ABANS, DIR EL QUE CAL DIR.
L’objectiu d’aquesta vida
és tenir sensacions
-si hom pot, col.leccionar-les,
cada cop que les tenim-;
no, parlar de roques ígnies
ni cardar amb la Margot;
no, fer guerres ni escalades
ni guanyar campionats;
no, tenir el cos en forma
ni tenir l’ànima igual;
no, anar al balls del barri
amb cavall guarnit de flors;
no, pensar de fer piràmides
ni tenir cap capital.
L’objectiu d’aquesta vida
és tenir sensacions
ontològiques, les que vénen
quan dormim i no dormim,
que no tenen res a veure
amb els somnis -que són just
una mena de vivències
narratives: el millor
del millor que pot passar-nos,
molt després d’haver viscut
les sensacions primàries,
que ens acosten l’univers:
el tenim dins de la fosca
de la cambra que ens fa forts.
L’objectiu suprem de l’home
és d’aprendre a tolerar
els constants canvis de l’ànima,
produïts al seu albir,
I no pas provar de vèncer
els que vénen del carrer,
de les trones dels filòsofs.
-Que quin és el reglament
que supera tots els altres
per ser savis? Avançar.
-Com es fa per delejar-ho?
No es deleja, exactament.
Per això ningú no avença.
-Idò, quin és el secret.
-És procediment mecànic:
Donar gust a tot deler,
mal que sigui mirar un núvol
o pujar dalt del terrat.
El plaer que hom acumula
és el fons d’on pouarem
un nou briu, un nou coratge,
per tenir ganes més grans
i tenir-les satisfetes
a l’instant, encontinent.
-Si els delers són bogeries?
-Aquí està el miraculós:
no ho són mai ni creen dubtes,
mentre estiguin ben lligats
o provinguin uns dels altres.
És com marxa triomfal.
És només l’oportunisme
que podria fer trencar
la cadena de faustesa. 
-Quin és l’objectiu de l’home?
-Allunyar-se dels parents
i fer d’ell una família.
-Però això no es pot perfer.
-No es pot, ara com ara,
però el significat 
del que fa, sense voler-ho,
no vol dir res més que ço.
Cal saber copsar el conflicte.
 

-ACCEPTAR L'ESTAT DE L'HOME
no pot ésser. -Què vols dir?
A mi em val, tal com circula.
-Que tothom n’està queixós.
Uns hi veuen cosa flasca;
d’altres, gran malignitat.
El que cal és veure els somnis,
i maldar per establir
noves formes de mirar-nos,
més d’acord amb el cervell
i no pas amb els filòsofs,
mitjancers impertinents,
mai no farts de sang i fetge.


A DOS DITS DE TORNAR BOIG,
jo mateix vaig aturar-me
amb el soc d’aquell pruner
que creixia a la cruïlla.
Vaig alçar els ulls al cel.
Vaig sentir els bous dins la boira. 
 

AIXÍ, TU, ET VOLS MORIR SOL…
No pots ser més egoista…
No veus que ens agrada a tots
d'observar aquest espectacle.
És com veure néixer un nen.
Meravelles de la vida…


-AIXÒ ÉS ANACRONISME :
vestir com un tirà grec.
D’on has tret aquesta idea ?
-Ruminant i ruminant
sobre el què és la Història.
 

A L'ESCALA HI HA UNA DONA
que s'asseu en el replà.
Quan em veu que obro la porta,
s'eixarranca, amb el figot
a la vista -no em fa efecte-
I es ventila amb un ventall.
Li haig de passar per sobre. 


AMANTS DE PSICOLOGIA,
com les dones, a París,
han passat el paroxisme
en el tema. Veuen un
dictador i de seguida
fan un llibre sobre qui
fou exactament sa mare.
Això just per fer-ne vint
sobre la infantesa amarga
d'aquest home. Mentretant,
l'han tret fora. Continuen
impassibles, enardits, 
el treball que Déu els mana.
És igual que sigui mort
o bé que ja no se'n parli.
L'important és demostrar
que el sistema funciona,
llur sistema imperial,
que tant hem patit nosaltres.


-AL MIGDIA, EM PORTARAN
lligat per executar-me
damunt el cadafal nou.
Curiosament, no sento
cap emoció real.
M’ho he pres com una festa.
No esperava tant de mi.
-Tu no penses en la música,
les comparses de tambors
les injuries de les dones.
Això et deixarà desfet.
És pensat perquè et compixis.
-M’has posat la por al cor.
-És convenient que et tallis
la titola. Si vols, jo
t’ho faré. Jo hi tinc pràctica.


A MESURA QUE UN PROBLEMA
no es resol correctament,
hom augmenta la malesa
que tenia, fent pesant
el conjunt de tots els altres.
Això és universal.
Només una fembra llosca
pot tirar endavant, cantant,
amb parracs que eren banderes.


 AMOR MEU, SI NO T’HE ESCRIT,
és que no en tenia ganes,
car he conegut la Lou,
la que fou amant d’en Nietzsche.
M’ha donat tant de plaer
que ara no puc tornar enrera.


ANAR ALS SOMNIS ÉS COM SI
em fiqués en un cinema
dels d’antany. Estic segur
que tot hi serà magnífic,
sempre nou, engrescador.
La cinematografia
ha perdut i s’ha encongit
fins a esdevenir una sèrie
de la televisió.   
Això fa que els somnis siguin
un miracle. Jo no puc 
evitar el seu encanteri. 


ANAR CONTRA LA NATURA.
Vet aquí allò que he fet
durant tota aquesta vida.
Per exemple: tinc el cos
que canvia amb constància,
cada cinc o deu minuts,
un grau de temperatura,
molt més que suficient
per suar i refredar-me.
No ho sabia, curt de mi
I tossia tot el dia.
Ara em poso abric o bé
me'n trec, amb idèntic ritme.
Així faig amb el restant
dels problemes, de les coses. 


A ON RAU LA VERITAT?
No pas sota les palmeres.
És en el cervell que cal
de buscar-la, on s’amaga.


A PARÍS, TOTS SÓN CATÒLICS,
car és l’instrument més fi
per tocar els collons de l’altre.


A PART DELS ESTATS UNITS,
que no és historiable
-Catalunya, potser, molt
menys encara, malgrat siguin
diferents els vers motius-,
la història de la Història
és el tedi. Es repeteix,
talment com es repeteixen
els humans en aquest món,
sense cap vergonya oculta.
Però, molt de tant de en tant,
emergeixen uns miracles,
que, ontològicament,
són perfets com a prodigis,
que no són viscuts així.
Els cretins prou que s’afanyen
a trobar raons sotils
per tal d’explicar el fenòmens,
fins que els deixen descarnats.  
El miracle resta intacte.
Jo mateix n’he viscut dos:
un és Auschwitz; l’altre l’Onze
de Setembre, a Nova York. 
Desafien la Història.


-APRENC MOLT DE NO PARLAR-TE.
-Què vols dir? -No ho entendràs.
Ets vulgar com una mosca.
-I per què aquest animal?
-El que dius I allò que penses
és manat I remenat.
No saps fer cap altra cosa. 

AQUEST ANY, EL DOS MIL DOS
és remís, morós, trigaire.
Tot plegat, just som al març.
Cal que jo em desacceleri,
deixi temps a aquest bergant,
car pel maig -és ben possible-
es desvetlli un nou deliri
entre la població:
que assaltin les botigues
i es pengin en els ponts.
És allò que tant espero. 

AQUEST LLIBRE CONTÉ UN COS
de doctrina, una resposta,
als problemes plantejats
sobre l'ésser I els successos.
Els grans nicis no tindran
l'oportunitat d'entendre'l.  
No em preocupa gens.
Si tingués una sospita
que això no s'esdevindrà,
no tindria esma d'escriure'l.  


-AQUEST PAPA POT SERVIR…?
-Oh, I tant! Per crear odis,
entre els pobles, fent uns sants
I no d'altres. Fa les guerres.
-Però quina utilitat…?
-Són molt útils per resoldre
els conflictes més tribals,
que altrament no es resoldrien.  


AQUESTS MITJOS MENTIDERS
de color de cagarel-la,
abans tan presents pertot,
escassegen, es fan rars,
apagats per la cridòria.
Just en queden dos milions,
repartits per les províncies.


-AQUÍ JUST HI HA UN REMEI:
obtenir la independència.
-Però això és totalment
impossible. -Aleshores,
suprimir tots els concerts
I fer molta penitència. 


-ARA, DIGUES UNA COSA,
que és ètica, segons
Kant, estètica a rompre,
esclatant de caritat,
I revolucionària…
Deu segons… -Perseguiment,
prohibir les prostitutes… 
Suïcidi… Establir lleis
perquè sigui sense taxes,
com als grans aeroports…
-Has guanyat… Són cent mil euros...
Aplaudiu el guanyador.
Ha encertat el més difícil…


ARA DORMEN. JO CONSPIRO
per tal de tornar més gran,
juntament amb la mevà ànima.

ARA DORMO COM TOTHOM.
És mentida. Si dormissin
com jo dormo, en el món
no hi hauria fam, misèria,
cretinesa, enlletgiment,
parisenques que parlessin.
 

ARA ELS ESDEVENIMENTS
em confirmen cada dia
que el dispositiu del món
és pensat per emprenyar-me.
Abans no ho veia clar
i corria per les comes ,
sense no trobar-hi res:
just brutor dins les cabanes.


ARA ESCRIC UN 'FEUILLETON',
que tindrà uns deu capítols.
Passa a Escòcia, al dinou.
L'escenari: una taverna,
al costat d'un hospital,
on hi riuen els borratxos,
que de nit els seccionen,
a fi que els estudiants
entrin dins l'anatomia.
Tindrà un èxit absolut
d'audiència, a les cadenes.   

-ARA HAN FET SEMBRAR DIL·LÈNIES
en el lloc dels codonyers,
al Camí de les Fontanes...
-Ja no sé què poden fer
per tocar els collons del poble.
 

ARA HEM D'ESPERAR DOS SEGLES.
L'estultícia creixerà,
serà molt més insistent,
fins I tot en les madones.
És molt esperançador,
car indica que s'acaba.
Jo ja visc el seu final

ARA HO VEIG, ARA HO VEIG CLAR:
tot allò que han dit els homes
-o pensat- es resumeix
en misèria i poca cosa
més.  Si no, els caminants
no perdrien tant la brúixola.


-ARA IMAGINEM QUE ET PEGUEN,
tu què fas, encontinent?
-Sobretot, no dir blasfèmies.
Tallar el cap a l' agressor,
com diu l'Alcorà dels àrabs.
Porto un cutter esmolat:
d'un sol tall, la gorja oberta.
-I després, amb tanta sang…?
-No la veig. M'esmunyo al metro.


-ARA M'HE FET LESBIANA…
-I per què? -Fa més senyor.
-I si no…, si no t'agrada…?
-Que importa…! Aquest gust,
o el gust, com tots els gustos,
fan pagès o popular.
En la vida, no tinc altre
objectiu o sentiment
que arribar a ser senyora.  


-ATAPUERCA, A PROP DE BURGOS.
És ben bé el centre del Món.
La humanitat va néixer-hi.
-No pot ser. Publicitat
del govern per aixafar-nos.
Ja conec aquests atacs.
Fins que no ens hagin fet miques,
no podran trobar la pau,
aquests enemics tan nostres. 

-A TU, MAI NO T’HA PASSAT
res normal? –Déu ! No per ara.
-Com te n’has alliberat ?
-No ho he fet. La meva anàlisi
les fa com jo vull I, doncs,
anormals, sense fer esforços.  
-Això és una gran sort,
perquè els savis gruen, malden,
per desfer allò que ho és,
per mostrar llur saviesa,
entre un públic ignorant.
Així viuen anys feliços.  
 
-A TU, QUÈ T’AGRADA MÉS:
veure danses tiroleses,
anar als toros o jugar
a occir vells que no poden
defensar-se? -No em diu res
el que dius. Just la meva ànima
m’ofereix diversions
acimades, inefables.  


-AU, ANEM A RIURE AL CIRC.
-No m'agrada. -Què t'agrada:
anar a la processó,
flagel-lar-te? -Prefereixo
absolutament anar
 a menjar glans, figues seques,
empaitar la meva aimia
o pels roures o bé els faigs,
descansar a la ribera
d'aquest riu, que és encisat,
amb les nimfes I els nenúfars. 
 

-AU, AJEU-TE DE SOBINES:
et trepitjaré els collons.
-Però, pare, això fa mal.
-D’això es tracta, collonera.

AVUI QUE HO PODEM DIR TOT
és quan menys coses es diuen.
Està bé repetir els grecs
per tal d'instruir les masses,
però cal imaginar
que han crescut, d'alguna forma.
Avui ja no hi ha tabús,
com antany, que ara fan riure,
però cal examinar
que hi ha temes que no es toquen,
perquè hom no hi veu pas
la importància o transcendència. 
El cas més vertiginós:
la feblesa col-lectiva:
ignorar-ne el sentiment
específic, que ens explica
molts d'aquells comportaments
explicats d'altra manera. 

-AVUI, QUÈ M’HA DE PASSAR?
-No tindrà cap importància.
El més fort ja t’ha passat:
el cervell és nou de trinca,
t’ho creuràs, no t’ho creuràs.
-I què faig amb les idees
que tenia ? –El fet és:
no les tens, car la dinàmica
del cervell ja les ha modificat
i les noves, que es barallen
amb les velles, en fan foc.
-Jo no tinc tantes idees.
Això fóra un desgavell!
-Mils, però no te n’adones,
fas com si no et passés res.
Una idea, ni per pensa,
no és: ‘tinc un conco mort’. 
Que t’agradi o no una noia
també ho és. Així, mil més,
com mirar el color d’un cotxe.
A la nit, ets home nou.
El que passa és que t’esvera.
Prefereixes oblidar
i ser un ase, dia a dia.  

-CAL CONÈIXER LA MISÈRIA?
-I què entens, tu, per això,
car n’hi ha de moltes classes?
-Vull dir la oficial,
la que surt a les pel·lícules.
-No : aquesta no serveix,
no és font de saviesa.  
    
CAL CONSIDERAR LA TÈCNICA
com una eina de virtuds
més que res sociològiques.
Per exemple, jo mateix
no en freturo pas gran cosa,
tret del meu ordinador,
i només per poder escriure:
no la informació,
que és molt primitiva encara.
      
CAL ESTIMULAR EL COMERÇ,
els transports i la industria,
no com fan els parisencs,
que arruïnen les colònies.
 

CAL MATAR AQUESTS PRESONERS.
Feu un clot just a la falda
del turó I sebolliu
aquests éssers tan maldestres,
repulsius. No: és millor
fer-ne una gran foguera,
un gran fogueró a la nit.
No caldrà anar a Haia.


CAL PARTIR D'UN AXIOMA:
que no tot el que pensem,
sentim, és comunicable. 
La inefabilitat
no hi fa res en aquest tema.
El muntant d'aquest estoc
pot 'rribar a ser enorme.
Què cal fer? No cal res res.
Només veure-ho, observar-ho
I actuar pertinentment.
Què vol dir? Parar la fúria
de la gregarietat,
descansar I no fer contes,
mal que sigui per l'honor
de la Pàtria; en canvi, sí,
molts poemes; no trobades
ni col.loquis, dormir molt,
menjar goldens, si pot ésser.
No parlar jamai amb Déu
ni amb cap altra criatura. 

-CANTA, DIGUES QUE HAS VISCUT...!
-Què vol dir això de viure ?
-Ah, no ho sé: tothom ho diu.
-Ets un ruc I un miserable.
Sense els somnis, no es viu res,
tret de tristes grolleries.


CATALANS! AU, PUGEM TOTS
en els carros amb garlandes
per anar fins al costat
de la timba encisadora
I ens podrem precipitar
a les aigües hialines. 
Catalans, sigueu fidels
al principi suïcida,
col.lectiu. I no vulgueu
fer-vos còmplices, escàpols,
del que diuen parisencs,
que fa temps no tenen brúixola.


CATALANS ESPERANÇOSOS
que els arribarà la mort,
ballen, canten per les places.
És que busquen l'absolut  
mitjançant deliris místics.

-CLEMENTINA, TENS UN NOM
de taronja, de pollina
que està en zel. Si t’abelleix,
t’ho faria, ara, totd’una.
-Tu vas massa besunyat.
S’ha de fer com diu el llibre
vint-i-quatre del Talmud.
Si no ho saps, ja pots pelar-te-la.


COLLONS TOUS I VIDA AUSTERA.
Accions lentes, constants.
No llegir cap pre-socràtic.
És la fase inicial
per fer un canvi de vida.
Estar en guàrdia, estalviar
formen part de la segona. 

COMENÇAR DES DEL CERVELL
i deixar Déu i les tribus,
que no aportaran consol,
ni cap llum ni un ordre bàsic
a la vida dels humans.
L’esperança és la Tècnica,
que podrà aportellar 
una cleda tan antiga,
que ho mou tot, que ho guarda tot:
el secret de l’estultícia.
Ella resumeix el mal
ontològic de la vida.


-COM HE ESTAT CAPAÇ DE FER
una feina tan ingrata,
jo que sóc un dropo nat
I covard sobremanera?
-Verament: no en fas ni brot
I t'espanta una cabrida,
però tu no ets com creus.
Ets de moltes més maneres,
com tothom.  Jo, si volgués,
seria un molt bon torero. 

COM HOM POT TENIR LA BARRA
de fer un llibre de cent fulls
-de moral o metafísica-,
ignorant, o fent semblant,
que la gent mai no somnia!  
I la tenen. Cap ni un
-n'he mirat més de mil quatre-
no en fa cap al.lusió.
Els autors han de ser murris,
conxorxats amb el poder,
que defèn la terbolesa.

COM LES ONES, EL CERVELL,
malgrat totes aparences,
sempre es mou i sempre és nou.
El contrari és propaganda.
 

-COM M'AGRADA LA CACERA…
Mai no saps… -Ja passa aquí.
Tot l'Eixample és camp de caça.

-COM POTS ESTIMAR TOTHOM?
-Cada un és criatura
divinal. El meu lluc és
metafísic. –Si són àvols?
-Si és àvol, no ho sap pas.
Això no té importància. 

COM PUC PERDRE EL TEMPS, PITJOR?
Satisfent l’instint gregari:
anar a missa, anar al ball...
Com en puc guanyar, i força?
Amb el somnis, dormint molt.
No escoltar la llevadora.


COM SI NO FOS COSA SEVA.
És la forma de mirar
de la gent. Com si l'altre
no fos ell. És un fossat
estratègic. Les madones
el practiquen sens respit
I no fan cap altra cosa.


-CONSEQUENT.  SER CONSEQUENT
és l'esclavitud suprema,
l'estultícia en grau extrem,
el recurs de tot paràsit. 
Sospitant que no sabem,
un moment, com són les coses,
hom s'hauria d'aturar,
reconsiderar la màquina.
No ho farem per ser fidels
a una història que hem pensada.
Ni això: que ens han ficat,
violant-nos la mollera.
És la gregarietat,
simplement, impiatosa.
-El que vols no es pot fer pas:
és afavorir el caos.
No res no podria anar.
-Jo vaig bé, amb la meva ànima. 


CONTINGUTS DE LA NOSTRA ÀNIMA.
Només dos: els derivats
de la vida col·lectiva
-en les seves mil faisons-
i els que té quan ella és lliure,
dels quals cal de suposar,
comprovar, que són en nombre
infinit. Per 'xò són nous,
delitosos en grau summe.
Les madones i els cretins
per força han de desconèixer
els segons. D'aquí el furor
que exhibeixen de continu. 

CONVÉ DE CONSIDERAR,
malgrat que sigui impossible, 
el fenomen de l'humà
com un tot que va expandint-se,
com un esdeveniment,
com un llamp o un canvi d'era
geològica. El pitjor
per no veure-ho és la Història
I el càlcul d'un mateix.
Aquests fets ens aclaparen.
Que existeixen és segur,
però són molt secundaris,
com tenir els cabells vermells
o tenir pèls a l'esquena.
Són només il.lusions,
de les quals no és factible
allunyar-se, prescindir.
Però si no som capaços
de fer aquest esforç suprem,
oblidem entendre l'Home.


-CORRES MASSA. TU NO VEUS
que la gent no pot seguir-te?
Que m'importa! -Quedaràs
més tot sol que aquell dimoni
que fugí del seu ramat.
Ara diuen que treballa
de banquer al bacarà,
o per Mèxic o Indonèsia.   

-COSTA MOLT ALLIBERAR-SE
dels veïns? –Costa els dos ous.
-Per què grues en tal tasca?
-És condició que no
és possible de no veure
per ser savi, intel·ligent.
-Si tant costa, abandona-ho. 
-És fet existencial:
o això o deixar d’ésser
i tornar membre flotant
del ramat o de la tribu,
invisible als ulls de Déu,
a l’abast de tots els homes,
tant de Shakespeare com Plató.
No t’ho pensis i segueix-me.
 

-DE LA TELE, QUÈ ET FA EL PES.
Sobretot, no, les notícies,
les nachrichten. Depriments.
No pertanyo a aquesta trepa:
qui les fan, els qui les conten
i els oients o bé els vidents.
-I què hi voldries veure?
-Jo, no res del Tercer Món.
Unes càmeres immòbils
instal-lades pels carrers,
a New York, també a Tokyo.


-DE LA VIDA, L'IMPORTANT:
saber viure o bé morir-se?
-Saber entendre's el cervell,
no fer cas d'allò que et diuen
les madones, als altars,
en els llibres o cabanes.
Costa un ou o potser els dos,
però ha valgut la pena.


-DE L'EIXAMPLE, QUÈ T`HI AGRADA
més que tot? -La Rambla, clar.
Tu t'asseus a una cadira:
veus passar homes I dones,
sodomites I actors,
blancs I negres, asiàtics,
monges, putes, alemanys:
és talment una revista
I et surt completament
de franc. I pots passar-hi
moltes hores. -Saps que ets tu…?
Has viscut aquesta vida
com si l'objectiu no fos
-I n'hi ha tants, per provar-ne-
altre que mirar I mirar.
-Què podria fer? -Pelar-te-la
fóra un bon començament,
just per tal de redimir-te.
Ja ho faig, però no veig
que superi anar al Passeig.
-Has de fer-ho a consciència:
matí, tarda, vespre I nit,
talment una medecina.
No hi ha més guariment,
si vols escapar del vici.
Fes-ho un any. Ja tornaràs
I llavors començarem
el camí de la teràpia. 


DELS INSTINTS REALS TRIBALS,
ja que són irremeiables,
que no es poden defugir,
en direm els instints baixos. 
Tots sabem que els catalans
delegem el suïcidi.
Te faisons d'explicitar-se:
una d'elles, molt pugnaç,
és l'esquer del pacifisme,
que amb la guerra de l'Iraq
ha esclatat amb vigoria,
atiat per un per un partit
que no té cap altra fita
que exitar les passions,
les més baixes i primàries. 

D’ENÇÀ QUE EXISTEIX AMÈRICA,
vivim tots l’Universal,
sense càlculs ni reserves.

DEPENDÈNCIES. SÓN MOLTÍSSIMES,
que patim I patirem.
Els psicòtrops, com les drogues,
l’alcohol, són barroers.
N’hi ha d’altres, de petites,
si hom vol, que són pitjors,
i que poden o salvar-nos
o deixar-nos fets un nyap.
Per exemple, el gregarisme
ha estat la perdició
dels Països Catalans.
Ara: com renunciar-hi?
Jo no hi veig altre camí
que l’eremitisme abrupte.

-DE QUÈ ESCRIU EL TEU MARIT?
-Escriu de la merda seca,
que l’envolta. No coneix
altre tema. Li agrada
patinar-hi, ensumar
els efluvis que hi suposa.
-I tu no pots fer-hi res?
-He provat tot el provable.
 
DESCONEC LA CONSCIÈNCIA
i la vida interior,
de què tant parlen els murris.
El que som: som magatzems
plens d’articles alterables,
que no estan classificats.
El que hom fa és ignorar-los,
inventar un joc de mots
artificiós, que és útil
per la gregarietat,
no pas per la saviesa.


DESPRÉS DE L'ORDINADOR,
ve una bona paperera,
ben plantada, avinent.
Són les dues eines bàsiques. 


-DES QUE ANAVA A COSTURA,
no havia sentir dir
bajanes com aquesta.
-Doncs, ja ho veus: em mantinc fresc.
-La frescor és perillosa,
criminal, I ben sovint.
-Jo no entenc d'aquestes coses.


DESTORBALLS, DISCUSSIONS...,
no els tolero. Són nefastos,
al niell, on he pujat,
on m’estic amb tanta cura,
on em costa tant estar.
Ets un ésser deperible,
falsiós. Vés-te’n de mi.
Vés a rebolcar-te a lloure
dins el fang dels teus companys,
més enllà de la ribera.


DESTRUIR ELS AMERICANS
és urgent I necessari.
Jo que sóc un polonès
sé el que em dic, car la delícia
de la gregarietat
és veu molt amenaçada.
Som-hi tots I som-hi tots.
Impedim que s'esdevingui.


DÉU EM PARLA PEL CERVELL.
No consento altra manera.
És la forma de tenir
un control dels seus missatges.
El cervell ja sap què vull.
El cervell tria i rebutja. 
Bé caldria que tothom
fes com jo: fora els llibres,
les mesquites, els gurús. 
Fem l’esforç de ser més simples.


-D’HABITUD, COM T’ENTRETENS
mentrestant, durant la vida,
que és tan llarga, incongruent?
-Mirant que els veïns observin
ser fidels als reglaments
per ser uns molt bons cel·listes,
com ho són els alemanys.
Si s’hi neguen, els castigo.


DIC MENTIDA: VAIG SER JO
qui de sobte va crear-se
de la fosca. És per això
que no em cal ni explicar-m’ho,
què pot ser un feix de llum.
Amb la fosca, en tinc de sobres.
 
-DIGUES : QUÈ ÉS LLIBERTAT ?
-Viure dins una campana,
on ningú no et pot tocar.
-Però això és com a pobre...
-Oh, fill meu, no sé què vols.
Si no et basta la teva ànima,
automàticament ets
un esclau: no hi ha tria.
-Jo voldria un poc d’allò...
-Ets el candidat perfecte
per podrir-te a la presó.
-Saps què? Fes allò que et roti.
   
-DINAREM SOTA AQUELLS PINS.
-Però, pare: hi ha paparres.
-També ens les menjarem.
A tu tot et fa paüra.

DIR: ‘VA SER UN NOI MOLT TÍMID,
va tenir unes mamelles
prominents, color de cuc,
va ser sempre un idiota,
segons diuen els amics,
va ser un gran nacionalista’,
no aporta res de nou
al coneixement de l'home,
ni global ni parcial.
Hom podria prescindir-ne.
 
DISCERNEIXO EL BÉ DEL MAL,
ajagut a la muntanya,
dalt del balç, de la cinglera.
Acabat que ho hauré fet,
tornaré amb la comuna
per difondre el resultat.
No confio que m’escoltin.
Estan molt enderiats
a sentir falsos profetes.


DIVULGACIÓ CIENTÍFICA.
Ja comença a produir
més desastres que les prèdiques
abrandades dels mossens,
que el turisme de les masses.

DONAT QUE EL TREBALL SEGUR
ja el fa tot sola la Tècnica
-mòbils, cotxes i tractors...-,
les receptes per ser savis
són dormir I somniar,
més que no llegir o escriure
o parlar pels ateneus
o, pitjor, per ràdios lliures.

DOS MIL DOS I BARCELONA:
zero creativitat.
Pelleringues mal penjades
d’un passat mort i enterrat,
amb els enemics que s’inflen.

DOS MIL U, SETEMBRE, ONZE.
És regal inesperat,
el triomf del que és Amèrica
contra els murris enemics.
Quan semblava que ho sabíem
tot de tot, cal revisar,
començar de nou de zero.
No cap radiació
fa paüra. Ni les armes
biològiques. No tenim
por de res. L’amor propi,
la vergonya, els hem gitat.
És més fort que l’estultícia,
que jo havia proposat.
Els fenòmens d’aquest tipus
els viurem molt més sovint
i ajudaran la Tècnica
a tornar més exigent,
orgullosa de sa vàlua.


D'UNA PART, ELS CONSTANTS CANVIS
del meu ésser són molests,
perquè cal habituar-s'hi,
però, d'altra, són garants
contra el tedi que amenaça
constantment I fa més por.
Sé que els tinc, sempre en reserva. 


EL CERVELL ÉS UNA MÀQUINA
més propensa al patiment
que no pas a l'alegria,
ben al marge de l'entorn.
Perquè això no s'esdevingui,
cal lluitar I estar despert,
no esperar res dels congèneres,
sinó assalts, deslleialtats,
cretineses innombrables.

EL CERVELL VIU TRES ESTATS:
el corrent de cada dia;
quan està desconnectat
del seu cos I quan somnia.
El segon és el més alt,
el més ric quant a potència,
car és quan pot processar
la totalitat de dades,
amb completa llibertat 
sense escrúpols de cap mena.
Somniar és inventar,
la creativitat pura.
Del primer no cal dir res:
és misèria llefiscosa,
com discursejar dels clons
o somriure a la madona.
No cal dir que me l'enduc
d'uns paratges tan, tan sòrdids,
I el deixo dins el jaç,
on frueixo o pateixo
l'indicible. Val la pena.   

-EL CONFLICTE, ÉS MORAL?
-No: és purament de tècnica:
és de funcionament.
La moral és la resposta
que proclama un xafarder,
molt després, quan ja és feta
la construcció del mal.
-No podem tornar al principi,
la moral, que quedi en fred?
-Jo ho veig del tot possible.
-Quin és l’inconenient?
-Thomas Mann, tots els austríacs,
i Plató en particular.
-Bé caldria d’esbandir-los.
-No podem. Cal esperar
que la Tècnica ens permeti
tenir un lluc molt diferent
sobre com Déu fa les coses.


EL DOMINI D'UN MATEIX.
És la més gran beneitura,
car implica suposar
que el valent que la formula
no sols creu que coneix bé
el que li ha de pertànyer,
ans les eines per perfer
un exploit tan improbable.


ELECTROFISIOLÒGIC.
La creació dels somnis
són just operacions
electrofisiològiques.


EL FUTUR ÉS TAN, TAN NOSTRE,
que podem dir sense por:
'El futur és nostra història'.

EL FUTUR PODRIA SER
gay, si hom observa l’èxit
de les exhibicions
de Berlín, París o Dortmund,
altres llocs, a tot el món,
però queda per resoldre
el procediment per tal
de perfer les criatures
artificialment i,
en el cas, si cal que siguin
sexuades o calmoses.
Tot està per decidir.
De moment, ningú no en parla.
 
EL LLENGUATGE HA ESTAT UN DRAMA
que es comença a diluir.
El motiu ha estat la Tècnica,
que instal·la en l’existent
nous principis d’harmonia,
aplicant allò que hom
delejava de paraula.
Voler destruir el mal
és inútil, suprimint-lo,
com hem fet darrerament.
Creix pertot, amb més ufana.
L’objectiu: substituir
la mecànica amb una altra.


-EL LLENGUATGE TÉ MÉS VÀLUA
o bé és superior
al cervell? -De cap manera. 
La potència, de primer,
impedeix la comparança.
Fóra com de comparar
la puixança d'una estrella
amb els braços d'un infant.
En segon terme, el llenguatge
és esclau de naixement,
amb tot el que això comporta
de primari I rancorós.
-Però, tu, bé te'n serveixes.
-Perquè no puc manejar,
encara ara, encara ara, 
les neurones del meu cap, 
però sé el perill que corrro. 
 
  
EL LLOC ON M'AGRADA MÉS
de punxar-me és el metro
de Berlín. No sé què té,
però no puc resistir-m'hi.
Deuen ser els acordions.
Caic retut pel passadíssos
amb els altres fugitius.
Després vénen policies,
que em coneixen. Molt polits,
em transporten fins al xàrter.

-ELLS ES PARLEN I S’ESTIMEN.
-Què saps tu, què saben ells !
Això ho fan per les pel·lícules.
Ningú mai no s’ha estimat.
Ara: ho diuen, perquè és moda,
és la gregarietat
que imposa la conducta.

ELLS, QUE SEMBLEN TAN FELIÇOS,
és mosseguen els calcanys,
així que han tancat la porta.

EL MAJOR ESDEVENIMENT
del passat i d’aquest segle,
de la Història en general,
és la crisi del llenguatge,
o la pèrdua simplement,
i amb ell tota política,
i les masses populars,
i també la narrativa.
Queden com a guanyadors
les madones, que no saben
què faran, inconscients
del poder que ja manegen.
Tot això ha estat per bé,
car la Tècnica s’activa,
silenciosa, imperial,
en el si de les cabanes,
al cervell dels adroguers
i dels professors d’Història.  
   
-EL MENJAR HA TORNAT AGRE...
-Igualment, te’l menjaràs,
fins que quedi buida l’olla.
-Però si perbocaré...
-Et cauran més garrotades…


EL MÉS EXTRAORDINARI
en els somnis és que fan
un repàs clar dels problemes
per després poder jugar
a perfer nous scenarios,
sense cap altre interès
que crear-los, per delícia
de l’autor, sempre neutral,
obligat per força a ser-ho.
Tenen doble utilitat.
Res al món no pot semblar-s’hi.   

EL MÉS EXTRAORDINARI
que ha fet el meu cervell:
esborrar, sense manar-l’hi,
tot record d’afeccions,
sobretot de la infantesa,
cosa que la gent corrent
no faria ni per pensa.
La memòria és un atot
que gombolda i acaricia.
No hi he trobat l’explic
que complagui la meva ànima.
La neteja, general:
bons, dolents i també neutres,
tots enduts en el no res.
Jo no sé com agrair-ho.


-EL MÉS GRAN D'AQUESTA VIDA…?
-Endurar, ser pacient?
-No: crear. És la manera
més altívola. El mal
ja no gosa d'apropar-se.  

EL MÉS IMPORTANT PER L’HOME
és saber què pensa fer
el veí o el cap de tribu.
Erudits, predicadors,
no pretenen altra cosa
que enfortir el pensar corrent:
han de ser escatològics,
tant els verds com en Plató.
Hi ha una cursa folla
per clavar-hi el darrer mot
em en el drap de la bandera.
Jo ho vaig entendre així.
Era fill d’un pagès pobre.
Va pagar-me l’institut.
Això era l’any quaranta.
Van venir els alemanys.
No vaig fer la resistència
i vaig fer el batxillerat
en el camp de llengües clàssiques.
Vaig tenir la sort ingent
que la meva professora
va fixar-se molt en mi
i em feu classes gratuïtes.
Escrivia en llatí i grec. 
L’objectiu: els pre-socràtics.
vam casar-nos, vaig tornar
el més gran expert d’Heràclit.
Just amb ella he estat feliç.
Els néts solen venir a veure’m,
però just estic content.
Jo no em queixo de ma vida.
 

EL MÉS POPULAR DE TOT,
I l'essència de la cosa,
és voler, la voluntat,
I la fe religiosa
consisteix a suposar  
que els divins en tenen molta,
ja que han fet allò que han fet.
No podrien pas concebre
que hi ha mils de milions
de volers, si és que encara
els podem nomenar així,
els processos, els sistemes.
Tanta voluntat hi ha
en el crèixer d'una fulla
com dins el cervell mateix,
és a dir, és tota nul-la. 
Allò kitsch dels alemanys
és voler tenir-ne massa.  

EL MEU MÈTODE D’ESCRIURE.
Primer escric un vers sencer,
i un altre, fins a trenta.
Fins i tot, poden ser cent.
S’estan calms a la pantalla.
Poso el cap en el coixí
i m’adormo. Després torno
a llegir el primer de tots.
Si aquest me’n diu un altre,
l’hi escric. Si s’esdevé
que no parla, l’abandono.
El mateix, amb el segon
i la resta. Els poemes
que en resulten, al final,
són el fruit d’una mecànica
no d’un càlcul ni de cap
cogitació perversa,
que és de provincians
que no es renten mai la cara.     


EL MEU VIURE ÉS TAN ESTRANY…,
si el comparo amb el del públic
tafaner, que no fa res:
just mirar-se, apallissar-se...


EL MIRACLE JAPONÈS. 
L'explicació exacte:
durant segles van lluitar
contra un drama tan ferotge
com la gregarietat,
amb les armes que tenien: 
varen dur-la a gratcient 
a les conseqüències últimes:
el país era un convent
I també una caserna,
un trenat harmoniós.
Va ser així com van aprendre
a ser nets, hàbils I astuts,
no com els mediterranis,
que són bruts, maldestres I
d'una astúcia lamentable. 
Vingué la modernitat
I els trobà en perfecta forma.
Kant, Marx, Freud, I pareguts,
hi són inimaginables,
car ells són els portaveus
de la gregarietat
més antiga, gens tractada. 


EL MÓN ÉS EXACTAMENT
-I això des d'un principi.
on cal ésser.  Els lleons
s'alimenten amb gran calma
dins els boscos dels deserts.
Els cucs I totes les feres
es comporten amb molt seny
gallardia I gran respecte.
La classificació
és la que és la dolenta
I ens fa als homes molt beneits.
És urgent redefinir-la.

-ÈL MÓN HA TORNAT PETIT.
-I depèn de com t’ho miris.
Abans era massa gran.
El futur és encongir-se:
reduir-ho tot. El cos,
pel que fa, és fora mida.
Amb la Tècnica dels gens,
podem fer miniatures.
Aleshores, el que hem fet
-els carrers, les cases, cotxes...-
no ens servirà per res.
-D’això es tracta: poder veure
que no són fets amb raó.
El tamany de les formigues
és el just: no més brutor
en el gas de l’atmosfera.
   
EL MÓN NO HA TORNAT PEC
És la bambolesa antiga
que té més mitjans que antany
per ser vista i remirada.
És un guany per als humans,
un avanç d’ordre ontològic.


'EL MÓN S'ÉS PARALITZAT… '
-Ja era hora. -És mendida.
No veus que això no pot ser.
-Sí, per mi. -Com t'equivoques!
No veus la madona, al forn?
Si es mou, tu et bellugues.   

-EL MÓN SIMPLEMENT ÉS LLEIG:
discutim d’una altra cosa.
-Què vols dir quan dius ‘el món’?
-El comport global dels homes:
el que fan, el que desfan...
Els ‘Nou Barris’, per exemple.


EL MOTIU DEFINITIU
que ha fet exiliar-me
ha estat de comprovar
que els meus canvis són de l'ànima
I no pas només d'humor,
I, per contra, els coterranis
sempre estan ben aturats,
no canvien ni que els matin.
El conflicte no té cap solució:
són maneres d'existència
diferents. El malentès
no podia perllongar-se.

EL NOU MALAURADAMENT
és de nou més estultícia.

EL PECAT ORIGINAL
és l’instint del gregarisme.
El bateig l’enforteix més,
fins a cotes impensades
i la sexualitat
fa impossible de desfer-se’n.  
Una revolució,
amb aquest llast metafísic
I que vulgui dir-se així
és un drama sense estrena.
 
EL PITJOR DEL GREGARISME
és que produeix un jo
social o d’artifici:
el que plora i es compadeix
d’ell mateix i diu sentir-se
sol, que es confon amb el ver
o s’hi mescla. Destruir-lo.
El jo autèntic no coneix
solituds ni altres endergues.  
És molt natural, però,
com l’amigdalectomia,
cal fer l’operació
d’extirpar-lo, de seguida.
És afer molt transcendent
que l’infant no prengui vicis,
mals costums, que el deixin fet
un nyap, com la majoria.
Els humans són diferents
a partir d’aquest paràmetre :
els qui no se’n surten pas
i els qui l’han gitat a fora
i operen amb el jo
lluminós i pertinent,
que fa els dies més joiosos.
 
EL PITJOR ERROR DELS HOMES
és pensar que el primer pic
que vam jeure amb la Ritona
o bé ens varen operar
són uns fets que ens determinen
tot al llarg de nostra vida
i els contem a qualsevol
carreter que obri l’orella.
La il·lusió és tan
vigorosa que ens nega  
de tenir un moment un lluc
de la nostra experiència
existèncial real.
La fem conte o, pitjor, mite.


EL PITJOR QUE FA UN IMPERI
és que crea les províncies.
Per això no podem dir
que ho sigui Nord-Amèrica.
Això és essencial
per comprendre la dinàmica
d'un fet tan particular.
Dir que n'és és beneitura
d'embrutits I posseïts
per l'enveja I la venjança,
com són ara els alemanys
I també molts d'altres murris.


EL PODER. VOLER TENIR-NE
no és mostra de grandesa,
ans indica el sentiment
de fleblesa, en què viuen
tots els homes.  I a més no
pot remoure l'invencible
entrebanc de tenir humans
com a súbdits o minyones. 
La religió corrent
té adeptes, perquè el dóna
de biaix, aparentment
sense esforços supletoris. 


EL PRESENT EN QUÈ VIVIM.
Aquests crits contra la guerra.
són molt esperançadors.
Em confirma que una mena
d'irresponsabilitat,
d'un infantilisme informe,
s'ha emparat de tot el món,
la qual cosa és la promesa
que el fet no podrà durar.
Tots som més a prop dels somnis. 


EL PROBLEMA DE LA GENT
és que té idees fixes.
Deuen veure el món com
el pot veure una fura
o un llagost o una palaia.
Fins I tot Sant Agustí.
Les pel·lícules, novel·les…,
són dolentes perquè no
són res més que la resposta 
de l'estat extravagant
dels autors que les generen.
A mi que just un sol mot,
el musell d'una geneta
o un color d'un núvol lluny
em són prou per trasmudar-me,
alterar-me totalment,
m'és difícil de comprendre,
o impossible,  un comport,
tan estrany a la meva ànima.


EL PROBLEMA DE LES PUTES
és que són éssers humans.
El  conflicte em desanima,
però hi torno, cada mes.
'Un vellard', em diuen totes.


-EL QUE EM DÓNA MÉS PLAER?
-Deixar l'eina allà on era,
un cop n'he fet un bon ús.
-Una cosa tan senzilla…
No ho entenc I no m'ho crec.
Si em diguessis anar a l'Òpera,
o empassar-te un llobregant,
o cardar amb la cosineta… ,
ara que és en el seu punt,
que són dos dies comptats,
malgrat diguin els filòsofs.
-Docns, ja ho veus, pobrissó meu:
tot és qüestiío de gustos…

EL PROBLEMA QUE TENIM
els humans és ser incapaços
d’esborrar una beneitura
que se’ns ha ficat al cap.
Fer exercicis tipus ioga
és balafiar el temps.
Un cervell bessó i mecànic
que el poguéssim projectar
en pantalla, esborraria,
el petit embús beneit.
Fóra com matar una mosca.
Mentre no hi arribem,
el millor són els poemes.

EL QUE FAIG ÉS TRANSCENDENT:
tant si miro una pel·lícula
com si vaig en autobús;
tant si pujo a una figuera
com si caic per un barranc
amb el carro ple de garbes.
Transcendent en el sentit
que són fets irrepetibles,
que assumeixo com a meus,
malgrat que de bell antuvi
amenacin fer-me estrany
en el si de la comuna.

EL QUE NO HA CANVIAT
gens ni mica és la manera
de la reproducció,
que és el punt on tot reposa:
la misèria mental,
que és el gran motiu de queixa,
Deslliurar completament
les femelles d’aquest càrrec
fóra el primer pas segur
per desar la hipocresia,
el desordre, parlant clar. 
Que les màquines perfessin
tota la gestació
i, després, les guarderies.
-I les dones, en atur?
-Llur cervell les guiaria
a distreure’s sàviament.
No hi hauria més novel.les
i, molt menys cap telefilm
femení, tot psicològic.

EL REFUGI ÉS EL CERVELL,
no el que roman defora,
que és tot pol·lució;
l’art i tot, porta missatges
barroers, contaminats.
És millor no refiar-se’n.

ELS AMERICANS SÓN L’EINA
que Déu ha triat perquè
en el món regni la Tècnica
i no, la confusió
que difonen els preveres.  
Per això cal ruminar
que són instruments profètics.
Abans eren els hebreus,
el que duien aquest pòndol.
 
ELS CONFLICTES DITS TRIBALS
són els més crus de resoldre:
viuen independentment
de la voluntat dels homes.
Que els nostres enemics
ens esclafin i ens diguin
que ho fan pel nostre bé,
per fruir a la balquena
de la pau i llibertat
és només un bon exemple,
que no té solució.
Ni Sant Jordi sap trobar-la. 

ELS CONTISTES POPULARS.
Hi ha gent que conta anècdotes
que ha viscut. Les repeteix
perquè veu que tenen èxit.
Són la gent més repugnant
que existeix. I te la trobes. 
 
ELS DINERS SÓN FONAMENT,
la columna, de la vida
democràtica, pertot,
i ambdós fan real, possible,
el progrès en general;
ambdós fan callar els profetes,
que han manat tants anys el món,
i fan resplendir la Tècnica,
que ens dóna eines per lluitar
contra l’estultícia enterca.


ELS FOCS ARTIFICIALS,
els progroms… No penso anar-hi,
malgrat que m'agradin molt.
De seguida, et pensaries
que sóc com tu, tros de soc,
immundícia de la Terra.

 
ELS HUMANS CRIDEN ELS DÉUS,
no pas per demanar ajuda,
que seria el natural,
ans per tal d'ofendre l'altre,
que és una passió
que desfà totes les altres,
si és que n'hi ha que no
siguin dintre d'aquest càlcul.

ELS HUMANS JUST SÓN RIDÍCULS:
de Beethoven a Plató.
La Ciència és excrecència,
que no té explic assenyat,
no és prou per perdonar-nos.
No sabem fins a quin punt
és perfeta per nosaltres
o potser directament
pels esbarts de les estrelles.


ELS IDIL.LIS, INTERCANVIS,
s'han de suprimir d'un cop:
que tothom descansi I dormi. 


ELS CABELLS I NO ELS ULLS,
és el que fa cobejada
una noia dins el bus.
Els ulls poden dir mil coses
o, per contra, no dir res:
la buidor immaculada,
que sovint em crea espant,
els cabells la prohibeixen.


ELS JUDICIS TEMERARIS.
Tots ho són. Són produïts
per la urgència de trobar-nos
esclafats per la furor
de l'estulta ferotgia
que regeix tot l'univers.
Impossible d'escapar-ne.

ELS PAÏSOS CATALANS,
com la fruita prohibida,
és sistema que és defès,
és espai imaginari
adaptable a la raó
no pas a la cretinesa
dels veïns immediats.
És permès just als poetes.
Els Països Catalans
són el meu camp de recerca,
com un físic nuclear,
que té el seu, que són els àtoms.
El que dic, tot s’esdevé
dins  aquest bell territori.
És prou gran i ben poblat
per tenir por d’avorrir-me,
si m’incloc, a mi mateix.
Aquest llibre és un compendi
dels aspectes principals,
jo essent-hi com a mostra
que hom pot extrapolar
a la resta dels fenòmens. 
  
-ELS PARENTS DE LLUNY NO VÉNEN,
els d’a prop ja són ben morts.
-Això és un privilegi,
de què pocs poden fruir.
Pensa-ho bé. Reflexiona. 

ELS PITJORS POEMES SÓN
els que mostren la feblesa
de la gregarietat,
els d’amor, en primer terme.


ELS PRINCIPIS GENERALS
que regulen avui dia
la societat civil
són decrèpits i serveixen
per no veure que és urgent
de fer crides a les masses
perquè tornin a llurs llars
i es tanquin fins que en trobin
de millors, per ells totsols.
Aquesta és la bona ruta.


-ELS TEUTONS, PER QUÈ SÓN TAN…
-Hom ha dit moltes follies.
La provincianitat
és allò que tot ho explica.
-Però mai no varen ser
súbdits clàssics d'un imperi.
-T'equivoques per complet.
Ho van ser I durant segles
dels romans, quan n'eren un.
-I vols dir que encara els dura.
Vols dir que els marcà tant?
-Mira els últims episodis.


EL SURREALISME VER
és un fet antropològic:
no té res a veure amb l'art.
Apareix només en tribus
petitones, conscients
de llur feble consistència
-és recurs I expressió-, 
com la belga o catalana.

ELS VALORS UNIVERSALS
no existeixen. Són molt útils
per fer esclaus els veïns
poc curosos de la seva
llibertat. Ens ha passat:
tornaria a esdevenir-se
mil vegades. Els valors, 
els brandem perquè ens sotmetin.  


-EL TEATRE ÉS REPUGNANT,
des de tots els punts de vista,
en tot lloc, fins al Japó,
tret d'en Shakespeare. -I per què?
-Perquè va crear Amèrica.


EL TEMPS ÉS UNA MOLÈSTIA,
un reforç per emprenyar.
He viscut tota la vida
sense usar aquest afegit.
En la física astronòmica
pot ser una eina d'un gran què.
En el viure de cada home
és senzillament grilló, 
que les dones ens imposen,
sense cap raó o explic,
per anar a veure els Toros. 


EL VERTIGEN DE SER VIST,
de voler ser un espectacle
-exemplar, naturalment-
és garjola tan tancada
que ningú no ha pogut
escapar-se'n, malgrat diguin. 


EL VUITANTA-NOU PER CENT
del que ens passa no és nostre,
és a dir: és cultural,
I ho sentim de bondeveres.
Aquesta observació
s'ha exposat de trenta formes,
però no la creiem pas.
Costa molt de corregir-se.
I així correm el risc
de dir moltes beneitures
o ignorar el més important.
El cervell és bon exemple.

EM DIRÀ UN REACCIONARI
que la màquina de fer
veure el somnis en pantalla
fóra útil pel borrell
per filmar qualsevol pensa
de la víctima I això
no pot ser de cap manera.
Jo li dic que si els humans
hem pogut fer aquesta màquina,
és un mal del tot menor
que el botxí vegi el que penso.
No tinc inconvenient
a pagar-ho amb el suplici.

-EM FA PÀNIC PERDRE EL CAP.
-Poc perdríem. L’utilitzes
només per allò vulgar
que has llegit a les novel·les.


EM SAP GREU HAVER DE DIR
que tenim l’ànima lliure,
-car més d’un tindrà un disgust-,
és a dir: fa el que li rota,
quan li rota. En canvi, no
ho és gens, la col.lectiva,
que també se’n diu el ‘jo’,
que és sotmesa amb feres regles,
les que reglen l’Univers
i les fures d’Abissínia
i les masses populars
i els filòsofs amb llurs càtedres
i molts d’escriptors valents.
Jo faig cas a totes dues
però el meu amor va dret
a la meva, a la primera.
En els llibres hi trobem
just explics de la segona,
car figura que serveix
per a treure els ulls de l’altre.     
Per què ho fan els qui ho fan?
És la forma amb menys esforços.

-EM VOLS DIR QUE AQUESTS QUE CRIDEN
al futbol són germans meus?
-No ho dic jo: és la Ciència.
-Llavors és un gran error:
és ciència retocada,
feta ad hoc, per qualsevol
aspirant a una càtedra. 


-EM VOLS DIR QUÈ ÉS EL DEURE?
-De de bo? És només fer
el que et roti, t'abelleixi.
Per exemple, al Paral-lel,
mirar un vell I no un anunci.
És difícil, treballós,
al principi. -No ho sé veure.
-El que vols és mirar el vell,
però el deure és llucar els pòsters:
el govern ho vol així.
Has de vèncer aquest desordre
I observar el canesú,
que és brut, d'aquell decrèpit. 


EN AQUESTA VIDA EFÍMERA
treballem pel que diran,
tots I sense una aturada,
un descans. El somiar,
mirar-se els somnis,
serà l'únic que podrà
posar un terme a la follia.

EN ELS INTEL·LECTUALS,
el gust per la sang és obvi.
Per la Guerra, com la mel,
en vingueren fins d’Hongria.
En els gays és més complex,
car s’hi afegeix el sexe.
Jesucrist és exemplar
i el tenen com a mestre. 


EN ELS SOMNIS, L'IMPORTANT
és que són assegurança
contra el tedi, de primer,
o el terror de perdre l'ànima
I restar a la mercè
del no-res, de la comuna,
-a l'aguait, sempre present,
sota l'ala d'una pàssera,
en el ulls d'un alemany,
en les dites de l'alcalde-. 
Aquest benifet a part,
únic en aquest vida,
que no té cap substitut:
ni el cant de la natura,
ni les drogues ni els concerts
ni la vista de les noies,
també són uns companyons
fidelíssims I exactes,
-malgrat que ens facin patir
de valent, moltes vegades-;
una porta a l'univers
del cervell, que se'ns escapa,
del qual ho ignorem tot,
que és la dignitat que ens queda,
-un regal que ens fan els déus-
al moment de la naixença.

-EN LA DESOLACIÓ,
hi ha graus, com una escala?
-Oh, i tant! Sempre baixant.
D'habitud, és el grau zero
el que hom veu I el que hom viu.
D'aquí, tot s'intensifica:
menys un, menys… I fins a deu.
-Has tingut l'avinentesa
d'arribar fins a aquest punt?
-Ben sovint. I l'avantatge
de coneixe'l és que ho saps
tot dels altres. El grau zero
va tornant irrellevant.
-I no et cansa haver de viure
en la desolació?
-Em fa molta més por el tedi.


-EN LES FESTES POPULARS,
què celebren? -La tornada
d'un heroi, el que hi ha
al calendari, la victòria
en la guerra, els secrets
radiants de la natura
que es revelen ben sovint?
Sobretot, el que celebren
és la gregarietat,
és a dir el gran esclavatge
a què es lliuren lliurement,
per decret de les deesses. 


EN QUÈ CONSISTEIX L'ESTAT
d'estar sol? És un ploblema
exclusivament I només
d'enginyeria. Té dues
parts o fases simultànies:
maldar per, físicament,
augmentar la independència;
reduir més I més els
intercanvis, tant verbals
com de pensa, fets dins l'ànima.
Cal saber que aquests darrers
són els més durs I difícils.
Cal estar-hi preparat:
anar ofegant les feres. 


-EN QUÈ HEM DE CONFIAR,
si no ho podem fer en nosaltres,
car nosaltres canviem:
avui ja no som el que èrem?
-Doncs, no hi ha res res, sinó:
acontenta't amb els trossos
que per força han de restar.
-Però els trossos, no puc veure'ls.
-Doncs, te'ls has d'imaginar,
esperar que qualcun surti
dins el camp de visió,
com un iceberg sobre l'aigua.
-Però és un gran feiner…
-No ho vols fer? Doncs confia
en Aquell que féu el món.
-És més ardu, més encara.
Tens raó: no en parlem més:
miraré de guardar els trossos.
És allò més assenyat,
totalment indiscutible. 


-EN QUI PUC TENIR, SENYOR,
confiança? -Ets cabota:
no en mi, evidentment.
Fóra molt més raonable
de tenir-la en tu mateix.
Si la busques, pots trobar-la.

ENS AGRADA FER SOFRIR
el proïsme, el de casa
i el que corre pel Pol Nord,
no tant per sentir la flaire
de la sang o la suor,
ans just per tenir la prova
que el tenim al nostre abast,
que no gosarà agredir-nos.
Hem de fer-ho amb reglament:
no voldríem pas matar-lo,
doncs encara ens fa més por
quedar sols, inermes, orfes. 
i haver-nos d’assumir.
El secret per evitar-ho
és l’amor: ‘ho faig per tu’.
És l’estratagema summa.

ENS PODRÍEM ARRISCAR :
dir: tot és literatura: 
el que diuen, el que han dit,
els humans en les converses
el que pensen d’amagat
-A Rupit o a Jamaica-;
el que escriu un escriptor
i, naturalment, els somnis.


-EN TA VIDA NO HAS FET
res que fos útil pels altres.
-No sabia que calgués.
-Que ets ruc! Sembla mentida.
No han fet coses per tu?
-Sí, moltíssimes, per fotre'm.
-N'hi haurà alguna que haurà estat
de bon cor, per alegrar-te.
-Que recordi, de moment,
cap ni una, de la mena. 
-No pot ser. No has sabut
apreuar el gest amable,
desinteressat. -Potser
no he fet per adonar-me'n.  

ENTRE D’ALTRES MOLTS ERRORS
que s’injecten al jovent,
és fer creure que les dones,
en el fet concret humà,
són objecte de respecte
perquè crien els infants.
I hom addueix la prova
que en els pobles primitius
hom ret culte a les deesses.
I la cosa queda aquí.
Els experts no volen veure
que el que hi ha és un menyspeu,
degut a la cosa bèstia
de la reproducció.
Tampoc, elles no s’adonen
del conflicte paorós
que aquest joc ocasiona.

-ERA UN VELL AMB ULLS DE PORC.
Els va dur fins a la caixa.
-No els podia canviar.
-Si hom vol, tot es canvia.


ÉS DIFÍCIL DEMOSTRAR
l'existència d'una ànima
col-lectiva, amb vida a part
dels successos dits històrics.
La gent plana, que no hi creu,
la coneix bé, de seguida.
El problema central és
saber com pot ser transmesa
d'una generació
a una altra, no havent-hi
cap dispositiu ad hoc.
Deu ser l'únic mecanisme
que es transmet sense suport,
tots els altres havent per força
de tenir dispositius:
les escoles o les masses
de mossens ben preparats
en convents o rectories,
disposats a repetir
unes ordres molt concretes,
per escrit o sense escrits.
Veient com no s'estudia
un punt tan elemental,
no puc ser antiracista
-que m'agradaria tant-,
viure uns dies molt més còmodes.

ÉS ESCASSA LA DISTÀNCIA
entre la cultura grega
i les altres, que tampoc
no s'han pres com cal els somnis
o ho han fet tan malament
com ho fem nosaltres ara.
Com fem la digestió,
ho sabem des d'un principi.
 

-ÉS FELIÇ AMB EL VESTIT.
que s'ha fet per maridar-se.
-Que ho sigui: no fa mal,
just enveja a les amigues.
-No t'ho creguis. Ets colló?
Significa maldat còsmica,
la més transcendent que hi ha,
el triomf del gregarisme.  

ÉS L’ACCÍDIA QUE HA CREAT
cada déu per cada tribu
i que avui mateix defèn
de poder descobrir els somnis.
 
-ÉS LA LLIBERTAT TROBADA,
a la volta del cantó.
-Vols dir que no l’has gruada.
La podries definir?
-Si ho pogués fer, no ho seria. 
‘Lliure’ és creació,
que no es pot separar d’ella.
No és pas, en absolut,
un estat. D’un que claudica,
hom pot dir que és rancallós.
D’un que és lliure, no hom pot
dir que ho és, car és un acte
de creativitat que,
obligat, ha de ser lliure. 
 

ÉS L'AMOR QUE UN ES TÉ
allò que ens fa sans I lliures,
cosa d'una obvietat
que commou a les ovelles:
el cervell, per estar bé,
cal donar-li el que fretura:
no pas gregarietat,
ans independència plena.
Parlant clar: el cervell és Déu,
que no viu per les muntanyes,
que no es representat
I no parla a l'Assemblea:
el portem damunt mateix.
I cal estimar-lo, entendre.
Sense el seu consentiment,
no hi ha salut possible.  

ESPERAR QUE PASSI RES
és un vici, dels més baixos.
Un humà que vol ‘nar al circ
no és pas per l’espectacle.
El que vol: veure l’esbart,
na Riteta, si pot ésser.
Vols mirar-se a si mateix,
com a membre de la tribu.
Esperar que passi res
és exactament idèntic.
Que la Tècnica és progrés  
queda clar amb els grans media,
on hom ha fet desuet
l’esdeveniment. No hi passa
res de res. És un avanç
de valor incalculable.


ESTACIONARI ÉS
l'estat com passen els dies
les madones I els massips.
No canvien. Cada dia
repeteixen els refranys
que els va dir la seva mare.

ESTAN RELACIONATS
no tenir gens de memòria,
-d’una mena, si més no-
amb la força per comprendre,
fer resums universals, 
moure grans masses de dades,
ser poeta en bon sentit,
és a dir, en sentit pristi,
com també de contruir
l’argument de cada somni.
És això el em passa a mi
i suposo que a molts d’altres.


ESTAR SOL PER TREBALLAR?
A l'inrevés, al contrari:
treballar per estar sol.
És com una assegurança. 


-ESTATS DIFERENCIABLES:
el del son, estar desperts
I ajeguts com si volguéssim
de dormir. -Què distingeix,
aquest últim? -La consciéncia
del que fem hi és. Pensem
també coses, de manera
però, molt, molt diferent
com ho fem en una plaça
o asseguts dins un escriny.
-I què és el que canvia?
-És el ritme, que de cop
s'alenteix I això ho canvia
tot, car en realitat
pensem coses de natura
diferent, molt diferent,
malgrat siguin les mateixes
No és que mig somniem:
no: un somni és un somni.
No es pot confondra mai.
Per saber-ho cal la pràctica.

-ESTIC BÉ AMB DÉU, AMB MI
i els altres. –T’equivoques
amb aquesta trinitat,
car és una fantasia.
Pagaràs molt car l’error.   
De déus, n’hi ha trenta-quatre.
Quant a tu, tu no saps que ets.
Ningú no ho sap de veres.
I dels altres, què vols dir:
la portera, el rei, la noia
que ha parit en un solar
i un gos lladra a prop d’ella;
el cantant que canta al Clot
els diumenges a la tarda...?

ESTIC BÉ ? PUC DIR QUE SÍ.
No em fa mal ni el ventre
ni les cames. No em fa por
no poder pagar la casa,
no tinc ganes d’engolir
més vianda o de beure
més pernod. Els alemanys,
tardaran un temps encara.
No podran trobar-me viu.
Seré enfora, molt enfora.
 

-ESTIC MOLT, MOLT DIVIDIT
per amors contradictoris…
-Quina bestiesa dius.
Això, hom hi està sempre
I no pas per cap amor.
El motiu és perquè l'ànima
no s'atura de passar
d'una prada a un altra prada.

-ESTIMAR ELS MEUS ENEMICS?
-Sí, senyor. –Jo prefereixo
no tenir-ne, si pot ser,
si no és demanar massa.
-No pot ser, car és de llei.
Jo t’enviaré els gendarmes.


ÉS UN DRAMA PSICOLÒGIC.
Una mare no consent
tenir un fill que és cagacalces.
Evident: no el pot matar
ni pot treure-se'l de sobre.
El convenç que no pot ser,
sense dir una paraula, 
just amb uns petits coments.
Hi reïx I fill es mata.
M'ha agradat molt aquest film.
Avui no se'n fan d'aquestos.

ÉS URGENT DE DIR QUE NO
a la terminologia
que manegen els psicòlegs.
Just serveix per emplenar
el garlar de les madones
en novel.les i tractats.
Fins i tot, les marmanyeres
no fan cas als marmanyers,
si no els parlen com pertoca.
 
ETS COM UNA AMETLLA AMARGA.
Vés-te’n, fuig, del meu redol.
Si no, cridaré el dimoni,
que et fitori els ulls, el cul,
tu que el tens com una monja,
amb un ferro més roent
que la llengua dels arcàngels.


ET VOLDRIA FER UN REGAL..
No sé què… -Que et morissis
fóra, clar, allò més grat,
però no vull demanar-t'ho.
-Ja fas bé. No ho faré mai.
Cal que et doni mala vida. 


-EXISTEIX L'ERROR, L'ERRADA,
en les coses humanals?
-No, jamai, car bé caldria
disposar d'altre cervell,
més semblant al de les bèsties.
Amb el que tenim, partim
cada instant del nivell zero.
-Però bé que construïm
vaixells I moltes piràmides,
que no duren un segon,
ans perduren dins la sorra.
-Això són fets marginals.
Jeure sota una figuera
també pot semblar un gran què.
El cervell prou continua
processant I resumint
noves dades que interpreta
segons el seu lliure albir,
sense fer cas d'Aristòtil.
-Això és drama ferest,
no poder de subjectar-lo.
-No, fill meu, o sí, fill meu.
Si t'aveses a mirar-lo,
després penses altrament.
Fins I tot, pot tornar un estri
que et faci companyia.
-Parles com si en fossis lluny,
per poder acompanyar-te.
-Jo he fet un tracte amb ell:
de permetre-li el que vulgui.
-És que t'has rendit, covard!
-Jo detesto valenties
que no treuen cap a res,
sinó a reforçar estultícies.
Com vols barallar-te amb Déu…!
És més savi de comprendre'l.      


