gabriel ferrater
 

Da nuces pueris
(1960)

"No cal dir que la frase que dóna el títol d'aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l'epitalami de Catul. Jo l'entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat."


IN MEMORIAM
(fragments)

Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les Fleurs du Mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa, que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
Així en deia aleshores. Ajagut
dins d'un avellaner, al cor d'una rosa
de fulles moixes i molt verdes, com
pell d'eruga escorxada, allí, ajaçat
a l'entrecuix del món, m'espesseïa
de revolta feliç, mentre el país
espetegava de revolta i contra-
revolta, no sé si feliç, però
més revoltat que no pas jo. La vida
moral? S'hi acosta, però és massa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme,
i és millor recordar que als catorze anys
hem de mudar de primera persona:
ja ens estreny el plural, i l'exercici
de l'estilita singular, la nàusea
de l'enfilat a dalt de si mateix,
ens sembla un bon programa pel futur.
Després vénen els anys, i feliçment
també s'allunyen, i se'n va cansant
la mà que acaricia el front tossut
de l'anyell íntim, i ve que adoptem
aquest plural, no sé si de modèstia,
que renuncia al singular, se'n deixa,
però agraint-lo i premiant-lo. Prou.
   Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col·legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
premilitar, i l'odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre), el Guiu havia estat
assassinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc d'un plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que, potser el dia mateix,
el vent se la va endur: va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Les parets socarrades del col·legi,
no sé si les recordo o si m'ho penso.
No hi vam entrar. Féiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor,
però ens semblava bona. Era una por
dels grans. Sortíem de la por infantil
i teníem la sort que el món se'ns feia
gairebé del tot fàcil. Com més por
tenien ells més lliures ens sentíem.
Era el procés de sempre, i compreníem
obscurament que amb nosaltres la roda
s'accelerava molt. Érem feliços.
[...]
   Vam descobrir les putes i el robar.
Robar, ho hauríem vist. Quant als prostíbulsx,
se'ns haurien obert ben aviat
però vam guanyar uns mesos. El primer
bombardeig ens el vam passar al refugi
de ca la Sol, i tots teníem por
que ens hi pleguessin. Molt disminuïts,
els pares eren al poder, encara.
L'isidre va agafar purgacions
el primer de nosaltres, i el seu pare
va triar bé el mal moment de comprar-li
la bicicleta que tant demanava.
Calia que un o altre, cada dia,
la hi manllevés, per donar-li una excusa
de no fer-la servir. Les bicicletes
omplen el meu record del temps aquell.
Era el que més robàvem. Ens havíem
muntat tot un taller per repintar-les
recomponent-les: quadre d'una amb rodes
d'una altra, i tubulars d'una altra encara.
[...]
Robàvem altres coses. Vam tenir
força temps la mania dels eslips.
Entràvem tots de colla a una botiga,
miràvem, regiràvem, no compràvem,
i ens farcíem camises i jerseis
d'eslips. No sé què en fèiem. No m'explico
tampoc om és que no ens van descobrir.
[...]
   És de l'Oliva que ara vull parlar.
Feia, abans, de porter a la Sala Reus,
que és el cine on anàvem els diumenges
a embrutar-nos les mans d'amor.
No el veig d'aleshores. No em dóna cap imatge
sinó vestit de cuir, amb una Luger
que duia culatada amb fusta clara,
més llarga que ela cuixa, fent-li més
d'insígnia que d'arma. L'esperit
se simbolisme és flor de temps de guerra.
Ritualistes ho eren, tant l'Oliva
com la seva muller. Van requisar,
per viure-hi ells, una casa de rics
[...]
Una nit hi va haver un concert d'orquestra.
El pare m'hi va prendre, i tremolava
tot jo d'impaciència. La música
parfois nous prend comme une mer, i a mi
que em prenia aleshores una mar
d'un temps que anava aser perdut, i es veia
perdent-se i desdient-se,
m'excitava
la idea de donar-me a un altre flux
més personal, o almenys sense companys,
ni que fos amb el pare. Vaig sentir
Beethoven i Ravel, i ja no sé
on em van derivar, si és que em van prendre.
Acabat el concert, van tocar els himnes:
himne de Riego, Internacional,
els Segadors i la Warszawianka
que feia d'imne de la Fai. La gent
va apludir més els Segadors. L'oliva
no hi estava d'acord, i es va abocar
d'un prosceni, cridant. Per fer-nos sords
vam picar encara més de mans. Mirava
les cares que se'n reien, i cridava
mut, com la flama, i rèiem i aplaudíem,
vessant-nos en una aigua. [...]

     (Aquests versos no descriuen els fets històrics, sinó que narren experiències concretes)


FLORAL

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semplen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies i flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm fa desig, i la memòria em verdeja.


PUNTA DE DIA

La nit que se me'n va, una altra nit, i l'ala
d'un immens avió caigut s'ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l'úter amb la imposició de l'excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.


    EL MUTILAT

    Jo sé que no l'estimes.
    No ho diguis a ningú.
    Tots tres, si tu ens ajudes,
    guardarem el secret.
    Que ningú més no vegi
    allò que hem vist tu i jo.
    De la gent i les coses
    que us han estat amics,
    ell se n'amagarà.
    No tornarà al cafè
    que és fet per a esperar-te.
    Vindran mesos amb erra:
    serà lluny de les taules
    de marbre, on us servien
    les ostres i el vi blanc.
    En els dies de pluja
    no mirarà l'asfalt
    on us havíeu vist
    quan no es trobaven taxis
    i havíeu d'anar a peu.
    No obrirà més els llibres
    que li han parlat de tu:
    ignorarà què diuen
    quan no parlen de tu.
    I sobretot, hi pots
    comptar, ni a tu ni a mi
    no ens farà saber on para.
    S'anira confinant
    dins de les terres llunyanes.
    Caminarà per boscos
    foscos. No el sobtarà
    l'atzagaia de llum
    de la nostra memòria.
    I quan sigui tan lluny
    que mig el creguem mort,
    podrem recordar i dir
    que no te l'estimaves.
    No ens farà cap angúnia
    de veure com li manques.
    Serà com un espectre
    sense vida ni pena.
    Com la foto macabra
    d'una Gueule Cassee,
    que orna un aparador
    i no ens fa cap efecte.
    Per ara, no ho diguem:
    no trasbalsem la gent
    mostrant-los la ferida
    sagnant i purulenta.
    Donem-li temps i oblit.
    Callem, fins que ningú,
    ni jo mateix, no el pugui
    confondre encara amb mi.

     (El recurs que ha convertit "El mutilat" en un dels poemes més citats i recordats d'entre tots els que va escriure Ferrater consisteix en un desdoblement del jo poètic, sí, però no pas en una segona persona, sinó en un tercera. (Sala, Jordi, "La vigència d'una estètica: l'ús de les veus narratives en la poesia de Gabriel Ferrater", dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)


LA PLATJA

El sol se l'ha menjat. Anava sola,
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
    Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.


    SOBRE LA CATARSI

    De que serveix d'ésser bon pare,
    si Maragall, que ho era
    pero de més a més era poeta,
    va imaginar-se que el vell luxuriós,
    el comte Arnau, seria redimit
    quan una noia pura, molt simbòlica-
    ment pura, cantaria la canço
    dels fets impurs del comte. Posseïda
    també, car així ho deien
    al temps de Maragall, poètica-
    ment posseïda, aquella noia, cable
    de parallamps, resorbiria el somnieig
    de Maragall, l'espetec d'impuresa,
    dins la terra del seu instint, difícil-
    ment pur, des d'aleshores. Redemptora. En ella
    la carn del comte es feia verb, amb l'entenent
    que el verb, de Maragall i no del comte,
    s'havia de fer carn, la de la noia. Tot plegat
    un joc pervers. La carn més pura ja somnia.
    Vol carn, sense l'empelt de la memòria
    d'una altra carn, senil. No vol més verb.


A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.


LITERATURA

Tan vehement, va dir-se un calamar,
faig el ridícul: un raig fi de tinta
ja desvia aquests monstres, ben poc crítics.
Perduda l'abundància del cor,
va descobrir la voluptat formal:
mentir-se objectivat en l'arabesc
i fer-s'hi encara veure, subjectiu.
De l'urc de no amagar-se gaire, en deia
sinceritat:: de la por de trobar-se
massa exposat, sentiment de l'estil.
Lliurat a l'esperança que els espasmes
de l'aigua li anirien a favor,
deia fe en el llenguatge. Va morir
devorat: l'inefable el va temptar.


    A L'INREVÉS

    Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
    frenètica d'agost, els peus d'un noi
    caragolats al fil del trampolí,
    l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
    dels lilàs a l'abril, la paciència
    de l'aranya que escriu la seva fam,
    el cos amb quatre cames i dos caps
    en un solar gris de crepuscle, el peix
    llisquent com un arquet de violí,
    el blau i l'or de les nenes en bici,
    la set dramàtica del gos, el tall
    dels fars de camió en la matinada
    pútrida del mercat, els braços fins.
    Diré el que em fuig. No diré res de mi.


LLICÓ D'HISTÒRIA
(fragment)

[...]
Ningú no veu quan va per ell, que és seva
la vida que li passa pel davant,
i fuig del compromís d'afavorir-la.
Després oblida, i es fa l'innocent.


    TEMPS ENRERA

    Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
    Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
    Veig el cel blanc, la negra passarel.la
    de ferros prims, i l'herba humil en terra
    de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
    L'enorme tremolor ens passa a la vora
    i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
    i em fa riure que rius i que no et sento.
    Et veig la brusa gris de cel, el blau
    marí de la faldilla curta i ampla
    i el gran foulard vermell que dus al coll.
    La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
    Tot és com aquell dia. Van tornant
    les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
    torna aquell moment. Sense raó,
    callem. la teva mà sofreix, i fa
    com aleshores: un vol vacil.lant
    i l'abandó, i el joc amb el so trist
    del timbre de la bicicleta. Sort
    que ara, com aquell dia, uns passos ferris
    se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
    cançó dels homes verds, cascats d'acer,
    ens encercla, i un crit imperiós,
    com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
    inesperat, i ens força a amagar el cap
    a la falda profunda de la por
    fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
    de nosaltres. Tornem a ser feliços
    perquè s'allunyen. Aquest moviment
    sense record, ens porta a retrobar-nos,
    i som feliços de ser aquí, tots dos,
    i és igual que callem. Podem besar-nos.
    Som joves. No sentim cap pietat
    pels silencis passats, i tenim pors
    dels altres que ens distreuen de les nostres.
    Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
    que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
    i anem de fred en fred, sense pensar-hi.


LA MALA MISSIÓ

Hi ha un pou pavonat blau com el canó
del revòlver que vas mirar de nen.
Hi ha falgueres molt altes, i el tambor
del sol bat lluny i feble. Hi ha un ocell
estarrufat i verd i groc i bàrbar
com un tapís de ploma asteca, i crida
més llum, sempre més llum, i és per colgar-la
més sota terra. I tu la cercaries
fins a l'última pols, per entre fulles
caigudes i arrels aspres però fetes
a la mesura de la mà que estreny.
Hi ha un fres de móres negres, i les nous
són crustacis podrint-se, llefiscosos
i dolents com les llàgrimes. Hi ha troncs
que exsuden. Hi haq metall d'èlitres vius.
   Dins, tot això. Però no hi entraràs.
No saps cap on tirar. Fa tant de temps
que van donar-te les direccions.
Atorollat, has perdut els camins
i no tens esma. T'asseus, i recordes
que et van parlar d'un pou, no de camins.


POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.


EXEUNT PERSONAE
[Títol heretat del codi teatral clàssic: "Surten els actors"]

Tu, filla clara del silenci, em dius
que si no sé callar, et puc dir les coses
que sempre han estat dites, i t'escoltes
com la mà que sospesa el sol d'hivern
i rep la llum global i vaga, sense
rebentar-la en figures i colors.
   Tu, mare dels oblits, no em sol.licites
a somniar que podràs estimar-me
i a plegar testos de mi per posar-te'ls
a la falda, i a vanar-te la finor
del gerro que potser tindrem sencer
quan m'asserenis el pols que tremola.
   Tu, germana indulgent, no veus en mi
coses que et facin nosa per no veure'm,
i em prens com un costum, obert i buit,
i vas per mi sense enretirar res,
amb un instint de molt abans, senzill
com ho és la sang dels homes i les dones.



    ELS JOCS

    Viure en un barri extrem, ens indueix
    a passejar inquiets, com si volguéssim
    trobar un racó de certitud, algun
    sentit més ferm que l'envà de cantell
    i el munt de bigues menjat per la crosta
    de pols i pluja vella, i la botiga
    dels gelats, amb les nenes que patinen
    pel davant, i són sis per un parell
    de patins estridents. M'arribo fins
    al club de tenis Barcelona, que és
    un club de rics, i vaig mirant els cotxes
    que s'arrengleren a la porta, plens
    de la voluntat bona d'ésser cotxes
    de rics: com si diguéssim, de tenir
    una certa ànima. Hi ha un MG
    d'esport, del nou model disminuït
    queno fa gaire vaig llegir que ha estat
    fet per une certaine couche d'acheteurs
    qui trouvent les modèles existants trop chers:
    i vol dir els rics barcelonins, suposo.
    Vaig vorejant la tanca. En un cantó
    hi ha un court mal disposat, on es confinen
    els nens principiants, i sempre els cauen
    pilotes fora. Surt el nen, tot ros
    (i blanc immaculat, car en el joc
    no hi posa prou convicció). S'esvera
    quan veu a fora uns garrofers dramàtics
    i uns nens molt bruts que juguen al futbol
    tan malament com ell al tenis: més
    vivament, això sí. Coneix la por
    i de la porta estant, busca amb els ulls
    la pilota, i no deixa el seu recer
    fins que l'ha vista. La plega, i se'n torna
    corrents, mort de vergonya si ensopega
    i s'alça el crit golut de la canalla
    que aguaitava una taca de l'albat.

        Segueixo passejant, i ara sé on vaig.

    Hi ha un altre camp de joc, al pati d'una
    fàbrica de productes farmacèutics.
    Aquí juguen al bàsquet, al capvespre.
    Homes i dones, junts, van allargant
    el dia tant com poden, sota els flocs
    de grisor eixuta que s'atapeeix.
    No pilotegen de per riure. Riuen
    però juguen al bàsquet, i s'entrenen
    pel joc d'equip, provant posicions
    al camp, i variant-les i lligant-les.
    M'agrada de fixar-me en el treball
    d'una noia. Massa alta. Du un mallot
    de ratlles fines, grogues i vermelles.
    No és gaire bona tirant al cistell:
    té sort si la pilota se li adorm
    a l'anella de ferro, i els instants
    s'allarguen. Si cau dins, vençuda,
    la noia llança un crit i una rialla:
    té la veu aspra, com els grans ocells.
    Però combina bé, i té un bon amic
    pel joc: qui millor juga de tots ells.
    Rep la pilota de la noia, i no
    la juga: ella de sobte arrenca a córrer
    i rep la bola desmarcada i, justa,
    la torna i, just, ell tira suaument.

        Jo, com que sóc un doctrinari, ple

    d'odis intel.lectuals, no sé deixar
    que no vulguin dir res quan es distreuen,
    cansats d'empaquetar o d'escriure a màquina.
    Si ara me'ls miro i sento simpatia
    per ells, vull creure que ells em fan sentit
    dins el joc dels sentits que a mi em distreuen
    per bé que els tinc mol mal lligats. Vull creure
    que els moviments precisos d'aquests cossos
    fan un bon precedent, no sé de què.

 

    DIUMENGE

    Els ocells de la llum se'n van a jóc
    i ens deixen a les branques un subtil
    tremolor de petites veritats.
    Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
    sentiment transitori s'ha gastat.
    Ens aixequem, i amb por de no saber
    retrobar a temps qui som i què volem,
    anem tornant ben poc a poc. La tarda,
    la brasa imatge nostra, nerviosa
    però abnegada mare de la cendra,
    s'apaga, i es respira la pudor
    del tabac refredat. Hem estat sols,
    però ara ens estrenyem als colls d'embut
    (colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
    per vessar dins el poble l'imprecís
    record d'uns camps trencats, al.luvials
    deixes de camions, d'uns camins curts
    com un alè cansat, i uns arbres vius
    que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
    amb els que s'han quedat, i que ara surten
    dels balls i de les coves de penombra
    gelatinosa, i tots trepitgem besos
    que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
    en dues valves, com un musclo, i cauen.
    Un nen que se li ha rebentat el globus
    llança un plor viperí. Tots ens mirem
    i riem satisfets. Cap de nosaltres
    no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

 

    LA CONFIDÈNCIA

    La nit no ha deixat llum sinó en els trossos
    de gel, que ens repartim i no bevem.
    Ens ho farà saber. Fins a la fi
    ho hem de saber: com la van violar,
    i el corredor del col.legi es tornava
    un uad de pedres seques, i els voltors
    explotaven, enlaire, com les gotes
    de gasolina en els pistons. Hi ha qui
    sap sofrir més que els altres. Tots voldríem
    sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix
    de joncs, i arrecerar les blanques medules
    sota molta frescor. Pero n'hi ha un
    que sofreix més, fins que aixeca el gosset
    i l'hi tira a la cara, i ella es vessa
    per terra, mollament. Un toll rodó
    de bava i pietat d'ella mateixa.
    I no hi podem fer res. Hem d'esperar
    que algú proposi que ens n'anem.

 

    EL SECRET

    Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
    estiu. De bon matí, abans que el telèfon
    no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
    Prendrem el tren més lent, i baixarem
    a la tercera estació, en un poble
    de terra sense verds. El disc vermell
    d'una taverna ens donarà el senyal.
    Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
    mirats pero sense mirar, ens prendrem
    la tèbia cervesa del silenci.
    Tornarem ben segurs que cap record
    no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
    el primer amic, comprendrem que aquell dia
    ha estat el del prodigi, que s'han dit
    el mot senzill i just, i tothom riu.
    Riurem també, i guardarem el secret.
    I sobretot després, quan els turmenti
    d'haver-se descobert que no es volien
    tal com eren i hauran tornat a ser,
    i s'agermanin tots en l'odi mutu,
    callarem. Que no sàpiga ningú
    que no vam dir ni sentir res. Que puguin
    odiar-nos també, fraternalment.

 

MALA MEMÒRIA

La paret era de carreus enormes
i emblanquinada amb calç blavosa. El llit
(una gran baluerna, reparada
amb llates d'una caixa de conyac)
arrambat a la pedra, era un cavall
de toros, que abocava les entranyes:
dos matalassos de panolla, gris
el de sota i vermell el de damunt,
mal coberts pel llençol emmascarat
de pols i de betum, car les sabates
no es creu que facin nosa per l'amor
de preu més baix. La noia que venia
dins d'un alvèol d'aquell poble gòtic
el seu cos poc format, rudimentari
com la plebs, molt antiga i molt moderna,
parlava amb accent xava, i era trist.
Diu que es deia Victòria. Tenia
una fota del seu promès, i dues
només, de seves: una als catorze anys,
l'altra de passaport.
                               No sé què fer-ne,
com la barra de lacre que ens ve als dits
quan regirem un escriptori vell
dins l'alta nit, mentre s'esquerda un gall.



PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia