CERTITUDS IMMEDIATES
17/10/04

A ALEMANYA HOM ENSENYA
la musica com si fos
exercici o gimnàstica
militar. Tothom ho sap.
Els alumnes s’hi apliquen.
D’aquí, la facilitat
amb què es formen mil brigades.  

 

ABANS DE BASTIR UN PONT,
o fer una maniobra
de política electoral,
s’ha consultar el poeta.
que està amb tot, que està amb el Tot,
que coneix l’estat de l’ésser,
en el seu estat real.
Cremar els llibres d’un tal Heidegger
per germànic, impostor,
com van fer els seus camarades.

 

-ABANS DE CONTINUAR,
oh, Ritona, hem de fer-ho.
-Jo no sé en quin món vius.
No sé d’on has tret la idea.
De primer, t’he de provar,
fer patir una bona estona.
Són les regles, reietó.
-No podríem prescindir-ne?
-No faria aquest pecat
ni per tot l’or de la Terra. 

 

-ADONAR-NOS DEL QUE ENS PASSA.
-És dolent. No s’ha de fer.
-Però és cosa assenyada...
-És un vici, el més nefast:
fortifica la creença
que no ens passa res de nou.
És el més reaccionari.  

 

A LA GENT, ÉS BEN SABUT,
li agrada molt la vida,
tot allò que és moviment.
Lamentablement ignora
l’absolut de l’acció:
que és un somni. Quan en vegi
tot haurà de canviar:
els estadis, les madones
i els clergues de l’Islam,
les novel·les parisenques...
Quina pau, tothom dormint
i fruint amb els seus somnis,
sense guerres imbecils,
atiades per filòsofs
alemanys. Tot serà el cel,
de què parlen els profetes.
i els nens s’educaran
mirant vídeos dels seus somnis.

 

AL CARRER,  NO SOM GENS LLIURES:
els basars, establiments
són ofensa a la mirada,
la successió dels blocs
determinen l’estat d’ànim.
És la Història que viu,
que pren vida per ofendre’ns.
És Beethoven imperant,
allí dalt, als sobreàtics,
que amb la ‘Creació’,
ens augmenta la feblesa.
Les autoritats ho fan
perquè usem molt més els taxis,
per fugir cap en el cau,
on gaudim d’un breu silenci.

 

-AL CERVELL, QUÈ LI AGRADA?
-Treballar. –Massa senzill.
-De senzill, res, camarada.
Primer s’ha de descobrir
que el cervell té gustos propis.
Això costa un ou o els dos.
-No pot ser, car tenir ganes
és resulta d’un total
de factors. –Tot és mendida.
El cervell,  funcionant,
és feliç. Allò difícil
és trobar el marc precís,
i segur, perquè treballi. 

 

A LES UNIVERSITATS
catalanes o  nostrades,
més que l’indoeuropeu,
la psiquiatria clàssica,
Dostoyevsky, els faraons…
malalties coronàries…,
convindria estudiar
les psicopatologies
en els pobles invadits,
-que no ho són per Nord-Amèrica-,
com ?’amor als immigrants
o ser ultrapacifistes.

 

-ALLIBERA’T DEL DIMONI…!
-I m’ataca constantment.
-Però té una rutina.
Una cosa t’abelleix i ho dius,
ell ho sent i es posa en marxa.
Si tens ous per no dir res
és possible que no actuï.

 

ALS BRUTS TEMPS DE L’ANTIGOR
-avui sol passsar encara-,
confonien  d’habitud
gregarietat i ànima.
Quan un diu això darrer,
pensa en un ésser compacte
i no pas en un conjunt
d’ordenances que transporta.
Quan observa que tothom
arrossega les mateixes,
diu que l’ànima és això.
No sap veure que les regles
s’aquireixen quan és sol
dins l’escola, car les mares
els animen a acusar
qualsevol anomalia:
per exemple, si algú
té el lòbul de l’orella
poc correcte, massa fi...
Ell ho conta i sa mare
el premia. Així creu
que ha après una altra regla
de molt gran utilitat.  
En realitat, l’escola
és el lloc més important
per aprendre el gregarisme.

 

ALS POETES QUE VINDRAN,
car seran inevitables,
un consell: fidelitat.
amb les fembres, en pelar-se-la.
És un punt molt cotonós.
Ser fidel a unes quantes
és millor que no buscar,
no sabent allò que hom busca.

 

-AMB ELS ANYS QUE VA COSTAR
fer el cervell als nostres avis...!
El tenim i no en fem res:
cabotades matusseres.
Les madones, sobretot.
A mi em fa molta vergonya.
Per això insisteixo tant
a fer els nens d’una altra forma,
sobretot, accelerar
la creixença. Els pavularis,
les escoles: perdre el temps.
És més profitós un somni
que un any d’escolaritat.
Ara: s’ha de poder veure.
-Saps que ets tu: un criminal.
Sense amor, sense infantesa,
ja no queden més plaers
en aquesta pobra vida.
-Hi ha els intel·lectuals,
que els depassen mil vegades. 
Saps per què hi ha tants collons
-estadístiques de l’ONU-...?
Perquè no saben què són
les delícies de l’ànima.
Les ignoren per complet,
com si fossin dromedaris. 

 

-A PARTIR QUE NO SABEM
que cony som, és molt ridícul
fer programes. –Vigila, atent:
potser ets tu que ho ignores.
La gent sap perfectament
el que és i el que voldria
ésser o esdevenir.
-Voler ser una altra cosa
no vol dir saber-ne res
del que s’és, car el que volen
també és granment ridícul:
viure al camp o anar al cel
prou indiquen la ignorància. 

 

-A QUÈ ESTÀS MÉS AGRAÏT
de la vida, de la teva?
-A la tècnica, en general.
Era esclau fins en els ossos
de la gregarietat.
Ella m’ha donat camp lliure.
He entès què és el cervell,
la misèria dels homes...
Ja no es pot demanar més,
car això és saviesa.  

 

-AQUEST HOME QUE PREVEUS
no entendrà cap llibre, òpera...
-Ni cap falta li faran.
Tu no veus que amb un sol somni
sentirà tan viu plaer
que si mai llegeix una obra
de les nostres quedarà
aterrit per la misèria.

 

-A QUI ESTÀS MÉS AGRAÏT,
dels humans o dels teus mestres?
-Al meu pare: ho feia tot
malament: des de gratar-se
fins a treure aigua del pou.
Fou perfecte dins el gènere.
A mi no em calia res
que fer tot allò contrari.
-Algú més et mostrà res?
-Una mossa, que fou única.
-Però en què? –Sabia fer
tot el mal: just el possible.
-En què consisteix això?
-A perfer-lo de tal forma
que ningú absolutament
pensaria aquesta cosa:
la portera o el virrei.
És molt útil saber fer-lo.    
És el grau més elevat
dins el gregarisme estàrdard.

 

-AQUÍ, QUI ÉS QUI RAONA:
tu o bé el teu cervell…?
-Les ‘persones’ són imatges,
mecanismes, són un dir.
Has d’aprendre a distingir-los.
Sempre és ell que dirigeix.
Sempre és ell el responsable.
El llenguatge també és
versió del seu, grossera.
No sabrem mai com pot ser,
mentre no puguem filmar-lo. 

 

-ARA ET POSARÉ UN PROBLEMA:
per què els alemanys no són
progrés, si mirem Amèrica,
malgrat facin camions? 
-Perquè són ultragregaris,
car no han canviat gens
de quan eren hordes bàrbares.
-Però han estudiat
la mitologia grega
i els pares del desert...
-Sempre al Rin, per dins els boscos...,
sempre dins la llar pairal.
-Ho són més els japonesos,
car conviuen més tancats.
És així i mil vegades
i la gregarietat
ja és tota una altra cosa.
Podem dir que han fet el salt.
Ara res no pot guanyar-los.

 

-ARA M'HE FET SUÏCIDA
per la causa de l'islam.
-Ja en sabràs? Millor que escriguis
i oblida els parisencs,
que no els plau cap altra cosa
que poder dir que són gays,
l'esplendor de la misèria.

 

ARA PARLO AMB UNA VELLA
sota un pont. –De què parleu?
-No parlem: tot és silenci.
-Deu haver-hi sentiments…
-Cap ni un. Som criatures
d’aquest mon. I és això
el que ens fa anar a la cita.
-És pardal. I l’acció?
-No en tenim una fretura.

 

ARA QUE HAN PERDUT EL SEXE,
com a eina de poder,
a París, es preocupen
just per l’alteralitat.
Imaginen que, per força,
ha d’interessar tothom.
Pobrissons! Fan com els metges:
que perquè tenim un cos,
hem de córrer anar a pagar-los.

 

-ARA SOM DE DIA ENCARA
Aviat vindrà la nit.
-Ves quin doi! Jo ja ho sabia,
i el bisbe i tothom.
-A mi, me la porta fluixa,
que ho sàpiguen o no.
És a mi, que m’interessa.

 

-ARREGLATS TOTS ELS PROBLEMES
de la humanitat d’avui?
-No, primer cal saber veure
quins són i  definir bé
quins són els prioritaris.
Hi ha molt de guirigai.
Les madones i els somnis
són, de molt, els més feixucs.
La pol·lució, les bombes,
tots els films, els gays, la fam,
la genètica, els filòsofs,
o fer fotos dels estels,
els talk-shows i tots els chats,
són granment, molt secundaris.
-I aquells que són cruels:
la tristesa d’en Gaddafi,
els Països Catalans,
el comerç de les taronges...
-Tot això pot esperar.
Per si sols, trobaran l’ordre.  
-Què faran els parisencs?
-Es fondran com flocs de boira.

 

ASSUMIR L'HUMÀ, EN PES:
no deixar defora els somnis;
i la culpabilitat,
rebaixar-la, mal que ens costi,
amb tot el que és social,
cultural i psicològic,
i històric i moral,
és a dir: tot el que sobra.

 

-A TU QUÈ ET FA MÉS POR…?
-Els refranys, novel·les curtes,
i els contes. -Per què no,
els apòlegs i les fàbules?
-Sí, també: són tots formats
per fer mal, el més possible.
Dins la bestialitat
dels humans, són productes
de primera, en sentit
de tocar-te i rebregar-te.   

 

-AU, ANEM A BALLAR, TOTS…!
-Has vist com tenim la Pàtria…?
-Nostra Pàtria està molt bé:
ets tu qui ha perdut força.
Potser no n’has tingut mai.
És molt lleig donar la culpa
d’un mateix a altres coses…
-Tu perdona, no sabia…
-Veus: alçant la veu, tu calles.

 

-AU, ANEM, QUE RIUREM MOLT…
-Amb tu no riu ni ta mare
ni un mussol anant calent,
que és bestia riallera.

 

AVANTATGES D’ESTAR SOL…:
te n’oblides dels filòfofs
i també del que diran.
Aquest pes és tan enorme
que entens el que vol dir
començar una altra vida,
Les receptes, els veïns
just són útils per no veure
el cervell, que és el qui
sempre ha comandat els dies.

 

AVANTATGES D’ESTIMAR-SE.
Hom hi viu un sentiment
d’extremada lleugeresa.
D’habitud, un va feixuc.
Efectivament, tot pesa:
les façanes, els carrers,
els congèneres, el propi
cos, el sol... Si ve l’amor,
tot comença a alleugerir-se,
torna decoració
de teatre. Tu no tornes
més valent, però ja no
sents tant pes damunt de l’ànima.
Per tant, cal anteposar
aquest deure a tots els altres,
sobretot d’estimar el món,
amb les seves criatures,
llurs treballs, indicatius
de les claus, de les cadenes
que els mantenen aturats,
ancorats dins la follia.
Turba cega de mortals
que just pensen duplicar-se. 

 

-AVORRIR-SE ÉS PECAT
contra tot: contra natura,
contra l’ànima o el cervell.
i és l’únic pecat físic
car els altres: culturals.
-Com es fa per no cometre’l?
-El secret: l’engrescament.
-Però diuen que tot cansa.
-Així és: cal canviar,
però a l’acte. –Para, para...!
La responsabilitat
és sagrada. Hi ha el deure,
que no sempre és divertit.
-Això era anys enrera,
quan tothom era dretà,
embrutit per les doctrines
de la gregarietat:
de tocar-se i subjugar-se.
Per exemple: anar al cel
era un deure.Imagina’t.
i forfets semblants a aquest.
L’únic deure és no avorrir-se.
-Això toca els fonaments
sobre els quals pot sostenir-se
la societat. –Si és
tal com dius, que és mentida,
és millor que caigui a plom.
La societat futura
serà sense avorriment
i anirà com una seda.

 

-AVUI ÉS SANT ELEUTERI...
-Que m’importa quin sant és.
Això és passat de moda.
-Si no ‘gués estat per ell...
-Què va fer aquest bon home?
-Lluità aferrisadament
contra una heretgia obscena:
que la revelació...,
que els profetes no havien
fet més que continuar; 
que un en estat de trànsit,
durant l’èxtasi, podia 
dir-nos coses divinals.
Imagina’t on seríem.
Això és no ‘cabar mai.
-No ho va pas aconseguir:
mira en Freud: és un profeta.
-No diu pas res del Senyor.
-És pitjor: és del dimoni. 

 

AVUI NO ES POT SER D’ESQUERRES,
car és com voler matar
la marona, que és Amèrica.
Sense això, no existeix cap
esquerranitat. Fou ella
que en creà, fonamentà
el concepte i la política.
Sense ella, tots els txecs
i la resta de les tribus
estaríem sota el jou,
pur i dur, del Sacre Imperi.

 

-AVUI TOT ÉS TAN MAGNÍFIC…!
-I per què? –Ja no hi ha
la brutor de l’intimisme,
la complicitat, l’amor.
Una bella transparència
s’ha instal·lada a tot el món.
-I les bombes? –Molt ajuden
en aquesta claredat,
a fer reflexions calmes.

 

BANDEGEM PSICOLOGIES:
són justificació
del comport tan miserable
dels humans quotidians.
No podrem erradicar-lo
amb missatges preverils
o de murris i d’obsessos.
Comemcem per no fer cas
al que ens passa en el viatge
pel carrer just per anar
a comprar raves o cebes.
Ens en passen més de mil.
Siguem savis: cap paüra
ni voler filosofar
per voler entendre-les totes. 

 

BEN MIRAT, NO HI HA TRAGÈDIES.
La tragèdia no existeix.
Això ve d’aquells ancestres,
ardorosos, sempre amb sang,
ben negats fins a les temples.
És la gregarietat
que els movia i excitava.
Ells volien anar bruts,
bruts de sang, que s’assecava.
Avui ja s’han encalmat.
Agraïm-ho a la Tècnica.  

 

CAL DEIXAR FER LES OFENSES,
car és molt poc català
revoltar-se. Aquests nostres
enemics ho han comprès
i no paren perquè siguin
cada cop més inclements,
feridores i grosseres.
Hi frueixen d’allò més.
Aquí no els tenim en compte.

 

CAL DEIXAR QUALSEVOL FEINA
mig per fer? –Per dos motius: 
que ens proposi una millora
o bé una altra ens cridi fort.
Déu ho fa d’aquesta forma,
que és l’essència del progrés.
Ell comença una muntanya
i veu clar que cal un riu:
de cop passa a fer la llera  

 

CAL DE RETIRAR LES QUEIXES:
el mal sempre ve de nou.
Tenir prous collons per ésser
un ser lliure i voler
trobar excuses no ser-ho
és pertànyer al més vil
que ha fet l’espècie humana.  

 

-CAL LLUITAR PER SER FELIÇ?
-Oh, i tant.I jo diria
que no se’n pot ser de bo
sense aquesta lluita prèvia
i constant durant l’estat.
La felicitat és lluita,
no una lluita qualsevol:
just quan el cervell ho mana,
no, si és un enemic
vulgaríssim, com els nostres.
En el cas, just és brutor,
car és fet obligatori.

 

-CAL PARLAR? –SEMPRE, PERÒ
no al carrer, ans dins l’alcova
i amb si i just amb si.
Però això és impossible.
T’has d’ajeure, tancar els ulls,
deixar anar ben lliure l’ànima.
i deixar que et digui allò
que just diu dins la penombra.
Tu respons plàcidament
sense estirabots ni càlculs.
El diàleg pot durar
més d’un dia: una setmana…,
lluny dels crits i del xerrim
de les teles o de l’ONU.

 

CAL PARTIR DEL PRESSUPÒSIT
que el que hom diu als manuals
que pretenen contar Històries,
cada frase d’un relat,
fins i tot una conversa
entre éssers humans vius
és mentida mitològica. 
Hom podria construir
sense cap esforç enorme
-és afer d’ordinadors-
el trenat del mite bàsic,
el primer, elemental,  
d’on deriven tots els altres.
És la gregarietat
qui perfà la fantasia.
El cervell no hi és per res.
El cervell diu altres coses
certes sempre, milions...
Això espanta les persones
-els alcaldes, els primers-.
Prefereixen el conveni
col·lectiu i reduir
el que hi ha a una misèria.
El primer que ho vegé clar
fou Plató amb les ‘idees’.
Només cal substituir
aquest món, ampliar-lo,
amb el que conté el cervell,
que l’alfa i és l’omega.

 

-CAL SABER-HO TOT DE TOT ?
-Mai, jamai. És la manera
col·lectiva, repugnant,
d’ignorar com són les coses.
-Doncs, què cony s’ha de saber ?
-El perfum i sempre a dosis. 
Per exemple, què en saps tu
del dimoni o del príncep,
Satanàs? –Que és Llucifer.
-I amb això ja creus saber-ho…

 

-CAL SABER TOTES LES COSES... ?
-No, mai, no. No saber i no saber
és un punt importantíssim
per ser lliures: no estar a la mercè,
amb cadenes en els braços,
de la gregarietat.
-Just voldria un bon exemple...
Un cas típic : tot el que hom sap
sota una dictadura:
de la nena al professor,
del gendarme a l’arquebisbe,
els linguistes, els forners,
els poetes, els cinèfils,
l’’artiller, el ‘maricon’
els doctors, els vells, els joves...
 Tot és fals. Cal netejar :
amb dolor : és clar com l’aigua.

 

CAL SENTIR ‘VERGONYIMENT
per aquests pensaments baixos...?
Gens ni mica, car no són
nostres, gens. Vénen dels altres,
que es barallen al merder.
No es trauran mai la brutícia.

 

-CAL TENIR MOLTES JOGUINES,
que engresquin de debò,
canviar-les de continu.
-El que dius no té sentit,
cap raó. La saviesa
recomana ser fidels
a un nombre molt estricte.
-Això es diu insanitat.
Mira els bojos: repeteixen
incansables, resoluts,
un estil, una manera
de tallar-se els ulls de poll,
d’abraçar les canongesses.
Un ver savi no té lleis.
Si Amèrica és Amèrica
és perquè, de fet, no en té
i és un objecte savi.
Ha costat, però ja hi som.
No vulguem fer-nos enrera.

 

-CAL TRACTAR AMB ENS DE RAÓ,
just els produïts per l’ànima,
no amb productes comunals.
-Com podrem de distingir-los? 
-És molt fàcil: si els podem
compartir és molt possible
-un noranta-nou per cent-
que provinguin de la turba,
de la gregarietat,
i no tinguin altra fita,
altra destinació,
que ser consumits per ella.
Un artista és bo o dolent:
tot depèn del percentatge.

 

-CAL TRIAR: DONAR CONVERSA
o guardar el que ara tens,
car és llei de la natura
que t’ho robi el locutor.
Pensa que és el seu deure.
L’intercanvi és un plaer
que no dura, malgrat sigui
molt distret i ple de joia.
Tot allò que has recollit
té un valor incalculable.
-Però jo puc vigilar…
-Si vigiles, no disfrutes.
És cruel, però és així.
Escondeix les teves coses.

 

-CANVIAR, CANVIAR I
canviar. Aquesta és regla,
que no falla, universal.
-Desgavell, això seria
si tothom fes el que dius.
-Ignorant! Si canviessin,
tornarien assenyats.
Ara no fan res que ho sigui.
-Però, què és ‘intel·ligent’?
-Bellugar-se com fa l’ànima.

 

-CANVIEM i CANVIEM,
com els núvols a l’albada,
convençuts que som iguals,
els mateixos d’ahir vespre.
-Per què ens enganyem així?
-Homenatge a la ramada.

 

CAP RELAT, EXCEPTE ELS SOMNIS,
no és innocent, no gens,
car és fruit del gregarisme.
La paüra és un relat
abans que qualsevol altre
sentiment, emoció.
Sense un bon escenari
la por és inexistent.
Això és així de simple.
Sense masses populars,
sense dones, no hi hauria
narrativa. Els parisencs
bé que haurien de pelar-se-la.

 

- CATALANITAT ÉS LLETJA.
Potser sempre ho ha estat...
Un fet lleig com és la Rambla
-fins i tot hi ha un museu
sobre la pornografia...-
no l’ha fet Nostre Senyor.
-I el Liceu ? –La fa més lletja. 
-Catalanitat: no és,
no existeix: és fantasia
i no pot tenir lletjor...
-És real com tots els àtoms
o els collons concrets de Kant
o l’alè del gran Mahoma.
-Concedeixo, però com
goses dir que és lletja o bella?
-És així. Els alemanys,
per exemple, no són lletjos:
més senzill: són repugnants,
tal com els mediterranis,
malgrat sigui diferent
el criteri o bé el sistema
usat per qualificar
aquest tipus d’existències.
-Sí, però, no ho podem dir
i tot ha de quedar a casa...
-Si els nostres enemics,
fa molts segles que ens insulten...
-Ells són uns arrossegats.
-Però ens van guanyar la Guerra.
Ara bé: almenys per mi,
Catalunya és una joia,
comparada amb la pudor
de la cosa castellana. 

 

-CATALUNYA ÉS IMPOTÈNCIA?
-Ganes de col·laborar,
amor, en definitiva.

 

-CATALUNYA, QUÈ ENS PASSA?
És que és un enfolliment
col·lectiu, car les deesses
ja no ens volen perquè no
tenim cura de llurs temples,
al Montseny? –En absolut:
som nosaltres, que voldríem
destruir-nos per poder
tornar a viure una altra vida,
de bell nou, a un altre lloc.
-Però no hi ha espais lliures
tot està ben ocupat.
-No t’ho creguis. Això et passa,
perquè tu ja no tens fe.
Vés: flage?la’t, per tenir-ne.

 

ÇO DE L’HOME S’HA ACABAT.
El cervell és el que compta,
però, malauradament,
el teatre, les cigonyes...,
no han desaparegut.
Són residus que caldria,
si poguéssim, aviat,
suprimir d’una vegada.

 

COM A OBJECTES ANGOIXANTS,
hi havia mants preveres.
Ara hi ha els arguments
de les pel·lis. És un bàlsam
de tenir la Pina Bausch,
però no té molts deixebles.
En definitiva, és
somniar allò que alleuja.  

 

-COM CAGAR DE SET MANERES…?
-Que ets grosser…! –És un error.
Pensa que és obligatori,
repetit. L’avorriment…
Cal combatre’l de continu.
Qualsevol ocasió
serà bona. El dimoni
és present en cada instant
i just vol que sentim tedi. 

 

-COM CONEIXES EL CARÀCTER
de la gent. –Això, no ho faig,
de fer aquesta grosseria.
Just ho fan els murris vells,
envilits per la comuna.
Tots els homes són iguals,
rics d’idèntica malícia. 

 

-COMENCEM PER POSAR ORDRE...
On vivim, exactament?
-A l’Eixample, que és colònia
d’uns sapastres, d’uns perduts, 
virulents i viciosos.
-En el cas, ser independents
sembla la millor mesura:
no tenim Jerusalem...
-Impossible. Som pacífics
i no massa intel·ligents:
no en sabem, de fer revoltes.
-Aleshores, aguantar?
És que em treus de polleguera.
-Torna-t’hi a posar, si pots.
Jo, de tu, em compraria
una torre a Puigcerdà. 
no em mouria de Pedralbes,
al carrer dels Cavallers.
Que el teu fill trafiqui amb pisos...

 

-COM ESCRIUS? –DE PRIMER VE
la idea, que ha d’ésser
coherent amb el conjunt:
les creences. Cal deixar-la
reposar cinc, deu minuts.
Si no ho és, el cervell salta
i avisa de l’error.
Suposem que és correcte:
automàticament, ve
la cadena de paraules.
I hom passa a l’acció.
Pot costar menys d’un quart d’hora. 

 
-COM ES DEU REPRODUIR
o escampar-se l’estultícia?
-La manera més corrent
és fer creure a l’individu
que tothom ve a ser com ell.
Aleshores, no té tria:
triarà el més cretí
de cada un quan els observi.
Com que tots fan el mateix,
l’estultícia es multiplica.

 

-COM ÉS LA RELACIÓ
entre els somnis i la vida.
-No n’hi ha: són el mateix.
Ve a ser com si em diguessis:
entre un ou sobre les vuit
i el mateix a mitja tarda.
-Una cosa és somniar
i una altra anar al mercat.
-És idèntic mecanisme.

 

-COM ÉS QUE ELS ACTORS DE CIRC
perfan coses reeixides,
com pot ser vèncer la por,
fer ballar vint plats alhora,
i altres coses per l’estil,
totes extraordinàries,
i ser clarament cretins?
-És que el circ ve a ser una còpia
del que passa al món real,
en la vida, dia a dia:
és la gregarietat.
No té altre explic possible.
Pensa que, a part d’això,
en el circ desapareixen,
saben el teu pensament
o bé et roben la cartera...
És a dir i resumint:
allò que la gent voldria
poder fer. És gran error.
Molt millor que somniessin.

 

-COM ÉS QUE HAS FETS TANTS ERRORS,
al llarg de la teva vida? 
-Realment no són errors:
són l’impost que es paga a compte
per tornar intel·ligents.
Si no els fas, ets idiota.
És la regla universal,
a què tots hem de sotmetre’ns. 

 

-COM ESTAR ENTRE LA GENT
i no estar-hi? –És difícil,
no impossible. Has de fer
com les dones, que no es troben
mai on són. És com un dret,
del qual tu no pots servir-te.

 

-COM HAS ARRIBAT A SER
tan cretí. No és gens fàcil
reeixir-hi. –Conversant.
El secret és la conversa.

 

-COM HAURÍEM GUANYAT MOLT... ?
-Parlant menys. Malgrat els mòbils,
o bé per això mateix ,
menys hom parla per les viles.
És un bon començament.
Parlem just el necessari.
Hem fet un pas de gegant
contra el gregarisme impune,
ens trobem en bon camí
per reconquerir-nos l’ànima.
Nostres nets no entendran res
quan observin la xerrera,
que batega als manuals
de filosofia estètica
i en sentin la remor,
ben audible a cent quilòmetres
per les valls i pels deserts.
-La salvació: la Tècnica?
-Justament i esperem
que aquest home no gregari
mostrarà el cervell com és
i, com jo, prodrà fruir-ne.

 

-COM M’AGRADA ANAR AL CIRC,
on als vells més sans els tallen
els collons per veure com
cada un reacciona.
-On ho fan? És prohibit.
-D’amagat, per Vallvidrera.
Jo hi vaig per interès
científic-psicològic.

 

COM M’AGRADA MATAR GENT…!
Jo quan veig aquests estadis,
ben reblerts de mils i mils,
és que em ve aigua a la boca.

 

-COM NO PERDRE RES? –ÉS FÀCIL:
no estimar res de res ni
la cosina, el canterano... 
-Això no és gens humà...
La natura vol empenye’ns,
sense fer cap mirament,
a mirar els peus o les cuixes
de les noies. –No sap res
i no té el menor crèdit.

 

-COMPARTIM EL MATEIX ODI…
-Sí, però possiblement
convindria no explicar-ho,
car veuríem que el perquè
ens separa. Oblidem-ho. 

 

-COM POT ÉSSER QUE ELS AGRADI
ser tan lletjos i roïns…?
-Déu els va fer perquè ho fossin.
Déu és molt especial.
S’avorreix de mala forma…!
Si tothom fos bell i bo,
li seria insuportable.

 

-COM PROGRAMES, TU, UN DIA…?
-El plaer, primer de tot.
Res que em pugui causar tedi.
L’esquer sempre davant meu,
palpitant dintre la fosca.
-I les contradiccions…
-Són vencibles, ja no surten,
amb aquest pla ultrancer.
Tots els àngels baixen, corren,
un cop que ja el tinc a punt,
esvanides les misèries. 
-Però, més exactament…?
-Em dic: te: és un dimecres.
Què es pot fer un dia així?
I la troca ja comença
a desfer-se i una allau
de projectes en cascada
criden fort per ser primers.
Jo els deixo assossegar-se.
Finalment, en trio un:
el que més plaer em proposa.
Si resulta que és fallit,
per raons que mai no busco,
n’hi ha vint-i-tres que esperen. 

 

COM PROGRAMES, TU, UN DIA.
De primer, truco al cervell,
que em diu de fer un viatge
al Besòs i fer una voll
en el bar de la madona
repel·lent, bestial
i anticatalanista
com a càstig perquè ahir
vaig pecar a la impensada.
Ara bé: el mateix cervell,
a prop del carrer València
pot haver canviat molt:
em perdona i em proposa
seure a un banc i escriure un vers.
Jo no dubto a obeïr-lo.
A l’instant salto del bus
i m’assec a la placeta,
al costat d’un escossell.
-I si ja l’has oblidat?
-Miro l’arbre, que és dels tròpics
i espero. –Així, tu
ets esclau del mecanisme.
-Absolutament, amb gust.
-Això és gran tirania.
Tu no tens cap voluntat?
-No, per Déu. Això fa pobre.

 

-COM PUC CONTROLAR EL VEÍ…?
-Aplicant-li el doble mètode
parisenc, que consisteix:
amb en Freud i el marxisme.
El primer: li fas saber
que tu saps que per què trempa.
El segon: que no és res
si no té cap consciència…,
si no lluita per un món…  
Quedarà fet una llàstima. 

 

-COM SAPS SI T’AGRADARÀ
una cosa no tastada?
-Per collons m’ha d’agradar,
car no sóc jo que la trio:
d’això en cura el meu cervell.
-I si ve que s’equivoca?
-Rectifica, encontinent:
sempre troba la manera.
i se’n surt. –Meravellós!
Portes vida regalada…
-Si sóc molt obedient,
passa així. Vida de roses.

 

-COM SERÀ LA VIDA, SÚBDITS
tots dels alemanys? –Serà
així, clar, però no oblidis
que Amèrica, a part
de trobar com són els somnis,
té la missió evident
d’aturar llur força bàrbara
i ultragregaritzant.
Els americans ja saben
que això pot destruir
el que han fet: imponderable.
De moment, a llur favor:
els germànics, mentre ens tinguin
a nosaltres com xiclè
no s’agitaran i encara:
llur gregarietat és
tan pregona que no es poden
allunyar del sòl nadiu,
de llurs Alps deliciosos.
És llur gran debilitat.
que ens ha de salvar sempre.  
-I els parisencs, què fan?
-Són més morts que els dinosaures.

 

-COM T’HA ANAT EL DIA, TONI…?
-I xau-xau, tau-tau, així així.
-No pot ser. És culpa teva.
T’has de remodelitzar.
T’has de programar la vida.
Mira: a mi em passarà
el que tinc ganes que em passi.
El que és exterior
que no entri mai dins l’ànima.

 

-COM T’HO FAS PER DIVERTIR-TE,
que no sigui el teu cervell?
-Accions, tancat a casa,
dormir molt, tot el que puc
i la tele per satè?lit
-res de web-. –Has de sortir…
-Ja ho faig, durant tres hores:
de les sis fins a les nou
del matí. És quan recorro
els carrers i miro el sol.   
-No llegeixes res res?
-Els anuncis del carrer…
Si tingués l’Enciclopèdia,
millorada, amb alemany…
En tinc prou: és l’equilibri.

 

-COM T’HO FAS PER NO AVORRIR-TE?
-Això és molt delicat...
De primer, t’ha de fer pànic.
Si no en sents l’horror de lluny,
és millor que ho deixis córrer,
car un cop que t’ha atrapat,
ja està fet: no pots fugir-ne.
Destriar l’avorriment
-s’escondeix dins les fissures
com si fos escarabat-
és afer de gran astúcia.
Si et sembla que l’has vist,
fugir cames ajudeu-me.

 

COM T'ENYORO, OH, GARRIDA!
Però sé que m'és defès
de gaudir d'aquells deliquis
sota el pont d'aquell riu clar.
Cal, primer, mantenir l'ordre.
Ja m'entens: t'ho he explicat
mil vegades, i semblava
que entenies el discurs,
passejant per la roureda.
O, potser, fou un error,
malentès, que es produïa?
Potser sí i potser ja
ni t'enyoro ni t'estimo.
Decideixo ser honest.
Bandegem tota mo?lície.

 

-COM T’ESTIMES MÉS, LA TELE ?
-Sense so. Enriqueix més.
Déu just parla amb les imatges.
i en té prou i més que prou.
Si parlés o fes discursos,
just seria un parisenc.
Ni sa mare no el creuria.

 

-COM T’ESTIMO, VINE AQUÍ…
-Ja has pagat tot els meus deutes…?
No vull rucs en el meu llit.
Tomeu, és que tu delires…

 

-COM T’HO FAS PER MANTENIR
l’equilibri admirable
que embelleix espai on vius?
-Cada un dia o dos dies,
decideixo aturar el món.
-Impossible. No pots fer-ho.
-Sí, que puc. El deixo sol.
-Sí, però ell continua.
-Sense mi, no pot fer res:
es limita a donar voltes.

 

-COM TORTURES, D’HABITUD…?
-Primer cremo, després rento
les ferides amb les sals
que jo em faig portar d’Aràbia.
-És millor com ho faig jo:
de primer, dic que dencansi.
Tu ja saps com són de tous
els clients que ens encarreguen.
És que vull treballar bé.
Res de foc, de medecines:
tot mental. La sessió
fineix sense una ferida,
però ho ha declarat tot:
que sa mare era una puta,
que ell és un gran ‘maricon’,
que son pare era borratxo,
que vol ser aviador,
combatent en les guerrilles
de la selva tropical,
que odia el seu germà,
perquè el feia cagar sobre
el coixí brodat, perfet
per una àvia insatisfeta.
-Així, tu segueixes Freud.
-Aquesta art és tota meva.
Sé la gregarietat.
Cada any guanyo el primer premi.

 

-CONFIAR EN EL SENYOR?
-No. –I diuen que és boníssim.
Tots els llibres no fan més
que afirmar-ho, els d’esquerres
sobretot. –Ben convençut
que era cosa de les dretes.
-Sempre hi ha hagut un acord:
que el Senyor...: que no es tocava.   

 

CONSCIÈNCIA DE FER EL MAL.
Ara hom diu que és un aspecte
d’una lluita general,
innocent, per sobreviure. 
Això no seria el mal.
Fóra com una fureta
que s’empassa un conillet.
Fer el mal és cosa humana:
és la gregarietat
que el defensa i que l’anima
i l’autor n’és conscient,
de la part aconseguida
quan l’ha fet sobre el veí.
L’esplendor és la infantesa.
Fent-se gran, disminueix
per la por a les represàlies.
Fer el mal és com l’incest,
que tots ens morim de ganes,
malgrat no sigui ben vist
per preveres i comares. 

 

-CONSCIÈNCIA DEL DORMENT.
Quan dormim tenim perfeta
consciència del que fem.
Clarament, és la mateixa
que el cervell usa desperts.
-Dormint no som responsables
-Que ets colló! Tot caminant,
el teu cap treballa, idèntic.
Tot exactament igual.
-No m’ho crec, no m’ho puc creure.
Pel carrer, tot és real.    
-Tan real com la matèria
del treball de somniar.
Consciència onírica?
La mateixa de desperts,
però molt més poderosa
car no s’ha d’ocupar gens
de res que no sigui el tema,
el treball de somniar. 
El qui dorm mentre somnia
o somnia mentre dorm
té perfeta consciència
del que fa, de l’argument
del relat que desenrotlla,
ben igual que fa despert.
També dubta o s’atura.
Pura creativitat.
No existeix l’automatisme.
-Què els fa tan diferents? 
-La misèria del de dia.
-Somiar no és progrés.
És molt reaccionari.
No hauríem inventat
ni l’aixada ni l’agulla
de cosir, just somniant.
-Evident. Avui en dia,
malgrat tot, és do diví
per lluitar contra Bin Laden,
totes les religions,
que empestifen les contrades. 

 

-CONSTRUIR PER CONSTRUIR
no té cap volta ni solta,
com han fet els alemanys.
Cal que hi hagi metafísica.
-Però quina? i per què?
-Cal atendre’s al principi
de cobdícia militant,
que és al fons o bé darrera
l’humanal i la natura..
Llavors, les construccions
són correctes i lleugeres
i es poden canviar,
al grat de nostra cobdícia.
-No entenc res. –És ben senzill:
no existiria el Windows:
la major conquesta, mai
descoberta per cap home,
millor que la del cavall
o l’invenció del zero.

 

CONVÉ ESTALVIAR LA VISTA.
‘Mirar no costa pas res’
és error que es paga en dòlars.
Igualment que estalviem
fer esforços ben inútils,
talment hem de fer amb els ulls:
just mirar el que interessi.

 

CONVINDRIA NO CONFONDRE
el mental del cerebral.
el llenguatge, per exemple,
com la gregarietat,
són mentals: ambdós s’aprenen.
El que és pur cerebral,
com els somnis no té escoles.
L’atractiu absolut és
evident. Hi ha un abisme.
A ningú, per somiar,
no el duran fins al patíbul,
si té la precaució
de no dir el somniat.
Ara: si és bocafluixa
pot costar-li els tribunals
i les seubsegüents tortures.    

 

CONVINDRIA SEPARAR
per complet amor del sexe.
I que triomfés l’amor.
Essent que el sexe és públic,
ha de rebre un tractament
com el reb el Servei d’Aigües:
ha de ser municipal.
No hi haurien més pel-lícules
dolentes. No més teatre.
Ni cançons extenuants.
Bastaria a cada barri
un local còmode, obert,
totes les vint-i-quatre hores.
Si vull fer una caritat,
ara haig de marxar a l’Àfrica.
No caldria: aquí mateix…
No caldria cantar i riure,
destrossar els mobiliari,
els divendres a la nit…
Una idea sanitosa. 

 

-COSTA MOLT DE DISTINGIR
entre un relat i Tècnica,
però s’ha de fer l’esforç.
Un exemple és Amèrica
-la salvació del món-,
on conviuen l’un i l’altra,
fa cent ays o potser més,
de manera harmoniosa.
-Què vols dir quan dius ‘relat’?
-Vull dir qualsevol ‘història’:
el que pensa, el ‘pensament’,
d’un vivent corrent de Washington,
el que s’’imagina’ un nen
-del Nepal o de Terrassa-,
qualsevol film bo o dolent,
la mitologia grega,
l’Evangeli, per què no,
tot en Freud, també el marxisme
-o d’intenció igual-,
les novel·les, és ben obvi,
el discurs d’un president,
manuals d’allò que sigui,
sobretot els de moral,
o com dur una vida sana,
els estats d’ànim en si
i l’explic que un se’n dóna
i els somnis, fins i tot
quan només són una imatge
que es belluga dins el cap,
però no es desenvolupa:
el grau zero del relat.
Tot el que no és llenguatge
matemàtic és relat.
No ho és pas tot el que passa
al defora del cervell:
un estel, la pols del terra,
però no el que en pensem,
un instant o molts de segles,
que ja torna a ser un relat.
-El que dius és tan enorme...
Jo no m’ho puc empassar.
-Tu que te n’empasses tantes...
Si no entens això, serà
impossible que comprenguis
res de res: tot començant
des d’avui i fent-te enrera
tot els anys que tu voldràs:
un sonet, els otomans
o la música de cambra;
un torero, un gallec;
les piràmides d’Egipte...
-Tu vols dir que tot l’humà
és discurs, només discurs?
-És així que s’ha de veure
-Però, el significat...
-El significat canvia
com el vent i tenim sort
que això passi. Tots seríem
parisencs o japonesos
o alemanys o jo què sé...
La tendència a repetir-se
és el propi del discurs.
A mi el tedi, em fa paüra,
més que no pas al xofer.
D’aquí ve tanta insistència
en els somnis, car mai no
són calcats: no es copien.
Són els únics que no ho fan,
com d’instint, per ells mateixos.
Poc importa el meu deler.
i no cal de suplicar-los
que ho facin, per favor.
-Però tu ets la teva ànima.
-No, només executor
animós i voluntari
de les ordres del cervell.
-Tu vols dir que ets la buidesa,
no tens personalitat.
-Molt exacte. És la màquina
qui la té. L’ànima, tal
com ha dit la lletja trepa
de filòsofs i sufís
és la màscara just útil
per anar al ball amb les dones
o parlar amb el comandant.
-Els americans, tots, també
tenen ‘ànima’. –El mínim,
per fer el fet, per no esverar,
guardar les apariències.
És això que als alemanys,
els resulta intolerable.
La d’Amèrica és prop
del cervell i justifica
la major mobilitat .
Pels americans, la Tècnica
no és tant un mer treball
per manipular les roques,
l’atmosfera, els embrions
-que és pensar com anys enrera-
com el fet d’anar endavant,
no auturar-se amb teories.
Ho ignoren, però és
més com jo la considero.
o bé com hauria d’ésser...:
Molt més ampli: fóra fer
com fa el cap i copiar-lo.
Aplicar maneres, regles,
d’això que portem dedins
a l’exterior, defora.
-Però com pots aplicar...,
o fer res a una cosa
que ignores? –És senzill:
m’estic dins la meva cambra.
D’una infinitats de fets
-les parets i llur alçada,
lleixes i ordinador,
el motor de la gelera,
mobles, llapis i punxons,
l’espai, la temperatura,
i la disposició
del conjunt d’aquests objectes-
me n’adono un instant,
només un i ja s’esfumen,
o jo en tinc el sentiment.
Malgrat tot, no és un caos,
com fou el primordial.
Tampoc no he fet cap plànol.
La gent en diu ‘instintiu’.
És el cap que ho disposa,
molt indiferent de mi,
absolutament defora.
És allò, quan Déu digué:
ves, m’agrada la meva obra.
-Això a part, quin sentit té
en el fons del fons, la Tècnica,
que deleja o persegueix?
-És molt simple: filmar els somnis.
Entre d’altres molts de fets,
entendrem què són les llàgrimes
que vessem mirant un film.
Serà una gran conquesta.
-I per què? –Impedirà
la vinguda del Messies
i les dones tornaran
més austeres, primmirades.

 

-CRIATURA TERRENAL...!
Ara tu vols seduir-me...!
A mi no em sedueix Déu,
que té cuixes molt més fines.
i mamelles de cristall...
-Em pensava que era mascle...
-Ell canvia en cada cas,
segons veu la seva víctima.

 

CRITS, AMOR i PUNYALADES
ès l’essència del flamenc,
del més pur, del més autèntic
i els nostres enemics
ens l’imposen com a càstig.

 

DE FET, NO M'AN ENGANYAT.
No he après res de l'escola.
En el fons, no m'he cregut
res dels llibres que em llençaven
com si fossin uns dardells.
Cap ferida ni cap nafra. 

 

-DEFINEIX-ME L’EROTISME
popular, lèsbic o gay…
-És l’expressió més forta
de la gregarietat.
Tu veus com no té fronteres.

 

DEFINICIÓ D’UN BOIG,
popular i també clínica:
un que ignora el pensament
del cambrer. Així de simple.

 

DEFINIR UN ESTAT D’ÀNIM
no es pot fer, de cap faisó,
tret d’aquells comunitaris,
que s’expliquen pels mercats,
que per força són mentida.
Els estats s’han de fruir
o endurar, mai explicar-los.

 

-DE LA GUERRA DE L’IRAQ,
qui n’ha tret més benefici?
-El progrés, en el sentit
més corrent i més correcte,
vull dir : l’esquerranitat
objectiva, la que lluita
contra tot representant,
partidari de la regla
tan medieval que diu
que un pagès no s’ha de moure,
que ha de conrear amb les mans,
no amb llavors modificades,
que tot sigui natural,
tal com mana el Sacre Imperi.

 

-DE LA TELE, QUÈ EN DIRIES...?
-Un fet ultradivinal,
que no ens mereixem els homes.
-Tu te’n fots. –En absolut.
Tu no saps quines barreres
ha saltat. Ha estat un cop
no mortal, ni d’a prop fer-hi,
contra el funcionament
dels humans, contra les bases
de la gregarietat.
-Jo em pensava que al contrari...
-Estàs molt equivocat.
No vull dir el que tu penses.
Això no és important.
Jo vull dir les regles íntimes,
car la televisió
és miracle com Amèrica. 

 

-DE LA VIDA DE DESPERT,
què se’n pot dir de just? –L’únic
que és possible dividir
els humans en dues classes:
els cretins i els menys cretins
o cretines-menys cretines.
-La discriminació...?
-El sexe és una manera
d’estar al món que no admet pas
la barreja: oli i aigua.
No estem en condicions
d’explicar-ho, comentar-ho.
-Digue’m què és un cretí.
-És mancança de calaixos.
Una informació,
quan li ve, cal que la desi.
Si en té pocs, és evident
el desori que això crea.
Per exemple: ‘sóc feliç’,
és forçat a estotjar-la
potser en un sol calaix,
quan sabem tots, en la pràctica,
que en caldrien trenta-dos,
pel cap baix. Conseqüència:
quan la busca, no li val.
Un que féu la bona tria
pot recórrer a variants
i trobar millor resposta.

 

-DE LA VIDA EN GENERAL,
-la dels homes en concret-
s'ha de dir que són les ganes,
-no el plaer exactament-
que és qui la mena i mana.
No és obvi, en absolut,
observant tota la Història,
la de mi mateix, avui.
Si em masturbo, tinc plaer,
malgrat que no en tingui ganes.
I, per contra, resolvent
un problema, un no res,
que no té cap importància,
sento pler d'allo més fort.
És perquè en tenia ganes.
El secret és el cervell,
posat en 'mode instantani'.
-Jo no sé com ho puc fer...
-Consisteix en dues fases:
de primer, cal suprimir
el ’he de’, que és lícit
just en coses corporals,
com miccir, dormir, pelar-se-la.
No ‘has de’ fer res de res.
-’Haig de’ fer anar les cames,
si vull ‘nar al supermercat.
-Sí, però com un somnàmbul.
No cap obligació,
per minúscula que sigui,
malgrat que vingui de tu.
No és fàcil deslliurar-se’n.
Sense això, oblida-ho tot.
La segona: fer a l’acte,
a l’instant, executar,
sense rastre de peresa,
el menor desig, deler:
llançar el llibre i pentinar-te.
A més, s’han de practicar
ambdós passos o bé regles
reiteradament, com un
bon fargaire fa a l’enclusa.  
-Això és molt perillós.
Tu no veus les conseqüències 
-Cap voler n’ha de tenir.
No. Trucar a la cosina:
és entrar en un altre món:
és el món de les piràmides,
la Història. No és teu.
És pitjor que anar a l’Òpera.
Si ho fas, s’ha esborrat tot.
-I què fas quan no tens ganes
-Jeure a l’acte. Tu no veus
que, posat en aquest mode,
n’apareixen multitud,
que abans eren impensables.

 

DEL DIÀLEG AMB LA TRIBU.
Hi ha molts poetes pecs
que sospiten que es possible
i en tenen el deler.
És la més gran absurdesa.
Sempre acaba malament.
I n’hi ha que no ho veuen.
Parlar amb un lleó mort,
fóra la mateixa feta.

 

-DE L’HUMÀ, HOM EN PODRIA
fer un catàleg, un resum...
-Ja està fet: basta que porguis
les comèdies, vodevils...
També es diu psicologia
o bé veritat humana:
crims, amor, traïcions... 
És l’humà que funciona.
Poesia no és res
d’això. –Digue’m què pot ésser?
-Són molts fets: ho pot ser tot:
anar en tren per la muntanya...
.Dins aquest gran desgavell
i cridòria, convindria...
-Tot desapareixerà.
No pateixis: amb els somnis.

 

-DELS HUMANS, NO EN PARLEM MÉS.
Parlem ara d’homes-dones.
Perquè dius tants penjaments
de les dones ? –Perquè els homes
no són res. Les dones, sí :
són el mal:  el metafísic.
-I per què? –Perquè estan més
formant part -un bloc- amb l’ésser.
És una observació
molt antiga. Les maneres
d’’expressar-ho, diferents.
-Vols dir que són més beneites,
són més com els animals.
-Jo no uso aquests conceptes.
La llestesa no és un
tret de l’ésser. Una fura
és més llesta que un conill.
Si els considerem com a éssers,
són iguals. En canvi, el mal
és el tret que més m’admira
del conjunt de l’univers:
d’una mosca vinagrera
a un taliban corrent
fins a les estrelles fosques.

 

-DEMÀ JA NO SERÉ JO.
Fa venir-me salivera.
Res hi ha tan exitant
com passar a ser un altre,
a passar a ser un altre ser.
Així dia, rera l’altre.
-Com va ser que començà...
-Va ser just una pensada:
jo no era absolutament
més que una criatura
de la tribu, del ramat,
és a dir: no era res.
Per tant, fer la prova d’un
altre res era ben lícit.
I ha estat meravellós,
car no es tracta de no ésser
o de ser un disbarat.
Aquí el tema és el canvi.

 

-DE QUÈ FUGES, MESQUINET,
astorat, a les palpentes…?
-De la gregarietat.
-D’això, no podem fugir-ne.
És com l’aire, que és pertot.
És permès només en somnis,
i a partir d’aquí, traçar
els millors ponts I dreceres.

 

-DES D’UN PUNT DE VISTA PRÀCTIC…
-No existeix, això que dius.
L’únic pràctic és la tècnica,
que és enfora de l’humà.
Dins això, la metafísica
és allò que és seriós.
-Per exemple? –Per exemple,
poden ser els Estats Units.
-Jo ni veig res metafísic.
-Doncs, ja ho veus. És així,
car la resta de les coses
són boirines, que amb poc vent
van de costa a la muntanya.
Res que calgui comentar
ni asseure’s per mirar-ho.

 

DÉU M’HA FET UN GRAN MIRACLE,
però jo l’he rebutjat.
Sí, perquè mai no els fa  gratis.
Déu sap què em demanarà.
No vull més negocis tèrbols.

 

-DIU LA MEVA EXPERIÈNCIA…
-Quina experiència, curt?
-Tu ignores què vols dir-me:
que ets casat amb na Rosbel;
que travesses el Besòs,
de matí cap a la fàbrica;
que voldries ser valent
i enviar el teus fills a Amèrica;
que has vist els Germans Marx;
que voldries cardar dret,
diferent, de com els amos?
Tot això no vol dir res.
Tu només ets un paràsit,
un pagès que vol pujar,
un objecte d’antropòlegs
parisencs, que és el més baix
que hom pot ser en aquesta Terra.
Ni tan sols no pots gaudir
d’un magnífic dia amb pluja
o d’un català que es mor.
Què vol dir ‘experiència’?

 

-D’ON VENIM? –TOTS D’UN VILATGE
de no més de quinze mil
habitants, d’aquesta Terra,
on ens coneixíem tots
-qualsevol, no té importància-.
No podíem transgredir
ni la més petita regla.
i calia restar actius,
reiterant això molts segles.
El cervell es va fer gran
per la pressió dels altres,
no per causes naturals,
no saltant d’un arbre a l’altre.
La repressió real
no es fa de vint mil maneres.
El format, comportament,
psicològic, disponible,
en el món és tan semblant
que reclama un sol medi
social, condicions
mentals molt, molt específiques.
i no pas materials.
El marxisme és un conte
infantil o alemany.
No pot ser que uns caràcters
tan traçats i limitats
quant al nombre es creessin
lliurement, a camp obert.
-I els nòmades, les tribus
de les selves? –Cal pensar
que són com uns fugitius.
No sabem per què ho eren.
-Això no té fonament.
Calen ossos, calen proves…
-El problema: no en tenim.
Pensa que un fet com Auschwitz
és per casualitat
que en tenim proves concretes.
Imagina’t, d’un cas lluny,
molt difícil de comprendre,
si no s’ha viscut dedins.
La manera psicològica
que utilitzem avui
va formar-se en un vilatge
com el dit, arreu pertot.
Les tempestes i les pestes
tampoc les religions
i les guerres no tingueren
rellevància, funció.
Si fa fred o fa calor
compta poc, i determina
variants poc importants.
Buda, Shakespeare, Marcel Proust
són iguals, més del que sembla.
Tots som fills de vilatjans
i no pas de pare i pare,
com voldria el nostre Freud.
Comencem a canviar-nos
tot just ara, i amb l’ajut
resolut de Nord-Amèrica.
L’home nou és a New York
que es fabrica o conforma
i haurem d’esperar segles
per tenir el resultat.
Avui just mana i comanda
la fosilització.
Ve de lluny. Tan acabada,
no pot ser que tingui lloc
en el breu pas de la vida.
El nen neix fosilitzat.
Hom espera que es comporti.
Les transgressions que fa
són mecàniques, previstes,
tant, que se’n fan telefilms,
musicals, cançons de gesta…
És ridícul, molt feixuc,
observar aquest joc patata.
Aquest encarcarament
es va fer en el vilatge
fa mil segles. –No podem
fer-hi res, rectificar-ho?
-Estar sol i somniar
d’una forma seriosa
programada, conscients
de l’esplèndida aventura.

