Poesies esparses i inèdites

Blai Bonet. Poesia completa. Ed. 1984, Barcelona, 2014

“Amb les paraules, fer tremolor”
Margalida Pons
(Pròleg a Blai Bonet, Poesia completa, Edicions de 1984, 2014)

seria possible establir un vincle entre el panteixme de Blai Bonet –aquella fusió amb els elements naturals...- i el d’un dels seus primers mestres, Joan Maragall. Són dos poetes del “gran contacte”, que veuen en el redol l’emprenta del que és més llunyà. 12

En el cas de Blai Bonet, crec que l’empatia –amb altres poetes, amb objectes trobats, amb personatges històrics o anònims- no és ni un exercici despòtic ni un capteniment zombi ni una mostra de mimetisme acr´´itic, sinó una maniobra de resistència contra els mecanismes institucionalitzats de control del cos, el desig, la creativitat i l’emoció. 13

El Jove és una vocació d’existència no llastada per la convenció ni per les camises de força del llenguatge 23

És possible llegir Blai Bonet des d’una teoria de les emocions? 28
[...] Es tracta més aviat de veure el cos i la ment, el col·lectiu i l’individual, l’íntim i el públic com a part d’un contínuum cohesionat per l’emoció. Situar-se en aquesta posició significa inhabilitar la distinció entre el domèstic i el global, entre el transcendent i el quotidià, entre el casolà i el solemne, entre el privat i el municipal, entre la poesia introspectiva i la poesia social. Tot és u. 29

l’empatia és l’aglutinant que cohesiona els vectors que personalitzen l’escriptura de Bali Bonet i al mateix temps la converteixen en un punt de trobada, perquè aquest poeta..., aquest poeta és una plaça!, una àgora oberta a la reunió de les criatures més dispars: ell mateix s’ha definit com una casa en obres, ha escrit “m’agrada veure i sentir que m’edifiquen”. 34

Blai no alça els ulls cap al món intocable de les essències ni els abaixa cap als avencs de l’inconscient, sinó que els gira a dreta i esquerra. 34

“La transcendència és la incorporació, in-corporació, l’en-carnació, del món en el nostre coss..” Aquesta “horitzontalització” sinestèsica de la transcendència és una lliçó apresa de Maragall, que no entén de cap manera, i per això ho pregunta al seu déu, per què, si el món ja és tan formós, cal esperar les boneses d’una vida superior. 36-37

La idea que Blai Bonet sempre es posa de part de la verdor (mai de part del poder), l’he trobada a l’escrit d’Antoni Artigues “La verdor, Blai i el poder (el civisme de Blai Bonet)” 47-48

EL PONTÀS

Com monstre gegantí damunt les ones
t’airees vell tità aquí encantat,
que espant a les sirenes blaves dónes
i a les nimfes marines, feredat,
quan el cel s’encapota amb nuvolades
i lluiten amb gran fúria les onades
si veuen dins la fosca el llamp muntat,
i amb força la maror negra abraones
i el poder de les fondàries humillat
deixes a tos peus i les ventades.

Salut, penyal ferreny, oh roca aspriva!,
salut, oh viva imatge del valor!
Lluitarà la mar brava amb força viva
a la par de centúries l’antigor,
i tu, oh vell gegant, alces la testa
de jovencell, altívola, sens vesta,
de pins i romaní sens la verdor,
com hèroe llegendari on reviva
la sang d’un geni fort i un fort amor
quan torna coronat per alta gesta.

A voltes, tot confús dins la boirada,
em sembles, penyal aspre, un monstre humà
que transpires majestat, mai sospitada,
extàtic, que pareixes somnia
i mut pareix que parles a les ones,
que semblen trists gemecs llançar a estones
i enmig del tenebrós segell plorar...
I l’ànima llavors tota encisada
canta amb ritme eòlic, sobirà,
ta grandesa amb poètiques corones.

Vagant dins un bot fràgil baix ta volta,
de matí, quan somriu el sol ixent,
efluvis d’ambrosia mai somniada
has dat a es meu cor adolescent.
Tens estre divinal, roca salvatge,
millor que la veu fonda del boscatge
respirs de foventut al cor fervent
inspires. Canta, oh cítara esblaimada!,
als forts com al penyal del teu amor
omplien de platxeri en eix moment
i en calma o en temporal la mar arborada
conserva, que, sens forts, el món se mor.

                                     15 de juliol de 1942

RÈQUIEM PER A CÈLIA VIÑAS

Oh Cèlia, asserenada o acubada d’amor.
Aquí ja estam tots entre quàssies molt verdes,
entre una piadosa humitat, molt parescuda
a la que deixa un noi fresquíssim, aspirant,
si passa per davant de les vidrieres
de casa nostra. I entela els vidres. I nosaltres
restam amb la boca oberta,
entelant la clara ombra assossegada,
i mirant, un moment,
com aquell alè damunt els vidres
es condensa i queda brillant piadosament,
com llàgrimes clares d’uns ulls que no senten
el vol d’un mocador ni la seva misericòrdia de fil.

I mentre la piadosa humitat en els vidres
polsosa torna, de pols apassionada
que alcen carros carregats de verdor o de dones bellíssimes,
nosaltres pensam que el noi de colors rodadores
deu esser ja per una clara floresta
o una plaça regada i molt verda,
com un borino ros, amb les ales desplegades
entre una festa fresca i musical,
entre donzelles florides de llistes furioses,
de clares llistes, de llistes de selva viva,
i teles indianes sobre músculs vibrants
que duen pinyes i ananàs cap a aquell noi.
Cap a aquell noi que ignora, com nosaltres,
des de l’interior de la casa assossegada,
asseguts en les nostres humanes cadires de bova,
amb l’humaníssim tassó d’aigua damunt la taula
perquè encara hi ha set,
sentim el gust tristíssim d’aquella humitat,
i abocam la llum dels nostres ulls damunt un llibre,
que ens il·lumina el rostre i que té
la tendresa adorable d’un infant
que plora perquè s’ha despert remull a mitjanit...

Miram la humitat que tu vares deixar
com a llàgrimes penjades,
mentre la darrera claredat d’un cel fosc il·lumina
el nostre pit olorós,
i ressonen les estrelles
damunt l’aire que tenim en la boca
com un ganivet fresc,
mentre en les nostres mans un mocador de fil
imita la blancor d’una magnòlia plorada
i, obscurament, nosaltres posam unes flors grogues
davant les vidrieres entelades...

                              [1954]

ENTORN DEL SANTUARI

Entre Cal Nin i sa Talaia, Vella,
entre dues graveres amb romeguers, i fondes
talment tombes lliures del que se n’ha anat,
ala virginitat s’era feta una imatge...,
davant la qual jo era un encristallament
on es reflectien les cabres
i els bosquets de magraners amb la vermellor.

Magre, ferest com la finor d’un card gòtic,
em pastava i fenyia el perfil de trinxet,
l’empedreït pom polit del meu muscel
de figeraler d’ànima de teatre,
en veure clar, quan veia tan clar
que la tragèdia és la natura de la intel·ligència.

Entre el pujol i l’Alqueria Blanca,
la virginitat, ami que tenia quinze anys,
em deia: “Vénc amb tu, vell”,
i era perquè amb la creixença
no m’havia crescut la importància,
perquè, si em feia tantes preguntes
era perquè no hi havia ningú davant...
L’únic que importava era l’adolescència
sense por de res viu,
adolescència militant, guerrillera,
que lluitava a favor de l’adolescència
i contra tots els que et manen ser un home
com Déu mana: jo tan dur, tu tan blana.

                           Santanyí (Cala Figuera), maig de 1989

ENTRE BAIX CAMP I ALT CAMP, LA CATALUNYA D’ÀNIMA...

Entre baix camp i alt camp, la Catalunya d’ànima
és, en la seva cristal·lina caliuera,
la necessitat fonda de tenir un drac vivent
que no la deixi viure en pau ni en bandera
com en un pa de noces lluny de l’arma i la ment.

entre la vinya i la pols de la mà,
el català és fidel igual que un violí
que, si el deixen en pau, és fusta que morí,
que, si l’ataquen, és lleó del pa.

Si amor és just etern després de mort,
que la batalla no ens sigui un amor,
sinó un Jordi de veu de ballesta
que tothom digui “tu, català d’hort,
si el món és tan formós que ni se mor,
sia’ns el drac la idea i la ginesta”.

                                  [1997]

[ALBONS]

No tenc vergonya enlloc. Som frontal.
No tenc matisos. Tot jo sóc un boc d’ànima.
Visc de brama en el zel. Sóc impotent primari.
Sóc verge. Com Virgili, entre l’albó i la cabra.
Ni penetrant ni penetrat, toc pèl,
la mà en la mà mir, i sent els ulls,
i una no és l’altre...

CARN BATEJADA

     1

En aquest quarto, la calç de les parets
marca el setembre del matí a les sis;
jo no tenc hora, tu; tenc una heura sembrada
per mi a l’altre costat de la finestra: escric.

Ni la matinada del cor i del bolígraf
ni les sis del paper valen una pesseta;
valen la pena de no sé què de qui
és sempre qui m’escorxa i qui m’embena,
perquè visqui a hores extraordinàries
i perquè em mori només l’indispensable,
talment un home magre, que creu perquè ha parlat
amb els peus nous de les sabates foradades.

Fa brusca i fa Pep
damunt aqueixes teules de color de rata,
damunt tanyades amb verdor d’anar heura,
i damunt mi, que tenc color de causa...
Color de tenir causa, en faig i en tenc. No tenc
por de ningú salvable, sóc revolucionari
i no pas de saló: tu m’has vist declarar
que el català va a duro, que el Crist va a escapulari.

Si plou darrere els vidres, i després de la guerra,
i ho dic eixut, com si diguéssim,
no és per dir-ho, però, tu, és que jo
espero terra d’assegut, espero ex cathedra,
literalment, cadirament, humanament callant,
i tu ets a Palma de la terra, Josep Albertí,
com dos ulls són a un plor,
perdó, tu, com dos ulls són a un cor.
Mentre fa temps d’aqueix, com fa heura d’aqueixa,
i t’escric verd i gratis com un mascle que plou.

     2

En aquest quarto, on em poso els pantalons,
cada matí, sense recordar per què
em poso uns pantalons damunt la vida,
t’enyoro a unes lletres del carnet d’identitat,
i en el meu nom, que és propi,però poc i a la cuina.

Estic davant un pa de duro amb ganivet
de dues osques i de deu pessetes,
i, en els vidres forrellats de la finestra,
es veu ben bé que he nat i que la parra és verda.

Això sembla un no-res municipal
penjat a la paret que té el número del carrer,
igual que el dia d’un calendari,
però sóc jo, tu,
que miro el cel amb les orelles,
que escolto amb els ulls l’herba verda del meu poble,
però sóc jo, tu,
amb llibertat vigilada
en aquest quarto,
on sóc súbdit nacional
fins i tot quan m’he tret els pantalons,
quines coses!,
jo, tu, que visc on puc ser afusellat
i que t’enyoro a quinze dies vista.

Llavors una altra cosa, jo no em vull enganyar:
escric perquè no hi ets; si hi fossis, parlaríem
en la mateixa llengua d’agrair i de pregar,
que mai no parla de nosaltres dos,
perquè només som dos, sovint ni hi arribem, Déu, Maria, Jaume,
i no tenim més braços que aferrar-nos pel coll
a dos colls, quines coses, reputes, perquè no som ni un...,
ni pel coll a dos colls.

     3

La revolució, aquesta, que és la meva talla,
no va ser una enravenada nacional,
sinó que vaig fer setze anys
amb tota llibertat, però dins ca nostra.
Misericordiosament em deien “el nen”
amb una mica de rancor ratllat de pietat,
perquè ells dos ja no creixien,
i jo em feia al·lotell, grandolàs, un pollastre,
com sense permís seu.

Feia 1,75, però jo tot sol, Francesca, Bernat,
ells no hi podien fer res de res
i se n’espantaven les mosques, vironera qualcuna,
amb “en aquesta edat és quan són més lletjos”.
I una nina
que,
de cada dia més, nomia Margarita,
em trobava tan guapo,
que
a poc a poc s’estirava damunt vuit pams de terra,
sense cavar, sense clot, ajagut,
i queia tan fidel que ni queia,
sinó que creia en mi, i jo la feia bona,
ben igual que agrair els dos metres d’haver nat
i ser home de setze anys: molt lluny dels animals.

L’endemà,
que, a més de ser dilluns adornat de menestrals,
era l’endemà de mi, deien que en mi menor,
vaig deixar ca nostra.
Ca! I doncs era ben nostra.
Vaig trobar feina a un banc de fuster,
on els pins de la creació
en
les meves mans,
amb
aquestes
dues
mans de menjar
i
de
donar de menjar
pa a dues mans,
tornaven cadires de no estar sempre dret,
i la creació dels pins s’asseia a una cadira.

Després, després, després, ai, després, Blaió, Bernadetxo
també després d’una dotzena de cadires, Jaumet de Martí Bassa,
resultà que uns tipus
d’impremta
deien que jo, u vuitanta d’estatura,
de setze anys i aromàtic d’un ofici,
era menor
de no sé què, i què sé jo de què,
però
d’edat,
i “nen”,
la teva mare i jo
estam empegueïts de la teva conducta;
els nens no deixen tant els seus pares,
tant
com t’hem donat. No ens ho pensàvem d’un nen
com tu
que
ens deixés tant
així,
fets uns pares.
Nen, que ni putatius.
Ton pare
i
ta mare,
no fa mig any,
et vàrem comprar
el baló aquell de reglament aquell,
per no sentir-te pus
com demanaves un baló,
nen,
noi de la mare,
que no sé
que t’ehm de donar
que et sàpiga bo”.

I la llibertat
em va encendre
per les bones del foc, que en té de bones,
i em va fer una bandera.
Diuen,
els que diuen “he dit”.
Jo almenys mai no ho he dit;
fiag i prou. Faig
encara que sigui
només amb fusta
de faig,
fuster de faig, Jaume Riera del Fobiol,
qualsevol cosa viva,
estrictament necessària,
amb tal que no sigui
la fusteria de l’ofici
de dir “Mon cor estima un arbre...”,
perquè tenc
els dies
i els ossos
comptats,
vertebrats,
definitius
de tot,
i sóc
un home enclavat,
brollador volgut,
jardí ben manat
de ma joventut.

LA LLIBERTAT

El cos i la paraula són el mateix:
per molt que el cos expressi i s’expressi,
l’home queda sempre una mica més amunt que el seu cos.
A l’home, mai no s’hi pot arribar. A l’home,
just se’l pot veure, i sempre de lluny.
Talment la terra promesa, per Qui?,
que un home destria des d’un turó,
que és ell mateix, l’únic ésser que mai no sap on és,
perquè la mirada, que té entre la barba del ventre,
mai no podrà veure
les ganes de veure que els ulls tenen entre el pèl
del rostre, que sempre va en pèl amb el misteri
d’anar tot nu, i no poder-se’n avergonyir.

QUI COMPLEIX LA LLEI DE LA LLIBERTAT...

Qui compleix la llei de la llibertat
no pateix la necessitat d’haver de tenir esperança
perquè tot quant fa és real, i just és l’home
qui en tot el que realitza pot recordar el futur.

Jo ho havia destriat un matí amb herba del temps,
quan el company, que es deixava els cabells molt llargs,
es feia divisió ferm perquè els de la base estrangera
els duien tallats curts, digué a una colla que just feia lletrada:
“A la nova terra no hi haurà homes ni dones,
tots seran energies davant la vida de la presència.”

Les paraules, però, per altària que mostrin, enganyen molt o emboiren
si romanen a l’estacat de la seva formulació.l
Per afegitó cap paraula no és veritat
fins que un home no la converteix en una obra
que prengui cor on cap cor no hi prengui mal.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA