Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar 
el bufeteig de portes de metall, i els passos
pel replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot. 
 

ELS MIRALLS

I si una dona és massa fina
com per triar i anar triant: passar
de parada en parada, amb un vigor
de marmanyera, toquejar les peres
i veure engany en la frescor dels ous?
 Començar el dia amb una tria?
Córrer tot el mercat, a publicar
la seva passió vestal, a fer el pregó
del tribut de bon ordre i qualitats
que ella vol exactar de cada dia -
 Millor la que és lleial i oculta.
Fa temps que va triar, i té confiança.
Les agències llises i discretes
per ara no han fallat. La seva porta
va obrint-se, i tot acut puntualment.
 I què, si té hores de dubte?
(Potser va pagant molt pel que val menys,
potser les altres troben pel carrer
coses que saben estimar, i no en parlen
quan són amb ella, dins les seves cambres.)
 Que  no la voltin ombres tèrboles.
Que en tots nosaltres, miralls on es mira
quan sospesa la prova de l'encert
amb què s'ha triat ella els seus per sempre,
retrobi, sempre nítida, una imatge.
 Mostrem-li, nostra i assumida,
la seva tria: l'alt honor dels seus. 
 

FE:

La tens als teus braços. 
Dorms, i la somnies, 
i saps que és un somni 
tot el que veus d´ella. 
I el cor se t´arrenca, 
tremola de fe.
Només una cosa 
que tu li proposes 
et dóna penyora 
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni 
el que li dius d´ella, 
però que per sota 
del somni, és ella 
que tens als teus braços.
 

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
 

LORELEI

Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
 Les pedres tèbies de lluna, 
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
 La noia amb blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
 Ara la mena un seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha fet..

KORE 
Somriu cada vegada
que una altra cosa d'ella
mereix un amor teu.
Somriu quan tu surts d'ella
i es torna a cloure intacta.
Somriu d'una tendresa
que no us suplicarà
(tu, amb el teu món àvid)
que li'n digueu bondat,
i a penes endevines
som s'absorbeix. Encara
li cal sumar-se. Encara
va naixent el seu cos.

(El tu pot ésser el desdoblament del poeta. Kore és un tipus d'estàtua del grec arcaic -s. VII a V a.C- que representa una noia somrient i en actitud sol.lícita, com de qui fa una ofrena, amb una mà estesa o bé descansant sobre el pit; "com la kore antiga, la seva amant observa una mateixa actitud submisa i oferent, alhora tan impertorbable com la de l'estàtua." El poema fa "una reflexió sobre la formació de la personalitat i sobre les repercussions que els relacions entre homes i dones acaben tenint sobre la vida moral, veritable centre d'interès de la poesia de l'autor." (Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997)



ÚTER

Ja fa unes quantes hores que és aquí.
Parts del seu cos, no les més íntimes
però parts del seu cos, s'han escampat
i repartit pels quatre o vint cantons
d'aquesta cambra. I ara visc
tot encledat  dins la cosa que estimo.
Un moviment que faig, i que m'estira
enllà del meu replec, toca una mitja
o una sabata o un jersei o una faldilla:
les partions de la terra que és meva.

MALA MEMÒRIA

La paret era de carreus enormes
i emblanquinada amb calç blavosa. El llit
(una gran baluerna, reparada
amb llates d'una caixa de conyac)
arrambat a la pedra, era un cavall
de toros, que abocava les entranyes:
dos matalassos de panolla, gris
el de sota i vermell el de damunt,
mal coberts pel llençol emmascarat
de pols i de betum, car les sabates
no es creu que facin nosa per l'amor
de preu més baix. La noia que venia
dins d'un alvèol d'aquell poble gòtic
el seu cos poc format, rudimentari
com la plebs, molt antiga i molt moderna,
parlava amb accent xava, i era trist.
Diu que es deia Victòria. Tenia
una fota del seu promès, i dues
només, de seves: una als catorze anys,
l'altra de passaport.
                               No sé què fer-ne,
com la barra de lacre que ens ve als dits
quan regirem un escriptori vell
dins l'alta nit, mentre s'esquerda un gall.

 

gabriel ferrater

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia