EN EL FEU DE L'ERMITATGE
Miquel Bauša

 


EN EL FEU DE L'ERMITATGE

(Barcelona, Editorial Empúries, 2014).
NOTA: En el Feu de l'Ermitatge va guanyar el premi de poesia Miquel de Palol del 1993 però va quedar inèdit. L'original l'ha conservat des d'aleshores la Fundació Prudenci Bertrana, que convoca i atoerga els Premis Literaris de Gireona; el 2012, Nurti tubert en va fer arribar uina còpia a l'hereva de l'autor, i és gràcies a això ara el podem publicar, coincidint amb el desè anirversari de la mort de Miquel Bauçà. A més, un altre felanitxer, Miquel Barceloó, ha tingut la generositat de procurar-nos la il·lustració de la coberta.

 

1
Perseguint una donzella,
fugissera, transparent,
per un alt i espès boscatge,
afanyant-me com un foll,
em vaig perdre de ma pàtria
i de sobte em vaig trobar
en el Feu de l'Ermitatge...
Malconec com vaig entrar,
travessar la serralada
que aïlla de tot món,
que impedeix tota fugida,
ja no sé quants d'anys que fa...
Indret nou, nova contrada,
és el que em gombolda avui.

 

8
Fóra estult voler descriure
el relleu, l'espai del Feu:
no hi ha cap cim panòptic.
Per recórrer el seu contorn
no serien prou set vides,
segons calculs apropats.
El ronyó de la contrada
també resta inconegut.
La cadena dels massissos
que escondeixen el llac gran
jo diria que és el centre,
però jo no ho diré mai.
No m'agrada fer el cagota
ni que em diguin cabotenc.

 

9
Les muntanyes es confien
alts secrets que no sabrem.

 

10
I n'hi ha que són tan rucs
que fan cua perquè els tonguin.

 

13
L'Univers enclou el Feu,
també a mi, que hi jec i ploro
per dedins, ben enyorós
de la meva pàtria antiga...
Són tan alts, tan espadats
els massissos que l'envolten
que obstrueixen fugiment...
Ja els serrats més de la vora,
tot i descansar en cossol
trencadís, prou que s'aguanten,
no s'ensorren amb el pes...
Han tornat ferits per feres
els ardits que ho han gosat,
fetillats per fades àvoles...

14
Fa tres-cents milions d'anys
les libèl·lules estenien
llurs quatre ales en el vent,
sobre els estanyols amb molsa,
empaitant animalons
per les fulles dels nenúfars...
Això fou començament
d'estralls nous i més ferotges,
que ja no finiran mai,
i d'aquesta ferotgia
en són fills els fills del Feu,
de dulers, baners, vinyòvols...
És això que descriuré...
I els déus, murris, que se'n riguin.

16
Convergeixen els feuencs
en tractar-se amb vilanies,
viltinences i viltats,
amb sutzura, calma bruta,
que enlleferna tot l'espai,
esl pujols i les comelles,
les balceres i el llac gran...

 

19
Fàcilment, hom distingeix,
tant al pla com a muntanya,
dues menes de nadius:
uns que viuen en ramades,
d'altres que en són rebutjats
i recorren indrets agres,
on ruminen sobre els déus,
o esdevenen eremites.
N'hi ha que no s'han vist mai
i així i tot, bé que es coneixen...
S'invectiven pels vorells
sense moure les bardisses...
És miracle extravagant
que no provin d'assaltar-se.

 

20
La flaquesa és un caprici
per complet defès al Feu
des del temps dels seus inicis...
Sempre surt un lansquenet,
escondit dins la bardissa,
que amb assots dóna lliçó
a qui sent un buit al ventre
o feblesa dins l'escrot,
o, si no, és la mestressa
que ventant el davantal
corregeix el pusil·lànime...
I també pot ser un nigul
que delati aquell que corre
pels enfonys de la muntanya...

21
No coneixen la puerícia:
als set anys, són pubescents
que ja saben els misteris
i als catorze són adults,
ambdós, mascles i femelles,
i van tots aqueferats
a trescar les serralades
per camins de bast i guals...
¿Causarà melanconia
haver de veure aquest món,
tan mesell, sadoll de brètols,
haver d’habitar aquest Feu...?
Hi ha un lloc tan indigne...?
Jo em retiro al meu palau.

26
Fins avui, en aquest Feu,
la raó aconduïa
les petjades dels vivents
i greument era punida
la paraula dita a tort...
Hom en pot trobar a les golfes,
d'utensilis de turment...
Els botxins no tenen càrrec:
s'ha dissolt el sindicat
i els sicaris s'emborratxen,
car el seny ha estat bandit.
Avui res no fa fer aigües.
Hem entrat en una edat
molt més plena, molt més sacra.

28
Aquest Feu de l'Eremitatge,
per què és tan lleig, estult...?
Pels vivents que hi parasiten?
Pel color que pren el cel?
Per les plantes i les feres?
Per la mena de rocam?
És el tot que és avorrívol,
és l'afany, són els fatics,
el rugit de l'existència...
Fóra nici assenyalar
el musell o les orelles
del somer que brama fort,
la milana que s'etimba
o bé els èlitres del grill.

 

34
Ara toquen al convent...
Les beguines, ¿què cobegen,
a les dotze de la nit...?
Llucifer, penjat al sostre,
bava gotes sobre el cor,
al coixí de l'abadessa.
La beguina ha fet pecat
i voldria ser escamnada,
ofegada al pou de l'hort...
Arravaten les campanes
les germanes per cridar
el socors de les veïnes
que forniquen al paller,
complagudes de la tasca...

 

35
És un poble conformat
de fa temps a conformar-se
amb els déus i llur voler,
amb els venets i les estrelles,
amb els dies congraçats...
L'un adoba la teulada,
l'altre pica amb un gros mall,
l'altre posa ferradures
a les potes del somer.
L'un voldria pintar el sostre
per llucar-lo adelitat,
l'altre, vendre les gallines
i comprar tot el cabrum
del baner i del consueta.

38
Només qui deixa l'ergàstul
soterrat del baluard
avalua la desfeta,
la grandor de l'errament...
Sens dubtar-ho es fa eremita,
jeu amb glaç fins el batcoll
i molt preua la remensa
quan s'acosta el nevater,
la somera enalbardada,
delerós de carregar,
car té por de la rufaga
que comença a tapar el tuc...
L'ermità esclafeix a riure
quan el veu tan afanyat...

39
Passen segles, passen hores,
i no res no n'aprenem,
del ventrell de l'existència,
i ens fetilla l'estult joc
del batec de la natura.

44
Tot avança... La pollina
ja comença a eguinar.
La gallina ja escaïna:
vol dir que ha post els set ous...
La pastora s'estintola
a la soca del xiprer
quan la tarda s'és calmada...
El ramat al comellar
alça el cap per esguardar-la,
car la trossa dels cabells
s'ha desfet per la ventada...
Dura poc l'astorament:
se la nua de seguida...
Tot avança cap enlloc.

47
La lletjor porfidiosa
de la iteració,
sigui quin sigui el seu demble,
és allò més repelenc,
enfadós, intolerable,
que un feuenc ha d'endurar...
És ben clar que és en el canvi
on trobem pal·liatiu,
però som covardiosos:
ens ensurta que el baner
no llegeixi la memòria,
els diversos punts del ban,
el dissabte per la fira
o pitjor, que es pengi al branc...

48
Poesia és saviesa
que tothora redimeix
d'una nit de somnis lletjos,
que ens bandeja amb un batzac
les pensívoles idees,
les cabòries vergonyants,
les reflexions roïnes...
Només cal donar la mà
a la dolça fetillera
i la resta, ella ho fa tot...
Poruc és el qui no ho prova
i es perd la millor part...
No tindrà la vigoria
per poder lluitar amb els déus.

50
cadascú ve d'una estrella
i els estels no diuen res...

No cap sostre no s'ensorra
per aquell que viu al ras...

 

52
Una aroma mitigant
és el fruit de la contesa
que ha tingut lloc amb el drac,
a devora l'espelunca...
Durarà més de set anys
quan hauran passat les llunes,
que la bèstia sortirà
a caçar donzells, donzelles,
pels canars, pels antuixans
de les viles més properes,
i potser no trobarà
un valent que s'hi baralli,
a la vora del riu gros
o damunt d'una era amb brulla...

 

53
¿No és gran insensatesa,
condemnats tots a seguir,
a bolets, a bufetades,
uns senders que no sabem
devers on ens han de dur...?

58
Nòs amb nòs, a la nostrada,
surarem, diuen els orcs...
No coneixen pregoneses,
menys encara vastituds,
menys encara què és l'altesa.
La sinèrgia és pertot:
ho proclamen aquests prèsbites,
aquests murris sadollats,
aquests grossos perdularis...
Defereixen potestats,
les defugen: són la pesta,
i els admira qui les vol...
Vilatans, també pagesos,
mès s'estimen servitud.

60
L'estultícia és instal·lada
tot al llarg de l'univers
i les dones, certes tribus
de la banda de ponent,
malden per reproduir-ne
un per un, els fonaments...

 

61
hi guanyem en lleugeria,
no sabent allò que ens cal...

 

62
El dret de venació
dóna dret fins a la pleta
del mas de l'agrimensor,
i no més. Els que s'endinsin
formtament seran punits
i penjats en els ullastres
garriguers i després
gitats a les turbes calides...,
que els esventraran, primer
repartint-se les entranyes,
i a continuació,
n'esmicolaran la testa
escampant-la pels ravals,
per exemple de cabotes.

82
Les mestresses prou s'entesten,
pels racons de tot el Feu,
a voler reproduir-se,
a voler fer perdurar
un absurd estat de coses
i, ai las, res no podrà
contenir-les, tret d'alguna
que té seny i fica el cap
dins la conca de l'aigüera
i s'enlaira cap al cel,
tot planera, tot altívola,
o senzillament consent
que les aigües se l'emportin
pels revolts del riu, avall...

90
Els fatics, fastig i fàstic
escometen d'improvís
enc que et trobis a muntanya,
i les ungles i els cabells
creixen, gruen, no s'aturen
fins que formen un garbuix
que t'ofega el cor de l'ànima,
i no et deixa raonar
les raons que t'alliberen
de l'ofec impertinent,
i que són tan necessàries
en el Feu i a tot arreu...
Siguem braus i podrem veure
com fineix aquest turment...

94
Alça més alt el deliri,
no vacil·lis i deleix
la planor camussa i soma
que et voldria reduir
els delers just per resoldre
els enigmes barroers
que proposa goja ficta...
Arramassa el cadiram
i, si pots, fes-ne foguera
al badiu o bé al terrat,
i que les flames s'arborin,
que les vegin de molt lluny,
fins i tot els llangardaixos...
Corre, amiga't amb l'arbrat.

96
Desparença que refusis
de combatre el déu inic
i se't vegi a la quintana
encongit, atemorit...
És ben bé coneixedor
que fa dies que no tastes
una engruna de conhort,
una esberla d'algun bàlsam...
¿És la manca d'humitat
que et corseca, que et corruga...?
Més enlaire alça la veu
i veuràs cosa no vista:
que el diable s'enretira,
esglaiat cap al seu cau...

98
La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t’aturis, no t’ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l’eixida.
Veuràs com el pots guanyar...

100
Mai no apressis les idees:
que flueixin al seu grat...
Si s'aturen com les fulles
un moment al rabejol,
és que volen reposar-hi...
Ja vindrà que tornaran,
rialleres, recobrades,
a surar corrent avall...
Sobretot, no les rebreguis,
car quan obrissis les mans
cada embosta fóra buida...
Aquest fóra el puniment...
Quan ocultes elles dormen,
abelteix-te tu també.