-FAIG COL.LECCIÓ DE PECES
del Barroc. -Si no existís,
no podries completar
la gran grosseria, impune.
Si ha de servir perquè
siguis tan porc, miserable,
evident: cal prescindir
per complet d'aquest període. 

FA MOLT TEMPS QUE VAM PASSAR
el punt crític d’equilibri.
Ara els nostres enemics
naturals, porfidiosos,
són molt més, criden més fort.
Si volguessin, tots cauríem
de genolls a davant d’ells,
com ja va passar als anys trenta.
 
FA PLAER ESTAVELLAR-SE
contra el mur? –Molt. I tant!
Sentir com la budellada
surt volant. –Ho pots sentir ?
-És abans de la topada :
tot és espiritual,
com lluitar en una guerra.
-Però no ho pots repetir.
-La gent vol una vegada.
   
FA UNA TARDA LLETJA I SUTZA.
L'orfeneta amb el farcell
fa camí per la vorera
de la tanca dels cabrits.
Un pagès, però, l'observa.
La viola encontinent
quan arriba en el monticle,
on hi té el seu enfony.
Ningú no n'és testimoni.

FE INCONCUSSA EN LA MEVA ÀNIMA,
surto al camp a buscar el drac,
el culpable de la incúria
que té els catalans penjats
en el buit espaventable.


FERRATER, EL GRAN POETA,
deia que en els moments
no afectats d'embriaguesa,
una gran capacitat
de treball el posseïa.
Avui no diria pas
beneitures com aquesta…
Va ser un mal molt, molt estès: 
era un dels que parlaven. 


-FER UN POEMA RERA L'ALTRE
no et resulta avorrit?
-Home, no, si t'ho agafes
amb gran calma. Molt pitjor,
en galera, remar sempre
ben igual, al mateix lloc.   
No et distreu ni una galerna.


-FES-ME UN RESUM DEL MÓN,
el d'avui I, si pot ésser
-ja sé que és demanar molt-
de ca nostra, de la tribu.
-En el llibre hi és tot.
És més pràctic de llegir-lo.
Si ho fes, faria allò
que em resulta insuportable:
fer receptes, el que fan
parisencs I parisenques,
I que tant mal ens han fet,
a una tribu com la nostra.

-FINS QUAN HOM CAL D’ESPERAR ?
-Fins que fruiti allò que esperes.
 
FORMA PART DE L’ESTRUCTURA
de la pensa occidental
que la parla és l’origen
per un bon acord de tots.
Sobretot, les parisenques,
que no es poden retenir,
diuen que hom va fer la prova
de criar uns infants amb tot
el que cal, menys de la parla.
Simplement, es van morir.
Mai no diuen quan va ésser,
qui ho va fer ni cap detall.
És amnèsia col·lectiva. 

FUMAR PREN VINT ANYS DE VIDA.
Hi ha d’altres elements
que ens la prenen quasi tota,
com la vida social,
és a dir, el gregarisme.
No ho podem pas evitar:
acceptem el sacrifici.
 
-GAUDIR MÉS QUE NO PAS JO ?
No pot ser, de cap manera.
No t’ho creguis: vas errat,
més que un rei sense corona.
-Tu no sents la veu de Déu.
-I què té d’afrodisíac ?
-Tu mateix t’has delatat:
tu just penses en la pitxa.
Això és fruir molt baix:
els conills també en gaudeixen.
    
-HA DE SER  DE RIC; SI NO ,
no interessa  esmerçar un dòlar.
-Com pots ser així de cruel!
No pensar en les ceguetes
que demanen pel carrer!
-Que l'Ajuntament les tingui,
les enviïi a Nova York:
hi ha clíniques per pobres. 

HAN ASSASSINAT L’ABAT.
Es segur que ha estat un monjo.
Els abats viuen massa anys.
És humà voler occir-los.

HAN FET MASSA PROPAGANDA,
aquests nord-americans.
Per aixó avui la Diada
No tindrá aquell esplendor
que tenia anys enrera.

HAN SACRIFICAT LA TRIBU
per la por al desgavell.
L’ordre és recuperable;
una tribu, simplement,
surt del mapa satisfeta. 


-HAS D'APRENDRE A CANVIAR.
-No vull fer-ho. No m'agraden
els que ho fan. -És que potser
després, sí, t'agradarà.
-No vull fer cap provatura,
no és cosa de senyors.
-Ets un ase, sense cura.

HAS D’APRENDRE A CORREGIR-TE.
-Què puc fer? -No jugar més
a les cartes. Abstenir-te’n,
d’anar pus al cabaret.
Això són coses del poble.
-Però el poble és sobirà...
-És error que cal que esborris.


-HAS D'APRENDRE A TOLERAR-LOS,
aquests nostres enemics.
Varen descobrir Amèrica…
-Si no haguessin estat ells,
els anglesos, tard o d'hora…
o, potser, els catalans…
No, això jo no puc fer-ho:
ells m'indiquen el camí
que he de prendre, cada dia.
No se'n lassen, sempre a punt,
agotnats per les bardisses.
Així no em puc perdre mai,
mal que troni I que llampegui.
 

-HAS LLEGIT EL LLIBRE NOU
d’en Tomeu de Sa Comerma?
-Sé què hi diu: no m’abelleix
perdre el temps en beneitures.
 

HE ARRIBAT A UNA ALÇADA,
en què puc mirar-me a mi
com a objecte, com sistema,
verament independent
no només dels que pul-lulen
ans de mi mateix. Del tot.
Això obliga a un exercici
delectable, gens molest.
No sempre és un bany de roses,
però venço fàcilment
els conflictes, com les dones,
o millor, car no tinc cap
objectiu, com podria ésser
de trenar un paner de jonc,
que tingués aquella forma…
No cap forma: tot obert,
com els plans d’aquesta guerra,
on els bàndols afrontats
tenen dret a canviar-los.
Pot durar una mica més,
però guanya en galania. 


HE DIT MOLT MAL DEL TEATRE,
per l'aspecte comunal
I gregari de la cosa.
El pitjor potser és que
cal que hi hagi un missatge,
en el fons com un sermó,
talment com fa una mare. 


-HE DONAT MENJAR ALS COLOMS.
Avui ja tinc feina feta.
-I no fas res més durant
el que resta de les hores?
-De vegades, faig presons:
és que escric una novel-la.
L'ambient carceral és
allò que interessa el públic.
-No sabia que la gent
se sentís tan favorable
envers els gran marginats.
-Molt, moltíssim. I tu espera…


-HEM DE REDEFINIR EL MÓN?
I per què? Quina mania!
Vull sentir bones raons.
-Sempre hi ha perill que tornin,
tant en Franco com en Hitler
I, per tant, els parisencs.
Alemanya torna a ésser
massa forta. Els espanyols,
més encara, a sa manera.   
-I Amèrica, Israel…?
-I no paren d'atacar-los.
Passa exactament igual
que als anys Trenta, sens cap dubte.
Només una novetat:
parisencs I soviètics
han estat substituïts
pels alarbs o bé islàmics,
que podrien ser el mateix
que el marxisme-leninisme.
Tenim sort de Nova York
I de l'Onze de Setembre,
que ha fet fer dos moviments:
els marines, a l'Irak
I la NATO, a Varsòvia.
-I què vols redefinir?
-Tot: què és una madona
(Na Simone declarà
ben fort que no existien:
hom s'hi torna, no s'hi neix),
què és un mediterrani
I què és un català,
(no diré que també un somni,
car no s'ha definit mai),
què vol dir 'gay', què és Shakespeare…
I així… Els parisencs
no deixaren pedra intacta.
-Tu vols dir que és tant com dius?
A l'Eixample, què ens importa?
-No van emplenar els balcons
amb banderes pacifistes,
com si fossin alemanys
I les van haver de treure?
-Ja havien fet el fet.
-Però quin, si tu saps dir-m'ho.
Avui, no té altre nom
que les ganes de morir-nos,
sense haver de confessar...
Seguim el camí correcte.
Tot ço és confusió.
A això, em referia
quan dic que cal definir
de nou com és cada cosa.   


-HEM DE FER PER DISTINGIR
entre instints: comunitaris
I el d'un subjecte sol,
que no val res avui dia.
Als Països Catalans,
l'instint és el suïcidi,
que pot prendre formes clàssiques:
fer-se monjo a Montserrat
o tornar-se comunista.
No cap força pot parar
l'objectiu d'aquesta tribu.
Quan això és obsolet,
s'escolleix el pacifisme,
com a fórmula fidel
al voler dels nostres avis.
-Quin pot ser el dels parisencs?
-Ésser gays o murris llestos.
-Quin pot ser el dels alemanys?
-Encular-los. No hi ha dubte.
-I el dels nostres enemics?
-El pillatge, en gran escala.

HE PASSAT ALMENYS SIS HORES,
el cervell ben aturat:
cap deler, no cap idea. 
Què faig quan s’esdevé això?
El costum és d’allitar-me
com un cranc en el seu jaç,
esperar que els àngels tornin.

HE SACRIFICAT UN BOU
a Apol·lo i a Diana
perquè em duri la salut,
que tant m’ha costat atènyer.
Jo prou sé que em faran cas,
car sóc l’únic que els venera.


-HE TORNAT A LA NATURA!
-Què vols dir, exactament?
-Menjo bledes I medito.
Faig com Buda, en el convent.
-Has notat cap milloria?
-És completa: ara visc
rodejat de cretins I rampinyaires,
que s'assemblen molt a mi.
Vivim en perpetu èxtasi.

-HE TORNAT JUST PER MORIR-ME…
-Aquí no et volem ni mort.
-Només vull un poc de terra.
No. La contaminaries.
-Me n’emportaré un grapat.
-No podràs. Ni una pedra.

-HE TROBAT UNA CAMBRERA
a la Festa de Cap d’Any.
Hem pujat totd’una a fer-ho.
-És molt rar, tan aviat...
-Ella ha estudiat semàntica:
ho sap tot d’en Rabelais.
-No comprenc res de la història. 

HI HA DUES LLIBERTATS:
la que té present els altres
i la que en són absents.
Per fruir de la primera,
cal estar d’acord amb tots
-cardar bé, ballar, anar a missa-
i violentar el cervell,
fer la violència a l’ànima,
perquè ho cregui de debò;
per conèixer la segona,
basta somniar com cal,
obeir la veu dels somnis.
 
-HI HA DUES OPCIONS:
pots triar qui vols que et jutgi:
la comuna o tu mateix.
-Triaria la comuna,
ja que és el que fa tothom
i, per tant, allò més fàcil.
-Però has de recordar
que no és justícia unànime,
i tu que ets tan primmirat...
Jo et conec i triaria
la segona licitud:
és més dura i intricada,
però dóna resultats
altament satisfactoris.
Ara: has de treballar.
-Ho faré, car prefereixo,
I de molt, la claredat,
l'esplendor de la neteja.
-Pensa-ho bé, car no podràs
tornar enrera, mal que vulguis.  

-HI HA RES QUE T’ABELLEIXI?
-Avui dia: jo mateix,
amb els somnis I la Tècnica.

HI HA TRES FAISONS D’APRENDRE
allò que és essencial:
conversar directe amb l’ànima,
llegir llibres assenyats
i parlar, escoltar l’altre. 
L’ordre no s’ha d’invertir,
mal que troni a la quintana.

-HI HAVIA UNA VEGADA
un país esclau. – Per què?
-Hom xerrava en demesia.

-HEM DE FER SEMPRE EL QUE ENS ROTA?
-I depèn... –Depèn de què?
-Del nivell d’intel·ligència.
-Com saber aquell nivell?
-Només tu podràs saber-ho.
No pot ser avaluat per ningú.
Jo no en sé, t’ho asseguro.
-Llavors no gosis fer res:
jeu, descansa, menja figues.
 
-HOM DIU  QUE TU ET CONVERTEIXES
el dolor en pler. Un mal
de queixal és una cosa
com pelar-se-la. No ho crec.
-No ho sabràs mai, criatura. 


HOM NO POT CONFIAR EN L'ALTRE,
no perquè sigui dolent
o un murri molt sinistre:
perquè està contaminat,
emporcat, sense vacunes.


HOM PODRIA SUPRIMIR
el llenguatge. Els xerraires
no hi serien pels mercats,
omplint l'aire de miasmes.
No hi seria el català,
sebollit molts d'anys enrera.
No l'hauríem de matar:
no caldria la barbàrie. 

-HO SÉ TOT, DE METAFÍSICA.
Au, pregunta... -Què vols dir?
-Tu, pregunta. –Què és l’ésser? 
-No és pas tot el que és:
l’ésser és un estat d’ànim.

I COM A ACTIVADORS,
tenen la mateixa vàlua
per l’activitat mental:
una frase del llenguatge
(‘Tard o d’hora arribaran’);
els noms propis : (‘Aristòtil,
Abercrombie, Achenbach’);
les autoinstruccions :
(‘Demà haig de fer bugada’) ;
pensaments en general :
(‘Ara plou a l’escullera’);
els judicis sobre el món:
(‘Els teutons són molt germànics’);
sentiments, sensacions:
(tots i totes : els més ínfims).
Tot això i molts més fets,
lliurement, fan moure l’ànima.
La fa moure un de sol,
en estat de somnolència.  
 

-I QUÈ FA LA GENT AVUI?
-Fan cançons d'amor dolentes,
es mariden, tenen fills,
miren negres I panteres
per la televisió,
es fan vells I moren frescos,
com les roses, ignorants
resoluts del que és Amèrica.
-Ja veig clar que no t'hi fas.
-Si t'hi acostes, t'empastifen.


--I TU COM PASSES ELS DIES?
-No ho puc dir, car cadascun
em sorprèn: és nou de trinca
I no tinc antecedents
per poder afirmar que els passo:
són ells que entren dintre meu.
Una cosa com un rapte
I cal que faci un esforç
sobrehumà perquè no em tombin
Mai no ha estat tan ben
dit el mot. Això no passa
a la gent que viu com viu.
Jo també vaig viure-ho un dia,
però tot ha canviat.
Jo mateix no entenc el canvi.
-T'abelleix de viure així?
-I tant: és una altra vida.
Era un gran avorriment,
la deixada. És com un somni.
-Em podries explicar…
-És del tot inenarrable.
Només un que ho ha viscut
pot sentir-ho: no contar-ho.
-I de què et serveix, a tu?
-Només per escriure versos.
-Un vers, quina utilitat…?
-Cap ni una, per la Pàtria.  

JA EM PREPARO PER LA FESTA
Hi haurà ball de gegants,
molts coets i cercaviles. 
Al final, no hi aniré:
tot està podrit per dintre.

JA NO EM LLIGA AMB ELS HUMANS
més que el sexe. Ja veus si
el morter és poca cosa.
I encara, ben sotmès
a un ritu impertobable,
aliè al temps que fa.
No de qualsevol manera. 
   
JA TINC GANES DE TORNAR-HI,
en aquell clar paradís,
escondit dins la muntanya
i regit pels animals,
car són unes regles altres
que regeixen el comport
d’unes bèsties insubmisses.
No és pas l’amor vulgar:
és raó que les tempera.
 
JESUCRIST ERA UN XERRAIRE.
Em recorda els xafarders
de l’Eixample I d’enjondre,
durant la Transició.
Hi ha una diferència:
ell volia un cop d’estat.
Reeixí, sobremanera.
 

-JESUCRIST. PER QUÈ TANT D'ÈXIT,
per què tantes multituds?
-Va crear una moda 'hors norme',
un sistema 'bus per tots',
que va ser irresistible.
-Ho entenc perfectament:
com en Shakespeare, com els beatles,
com el windows; per què no:
una cosa com volkswagen…,
malgrat sigui repugnant
confessar-ho a l'assemblea.


'JÓDETE' ´ÉS EL PRINCIPI
d'aquests nostres enemics,
que no parlen d'altra cosa.
Tanta repetició
és absurda, fatigosa.

JO EM MIRAVA L’EDIFICI
de Pompeia, un joiell,
enmig d’una mar de quisca,
agitada pel turment
de saber que ho serà sempre,
quan de sobte un embriac
em cridà de part darrera.
Què volia? Res concret:
emprenyar-me, rebregar-se,
fer el que li han ensenyat
a l’escola, al parvulari.
 

JO HE EXISTIT, DE BO?
No ho sé pas, car són els altres
que han de dir-ho: sí o no.
-I si els altres no existissin…? 
-Just llavors fóra assenyat
fer-me jo aquesta pregunta.

-JO M’ABSOLC A MI MATEIX.
-Com t’ho fas perquè això et surti
bé, que és tan arduós ? 
-Just comprendre’m i estimar-me.
-Per què jo no puc fer igual?
-Prefereixes que t’estimin.
 

JO NO SÉ COM TENEN BARRA
de fer pel-lis amb guió.
És un vici prehistòric.
No vull veure el desenllaç,
que sempre és contra natura.

-JO NO SÉ QUÈ DIR, DE BO...
-Dius que ets mascle o femella...
Amb això, ja n’hi ha prou.
-I no ho veuen? –Els agrada
que hom en parli. Aplaudiran.
-Si parlés de l’Argentina...?
-Ben pensat, també, i tant,
però has de trobar el tema.

JO NO SÓC EL MATEIX D’ARA
del que era fa un instant.
Les constants són la part feble,
miserable, del comú,
que són fruit d’anar a l’escola
i tocar-se amb els collons
i tocar-se amb la mirada.
Jo no porto aquest dogal,
si no és, a l’Assemblea,
per tal d’enganyar els cretins
que s’hi troben i voldrien
de passar-hi tot el temps
i cantar-hi el Cant dels Càntics,
per trobar-li un sentit.
Jo no sóc d’aquests bandarres
i accepto el canviar
inconstant de la meva ànima,
com a cosa natural.
M’hi avinc i així sóc lliure,
sé com és de ser això,
no com d’altres, que s’ho diuen:
són esclaus talment un porc
que es rebrega dins la quisca.   

JO NO SÓC CAP ALTRA COSA
que la dispocició
de neurones al cervell.
Vaig recórrer les muntanyes,
em vaig fer amb mants pastors,
vaig portar un negoci d’eines,
però allò no era jo.
Els pagesos bé s’ho creien.
Molt temps vaig ferrar cavalls.
Vaig fer de torner de mobles:
tampoc no era pas jo,
malgrat que prou m’ho pensava.


-JO NO TINC GENS DE MEMÒRIA,
si més no, la més freqüent,
necessària per fer música,
aritmètica I semblants,
ni per fer una escudella.
-Tu vols dir-me que ets molt llest.
-Just vull dir que no interessa.


JO QUAN DIC INTOLERÀNCIA
vull dir gregarietat,
car són la mateixa cosa.
És propietat del ser
repel.lir els altres éssers.

JO QUAN PARLO AMB UN CONGÈNERE
el que sento és desempar.
L’estultícia és un abisme
que no pot ser franquejat,
fins avui, ara com ara.
Les distàncies dels estels
seran més fàcils de vèncer.

-JO, QUE TAN BÉ M'HE PORTAT,
ara tu em fas jutipiris,
ajupit darrera el soc.
-Per això, perquè ets un bàmbol.

JOSEP PUIG I CADAFALCH.
La rajola: xocolata
I Sant Jordi, el patró,
que no arriba quan és hora.
 

-JO SÓC L'ÀNGELS BARCELÓ…
-Però, quina: n'hi ha tantes…
-Jo sóc d'en Ricard Salvat…,
com en Brecht, no sé com dir-t'ho…
el del 'verfremdungseffekt'
o bé el Living: la Malina…
-No sé res de tot això.
-Tu tens molt poca memòria…
-Sembles un provincià.
Potser ho ets I no vols dir-ho…


-JO SÓC 'LEO'. EM DIC ANDRÒMACA.
-I jo sóc l'emperador                                                                       de Birmània. -El teu signe?
-Jo no hi crec. -És igual.
-No vull dir-te'l, gran reputa.

-JO SÓC MASCLE ; TU, FEMELLA,
tu ets jove, jo sóc vell,
què hem de fer ? -Suïcidar-nos.
-Justament, car mai ningú
no m’havia omplert tant l’ànima.

JO TINC UNA FAMA PÈSSIMA,
emtre la població
que he tractat durant la vida
i que m’he guanyat a pols,
però era inevitable.
 

-JO VAIG FER UN PECAT UN DIA.
-I no te l'has perdonat…!
-Com ho saps? -Ets idiota.

-JO VISC EN LA CORDA FLUIXA,
de vegades. –I que fas?
-No em moc gens. Ella mateixa
torna rígida de nou
i travesso altiu el tràngol.

 
JUTGES MASSA A CORRE-CUITA
els humans. Els alemanys
són simptàtics: crien vaques
i cultiven pomerars.
-Però tenen un concepte
de la Tèncica, entacat
d’errors greus, incomparable
amb el dels americans:
no té res de metafísic.

LA BOJOR MÉS GRAN QUE HOM DIU:
que l’estrés és un fenomen
exclusivament modern.
I hom cita el nombre enorme
de vidents i remeiers.
Per cada un, els nostres avis
en tenien més de cent.
I la guerra i les guerres ?
Hi vivien constantment.
I els crims ? N’hi havia més encara.

LA BRUTÍCIA DEL PASSAT,
comparada amb el que queda
mirador, és abissal.
L’antiamericanisme,
per exemple, és present
ja al Dinou. S’intensifica
als anys trenta fins a un grau
que avui no podem entendre.
És brutor per la brutor.
Banda porca de copròfils!
 
L’ABSOLUT DELS JOCS LLUM
just es troba en poesia,
no pas en l’amor, que és carn,
arranjada per la turba.

LA CARRERA DE POETA,
igual que la de vident,
està plena d’intrusisme.
Les autoritats no fan
res idoni per tallar-lo. 

LA CIVILITZACIÓ
-la judeo-cristiana-
és un fet més complicat
que com usen el concepte
els cretins de tot el món.
Es limiten a oposar-la,
sense fer distincions,
a la grega, a la xinesa…,
pel caràcter repressiu.
Com exemple incontestable:
‘el pecat d’intenció’,
que és canònic confesar-lo,
citen granment satisfets.
Colla d’ignorants garlaires ! 

LA CULTURA. AIXÒ S’APRÈN
i s’entèn. D’aquí, el desastre.
Malauradament, hom creu
que la que pertany a l’altre
és, si fa no fa, igual
a la nostra. Quan la dona
diu que el fill és un mandrós
no sospita en cap instant
que l’amiga a qui es confia
pot tenir molt diferent
el concepte de la mandra
i s’enllorden ben ensems
dins el fang de la cultura.

LA CULTURA DE RECEPTES
com també dels narradors-
novel.listes s’han de veure
tal com uns exploradors
dins la selva, que transcriuen
el que observen, ruminant
en un altre que s’hi endinsi.
Vanitat, cretinitat,
que, ai las, perdura encara.   
 
LA COBDÍCIA. PASSIÓ.
Tots volem que Catalunya
sigui lliure i també
delegem molt que ens estimin.
No pot ser gaudir ensems
d’estatuts contradictoris.
Cal renunciar a un.
Quan diem que els catalans
som cruïlla de cultures
o que som integradors
-expressat de vint maneres-,
diem que volem amor,
molt d’amor. És voler massa.
 
LA COMPLEXITAT DE L’ÉSSER.
La desesperació
no existeix de cap manera,
si hom n’és prou conscient.
L’ofec ve de fer-lo simple.


LA COMPLICITAT MAI NO
ha de ser cap bona excusa
per al teu embrutiment.
Perquè això no s'esdevingui
has de rebutjar de pla
a l'instant, sigui on sigui,
qualsevol sol-licitud.
No n'hi ha que siguin bones.
Qualsevol petició
pel sol fet de ser estrangera
al teu organisme viu,
et durà al precipici
o bé a l'esclavitud,
la més simple I matussera.    

LA COMUNICACIÓ.
A mesura que la falsa
és més plena, la corrent,
que és incommensurable,
pren més cos i guanya espai
en el traficar dels homes.
És la televisió,
on la falsa apareix morta.
Voler fer parlar la gent
és la forma de matar-la.
I ens cal elogiar
el treball d’aquesta màquina,
que imposa solituds
que abans eren impossibles.
Un pagès, a un llogarret,
fa mil anys, tenia l’ànima
a vessar de falsedats.
S’apuntava a les Creuades.
Avui no ho podria fer.
Forma part de la buidesa.
 

-LA CULTURA NO CIENTÍFICA
és oiosa, no val res,
tant la popular com l'altra.
-Què faríem sense l'art,
la musica, les novel-les…?
-Si no fossin un reflex
transparent, sense vergonya,
de les curiositats
psicològiques que es transmeten
les madones… Però el cas
és que no és altra cosa.
Aparentment  innocent,
és això que ens esclavitza.
L'alliberament vindrà
quan la Tècnica s'imposi,
siguem tots americans,
finalment, d'una vegada,
just com a començament. 
Després ja veurem què passa.

LA DESTRUCCIÓ DE L’ALTRE
-el mirall on ens mirem
perquè ens doni el seu dictamen-
és possible amb cada somni
-si en tenim un clar voler-,
car els somnis són un altre,
amb el qual substituir
aquest altre de la tribu,
no exposat a canvis pecs,
ancorat dins l’estultícia.
Déu és gran projecció
de tot altre i els somnis
són un altre d’un mateix,
amb el qual hom pot parlar-hi.
Mai no ens podrà trair.
Un illot dins la tempesta
de l’absurditat del ser,
un castell infranquejable.

LA DIFICULTAT D’APRENDRE
no depèn dels escolars,
ans dels mestres que frueixen
fent patir els pobres infants,
sobretot entre els catòlics.


-LA FAMÍLIA ÉS UNA ESCOLA,
dissenyada per criar,
fer cretina la canalla
que ha tingut la mala sort
d'anar a raure-hi. -Animalades!
-Pensa com voldràs, company:
Basta veure les pel-lícules.  


LA FOLLIA. ÉS INCORRECTE
de tractar-la com hom fa,
com si fos una malura
del cervell, car no tenim
una idea d'aquest òrgan.
Les madones ho fan bé
o segueixen un bon mètode:
qualsevol infracció
en el codi de conducta
-dur un botó fora de lloc-
és senyal de bogeria
perillosa, que convé
reprimir I de seguida.
El vestit, el meu posat,
són modèlics I evito
amenaces I ensurts.
Puc gaudir de la follia. 

LA FOLLIA HITLERIANA.
Glopegem amb massa gust
una expressió incorrecta,
que situa els incidents
en un àmbit de madona.
Déu ajut quan aprendrem
a mirar tots els meandres.
 

LA GENT FA EL QUE LI AGRADA?
Cal dubtar-ho. No ho sap fer.
El que fa és complir ordres.


LA GENT POSA EL SEU AMOR
en allò que primer troba
I es fa la il-lusió
que és ell que ha fet la tria.
Quin ardat de murris pecs!
Fins que no trobin els somnis…!

LA GESTAPO EM PERSEGUEIX.
No sospiten que no poden
atrapar-me, els imbecils.
Sóc visible o bé invisible:
tot depèn de dos factors:
el primer: l’estat de l’ànima;
el segon és la claror
dels niguls a Collcerola.

LA GREGARIETAT,
des d'un punt de vista pràctic
és més greu que no el de l'ens.
La ciència I la tècnica
reben espontàniament
un suport  ben comprensible.
Japonesos, alemanys,
són exemples de primera.
Els teutons, a més, també
canten fort  l'amor que es tenen,
que té com a resultat
la musica  I les obres
dels filòsofs, formant tot
un castell indestructible.
Auschwitz, d'altres camps…,
ho farien mil vegades.
Benauradament , aquests
no la tenen segrestada.
La Tècnica és capaç
de triar aquells que estima.


LA HISTÒRIA DEL PASSAT.
Els taujans creuen saber-la.
Fins I tot, guarden quaderns
dels amors que hi tingueren.

LA HISTÒRIA JUST SERVEIX,
com un mocador a la boca,
perquè no pugui xisclar
el qui cremen al patíbul.

LA INTIMITAT DEU SER 
la maldat més ontològica.
És el que ha deturat 
el progrés i és possible
que provingui simplement
del sistema tan arcaic
de la reproducció
que tenim encara els homes,
que és la sexualitat.
Efectivament, les dones
la freturen més que res
per tenir més segurança.
Si poguéssim prescindir  
de la font de la malura
quedaria sense drets
la cultura parisenca,
que té un interès obscè
només per la llenceria
o bé roba interior,
vull dir, la que porta l’altre.
Jo quan dic ‘intimitat’,
penso en la xafarderia,
que ha causat als catalans
tornar esclaus ben voluntaris.
El que dic no s’entendrà.
I tan fàcil que a mi em sembla!
 

LA LIBIDINOSITAT
no existeix entre les dones.
El que volen: posseir. 
És molt rara en els homes
i molt forta en tots els gays.
Hem de corregir molts llibres.

-L’ALTIPLÀ, A LA SERRALADA
és tot meu. Me l’he comprat
amb la rifa del dissabte.
-Què hi faràs? –Per començar,
una pista d’aterratge
perquè portin armament
per alliberar la Pàtria.
-Però això no et toca a tu:
deixeu-ho fer a qui pertoca.
 

'LA LUCIDITAT DELS SOMNIS'
És un doi, car no són pas
instrument per poder entendre
res de res, com pot ser l'art.
Són com càmera de video,
més complexa, evidentment:
pot triar aquelles imatges
que són com més del seu gust.
Ignorem amb quin creteri. 

LA MAJOR PART DE LA VIDA
la gastem a defugir
la brutor que se’ns enganxa,
car fins que ja som molt vells
és defès fer d’eremita,
i encara d’amagat.
Ens creiem tot el que ens diuen.

LA MENTIDA ÉS EL PRIMER
que aprenem a dur a la pràctica,
molt abans de ruminar
perquè el sol surt cada dia.
Sembla que la nostra ment
està feta amb el propòsit
d’enganyar a tort i a dret.
L’escriptura fou pensada
-i els llibres subsegüents-
per mentir. La majoria
així ho fan i els autors,
molt sovint cretins histèrics,
ho ignoren per complet.
Per això el poble recela. 

LA ‘MERCÈ’, AQUESTA VILTAT,
cada cop és més franquista,
de la dreta i popular.
Per la Rambla, els trabucaires,
sens vergonya, han contractat
unes noies de Zamora. 

LA MILLOR FONT PER SABER
què pensàvem o què fèiem
fa dos, tres, milions d'anys
són els somnis, no els ossos
que trobem casualment
per algun desert de l'Àfrica. 
El producte és el mateix,
no afectat per la vellúria,
tan robust com era abans:
només cal saber explorar-lo.


LA MILLOR PSICOTROPIA
és la natural I que
consisteix a viure sol,
sense cap interferència.
El contrari és estar
en un sol estat per sempre,
rodejats de crits I sang.
Llavors cal pendre metzines
per fer més aguantador
un estat tan miserable.
Un poeta ho és perquè
troba pau I troba esbarjo
en els seus canviaments
justament I no pas causa
d'estupor o ansietat,
bajanades obsoletes.  

LA MORAL NO ÉS RES MÉS
que un trenat molt miserable
de conviccions tribals:
el triomf del gregarisme.

L’AMOR CAP AL MEU PC
és real, més metafísic
-en el meu sentit: suprem- 
que el de Dante envers sa aimia.

LA MUSICA ÉS REPUGNANT:
vol dir coses que sabíem,
amb un aire que pretèn
ser una espècie d’amenaça.
Això, quan no fa esclatar
amb rialles, si el músic
és un parisenc que vol
innovar-la. Bandegem-la.


LA NATURA VOL MECÀNICA,
no sermons ni manuals
de receptes de madona.

LA NOVEL·LA ÉS UN PROBLEMA
de responsabilitat
que depassa els meus possibles.
Me n’abstinc i tot va bé.
No puc dir ‘la gata miula’.
Després cal trobar un terrat,
una casa, una madona,
maridada amb l’assassí,
mariner, que va ser a Cuba.
Explicar que es van trobar
en el ball de l’ambaixada.
No puc mantenir-los tots.
Aviat, els deixo orfes. 


LA PAÜRA A MORIR SOL
és un mal que afecta als mascles,
sobretot, I que fa estralls
entre aquestes criatures
tan porugues, més difós
del que hom pensa. No es separen
de llurs dones per això.
Amarrats a llurs faldilles,
s'encongeixen de valent,
però tenen el que volen:
morir ben acompanyats,
fets un mort, fets un desastre.
Si el suïcidi fos
una part de la cultura,
això no tindria lloc.
Tothom fóra molt més lliure.      


-LA PAÜRA DE MORIR-SE
no interessa. Ni la mort.
El que compta és de tractar-se,
cada cop amb més ardor,
en directe amb la nostra ànima,
sense cap confusió,
sense intermediaris.
-Però els altres tenen drets.
-De cap classe, si s'enganyen,
pel plaer de ser enganyats
I consenten que els violin.
-Els fa por la solitud.
-S'equivoquen I s'embruten.  

LA PSICOLOGIA ÉS
llefiscosa I repugnant.
La practiquen homes, dones,
que no poden evitar
ser uns paràsits d'aquells éssers
que el destí els ha posat
a la vora, a tir de fona.
Les femelles, tant d'Olot
com de Burma, quedarien
sense cap protecció
sense la psicologia.
Els dos-cents mil titulats
dels països dits catòlics
romandrien sense feina:
tornarien delinqüents.
D'altra banda, aquest fenomen
omple tot el popular,
tota la literatura.

LA RAÓ, LA PASSIÓ
i la Tècnica són forces
que podem considerar,
distingir, dins la natura
humanal. Òbviament,
són conceptes polisèmics.
Raonable és un tractat
del que sigui o la conversa
d’una dona qualsevol
venent cols o bé el que pensa
del marit, el marmanyer. 
Les emocions, que empenyen
o deturen, poder ser
tenir gana o que guanyi
un dels nostres en el camp
de futbol. Quant a la Tècnica,
és saber posar un botó
o fer un càlcul matemàtic.
No cal dir que totes tres
s’entrecreuen de continu,
però no per parts iguals.
Per exemple, un mal de ventre,
podem viure’l com tothom.
En el cas, és ‘raonable’.
O bé caure en desesper
i voler suicidar-nos.
Serà tot emocional.
També la tecnologia
pot guanyar, si ens llevem
i prenem una aspìrina.
Així passa amb tots els fets:
les piràmides, les cúpules…

-LA RAÓ SUFICIENT
desfà tota contingència.
-T’equivoques. No hi entens:
és un monstre patològic.

LA REACCIÓ D’UN HOME
davant la varietat
de maneres de molts somnis
és exactament igual
que la que el meravella
davant qualsevol esclat
de bellesa en sentit clàssic,
però multiplicat per
cent o més. A domicili.
Al futur, els més cretins
quedaran sense paraula.
 

-LA RELACIÓ AMB LES COSES.
De possibles, n'hi ha mil.
N'hi ha una, per mi, pràctica:
és el grau d'avorriment.
-Què és: posa un exemple.
-Descobreixo un lloc plaent.
El buscava, no sabía
que existís, en absolut.
-És mentida: si el buscaves,
ja el sabies. -Tens raó:
no buscava, jo fugia.
Cal fugir per trobar res.
perquè, mentre fuges, trobes,
car és l'única faisó
per trobar. D'altra manera,
just et trobes el sabut,
que és feina de gent plana.
Quan els sants es troben Déu
-és per dir alguna cosa-
és que eren fugitius,
simplement. L'escapada
és el fonament de tot.
Si t'atures: les tenebres.
El Cel és per allargar
la fugida, és un àlibi.
I Amèrica és el que és
perquè és fruit d'una fuita,
juntament amb els jueus.
Però, prou, tornem al tema:
evitar l'avorriment,
un cop tens el lloc insigne.
De primer, tenir gran por
que te'l furtin: és estímul
necessari, evident.
I l'augment d'assegurança
és senyal que ho perdràs tot:
és l'inici de gran tedi.
En segon lloc important:
evitar que es contamini:
tenir el convenciment
que és nostre I just nostre.
Compartir-lo és fulminant:
s'ha acabat: ja l'avorreixes.
La relació, en resum:
sentir o no sentir tedi,
des d'un llapis a un pis,
de la mar a una dona,
d'un carrer a una ciutat.
-Però això és egoisme.
-No fill meu, jo en dic amor:
és allò que ens mana l'ànima
-L'Univers no sé què vol-
I la resta són històries.  


-L'ARGUMENT. PER QUÈ TINDRÀ
tanta força que arrossega,
tant les masses populars
com les monges de clausura?
-El llenguatge és dedins.
El subjecte-verb-objecte
és darrera tota història.  


LA SENSACIÓ DEL GAUDI
de sentir-se més lleugers,
de què parlen els ancestres,
o d’aproximar-se a Déu,
no és més que la certesa
de trencar un nou lligam
de l’instint comunitari,
de la gregarietat,
en el fons, de la infaustesa
ontològica, essencial.
No prové de cap misteri.

LA SEXUALITAT ÉS
important en gran manera.
Distingim, però, amb rigor
quan és just mercaderia
-el noranta nou per cent-
del que són actes eròtics
automàtics isolats,
com tenir picor a la butza.


LA SINCERITAT AMB SI
és peguesa grandiosa.


LA SINGULARITAT, SÍ:
cal delir aquest concepte,
popular I borrascós,
que reposa sense força,
amb el cap ben enfonsat
en un munt d'escombraries.


LA SOCIABILITAT.
No és l'única manera.
És només una opció.
Per mi, és equivocada.    
Així ens estalviaríem
totes les contorsions
que han de fer el qui la trien,
a pesar de llur enclí
natural a no triar-la.
És el cas dels parisencs.
En tant que mediterranis,
no són mica socials,
però cauen dins la trampa.
Tots els llibres que han escrit
són la història d'exercicis
per sortir de la presó. 
No expliquen altra cosa. 


LA SOLIDARITAT FA
venir llàgrimes, de sobte.
És la gregarietat
en la forma més salvatge.
Ningú no ha estudiat
un fenomen tan visible
i també misteriós,
car implica suposar
moltes coses indicibles.

LA TECNOLOGIA QUAN
és tractada pels pillets
parisencs té la tendència
a tornar un sofriment
pels qui l’usen i no poden
escapar-se’n. Tant de bo
que els teutons els esborressin,
se’ls cruspissin ja d’un cop
per a sempre. Per nosaltres
han estat I són avui
un malson intolerable,
com els nostres enemics,
amb el greuge que figura
que és defès parlar-ne així.
És l’extrem de la impotència. 


-LA TEXTURA D'UN SOL NÚVOL,
quan me'l miro del carrer,
pot ser prou perquè canviï
per complet la meva vida.
Res no hi ha a l'univers
que em provoqui un semblant canvi.
-Però un llir, un rierol…?
-Bé caldria desplaçar-se…
Un nigul ve cap a mi,
s'exhibeix sense buscar-lo.
És com un regal diví,
quan no puc mirar les cases.


LA TORTUGA ÉS L’ANIMAL
que mai no voldria ésser.
No sé en què pensava Déu,
al moment que va crear-la.  
Un excés. No cal portar
tot el búnquer d’una banda
cap a l’altra. És millor
que el sistema de defensa
sigui un altre, com tenir
esperons o poder córrer.


L'ATZAR NO EXISTEIX, TRET
dels daus, que és una feta
molt primària. El que sí
que existeix: la progressiva
coneixença sobre els fets,
que és realment infinita.
Per això els beneits, d'això
solen dir-ne 'atzar' 'fortuna'
o bé 'Déu Nostre Senyor'.
'Saviesa' és el que passa,
que el cervell, com a infinit,
no s'atura de copsar
d'una I altra manera.
De sorpreses, no n'hi ha,
si volem ser seriosos.  

-L’ATZUCAC EN QUÈ ENS TROBEM…
-No és cert : tot es belluga,
d’amagat dels imbecils.
Ara : cal saber-ho veure.
Si el llenguatge se’ns ha mort
és just per crear-ne un altre,
més d’acord amb el cervell,
reprimit fa tants de segles.

LA URGÈNCIA D’EXPLICAR
en calent allò que passa
és incondicional
en les dones; s’atenua
en els gays I s’ esmorteeix
-o bé és un mimetisme-
lamentable entre els macips
que carreguen a ribera.


LA URGÈNCIA DE POSAR-SE
en contacte amb el veí
falsifica mantes dades,
sinó totes. Quan això
esdevé molt automàtic,
només queda aquest procés
d'intercanvi de buideses.

‘L’AVENTURA DELS HUMANS’
és un títol molt emfàtic
per descriure allò que han fet.
Si no saben contar un somni...!

L’AVENTURA S’HA ACABAT
i podem congratular-nos
de debò. Calia temps
i un espai i un conveni.
Tot ha desaparegut. 
Els que encara ho fan fan pena,
són ridículs, parlant clar:
no surperen les madones
de la televisió. 
Éssers marginals que escriuen
llurs memòries indecents,
maquillades amb més quisca.
 

-LA VELLESA NO EXISTEIX.
Un que fou cretí de jove,
de vell, continua igual
-Vol dir això que els anys no passen?
-El vestit potser ha envellit,
però l'obra és la mateixa.


LA VULGARITAT QUE NIETZSCHE
inocula o bé transmet
és allò que perjudica
als lectors impacients,
no el teòric suport nazi.

L’EROTISME, QUAN ES TORNA
una història d’amor
-reeixida o fracasada-
per essència es converteix
en un acte social.
Per això el cervell oblida
tota l’eroticitat
-sortir un dia amb una puta-
que no tingui el requisit
de ser un gest sociològic
i el recorda passats anys.
La qual cosa és ben ridícula
per un home que ha crescut
i no canta a l’assemblea.
Si poguéssim extirpar
uns residus tan maldestres!

L’EROTICITAT ALS SOMNIS.
és mentida. El que hi surt
és el conflicte que arrossega
qualsevol fet sexual
-social per exel·lència.
És molt rar i marginal,
dins la història, que hi surti
el moment de cap plaer,
com tampoc surt la tortura
d’un que ha estat torturat.
Sortiran primer les cares
dels borrells, dins la presó,
l’ambient de la garjola.
El cervell, abans que res,
està atent a l’estructura. 
 
L’ERROR D’UN AMERICÀ
s’ha d’entendre I perdonar-lo,
car, tot sol, és humanal.
Altra cosa és Amèrica,
que no s’equivoca mai,
car no pot equivocar-se.


LES CANÇONS QUE AVUI HOM CANTA
no fan més fetor que antany.
La mateixa cretinesa.
El que passa: més cruel:
hom les sent per dins els boscos.

-LES CANÇONS QUE HAIG DE SENTIR
en el bus o les tavernes
-únics llocs on haig d’entrar-,
qui les fa, qui les maneja?
-Són els nostres enemics,
que les fan i les imposen.
-És segur, és veritat ? 
-Com que el sol surt cada dia.
-Realment, són molt dolents.
-I espera, quan ens tanquin.
     
LES CIÈNCIES SOCIALS
són allò més menyspreuable,
més vandàlic, més pervers,
de l’activitat dels homes,
també la religió
i els esbirros que ens ocupen.
-No hi veig cap relació.
-Tot és per abusar d’altri. 


LES CONFESSIONS DELS HOMES,
pel carrer o per escrit
en novel.les I altres llibres
són molt perjudicials.
És millor de no sentir-les.
Donen la sensació
que existeixen, que el que diuen
pot tenir un gruix, un cos,
que vol dir alguna cosa.
És error que costa car:
no se'n treu sinó llatzèries.   


-LES MENTIDES DEL PASSAT.
són pitjors que cuques molles
o que el jull. -I de què vé? 
És molt fàcil de comprendre.
Tothom pot interpretar
com convingui un episodi.
El passat pertany a tots,
fins I tot als més imbècils.

LES NOVEL.LES, TENEN TOTES
moltes ganes que el lector
s’acostumi a la ramada.
Passa tot a l’inrevés
en els somnis, que ens obliguen
a mirar el propi comport.
Són molt més avantatjosos.


LES PEL·LÍCULES DELS SOMNIS
sobretot,  principalment,
mai no són gens tedioses.
De les artificials,
no puc dir-ne altra cosa
que no són diversions,
ans tortura sistemàtica.

L'ESPERANÇA ÉS LA TÈCNICA.
La natura dels humans
no faria ni una passa
per trobar cap novetat,
per sortir de l'estultícia.


LES RELACIONS HUMANES
tenen dos ingredients:
com de fons, el gregarisme,
I el menyspreu de cada part,
amb cert grau de tacitesa.
Passa entre els grans amants,
o al convent de les Clarisses.
Sense aquests dos elements,
impensable, cap conversa.  

LES ROSELLES, LES ALBADES
I la boira i els niguls…
i Amèrica, i Amèrica
-el que és i el que serà.
No freturo de més coses.

L’ESTATUT DE CATALUNYA,
avui no fóra acceptat
per les masses de l’Eixample.
Viuen com si no existís.
Consideren la qual cosa
com un pas victoriós
sobre aquells que l’instal·laren.
Això els omple d’ardiment
i de joia, que proclamen
ben altívols pel carrer,
preparats per una guerra,
si calgués. No comprenc
què ho fa que es reprimeixin.

LES TROBADES AMB L’AURORA
no s’esmussen amb els anys.
Al contrari, són més sàvies.


-L'ESTULTÍCIA APELAGOSA,
ho és més avui que ahir?
-No, de cap de les maneres.
Abans era com serpent
que et prenia I t'estrenyia
fins deixar-te sense pell.
La salut I la higiene,
que els media han estès,
proposant una estultícia
uniforme per tothom
és un canvi importantíssim.

L’ESTULTÍCIA D’AVUI DIA
és igual que la d’ahir.
El que la diferencia
és que ja no té poder
i tampoc no se n’adona.
És un fet molt important
per entendre la conducta
dels humans i llur parlar,
tant al bus com a la tele.
Ja no té cap regiment
sobre el que és la cosa pública
i molt menys sobre els pilots
de les línies aèries.
És la Tècnica que fa
ponts i cables i molècules
que prepara un món millor,
molt enllà de la xerrera.

L'ESTULTÍCIA ES REPETEIX,
El que feien allà a Roma,
fan igual a la TV.
Les comares xafardegen,
els massips parlen dels jocs.
Com a nou, només nosaltres,
que juguem a sucumbir
en les urpes poderoses
d'aquests nostres enemics.
No hi ha cap testimoni.


L'ESTÚLTÍCIA ET FA POSAR
en contacte urgent amb l'ésser,
més que un llir o un llop de mar,
perquè és una exclusiva
de l'humà i la tenim
molt present, sempre a la vora.
És activa o militant,
però no consta en els llibres
i gaudeix d'impunitat,
com tampoc no hi consta l'ésser,
i que s'ha de descobrir
dins la selva imperiosa,
plena de camins deserts,
però té el gran avantatge
que un cop s'ha descobert
no et traeeix: és matemàtica,
com l'estel de l'alba o el sol
i la resta de joguines.
 
L’EVOLUCIÓ HA FET
que els divins es dissipessin.
Ara bé : podem tenir
el mateix tracte d’antuvi
amb els els llamps i les serpents,
sense intermediaris,
de cap mena. No Aristot
ni la turba de canonges.

L’EXISTENT - ALLÒ QUE PASSA-
no el podem anomenar.
Quan ho fem, fem el ridícul.
L’únic que és permès de fer
és mirar-lo o bé adonar-nos-en,
que són coses diferents,
o bé graus d’ontologia.
No res més no podem fer.
L’acció també es permesa
sempre i quan no li volguem
concedir-li una importància
que no té. Cal distingir
acció i tecnologia,
que té tots els drets: és Déu,
en aquesta vall de llàgrimes.
Un cargol, un tornavís
són molt, molt, més seriosos
que no l’acte de parir,
més prenyats de conseqüències.

-L’EXPLOTACIÓ DELS HOMES,
uns pels altres, és instint
natural, tant com pot ser-ho
la cobdícia, la paor,
la lascívia casolana
I la gregarietat.
-Hi podem fer qualque cosa?
-Només fent-los treballar
aïllats i que somniïn,
com faig jo, ja fa deu anys,
amb un resultat magnífic.

L’HOME ESTÀ PERFECTAMENT
preparat per poder viure
sense Jesucrist o Marx,
és a dir, sense cultura
i, metafísicament,
fóra un home com en Pere.
Aquells qui ho neguen ras
és que encara tenen mare. 

L’HOME, SI VOL ESTIMAR-SE,
sempre haurà de disposar
d’altres homes que li diguin
que val molt, de les mil tres
faisons que poden perfer-ho.
Perquè no tingui l’instint
d’explotar o estimar els altres
bé s’ha d’autoidolatrar.
I què és el que pot fer-ho?
Veure en video allò que ha fet,
és a dir, mirar-se els somnis,
que depenen només d’ell;
no, tenir criats o fer-ne.

L’HUMANISME KANTIÀ
està tan passat de moda
envellit i sebollit
que ni els frares no el manegen.


- L'IMPORTANT ÉS MOLESTAR
I la resta són punyetes.
És més patrimoni humà
que les restes dels hitites.

L’OBJECTIU ÉS IMPEDIR
cap sortida raonable.
La diglòssia militant
serveix molt aquest propòsit.


L'OBRA MESTRA D'EN GAUDÍ
deu ser única en la Terra,
pel tal com no té background
de cap mena I en canvi
significa -al-ludeix-
un fet extraordinari:
el cor d'una nació,
disposada a suprimir-se. 
Què els deuen explicar,
en les guies, als turistes?
Ni els mateixos catalans
no l'entenen ni s'expliquen
un tal balafiu per res,
un fantasma que molesta,
com la Generalitat,
tan costosa I tan inútil. 


-M'ACONTENTO AMB L'ALBORADA.
-No voldries tenir més? 
-No, res més. -Però no dura…
-Per això, tros de beneit.
Si durés més d'un quart d'hora
del previst I calculat
ja seria un altre objecte,
que, segur, menysprearia
car ja no seria meu
I seria de les masses,
com un cotxe, un pom de flors,
o la Guerra d'Indoxina.       

MAI NO DIGUIS ’JO NO HO CREC’
El teu marge de creença
ha de ser ample i molt llarg,
com la mar o l’estultícia.


MAI NO HAVÍEM TINGUT TANTA
llibertat material,
sobretot, també, anímica,
dels Hitites fins avui.
Idò, sembla que no ens digui
res de res. Continuem
amb idèntics paradigmes.
Jo, que vaig tan afuat,
sempre espero algun canvi,
que no observo en absolut
ni en la gent ni per la tele. 
Sort que em tinc de mi, que sé
integrar els avantatges
d'una tal mobilitat.
Els déus varen escollir-me.

-MAI NO HE POGUT TENIR
una alfàbrega comuna
a un racó del jardinet:
o se’m moren o les roben.
He renunciat a fer
més guisats. –Fes-li una gàbia
i la tens en el terrat,
amb un pany a tota prova.
-Jo ho fet, però els veïns
amb l’orina me les cremen.
-Denuncia’ls. –No ho puc fer.
No tinc els papers en regla.
‘Il·legal’, saps què vol dir?
-Aleshores, mata els gossos
d’aquests brètols, amb verí.
Veuràs com deixen l’alfàbrega.

MAI QUE VULGUIS COLLIR FIGUES,
volonter et vindré a ajudar.
Ja saps quin vestit m’agrada.


MAL ÉS TOT EL QUE NO ÉS
simple tècnica. Uns exemples: 
tot allò que és manual
-i que pot substituir-se-;
produir nens artesans,
-el sistema d'avui dia-; 
ajudar el Tercer Món;
per poder ser polonès,
abans ser un bon catòlic...

-MAQUILLADA DE BELL NOU,
és que sembles una reina !
-No t’ho creguis, reietó:
en el Paral·lel, les coses
-i als Països Catalans-
no són mai allò que semblen.
 
MARLENE DIETRICH ENCARNA
tot el mal possible a fer.
Per això és que fascina
a un empleat condret,
que, en el metro, ni respira.
 

ME LA PELO, A L'AUTOBÚS.
Considero que és el grau
més alt que podrà atènyer
un humà corrent com jo.
Ni Plató no gosà fer-ho. 


MENTRE NO VULGUEM CRIAR
els infants en unes fàbriques,
no hi haurà alliberament
per les dones. Fer-les lliures
d'una servitud semblant
és el fonament del canvi,
tant per elles, com pels homes
com pels gays. I fóra un salt
metafísic de primera.
Més de set-secents mil-disset
predicants es quedarien
sense feina. No és res
per un tan gran benefici.


-MÉS HUMILITAT? PER QUÈ,
roïnets de tots nosaltres?
Ja som prou I massa humils.
Tenim fetge per dos dies,
un cor que és un res de res
I tenim l'economia
en fallida, feta un nyap
I unes cases que fan pena
I, per cloure, no podem
ni mirar un sol dels somnis.  

METAFÍSIC ÉS TOT ACTE
transcendent, sense voler,
del que no podem preveure
de manera encontinent
que farà d’aquí a deu dies,
menys encara deu mil anys.
Els hebreus, també la Tècnica
i Amèrica en conjunt,
són exemples metafísics.

-M’HA COSTAT ARRIBAR A FER
el que vull i la meva ànima
s’ha curat, ja no pateix.
Cap dolor no la molesta.
-Vols dir que que és així de net,
concloent? –Vés, tu prova-ho.

-M’HA LLEGUT VENIR-TE A VEURE.
-No calia. Pel favor?
-No, per Déu! Jo just passava.
-Doncs, no passis més, beneit.
Si no, no te’n faré d’altre.


M'HE ALLIBERAT DEL TOT,
de cosins I cosinetes,
I molts altres components,
de tot, menys de Catalunya,
perquè no em rota fer
un despreniment inútil.  


M'HE CANSAT DE TU,  JA HO VEUS:
molta carn i poca figa.
Massa força muscular,
excessiva pel propòsit.

M’HE DE CANVIAR ELS MITJONS
més sovint, car les sabates
es podreixen. Calculant,
convé fer-ho : és proficu.


M'HE ESTABLERT JA PER A SEMPRE
en l'espai del no saber,
des del qual no participo
en les dites de la gent,
les històries o bé els contes,
res que em conti res del món,
fet a posta com garjola.  


-M'HE FET D'UNA SECTA CLÀSSICA
amb un nom bem arrelat
dins les masses,  per trobar-me
protegit I poder dir
que la gent són tots cabotes.
-No ho podries fer totsol?
-No se'n té ganes tan fortes…
-Per què aquest obsediment?
No et basta ser tu savi?
-No és prou suficient.
-Cal poder acusar els altres.

MIL VUIT-CENTS SETANTA-SIS.
Amb la llei que permetia
destruir el Pla Cerdà,
començaren a encongir-se
els Països Catalans.
D’aleshores, la tendència
bé s’ha anat accentuant.
Al que en resta, és impossible
ni tan sols posar-li un nom
que pogués ser intel·ligible.
 
MIRA EL CEL COM LES GALLINES:
de reüll i no entèn res.
Ben enfora de l’albatros
-que travessa l’oceà-,
mira els cucs de la quintana.
 
-MIRA ELS PITS. SÓN PRECIOSOS.
A Gavà, no en trobaràs
cap parell tan impecable.
-Puc anar a Sabadell.
-No seran mediterranis.
 
-NECESSITO UNA PERSONA,
qualsevol, que visqui a prop,
perquè em doni matadura.
Ara visc massa feliç.
No convé tanta faustesa.
-Puc ser jo mateix, si vols.
-A tu, ja et conec massa.

NO DIC MAI 'NO CREC EN RES'.
Dic 'No ho sé': té més astúcia.

-NO EN TENS PROU AMB EL QUE TENS ?
-Jo un cop que he vist els somnis,
ja no estic content amb res.
-Doncs, caldrà que t’hi emmotllis.
Falten molts d’anys per poder
veure els somnis en el vídeo.
Molta gent ha de morir,
han d’ocórrer mil catàstrofes,
abans de gosar fer això.
Als humans, els fa paüra.
És un canvi massa gros.
Prefereixen que les puces
se’ls empassin un a un
que no suportar de veure’s.
 

-NO ESPERAVA, CATERINA
que a mi em fessis l'acció,
pròpia d'una dona porca… 
-Doncs, ja ho veus, estimat meu:
aquí qui no corre, vola.   

-NO EXISTEIX SINÓ DE NOM
aquest sant que tant veneres.
-Just són noms allò que usem
en la vida col·lectiva...
-Perquè estem alienats.
Estem massa un sobre l’altre,
fins de nit: no somiem.
És possible una altra vida
més austera, més d’acord
amb els dies i amb els somnis.

NO FER, PER COSA EN EL MÓN,
res que pugui enutjar-nos
el cervell, altrament dit,
no tractar amb l’estultícia,
preferir com a companys
faigs i roures i alzines.


-NO HI HA RES MÉS DEJECTE
que queixar-se. És més baix
que l'almoina: demanar-ne.
-I per què? Si és humà…
-No, car és pur gregarisme.
Qui és queixa és que pretèn
que l'escoltin, l'amaganyin.

NO M’AGRADA QUE M’ENGANYIN
i menys enganyar-me a mi,
que resulta molt més fàcil.

NO M’AGRADA USAR ‘CARÀCTERS’,
però cal denominar
una mena d’individus
que ho fan tot per divertir
els companys, els camarades.
Poden ser simples massips
o tofats milionaris.
És la gregarietat
en el seu àpex de glòria.

NOMÉS MENJO ALGUES ROGES.
Entre d’altres minerals,
porten or i també cadmi.
El rebost ben estibat,
no em fa por cap hivernada,
mentre espero els albercocs
i les figues i les prunes.


-NO M'EXPLIC COM POTS TENIR
confiança en la teva ànima,
si canvia constantment.
-És molt fàcil: basta creure.
-Creure què? -Que qualsevol
canvi és molt provisori
I que ella no en té cap
culpa: són els mecanismes
situats fora del cos
-una guerra, la madona
de l'escala, els colors…-
els causants de la misèria
passatgera,  ineficaç,
perquè ella no retorni. 
-Així, és el bé absolut…?
-Més o menys, si vols mirar-ho
amb aquesta magnitud,
però les coordenades
són més riques que el que dius.
Això, tu, no ho pots entendre.
Au, anem a prendre un got.
Veuràs com això t'encalma.


-NO PODRIES PRESCINDIR-NE,
oblidar, els Estats Units?
-Ja voldria, ja voldria...
però aquí els vianants
no permeten que ho faci.
Llur conducta és un avís
peremptori. -No podries
prescindir d'aquesta gent?
-Formen part de l'existència.
Jo no sóc religiós
i ells sí.  I això explica
llur misèria  prepotent
i que siguin intractables.

NO PUC ESTIMAR EL DIMONI,
no perquè sigui dolent,
enfadós, fill de sa mare,
ans per kitsch, fins a l’extrem.
No cal que passi cap ànsia.


-NO RESPECTARÉ RES MÉS:
faré foc als espais públics,
pixaré dins l'autobús…
-Però què t'ha agafat, ara.
-Mira el cel quan surt el sol:
és ple de gargots infames,
que fan fer als avions
per tal d'embrutar l'Eixample.


NO SÉ COM POT AGRADAR-TE
el que hom diu 'la veritat
humanal'. Té existència, 
ho sé prou. És el primer
que caldria llençar fora,
suprimir, en un futur
raonable I potser lliure.   

-NO SÉ SI M’AGRADA O NO,
el vestit que portes, Rita.
-Creus que a mi m’importa molt,
tros de soca, pitxa freda?


NO SÓC INTERMEDIARI
entre els déus I els humans,
car no sóc ni déu ni home.
Així puc entendre bé
el sentit de les estrelles.

NO SOM POBRES, SOLAMENT
-poc espai i pocs recursos-,
ans els nostres enemics
ens en roben per sotmetre’ns
i nosaltres no veiem
que la pitxa se’ns arronsa
de manera furient :
no volem ja ni mirar-la.

NO T'AGRADA TREBALLAR?
Oh, no ho diguis. No saps veure
que és l´únic salvament
garantit  de què disposes?

-NO TENIM NOTÍCIES TEVES…
-És millor que sigui així.
Cadascú va pel seu compte!
-Però és tan dolç l’amor!
-Això conta-ho, a ta mare!
 

NO TINC CUINA. FAIG EL FET
amb la tele. Em sé l'hora
dels programes pertinents,
del Japó fins a Nebraska.
El plaer és molt més alt
que cuinar a casa meva. 
Amb les noies s'esdevé
el contrari: prefereixo
de mirar-les dins el bus.
En pantalla, es dilueixen.  

NO TINC FE NI ESPERANÇA
i no gens de caritat.
Per això no em fan paüra
els ulls grisos de la mort,
que vindrà amb una barca
per riu gran, tirant amunt.
Jo estaré amb els peus dins l’aigua.

NOVES GENERACIONS.
Cada una té la gràcia
d’ignorar tots els secrets,
els no dits, els sobreentesos,
de la seva anterior
-que és l’important, que explica
les majors construccions,
que regeixen dins les noves-.
Com que tot era oral,
arribaven a passar
la frontera i ser transmesos.
Feliçment, ço s’ha acabat.
Els intents que fan els media
són ridículs. Els secrets
necessiten la presència,
com antany, en els salons,
les esglésies o bé els barris.
I què fa ara el jovent ?
S’ha lliurat tot a la Tècnica,
que és allò que ha de fer,
esperant comunicar-se
amb procediments millors:
amb els vídeos dels somnis.
 

OH, COM CRIDEN ELS BASTAIXOS
forasters. No en tenen prou
amb la guerra ben guanyada.
Volen més. Potser més sang,
a la plaça, amb sacrificis
de nadons, en català,
per poder fer ampla befa.


-OH, COM DORMO AL MEU ESCRINY
no sentint cap veu humana
ni l’explic de les raons
perquè hom es suicida.
I no reso: ve tot sol.
És regal de la deessa
que em vigila del sorral.
I no calen sacrificis.
-És injust i immoral,
quan tothom passa tants trulls.
Què fas tu pels nens de l’Àfrica.
-Els ajudo essent bo
i gaudint de saviesa.


-OH, CLAUDINA, COM T'ESTIMO…
-Cal que siguis més valent.
Si no, s'ha acabat tot l'oli.
Si sabessis caminar
d'una forma més gallarda…!
Les amigues m'ho han dit:
'jo no sé, tu, què li trobes?'
Efectivament, no hi ha
res, sinó gran covardia.


OH, COM PLORO DE PLAER
en aquestes nits de basca,
sabent que tots han marxat
per les costes, per les rutes,
que els allunya dels carrers,
del domini de la Història. 


-OH, QUE DOLÇA QUE ÉS LA VIDA
sense tu. -Tu t'has menjat
el poc seny que ja tenies.
Tu no saps que va ser Déu
que va fer perquè ens trobéssim?
-Va ser amb mala intenció.
-Com pots dir aquesta blasfèmia!


OH, QUE LLUNY QUE ESTIC DE TU!
Em pensava que vivies
a la vora. Ara veig
que ets més lluny que les estrelles.
A partir d'avui mateix
no et diré cap més paraula.
Ja no cal que em diguis res:
ets titella fet de palla. 


-OH, QUE ÉS PURA AQUESTA ALBADA!
-Just te'n queden sis o set.
-Que ets beneit. Em basta aquesta.
Jo no en faig col-lecció. 

OH, RAMAT DE DOLCES PÈCORES,
escampeu-vos pel pradell,
en aquesta tarda insigne!
No em deixéssiu. Ara vaig
fins al temple de Diana
i d’Apol·lo, al roquissar.
Tornaré amb bones noves.


PERDRE TEMPS EN COLLONADES,
vet aquí que em passarà
si t'escolto més d'una hora.
Au, vés, torna amb el ramat.
Just ets un baldat de guerra.

PER L’AMOR DE MI MATEIX
molt sovint arribo a l’èxtasi.
És la prova que el camí
que he triat és el correcte.

-PERONELLA, HAS PENSAT
un instant, mai en ta vida,
que potser els teus pensaments
són erronis, que no valen
perquè són d’extracció
comunal, simple còpia
del que deia el padrinet,
duplicat irresistible
dels que diu la marmanyera?
-No sé què vols dir amb això.
-Que n’hi ha que en tenen d’altres.

-PER QUÈ EL PAPA PROHIBEIX
que els mossens estimin dones?
-Vol guerrers, enterament
dedicats, i que no es perdin.
Sap què fa i sap què diu.
-Però tornen sodomites...
-Són les desviacions
previsibles de la regla.


-PER QUÈ ELS CATALANS NO SOM
el que tocaria ésser?
-És senzill I transparent:
ens agrada mirar, massa,
sobretot què fa el veí,
no les platges de la Costa
o les valls del Canigó.
-Tu vols dir que just un vici,  
francament nimi, innocent,
com és la xafarderia
basta per explicar el fet?
-Aquest vici no és nostre:
vàrem dur-lo de París,
que tenia prou recursos
-en tot cas, suficients-
per poder de consentir-se'l.
Aquí no n'hem tingut mai.
Tenir vinyes a Girona
o telers a Sabadell
no és prou: calen colònies.
Si no, el vici és desastrós:
observant què fa l'alcalde
I quedant-ne satisfets
sabent que és de debò dintre,
oblidem la funció
d'aquest home o aquesta dona.
Ja no ens interessa gens
I dormim millor que els àngels.
Mentretant, els enemics
vénen I ens fan la barba.
-Vols dir que ells no el tenen pas?
-Sí, però tenen colònies
o les van tenir: és fre
que els detura, al precipici.   


PER QUÈ EM REPEL.LEIX UN CONTE,
una fàbula, un refrany…?
Perquè volen de lligar-me
a la pensa comunal.
Els provincians n'abusen:
fan concursos per trobar
formes més, més concentrades.
Aquests I els parisencs
els fabriquen, se'ls empassen
I els fan consumir arreu.
No podrien passar sense. 

-PER QUÈ ÉS BLEDA LA VIDA
comparada amb somniar?
-És un joc sense sorpreses
Hom hi juga malament
i, a més, dient mentides.
El cap, ultrareprimit
per poder ser presentable
funciona al deu per cent
i, només, adesiara.
Els proverbis populars
expliciten la misèria
-sense la intenció
de denunciar la feta-
del malviure del cervell.
-Això té alguna cura?
-Retirar-se encontinent:
que Sant Jordi ens hi ajudi. 


PER QUÈ ÉS DESAGRADABLE
tot allò que és popular?
Perquè és una amenaça
molt directe, sense embuts,
del poder de l'estultícia.


--PER QUÈ ES PARLA TANT DE DROGUES?
-És igual que fa trenta anys,
que hom parlava de la Verge.
Tot allò que és mig secret
ens incita a comentar-ho:
l'or, els déus, els homes rics,
els gays I les lesbianes,
alguns virus com és l'HIV 
els herois, totes les bruixes…
-El que dius és com el gust
de madona per les joies. 
-És que el món és femení,
sens voler, sense saber-ho.


-PER QUÈ HAN SERVIT, EN CASTRO
I en Serrat? -Per crear més,
molta més confusió.
A l'Eixample, no bastava. 


PER QUÈ MIREN TANT LES DONES?
Ho fan cada sis segons.
No se'n fien? Posen ordre.


-PER QUÈ NO ET RELACIONES?
-No tinc ganes de tornar
un estaquirot mecànic.
Per fer això que tu em dius,
cal de presentar un programa,
captenir-s'hi I repetir
mil vegades aquells gestos
que hom espera que faràs.
Això va contra natura.


-PER QUÈ PARLA TANT LA GENT?
-És que volen que els estimin.
-Sol ser contraproduent.
-És igual, car els ho mana
la comuna triomfant
I no poden defraudar-la.  

POESIA ÉS UN ESTAT,
com tants d’altres que hom ignora
o s’expliquen malament.
Com a estat, no dura massa
i no es pot fer perllongar,
com un frare que s’etziba
verdancades per sentir
que és a prop del déu que estima.
Ara bé: un requisit
perquè el fet més sovintegi
és tallar completament
qualsevol tracte amb els homes,
car transporten orbetat,
que inoculen, contaminen.
 

PROHIBIT. T'HO PROHIBEIXO,
usar polvoritzadors,
que caldegen l'atmosfera.
Si et piquen els mosquits,
tu aguanta I no flaquegis.
Entre tots, hem d'evitar
que aquest nou capitalisme
vulgui dir la fi del món.
Guanyarem un cop per sempre. 

-QUALSEVOL PSICOLOGIA
-escolar o popular-
no pretèn cap altra cosa:
que la gregarietat
envileixi més els homes,
que no tinguin pensament
que pogués alliberar-los
de la vida repugnant
que fan dur a la seva ànima.
-D'on els ve, de ser tan porcs?
-És la por: ser responsables
d'ells mateixos, un a un. 
Els escrits religiosos,
la immensa multitud
d'obres d'art I de musica
també inciten a no fer
sinó gests comunitaris.  


QUAN ALGÚ ENS PERJUDICA
no és ell: és el conjunt
dels humans que és el culpable.
En el mal no hi ha interès
personal: I és un acte
metafísic I tribal,
I, per tant, obligatori.
El bé és inexistent:
és invent per disfressar-lo.


QUAN CARDEM, HO FILMEM TOT.
Tenim un mirall al sostre
que amplifica imatges, sons.
És només per la família.
Així els néts, que seran rucs,
podran veure com ho fèiem.


QUAN EL MÓN SIGUI TOT U,
podrem començar a fer proves,
amb fets mínims, com pot ser
que un dia en cap pel-lícula
no hi surti cap trosset
amb infants, sexe o afectes.
Desintoxicació,
amb mesura, car podria
sollevar les multituds.
Hom veurà amb cada prova.   

QUAN LES COSES NO EM VAN BÉ,
que no surten com voldria,
de primer m’aturo en sec.
Un estudi sumaríssim
em permet de suprimir
tot allò que n’és la causa.


-QUAN NO SAPS EL QUE HAS DE FER,
què sols fer? -Fer el que em rota,
per collons.  -I no et fa por
de sentir-te molt culpable,
si fracasses? -Ja m'ho he
perdonat abans de fer-ho.
-Tu ets molt organitzat.
-Si volguessis,  tu podries…  

-QUANTS D’ESCLAUS HI HA A L’ÍNDIA?
-Més de set milions llargs
-Això és una vergonya!
Què podem fer els catalans?
-Lluitar per la independència,
per la nostra. De retruc,
els serem un bon exemple.


QUÈ DEU SER MÉS IMPORANT:
sentiments o estats d'ànim?
Per la gent, els sentiments,
car suposen que en coneixen
la mecànica, per complet
I són eina de primera
per la gregarietat.
A mi, en canvi, em fan angúnia,
fins I tot repulsió,
tant els meus com els dels altres.
Estic més interessat
pels estats de la meva ànima,
simplement perquè no són
uns objectes d'inventari
I jo no me'ls sé explicar.
Sempre nous, desafiant-me:
una cosa com els somnis. 

QUÈ EN FARÀS, DE LA SOMERA,
ara que no pot llaurar?
-Jeurà amb mi, a la llitotxa.


-QUÈ ÉS ÇO QUE ET LLIGA AL MÓN?
-Sexe, amor, ganes de viure,
com a tots els animals,
especialment les llúdries.
-I allò que et fa paor?
-És, sens dubte, el gregarisme.
-Ço és contradicció.
-Doncs, ja veus com són les coses. 

QUÈ ÉS EL SURREALISME ?
Un invent del tot diürn.
El fet més contrari als somnis.

-QUÈ FARIES, SI POGUESSIS?
-Suprimir les facultats
de doctors, la medicina,
també els medicaments,
i tots els laboratoris.
-Tu no pots deixar la gent
en tal desempar ferotge.
Com voldràs substituir
un remei tan necessari.
-Suïcidi amb cianur.
Imagina’t quin estalvi!
-Què faries amb l’excés
de diners, la dinerada?
-Dedicar-los al cervell,
per tal de poder filmar-lo.
-Val la pena, aquest esforç?
No veig què hi guanyaríem?
-Retrobar la llibertat,
que perdérem, de que parlen
els poetes I les santes.
-No ho entenc. –És ben normal,
amb la vida que arrossegues.
 
-QUÈ HA FET MÉS MAL A L’HOME
-del principi fins avui:
el llenguatge o bé la Tècnica?
-El llenguatge, car permet
construir grans fantasies,
sense cap altre objectiu
que anul·lar les que té l’ànima,
el cervell, al natural.
Comparant-lo amb la Tècnica,
en la pràctica, és millor
pescar peix amb l’art de ròssec
que no pas creure en en Freud,
que ha enfortit la cretinesa
i les ganes de fer mal,
sense benifets tangibles.
 
QUÈ HEM DE FER, DE BELL ANTUVI?
Esborrar tots els dissenys,
ruminats pels nostres avis,
fruit de gran confusió.
Un cop net, que les madones
s'alliberin amb més seny.
Ara tenen massa feines:
que no hagin de pujar
els infants. I que descansin
per les prades amb solell
i que aprenguin a estimar-se.
Amb això canviarà
aquest món, fart de misèria.  

-QUÈ PUC FER SER FELIÇ.
-Estar sol, que no t’emprenyin.
Parlar amb Déu, que ets tu mateix.
i no creure en els profetes.
-Tot això és masa dur.
-Doncs, avesa’t a ser pego.
 

-QUÈ PUT MÉS DELS PARISENCS?
-Tota la correspondència,
publicada fins avui,  
també les biografies,
d'escenògrafs I escriptors.
És maldat sense fronteres.


-QUÈ T'HA DIT, NOSTRE SENYOR,
quan oraves en el temple?
-Que anés amb molt compte amb tu.
-Vaja! Quines coses pensa!
-I té tota la raó.
Ets un malparit, de sempre.


QUÈ TINC EN COMÚ AMB LA GENT?
No res o molt poca cosa.
Jo, quan vaig desar l'amor,
que és una ximpleria,
vaig fer un pas de gegant
per posar ordre en la Terra,
higiene, simplement.
Ara les constants climàtiques
es mantenen sense esforç
I els ulls de les tortugues
no em proposen qüestions
obsoletes o de murri.

-QUE TREMOLES? QUE HAS BEGUT?
-Sí: és el delirium tremens.
-Jeu aquí i posa’t bé.
Ara et fregaré l’esquena.


-QUE VOLDRIES VIURE AMB MI?
-No l'hi veig cap avantatge.
-No hauries fruït tant
dels plaers d'aquesta vida. 
-Ja els conec I me n'estic.
Prefereixo la meva ànima.  

-QUI DESCALÇA LA MURADA ?
-Són els nostres enemics .
Ara ja ho fan de dia.
Aviat la volaran.
-Qui fa res per impedir-ho?
-No, ningú. A l’inrevés:
n’hi ha molts que ja els ajuden.
Hi ha una vella que,
hom fa córrer, la recalça.

  -QUI ÉS DE DEBÒ EL CULPABLE?
-És la gregarietat.
No ho és pas la indigència,
com en Malthus proposà.
Els remeis dits econòmics
mai no han solucionat
aquest mal de la natura.
Els xinesos I els inuit
són iguals perquè s’estimen,
vull dir, volen estar junts,
tot el més a prop possible.
-Si el mal és natural,
no li veig una sortida.
-N’hi ha una. Jo la sé.
És la Tècnica, que és l’única
que pot rebaixar l’amor
i pot fer que els homes juguin
o aprenguin a jugar,
tancats dins laboratoris. 

-QUI ESPERES QUE T’HO DIGUI?
El rector, en confessió?
Potser el bisbe a través d’una
pastoral? O bé un bruixot?
Has d’aprendre a pensar lliure,
com els lliurepensadors
d’anys enrera, que ho cridaven,
des de dalt dels cadafals,
amb sang que els regalimava.

-QUINA ÉS LA FUNCIÓ
de somiar? –Fer més forta
l’estructura del jo, car
és un òrgan massa feble
per estar entre el tumult
de la multitud que passa,
abrandada pels progoms.
Sí, la gent sap que somnia
però no, el què ni el com
i, per tant, és ben inútil.
Avui, sí; demà serà
com et dic i els somnis 
seran el millor mirall
per mirar-se la seva ànima
i no pas els serials
o bé els llibres dels filòsofs.


-QUINA ÉS LA MALALTIA
a què estàs més agraït? 
-És patir de prostatisme,
car no pots orinar bé.
Això et fa portar una vida
molt serena, sempre en pau,
recollida, harmoniosa,
I no gens, res, social.
I dormir, màxim, una hora.
I així pots recordar
molts més somnis. De la forma
com ho feia era temps
mal perdut. Me'n recordava
d'un només I encara sort.
-La pitjor? -Són les cefàlgies,
que patia per beneit.
No sabia que es curaven
només amb la voluntat.
Vaig un acte d'aquest tipus
I no n'he tingut mai més.
Quan vaig canviar de vida,
s'esvaniren per complet,
com dimonis davant l'Hòstia. 


-QUIN DEU SER EL VER ORIGEN
d'una cosa tan costosa
com la gregarietat?
-És el buit de robustesa
personal. -Què podem fer? 
-Idò, això: enrobustir-nos:
exercicis sense atur,
solitud I mirar els somnis:
degustar-ne la sabor,
estimar-los I comprendre'ls.

-QUIN ÉS EL PECAT DEL MÓN?
-Estimar-se en demesia.
-Quina és la solució?
-Reduir aquesta flama
amb esment. Compassar
l’embranzida de la força
d’aquest foc abrasador.
-La gent no pot prescindir-ne.
Veu un altre i es diu:
he de fer alguna cosa:
puc robar-li allò que duu,
puc tocar-lo, puc convence’l
que va errat o simplement:
que m’escolti. És això
el concepte de què parles ?
Jo em pensava que l’amor
era com curar ferides,
donar als pobres, i així.
Totes dues performances
són amor. Allò que cal:
reprimir l’instint gregari
i apprendre a estat tot sols :
no estibar-se com les bèsties.
   
-QUIN ÉS L’ESDEVENIMENT
capital i que fa ombra
ontològica a tots
els restants ? –És l’automòbil ? 
És la bomba nuclear ?
La vinguda del Messies?
-És la televisió.
-No li veig la transcendència.
-Tu no veus que és un enginy
- l’únic clar, ara com ara- 
que ha aturat, pràcticament,
la furor descontrolada
de la gregarietat.
-No ho sé veure. –Cal que vegis
què passava en temps antics:
cadascú la transportava
dins del cap i calia carregar
de continu aquesta màquina.
-Com ho feia, aquella gent?
–Catedrals, temples, teatres,
les piràmides també,
els servien de dipòsits.
Per això, en queden tants.
Ara tot aquell bullici
s’ha esvanit de cop en sec.
-Però avui hi ha els estadis:
n’hi ha més i són més grans...
-És un fet no comparable,
essencialment distint.
És gregarietat buida :
no s’hi diu l’espai ni el temps,
coses que un humà besunya.
Per la televisió,
satisfà d’una manera   
absoluta aquest afany.
No res més no té importància.
-Ja ho entenc. Què passarà? 
-Tot serà més suportable
si no cal tenir veïns
per conèixer aquestes dades.


-QUIN HA ESTAT EL CATALÀ
-des d'avui fins a un principi-,
més autèntic I més gran
que en Jame I tots els altres?
-El marit de n'Isabel.
-Què va fer, aquest bon home?
-Aquí està: no va fer res,
conscient d'allò que feia.


-QUIN POT SER EL REGLAMENT
que supera tots els altres
per ser savis? -Avançar.
-Com es fa per delejar-ho?
No es deleja, exactament.
Per això ningú no avença.
-Idò, quin és el secret?
-És procediment mecànic:
donar gust a tot deler,
mal que sigui mirar un núvol
o pujar dalt del terrat.
El plaer que hom acumula
és el fons d’on pouarem
un nou briu, un nou coratge,
per tenir ganes més grans
i tenir-les satisfetes
a l’instant, encontinent.
-Si els delers són bogeries?
-Aquí està el meravellós:
no ho són mai ni creen dubtes,
mentre estiguin ben lligats
o provinguin uns dels altres.
És com marxa triomfal.
És només l’oportunisme
que podria fer trencar
la cadena de faustesa. 

-QUIN TEMPS FA QUE SOM DEDINS
d’una cova tan humida?
-Això no és capital,
això no té importància. 
El que cal és de sortir
i que els déus no s’hi oposin.

-RAMONETA, TU QUAN FAS
les novel·les, quin esquema...?
-Sempre un trio, un dels quals:
bisexual. Mira quantes
combinacions puc fer.
Sempre escric de set a dotze.
 

RES NO HI HA DE MÉS ABSURD
que contar-se la infantesa. 
Què 'pensàvem' d'aquell mort
amb la làpida de marbre
que teníem al costat
del banc que ens tocava, al temple? 
No en podem dir res de res,
car usàvem un sistema
referèncial tancat,
exclusiu, de la nostra època,
que no es pot reconstruir.
Podem dir, sí, bajanades.  

RESPONSABLES DEL QUE FEM?
Quina porca bajanada!
I de què, davant de qui?
Si no ho som davant nosaltres!
No podem ser-ho perquè
ignorem com tenim l'ànima,
com opera aquest cervell
que tenim tan a la vora,
com la butza per pair.
Quan ho sapiguem de veres,
serà l'hora. Ara, no.
Ara el deure és no parlar-ne.
 
RUMINAR, PREOCUPAR-SE
per la resta dels humans
és decent? Només són ganes
d’empipar-los per poder
demostrar a la cosina
que som murris i astuts,
cosa que ha de reconèixer.

-SAPS PERQUÈ EL TIET LLUÍS
n’està tant d’aquesta dona,
que és una qualsevol?
Perquè és una mamona
simplement i no res més.
Es veu que ara a molts d’homes
els agrada de bo això.
-Per què no li ho fas al pare?
-El teu pare és com cal:
no tolera porqueries.
-I potser, si li fes jo?
-Tu has vist massa pel·lícules.

SAPS QUÈ FA EL CERVELL, DESPERT?
Fa tres coses: estar en pana;
fer allò que hom diu pensar,
que pot ser de mil maneres,
com a mínim, pel cap baix;
menys sovint ; fer poesia.  

-SEGONS TU, QUÈ HAN DE FER
tots els homes I les dones?
-L’energia que ara, en va,
consumeixen en mirar-se,
-inventar-se què farà
la fadrina de cal Frare-,
traslladar-la a treballar.
-Els agrada tant trobar-se… !
-Si treballen i estudien
pel futur, començaran
a trobar plaer en la feina,
oblidar-se del ramat.     
-Tot convida a fer bullanga
i, a més, tenen el cel.
-N’hi ha molts que ja no hi creuen.  

-SEIXANTA ANYS JA SÓN MOLTS D’ANYS:
em vols dir què has après?
-Sobre què ? Sobre els neuròcits?
No en sé res. –Jo no vull dir
res com ço, vull dir ‘la vida’.
-Encara és més complicat...
-De la teva? –La ignoro
globalment, de cap a cap.
-Bé camines i vesteixes.
La gent, a la teva edat,
diuen coses, aconsellen,
saben què vol dir ‘alemany’.
-He renunciat saber-ho.
-Les responsabilitats,
les defuges i t’amagues.    
Penso de denunciar
el teu cas, com a culpable
per incúria. –No sabran
què els vol dir, els qui comanden.
A bon compte, et tancaran.
-Veus : tu saps alguna cosa.
-Això és no saber res,
tros de trasto, sense clepsa.
  
-SE M’HA APAREGUT UN ÀNGEL...
-Què volia? –Cardar amb mi.
-No sabia que n’hi havia
de la mena. –N’està ple.
Tu no saps res sobre els àngels.

-SEMPRE VAS MASSA CALENT.
Per això no tens cap noia.
-Jo em pensava…-És error.

-I què volen? –Gallardia.

SENSE DUBTE HA ESTAT LA TELE
qui ha destruït del tot
ideologies crues,
la manera de pensar
de la humanitat sencera,
car abans era un costum
de portar-les dins l’armilla.
Els discursos de carrer,
els volums que s’escrivien,
eren ampliació
del tresor que s’amagava,
que podia ser un sol mot,
com ‘amor’ o ‘comunisme’.
Una demostració:
a l’Eixample, avui dia,
tocaria que els quioscs,
les parets, per l’avinguda,
fossin plens d’aquells pamplets
que abellien tant als avis.
I no : res. S’ha acabat tot
i la gent no porta armilla.
Quin descans per tots plegats!
Quin futur amb tanta joia! 

SENSE NO BUSCAR-LES GENS,
correspon a cada dia,
inflexible com el sol,
un promig de cinc ferides,
més o menys agres, punyents.
No hi fa res que la conducta
no s’allunyi un instant
del voler més viu, estricte.
Una dona et cau damunt,
hom et renya perquè fumes,
un droguer et pren diners,
el telèfon et rebutja,
per la ràdio has de sentir
un speaker que ens insulta
i té tota la raó.
A l’entrada de la casa
és el gos enfellonit
de la dona de l’escala
que ens mossega i ella riu.
Sort que tinc la meva màrfega.

SENSE OXIGEN, NO HI HA
cap formació de vida.
Per això, jo sempre en tinc
amagat dins els armaris,
impossible de trobar.
No em fa por la carestia.

SENYOR, US DONO LES GRÀCIES.
Heu permès que no fos un
vellard pobre de Turquia
que ha de vendre pels carrers
o un llebrós tuberculoide
que viu en un llogarret
de les planes d’Ucraïna,
recobert amb parracs bruts,
assistit per sa cunyada,
ans un català condret
que assisteix a l’agonia
de sa tribu, car molts pocs
n’han tingut el privilegi.  

-SÉ QUIN PEU CALÇAVES I
el que calces avui dia.
Ho sé tot, de tu. -I què en fas?
-Sempre és bo, a l’Assemblea.
-Encara ets amb els xarucs,
que no manen ni a casa?  
Oh, que miserable que ets
i ton pare també ho era.

SER FELIÇ NO COSTA RES:
només càlcul I més càlcul.
No cansar-se d'assumir
nous envits i nous paràmetres,
noves probabilitats.
Fent això és garantida,
la felicitat, de què
hom diu que és inassumible.
 
-S'HA FET FER LA PSICOANÀLISI.
-Na Tonina? I què té?
-Greus conflictes amb el pare.
-Ja els hi curaria jo
a aquesta gran berganta. 


SI HO FAS, ET PEGARÉ
la pallissa més soberga
que ni has imaginat.
Ten-ho en compte I camina
com un fus, car jo seré
a on pensis que t'amagues.


-SI T'HO PASSES TAN  REBÉ
I només amb la teva ànima,
no t'hauria d'importar
-o podries prescindir-ne-
si el món és lleig o no
o bé si les parisenques…
-Esperava, gran cabró,
que em faries la pregunta.  
Cal que sàpigues, d'un cop,
que tinc aquests interessos,
perquè és com ha de ser:
tot és propietat meva.
T'ha quedat més clar així,
cuca bruta de les basses?

SI NO ÉS VISCUT, NO VAL,
diu el gay, ple de certesa,
no val ni un ral d’antany,
i que ell només admira
els autors que han patit molt,
en silenci, com els místics,
i que parlen de la mort.
I menysprea els metafísics.   

SI POGUÉSSIM SUPRIMIR
els records de tota mena,
sense fer distincions,
fóra molt més ric el viure.

-SI SABESSIS EL QUE FAIG
a l’Eixample...! –M’ho imagino:
com tohom: menjar, cardar ,
riure molt, amb captinença. 
-També miro del terrat
si ja arriba la morisma,
amb els nostres enemics,
disposats a degollar-nos.

-SI TORNESSIS COM UN NEGRE,
què faries. –I no ho sé.
No em mouria de l’Eixample.
-No hi ha res a fer, tu.
Ara et deixo, per inútil.


-SI TOTHOM FOS BEN COM TU,
tot el món seria un altre?
-Per complet. El d'ara no
el podríem reconèixer.
-Què seria diferent?
-No podem imaginar-ho
o bé sí: per començar,
tornaríem solitaris.  
-Oh, Déu, quin avorriment.
La gent no ho suportaria.
Això no és natural.
-El que no ho és ni mica
és fermar I reprimir
el cervell d'una manera   
gratuïta, perquè sí,
amb l'excusa de salvar-se,
és a dir,  ser com tothom.
-I no és un bell objecte?
-És abjecte a aquest preu.
No s'adonen que podrien
trobar el cel en aquest món,
justament en ells mateixos
I no pas en el ramat,
que els obliga a mutilar-se.  


SÓC AL CEL: JA ME'N PUC RIURE
dels bergants que han quedat
a la Terra. Senten música,
fan teatre I han d'anar
als aplecs de la muntanya.
Jo me n'he alliberat
I no ha estat tan difícil. 


SÓC AMABLE I SÓC CORRECTE.
Malgrat tot, el conductor
no em mira amb bona cara.
Jo sé que sóc sospitós,
però ell també podria
adonar-se de l'esforç 
que a mi em costa respectar-lo.


SÓC EL FOC QUE CREMA L´HERBA
als països tropicals,
quan és seca, perquè creixi
altre cop amb més vigor
i les bèsties se n´afartin.

-SÓC POETA I FAIG VIDA
social. –No en seràs molt.
-No, però, entre ells, s’ho diuen.
Faig el fet i n’hi ha prou.
Vaig a còctels i congressos…

SÓC UN CEC QUE AMB EL BASTÓ
s’obre pas a llum més alta.
Ja la tinc I només cal
repetir unes poques regles.


-SÓC UN GAY DEL ROSSELLÓ.
-No sabia que n'hi havia.
-Oh, I tant. Tenim de tot.
No parlem la nostra llengua,
però som molt catalans.
-Això ens passa ja a nosaltres. 


SODOMITES. EL BON GUST
no els pertany en exclusiva,
com innat, acompanyant.
Ara, que ocupen els media,
queda clar. Hem d'aguantar,
com abans dels comunistes,
-de les dones amb llur Freud,
que els serveix d'arma ofensiva-
un sinestre avorriment,
que les masses no es mereixen. 
És la gregarietat
que congria els lletjos lobbies.  
Atents sempre al darrer crit,
a París són les tres coses.


SOM MASSA DOLENTS TOTS DOS.
Ai, Tomeua, Tomeueta,
no podem viure aplegats.
Tu ja ho veus com van les coses.

SOMNIAR ÉS UN REMEI
contra la bruta estultícia,
la corrent i social.
Essent que qualsevol somni
és fisiològic i
al contrari, l’estultícia
no pot ser més cultural,
somniar desvetllaria  
els dorments empedreïts,
les comares més madones,
que no volen somniar.
A les llars d’infants faria
més atenció als ninons
quan ens volen contar un somni.
 

-T'ABELLEIX L'ASTRONOMIA?
-Li tinc tírria. Els diners
que hom esmerça en aquests càlculs
per donar gust a uns sers
molt primaris, infantívols,
el faria dirigir
directe als laboratoris
que estudien el cervell,
que tenim tan a la vora. 

TANT QUE COSTA D’ESTAR AMB L’ÉSSER...!
El perdria si xerrés
ni que fos just mitja estona
amb un animal com tu.
N’hi ha massa i llur nombre
-són molts mils de milions-
fa basarda, fa paüra. 

TENIM LA TOPOGRAFIA
infantil gravada i
no podem alliberar-nos
d’un llegat imprès a foc.
Això no vol dir gran cosa,
si no en fem escarafalls.
Cal tenir-ne una o l’altra.
Els poetes mediocres
imaginen que això és tot:
canten odes a Alemanya,
i al Rin i a tots els Alps.
Són pesats i fastigosos. 
 
TENIM TRES JO, PEL CAP BAIX,
sense cap rigor científic:
conscient i social
I oníric. El més bàmbol
és, de llarg, el col·lectiu,
que es limita a fer tres coses:
compadir-se i compadir,
plorar molt a les novel·les,
i sentir-se sol, sovint.
Tenim el de cada dia,
que és el més paradoxal,
doncs agrupa l’estultícia
amb la saviesa, quan
hom viatja en el bus.
Finalment, el jo dels somnis,
que és el més elaborat
de natura i el més difícil
d’accedir, ensofronyat
dins el cap d’aquell que canta.


TENINT LA SEGURETAT
que demà serem uns altres,
absoluta, cent per cent,
per què no fem mans I mànigues
per estar quiets, mirar
d'estar alerta per trobar-nos
en condicions millors
per tal d'assumir el miracle?
No ho farem. No admetrem mai
que esdevinguin uns tals canvis,
sense un consentiment
per part nostra. Som persones
molt rebeques. Per què ho fem?
Tenim molta de paüra
dels veïns immediats,
què diria l'Assemblea
Popular. Esperem més
d'aquests jutges arbitraris
que no pas del bell cervell,
que portem dintre la clepsa.
D'això en dic gran, gran follor,
pecadora I condemnable.
'Però mira…què hi farem…!',
diu la gent, esmaperduda. 

TENINT SOMNIS, NO CAL DÉU ,
-no de cap de les maneres
o bé funcions corrents.
Ells en fan de testimoni
de la Llei , la que roman
inescrita per les roques
ni té altre sants dels sants
que un mateix I que no sempre
ens diu que tenim raó.
És tenir com Déu a dintre .


TINC UN PÈL DE SON. M'AJEC
I veig llocs o escenaris
que mai no havia vist,
-I molt menys a  cap pel.lícula-
I a més sóc conscient.
Si m'adormo, passo als somnis,
que són tot un altre fet:
són històries situades
en llocs coneguts, però
recreats. Els personatges
també són familiars,
però lliures. I al marge
d'aquests dos, tinc la TV,
on hi veig la vida a Tokio.
Al carrer, hi ha els humans,
I els núvols I les cases
I les noies I els vells.
Amb aquests quatre paisatges,
jo no em puc avorrir mai.
Això a part, també tinc l'odi
contra els nostres enemics
que em serveix de guia pràctica.
Cap record no enterboleix
aquest viure en la faustesa.
Els vaig foragitar tots,
quan vaig veure que em danyaven. 

-TINC UN PIS AL PARAL·LEL
per anar de gresca als vespres.
-I, tan gran, encara surts?
-És que no puc aturar-me.
Vaig anar a Montserrat.
Em van dir: tu no tens cura.
Ara m’hi he resignat.
-Si anessis a la Plaça
de Sant Jaume, a arreglar
papers, de nit. -Si no en tenen!

TOTHOM SAP QUE LA CONDUCTA
és un modificador
dels estats de consciència,
més potent que un opiat.
Ara bé: cal fer-ho a posta. 

TOTS ELS LLIBRES DELS HUMANS
no pretenen altra cosa
que ser mers reculls de fórmules
per tocar els ous del veí,
del veí més de la vora,
dels veïns en general.
Els de Tècnica són únics
-un regal d’uns déus estranys-
a romandre en l’innocència.
Els més vils són els morals,
que ni amaguen llur propòsit.
Tot això s’acabarà
quan la Tècnica els afluixi.

TOTS ELS POBLES, AL COMENÇ,
tenen reportatges sacres
sobre els déus, realitzats
per aquests sobre ells mateixos.
Qualsevol altre relat
és tabú, subjecte a càstig.
Molt més tard, són tolerats
els que integren déus i homes.    
És Homer. A partir d’ell,
apareix la narrativa,
coneguda arreu del món,
que desguassa en el cinema.
Ara bé: cal observar
que tot ve dels primers somnis.

TOT VA EN DOINA I ELS GOSSOS
ja no el creuen. Tot perquè
vol munyir al ras les cabres
i no a l’orri. Vénen llops.
Les empaita amb la galleda.
Moltes resten a mig muny.
Fa escruixir quan totes belen.

TREURE FAVES D’OLLA ÉS
l’objectiu d’aquesta vida;
no, voler destruir res:
s’equivoquen els qui pensen
que maldar per fer malbé
les construcions de l’altre,
sobretot, les del veí,
és la tasca més rendible.

TRIPIJOCS DE MOSSA BLANA,
que no mou els pits com cal
dins el tren de Vallvidrera.
Això és el que fas tu,
que ni goses engatar-te.


TU, ESTANT SOL COM T'ORIENTES?
-És la tele, sobretot.
Aquest estri és com un temple
que m'explica l'espai-temps.
El cervell granment fretura
de tenir enregistrat
el conjunt d'aquestes dades
per poder respondre al món.
-Amb un mapa I un calendari,
tu faries el mateix.
-Sí, però amb un esforç
molt costós. Els ancestres,
els poetes, no estan
parlant de cap altra cosa.
-Amb la tele, s'ha acabat,
poesia? -Al contrari:
ara és quan, alliberats
dels treballs rudimentaris
no ens és defès mirar
més d'a prop com són les coses.
-Hi veus coses que no hi veig,
no hi sé veure, en els programes.
Però tu no hi vols sortir
-És que no és necessari.


UNA ARANYA FA UNA TELA,
sí, molt bella. El cervell
en fa mils, d'esplendoroses,
amb molts més materials,
amb figures mil vegades
més complexes, que el més llest
de París mai no podria
ni tan sols imaginar.
Com no ho veuen els imbècils!

UNA BOIRA SILENCIOSA,
que ja tapa mig castell,
també amaga les ortigues,
que el rodegen als seus peus.
Ahir hi van cremar sis bruixes
i penjar deu bandejats
i al dedins dels calabossos
n’hi ha mil que esperen torn.
Ja no criden i ni ploren.
Jo m’esmunyo pel rocam
fins que atenyo terra ferma.


UNA COSA QUE S'OBLIDA:
els antics tenien més
blocs d'idees I més fines:
els calia de fer front
a un viure mil vegades
més gregari. Cal pensar
que llegien els diaris
als casinos. La brutor
era espessa, inextricable. 
Avui, la modernitat
ha permès una higiene
acurada, que ha afectat
fins I tot a les madones.
Qui ha fet possible això?
És Amèrica. No cap dubte. 


UN ACTOR QUE FOS CAPAÇ
d'actuar sense cap públic,
sense masses populars,
fóra l'únic que voldria.
El teatre avui és cau
de misèria corrompuda. 

-UNA DONA PLORA SOLA
per un erm, riba al turó.
-No pot ésser, car va contra
la natura. Tu t’ho has
inventat, perquè les llàgrimes
són llenguatge social.
Cal qui hagi gent que miri.


UNA EMOCIÓ EN TREU
una anterior, tractant-se
de fets intel-lectuals,
en sentit ample I correcte.
Les corrents, no passa així:
s'acumulen per damnatge
del malalt, del pacient,
que és forçat a endurar-les.    

UNA FESTA POPULAR.
És granment recomanable
d’evitar-les. Trobareu
que també hi van etnòlegs.

UNA NANA CATALANA,
maridada amb un marit
molt més alt, vol explicar-me
els problemes que ella té
amb madones forasteres
que habiten el seu bloc.
‘És molt cru’, li dic molt tendre,
‘però vós recordareu
que no vam perdre la Guerra
per no res. I cal pagar
cadascú la gran derrama’.


-UN APLEC, SI ÉS DE DOS,
d'acord, bé, és tolerable;
si són tres, és un infern.
-Quines beneitures motes!
Tu, tot sol, ets més de vint,
que no paren la xerrera.
L'altre ja és dintre teu,
siguin tres o vint-I-quatre.
 
UN COP DESCOBERTS ELS SOMNIS
tot canvia, tot és nou :
noves regles se’ns imposen
per entendre de bo el món.
La primera: les idees
no són fixes: el cervell
es limita a suportar-les,
quan, diguem, és conscient,
la qual cosa pot permetre
de girar-les, fer-ne pols,
car suporten l’estultícia.
La segona: el poder  
individual genètic
pren de sobte el primer lloc
quan es comunica amb l’ésser.

UN DIARI POT SERVIR
per gran nombre de propòsits.
Més que per comunicar,
hom el fa servir d’objecte
de sociabilitat.
Un adult, a la taverna,
pot fer molt de si mateix :
pot tossir o pot emetre,
tota mena de sorolls
guturals. Amb la cullera,
remenar amb estridor
el cafè que hi ha a la tassa.
Un diari li permet
de girar pàgina a pàgina
i pegar un copet damunt.
Ja no sap què fer excepte
que mirar-me de reüll,
per saber si l’avaluo.

-UN HUMÀ, AMB EL PLAER
que li causa de comprendre
el veí, ja en té bé prou.
No faria altra cosa,
com és ús, que repetir
les anàlisis primeres.
I, això, massivament.
El progrés fóra impossible,
si la Tècnica, com Déu,
no actués ben pel seu compte,
aliena a l’interès
emmandrit i curt de mires
de l’humà elemental.
D’aquí ve la meva tírria
contra tot discurs parlat,
car amaga -o es justifica-   
el que deia en començar.
I la meva misogínia
ve d’això. Efectivament,
les madones vehiculen,
parlant sempre del mateix,
la galvana i l’estenen
per terrenys insospitats,
fent-los erms de tota praxi,
reduint-los a discurs.
-Per què ho fan, elles que sembla...
-És factura funcional.
-Així això no té sortida ?
-Sí, que en té: alliberar-les
d’aquest deure endarrerit
de reproduir les coses
d’una forma manual,
o de falsa d’artesania,
com un souvenir d’oliu,
que s’ha fet amb una màquina.
-I això té cap remei?
-Oi, i tant ! Només la Tècnica
ha permès que els alemanys
ja no comprin bestieses
i se’n tornin satisfets,
podent fer fotografia
digital d’allò que han vist
més enfora de llur pàtria. 
 
UN HUMÀ INTEL·LIGENT
reconeix el gran desordre
que exhibeixen llurs congèneres,
sobretot en el parlar,
no pas construint piràmides,
que és un mal molt limitat.
La reacció primera
d’aquest home singular
és parar de parlar als altres:
tampoc no escoltar ningú.
Si té ganes d’arreglar-ho,
començar per predicar
que la gent es reprimeixi:
prohibir de parlar al tren,
pels carrers, per les escales,
pels col·loquis, pels mitjans.
Avesar que les propostes
siguin sempre per escrit :
evitar sempre la parla,
les ullades de consens,
dejectar explics psicològics.
És la revolució
que proposo : el silenci.
Això no és cap follor:
dins les fàbriques de cotxes
ja no es parla. Cap obrer
ja no ho sent una mancança.

-UN INDRET TAN DESOLAT
com l’Eixample dóna alhora
llibertat de moviments.
‘Desolat’ voldrà dir sempre :
sense res per esperar:
no només el caos pràctic.
-I la ‘llibertat’ que dius
en què consisteix, digues-m’ho.
-Quan camines, ho pots fer
sense obstacles invisibles,
que són sempre els més severs.
Per exemple: un de Dresden
no és lliure ni ho serà,
mal que el tanquin per a ser-ho.

UN INFANT NO CREU EN DÉU
ni té dèries filosòfiques,
car està precupat
per motius comunitaris,
més urgents, que no entèn.
Per això, més l’obsedeixen.


UN NEN, FINS ABANS DELS QUATRE,
és molt més intel-ligent
que sa mare I les tietes
I els veïns en general.
A partir d'aquesta data,
el sistema repressiu
li amputa una a una
les capacitats mentals.
Aviat esdevé un totxo,
una monstruositat:
just serveix per 'nar a la fàbrica
o ingressar a la presó,
enquadrat per assistentes. 

UN NEN, SI NO ÉS POETA,
no té possibilitats
de sortir de l’estultícia,
que l’amara constantment.
I encara sempre a còpia
de gruar per descobrir
el ferotge mecanisme
de l’estatus d’aquest mal,
imposat a tots els homes.

-UN PAGÈS, REFLEXIONA?
-0i! I tant! Més que ningú,
car treballa amb la natura
i els humans. I atèn els déus,
que li poblen les quintanes.

-UN POC CURT, Sí QUE N’ESTS, FILL.
Ho vaig vaig veure quan anaves
pels sembrats amb en en Tomeu.
-Vós no sou, tampoc, cap savi.

UN POEMA ÉS UN LLUMET
dins l’abisme de foscúria,
que s’encèn malgrat els déus,
que es barallen, s’invectiven,
s’apedreguen sense amor,
ignorants del darrer dia. 


UN POETA QUE APRÈN MÚSICA
és allò més lleig que hi ha.
És que dubta de sa força.   

UN TOT SOL NO ÉS PROU PER
controlar la pròpia vida:
la de l’ànima i el cos.
Ens cal l’existència d’altres.
Constatar aquest punt
és alhora confessar-se
febles. Ara bé: passar
sense més a declarar-se
dependents no vol pas dir
que hom hagi d’acceptar
la follia i l’estultícia,
que, ai las! neguen el camp
d’aquests altres, tan nombrosos,
fins més d’un noranta-nou
per cent, fent els ulls molt grossos.
No té cap solució,
sinó fer perquè la Tècnica
redueixi el camp negat.
No, campanyes apostòliques.
També és un disbarat
figurar que ens amoïna
l’estat físic d’aquest món.
És follia, com les altres,
car evita d’acarar
el problema: jo i els altres.
Els cretins afirmen que
si ens destruim la casa,
tots desapareixerem.
Molt ben fet. No té importància,
la més mínima, per ningú.
El que sí, que la té tota:
el contracte social
entre jo i el MIT d’Amèrica.    

-VA EN BOCA DE TOTHOM
que la fi del món s'acosta.
Au, prepara't. Vols 'nar al cel?
-No sé cap on vull anar-me'n.
-Ja ets gran I convé molt
que t'ho pensis una mica.

-VEIG QUE NO CARDES FA TEMPS.
-Oh, i tant: des de la Sida.
-Són massa anys. És normatiu
fer-ho un cop cada setmana.
-No ho sabia. I qui ho diu?
-Tots els manuals d’higiene.


VÈNCER EL CLIMA, L'AMBIENT,
la topografia entera,
és la tasca inicial
d'un poeta per fer uns versos
que no hagin de pagar
cap peatge a l'infortuni.

VERITAT. L’ÚNICA VÀLIDA
és que esdevenim estults
per la força de la tribu.
Altrament: el cervell, sol,
no faria cap marrada.

VISC EN UNA CORT DE PORCS.
Són les vuit i, Déu!, que em costa
poder fer-me un raconet,
sol, enmig de tanta quisca.


VIURE EN MASSA, TRIBALMENT,
I voler ser qualque cosa
no pot ser. Hom serà
un ninot, tal com Déu mana.

-VOLS VENIR AL MEU FUNERAL?
Tinc entrades. Coreògrafs
de gran vàlua, que no fan
cap soroll ni prenen drogues,
organitzen el conjunt
-grandiós o fora mida-
de les intervencions
rituals de l’espectacle.
-Tu  just ets un vanitós.
Prefereixo caçar llebres.


-VULL ENTRAR EN UNA SECTA.
-I per què? -Estic cansat
d'estar sense companyia.
-De qui tipus? -M'és igual.
-Anarquista o comunista,

-Ja t'ho he dit: me'n refot.
Només que hi hagi sexe.
-Oh, Déu meu, que vas calent…?
Et fotràs la patacada.


-VULL MIRAR I NO PAGAR…
-No pot ser. És injustícia.
-Però els catalans… -Ells, sí,
car són morts I ja no poden
gastar res, fer res malbé.
Just caminen per les dunes
de la platja I dejorn,
quan encara els turistes
dormen fort en llurs hotels.
-Però ells en són els amos…
-Ara són els alemanys
els qui manen, posen ordre.
 

miquel bauçà      
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA