Vegem alguns puntals d’aquesta poètica:
1.- La poesia és arreu, però per copsar-la cal que el poeta sigui lliure
2.- El poeta opera una metamorfosi de la realitat (vertadera essència de l’acte poètic) i això ho pot fer amb el recurs que sigui (amb tot es poden fer metàfores). 
3.- La finalitat de la poesia és salvar la identitat de l’home: el poeta ha de combatre el món. 

     Ens trobam bàsicament amb la poètica surrealista. 

1.- LA POESIA ÉS ARREU. L’ART ÉS UN ACTE DE LLIBERTAT 

     “Jo no sóc un artista, sóc un poeta. Ara bé, la gent es pensa que els poetes només han de fer versos. Tal com jo ho veig ara, els poetes que ara fan versos són els menys poètics. I tanmateix hi ha persones que han fet de la seva vida un acte poètic. Algú que no recordo va dir “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia.” (Maia Creus, “Paraules de poeta” dins Exposició Joan Brossa. Cartells 1975-1999, Fundació C. de Sabadell/Sa nostra, 1999) Aquesta és la idea surrealista, com assenyala Octavio Paz: “No hi ha jo, no hi ha creador, sinó una mena de força poètica que bufa on vol i produeix imatges gratuïtes i inexplicables.” “La missió del poeta consisteix a atreure aqueixa força poètica i a convertir-se en un cable d'alta tensió que permeti la descàrrega d'imatges.” (La búsqueda del comienzo.  Madrid, Fundamentos, 1974) “tot és matèria poetitzable, vingui de dins o de fora” (“Joan Brossa, l’alternativa poètica” dins Carrer dels arbres 1, Badalona, e.1986. Entrevista d’Antoni Gual i Carles Ruiz)

     Brossa "Ha fet poesia en llibertat", diu Josep Pérez (El vaitot, País Valencià, h-p 2000). I Josep Romeu (al pròleg a Ball de sang) assenyala que “El poeta refusa enèrgicament qualsevol poder que el depassi o li marqui els destins i tota mena de convenionalismes establerts que el mutilin i el falsegin.” La llibertat és la principal característica de Brossa, i això el fa poètic. “Entenc que l’art, en general, és un acte de llibertat.” “El meu mètode de treball és la vida. Veig coses que m'estimulen o que em desanimen. No tenc cap horari. Visc com vull. (“Joan Brossa. Un poeta amb límits però sense dimensions”, El món 234, 17-10-86. Entrevista de M Forasté) “I jo he optat per la llibertat que tinc, i comprenc que en aquesta societat tot s'ha de pagar d'alguna manera. El restrenyiment econòmic és el preu de la meva llibertat.” (Entrevista de Jordi Coca, Serra d’or, des. 82). I aquesta llibertat obre horitzons cap a la llibertat: “Veig l'art i la literatura com un possible eixamplament d'horitzons cap a la llibertat.” (Vivàrium) “Els límits interiors de l'home són els que es fixa ell mateix; altrament, no en té.” (J.Coca. Joan Brossa o el pedestal són les sabates, Barcelona, Pòrtic, 1971) Per al surrealisme, per a Brossa, “La inspiració és quelcom ( o més ben dit: qualcú) que ens crida a ésser nosaltres mateixos. I aquest qualcú és el nostre ésser mateix.” “Així, la creació poètica és exercici de la nostra llibertat, de la nostra decisió d'ésser.” (O. Paz, El arco y la lira, México, FCE, 1956)

     “No n'hi ha prou d'escriure llibres de versos per ser poeta. Cal entendre la vida d'una altra manera, tenir les antenes ben afilades, l'esperit alerta, ajudar a desvetllar la gent.” “En els llibres que llegeixo, hi trobo poca poesia, més aviat són de mena culturalista i plens de mimetisme llibresc. No hi ha autèntica creació. Em semblen com pintors de cavallet davant un paisatge i, per tant, passats de moda. Una persona que fa llibres de versos i està ficada fins al coll en una societat de consum, que diu que detesta, i n'adopta tots els vicis, no em sembla que pugui ser un bon poeta.” (Carrer dels arbres) Com diu Joan Fuster la llibertat és un hàbit, i com a tal, difícil d’aconseguir. La llibertat s’aprèn. I aqueixa llibertat i és imprescindible perquè la poesia flueixi de l’interior del poeta: “Per tal que sigui eficaç, la imatge poètica s'ha de vincular amb la consciència obscura.. si no és així es converteix en una perruca retòrica avorrida.. Elmissatge, sigui com sigui, ha de sortir de l'interior, no com un afegit.” (J.M.G. Cortès. "Entrevista a Joan Brossa" dins La creación artística como cuestionamiento. IVAM, València, 1990) “No sóc teòric. Si de vegades analitzo -que també ho faig- és a posteriori. Generalment treball guiat per un impuls intern.” (Entrevista d'Alfonso Alegre a Diario 16, 3-6-89)

     La idea que Brossa expressa a la següent frase “Ja se sap: qui només té coneixements menysprea el saber” (Anafil) és la mateixa que explica Octavio Paz “L'aprenentatge no consisteix en l'acumulació de coneixements, sinó en l'afinació del cos i de l'esperit. La meditació no ens ensenya res més que l’oblit de tots els ensenyaments i la renúncia de tots els coneixements. Al final d’aquestes proves, sabem menys però anam més lleugers: podem emprendre el viatge i afrontar la mirada vertiginosa i buida de la veritat” (El arco…). Freud i Marx són per a Brossa i també per a Breton uns escombriaires, que els han ajudat a llevar-se brossa de sobre; el tercer escombriaire per a Brossa és Nietzche i per a Breton és Sade: “Freud em va servir per treure’m de sobre molta porqueria.” (Entrevista del 12-5-97 a TV3) "De Nietzsche em va atraure la claredat i no pas el superhome, perquè la religió i els col•legis de capellans t'ensenyaven a guanyar-te la vida enlloc de què era la vida; és més, t'ho escamotejaven tant com podien" (Brossa x Brossa)

2.- METAMORFOSI DE LA REALITAT AMB QUALSEVOL RECURS

     Les imatges, com a metamorfosi de la realitat, són la base de la poesia: “Em sembla que és necessari tornar als orígens i endinsar-se en l'univers de les imatges. I per imaginació entenc, no la fantasia gratuïta sinó la metamorfosi de la realitat. La mateixa diferència que hi ha, per exemple, entre Walt Disney i Joan Miró.” (Joan Brossa. València: La Forest d'Arana) 

     També Baudelaire afirma que la més “alta i filosòfica de les nostres facultats és la imaginació.” "L'admirable del fantàstic -diu Breton- és que no és fantàstic sinó real." Per a Breton i els surrealistes “La inspiració és un bé comú; basta tancar els ulls perquè flueixin les imatges. I més: tots podem ésser poemes. Viure en poesia és ser poemes, ser imatges.” “El surrealisme no es proposa tant la creació de poemes com la transformació dels homes en 
poemes vivents.” (Paz, La búsqueda…)

     Freud, “m'acostà, entre altres coses, al món dels somnis i al de les imatges hipnagògiques. Des de llavors, i encara ho faig ara, quan em desperto estic una estona tractant de recordar el que he somniat i analitzant-ho" (Brossa x Brossa) Diu Octavio Paz parlant del surrealisme: “Les imatges del somni proporcionen certs arquetips per a aquesta subversió de la realitat. I no només les del somni; d'altres estats anàlegs des de la follia fins a l'ensomni diürn, provoquen ruptures i reacomodacions de la nostra visió del real.” “Un altre dels procediments per a aconseguir l'aparició de l'insòlit consisteix a desplaçar un objecte ordinari del seu món habitual.” “Cap arma més poderosa que la de l'humor.” (Paz, La búsqueda…) Aquestes eines surrealistes, les imatges del somni, el desplaçament d’objectes ordinaris, l’humor…, són els procediments brossians. Per exemple referint-se a la seva poesia, a partir sobretot del 59, diu “Es tracta de poemes en aparença prosaics i buits de contingut, l'efecte poètic dels quals rau en el fet de treure del seu context habitual fragments de la realitat, descrita minuciosament” “En resum, tota una altra òptica, més enllà del postsimbolisme i del realisme històric.” (Anafil) 

     “El caràcter destructiu d'aquestes operacions no és més que un primer pas; la finalitat última és despullar la realitat de les seves aparences a fi que mostri finalment el seu veritable rostre. "L'ésser estima ocultar-se": la poesia es proposa de fer-lo reaparèixer.” (Paz, La búsqueda…) Resta palès al poema La gàbia del llenguatge: “El meu llenguatge ja no imita el món, / sinó que amb mots ben lliures el preforma. / Fora mons de segona mà! En l’intent / arrenco la disfressa del llenguatge. / Deslliura els mots, paisatge de la ment!”

     Joan Brossa no oblida res, ho abraça tot: “el veiem confrontar la trivialitat amb el sublim”, diu Gimferrer. Això el lliga a Blai Bonet, que ho diu explícitament al darrer vers d’un dels sonets: “si el sublim té per tu gust de meló” Brossa és poesia i aquesta poesia esclata arreu; no li basten les paraules. “La poesia no és un art exclusiu de la literatura.” “Si les paraules són les coses, també pots servir-te'n, de les coses, per fer metàfores. Precisament la metàfora permet viatjar en el temps i l'espai per analogies sensibles.” (Carrer dels arbres) Enllaça així amb Marcel Duchamp, a qui admira i segueix. “A mi em sembla que un dels fets més importants en la història de l'art és l'aparició de Marcel Duchamp. Ell va fer una revolució, diguem-ne anticulturalista, en dir que havia arribat el moment de valorar la idea i no la tècnica.” (El pedestal…)

     Aquesta concepció de la poesia la trobam ja a Sebastià Sánchez-Juan (clar precedent de la poesia escènica de Brossa en els seu teatre sintètic (No el conec, La patum, Lirodrama) i en les seves Divagacions (1929)): "A la Poesia no li cal el Vers." "preconitzem la Poesia nua, jove, lliure, que marxa i que vola i que neda i que fa rebequeries i que riu i que ama sense treves, sense noses, bandejant les migradeses." També Blai Bonet parla d'“Els poemes cinematogràfics de Michelangelo Antonioni, Ingmar Bergman [...] Malle, Truffaut; l’alta poesia interpretativa de Jeanne Moreau, de Marlon Brando [...]; la lírica pintada de [...] Modest Cuixart, Picasso [...]; la poesia en directe de Jacques Brel, Brassens, Léo Ferré, la del català Raimon”. 

     ”Jo veig, en la poesia literària que s'escriu avui, un excés de perruques i una manca de caps. Hi falta aquell impacte que volia Miró quan dia: "Abans que una obra faci funcional el cervell, ha de produir un impacte, un cop de puny. Paf!" [...]Per això un creador autèntic ha d'assajar llenguatges diferents. [...] Per què el poeta ha d'adoptar posicions conservadors, toves i poc vitals? Per què ha de voler arraconar la poesia?” “La millor manera de vèncer la tradició 
és de continuar-la, no de repetir-la.” (Carrer dels arbres)

     Així, més enllà de la paraula poètica, es serveix de les imatges, dels objectes i del moviment teatral per expressar la seva poesia, tot començant, però amb un canvi d’òptica en la poesia versificada. “En aquella època, i assessorat per ell [Cabral], vaig començar a escriure aquesta poesia, diguem-ne essencialista, que consisteix a mudar d'òptica i no pas de temàtica. El primer llibre on vaig fer el tomb va ser Em va fer Joan Brossa, que porta un pròleg de Cabral explicant el meu canvi. És un estil força influït pel cinema. Es tracta de fer enquadraments de la realitat i sobrecarregar-los d'intenció. Simplificar per obtenir una intensitat més gran. (Carrer dels arbres) “El primer pas (cap als poemes objecte) va ser passar de la poesia literària a la poesia visual: la poesia escrita en el codi literari es va anar sintetitzant de manera que els últims poemes literaris eren gairebé descripcions d'objectes, molt minucioses, accentuant coses imprevistes, on alguns aspectes més visibles quedaven en segon pla i, en canvi, coses amagades, en primer pla. Això donava una visió inquietant de la realitat, segurament influïda pel cinema, perquè molts poemes són seqüències; llavors, d'aquí a posar l'objecte hi havia un pas completament coherent. En Cirici tenia una frase molt bonica, que jo vaig voler posar al catàleg, que defineix una cosa molt complicada però molt encertada; diu "la poesia de Brossa és un intercanvi entre materialitat i lectura", i és una frase perfecta, perquè és com un epigrama, i això és veritat, perquè pots fer metàfores amb paraules, però amb objectes també pots fer metàfores. [...] La poesia visual té, igual que l'altra, un ventall de menes: es pot fer poesia èpica, es pot fer poesia lírica, poesia política, exactament com en el camp literari. (El món)

     “La poesia visual vol dir un canvi de codi: la considero la poesia experimental del nostre temps, perquè en la nostra societat la imatge és molt important. Veus imatges pertot arreu: pots fer quilòmetres i quilòmetres i trobes gran quantitat d'indicacions on el codi literari no es fa servir per a res. D'acord que són utilitzades  només en un sentit pràctic. Però no veig per què el poeta no les pot transformar i donar-los una dimensió ètica. I pensem en la gran importància que té un art nou i eminentment visual: el cinema. Jo crec que ha estat un element transformador de la literatura. Encara que també, i per raons comercials, ha contribuït a divulgar la mala literatura... Tinc pensat de fer poemes visuals en vídeo-clip. Però els meus poemes no anunciaran res, sinó tot el contrari. M'interessa, d'aquest mitjà la rapidesa i la síntesi que comporta. És una eina interessant, i no veig per què el poeta ha d'estar sempre presoner del llibre. Vull dir que la poesia no és un art exclusiu de la literatura.” (Carrer dels arbres)

     Els objectes que faig són una conseqüència de la poesia visual. Representen un canvi de suport. (Carrer dels arbres) “M'agrada observar els objectes i dialogar-hi. D'aquest diàleg neixen moltes idees. Algunes vegades neix primer la idea, i d'altres la desperta el mateix objecte. No m'agraden els objectes massa personalitzats, prefereixo objectes vulgars i corrents per tal que la metamorfosi sigui més patent. M'agrada treballar alt i sense xarxa.” (Entrevista d'Alfonso Alegre a Diario 16, 2-12-89)

     “Les meves primeres incursions en el teatre, l'any 1941, tenien com a finalitat buscar una tercera dimensió als poemes: potser era el moviment.” (Carrer dels arbres) “P. També li ha agradat incorporar gèneres parateatrals.     R. Sí, la prestidigitació, per exemple, però canviant els diàlegs habituals. I el music hall i l'strip tease, però procurava posar-hi elements nous. Sempre buscant la metàfora. Sempre amb imaginació. He fet pantomima, també.” (Entrevista de Xavier Moret a El País, 25-1-96) “El transformisme és un gènere que va perfeccionar Leopoldo Frégoli i que per a mi és l'ideal del poeta, que és amb poques coses fer-ne moltes.” (TV3) “El que a mi m'atreia de Fregoli i del transformisme en general era, per damunt de tot, l'efecte sorpresa, la rapidesa i el caràcter insòlit d'aquell espectacle. A més de ser el creador del gènere, Fregoli tenia un sentit teatral enorme i dominava tots els recursos. Va ser precursor del cinema." (Brossa x Brossa)

3.- PER SALVAR LA IDENTITAT DE L’HOME CAL COMBATRE EL MÓN

    L’home ha d’ésser ell mateix: és un postulat de Brossa. “No es pot ensenyar com fer coses interessants. Per això el vertader professor és el que ensenya l'alumne a ésser ell mateix. “ (Diario de Mallorca, 24-2-94) Blai Bonet, parafraseja Shakespeare en el darrer vers d’El poder i la verdor: “ésser o tenir, vet aquí el problema.” Continuam essent dins el surrealisme: “No es tracta de crear un nou art sinó un home nou.” (Paz, La búsqueda…) I continua amb paraules ben aplicables a Brossa: “El surrealisme no vol veure el món com un conjunt de coses bones i dolentes, unes carregades de divinitat i unes altres corrompudes pel no res; d'aquí el seu anticristianisme. També es nega a veure la realitat com un conglomerat de coses útils o nocives; d'aquí el seu anticapitalisme. Les idees de moral i utilitat li són estranyes. Finalment, tampoc no considera el món a la manera de l'home de ciència pur, és a dir, com un objecte o grups d'objectes despresos de l'espectador. Mai no és possible de veure l'objecte en si; sempre és il•luminat per l'ull que el mira, sempre és moldejat per la mà que el toca.” “La influència del surrealisme no es va limitar a la concepció de la imatge poètica com a càpsula explosiva per la unió de realitat contràries; també fou decisiva la idea de la poesia com a activitat subversiva, al mateix temps crítica del món i de la manera de conèixer-lo, destrucció de la moral i de la lògica imperants i visió suprema de la realitat. “ (Ibid.)

     Diverses vegades Joan Brossa ho expressa amb paraules semblants: “Allò que no s'engull la societat de consum és el que resta marginat. Davant d'aquesta situació només tenim tres posicions possibles: integrar-se, lluitar contra el sistema o marginar-se. No hem d'oblidar que, si l'home no salva la seva identitat, no hi haurà cap avanç efectiu. És necessari que recuperi la cama que li falta. Continuïtat o ruptura? Algú ha proposat salvar la continuïtat mitjançant successives ruptures. Aquesta tercera opció mixta, degudament comercialitzada, significa nedar i guardar la roba. Postmodernisme. És a dir, l'ona que avança sobre l'aigua immòbil.” (Entrevista de Picazo i Cortés del 1990) “L'intel.lectual només pot fer tres coses. O aprofita la situació tant com pot, o protesta i combat la situació, o s'inhibeix. Només pot fer aquestes tres coses. Saps el conte de Pinotxo? Hi ha un personatge que és la seva consciència. Crec que l'intel.lectual hauria de ser la consciència de la societat. Actualment els polítics s'envolten d'intel.lectuals perquè els donin la raó. Entens? “ (“Joan Brossa, el cor de la màgia”, entrevista de Jordi Coca a Serra d'Or, 7/8 1992) 

     Vegem la semblança amb Miquel Bauçà: "Un poeta parla bàsicament de l'ésser.” "Ha d'assumir tres coses: -El que hi ha -l'existent amb el que exigeix: la llei de la gravetat, el sexe, l'estultícia, la grosseria de la vida...; -El fet de no estar d'acord amb res d'això; -Haver de maldar forçosament per a construir una altra cosa.” (El canvi) (Parlant de semblances contrastem aquest dos poemes, el primer de Brossa ?El saltamartí-  i el segon de Bauçà.-El canvi-: “EL SOL DETINGUT / Què fem? On anem? / D'on venim? // Però aquí hi ha una caixa de llapis / de colors. “ “¿D'on venim, on anem? Correcte: ¿què cony som?”

     “L'acte creatiu és un acte social. Posa de manifest una actitud determinada o un estat de coses.” (Carrer dels arbres). Vegem algunes paraules que palesen l’actitud de Joan Brossa tendent a combatre el món, la lògica imperant,  per salvar la identitat de l’home. 

     ”Penso que la civilització és l'art de crear necessitats inútils” “ara el mal de la societat són els diners” “Les avantguardes ara són a les catacumbes. La prova és que es fa un art insípid. La gent va al teatre i al cine a fer la digestió. S'ha perdut l'afany de transformació però sempre hi haurà gent d'avantguarda.” (El País) “Proletari als quatre vents, Joan Salvat-Papasseit és un poeta essencial oposat al tou de lletruts pedantescos i reaccionaris que disposen d'avantatges erudits com a mitjà de dominació.” (Vivàrium)  “Jo no escric ni per als pobres ni per als rics, sinó per al públic intel•ligent. Detesto tractar-lo de retardat mental, com fa la televisió.” (Carrer dels arbres) “Què és una religió sinó una secta màgica? Que s'anomeni secta o religió depèn del desvergonyiment dels seus mandarins; i, a més desvergonyiment més poder econòmic, i a més diner més marketing. Però psicològicament és el mateix. Les sectes oficials detesten l'irracional dessacralitzat. A qui té una concepció personal del món el consideren enemic.” (Pep Estaliu, entrevista del 1988 a un catàleg de la galeria "La máquina española" de Madrid.)