102
T'has posat massa alcofoll,
massa adobs a les pestanyes:
no podràs sortir al carrer...
Tes cosines se'n riurien
i el betzol que tens llucat
fugiria de vergonya...
Renta't tots aquests afaits...
Sols un toc a cada galta
amb les pòlvores... Veuràs
que tothom ret homentatge
al teu seny, al teu comport,
que et farà saltar les llàgrimes...
T'has posat massa alcofoll:
només un pessic de pólvores.

106
No carreguis més, que l'ase
no podrà arrencar d'aquí...
Vés posant, mira que pugui,
i atura't quan un feix
ja no sigui comportívol...
Si no apletes el ramat
fugirà cap a l'andola...
No sospesis tant la lloca:
la guineu te la prendrà...
Gairebé sense adonar-te'n,
pots esdevenir esguerrat
i restar-hi de per vida.
Fes la creu al temps passat:
prevaldrà la revifalla...

109
No delegis de delir
la follia que t’habita,
ans aprèn a manejar
aquest foc que t’acompanya
i opera a partir d’ell
i que et reti un avantatge
saborós, suficient
per combatre l’estultícia
del xipòtol que ha jurat
de confondre’t quan et trobi.
No mestallis allò que és
per complet immestallable:
la follia i la bojor.
Assetia’t bé on seguis...

111
No claudiques davant res,
ans camina amb cama forta...
Més plaent serà el camí.

 

112
Mai no encerquis qui va ser
qui va fundar les estrelles:
només ho fan els orats.

 

117
L'adobaire i el gros afèmic
junts adoben els gibrells...
Les madones els els deixen
al pedrís, vora el portal...
L'un forada amb la baldufa;
amb les gafes, l'altre cus,
i la dona pot pastar-hi
la farina amb el llevat,
i a trenc d'alba, afaiçonar-la,
fer-hi cruis i fer-hi creus
per foragitar el diable,
i ficar els pans dins el forn,
delerós de fer la feina
i deixar-los ben crocants...

 

118
És la bella que es compon
al mirall del canterano,
els calaixos ben oberts
amb les joies que relluen...
No sent l'oncle que al terrat
xiula calr a les colomes...
Ella es posa l'afiblall
al cosset que no reposa;
les agulles, als cabells
per fixar millor la trossa;
trena bé els tirabuixons;
corda bé les sabatetes,
recobertes de cristalls,
amb tacons de fusta fina...

125
La publilla deixa sempre
tot un ròssec odorós
quan trepitja la vorera
o travessa l'antuixà...
Les mestresses, que l'aürten
amb escarnis, penjaments,
li engeguen cans i cusses,
que s'ajeuen als seus peus
i els hi llepen amb delícia...
 Les veïnes amb nadons
li escupen flemes verdes,
però el vent se les enduu...
Esgotades, enervades,
tanquen tots els finestrons.

130
Protegida amb una ombrel·la,
parla sota un ametller
de glacé, amb grumolls de goma,
virolada, incandescent...
¿I què diu la bella dama,
ensonyada, tot garlant
tendra i clara a les roselles...?
I... no garla per garlar,
ans diu coses ben secretes,
la garrida, i es guarneix
d'una aurèola mai no vista
que avidola aquells més flacs
que buscaven per les balmes
un remei desraonat...

 

131
"Quan serà la fi del món...?".
La cerasta, la cerasta...!
ÉS que mai no n'aprendrà
d'afrontar-se amb l'existència...!

133
Els venusts tirabuixons
accentuen més encara
l'exquisit, embadalit
vult virgini de l'esvelta
pianista resplendent
dins la fosca de l'estança...
S'arregussa els manigots
i s'abat sobre l'ivori...
Surten goges i bruixots
que s'enlairen per les voltes
o bé es gronxen amb els llums
per fer riure els flocs de nenes...
¿Pot haver-hi res més dolç,
eficaç i redemptori...?

154
Tediós com un anunci
dels que fan a cal baner,
a on fan mostrar les cames
a pastores innocents,
innocents des del principi,
sense causa ni coment,
pastoretes compungides,
amb mugrons empedreïts
que importunen els dimonis,
aquells més recalcitrants...
Tediós com un anunci,
caminant ran la paret
el xipòtol cantusseja
tediós, fastiguejant...

 

155
L'aller guaita la sortida
de la bella, del mercat
i diu que no n'ha vist d'altra
tan xamosa, amb tants de fums,
i s'ajeu perquè li passi
per damunt amb el cistell,
abillada de blancúria,
i després la persegueix
quan la dolça fuig, s'amaga
pels canars més escondits...
Ell l'encerca i la troba,
se la menja i es fa un nus,
fins que es lassa i torna a plaça,
amb les rastelleres d'alls...

 

156
Un ramat en pes d'ovelles
s'ha estimbat pel penyater
per no veure la dulera,
la que enguany els ha tocat.
La dulera empolainada
se les mira des d'un peny,
pensa que la ramalada
és deguda al temps pesant,
que la culpa no és seva,
mentre es posa afaits als ulls,
i adobs a galta i galta...
Es giten sense belar
les malaguanyades pècores
cap al fons del fosc fondal...

 

164
Visc ben adeliciat.
Sé que els terrassans m'envegen...
Cap parent, cap adherent
ni capçals ni matalassos:
jec en el soler que vull
i em guareixo de ginesta.
¿La fagina? No m'urgeix
que furtívola s'atansi
per portar-me els fruits dels furts,
que, sol·lícita, arterosa,
em ramassa pels ravals,
fins i tot de per la plaça...
Pot venir quan li plaurà.
Jo l'espero calm al porxo.

 

167
Si hom té pell, cal de gratar-se.
Ho fan rates, ho fan rucs,
els lleons i les lleones,
les betzoles i els betzols...
Si hom té pèls, cal rasurar-se,
al matí, dins la gebror,
sentir els crits i les baralles
dels veïns embriagats,
i tallar-se per les penques
amb la fulla del raor,
sentit xiscles de mestresses
colpejades... Beneït
el tou bleix de la muntanya
que m'acosta el rierol...!

