Menja't una cama
(1962)


CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
                                                  Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu,
els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Un comentari a Cambra dela  tardor. La reiteració alenteix el desenvolupament del poema; dóna sensació d'estatisme (en front del dinamisme narratiu); aconsegueix l'alentiment, mitjançant:
a) Abundància d'adjectius (tancada, rectes, prims, lent, lenta, lents, roges, incerts, adormida, altes, oberts) i de complements del nom (de les veus, dels meus besos, del teu cos, de l'estiu sense besos, del sol, de la lluna). b) Ús d'adverbis (de pressa, al fons, ben, encara). c) Reiteracions i estructures sintàctiques paral.leles (color... color, que lent... que lent, que + adj). d) Les comparacions (com un esglai que es reté de caure a terra, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma). e) Perífrasis verbals (es reté de caure, va morint, vénen a colgar-nos, van colgant). Un altre procediment d'alentiment són les oracions subordinades.

SI PUC

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s'avindrà a dir. Si puc
te'l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l'escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d'una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?

     (Quan es parla de forma, no es parla només d'aparença física (mètrica o rítmica), ni tampoc solament de trets estilístics. En la composició del poema hi intervé una forma interior, un principi formalitzador, una determinada estructura lògica que imposa un ordre de relació entre els seus materials i entre aquests materials i els tipus de referències que provoquen. Totes aquestes "formes de ser" determinen una configuració de sentit supralingüístic i predeterminat, originat en una forma de pensament. D'alguna manera, es pot dir que el poema pensa, pensa el món que construeix i el construeix segons la forma amb la qual el pensa.
     "Tot escriptor s'adona, de tant en tant, i molts se n'espanten, que el seu estil no és el resultat del treball que ell fa: n'és només l'escòria, i un treball millor no en deixaria tanta." (Ferrater, G. "Els nivells sintàctics", dins Sobre el llenguatge, pàg. 75). Ferrater parla aquí de la dificultat de controlar la distància que hi ha entre allò que s'intenta dir i allò que finalment queda dit. [...] Un problema que [...] apareix tematitzat en molts dels seus poemes com, per exemple, en el poema "Si puc".
     Aquest poema constitueix tot un quadre de diàleg que pot obrir-se per explicar gran part de la seva poètica. Un quadre de diàleg on apareixen diverses possibilitats d'interrogació sobre qüestions importants de la seva poètica: la distància entre la realitat i la formulació poètica d'aquesta realitat, la relació entre l'experiència i la seva formalització, la persistència de la memòria o la permanència dels instants d'emoció més enllà de la circumstància concreta, i també l'existència fràgil d'una identitat més enllà del punt de vista del moment.
(Oller, Dolors. "La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions", dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)


NO UNA CASA

"Si ara poses la mà
que em faci una teulada
damunt del front, serà
sencera una caseta:
el pit, una paret,
i m'amago al racó
que fa amb l'altra paret,
el braç."
           I fora, dona,
mira la serralada
dels coixins: el recer
on se't recull el càndid
ample hivern dels llençols.
A la carena, mira
l'or tebi de la làmpara,
sol clavat a la posta
que sagna delicat
i no diu que sofreix.
És el nostre paisatge,
dona. Fins a arribar-hi
jo també he corregut
camins dubtosos. Dona,
amaga més la cara
al racó del meu pit.
No em miris, i no em deixis
veure'm dins els teus ulls
la figura poc certa,
sense pedra ni aplom.

     (La dona i el poeta imaginen la relació física que els uneix a través de metàfores diferents)


    DUES AMIGUES

    Tant de sol als turmells,
    de mar llisa i daurada.
    Agafades de mans,
    no es diuen res. Carrers
    d'homes rancuniosos
    perquè no hi ha cap home
    com ells, que elles coneguin.
    Ara no van enlloc.
    Tornen del sol. Travessen
    tardes llargues, carrers
    de mots incomprensibles.
    No s'enduen records.
    Volen només saber
    que s'agafen de mans
    i van juntes, per un
    carrer de l'estranger.


EL PONENT EXCESSIU

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar.


    EL DISTRET

    Segur que avui hi havia núvols,
    i no he mirat enlaire. Tot el dia
    que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
    i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
    Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
    Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.
    Que demà me'n recordi. L'altre dia
    vaig mirar enlaire, i enllà de la barana
    d'un terrat, una noia que s'havia
    rentat el cap, amb una tovallola
    damunt les espatlles, s'anava passant,
    una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.
    Els braços em van semblar branques d'un arbre molt alt.
    Eren les quatre de la tarda, i feia vent.


LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.


JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


    EL LLEOPARD

    Llotges obertes a la mar daurada.
    Falcons de coll febril. Noies pageses,
    per venir a l'alcova del senyor,
    porten collars, arracades i anells
    d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
    óssos tentinejant entre els tapissos,
    riure de llima del foll. Els grans porcs
    et duien a l'ullal l'estrip de mort,
    i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
    Llunes i flautes dins els teus jardins.

        No hi pensis més. Esperes la visita

    del teu diner. Guantat com sempre, gris,
    t'ha de llegir les xifres que per tu
    són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
    repassarà la llista de les coses
    que ell, el submís, et permet. Potser sí
    que en un extrem del parc, pots fer posar
    la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
    Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
    li donarà el menjar. Cada matí
    tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
    costelles de vells pencos. Tot el temps
    fumaràs àvid, i tornat a casa
    tindràs pressa a passar-te per les mans
    molta aigua de colònia. Les bèsties
    puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
    del xòfer. Ara sap, cada matí,
    que al cor del ric hi grunyen passions
    ennuegades com les que ell, de nen,
    sentia rogallar en la nit dels mísers,
    quan dormia a la cambra dels seus pares.


ELS MIRALLS

I si una dona és massa fina
com per triar i anar triant: passar
de parada en parada, amb un vigor
de marmanyera, toquejar les peres
i veure engany en la frescor dels ous?
    Començar el dia amb una tria?
Córrer tot el mercat, a publicar
la seva passió vestal, a fer el pregó
del tribut de bon ordre i qualitats
que ella vol exactar de cada dia -
    Millor la que és lleial i oculta.
Fa temps que va triar, i té confiança.
Les agències llises i discretes
per ara no han fallat. La seva porta
va obrint-se, i tot acut puntualment.
    I què, si té hores de dubte?
(Potser va pagant molt pel que val menys,
potser les altres troben pel carrer
coses que saben estimar, i no en parlen
quan són amb ella, dins les seves cambres.)
    Que  no la voltin ombres tèrboles.
Que en tots nosaltres, miralls on es mira
quan sospesa la prova de l'encert
amb què s'ha triat ella els seus per sempre,
retrobi, sempre nítida, una imatge.
    Mostrem-li, nostra i assumida,
la seva tria: l'alt honor dels seus.

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia