, i el tors
decanta i desorienta, concedit
al moviment, la més pausada zona
on dorm la reserva del teu cos.
(Quin horror innegable, quin horror
de matèria del món, quan penso
que em dono a compondre una rompuda falsedat
des d'aquí, d'aquest altre
lloc del món, mentre poser
que es gira, en el moment que obre la porta
d'una cambra on no em trobaré mai.)
ANIVERSARI
Ja l'any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d'encenalls
se l'han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l'oblit, el drapaire mut.
L'una en farà curtes fogueres,
l'altre, caliu d'inquietud.
ELS ARISTÒCRATES
Oh Borges, Lowell, oh patricis
americans! Teniu la vostra
història tan prop, i us viu el fàstic.
Tinc història prop. En tinc el fàstic.
No sabré escriure els detallats poemes
que us escriviu. El fàstic meu
(fet vell perquè ningú no en diu la història),
com els turmells d'una nena gitana,
potser em deixa ser pell i vida sota el brut,
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents,
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