169
Què més dolç que el fontinyol,
la pollina jogassera
que s'hi mulla el blanc musell
i eguina com cridant-me,
compartint l'instant de llum...
I jo vull acompanyar-la
jovial al nemorós
fontinyol per saciar-me...
La pollina eguina fort,
satisfeta del meu demble
i m'amoixa tendra el front...
Jo li faig una besada
i ens banyem al bassiol
fins que arriba l'horabaixa...

173
La cornella em sobreviu,
car no compta mai els dies
i només vol parlar amb mi...
Deixa córrer les bromades
de les veus d'aquests feuencs,
que s'estellen per les penyes
i fan runa en els fondals,
que es corrompen i corsequen
les falgueres i els jacints...
La cornella les evita,
perquè sap ben del segur
que a mi gens no m'abelleixen...
Més m'estimo de sentir
el seu cant que em fa reviure...

174
Jo conec una espelunca
escondida en el boscam,
que em bressola i és gratíssima,
que m’evita de sentir
la cruel eixordadissa
d’aquests debridats feuencs...
M’hi condormo fins que torna
el silenci que em permet
d’escoltar-me la cornella,
que em desvetlla impacient
per tal que li conti els somnis,
tous encara i ensucrats.
Quan acabo el que recordo,
també ella em conta els seus...

176
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons...
Ja m'elevo sobre els boscos
alzinats del socoster,
que no es mouen quan em lluquen...
A trenc d'alba ja seré
part damunt dels cims més nivis,
a mercè dels núvols blancs,
lluny de tota turpidesa...
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons,
fins al dia del Judici...

180
De mel, vessen aquests dies:
no vull pas saber el motiu:
tot escoli sempre és míser...
La vesània tampoc
no m'aressa a perllongar-los...
En el Feu s'esdevé així
ben sovint i sense causa.
¿Cal ademtre aquests instants
amb esment, amb gran cautela...?
Ben segur, completament.
Són aguaits de les deesses
desvagades, indolents.
Mentrestant, convé amoixar-se
les orelles i el ventrell...

 

181
No tolero els atemptats
dirigits a ma persona,
i jo no em vull romejar...
Obstinat, que no permeto
que m'acusin dels crebants
que jo hagi pogut fer-me...

183
A palau, tot és plaer,
que no acaba ni s’estronca,
de l’u fins a final d’any...
Quan fineix el que gustava,
en comença un de novell,
molt més viu, que em sol·licita,
i jo dono abast a tots.
Qui no hi viu no ho pot entendre...
Sobretot la solitud
és joliua, sanitosa,
car permet de conjurar
tractes tèrbols, incerteses,
amb els déus o amb els feuencs,
atordits i neguitosos...

188
Que dolç és de desvetllar-se
no tenint por del lleó
ni tampoc de la quimera,
que s'adossa al finestrell,
després de la nit d'un dia
inflat, túmid, ple d'encerts,
corregides les errades,
un tot sol, sense cap déu,
ben gitades les paüres
als fondals, els més pregons,
no tenint cap convinença
amb la colla dels eixorcs,
que es fan bugres, sodomites,
i, si cal, tornen arlots...

 

195
He trobat a l'escanyall,
eventrat, el diteista...
Rodolaven els budells
pels genolls i per les cames,
i les mosques i els virons,
les formigues ja escalaven
pels replecs del budellam...
Li he dit: la culpa és teva,
car no menges el que cal.
Ara qui voldrà cosir-te?
¿La metgessa? No ho crec pas.
No ho farà la senyadora...
Jo d'un cop li faig saltar
les dents de la barramenta...

 

198
Jo sóc molt proficient
i profeto que alguna hora
tocaré amb els dits el cel...

--200, p. 110
Ve que tot és completiu,
no conec el que és buidesa
i les evagacions
no les caço: elles vénen...
Sempre és festa al meu redol...
Si fa lluna, ballo a l’era
i aviat tots els mussols
acompanyen i compassen
la cançó que retenteix
per les coves de les goges,
que també gosen cantar...
Si fa fosca, em gronxo al pati
i m’empeny el gronxador
un bon tros de la meva ànima...

203
Maleïts siguin els déus
que em consenten la lletjura...!

 

204
Qui pogués creure en els déus,
tal com fan els sodomites,
aquells nens més mal criats
o les que venen alatxa
molt irades dins la pols
i no saben el vertigen
causat per la buidetat...!
L'observança dels convenis
que hom encara ha de signar
porta greu malastrugança:
no ho dic jo, ho diu el sant,
que en el Feu gaudeix de crèdit...
És igual d'estremidor
observar un corró de nenes...

 

206
No m'agrada que judiqui
sobre els fets que hom fa en el Feu,
per si sola, la cornella.
Ella ho sap i em deixa a mi.
Mai de mai, no em perjudica
de pensar tan lliurement...
Si cometo mai errada,
me l'esborra de seguit,
la cornella, que és tan sàvia
que ha compost la fi del món
perquè tots els feudataris
no tinguessin un sentit
errabund de la contesta.

 

208
Li tinc llei, a la cornella.
La cornella me'n té a mi,
des de quan ens coneguérem,
i a tots dos ens abelleix
d'endinsar-nos per la sorra
quan el vent bufa al sorral,
dins de l'ampla clariana.
No parlem i no ens urgim,
ni que vingui goja bona,
a parlar-nos, a escatir
com serà la fi de tarda.
Confiem en déus fatals...
És en va de dividir-nos:
ens busquem encontinent...

 

209
M'he estat massa arran de terra,
exposat als vents terrers...
Vigoreix de tornar a casa,
buida d'hostes disbauxats,
i sentir només la reina
dels abells, la bonior,
que s'acosta a cau d'orella
per poder dir-me els secrets,
molt més dolços, mil vegades,
que la mel i em fa oblidar
la nequícia necessària,
que regula l'univers,
que entabana les feuenques
i també tots els feuencs...

 

211
He nedat amb les nimfees
amb l'espasa al cinturó
i he evitat que els tres centaures
s'atensessin a l'estany...

 

216
Ve un replà després d'un ram:
s'esdevé la revifalla
només que segui un moment...
Puc pujar animós, alacre,
per la torre dels secrets...
A dalt les aures els conten,
a aquells més constants, valents,
un dels set secrets que guarda
i els promet un altre pic
de conar-los.en la resta...
Fins avui, jo ja en sé tres.
Sempre els duc a la butxaca:
em fan fora aquells més boigs
que voldrien rebregar-me'ls...

 

219
Però jo tinc la cornella...
Què puc fer sinó plorar
cants de gratitud i joia...
Cada dia em faig més ric...
Ningú, res, no pot defendre-m'ho...!

 

220
Què m'apressa o què m'acuita...?
Cau la pluja i m'abelleix
de guaitar-la des del porxo...
assegut al balancí.
L'egua eguina complaguda,
car somnia sempre en mi,
dins l'estable, amb palla seca.
Quan amaini, sortirem
al galop per l'altra arbreda
i un bell arc de Sant Martí
ens farà com de garlanda
més enllà del comellar.
De tornada, dins la clastra
ballarem el ball dels astres...

225
Jo no vull dur més difunts
que em carreguin massa els muscles...
Ja ens veurem al cel, si cal,
i renovarem conversa
sobre el gros contenciós...
Ara cla la lleugeria,
perquè vull caminar a pler
pels llaurons i les macades,
malgrat dita de prebost,
penjat a la seva hamaca,
al badiu, en el seu foc...
He tingut el privilegi
de conèixer els seus botxins,
sense haver comès comeses...

228
El silenci i la penombra
de l'obac on ara visc
són tan rics que ja no en surto...
En el Feu, ningú no ho sap
per on au la meva balma
i el fogall, d'acord amb mi,
no fa llum, ni fum ni flames,
malgrat sigui cirerer
el que cremo i que m'escalfa;
i així puc mantenir el son,
ple de somnis que m'honoren...
Si ho sabessin els cabrers,
poc que m'ho consentirien:
em farien venir els bocs...

 

230
Casa meva, casa meva,
que m'atura tots els llamps
amb què els déus àvols voldrien
fer-me lleu desallotjar...
No serà així com volen.
La cornella no ho vol pas...

 

233
Un bagul blau i moreu,
al badiu, em desa els estris
esmolats i ben greixats,
per quan li vagui al diable
d'obstruir el meu afany
de bastir la gran piràmide
invisible, transparent,
que tindrà just la meva ànima.
Endemés, prevenient,
mano ferm que la despulla
sigui gitada a l'avenc
i la que és la cornella
s'incineri amb branquillons,
amb la flaire de fi sàndal.

 

234
Tinc quatre anys estalviats.
¿Què puc fer sinó bastir-ne
altres quatre més austers...?
En el Feu, tot és possible.

239
Molt em dol que no m'estimis,
tu que ets bella, més que el sol,
més que un gos dins la garriga,
més que un príncep pignorat,
enyorat, qui ho dubtaria!,
molt més que el saïm que es fon...
Tot amb tot, vaig de cacera
per trobar l'escarabat
refulgent dins l'espelunca,
que cap dels avantpassats
no pogué trobar. Em toca
a mi d'atrapar-lo i
tot seguit fer-te'n ofrena,
perquè el duguis sobre el cor.

244
El floratge flavescent
del boscatge que em rodeja,
ben tofut, esponerós,
atenua i linimenta,
apaivaga la dolor
per haver perdut l'aimia,
quan tornàvem tot cantant
del tossal, de collir móres,
de madures, de verdals...
Se n'ha anat amb el romeu?
Me l'ha presa algun rodaire?
Ha caigut dins d'un avenc?
L'ha encisada alguna goja...?
Ben segur que tornarà...!

 

246
Cada dia sóc més fort,
tot i la flaquesa implícita.

252
Per què vola aquest moscard,
per què ho fa, un cop i un altre
davant meu, ben importú,
entre meu i la pantalla,
en aquesta nit de llum
que ha esclatat de sobte a dintre...
Ben segur, vol destruir
el que em resta de lluesa
avui, per ordre dels déus...
¿És que volen que l'occeixi
cruament...? Segurament...
Per això no penso fer-ho.
Volarà tota la nit
i fins a la matinada.

261
Ara surt del llot del riu,
tota nua, a la jonquera...
S'adelita en aquests banys
la veïna que em ve a veurer
i obté el meu assentiment...
Jo matiex la hi acompanyo,
ben sovint, hora foscant,
en diades d'albaïna,
tant a l'aigua com al fang,
i correm entre les bogues...
I què deuen pensar els déus?
De segur, que bajanades,
car la tírria els té tibats...
No ho entenen, no n'aprenen...

 

262
Un cofí de favolí
és allò que més li agrada
al somer que jeu amb mi,
que és entrat en gran vellúria...
M'acompanya al rieral
a collir l'herba sagrada,
que coneix amb el musell,
i jo li faig pessigolles
agraint-li la seva art...
Ell em torna clar el somriure...
I tornem hora foscant,
les albardes ben curulles...
Ens dormim cos contra cos
fins que arriba una altra albada...

 

264
Quan les dents ja no em fan mal,
persegueixo la cornella...
La garriga ens acolleix
i riem entre el llentiscle,
amb els faunes que trobem
ajaguts per la pinssa
jugant amb les pinyes d'or.
L'horabaixa, que es detura,
ens ha vist i també vol
esplaiar-se com nosaltres...
La cornella m'és fidel
i per res no es distrauria,
ben atenta als meus delers
més urgents i callantívols...

266
N'estic tou d'haver arribat
a l'alçada que m'esqueia...
Estic tan cofoi de mi...!
I és alta meravella...
Xop de joia, llampegant,
bategant, em faig enfora...
Suspès en llum zenital,
faig venir, inspiro el zèfir...
Em contorno amb voluptat
en un matalàs de borra...
A mi em basta un raig magenc
per trobar l'esma perduda...
Guardaré per un mester
la fiola amb la metzina...

271
Establert l'absurd del Feu
són encara les pastores
les que mostren molt més seny,
car són elles les que copsen
sobretot hora foscant,
amb garlandes, flors boscanes
enganxades als cabells...
Per això són mes amigues,
les que mai no deixaré
que les aigües se n'emportin
la llur flaire pels barrancs,
ni que cap immund morcaire,
embriac, malparlador,
parli mai amb una d'elles...

 

272
Devers el voral del llac,
s'hi passeja la cornella
quan en té el delit urgent...
Jo la sotjo entre les canyes.
No pot veure'm, però sap
que cartinc les seves petges
en el virginal llaquim...
Amb esment, m'eixugo els llavis,
car voldria que em besés
i jo voldria besar-la
a l'orella, tot d'un cop.
D'habitud, ella em neteja
amb el bec l'orella i l'ull...
Avui fa anys l'encisera...

273
Cuca molla aviciada,
no t'atansis per torbar
la perfecta placidesa
que he guanyat amb tant d'afany,
contra tots els déus infames...
Tanmateix, no trobaràs 
aquí res que et torni ferma,
tant com un escarabat
que remou potent la terra...
Guaita, no hi reeixiràs.
És que busques vitualla?
M'ho pots dir: te'n donaré,
però que sigui de dia.
La nit em pertany a mi. 

275
S'esdevé ja la nit closa...
El sender més escaient,
que em durà cap a les planes,
són les uques de llum que
me l'indiquen, deleroses
perquè jo sigui el primer,
on fan festa fades blaves,
amb brials encinyellats,
embriagues d'encanteris...
Dansen balls de l'avior
i jo resto estupefacte,
al costat d'un romeguer,
que floreix a la impensada
quan el toco amb els artells...

283
"Calma, calma, resta en calma",
fins que el sol sigui ben alt...
La follia és passatgera...
Para pensa en rossinyols
que l'albada enrossinyolen
pels clotals més escondits,
les bardisses més espesses,
amb bruc blanc o bé vermell
o amb senzilla romeguera...
Sigues sempre coratjut...
El turment que ara t'acora
de seguida haurà passat.
Tornarà la placidesa.
Ni tan sols la pensaràs.

293
Què he fet avui de bo?
¿Munyir bé totes les cabres
-raigs de llet estremidors
dins galleda de ceràmica-?
Malgrat tot, sento un neguit
que no em deixa deixar l'orri
i faig volta al sestador
i no trobo el que és ma pàtria...
És que sento el pes del Feu...?
Com es xalen, els indígenes,
segons regles pertinents!
Que rodolin, que les bèsties
es mosseguin pels barrancs
obagosos, condemnades...!

 

294
Malgrat el cabal del bram,
la cascada no brogia...
Un arcàngel era a prop
convocant les colles d'àngels,
i aquests, tots els serafins...
M'he aturat només per veure
la gracilitat del vol...
M'he adormit damunt la gespa
tot brufada i era despert
quan el sol ja s'enfonsava...
Jo tot d'una l'he cregut:
m'he llevat i la cascada
ja tornava a brogir fort
i l'arcàngel se n'anava...

295
Jo faig dissabte en dilluns
i m'envegen les mestresses
perquè saben que és millor,
però els déus els ho defenen,
car aquest fou tracte escrit...
El neguit, se l'han de moldre
o picar-lo en el morter
ben a cru i sense espècia...
Jo faig dissabte en dilluns
i els déus han d'engolir-s'ho.
La cornella em diu que sí
i quan ella diu de fer-ho,
cap diable diu que no...
Cap ni un no en té el coratge.

296
El jardí s'ha enrubinat...
Ara hauré de rastellar-lo.
¿És damnós, és faedor,
sense haver-hi la cornella,
sense el seu consentiment,
perquè em guiï el rastellatge?
¿Començar-ho jo mateix
i que vegi feina feta
quan arribi tot cantant,
cua i plomes, tot en l'aire...?
Sé que no li sabrà greu
per la meva diligència.
Podré així jo fer el dinar
i quan vulgui seurà a taula.

297
Conta'm, bella, el teu neguit,
obre el cor a qui t'estima,
abandona't al meu seny...
Jo et duré ben molt enfora
de tribulls immerescuts
amb què els déus ara t'acoren.
Conta'm, bella, el teu neguit:
jo et duré en una contrada
on l'absència hi és pertot,
on podrem, lleus, perdonar-nos,
lluny d'aquests toixuts feuencs
que no volen penitències.
Conta'm, bella, el teu neguit
i que els teus llavis s'arrisquin...

300
Els meus versos són millors
que les cases construïdes
al revolt del caminal...

 

303
Avui no penso sortir
de cacera. No delejo,
no freturo res que ja
no disposi per les lleixes
o tancat dins el calaix
de cabuda aprofitada...,
i molts d'anys poden venir
de sequera o bé de pluges,
d'humitat deliqüescent,
importuna, deletèria...
Sé fer recs i derivar
líquids llòbrecs a riera...
Me n'he deseixit, d'allò
que, pervers, em destrenyia...

 

309
Cada dia em traço rutes,
sempre noves, resplendents...
M'estic a la corda fluixa
explorant boscatges nous,
o bé faig un tros d'artiga...

 

310
El meu moure'm és semblant
al dels alstres, de les feres
i dels peixos. És l'instint
immanent i que em depassa
el que guia el meu gambar
pels estanys i les boscúries,
troni o s'encalmi el Feu...
I els estats plens de faustesa,
a què els haig d'atribuir?
A reeiximents, victòries?
Res no és tan poc segur.
un misteri brut es nega
a donar-me'n la raó.
Només els betzols s'ho creuen...

 

311
Alta vida, la que meno...!
La ferum dels vianants...,
i rebota, i no em toca,
ben enfora que es dissol.
Alta vida, la que meno..!
Estic fart i no em cal res:
només vèncer l'estultícia,
que s'enganxa, que em confon,
que ja hauria de ser mòlta...
Faig camí i canto fort,
i no porto comptapasses!
Faig els crans de set en set.
Alta vida, la que meno...!
Fa bonança, i no n'he après!

 

313
M'escric lletres decretals
i el govern de ma persona
en treu grossos benifets...
Per exemple, la cornella,
indulgent, reprèn la veu
i de nou torna a estimar-me
obseqüent en lloc ignot...
Jo defeco amb placidesa
sota els brancs del castanyer,
i els déu ja s'engeloseixen...
Per descriure els fets del Feu,
assegut damunt la màrfega,
a la llum del finestró,
no convoco sinó un àngel...

317
M'abelleix ara i adés
d'atansar-me, d'arribar-me
fins a l'ull del rierol
i sentir nedar la nimfa
sobre els còdols de l'estany,
a qui no dol de somriure'm
quan s'enfonsa o treu el cap...
I a prop de la serralada,
avinent de la forest,
dirigir el cant de les dríades,
que m'estimen més i més...
I l'ombreig que fa el boscatge
també em crida tot silent,
i jo hi vaig sense paüra.

 328
Alzinat, per la balcera,
hom albira el puig del Feu,
que fa caure quan desglaça
des del cim grosses allaus,
que esgarrifen la baldana...
Les pastores, indolents,
canten; belen les ovelles
que no es mouen del ramat...
Penyalers i penyaleres
corren, fugen atordits...
L'atmosfera no s'embruta...
I és així com puc pujar
tot xalest i sense cula
a la tossa que em pertany.

 

 

 

BARCELONA, llibreria Calders (27.2.15)
En el Feu de l’ermitatge. Miquel Bauçà

     Bé, bon vespre. Duim una envestida de fer viure en Bauçà, que l'hem viscut a Palma i a Felanitx; ara el vivim a Barcelona, i el volem fer viure a tots els altres Feus de l'Ermitatge del món.

     Per què no es va preocupar mai de publicar aquest llibre?    
     Perquè Miquel Bauçà ja queda a plaer amb aquest llibre, i només frissa de començar a pegar-nos bufetades amb El canvi i els llibres que el segueixen.

     En el Feu de l’ermitatge és l'EPOPEIA D’EN MERAVELL, d'en Miquel Bauçà.
     És una epopeia, una fugida, individual. I té semblances amb la primera epopeia escrita mai a Mesopotàmia fa devers cinc mil anys. És l'epopeia de Gilgamesh (traduïda directament al català fa set o vuit anys).
     El turment de Gilgamesh, rei d'Uruk, fill de la deessa Ninsunna i del rei Lugalbanda prové del conflicte entre els desitjos d'un déu i el destí d'un home: va a la recerca de la immortalitat.
     A Eivissa hi ha una cançó que en parla:
     "No em voldria morir mai / sempre estar així com estic, / ni més pobre ni més ric, / ni més jove ni més jai".
     Gilgamesh no surt vencedor de la seva epopeia.

     Miquel Bauçà en la seva epopeia, escrita per ell mateix, encalça el cervell prelingüístic, i el troba, a través dels somnis. És el nostre heroi.
     I el dibuix de la coberta, de Miquel Barceló, capta la cosa de rondalla meravellosa que és aquest llibre.

     En el Feu de l'Ermitatge comença de manera semblant a la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda:  “Cavalcant jo, cercant frescura / em vaig trobar una gran clausura [...] aquells llocs bells, espessos i alts / poblats de tots els animals”.
     I el primer poema de Miquel Bauçà diu:

1
Perseguint una donzella,
fugissera, transparent,
per un alt i espès boscatge,
afanyant-me com un foll,
em vaig perdre de ma pàtria
i de sobte em vaig trobar
en el Feu de l'Ermitatge...
Malconec com vaig entrar,
travessar la serralada
que aïlla de tot món,
que impedeix tota fugida,
ja no sé quants d'anys que fa...
Indret nou, nova contrada,
és el que em gombolda avui.

     Comença el llibre ja tot dit molt dolç, amb la pau de qui se n'ha sortit. Quan escriu el llibre ja ha arribat on volia.
    Diu: "em vaig perdre de ma pàtria". Entenc que "ma pàtria" és el cervell pre-lingüístic, el d'abans que parlàssim, que es manifesta en els somnis.
     "El Feu de l'Ermitatge" és Felanitx, és Palma, és Barcelona, és la comuna que et crea el cervell lingüístic.
     "el Feu de l'Ermitatge[...] és el que em gombolda avui". "Em gombolda": em bressola. És clar, en Bauçà amb el seu eremitatge, ha tornat a l'etapa prelingüística, a través dels somnis viu el cervell prelingüístic.
     I quan està despert, el que gombolda, el que bressola en Meravell tot lo dia, com la mare bressola l'infant tot lo dia, el que a ell el bressola és el Feu, és la seva vivència amb tot l'exterior a la seva pell.
     En Bauçà, com el nadó dins el bres, no hi és del tot dins el trull. El nadó entra de ple en el trull comunitari, en el Feu, amb la parla, que li conforma un cervell lingüístic. En Bauçà, a través dels somnis torna viure en el món prelingüístic, i ens veu des d'enfora, des del bres.
     Per això ens veu tan clar i català. I ens deixa retratats a El canvi, i Els estats de connivència, i Els somnis, i Rudiments de saviesa, i Certituds immediates. Ell veu que el món ha canviat, ha passat d'una cultura agrària, com la dels mesopotàmics, a la informàtica, la física, la genètica. I no pot sofrir que el comportament de la gent no canviï.
     A partir d'El Canvi, el "tu" som nosaltres. Però En el Feu de l'Ermitatge el "tu" poètic és ell mateix. I es va donant ànims:
          Alça més alt el deliri. (94)

     El llibre Els somnis retorna a En el Feu de l'Ermitatge. Ja s'ha esbravat amb El canvi i Els estats de connivència.
    
     El Feu de l'Ermitatge és un lloc meravellós, de rondalla:
               Les muntanyes es confien / alts secrets que no sabrem (9)
   
     I entre la gent que habita al Feu, els feuencs, hi ha: savis, prebosts, dulers, remeieres, esguerrats, pagesos, muntanyencs, eremites, pollines, cornelles, dracs, diables, fades, nimfes...

     -D’on provenen els feuencs?
     -De la libèl·lula, d’un depredador:

14
Fa tres-cents milions d'anys
les libèl·lules estenien
llurs quatre ales en el vent,
sobre els estanyols amb molsa,
empaitant animalons
per les fulles dels nenúfars...
Això fou començament
d'estralls nous i més ferotges,
que ja no finiran mai,
i d'aquesta ferotgia
en són fills els fills del Feu,
de dulers, baners, vinyòvols...
És això que descriuré...
I els déus, murris, que se'n riguin.
[Duler: pastor de ramats diversos; baner: l'encarregat de fer complir els bans, de fer pagar les multes o bans]

     Miquel Bauçà ja és eremita, i descriu els feuencs des de fora del trull feuenc:
Jo em retiro al meu palau. (21)

Només qui deixa l'ergàstul [presó dels esclaus a Roma]
soterrat del baluard
avalua la desfeta,
la grandor de l'errament...
Sens dubtar-ho es fa eremita (38)

     En aquest llibre viu l’eremitatge que el farà arribar als Somnis.
     Fins aquí es debatia en el gregarisme de la cultura agrària, sense canvis des dels mesopotàmics de fa 5.000 anys, des del neolític de fa 10.000 anys.

     A finals dels 80 (del 86 al 88) va provar de viure l’eremitatge en una roulotte prop de Felanitx, prop del Feu felanitxer, i tot eren pelegrinatges de dulers, remeieres i prebosts. Al final troba una ermita sense pelegrins a l’Eixample de Barcelona.
     L’Eremitatge d’en Meravell a la recerca dels somnis és com la recerca de la immortalitat de Gilgamesh, és una eixida individual.

     Miquel Bauçà canvia la vida gregària, els records gregaris pels somnis individuals:
Fes la creu al temps passat:
prevaldrà la revifalla... (106)

Jo no vull dur més difunts
que em carreguin massa els muscles...
Ja ens veurem al cel, si cal (225)

     En aquest poema del Feu de l’ermitatge, també hi ha dimonis i dracs, com a l'epopeia de Gilgamesh, com a les rondalles:

98          
              La por prèvia et garratiba,
et sangglaça, et fa suar,
i tu et tapes amb flassades
cotonades, de colors,
ruminant que t'han de treure
la paüra, l'hoste brut,
que no vols que t'abassegui...
I és a tort, perquè no saps
com serà aquesta contesa
que ara tems. Ensús! Ensús!
No t’aturis, no t’ajeguis,
surt i bat aquest lleig drac
que has sentit bramar a l’eixida.
Veuràs com el pots guanyar...

     I com més avança el poema més alliberat està el nostre heroi, amb l’ajut dels seus aliats. Així com en Gilgamesh té com a aliat el déu sol, en Meravell té molts d’aliats: la pollina, la cornella, la nimfa...

169
              Què més dolç que el fontinyol,
la pollina jogassera
que s'hi mulla el blanc musell
i eguina com cridant-me,
compartint l'instant de llum...
I jo vull acompanyar-la
jovial al nemorós [lloc ombriu del bosc]
fontinyol per saciar-me...
La pollina eguina fort,
satisfeta del meu demble
i m'amoixa tendra el front...
Jo li faig una besada
i ens banyem al bassiol
fins que arriba l'horabaixa...

317
              M'abelleix ara i adés
d'atansar-me, d'arribar-me
fins a l'ull del rierol
i sentir nedar la nimfa
sobre els còdols de l'estany,
a qui no dol de somriure'm
quan s'enfonsa o treu el cap...
I a prop de la serralada,
avinent de la forest,
dirigir el cant de les dríades, [nimfes del bosc]
que m'estimen més i més...
I l'ombreig que fa el boscatge
també em crida tot silent,
i jo hi vaig sense paüra.

     Aquí, en Miquel Bauçà, en Meravell, l’heroi del Feu de l’ermitatge, ja ha arribat a Ítaca, ja no viu en el món gregari, ja viu en els seus somnis.

200
              Ve que tot és completiu,
no conec el que és buidesa
i les evagacions [distraccions de l'esperit]
no les caço: elles vénen...
Sempre és festa al meu redol...
Si fa lluna, ballo a l’era
i aviat tots els mussols
acompanyen i compassen
la cançó que retenteix [retruny]
per les coves de les goges, [dones d'aigua]
que també gosen cantar...
Si fa fosca, em gronxo al pati
i m’empeny el gronxador
un bon tros de la meva ànima...

176
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons...
Ja m'elevo sobre els boscos
alzinats del socoster,
que no es mouen quan em lluquen...
A trenc d'alba ja seré
part damunt dels cims més nivis,
a mercè dels núvols blancs,
lluny de tota turpidesa...
He pres la ruta del cel,
amb quatre estris, dues màquines,
i les ales als talons,
fins al dia del Judici...

     Els més de tres-cents poemes del Feu són una dècima i una quarteta, el mateix que fan sovint en Xorí i na Servereta i altres glosadors. Molts dels poemes del llibre es poden cantar amb la tonada de glosar.
     En aquest poema ja és a Ítaca, ja ha arribat on volia, però als dos darrers versos encara es guarda una possible sortida: la metzina, la sortida definitiva.

266
N'estic tou d'haver arribat   
a l'alçada que m'esqueia...
Estic tan cofoi de mi...!         
I és alta meravella...
Xop de joia, llampegant,      
bategant, em faig enfora...
Suspès en llum zenital,         
faig venir, inspiro el zèfir...  
Em contorno amb voluptat 
en un matalàs de borra...

A mi em basta un raig magenc  
per trobar l'esma perduda...
Guardaré per un mester             
la fiola amb la metzina...


 

Pàgina de presentació MAG POESIA