SOBRE GABRIEL FERRATER
Oller, Dolors. "La veu és un altre". Saber núm. 9, maig-juny
1986.
"Entenc la poesia com la descripció, pasan t de moment en moment,
de la vida moral d'un home ordinari com sóc jo." (Gabriel Ferrater)
"dins el corpus ferraterià, hi ha una diferència notable entre
l'operació ferrateriana de descriure la vida moral en els termes que
la seva poesia realitza, i aquella que es limita a la transcripció
lingüística dels moments quotidians sense més transcendència
i a la qual jo anomenaria poesia vivencial. Crec que l'operació ferrateriana
és molt més complexa en el sentit que allò que hi importa
no és ni la situació ni el pretext del poema sinó la
reflexió moral, molt més general i abstracta, que d'ells es
deriva."
"hi ha poemes que no s'entenen i que costa d'obtenir-ne el dibuix global
del sentit, l'inrevés de la trama. En aquests poemes, el correlatiu
objectiu hi és dibuixat amb tota concreció de detalls mundans:
una situació, uns objectes -o persones, tant se val- i una acció
-mental o física- que els relaciona i els dóna sentit. La complicació
rau en l'abast i el matís d'aquest sentit. El cos d'aquest sentit,
la figura concreta que el poema dibuixa en la seva paraula i en la seva forma,
configura una imatge visual que es posa en moviment concentrant-se i projectant-se
en fuga sobre un nivell més general i abstracte; de manera que arriba
a un punt en el qual, despullada ja dels pretextos objectius, esclata configurant
una altra imatge conceptual, de contingut moral i didàctic. Aquest
altre contingut només agafa plena significació si canviem de
registre respecte de l'anècdota del poema i ens situem en la instància
imaginària d'un jo que, explicant-se a si mateix -i per tant al lector-
una experiència, n'extreu -i fa que el lector n'extregui- un coneixement,
un resultat precís."
"l'objectiu [...] d'aquest article: la relació entre el pretext i
el tema a la poesia de Gabriel Ferrater i, d'una manera molt principal i
relacionada amb l'anterior, quin pes d'avantatge té, per a la comprensió
del sentit dels poemes, el fet de conèixer la circumstància
biogràfica que va constituir-ne el motiu."
"la poesia de Ferrater representa [...] Una presa de posició que fa
que es recuperin els fets quotidians de l'existència i la reflexió
sobre la realitat observable, mundana, com a temes i recursos del fer poètic."
"vull comentar ara alguns poemes de Gabriel Ferrater [...] un comentari dirigit
només a relacionar els motius amb els pretextos i ambdós amb
el tema, fent abstracció de la forma o manera. O, millor dit, passant
a través d'elles sabent que només en el seu dibuix es formalitza
en i pel lector aquella experiència única que cada poema és."
"Començaré per Temps enrera on tot allò que constitueix
el pretext hi és explícit:
Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil.lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
"La informació diu que aquesta persona era una noia francesa, filla
de mare jueva, i amb la qual Gabriel Ferrater va mantenir una relació
amorosa en el temps de la seva estada a Libourne, durant l'ocupació
alemanya de França. [...] Sentimentlament l'anècdota és
fonamental i evoca sensacions precises; però els tres últims
versos no solament descriuen la tornada la vila per una avinguda d'arbres,
sinó que projecten l'anècdota a categoria, transformant la
vivència en experiència moral més general: les ports
i la necessitat de reaccionar a les agressions exteriors fan que deixem de
resoldre els conflictes més íntims, i aquests, acumulats i
insomnes, esclerotitzen els moviments vitals. Aleshores, doncs, hem de concloure
que és el mateix poema que dóna tot allò que és
extrictament necessari de saber: i que, per tant, la dad individual, la que
correspon a l'individu, té molta menys importància que aquella
que apareix substanciament lligada al ser del poema i que és la que
li dóna la seva realitat permanent."
"Espero que al llarg de tots els comentaris, s'hagi anat fent evident la
intencionada autonomia del pretext o comentari del poema i, com a conseqüència,
del tema o sentit general que se'n desprèn, respecte del motiu o figura
mundana que provoca el poema."
"Aquest sentit és absolutament vassall de les paraules del poema però,
en canvi, no depèn que puguem saber el detall concret, la carn mundana
del pretext. Depèn només que la configuració lingüística
que compon el seu cos poètic constitueixi un artefacte prou perfecte
com perquè aquell esquema de relacions funcioni virtualment i pugui
ser actualitzat pel lector, el qual, en llegir, el reprodueix com a seu i,
al mateix temps, amb l'única i ineludible formalització que
el poema dibuixa i és."
"damunt del jo que projecta la imatge poemàtica hi ha una veu que
és la que produeix el discurs didàctic que la interpreta. [...]
Però la veu és un Altre."
Jaime Gil de Biedma.
Gabriel hubiera disfrutado viviendo con todos sus amigos en una especie de
comuna, donde les hubiera tenido permanentemente a su disposición
para hacerles oír su última idea pintoresca.
(Servià, Joasep-Miquel. Gabriel Ferrater, reportatge en el record.
Barcelona, Pòrtic, 1978)
"en la poesia del renaixement trobàvem [...] la tendència a
l'escamoteig de tota referència particular a la vida i al món
darrere la bella i deliberada cobertura d'un paradigma ètico-estètic
de la vida i del món. Ens fastiguejava la depuració de la realitat
comuna postulada en el poema i prèvia a l'operació intel.lectual
de compondre'l. Enfi, que la concepció literària renaixentista
de Naturalesa ens resultava inadequada. Sentíem, en canvi, que per
als poetes medievals a què teníem afició, la vida i
el món eren, per ells mateixos, padigmàtics i no requerien
manipulacions prèvies."
(Gil de Biedma, Jaime. "Sóc poeta medievista". Saber, núm 9,
maig-juny 1986)
José Agustín Goytisolo.
Llegia molt, llegia com un foll, i ho llegia tot. No solament literatura,
sinó també llibres d'història, llibres d'art, llibres
de crítica sobre pintura, sobre arquitectura, sobre música.
Es va suïcidar perquè s'avorria, perquè no li agradava
la gent, no li agradava el poble de Sant Cugat, que és un poble meravellós
per a suïcidar-se. Jo no entenc com la gent de Sant Cugat no s'ha suïcidat
tota. Hi ha boira a l'hivern, i amb aquella humitat.
(Servià, Joasep-Miquel. Gabriel Ferrater, reportatge en el record.
Barcelona, Pòrtic, 1978)
J.V. Foix.
Sí, cal dir que professionalment, i àdhuc vocacionalment, fou
sempre un tastaolletes, però cal dir també que allí
on es ficà sempre hi deixà una llàntia. Tot el que tocava
era per il.luminar-ho.
(Servià, Joasep-Miquel. Gabriel Ferrater, reportatge en el record.
Barcelona, Pòrtic, 1978)
Joan Vinyoli.
Les reunions a casa de l'Eduard Valentí acabaven a hores petites.
Moltes vegades, havent begut més del compte [...] a la matinada d'una
d'aquestes nits, en acomiadar-nos, mentre em feia petons amb el seu hirsut
bigoti, va dir-me: "Saps, Joan? El que més m'importa en el món
són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. Eh que m'estimes,
Joan?"
(Servià, Joasep-Miquel. Gabriel Ferrater, reportatge en el record.
Barcelona, Pòrtic, 1978)
Ramon Barnils.
Un dia li vaig preguntar com li venia un poema i em va explicar el següent:
"Mira, una nit vaig anar en un bar que era fosc i vaig senitr una conversa
entre alguns homes que parlaven sobre fets de la guerra. Entre ells hi havia
un marica; cadascú va explicar la seva història, i el marica
va dir: "Jo, durant la guerra, anava pel carrer Aribau i sento un crit i
aixeco el cap i veig com uns revolucionaris llencen un capellà des
d'un terrat al carrer. I, sabeu?, com que el capellà anava amb sotana,
en comptes de caure vertical, va caure fent esswes, com una fulla d'arbre".
A mi això -em digué en Gabriel-, el bar fosc, el marica, la
guerra i el capellà amb sotana caient com una fulla d'arbre, per a
mi és un poema. Ara només fa falta escriure'l". I aleshores
jo li vaig dir: "Bé, ¡i quan l'escriuràs, doncs?". I
em va respondre: "Ah, no, no ho sé. Segurament que mai. No. No l'escriuré
mai. Per què?"
"Entre els qui més se'l van estimar, Blai Bonet."
(Barnils, Ramon, "L'intel.lecte ingenu", El temps, 27-4-92)
Pel que fa als temes, ja hem dit que els centres d'interès fonamentals
ens són suggerits en el títol Les dones i els dies, i fan referència
explícita a la doble dimensió de l'ésser humà,
com a ésser social —i moral— i com a ésser històric
(conscient que la seva existència se circumscriu a un temps i un espai
concrets i que es veu determinada pel devenir temporal). Els diversos temes
i motius que apareixen en els poemes (la joventut, l'erotisme, la por, la
soledat...) estan íntimament relacionats amb aquests centres d'interès.
Finalment, i pel que fa al marc supratemàtic, podem distingir-hi tres
grans blocs: 1) poemes que tenen com a marc la literatura: "Literatura",
"A través dels temperaments", "El lector", "Si puc", "Tam gratumst
mihi", "Els aristòcrates"...; 2) poemes que tenen com a marc l'observació
social: "Faula primera", "Faula segona", "Cançó de bressol",
"El lleopard", "Economies rivals", "Els jocs", "Diumenge", "Mecànica
terrestre", "Sabers", "Paisatge amb figures"...; i 3) poemes d'experiència
personal —introspectiva— sobre la vida moral: en aquest apartat es poden
distingir dos subgrups: 3a) poemes en què el tema essencial és
el pas del temps, com "La platja", "La cara", "No una casa", "Per no dir
res", "By Natural Piety", "Fi del món", "La mala missió" o
"Un pas insegur"; i 3b) poemes de tema amorós i eròtic: tots
els de la segona secció de Teoria dels cossos i altres d'anteriors
com "Temps enrera", "Mala memòria", "Cambra de la tardor", "El mutilat"
o "Posseït".
(Macià, Xavier, "Gabriel Ferrater: un nou tombant de la poesia catalana?")
En el posfacio a Da nuces pueris expresa Ferrater su repudio del lirismo
exaltado y de las orfebrerías formales: 'Pienso que es el fondo el
que hace el poema, y que, como venía a decir Goethe, las cuestiones
de estilo sólo preocupan a las señoritas aficionadas'. Educado
en la tradición francesa, fueron maestros anglosajones -Frost, Graves,
Auden- quienes estimularon su inclinación narrativa y ajena a la grandilocuencia.
Pero este enemigo de la dicción romántica y de la impostura
del yo escribió dos poemas de un confesionalismo sólo contrarrestado
por el extrañamiento tan ferrateriano respecto a los temas: In memoriam
recompone la trama de la guerra civil vivida por un adolescente, bajo la
contemplación del adulto en que se ha convertido, sin rastro de finalismo
filosófico ni de pretensión de absolutos; y el larguísimo
y no incluido aquí Poema inacabat es, a más de un ejercicio
metaliterario a propósito de Chrétien de Troyes, una confesión
amorosa y el recuento de los compañeros de viaje a lo largo de la
historia y a lo ancho de la literatura.
(Prieto, A.L. "Extrañamiento moral" dins “El País” el 01/09/02)
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