     “Els sistemes d'educació semblen fets a posta per desorientar la gent, d'acord amb els interessos de les multinacionals, que són els senyors feudals dels nostres temps. I no ens enganyem: a la societat de consum, dels mass-media, les majories continuen sent la matèria prima de les minories, que són les que dirigeixen el ball. Cal que el personal no pensi gaire pel seu compte i sigui fàcil de manejar. Avui, en tots els terrenys, triomfen uns "artistes", l'èxit dels quals no demostra altra cosa que el gregarisme programat en què viuen la majoria dels ciutadans.” (Carrer dels arbres) “Sí, aprenem a fer bona lletra, però ¿de què serveix el saber si no porta afegida la dimensió de l'ésser? De ben poc. Es cau en la pura metodologia que subministra, per una banda obrers aburgesats i, per l'altra, intel.lectuals fràgils (neonoucentistes!) que van d'acadèmics per la vida. Gent que es mor de vella i encara no ha après de viure el Gran Joc.” “una educació únicament dirigida a obtenir coneixements abocats a solucions tècniques, és perniciosa perquè un home tarat i saberut resulta doblement perillós. I, al món, li calen homes honestos.” (Anafil)

     Ara bé, aquesta actitud de combatre la situació no està renyida amb la manca de creativitat i de qualitat literària, ans al contrari, com ho indica clarament Brossa a les “Paraules prèvies” a .Antologia de poemes de revolta (1943-1978):  “ Per a posar la veu al servei d'una causa, no cal que la imaginació cedeixi a unes obres parides pel broc gros i mortes així que muden les circumstàncies que les motiven. La protesta ha de tenir inventiva, perquè el fet de "deixar-se anar" redueix el factor expressiu i mena a l'esclerosi del llenguatge. D'altra banda, l'autor, lluny de la retòrica com a finalitat, no creu que el poeta s'hagi de reprimir per res davant els problemes dels pobles. Altrament, dins la constant recerca de la pròpia identitat, ha de diferir dels excessos dels polítics, o de les institucions, en la mesura de les seves forces." 

     Amb paraules d’Alexandre Cirici, “Podem preguntar-nos: On ha penjat les coses Brossa i com les ha penjades? Les ha penjades contra el sentit comú pintades amb pànic. Contra l'automatisme, amb llibertat. Contra la utilitat, amb idees. Contra el conformisme, amb el món al revés. Contra hipocresia, amb justícia. Contra aritificialitat, amb vida. Contra barreja, amb claredat. Contra engany, amb objectivitat. Contra lleugeresa, amb responsabilitat. Contra rutina, amb agudesa. Contra l'evidència, amb realisme. Contra funcionalitat, amb divertiment. Contra càlcul, amb espontaneïtat. Contra encaixonament, amb protesta. Contra determinació, amb pluralitat. Contra pol•lució, amb neteja. Contra servitud, amb dignitat. Contra lloc comú, amb lloc singular. Contra tancament, amb obertura.” ("La semblança de les coses dissímils" dins Joan Brossa, Poesia visual i poemes objecte, Galeria Joan Prats, 1982)

     “El poeta ha de comunicar i ajudar la gent a viure. Sobretot els ha de fer reflexionar perquè pensin. Generalment, els poetes, particularment els joves, el que volen és passar a la història i la manera de passar a la història és estar bé amb els qui manen. S'adapten a tot, oi? Com un guant. El poeta hauria de ser el que era l'antic profeta. El profeta el mataven perquè se n'anava davant el faraó o l'emperador i li deia fill de puta.” (El temps, 19-5-97) “Avui dos carques són tres fills de puta” diu un vers. “Trobo que estam en un moment, tot plegat, una mica tou.” “No hi ha cap partit que vulgui canviar la societat; es fa un teatre que no té compromís; es fa una poesia molt de confessionari.” “Es respira un ambient en què la gent es conforma amb tot, que posa el cap sota l'ala, que s'interessa per coses menors, i les coses importants les deixa per a la generació que ve.” “Un canvi important no es pot donar amb cultura. El canvi l'ha de donar una altra persona, potser amb una arma a les mans. I després quan la societat està canviada l'art sí que pot servir per il•lustra, per donar coneixement a la societat.” (Entrevista a TV3, Avisa'ns quan arribi el 2000,  12-5-97)

(Comunicació d'Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)) al Simposi Internacional Joan Brossa o la revolta poètica, Barcelona 2001)
 

portada BROSSA

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia