Brossa-Frègoli
Màgic Brossa censurat
Actuacions

Cris Capó i Carles Rebassa

BROSSA-FRÈGOLI

A més dels poemes escènics, es fan quatre passades de poemes visuals

Obriu en ventall un joc de cartes i l'oferiu a un espectador perquè en prengui una. Pregueu que l'ensenyi i que se'n recordi bé. Tot seguit partiu el joc i inviteu l'espectador que posi la carta damunt la meitat inferior. Remeneu les cartes, en traieu una i la mostreu. Els espectadors asseguren que no és la que havien vist. I en aquest punt doneu la peça per acabada.
 
 
 
 
 

SEIXANTA-SETENA ACCIÓ ESPECTACLE 

     I

Un HOME d'edat madura, en calçotets i samarreta de màniga curta, es renta els peus en un cubell.

S'eixuga amb una tovallola i es vesteix tot entrant i sortint per una portella lateral. El públic va descobrint que és un capellà (s'emporta la tovallola i entra amb calçons i sabates; s'emporta el cubell i entra amb sotana; s'emporta la cadira). A l'últim apareix amb el manteu i el devocionari, fa una volta per l'habitació i se'n va.

II

Hi ha a terra, en una banda, un colom blanc mort.
 
 
 

DEU NÚMEROS DE STRIP-TEASE (IV) 
Entra per la dreta un criat, que deixa una cadira al mig de l'escena i se'n torna. 
A partir d'aquest moment el número consisteix en un seguit d'apagaments de llum que duren deu segons, durant els quals entra una noia, es treu una peça de roba cada vegada, la deixa damunt la cadira i fuig al moment d'encendre's els llums, de manera que el públic només en sent les passes i no la veu mai. 
Finalment, quan hi ha a la cadira totes les peces de roba, cessen els apagaments, reapareix el criat i s'emporta la cadira. (Entra i surt per la dreta.) S'obre la cortina blava. 

*
Fons taronja. A intervals de deu segons cauen del sostre totes les peces de roba amb què es vesteix una dona. Finalment caurà una sabata i, en esperar que caigui l'altra, baixarà el teló. 
 
 

LA NAIXENÇA DE VENUS 
Cortina blava. Entra la stripteasista pel mig de la cortina. Té els ulls molt expressius. Va en vestit de carrer fosc. En treure's la jaqueta es comencen a sentir, lentes, les campanades d'un rellotge: les dotze. En sonar l'última la noia encara no s'ha acabat de despullar; actua seriosa i viu íntimament el seu número.
Quan ha acabat diu: "Me'n ben refoto, de tots els déus!"
Cull la roba i surt per la dreta.
 
 
 

L'ESTEL 

Homenatge a Joan Salvat-Papasseit

Aquesta acció espectacle té lloc en una torre amb terrat. El públic s'espera en una sala. Entra un JOVE i prega als espectadors que l'acompanyin. Tot seguit es dirigeixen a través de les habitacions cap a l'escala. Però troben totes les portes precintades amb un cartell amb el retrat del "Caudillo". El JOVE es treu una fulla d'afaitar i parteix els cartells pel mig -única manera de continuar endavant.

A l'últim arriben a l'escala. La porta del terrat està en les mateixes condicions que les altres. El JOVE talla el cartell i surten a fora. Al punt més alt del terrat flameja una bandera catalana.
 
 
 

EL DOL 

El públic entra en una habitació on no hi ha cap seient. Pausa. Arriba una NOIA (Rosa) atractiva i els fa seguir per un corredor. De sobte entra al wàter i tanca amb la balda. Pausa. El públic sent com la NOIA fa de cos. Un cop tirada la cadena, la NOIA surt. Condueix el públic a la primera sala i se'n va. Pausa.

Entra un HOME (Jordi) geperut i s'atura davant el públic. 
En treure's l'americana li cau una bandera espanyola amanyogada que li feia de gep. Es torna a posar l'americana i se'n va tot dret i somrient.
 
 

EL DARRER TRIANGLE 

Fons vermell. Cap a la dreta, una màquina enregistradora damunt una columna. Per l'esquerra entra la stripteasista, perfumada, enguantada, amb vestit llarg i capa de visó; es despulla elegantment, però amb la particularitat que a cada peça que es treu s'acosta a la màquina i marca una quantitat.
A l'últim, prem el botó del total i s'obre el calaix; retira la quantitat enregistrada i se'n torna tot comptant els bitllets.
 
 
 
 

HOMENATGE AL VIETCONG 

Fons amb la bandera nord-americana. Per la dreta entra una xicota oriental seguida per un soldat nord-americà que l'apunta amb una metralleta. La noia duu el vestit amb els colors de la bandera del Vietcong. El soldat va amb casc d'acer. La xicota és obligada a despullar-se al mig de l'escena. Ho fa de mala gana. Un cop una, sona un tret, es desprenen de la bandera les barres vermelles i les estrelles amb el fons blau, i el teló resta blanc. El soldat cau estès. La noia agafa el vestit i fuig per l'esquerra.

 
 
 

SAINET

El públic s'asseu en cadires posades en files paral.leles. Pausa. Entra un HOME i mostra un paper amb el mot SABATA. Es desa el paper i mostra la fotografia d'una sabata baixa d'home, de mida natural. Es desa la fotografia i mostra una sabata baixa d'home, de costat. S'atansa més al públic i ensenya l'altra banda de la sabata, on hi ha escrit amb guix el mot TELÓ. L'esborra amb un mocador, es desa la sabata i se'n torna somrient.
 
 
 
 
 
 
 
 

X 

Habitació blanquinosa amb una gran portalada central tancada. Pausa. Travessa corrent de dreta a esquerra una ballarina en tutú vermell. Pausa. Cap a la dreta de l'escenari cauen a intervals de cinc segons, grans, les sis lletres del cognom de l'autor. Pausa. Se senten uns trucs desesperats al picador de la porta. Cada vegada més forts. De sobte es fa silenci i baixa el 

     TELÓ

AVUI, 5-12-03

VOLT DE PISTA

        Jordi Jané

        jordijane@inicia.es

        Màgic Brossa censurat

        1. CIRC I IL·LUSIONISME 
        No crec que els assidus d'aquest quadern de circ se sorprenguin si avui parlo d'il·lusionisme, perquè, ja des
        dels temps de Philip Astley, moltes especialitats de la màgia (del mentalisme al faquirisme passant per
        l'escapisme, les grans il·lusions i els espolsabutxaques) han freqüentat l'espectacle circense. Avui parlo de
        màgia perquè, amb l'excusa que l'últim dimarts d'aquest mes farà cinc anys que Joan Brossa es va instal·lar a
        la República Gran, em ve de gust especular en veu alta sobre quines eren les emocions, les vinculacions i les
        intencions de Brossa respecte a l'il·lusionisme, art omnipresent en totes les modalitats de la seva poesia
        (literària, escènica, objectual, transitable i cartellística). D'entrada vull agrair l'empenta que m'hi ha donat la
        catedràtica i experta brossiana Glòria Bordons i, de sortida, els explicaré un joc de mans ultrasurrealista, que
        consisteix a viatjar des d'una culta democràcia del segle XXI fins al negre túnel de l'Espanya franquista amb
        l'objectiu de censurar un espectacle de Joan Brossa.

        2.BROSSA I L'IL·LUSIONISME 
        Com no s'està de recordar-nos Josep Maria Joan des del Museu del Joguet, Brossa connecta amb
        l'il·lusionisme ja de ben menut. Més tard descobreix la botiga El Rei de la Màgia i se'n fa assidu mentre es
        meravella amb els grans mags que recalen a Barcelona, com ara el Gran Richiardi i Fu-Manchú. De jove,
        Brossa arriba fins i tot a actuar amb el nom de Mag Wu, i els que l'hem vist fent jocs de mans li reconeixem
        una habilitat que no tenia en les accions quotidianes. Ell sostenia que la màgia no és sinó un altre nom de la
        poesia i, com ha escrit Jordi Coca en aquest mateix diari, coincidia amb el prestidigitador Hausson en què la
        màgia no és l'art d'enganyar l'ull, sinó l'art de fer poesia tot enganyant l'ull.
        L'il·lusionisme hi té una presència forta, en l'obra de Brossa. En algunes peces és una presència de primer
        pla evident, en d'altres calen segones o terceres lectures per descobrir-la, però hi és gairebé sempre. Tant, que
        començo a pensar que caldria emprendre una anàlisi sistemàtica i transversal de tota la seva obra amb
        l'objectiu d'inventariar les molt diverses intencions, maneres i intensitats amb què el poeta s'acosta, s'amara,
        usa, homenatja, descriu, maquilla i manipula l'il·lusionisme. Crec que les conclusions d'aquesta recerca
        podrien ser tan útils a l'evolució d'aquesta art escènica com a l'estricta comprensió de la dramatúrgia
        brossiana. Ara bé: tenint en compte la gran producció del poeta i el material encara inèdit, no és precisament
        una feina de dos dies.

        3.SUBVERTIR PER AVANÇAR 
        A la magnífica, imprescindible introducció al Teatre complet (Edicions 62), Xavier Fàbregas diu a propòsit
        d'El gran Fracaroli (peça escrita el 1944 i revisada el 1964): "Brossa transforma en espectacle teatral una
        sessió de jocs de mans; els ingenus gags de l'ofici que hom efectua amb cartes, mocadors, barrets de copa,
        daus, paraigües, copes, paperines, rellotges, etc., es converteixen, gràcies a la seva imaginació, en perplexitat
        per a l'espectador que hi endevina un veritable mètode d'apropament a la natura de les coses, sempre
        escàpola. (...). Per això Brossa veu en la prestidigitació -i en el transformisme, on és el mateix actor qui es
        prestidigita- una forma lúdica i alhora autèntica d'intuir la veritat de les coses".
        L'apreciació de Fàbregas ens obre la tanca del camí que Brossa va desbrossar per anar transformant
        l'il·lusionisme en eina d'expressió. Ja he apuntat (Volt de pista, 4 de maig 2001) que les col·laboracions del
        poeta amb Mestres-Quadreny i la influència exercida sobre Carles Santos basculen entre la reflexió crítica
        sobre les formes tradicionals i la transgressió més descarnada. Considerant el seu enamorament per
        l'il·lusionisme, molt em sembla que el que pretenia també fer amb aquest art minoritzat era partir de la tradició
        per subvertir-la i crear-ne una de nova, convençut com estava que res no pot esdevenir clàssic si abans no
        s'ha manifestat trencador. Brossa, que detestava el panxacontentisme de les societats màgiques ancorades en
        el passat, supera l'il·lusionisme per l'il·lusionisme: servint-se'n com a efecte especial, codi expressiu, material
        simbòlic o com a simple joc, hi investiga, l'ultrapassa i el transcendeix.
        4.BROSSA CENSURAT 
        El poeta l'encertava de ple quan deia que no hi ha avantguardistes sinó una gent que va d'acord amb els temps
        i una altra que té el rellotge parat. El fet que avui, ben entrat el segle XXI, gent que ostenta càrrecs de
        responsabilitat en la cosa de la cultura encara no pugui pair obres que Brossa va escriure fa quaranta i
        cinquanta anys provoca, per aquest ordre, sorpresa, pena, fàstic, urticària i ganes de treure. M'explicaré. En
        ocasió del Simposi Internacional Joan Brossa o la revolta poètica, celebrat a la Fundació Miró l'abril del
        2001, el grup mallorquí Mag Teatre dirigit per Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)) va presentar VasmésdepressaqueFregoli, un
        collage de 12 accions i estriptis de Joan Brossa. En vaig parlar al Volt de pista esmentat més amunt, en vaig
        publicar una crítica quan es va presentar a l'Espai Brossa (AVUI, 26.4.02) i em penso que no vaig ser l'únic
        comentarista que va valorar positivament l'aportació dramatúrgica i el compromís social, nacional i humà
        d'aquella posada en escena. Doncs bé: cal que sàpiguen que aquest espectacle ha estat censurat a Mallorca en
        dues ocasions i per dos responsables culturals diferents, amb dues curioses coincidències: la primera és que,
        en el moment d'emparaular l'espectacle, un dels dos programadors va afirmar que l'havia vist i l'altre que en
        tenia referències directes; la segona coincidència és que, un temps després d'haver pactat el caixet i haver
        tancat les dates, tots dos programadors se'n van desdir en adonar-se del contingut de l'espectacle (cosa que
        significa que en realitat no sabien què contractaven, circumstància que qüestiona molt seriosament llur
        competència professional). ¿Volen saber els arguments esgrimits per tan insignes gestors culturals? L'un va
        dir públicament: "Fotuts, banyuts i pagar el beure no pot ser!" (frase curiosament similar a la usada pel seu
        coreligionari Don Manuel per vetar la celebració dels últims premis Max a Galícia). L'altra va ser encara més
        concreta: "Això és pornografia i apologia del nacionalisme". És a dir: la mateixa ignorància, la mateixa
        mediocritat i la mateixa incompetència de quan Fraga Iribarne era ministre de la censura franquista. Tots dos
        són, figura, gestors culturals. Tenen nom i cognoms. En el moment dels fets, l'un dirigia el Teatre Municipal
        de Palma, controlat pel PP, i l'altre les activitats culturals de La Caixa. El sou de tots dos surt dels nostres
        diners. Però, pel que es veu, una part de la seva feina consisteix a dur el rellotge permanentment parat i servir
        l'amo de sempre. Ja els ho deia a l'inici: un joc de mans ultrasurrealista, un viatge pel túnel del temps.