 

EL CERVELL, EL COS, ELS ALTRES
no s’aturen de marxar.
Cal saber de distingir-los.
No fer mescles indolents
de madona malcriada.
El xofer de l’autobús,
les mamelles de les noia
i Plató formen un bloc.
Podem dir que són ‘els altres’.
No cal fer distincions
que no ajuden a comprendre,
-I molt menys a ordenar-
la matèria de les coses.

 

EL CERVELL ÉS COM UN REI:
és més savi que nosaltres 
i alhora és un esclau:
oblidar, no hi ha manera,
les minúscules bojors
que li vam fer fer d’infància.
Li perdono, però veig
la urgència d’una màquina
que el netegi almenys un cop
a la vida, a càrrec públic.

 

-EL CERVELL ÉS UN BIONT,
incrustat dins l’organisme,
de cada home I sobirà,
no creat per la cultura.
-Vols dir que és igual per tots?
-Amb igual capacitat.
-I com és que un indonesi
és tan diferent d’un cors
o que no tenim semblança
tots amb tots? –De molt petits,
se’ns amputa, se’ns viola,
indiscriminadament.
És la feina de les mares,
per tal que ens trobem bé
en el si de la comuna.   
Toquen la pefecció
en treball de cirurgia.
És ofici artesanal,
molt preuat als santuaris
i llocs de religió.
-Però així un individu...
-Criatura del ramat
cent per cent. No interessa.
-I l’amor I les valors
I la Història I la bellesa...,
la transcendentalitat?
-Instruments comunitaris.  
-Això és espaventós.
-No t’ho creguis: tu rumina
que, després, un cop sanats,
just delegen de ser íntegres,
talment el cosí de lluny
i també de la cosina
o bé just del caporal:
tot matèria funerària.

 

-EL CERVELL ÉS UN TRESOR
escondit. El gregarisme
o la gregarietat:
el que hi ha, que resta fora.
És la comparació
entre els dos el que fa a l’ànima
més divina, i a la gent,
una quisca esvalotada.
Ben inevitablement,
just la Tècnica, un miracle,
animada pel cervell,
ens durà al cel empiri,
al final d’aquest procés. 
-Això són grans fantasies.
La quisca és molt més puixant.
-I la Tècnica, una màquina
molt constant. No li fan res,
ni fetors ni cap porcada.

 

-EL CERVELL, JO ME’L CONEC.
Fóra com una mirada
del defora, com si jo
fos com Déu. -Ço no pot ésser.
-Aquest òrgan té un truc,
funció, de contemplar-se,
que no sempre està activat
i no sé per què s’activa.

 

EL CERVELL NO ES CONSTRUEIX
a l’escola de cals frares,
una mida per tothom.
Tots naixem amb el que ens toca.

 

EL CERVELL: NO RACIONAL.
En principi, com les bèsties.
Ara: és facultat
o programa disponible.
En els somnis, surt la por,
també el sexe, no cap càlcul.
Si en fem, és pel ramat
i desperts, en topar amb l’altri,
car és obligació.
Si no hi fos, el que faríem,
com als somnis: uns relats.
Ara: això no és possible. 

 

-EL CERVELL, T’ACOLLONEIX,
quan fa coses que t’esveren?
-Sí, és clar. Potser un instant.
Sempre torna a composar-se,
jo diria que millor.
L’important: deixar que faci.   

 

-EL CERVELL, TAL COM ÉS ARA...?
-Fou treball d’un col·lectiu,
d’un equip involuntari.
-Tothom diu que el fa fer Déu.
-I si no existís, de veres?
-Potser aquells primers humans
varen prendre alguna droga…
o l’alimentació…
Potser feien exercici:
ruminaven molt i molt…
-Sobre què, per dins la selva…?
-A la selva o al desert…,
en un delta o una muntanya…
Qualsevol lloc pot ser bo.
-Per què havien de matar-se
a pensar, sense un motiu?
Els ximpanzès s’ho arreglen
molt feliços, sense tant
de garbuix, penjats pels arbres…  
Ara jo t’ho explicaré
d’una forma inte?ligible. 
-Pliocè i plistocè,
-terciari-quaternari.
Hom suposa que els humans
van irrompre en aquesta època,
fa uns cinc milions d’anys,
malgrat que no vam atènyer
la capacitat d’avui
-de fins a dos mil centímetres-,
fa dos-cents cinquanta mil,
més o menys. Que com va ésser
que el cervell s’engrandí tant?
Descartem el model múltiple
i acollim, segur, el central.
Les condicions per créixer?
La sabana, en general,
és inútil. No hi corríem
com les bèsties innocents
i afamades, sense un càlcul.
No sabem per quin motiu
vam esdevenir comuna
de cinc mil fins a deu mil,
on tothom es coneixia,
controlats, perfectament,
és a dir: hi havia l’’altre’,
que és jutge i botxí
-el que som per a nosaltres-:
justament un duplicat,
que accelera les neurones.
L’altre és l’autor d’un hom
i, per tant, de tots els homes,
més exacte: del cervell
Fer més breu el territori,
que existís en funció
absolutament de l’altre,
no l’alimentació:
l’extramada violència
d’aquell viure concentrat.
Suprimir tot nomadisme
i tancar-se en un sector
són condicions primeres,
obligades i fatals
per poder descobrir l’altre.
-Com es van posar d’acord?
per quedar aturats de sobte…?
-Unes forces naturals,
impossible de refer-les.
El que és segur del tot:
no el cap de la ramada.
Les femelles, com avui,
es tenien més en compte
i es marcaven més d’a prop
i alhora impedien
qualsevol dispersió
poc o gens justificada.
Això feu créixer el cervell   
Just fent eines i altres estris,
no hauríem crescut mai.
I si varen desplaçar-se
fou per causes naturals.
Fou per causa insuperable: 
fam, fred, foc, jo què sé…
Per això no es varen moure,
durant més de cent mil anys.
-I no ens han deixat uns ossos…?
-Els cremaven, molt polits.
-Plats i olles? –No n’usaven:
eren molt inte?ligents.
No es pot fer cap més hipòtesi.

 

-EL CONFLICTE ÉS QUE ELS INFANTS
uns que més, uns que menys, obvi,
en freturen, d’un explic...
 El que reben és misèrrim.
-I com és? –Has de pensar
que disposen d’unes mares
que ruminen que és millor
el pensar comunitari.
Un infant quan té tres anys
exigeix unes respostes.
El que rep és tot follor
i misèria desbordada.  

 

EL CONJUNT DE LES HISTÒRIES
de la tele són molt vils.
Cal passar aviat als somnis.
Jubilar els escriptors:
que escriguin altres coses. 

 

-EL CONTROL D’AQUESTA MÀQUINA
que tenim o que jo tinc,
car no sé si és la mateixa,
jo diria que no cal.
Ella sola s’espavila
Just s’embruta si li fem
estimar coses per força,
perquè ho diuen, pel carrer
i també dalt de les trones.
Hom no pot estimar res.
car totd’una ja se’t more.
fins I  tot el que has fet tu...
En principi, no li agrada
estimar, car l’amor és
una cosa repetita,
per natura, per raó. 
Exercicis sense regles:
això és el que ella vol,
és a dir, jugar al que sigui,
sense vigilants cruels.
-Pot haver-hi un amor lliure...
-Hi ha contradicció
en els termes, metafísica.

 

‘EL CONTROL SOBRE LA MENT’.
Mentre que això no s’acabi,
no hi haurà el mínim progrés,
car és una fantasia,
molt pitjor que creure en Déu.
Voluntat: també s’hi assembla
i el concepte absurd del ‘jo’.
Tot és sociologia.
El cervell, deixat anar:
això és una altra cosa.      

 

EL COS ÉS UN INSTRUMENT
de tortura que portem
sobre nostre.Impossible
deslliurar-nos del fardell.
i a més serveix als altres
per fitxar-nos o ser un blanc
dels snipers en les guerres.
Els infants són els que més
en pateixen. Ser invisibles
és la gran prioritat
o tornar qualsevol bèstia.

 

-EL DARRER PENSAMENT NAZI:
en Fassbinder,  molt dolgut,
conscient de la derrota.
-Això no s’explica així.
Tingué un pare miserable:
era metge i s’ocupà
just de revisar les putes,
en un barri repugnant.
Ell va créixer en la sala
de consultes. Era lleig
i volgué imitar les dones.
Per això es prostituí.
Era un noi de Baviera
i mai no pogué esquiar…
-Això els passa a moltísssims
i no fan pel·lis decents.
-Molt d’acord: ell era artista,
però cal interpretar
el sentit real i últim
de les obres, en sentit
personal i no històric.
-És molt, massa, parisenc,
car combina amdues coses,
per tal de trobar un explic.
És com fan totes les dones,
que ell envejava tant,
ben en va, car era nazi.
-Ara sí, que no entenc res.
-I mai no ho podràs entendre.
‘S’ha mort el nostre Balzac’,
proclamaren els germànics.
-I de què es va morir…?
-Alcohol i massa droga.
-Així, tot acaba bé,
vull dir: que és una història
exemplar. –Exemplar, què?
-És que ho dius d’una manera…!
-Què va dir d’en Bertold Brecht?
-Just va dir que era un fanàtic.

 

-EL DIMONI… -SÍ, QUÈ PASSA?
-Que és com Déu, exactament.
Ho sap tot. També ens vigila.
-No: si és un empleat…
-Deu ser un dels que ocupen
els primers comandaments,
dins l’escala, en la distància.

 

EL GREGARI QUE HI HA EN MI
-que m’agradin noies maques,
dins el bus, o bé parlar
al taxista en el viatge-
no em fa res ni m’ha de fer.
Ho assumeixo com tinc ungles.
Cada cop és més concret
i molt fàcil de combatre.
Un cop s’ha determinat
el dibuix d’aquest problema,
en la pràctica se’n va,
s’esvaneix com les boirines.

 

EL MAL, COM ELS ARGENTINS,
tu te’ls trobes a Ginebra,
a París, arreu pertot.
-Que ho deu fer, aquest fenomen?
-És la gregarietat.
Són la prova indiscutible.
-I per què els americans
n’han fet pel·lis i els apreuen?
-També volen els flamencs,
també els toros i Picasso...
Aquest és llur punt més flasc.
És indigne. Suportem-ho.

 

-EL MÉS IMPORTANT D’AQUESTA
vida és el que veiem.
-Què vols dir? – No pas la feina,
el que fem, pres en sentit
absolut: sembrar civada,
fer un llibre, cardar molt,
pujar dalt de la muntanya;
i molt menys el que tenim:
un ferrari, un banc a Londres…;
ja t’he dit: el que veiem,
que pot ser un dia amb pluja,
un objecte qualsevol,
els niguls de Collserola,
una casa, un caminoi,
un racó amb una falguera,
però no un ser humà,
malgrat que sigui la mare …;
l’important d’això que dic
és que allò que està a la vista
no té cap significat.
i la resta de les coses,
no són res: són el no-res:
el cervell que fa convenis.
El motiu perquè és així?
Avui no podem saber-ho.

 

-EL MÉS BELL QUE T’HA PASSAT…?
-És, sens dubte, el ‘nine/eleven’.
-És absurd. Si Nova York
deu quedar a deu mil quilòmetres…
Que cony t’interessa, a tu!
-Tu no pots imaginar-te
la cultura on jo nasquí…
Per exemple: adquirir un llapis…
Primer ‘vies d’explicar
que quin ús pensaves fer-ne.
És un poc exagerat,
però no et creguis, no massa.
D’aquí, fins a Microsoft,
tu calcula quin viatge:
com d’un rèptil a un humà.
-Què té a veure això amb les bombes?
M’estàs impacientant…!
-Per mi fou la garantia
que no hi podria haver
ningú que fes marxa enrere.
-Així una atrocitat
per tu és ben progressista.
-Absolutament, del tot.
Igual que al quaranta-quatre
calgué batre els alemanys.
Era urgent i necessari.
No hom diu que Jesucrist
morí en creu per redimir-nos?
Idò, just. És el mateix.
El progrés demana víctimes.

 

-EL MÓN ÉS TAN PETITÓ...
Què hem de fer per expandir-nos.
–Tenim el cervell a punt.
És més gran que una galàxia.
Ara: just l’utilitzem
per dir mal de la cosina
o bé per filosofar,
que també és una forma
d’encongir-nos. A París
ja fa temps que aconseguiren
un grau de reducció 
molt notable. Continuen.

 

EL MÓN HA DE CANVIAR
car resulta intolerable
l’estultícia general:
hom deté una infermera,
que ha ajudat a ben morir
un vellard que ho demanava
i no hagin castigat
amb les penes més severes
aquests notres enemics
que em van fer saber llur llengua,
llur història repugnant,
a part d’altres sobreries.
El món ha de canviar
perquè és possible fer-ho,
simplement no parlant tant,
no agitant-se per Calcutta,
estimant-se el seu cervell,
coneguent com són els somnis.

 

EL MOT CLAU DE LA HISTÒRIA
és ‘amor’, altrament dit,
el conjunt de la mecànica
de la gregarietat,
no cap altra beneitura
com ‘poder’, la ‘gana’ o el ‘sexe’.

 

EL MOTOR DE L’ESTULTÍCIA
és la gregarietat
i el de la saviesa,
la més neta solitud.
No hi ha mig veïnatge.

 

EL PITJOR DE LA GENT NO
és que tingui gran urgència
de saber un defecte teu,
ans que et forci a mantenir-lo. 

 

EL PITJOR DELS PARISENCS,
també dels mediterranis,
de primer, és que per dir:
‘la portella és tancada’,
han de fer perquè l’oient
no ho pugui entendre fàcil.
Cites i autoritats
a balquena. I s’enfilen...

 

EL PITJOR ENEMIC QUE HOM HA
és l'instint de coherència.
Un cop pres posició
dins el món, davant les coses,
farem actes imbecils,
-fins i tot contra les masses-
però granment coherents,
des del nostre punt de vista,
eixorbat pel nostre error.
Què podem fer per lluitar-hi?
Reciclar-nos, canviar
la mirada, el programa
que tenim tan insta?lat.
Com podem substituir-lo?
Començar per repetir
una mena d'actes altres,
un a un, independents
del voler d'aquell sistema,
que ens tenia engabiats
en aquella obscena faula. 

 

-EL PLAER MÉS FORT, INTENS,
que podem gaudir en la vida...?
-És crear, més que trobar,
sense cap mena de dubte.
-I per què? –No n’hi ha cap
com aquest que sigui lliure
de convivialitat.
Tots els altres, en pateixen. 

 

EL PODER DELS PARISENCS.
Vaig ser alumne de París,
per la força de les coses.
M'explicaven tot el món,
també els gustos de les dones.
Vaig tenir un gran disgust
quan van dir-me que xuclar-me-la
les deixava indiferents,
que ho feien com un deure.
'El petroli nostre és
la cultura', asseguren,
totalment desvergonyits.
Per això escriuen les novel·les
perquè ens imaginem
que, de fet, saben que ens passa.

 

-EL PODER... VES QUINA COSA...
-El poder no existeix pas.
El que sí ha existit sempre
és la gregarietat.
Spinoza, ja ho va veure,
però, és clar, fou un dels pocs
que la va mirar de cara.

 

EL PROBLEMA DELS JUEUS.
Exel·lents, car conceberen
el capitalisme tal
com podem veure’l a Amèrica,
al seu màxim esplendor.
i no era gens probable:
la religiositat...
Però han tocat uns temes,
de vegades, delicats:
i han fet una destrossa.

 

EL PROBLEMA DELS RELATS.
Formen part del treball bàsic
del cervell, primordial,
tan orgànics com el fetge.
Podem dir que el fet humà
és només el mecanisme
del relat en si mateix.
La matèria del que es conta
no té el mínim interès,
com els sons afonemàtics,
Així cal considerar
tant un somni, una llegenda,
qualsevol narració,
l’intervanvi de comares,
com un sol i mateix fet.
Quan mirem la locutora
que ens explica si plourà,
assistim a una història.
Una noia, simplement,
no és més que una història:
en imatge o pel carrer,
o pensada dins la boira.
Per trempar, perquè el cervell
modifiqui un estat d’ànim,
cal usar la història justa.
Sentiments, sensacions,
la percepció d’un ritme
qualsevol, com el del cor…
són històries concentrades.
i no massa diferents…
La cretinitat seria
una escassa densitat
de producció d’històries
i la gregarietat,
un excés, i iterades,
sense buits, blancs, sense espais.
La comtemplació pura
o la intuïció
no existeixen de cap forma:
les defensen els mossens.
Per això són tan terribles
les novel·les o bé els films,
produïts amb artifici,
car la comparació
amb allò que és biològic
es fa a l’acte, encontinent :
el cervell no pot sofrir-la,
tan gran degradació.
És reclou i no no ho vol veure.
Allò que no és relat
és llenguatge matemàtic.

 

-EL PROBLEMA ÉS ENGEGAR
aquell bell dispositiu
que ens fa venir saliva
de continu, fins i tot
al moment de l’agonia.
-Impossible. Excitar
el deler –o que s’exiti-
cal de fer-ho amb un bon plat
o una noia molt bonica,
no pas continuament.
-Tu no saps res de la vida.
A un cantant que és aplaudit,
també li ve salivera.
És guanyar o reeixir
allò que fa que les glàndules
descarreguin.I això
es pot fer tancat a cambra,
fent treballs, òbviament,
malgrat siguin molt minúsculs:
penjar un quadre, trobar el lloc
on desar l’ouera nova,
a la fi aconseguir
de cosir un botó d’àmber
al vestit o descobrir
que Déu ens estima força,
no obrir si el porter
truca el timbre en demesia,
aprendre un nou mot teutó,
quan ho vèiem improbable,
passar un quart d’hora més
sense anar al frigorífic,
tot de feines similars.
Voluptuositat pura.
El principi del plaer,
al jardí de les delícies.
No, en canvi, no fumar,
-com un ordre de la tele...,
de la secta que ens reté.
Al cervell no li agrada
prohibir. –Jo no ho sé fer,
no en sabria: satisfer-me
amb tan poc. Això s’aprèn
en un més o una setmana.
Tot depèn del teu cervell:
si just és com una figa,
és millor buscar plaers
barroers o bé germànics,

 

-EL PROBLEMA MÉS NEFAST
és de ser una espècie amb sexe,
com la resta d’animals,
tret dels virus, que són llestos
i es dupliquen ells tots sols .
-Sempre ha estat d’aquesta forma.
No podem imaginar
els humans sense delícies
com aquesta. –Això fou
quan encara érem bèsties.
Avui és un llast que no
ens cal gens d’arrossegar-lo.

 

EL PRODUCTE MÉS MACABRE
de la gregarietat
és la ‘Història’. És darrera
suicidis col·lectius.
Catalunya és bon exemple
del poder que té pertot.  
Les ‘Comunitats històriques’:
s’ho va creure i ha quedat
més pelada que una rata.  

 

-ELS AMERICANS NO SÓN
com voldria: fan les coses
massa en gran. –Has de pensar
que és la terra que esperàvem.
Sense això, no Windows, res:
tots dessota el Sacre Imperi,
que figura que és el mal
absolut i ben palpable:
és la gregarietat,
que ens té els ous amb les tenalles.    

 

ELS ANGLESOS HAN FET DUES
coses úniques al món
-no sabem com agrair-los-ho-:
veure l’Evolució
i crear el que és Amèrica.
-Però els grecs, amb en Plató...?
-Mai no van fer res de  pràctic.
Tu recorda que els mossens,
de seguida, varen fer-se’n.

 

ELS CIENTÍFICS NO DEPASSEN,
quan s’apropen al cervell,
el criteri de les dones:
si s’ha compixat o no.
Els dits crítics literaris
fan semblant: si l’autor
ha escollit el suïcidi
o, millor, ha tornat boig,
i vegeta al sanatori.

 

-EL SENYOR, QUAN ENS CASTIGA,
ho fa a ull, en un rampell, 
o s’hi mira, en cada cas?
-Té antulls, car pot fixar-se
en un individual
o bé una tribu entera.
Per exemple, jo. Jo sé
quan em mira i pot ferir-me.
-I què fas, si es pot saber?
-Miro enlaire o bé xiulo,
faig com si no sabés res.
-I això, el desanima?
-Ve-t’ho aquí. Molt sovint, sí
Es distreu amb altres coses.   

 

ELS ESTUDIS QUE ES FAN ARA
sobre el so i sobre la llum
són inútils, molt platònics.
Comencem pel que és de bo:
les imatges en els somnis,
que són un fet més real
que els sons d’una discoteca,
naturals al cent per cent,
sense cap interferència.
No cal filosofar res:
només cal enregistrar-les.
No sé com la casa Sony
no hi veu un nou mercat,
que és del tot inesgotable.
El que ja comença a ser
avorrit, com les pel·lícules.
Jo prou que els vendria els meus,
que són una meravella.

 

ELS ESTUDIS QUE S’HAN FET,
i es fan, sense vergonya,
sobre coses dels humans
no serveixen, ans són brossa
que impedeix poder avançar.
Ara bé: són profitosos
amb el fi de destruir
les creences dels ancestres,
tan actives, oh, ai las!,
a través de les fronteres.
Creen més confusió
i els vellards es desactiven.

 

ELS JUEUS. CAL PRECISAR :
res a veure amb llur història
pre-romana. Els conformà
la diàspora. El Llibre,
els serví de paspartú,
que emmarcava els episodis.
Tampoc la religió
no hi féu res, malgrat que ho sembli.
El que fa lliure el cervell
és el mode d’existència:
ara hi sóc, ara no hi sóc,
lluny de banda organitzada:
és menys gregarietat.
Resultat : immillorable.
Els jueus són el més gran
que han produït els homes.
i a més, amb fets concrets:
l’invent del capitalisme,
amb el qual podem pensar
un futur més raonable.

 

ELS JUEUS HAN FET EL FET.
Ara poden retirar-se.
Un cop han fet Israel,
què més poden presentar-nos?
Seran uns humans corrents.
És millor de tornar a Amèrica.

 

ELS PROGRAMES QUE USEM MÉS:
el voler i la consciència,
tinc tendència natural,
malgrat que també ho vulgui:
que treballin separats,
no per fer una gimnàstica
asiàtica: res d’això.
Si la voluntat és lliure
de no haver d’estar d’acord
amb el jo, més i més crea.
El jo és impediment,
que es fica on no el manen.
El jo s’ha de dedicar
al maneig de l’edifici:
vigilar que el porter nou
no pregunti massa coses,
a l’administració
econòmica i política.
A la voluntat, li cal ser lliure
per trobar el vis adient
o trobar el mot responsable, 
i molts importants afers
d’ordre còsmic i domèstic,
dins la gran connexió
amb el món i les estrelles.
Això és la voluntat.
El jo just ha de ser útil
per anar al supermercat
i no passi cap desgràcia
i la noia: ‘un client
que és modèlic’. Que no es mogui
que descansi, faci just
el seu deure, el que li toca.  

 

 -ELS VAIXELLS PETROLIERS.
Com embruten la natura... !
-Tomeu, tu, tens molts d’afers
per resoldre. No et distreguis.
Ço és cosa d’alemanys :
propaganda contra Amèrica.

 

-ELS VELLS NO HAURIEN DE
aparèixer per la tele…
-Però poden ensenyar…
-Ja sabem tot el que diuen.
Fa mils d’anys, no diuen res
de sincer. Hipocresia.
-I per què un tal comport?
-És un fet hereditari.

 

-EL TABAC DANYA ELS ESPERMES,
també la fertilitat.
-És d’allò més progressista.

 

-ELUDIR, CÓRRER, ESCAPAR,
d’allò que és desagradable.
-Quan sabem que n’és de bo...?
-El cervell no diu mentides.
Ha tret la conclusió,
quan ha fet moltíssims càculs.
No cap dubte: fe total.
-Però pot estar en conflicte
amb la gregarietat,
amb la cosineta nostra,
que ens estima... –Oblidar,
oblidar-ho: a ca una puta

 

ELVIS PRIESTLEY HA FET MÉS
per a l’alliberament de l’home
que no Kant, Hegel  i Marx,
Freud i Göbbels. No cap dubte.

 

EL VOLER POT ESTAR BÉ
si és el d’un pintor abstracte,
que de sobte vol ficar
un color a la vorera.
‘Voluntat’ no vol dir res,
si no és sinònim pèssim
dels volers d’aquest cervell,
que no són contradictoris.

 

EM COMPORTO COM LES DONES,
és a dir: he reduït
l’espai on em moc de dia.
La relació és molt
més intensa amb els objectes
del trajecte. Ara sé
que la noia a la taverna
porta ulleres. Se les treu
a les dotze, si fa pluja.
-I què en treus de saber això?
-Em trasllada a una altra vida,
ignorada fins avui.
L’important és no avorrir-se.

 

-EM FA TANTA POR AVORRIR-ME…!
-No tens vida interior:
ets un home just de llibres
i no tens pas cap talent.
No saps fer una sinopsi
i començo a sospitar
que, per tant, mai no somnies.

 

-EM PASSEJO AMB LA RAMADA
pel passeig de Sant Andreu.
No dic res, car no s'hi parla
ni un brot de català.
-Com ha estat tanta desgràcia ?
-Tothom mira serials,
que són fets a Barcelona.

 

-EM POTS DIR QUÈ ÉS EL MAL?
-És un fruit de la matèria :
el primer que s’ha de dir.
-Però el mal és cosa lletja.
-Efectivament, és ço.
-És propietat de l’ésser?
-No, car és creació,
com les prunes vermellones
o els canyissos de sequer,
les històries neolítiques...
Hem de fer per distingir
clarament ambdues coses.
Sense aquesta facultat,
el mal no existiria,
ni aquí ni al Japó.
-Si és facultat de l’ésser,
l’ésser tot és tot el mal…
-Això és dir de teòleg.
-En la vida, no va així.
El mal passa en zona humana:
és la gregarietat,
la mecànica del viure:
no en Tomeu o na Ritona
ni tampoc un argentí.
Això costa un poc d’entendre.
El mal no es pot filmar:
torrar un nen per empassar-se’l,
la mirada d’una noia,
una vella intransigent…
no són pas el mal correcte.
-Em pots dir què és el mal?
-El mal és la violència,
el mal són els alemanys,
no, en canvi, els japonesos,
molt menys els americans,
el mal és aquest programa
de la gregarietat.
Ara bé: hi ha una errada:
el mal no mana el cervell:
té molts altres programes,
que s’han d’estudiar bé
i estimar el més possible.
Són les eines que podran...:
és possible alliberar-nos-en.

 

EM REPUGNEN ELS HUMANS
tal com són i tal com eren;
els americans, també,
si els trec la metafísica,
cosa que ells no ho saben gens,
cosa que és ben perdonable. 

 

-ENCARA ARA ESCRIUS NOVE?LES...?
-Jo m'he de guanyar el guisat.
-És més digne fer de puta.

 

EN LA VIDA CAL FER ZAPPING
constantment i no només
amb la tele. Si ens agrada,
és quan s’ha d’executar
de passar a una altra cosa.
És la llei per no tenir
uns disgustos massa toixos.
Una llei que és complement
de la dita és no voler
saber tot el que composa
una cosa que observem:
acabar al cap d’una estona.
Si fem una catedral,
tenir l’ànim disposat
per deixar mig feta l’obra.
Per aprendre, en general,
no hi ha millors receptes.

 

EN MA VIDA DISTINGEIXO
tres estats: el del son, on
s’executen els somnis i
moltes més experiències
no tan espectaculars;
el no son, que s’entreforca:
un: l’estat contaminat
pels veïns o la cosina;
dos: l’estat lliure d’això.
Aquests tres estats de l’ànima
produeixen resultats
diferents en gran manera:
la no gregarietat
produeix la poesia,
la construcció del món,
sense traves de preveres
ni madones ni de gays,
i ben lluny de la misèria.

 

EN PRINCIPI, ELS ANIMALS,
llur cervell és per entendre
el seu hàbitat i prou.
Els humans han de comprendre
tot el món i el seu veí.
i això és complicadíssim.
Per això s’ha fet tan gran.
Avui no cal ampliar-lo.
Ara cal de descansar.
Podem suprimir els veïns,
que han estat la causa prima
del feiner i del mullader
que hem sofert sense queixar-nos.
Descansem i no parlem:
que tot sigui per escrit
i en anglès. Les altres llengües,
-la primera, el català-,
foren una gran riquesa
per aquest anglès global,
nou, fet amb totes les tribus.  .
Per no avorrir-nos gens,
de moment tenim els somnis,
mils de pics més divertits
que els programmes de la tele.

 

-EN QUÈ CAL SER TOLERANT...?
-Mai, en res. –Molta gent pensa
que cal ser-ho: ho seran...
-És un càlcul il·lusori.
Déu mateix no pensa així.
Tal com ha fet cada cosa,
no hi entra en el discurs,
el concepte tolerància.
Si l’haguera introduït,
d’una forma o altra forma,
ja faria molt de temps
que ho sabria. Ell l’ignora. 

 

ENTRE D’ALTRES MOLTS MOTIUS
per eliminar el teatre,
és que produeix el cas
de l’actriu que s’ha fet vella.
No sabem què n’hem de fer.
Són usades per tele,
abusant dels drets humans.
Resumint : una catàstrofe.

 

-ESCRIPTORS MÉS REPUGNANTS
que jo he pogut conèixer ?
Són en Dickens i en Balzac,
per raons diferentíssimes.
-I què tenen, pobres nois?
-‘Populismus’, en dirien
els filòsofs alemanys.
Per a mi, molt més exacte:
és la gregarietat
triomfant, esmaperduda. 
-Algun altre, odiós ?
En Luigi Pirandello :
mediterraneïtat,
en un grau exemplar, últim.

 

ÉS EL FLUX DE LES IDEES,
mai reflux: no tornen mai.
El cervell és una màquina
que odia repetir,
repetir-se. Cal entendre-ho.
Els que ho fan és perquè no
han aconseguit fugir
de l’esguard de sa cosina.

 

ÉS EL VIURE TAN PLEGATS
el que ens fa escriure novel·les.

 

ÉS LA FALSA SINCRONIA
dels humans quotidians
entre l’acció visible
i l’oculta, del cervell,
-no voler pas reconèixer-ho-
que és la causa essencial
del fracàs o del desastre
en la integració
de l’infant dins la comuna.
L’infant ve d’un altre món
i la mare que li toca
pertany tota, ai las!, a aquest.
La psicopedagogia
és la monstruositat
que és urgent de posar en dubte,
o, millor, eliminar
del capet de les madones.
Tot ho volen endreçat.
Així el tracte que mantenen
amb llurs filles i llurs fills,
en els resultats, la pràctica,
és un número de circ,
una cosa forçadíssima.
No té res de natural.
Si no fos així, per què
hi hauria tants de centres
de gimnàstica i de zen,
dirigits per folls i folles,
per mirar poder arreglar
la destrossa programada,
el nefand crim col·lectiu
que no té remei possible.
Siguem francs i revisem.
Que hom consulti els poetes,
vius i morts, i matem Freud
d’un sol tret, d’una vegada.

 

-ÉS POSSIBLE IMAGINAR
d’estar  sol, sense cap altra
criatura, en aquest món.
-És possible ja que d’elles
just en pots aprendre amor.
Tu, d’això, en saps de sobres.

 

-ÉS POSSIBLE POSAR ORDRE
a l’Eixample?  Si més no,
dissenyar un avantprojecte?
-No, amb la televisió
que tenim, i tan farcida
de madones i argentins,
furiosos perquè sigui
lloc d’encontre i lloc de pas,
és a dir, com les duanes.
Que els agradi viatjar,
fer col·loquis i trobades,
ho comprenc, però per què
amb la ràbia destructora
de les hordes? Ja n’hi ha
que es pengen amb filferros,
car no saben que han de fer.
Això, sí: amb els permisos.

 

-ÉS POSSIBLE UNA ALTRA VIDA?
-No just una: moltes més.
Ara jo en visc catorze,
diferents: la del cervell,
la del món -com la imagino-,
la del cos en general,
la que em conten per la tele,
també la de Wall Street,
la dels morts de La Verneda…
i les visc per separat
Tinc record que de més jove,
quan vivia dins els camps,
no ho feia així com ara
i sovint era infeliç.
-Com t’expliques aquest canvi?
-Haver après a somniar.
Tu veus clar que aquesta vida
és del tot independent.
Prens mesures assenyades
perquè això s’estengui a tot.
-Et diran esquizofrènic.
-Ho diran els curts pregons
que just viuen fantasies
enfollides, com un bloc
de buidesa sense cura.
No em confeso ja de res,
com fan aquests miserables
que han d’anar a cal doctor.
Si almenys es convertissin…!

 

ÉS TAN DOLÇ DE VIURE SOL...,
és a dir, estar amb la pròpia ànima,
observar com se’n desfà
dels assalts del gregarisme:
les mirades dels bergants.
que et voldrien fer-te còmplice
del seu viure obscur i porc 
o els insults dels coratjosos.

 

ÉS UN PORC: POTS ESCOPIR-LI
i no siguis estugós:
una fleuma a la parpella.

 

-ET FARÉ UNA PSICOANÀLISI...
Quedaràs com un drap brut.
-Jo em pensava que servia
per curar. -Que beneitó!
És l'excusa, és el passi.

 

-ET VULL CONFESSAR UNA COSA…:
jo he estat un assassí.
Vaig matar la teva mare.
-Molt ben fet.I com va ser?
-D’una simple garrotada.
-Però què t’havia fet?
-Just m’havia posat banyes.

 

EXPLICAR L’AVORRIMENT,
o la pena, i la resta,
és innoble: just serveix
per intensificar el vici
de la gregarietat.
Si podem, cal bandejar-ho.

 

-FA EL QUE VOL AMB LA GUITARRA...
-Sí, però, no podem dir
el mateix de la titola,
com a ‘maricon’, és clar.
Diuen que és un pitxa freda.
Ha arribar a treballar
en un bar de per Calàbria-
Via Roma... Rocafort...,
amb un amo de l’Eixample.
Just sap dir de la soldat
England, quan surt per la tele:
‘Apa, vés: se t’ha acabat
la carrera’. Pobra noia,
que va plena, al tribunal.
-És per un instint de classe...

 

-FA VERGONYA, CAR ENCARA
es baralla amb sa muller.
-És que just és un pobre home.
Què podria fer, sinó ?
Sort en té que va casar-se.

 

FER MAL ÉS UNA MANERA
d’estimar. El manament
exclusiu del gregarisme
és amor, que ha de ser cec,
per la força de les coses. 
Ben interioritzat
ho té el nen, quan es dedica
a tacar el seu company
o a robar-li la joquina,
destrossar-la allí mateix.
El mateix que va la vella,
quan intenta assassinar
la companya de l’hospici
amb verí que ha robat.
Això no és violència
animal: és amor ver,
propi de l’espècie nostra. 

 

HAS D’APRENDRE A EQUIVOCAR-TE.
En si, no té res dolent.
Si protestes, si ho declares...,
llavors sí. Si ho penses bé,
no existeix, així, cap deure
que t’obligui a confessar.
Te l’inventes per incúria.

 

HAS DE FER MÉS EXERCICI.
Sembles un americà.
Són obesos i pateixen
d’alta hipertensió.
Tot és culpa del sistema.

 

-HAS PENSAT UNA PROESA
i l’has feta. T’ha sortit
bé, millor del que et pensaves.
-I vull explicar-la a algú.
-No ho fessis. L’encant d’ara
volaria. Aquests fets,
en concret, són incontables.
Frueix del que ara  sents
i no ho diguis ni a ta mare.

 

-HA VINGUT LA MARGALIDA.
-I què vol? –Just vol saber
què penseu… –Engega els gossos.

 

-HE RESOLT UN GRAN MISTERI:
el desinterès complet
de les dones quant al sexe
masculí, car deixen fer
tota la pornografia.
No els diu absolutament
res : just pensen : ‘coses d’homes’.
En el fons : el que han de fer.
Si s’hi presten, és per deure.
-Però això és conflictiu.
-Tenen altres interessos.
-Però volen seduir.
-És del tot obligatori:
és manat pels divinals.
Un cop fet, ja n’han fet massa
i no passaran d’aquí.
Pensa que són molt garrepes.

 

-HE SENTIT LA TEVA VEU
escondida a la bardissa.
M’he aturat i no t’he vist.
-És que quan jo m’escondeixo
ni el dimoni em pot trobar.
-Per què ho fas? –Per evitar-me
albercocs com ara tu,
que sou una gran molèstia. 

 

-HE SENTIT LA VEU DIVINA…
-Què t’ha dit? –Que fos valent
i que li trenqués la cara.
-Provocació, només…
-Era veu molt consentida.

 

-HE VINGUT PER DEMANAR-TE
un consell. –Te’n diré un,
que serveix per ‘nar a Amèrica:
tu mai no n’escoltis cap.
Fes la teva, fes la teva...
-Però això és molt pesat.
-Ah, fill meu! És la manera.

 

HI HA COSES NATURALS,
com plorar o compixar-se.
N’hi ha més, com delatar,
que és d’igual categoria,
i, per tant, universal.
Aparentment, no es diria.

 

-HI HA COSES OBJECTIVES…?
-Tot ho és, tret del discurs,
que és allò que és contable.
-I ‘contable’, què vol dir?
Més o menys, és la cultura.
Per exemple: el marmanyer:
gairebé tot el que pensa
és cultura. -Horrorós.
-No m’ho diguis. És com una
malaltia. Produeix
xoc elàstic, contamina.
-I ja s’hi neix, amb això?
-Mai, enlloc: ni en una illa
del Pacífic. –No ho entenc.
En una illa, tocaria    
que ni una infecció
no hi pogués entrar, fugir-ne…
-Pensa que tothom té cap,
a París, a Ratisbona,
a les Cook, Honolulú…
És el cap que la genera.
-I té cura, un tractament…?
-Impedir que no ho faci:
fer un cap artificial
que substitueixi el d’ara.  
-Ningú mai no ho voldrà fer.
-No ho faran amb el marxisme.

 

-HI HA COSES QUE NO ES DIUEN,
ni en públic ni en privat..
-Per exemple...? -Allò que penses.

 

HI HA COSES REPUGNANTS.
No són massa. Una llista
és factible fàcilment.
Una just : un mort que parla.
Aquest món n’és ple, ple i...
i tots ells, amb salut òptima.

 

HI HA DOS INSTINTS QUE MANEN:
d’una banda, la cobdícia,
que a la fi ha produït
el superb capitalisme;
i de l’altra, fer el guillot,
altrament, la droperia,
que empeny a tot el món
establir Sacres Imperis.

 

HI HA DUES ACTITUDS
per fer front a la comuna:
mirar de trobar-hi un lloc,
col·locar-s’hi, o allunyar-se’n
si hom té forces, mitjans.
No n’hi ha, una tercera,
com es pensen molts cretins
viciosos, de província.

 

HI HA L’ALTRE, HI HA ELS ALTRES.
Són problemes diferents.
El primer és psicològic,
com mil més, parisenc.
El segon és metafísic.

 

HI HA TRES ‘JO’: EL JO PRISTI,
natural, independent;
el que ens atribueixen
i el dels pecs, on els trobem,
formant una sola cosa.

 

-HI HA UN PROGRÉS, AQUÍ,
en la vida, mentre dormo…,
que els veïns no sabran mai,
perquè em tenen una fitxa
i són curts de naixement?
És claríssim. –De quin ordre?
-És d’un ordre, clar, global:
tenir bona salut física
-malgrat que mai no podrem
definir de què es tracta-;
un millor enteniment
del que passa a l’Eixample,
a Detroit o Israel,
del comportament exacte
dels veïns i coneguts;
gran millora en el resoldre,
en les determinacions,
en accions punitives:
no vull dir la voluntat,
que avui és inservible
com a idea. En tot això
el progrés es fa molt nítid;
un control dels sentiments,
aïllant-los, suprimint-los
sense esforços. Somniar
de manera més segura;
el dimoni escomet menys:
i és fàcil d’aturar-lo…

 

-IMAGINA’T QUE ETS DÉU:
què faries? –La família:
suprimir-la. És pecat
no usar tots aquells mètodes
que tenim per millorar
el producte. –Aleshores,
què la sexualitat?
Pensa que les dones volen
tenir fills. És llur paper.
Què farien ? Quedarien
despistades. –No som pas
animals, com una zebra,
que per força ha de parir.
No té seny, és tanàsia.
Una dona és ben capaç
de copsar tot el projecte.
-Pot entendre’l i no estar
gens d’acord i revoltar-se…
i l’amor, tan apreuat?
-Es reorientaria.

 

-I NO ET CANSES DE FER VERSOS.
Sempre igual: és avorrit.
Jo els vaig engegar a dida.
-Eres jove, impacient...
No vas arribar a l’etapa:
‘moviments sincronitzats’,
que és la bona en poesia.

 

-I TU COM ET MODIFIQUES,
vull dir, la creació,
com la tractes? -Imagino
que vols dir-me d'on la trec.
D’estar sol, sense cap dubte.
-I el que passa al teu entorn?
-És més vist que les paparres.

 

JA M’ÉS TOT PERFECTAMENT
igual i si al Sant Pare
algú el vol crucificar
als rajols d’aquella plaça,
que ho faci: no em mouré,
car el mal ha durat massa.

 

JA SÉ TOT EL QUE POTS FER:
fer molts pets, cagar i dinyar-la,
quan jo digui ‘n’hi ha prou’.
Tu just ets un cagacalces.

 

-JA SOM EUROREGIÓ...
-Com ha estat ? –És la divina
providència, que ha entès
que no era necessari
esperar un minut més.
Som un land. Quina follia...!

 

JO AMB DUES, TRES HORETES
de dormir i somniar,
faig un tall en la meva ànima,
molt més fort que si hagués
viatjat una setmana
per l’espai o hagués estat
presoner d’uns islamistes.
El tresor més valuós
que tinc jo en aquesta vida.  

 

JO ESTIC BÉ DE VINT MIL TRES,
potser més, modes, maneres.
Malament, en quantitat
proporcional…, idèntica.
Ja gent diu que just en té
un de cada. D’aquí passen,
sense més, a la bojor,
que està plena de misteris,
fantasies a milers,
que els experts les multipliquen.
És immund el món d’avui
amb tan grans pardalaries.

 

-JO HE PRODUÏT LA TERRA.
A la inversa, també és cert.
-Tu no saps què són les causes.

 

-JO M’HE CONSTRUÏT LA VIDA
verament independent.
-Què has fet, si pot saber-se?
-Cremar tots els manuals.
-No voldràs dir tots els llibres?
-Justament. –Has quedat sol.
-Al contrari. Aquests objectes
impedien veure-hi clar.
Ara visc la vera vida. 

 

-JO SÓC ANTICATALÀ
perquè són molt odiosos,
molt retrògrads, repugnants,
tots els nacionalismes,
car jo sóc universal.
-Tu no saps que això ho diuen
només els provincians,
que adoren de pertànyer,
amb un rang inferior,
i ser sempre irresponsables,
a un estat que té el suport
d’una nació concreta.
Per exemple, els alemanys
són darrera el Sacre Imperi.
Un estat no el crea Déu
del no-res, com als preveres,
els convé de proclamar.
Tu també ets d’una tribu,
amb estat o sense estat,
talment com tens una mare.
-Jo me n’he deslliurat prou.
Quan em llevo, cada dia,
jo renego de tothom:
pare, mare, de la pàtria...
-Això no et serveix de res,
car l’anticatalanisme,
la provincianitat
exultant bé continuen
dintre teu. L’André Bréton
va fer moltes cucaveles,
però el que és rellevant
és l’anticatalanisme.
-El que dius és massa fort.
i què té aquesta tribu?
-Té menys gregarietat,
un poc menys, i això causa,
produeix una bondat,
que pot ser quantificable,
observable, soprenent.
No em demanis que t’ho expliqui.

 

JO SÓC UN CANTANT DE ROCK,
molt famós, car faig un número:
me la trec dels pantalons
i les noies de platea
me la xuclen. No dic prou.
No conec ningú que el faci.

 

 -JO VOLDRIA TREBALLAR
a la tele i guanyar dòlars.
-T’has d’especialitzar:
energia alternativa,
paidofília, o bé el down;
la viltat capitalista,
la pol·lució porquil
pecadora, intolerable
de les multinacionals,
els negocis del petroli;
les tortures a l’Iraq
o bé els miserables àrabs
palestins a qui els jueus
els massacren la canalla;
sexualitat i art:
basta un: com en Picasso;
tercer món, en general;
violència domèstica;
el món íntim del futbol;
crims de sang, els gays, la sida;
les espècies en perill;
la misèria a Rússia;
drogues fortes i el jovent...
-Jo voldria ‘Catalunya’.
-No interessa: és passat.
Tria’n un i a la feina. 

 

LA CIÈNCIA i LA TÈCNICA
simplement s’han adorar.
Garantitzen de ser lliures.
L’art ve immediatament
després per poder de viure.
Sense ell, el desempar
absolut s’imposaria.
i no tant l’objecte d’art.
Val més l’acció artística.
Ara bé: abans que això
el sublim són tots els somnis.

 

LA COBDÍCIA NO JUEVA
és la que de bo fa oi.
La jueva és metafísica.

 

LA COMPASSIÓ ÉS PROVA
concloent –amb el plorar-
que existeix el mecanisme
de la gregarietat.
Ara: dir que un genocidi
és exactament igual
és difícil de fer veure,
però fer-ho és de rigor,
és del tot indispensable,
per poder explicar millor
el conjunt de tots els actes.  

 

-LA CONFUSIÓ ACTUAL…
-No hi sé veure altra cosa
que progrés. –Però la fam
i les guerres, la justícia,
i les dones i el consum
de les drogues continua
augmentant… -Tot el que dius
ja existia, amb més ufana,
molta més confusió.
-Però avui tenim recursos
i Amèrica no fa
res més que fer-se més rica.
-Ha de fer-ho, malgrat seu.
Mentrestant, els japonesos,
els xinesos, els malais…
són productes només d’ella.
-Però són interessats
i no pas gens filantròpics.
Ni un pèl de sentiment…
-Cal que pensis que la Tècnica
no en té cap, sortosament.
A tu, ja t’agradaria…!

 

LA FAMÍLIA ÉS UN ACTE
possessori. Els integrants
sobretot es posseeixen,
just pel gust de posseir.
Hom perd temps amb la mania.

 

-LA GENT ÉS FELIÇ QUAN FA
tot allò que esperen d’ella...
-I tu, el que esperes de tu?
-No, seria massa fàcil.
De mi, jo no espero res.
Si ho fes, seria trampa,
un dogal, que jo mateix
em faria, em posaria.
No existeixo, feliçment,
no pas d’aquesta manera.
El cervell és qui ho fa tot.
Jo li deixo fer el que sigui.
Radical esclavitud,
amor foll, ultramesura.
-Però, i si t’enganyés...,
que et fes veure fantasies,
com és una visió?
-Si jo faig el que ell em mana,
no farà res de semblant.
El secret és no deixar-lo,
estar atent al seu voler,
totes les vint-i-quatre hores. 

 

LA GENT ES RELACIONA
a cops d’uns set arguments
psicològics, potser catorze.
El pitjor és que n’hi ha
que els apliquen en els versos.
Solen ser provincians
o madones sense feina.
La major perversitat
parisenca, sens cap dubte.

 

LA GENT, QUAN PARLA. ENRAONA,
diu, potser, la veritat…?
-Mai. No pot, perquè la ignora.
Diu només allò que ha après
a l’escola, en els llibres,
que el virrei ha censurat
-Si no ha ‘nat a l’escola
i tampoc no ha llegit
manuals o bé doctrines…
-Li arriba el mateix
per milers d’altres conductes.
Una música innocent
pot vehicular la ràbia.

 

LA GENT TÉ UNA TENDÈNCIA
vehement a capgirar
el teatre i la cosa a què a?ludia,
a confondre-ho simplement.
Per exemple, els Evangelis
són teatre i no es pot imaginar
que no ho sigui. Un nen copsa
allò que és real, però
aviat una gran ona
de lirisme el sebolleix
i no se’n refà en sa vida.
En les dones i els teutons
tot és lírica i teatre. 

 

LA GENT VA MAL INSTRUÏDA
i calcula malament.
A mi això també em passava.
Un exemple elemental:
cal que vagi a comprar figues.
Tinc un bus ben avinent:
costa molt menys que un taxi.
Si em deixo arrossegar
per aquesta teoria,
sense un pensament més fort,
que inclogui els avantatges
que te anar comprar més car
-novetat, caixera nova…-,
quedaré a la parada.

 

-LA GENT VIU ALLÒ QUE VIU
o bé viu una altra cosa.
Sempre viu això darrer.
-I què és, si ho puc entendre?
-Fantasies i relats,
que l’integren dins la colla.
Mecanisme? És el mateix
d’un gladiador de Grècia
al d’un berlinès d’avui.
No res no els diferencia.

 

-LA GENT VIU UNA ALTRA VIDA,
diferent, en absolut,
de la meva. Fa impossible
qualsevol enteniment.
Són constants els malentesos.
-Això és perquè estàs foll
o ets boig de quan vas néixer.
-El que dius no vol dir res:
és pensar de peixetera
o de Goethe o, pitjor,
de mossens i psiquiatres.

 

LA GRAN INFELICITAT
que impera entre els joves,
els seus pares i més vells
és que ignoren la sorpresa,
car copien les cançons
que els agraden. Si agrada,
tot és per la novetat.
Repetir-la és matar-la.

 

LA GREGARIETAT ÉS
qui creà de mica en mica
el cervell. És normal, doncs,
que un cop fet el programa
fos el més voluminós,
mil vegades més que els altres.

 

LA GREGARIETAT
fa un infern d’aquest món nostre,
molt mecànic. Tenim sort
de tenir el capitalisme
que atenua o distreu
la dolenteria fixa.

 

LA HISTÒRIA i LA VIDA,
ens depassen? És a dir:
no podem fer res contra elles ?
Sí, podem: esdevenir
sants nosaltres : fer una vida,
una història amb mitjans
que són nostres, que no es poden
compartir. Així no som
estirats cap a l’abisme,
a l’infern on cremen tots.
i això és culpa seva.

 

LA INTEL·LIGÈNCIA ENS MANA
simplement: clonació
d’una banda i de l’altra:
voler l’immortalitat,
aplicada a tots els éssers
humanals, ara mateix.
Si no som fidels a l’ordre
tan central, som traïdors
execrables a l’espècie.
Just amb la clonació,
no existiran les mares
amb la immortalitat,
els filòsofs i preveres,
els teòlegs parisencs,
fins I tot, els amerindis. 

 

LA JUSTIFICACIÓ,
haver de justificar-se,
és el grau més repugnant
que ens imposa els gregarisme.
És tan vil que sense algú
que ens acusi d’un forfet
qualsevol, ja no sabríem
passar els dies lliurement.
Sense culpa no es pot viure.   
Els que ho neguen són orats,
no pertanyen a la tribu.

 

LA LITERATURA NO
s’ha d’usar -passi el que passi-
per les curiositats
psicològiques de dona,
tampoc d’home. Corrompeix
la humanitat entera
i és la perdició
de les tribus, com la nostra.

 

-LA LLETJOR, DIGUE’M QUÈ ÉS?
-És fer el bé o predicar-lo,
car és antinatural.
La beutat és fer el contrari.

 

-LA MATERNITAT REBAIXA
les madones. –I per què?
-Fonamenten la llur vàlua,
llur honor, en  infantar,
és a dir, el fet més bèstia. 
-Els agraden tant els nens…!
-Avui s’han de fer a màquina.

 

L’AMOR ÉS MOLT MÉS FORT
que la vida. Per exemple:
una vella oblidarà
absorbir la medicina,
mentre pugui molestar
l’assistent, la infermera.
S’han fet molts experiments,
tots filmats en uns bon videos.

 

LA MORT ÉS MOLT MEDIÀTICA,
en sentit…, el més pervers,
perquè no la banalitza
ni l’adora: en fa mal ús.
És absurd i idiota,
com un suro dins el cul.
Ningú no se n’aprofrita

 

LA MUSICA QUE HOM DIU CLÀSSICA
sempre té un punt irritant.
Molt tibada, pretèn dir-te
no sé què, que no pot dir:
fa patir. El jazz, per contra,
malgrat sigui molt dolent,
sempre invita a una cadira.

 

LA PERVERSITAT MÉS BÈSTIA.
és mirar la poesia
com ho fan els parisencs,
és a dir, amb uns esquemes
que serveixen per llucar
la madona que es pentina.

 

LA RESPONSABILITAT.
Ningú n’és, de responsable
d’ell mateix. Confiem tots
en el públic que ens envolta.
La responsabilitat
davant d’un mateix és l’única
que hauria de comptar,
per portar una vida sana
i ho fem a l’inrevés.
Preferim que sigui l’altre
que judiqui, car pensem
que és més comunitari.
El desordre generat
sempre acaba en el feixisme,
que només és molt d’amor.
Per sort existeix Amèrica,
on, potser, no n’hi ha tant,
per raons misterioses. 

 

LA RETÒRICA: FIGURES.
És un càstig, un flagell.
És com la psicologia:
no sols no és cap ajut,
ans obstacle per conèixer.  

 

L’ART ERA UNA FANTASIA,
tolerada en un món fix
i cregut de ser-ho sempre.
Avui tot ha canviat.
L’art és una beneitura.
És joguina de marxants
i de reines insegures.

 

LA SALVACIÓ DEL MÓN
és la tècnica, ben lliure
dels sermons que hom diu a plaça

 

LA SIMPLIFICACIÓ.
Tal com diuen a la tele
de les drogues, suposem,
sembla un fet no sols molt simple,
ans del tot familiar,
manejable. Podem treure,
cadascú, conclusions
contundents, immediates. 
Amb la guerra de l’Iraq,
passà igual aquí a l’Eixample:
era un fet elemental:
una invasió odiosa.
Quin motiu? Pillardejar.
Tothom va posar pancartes.
Feien goig: un bé de Déu.
Exultant, com un miracle.
Els trostskistes parisencs
no hi cabien d’alegria :
és la revolució.
I sentien una enveja...
Vet aquí una ciutat
que honora sa història.
No sabien que quan van
provar de robar-nos l’Ebre
tothom va restar serè,
com el marbre de Carrara. 

 

-LA TECNOLOGIA SOLA
podrà mai crear un cervell
com el nostre? –Inevitable:
no semblant, sinó millor.
La natura, pel seu compte,
ha creat el que tenim.
Què té d’extraordinari
que la tècnica... Igual,
ben igual que la natura.
Què té que no tinguem tots?
Han dit tantes beneitures,
els mossens i seguidors...!
‘Que una màquina ens governi’
s’ha trobat per fer-nos por.
L’home en si –cervell a fora-:
una màquina, també,
però molt, molt dolenta.
Més ben dit, d’altra faisó:
no existeix això de l’home.
La gregarietat és
el que sí té existència,
que existeix de bo de bo.
Avui és molt lamentable
i fa pena com en fa
una oruga o una girafa.
El millorament serà
exclusivament la tècnica:
cap Sermó de la Muntanya.
Cal mirar-s’ho així com dic,
des d’aquesta perspectiva.
Lamentablent, avui
el sistema de les màquines
és tan lluny del que serà:
són en ple paleolític,
balbucegen qualque cosa...
-En què et bases per dir això...,
sense una raó lògica.
-El cervell, que és exemplar
i confirma ma doctrina.
Jo, si hi insisteixo tant,
que el coneguin és per causa
que amb aquest coneixement 
la tecnologia d’ara
semblarà del tot ridícula
i ens obligarà a tots
a posar-nos en primera
i la gregarietat
quedarà anorreada,
feta pols pels comellars.
No hi haurà ja més discursos,
ni teatre ni arxiducs,
ni profetes ni filòsofs,
amb aquella ansietat
de tocar-nos i tancar-nos.

 

LA TRANSCENDENTALITAT
és un lloc sense existència
de cap classe i per molt
i per molt que s’hi barrini.
Malgrat tot, és un gran lloc.
Ho han vist aquells més murris,
que n’han pres posició.
Ja comença a encongir-se.
Una fantasia atroç,
la pitjor, del gregarisme.

 

L’EDUCACIÓ ÉS TAN
incapaç i inservible
com l’anàlisi d’en Freud.
S’ha de començar de zero.

 

LES CULTURES SÓN TRENATS
de filferro dur de pues,
que són els coneixements.
Si un no sap, fil per randa,
que un cantant tingué bessons
serà objecte de la befa
col·lectiva, encontinent.
Tenir una enciclopèdia 
és un arma de combat
defensiva i ofensiva
i un historiador
és el súmmum de la histèria.

 

LES CIVILITZACIONS.
El conflicte. Quina grossa
cabotada. Allò que
les separa és tan mínim
i mesquí i el cervell és
tan enorme…! Aquí l’únic
que s’oposa verament
és Amèrica i la resta.

 

LES ETAPES DE LA VIDA
són just tres: quan hom s’és un angelet,
la infantesa: tot és fosca.
La segona és quan pensem
que alguns dels camarades,
ben segur que ho saben tot
i també tots els ancestres.
La darrera, quan hom veu,
que tots són ninots o lloros,
que et voldrien imposar
bèstialment llur follia;
que un mateix és el camí
i la companyia, els somnis.

 

LES IDEES DE PLATÓ,
han servit d’alguna cosa?
No per la intenció
amb què varen ser pensades.
El sentit dels seus escrits
es comprèn de meravella:
el valor és l’interès,
exclusiu i sens cap falta,
per la gregarietat,
i no pas per l’atmosfera,
per l’ozó -en absolut-
o el perill dels pesticides.
La convivialitat
dels locals de karaoke,
no la freturava pas.
Allò que l’interessava
era que un esclau corrent
tingués simililars idees
a les d’un tirà o Soló.
Com que no tenia idea,
com nosaltres, de com pot
ser el cervell d’un i altre home
-el seu funcionament-,
que genera aquests productes:
les idees, sentiments…,
va concebre l’enginyosa
teoria que coneix
tothom i que tants desastres
ha causat i està causant
per convents i sanatoris,
fins per Cambrige, entre els Habsburgs…
Un calmant per la ignorància.

 

LES PENSADES ENCUNYADES,
no són innocents, car són
com d’acer, indestructibles
i seran de curs legal
fins que aquest home gregari
en vigor, sigui ensorrat,
doni pas a aquell que espero,
que just parli amb el cervell,
que és bella factoria.

 

-LES VALORS ESTAN EN CRISI.
-Saps què són ? –El mossèn diu,
citant Kant i també Shakespeare.
que són els deu manaments.
-D’abans de la prehistòria
ja hi estan. Totes les regles
de la gregarietat
són errònies, imposades
contra l’òrgan del cervell.
Potser la tecnologia
no podia fer-hi més,
però avui que tenim pisos
i carnet i ordinador,
oblidem les beneitures
i tornem a l’objectiu,
bandegem psicologies. 

 

LES VIRTUTS, LES CAPITALS,
semblen ésser redactades
per un director d’un camp
amb molts d’anys d’experiència.
Cada una té present
la rutina carcerària:
paciència, castedat,
caritat i diligència 
la temprança, humilitat
i també ser generosos.
Es veu clar que els detinguts
són uns braus legionaris
que amb aquest comportament
veuran reduir la pena. 
Per la vida de ciutat
no serveixen gens ni mica.

 

L’HOME ÉS FET PER ESTAR SOL.
Són gentussa, com filòsofs
i mossens, que molt després
han volgut dir el contrari.

 

-L’HOME ÉS SER SOCIAL.
Tu no pots ser un solitari.
El que dius és espantós.
-L’home són les dues coses.
No és obligació
ser gregari, com voldrien
les madones. Ben mirat,
són l’extrem de l’egoisme,
però com que han de parir,
també es veuen obligades
a parlar just de l’amor.
Això és contradictori
d’una forma essencial.
Han de fer molts equilibris.
i en són ben conscients.
i se’n queixen per la tele,
per la ràdio, pel carrer.
A la fi, culpen els homes.

 

-L’HOME ÉS UNA CRIATURA
absolutament normal.
Té tres grans desinteressos:
Déu no l’interessa gens,
ni els ocells ni els terratrèmols,
menys encara, ell mateix.
-Què pot ser que l’interessi?
-El veí de més a prop.
No rumina en altra cosa.
Ah, aquí s’hi posa tot.
Allò que em diem cultura
és aquella maquinària
destinada a satisfer
el deler insaciable:
què farà en Tomeu demà,
just per tal de copiar-lo,
rebregar-lo, i occir,
si no és massa despesa. 
-Tu vols dir que el Partenó
i les mòmies d’Egipte...
-Tot és fet contra el veí.
És molt fàcil de comprendre.
Si hagués pensat en si,
sense els bàrbars de l’Imperi,
no seríem al dos mil:
fórem al set-cents mil quatre
o potser al tres mil dos-cents.
-Però té un cervell magnífic.
-S’ha fet gros a pesar seu.
-Cal que hi hagi una harmonia
entre l’una i l’altra part.
-El que fa és la part mínima
qui ho fa: un dos per cent.
És misèria incomparable
amb el tot d’aquest enginy.
-Què pot fer aquesta màquina?
-Fer-nos lliures, sempre i quan
usem tota l’energia
per aconseguir això
i no la balafiem  
per ser esclaus de na Ritona.
o per fer-li tot el mal:
són ciències parisenques.
-Cal pensar que aquesta gent
té un sexe... Explicaria...
-Gairebé no explica res.
També tenen malalties
i no passa res de res.
-Es fan grans i també es moren.
-No els interessa gens.
Mira com es multipliquen
els casals de grans vellards.
No s’ha fet cap reportatge.
No interessen simplement.
Tothom pensa: és culpa seva.  

 

-L’HOME NECESSITA UN PREMI
per obrar. És ben igual
que provingui de la nora,
del veí o del virrei.
És un vici, que és molt fàcil
suprimir completament.
No cal fer com fan els gossos…
-Però, com? No se m’acut.
-Tu posar-te com l’origen
del guardó. –Et contradius:
un guardó i per essència
ha de ser un fet forà.
-El cervell sap duplicar-se,
dividir-se, i fer d’un
i fer d’altri, tot alhora.
Ara bé: has de pensar
que és droga que crea hàbit.
La reeducació
és precisa. Un programa
rigorós i s’ha acabat.
i comença una altra vida. 

 

L’IMPORTANT ÉS FER EXERCICIS,
sense un objectiu concret.
Això és impracticable,
tenint un observador.
Per tant, si hom vol ser savi,
s’ha de viure en solitud:
ni les mosques han d’entrar-hi.

 

L’ISLAM CREA UN NO-MAN’S-LAND,
s’aprofita dels que troba.
Un fenomen molt semblant
al marxisme-leninisme
o la revolució
parisenca: cul i merda.  

 

LLIBERTAT DE NO ESTIMAR,
i de no voler estimar-se,
que és la vera llibertat,
la més important de totes:
ignorada en tot el Món.
Ni en els llibres dels filòfofs
la coneixen o fan com.
Això hauria de penar-se. 

 

-LLIBERTAT ÉS TENIR LLIURES
els programes, cosa que
no és fàcil. La primera
gran mesura és precindir
del programa gregarisme,
fins allí on és donat.
Almenys fer la provatura.
-Els avanços que farem...?
-Són els somnis que han de dir-los. 

 

LLIBRES PUBLICATS DOLENTS.
Jo, de jove, atribuïa
un valor a qualsevol
llibre, just perquè ho era.
No podia imaginar
de cap forma –era impossible-
que l’autor fos un cretí
enterc, llis, igual que els d’ara.
Això passa amb tot el que és.
Les piràmides, d’exemple.

 

-L’OBJECTIU DE LA CIÈNCIA...?
-Ampliar els horitzons...
-Això és diu de cara enfora,
per atabalar els nens.
El motiu real : més simple :
què pot fer la cosineta
i tenir-ho ben sabut,
de tal forma que no pugui
fer res més que allò que diu
la Ciència?  -És molt bèstia.
-Ah, fill meu... ! Mentre que no
arribem al fons de l’ànima
i a la gregarietat,
és en va tota ciència.
-Però, els nens...? –Hi ha una llei:
quantes més coses són públiques
tant més ha de fer l’esforç
per confondre la canalla.

 

L’ÚNIC DISTIGIMENT CLAR,
que avui és obligatori,
vertader: el bé i el mal:
el bé no és altra cosa
que el cervell i el mal nu
és l’instint comunitari
en sentit molt general,
car pren formes diabòliques
descriptibles, diferents.
Calen ous per poder veure
que pertanyen a un sol grup,
és a dir, el mal perfecte.
Ens neguem a acceptar això
amb la fúria, la mateixa,
que ens fa anar contra el cervell,
que manté sa independència
de les bacanals d’horror,
llefiscoses, sangonoses,
que organitza el ramat vil,
dins els continents o costes.   

 

-L’ÚNIC NO  DECEBEDOR
són els somnis. –Què deu fer-ho? 
-Perquè no han llegit Freud,
no canvien de criteri
i no són interessats
i no escriuen cap novel·la.

 

-M'ACONTENTO AMB L'ALBORADA.
-No voldries tenir més. 
-No res més. -Però no dura…
-Per això –ets curt?. Si durés
no valdria ni mig dòlar.

 

MALGRAT ELS ATACS PORQUÍVOLS
d’infidels i d’alemanys,
sort que Amèrica continua,
tot al llarg dels oceans,
d’endreçar les autopistes,
les que tenen el destí
d’arribar fins a la Tècnica. 

 

-MARE, HAN ARRIBAT LES TROPES.
de Napoleó. Voldran
saquejar nostres esglésies.
-Que ho facin, ben a pler.
N'hi havia moltes, massa.

 

M’HE COMPRAT TOT ‘SES SALINES’.
Hi faré cinc-cents hotels
-I respectaràs el medi...?
-Oh, i tant: Déu nos en guard:
només un a cada quadre,
on abans es feia sal.
Els dividiré en setze,
uns amb més, d’altres amb menys,
com els länder. Una còpia
de la vida: tal com són. 
Es dirà ‘Nova Alemanya’

 

M’HE FET HISTORIADOR
Així puc tocar en gran nombre
el collons dels habitants:
fer-los creure fantasies
i castells, que han sortit
només de la meva testa.

 

MOLTA MERDA I MOLT POC SENY:
vet aquí el resum de l’obra.

 

-NO ENS HEM DE FORÇAR MASSA
i potser no gens, del tot.
Deixar l’ànima, que faci
en el més petit voler,
sense mai no demanar-li:
només fer –Això costa molt.
No podem copsar d’antuvi
que voldrà. –No es fa així.
És l’instant allò que compta.
Una noia: és el mateix:
has d’estar a la que salta. 

 

-NO ES POT DIR: ‘ESTIC PASSANT
un període d’eufòria
per motiu...’, car no sabem
què vol dir aquesta paraula
i, molt menys,  la font del cas.
És convenient de perdre
tanta fe en elements
tan poc fins, irrigorosos.
-Què hem de fer en un estat
que és diferent dels altres.
-Encaixar-lo, no dir res
ni a si ni, menys, als altres.   
Endurar amb fortitud,
esperar que passi. I passa.
I entrem en un de nou,
que sempre és gran meravella. 

 

NO ESTAR D’ACORD AMB RES
és la via més segura
per poder avençar cap
a ser savi de manera
sense contradiccions.
El passat supura, vessa
un trenat immens errors,
barrejats amb murriesa.
No podem fer parts i quarts:
dir que allò no cal que es toqui,
com l’amor o fets semblants
o que en tal té una novel·la,
que és perfecta i és un porc;
exultar la nimiesa de les dones,
perquè Déu ho vol aixi.
Això és només feixisme
o provincianitat,
que a mi m’ha tocat de viure
i conèixer en els detalls
més complexos, miserables.
Tot això no ho dic pas jo :
ja ho va dir el gran Franz Kafka.

 

NO PODRIA SER PINTOR:
de primer: han d'estar drets.
A mi em cal de jeure sempre
en coixins de plomissol.
Ells freturen tenir eines
barroeres, treballar.
El cervell em basta i sobra.
Només dic el que ell em diu:
no faig res. Un gran estalvi.
Tots hauríem de fer això :
Catalunya arribaria
fins a l’any tres mil disset.
Si arribem a l’any quaranta,
ja serà miraculós.
Els déus s’han posat en contra.
No podria ser pintor:
tractar sempre una figura.
Prefereixo arrencar
del no-res, d’una freqüència
que em proposa el meu cervell.
És la llibertat completa,
d’allò que ni jo mateix
no sé on ha de portar-me.
No res que es pugui exposar
al Casino o a l’Església.

 

NO REACCIONAR MAI
abans que l’atac no passi.
Ara: estar en condicions
per fer trossos el contrari.
i deixar-lo inoperant.
Aquí regna un gran desordre.
Hem comès uns breus atacs
i la bèstia ens ha fet miques.
Catalunya es troba així.
trossejada i trepitjada.

 

NO SOM LLIURES, EN SENTIT
social. Per poder ser-ho,
ens caldria no tenir
el cervell. Fa el que li rota,
absolutament. N’hi ha
que no ho saben i pretenen
just fer un número de circ
amb sa vida malaurada:
per exemple: tenen fe,
són uns grans mind control experts.
Beneitures com aquestes...
Cal aprendre a tolerar
que tenim més d’una vida:
almenys dues: la real,
del cervell, i la dramàtica,
o tribal, que, pobres nens,
ens imposen nostres mares.
És importantíssim fer
un distingiment correcte.

 

NOVETAT. LA BUSQUEM TOTS.
El cervell la necessita.
És el greix que el fa marxar.
Té un però: ha de ser vera.
Hi ha moltes novetats
que no ho són i que la màquina
es refusa a fer-ne cas:
no es belluga: és que han d’ésser
al seu gust, molt primmirat.
Costa un poc poder trobar-les,
però ha valgut l’esforç.
Quan camina, és meravella.

 

-NO VEURÀS ALLÒ QUE ESPERES.
-T’equivoques: ja ho he vist .
-Jo tinc fe en els principis,
no com tu, provincià,
llepaculs. Tens ulls sempre
plens de merda, regalant-te
per les galtes ressecades.
-Però jo tinc molt d’amor
i duc una vida esplèndida.
-Emprenyant el teu veí,
tal com un gregari brètol.

 

-NO VEU RES MÉS DEL QUE NO
sap.I el que sap és lamentable.
Això passa en aquells qui
parlen molt per les revistes,
les tertúlies i també
als enterraments, la tele…
-I què tenen aquests que
fan això de forma folla?
-Necessiten molt d’amor
o bé són extragregaris.

 

OBLIDAR EL BÉ I EL MAL
és el més gran exercici
que podem de practicar
per tenir l’ànima en regla.

 

OH, EL TEMPS! QUINA MISÈRIA!
Esbarria el pensament
i serveix com a criada
de la religió i
és un fet ultragregari.
El cervell no el coneix pas
ni li fa la menor falta. 

 

OH, NO TORNARÉ MAI MÉS
a beure aigua a la fageda.
Els dolents hi ha llençat
un verí que embruta l’ànima.
Però jo em venjaré.
Déu ho sap: els faré beure
sofre fos amb cullerots
fins que esclatin per les anques.
Trepa infecta de culs bruts,
fills de truges amb la sida.

 

-OH QUE DOLÇA QUE ÉS MA PÀTRIA…!
-Però, si tu no en tens pas…!
-Però els alemanys en parlen…
-Cal que siguis tu mateix:
no imitis aquests bàrbars.  

 

OH, QUE FLUIXA ME LA PORTEN
el conjunt dels oceans,
les mamelles de la Verge
i els corredors de fons,
i els virreis de Catalunya!

 

-OH, QUIN MÓN M’HA TOCAT VIURE…!
-No te’n queixis: el d’abans
era exactament com ara.
Mentre no puguem jugar,
cadascú amb la seva clepsa,
d’amagat dels seus parents,
dels gendarmes i les dones,
no res no canviarà.
El món és com una església
militant i repe?lent,
satisfeta amb la misèria.
-I qui ens ensenyarà
la juguera ? –Serà Amèrica.

 

-OH, RITONA, NO TE’N VAGIS,
no em deixis, què faré...?
-És abans que això es pensa.
Tu pots fer l’únic que saps:
fer-te palles amb revistes.
Gran cabró, desgraciat.
-Jo pensava en tu, Ritona.
-Tu no tens cap pensament:
molta merda i poca pensa.

 

PARLAR ÉS PERDRE MOLT DE TEMPS,
no pel temps que hom hi esmerça,
ans pel fet de recordar
beneitures que ha dit l’altre.

 

-PARLEM CLAR. TU QUÈ VOLS FER?
-Degollar-te, si pot ésser,
amb la falç que m’he comprat,
ajagut a la catifa,
la blau cel, la que fa joc
amb l’estàtua d’aquell àngel.
Té, em fa il·lusió.
-Crec que hauràs d’aprendre a estar-te’n.

 

-PARLES MOLT DEL QUE NO ENTENS.
Vius sembrat en camp de merda
i l’escups als teus veïns.
-Almenys jo, tinc una idea:
que ens rescati, el cervell:
un projecte ben factible.
Prefereixo estar enterrat
fins al coll.I no m’emprenyis.

 

PENSAR MASSA EN UN SOL TEMA,
malgrat sigui ben legal,
-per la mort d’una fillona,
perquè som uns assassins,
per la mort, per la misèria…-
ha de ser considerat
patològic, o com sigui.
El cervell no té moral
ni s’adapta a normatives,
si no és forçant-lo molt.
Mentre no el mirem com ésser
lliure que fa allò que vol
són en va tots els estudis.

 

PER COMPRENDRE BÉ EL PASSAT
no hi ha millor manera
que observar els cretins d’avui.
Llur valor epistemològic
no té preu. No s’ha fet mai
de mirar-los com hom mira
els escarabats buiners,
les formigues carnisseres…

 

PER PRIMER COP EN EL MÓN
ha esclatat l’amor, l’autèntic,
aquell no provincià,
dirigit per babilònics.
Ja podem entrellucar
un planeta sens preveres
i les masses populars
ja no fan guerres històriques
per les valls o en els ports.
i Sant Pau no escriu més cartes.
-Qui s’oposa a aquest món nou?
-I com sempre, els germànics,
que seran anoreats pel clamor,
pel voler d’alliberar-se.

 

-PER QUÈ CAL CONÈIXER ELS SOMNIS:
no serveixen pas per res...?
-Són per demostrar la força
creativa del cervell,
fins i tot en aquells casos,
on no res l’hi compel·leix.
Al llenguatge no té gràcia,
perquè és dispositiu,
on hi és obligatòria.
-Molt bé: ja és demostrat.
Ho veig ben igual d’ínútil.
-Pot servir per demostrar
que ell pot llegir els programes
cerebrals, altrament dit,
explicar la teva vida.

 

PER QUÈ CAL PARAR ESMENT,
anar amb compte? És claríssim:
no pas per no prendre mal:
pel plaer que ens assegura.

 

-PER QUÈ ESCRIUS ? –JUST PER CREAR
-Intentar-ho, per juguera-
un espai independent
del cervell tumultuós
Impossible, aturar-ne,
la torrencialitat,
un miracle que em supera;
no per conquerir el món
o explicar-ne, la conducta,
que és massa complicat;
no pas per no avorrir-me
o imaginar l’amor;
no pas per savar la pàtria,
i menys per salvar-me a mi.
Ja t’he dit: pura juguera.

 

-PER QUÈ ELS PARISENCS SÓN TAN
experts, savis, en el el sexe...?
-Perquè és útil pel control
del veí. No els preocupa
altra cosa que el poder,
car són molt mediterranis.

 

-PER QUÈ EN TOTES LES PEL·LÍCULES,
la conducta de l’heroi
es proposa motivada
per un drama infantil?
-És recurs de narrativa
i perquè els escriptors
dels guions no són gran cosa.
-És a dir: no és com és?
-És producte d’estultícia.
-Ens caldria prohibir...
-Com ho substituiries?
No tenim res. Tot és buit.
Ens caldrà esperar els somnis. 

 

-PER QUÈ HA FINIT LA TRIBU
catalana? –Ha gastat
tot l’haver a fer reformes
de l’interior. És com
una noia sens judici
que es gastés tots els diners
en l’aspecte de les calces
i no res per anar al ball.
Evident: no trobaria
un bell mascle que apreués
els treball que ha costat.
I per força es pansiria.     

 

-PER QUE RIUEN ELS HUMANS...?
-Les femelles i els mascles
riuen molt diferentment.
I no és només pel timbre:
els motius són diferents.
-Fins aquí arriba el sexe... ?
-Per què no seria així?
Malgrat tot, hi ha uns riures
específics, generals :
hi ha el riure del borratxo
o del que ha menjat bé.
Són menors. El riure-riure
és quan l’altre s’ha fet mal.
-I per què aquesta alegria?
És la gregarietat
que ho demana i obliga.

 

-PER QUE  SÓN TAN MENYSPREABLES
els humans…? –Per tenir por:
primers d’ells, després dels altres.
Les estatues dels carrers
són alçades en memòria
d’aquells qui -ho suposem-
no en tingueren, de paüra.
-Què més tenen que els fa així?
Sempre han d’estar tocant-se
i, a més, són xafarders
patològics, verinosos.
I el que els agrada més
és matar-se, sempre en massa.
Ells sols no ho farien mai:
són covards de per natura.

 

-PER QUÈ SÓN TAN MISERABLES,
els humans? -Hi ha vint mil
punts de vista, veredictes.
Fins avui, era el pecat.
Jo dic que és el gregarisme,
que fa la cretinitat,
que fa la dolenteria,
en sentit molt polisèmic,
és a dir la dependència.

 

-PER QUÈ TOT ENS AVORREIX,
fins les coses més sagrades?
-Avorreix el compartit,
per essència: el mecanisme.
-El llenguatge és compartit…
-Com la glàndula tiroide,
però el cap pot fer que no
tingui un ús comunitari
i s’escapi de l’infern,
que està destinat a ésser. 

 

-PER TENIR BONA SALUT,
cal fer funcionar els òrgans,
si més no els essencials:
cal fumar i també beure
i pelar-se-la quan el cos
ho demana, ens ho proposa,
això just per començar.
-Però això pot fer un càncer.
-Terrorisme medical,
immoral, eclesiàstic.
Tots els càncers: produïts
per no fer aquesta gimnàstica,
fer-ne d’altres anormals.
Bandejar la psicofísica,
que és proposició
femenina i molt gregària.

 

PER TORNAR INTEL·LENT,
no és prou poder passar
dos o tres anys per Amèrica.
Cal saber perquè s’hi va.
Són moltíssims els qui en tornen
més cretins que no abans,
tant que ho conten a llurs mares.

 

POESIA ÉS UN PRODUCTE
de la creativitat,
sense cap més fantasia.

 

POESIA. L’ACTE FÍSIC
de fer versos, just això,
és la feina més exacte
que pot fer un ser humà,
després d’observar l’albada.

 

-POSA EL QUADRE A L’ALTRA BANDA...
-Jo el vull aquí on és.
-Malparit! –No t’enfadessis,
tranquilitza’t. Els cervells,
teu i meu, ara no es troben
al mateix nivell d’avanç.
Per un temps, cal separar-nos.
És millor per a tots dos.
Provarem el lloc del quadre,
altre cop, més endavant.
Ara cal fer les maletes.

 

-POT PASSAR QUALSEVOL COSA?
-Sempre passa allò previst,
en el cas d’homes i dones.
-I els crims, assassinats…?
-Variants sense importància.
Tant crim és que en un stop,
a les sis d’un bon diumenge,
una dona amb gran afany
m’impedeixi que jo fumi
o que jo hagués de llegir
tants de llibres parisencs,
allí baix, tancat a l’Illa
o que un simple taliban
prou degolli carmelites.
És exactament igual:
molt d’amor cap a l’espècie.

 

PRODUÏM TRES GRANS DISCURSOS
absolutament distints:
el corrent, el literari
i l’oníric. El sublim
són els somnis, que haurien
de servir de correctiu
als dos altres.Impossible.
L’argument és el mateix;.
la natura, incompatible.

 

QUAN ENS RONDA UN POC DE SON,
el que cal: jeure i no moure’ns.
No són somnis el que tinc:
solen ser només imatges,
o bé escenes –un no res-,
fins i tots petits diàlegs
i també raonaments,
que són una meravella,
perquè són successió
rapidíssima i composta.
Per exemple: un bassiot,
on cau pluja; la conversa
amb aquell gran malparit;
què faré aquesta setmana;
el futur del nostre món
i també de Catalunya;
que he d’arreglar la pota
de la taula per desar
els objectes que ara vaguen:
tot d’imatges sorprenents.
En fi: tots els interessos.
Això: sempre conscient
de l’alcova que em gombolda.   

 

-QUAN ET LLEVES, TU QUÈ FAS?
-Faig un quart d’hora de ioga.
-Tu ets un desgraciat.
El millor d’aquesta vida:
destruït en un quart d’hora.
-Tu què fas, que ets tan llest...?
-Jo no em llevo: resto immòbil
dins el llit, completament,
i repasso somni a somni. 

 

-QUAN ET TROBES EN DRESTET,
motivat per estat d’ànim
nou de trinca, tu què fas?
-Només dir-me: no t’esveris :
és nou, sí, desconegut,
però n’has passat sens nombre:
és un altre, simplement.
-I amb això, ja t’apaivagues?
-No pas instantàniament,
però, abans, sense saber-ho,
em podia durar un més.
Ara no passa mitja hora.
i tot ve de confiar
que el cervell és una màquina
que fa això i té raons,
malgrat que no les entengui.
El que no s’ha de fer mai
és atribuir aquest canvi
a l’estat de la Ritona.
o a qualsevol motiu
igualment frívol, de fora.

 

-QUAN NO ÉS EL QUE ESPERAVES,
tu què fas? –A mi, això no em
passa mai, car sempre espero
el pitjor, que és el que sol
succeir. Aquest problema
jo no el tinc i vaig com
desllastat, net, per la vida.

 

-QUÈ DEU SER EL MÉS COMÚ
que tenim tots, tots, els homes?
-Es la mort, potser, potser…?
-T’equivoques: és la vida,
en l’aspecte més cruel
i més sòrdid i més beco.
La mort no ha existit mai.
És completa fantasia.

 

-QUE DEU SER LA SAVIESA?
Tu ho saps? Ser tan valent
que al moment d’afusellar-te,
tu romans distant, altiu,
no et compixes? –És massa
senzill, simple, car són molts
els humans que no fan figa
I, de savis, no ho són tots…
-Tornar ric amb gran astúcia?
-Home, s’hi acosta més...
-Menjar figues coll de dama
i potser un gra de raïm?
Ser un filòsof de primera?
Aregnar les passions?
Endurar les malalties?
Ésser molt calculador?
No tenir esperances vanes,
tenir prou amb el que tens?
Estimar la teva pàtria
com si fossis tu mateix?
Ésser bell com un arcàngel.
-Sobretot, no això, no.
-Ser artista i cantar a l’Òpera
o guanyar el premi Nobel?
Poder veure Déu en vida?
Treballar, complir el meu deure?
Morir cristianament,
rodejat per la família...
i amb tot l’enteniment...?
-Si va bé, si és possible.
-Estar alegre constantment.
-Et dirien idiota.
-Saber escriure serials,
ser actor d’un soap opera?
Predicar a la multitud?
Llegir els llibres de la càbala,
que és la font de tota llum
i que ens cura cos i ànima?
Mirar sempre el blau celest?
-Res d’això, Tomeu, i creu-me.
-Ah, ja ho sé, ja ho he trobat:
fer allò que em roti, sempre
i a l’acte? –Exactament:
això és la saviesa.  

 

QUE EL MÓN NO SAP ON VA
ho demostra Catalunya,
que es more i ningu ho sap.
i ho fa sense amagar-se’n.

 

-QUÈ ENS INTERCANVIEM
als diàlegs o mirant-nos?
-Estats d’ànim, que igual
que els fonemes són en nombre
limitat. –Els que jo visc
són del tot il·limitables.
-Però els has d’abandonar,
quan t’adreces a la dona
que escriu sota el lledoner.
-Aleshores dic mentides…?
-Evident, que n’has de dir…!
-No ho faré, car no m’agrada
esborrar el que em pertany.
-És suficient que ho tapis.
-Massa feina. No ho puc fer.
A mi, no em surt gens a compte.

 

-QUÈ ÉS EL CAPITALISME.
-És la revolució
més pregona antropològica
coneguda fins avui.
-I allò del ferro i bronze… ?
-Bagatel·les. –I per què ?
-No afectà al més mínim
nostra gregarietat.
Alemanys són bon exemple,
car la tècnica no els fa
res de res i continuen
en ramat molt furiós,
ordenat, obligatori.
El progrés no vindrà d’ells :
no descobriran els somnis.

 

-QUÈ ÉS EL MÉS IMPORTANT
-Fins avui, sense cap dubte
ni respit i puixantment
han estat totes les dones.
Això no serà infinit,
car demà serà la Tècnica.
De fet, ja ha començat.
És molt esperançadora.
En mi ja ha fet el fet:
només puc donar-li gràcies.

 

-QUÈ ÉS EL MÉS PROGRESSISTA
que hom pot experimentar?
-Cada somni, tots els somnis.
És el més intel·ligent
que un humà avui pot viure.

 

-QUÈ ÉS GREGARIETAT?
-La conducta, tant anímica
com material d’un hom,
en la qual no intervingui
el cervell, com és i vol:
és el bisbe quan redacta
una carta pastoral,
un paleta que s’enfila,
la madona que perjura,
un poeta recitant,
les construccions dels Inques…
en fi, tot allò que es pot
distingir com fet per l’home.
-I el cervell en tot això?
-Ell manté una distància.
-Així no fa res concret?
-Fa Amèrica i fa els somnis.

 

-QUÈ ET FA MÉS COMPASSIÓ?
-Assistir a l’espectacle
d’un massip que amb el futbol
busca escalf, companyonia.
Les madones no me’n fan:
no pateixen tal misèria.

 

-QUÈ FA MÉS SENYOR, DE TOT?
-És molt clar: tenir un vinya
i fer un vi que tingui cos
i de molta anomenada.
Ets molt ric i respectat.
Pots tenir qualsevol vici. 

 

-QUÈ FAN PER LA TELE, AVUI.
-Més anticatalanisme,
porno dur i molt flamenc.
-No podrien fer res d’altre?
-Això els surt la mar de bé
i n’han tret gran beneficis.

 

-QUÈ FAREM PER DINAR AVUI…?
Cigronets amb butifarra…?
-Però, mare, sempre igual…?
-Jo ja sé que no t’agraden,
per això, reietó meu.
-Qui et va dir de ser dolenta?
-Absolutament ningú:
ja s’hi neix: és una gràcia. 

 

-QUÈ FAS ARA ? CONTINUES...?
-Moviments caritatius.
-Aquest nou negoci, dóna?
-Ui! i tant! És un filó.
He perdut la meva vida
fent sabates pels xamfrans.
Ara tinc vint limusines
i un despatx a Wall Street.
Ara em trobes a Abissínia,
demà sóc al Vietnam
i demà passat... Pregunta-ho...
-ella ho porta tot de mi-
a la meva secretària.
El secret és que he sabut
triar temes carismàtics:
de primer pertànyer a attack,
ser altermundialista.
Contra el tràfic d'animals.
Violència domèstica...:
molts de crims passionals,
que tu veus a la tv,
jo mateix he manat fer-los...
Els infants desemparats,
amb el càncer que els rosega.
Prostitució a la web:
pedofília desbridada
Organitzo recitals,
sempre multitudinaris.
-Els diners, exactament...?
-Les agències de notícies.
Tinc un compte pel Carib.
-Has tornat un gran canalla.
Eres un sabateret
tan polit i les madones
t'adoraven. És ben cert.
-El negoci no donava.

 

QUE GENTILS SÓN LES CALÀNDRIES
i els merlots, als jardinets,
que no volen convertir-nos,
 que no volen mai massa alt
com les àguiles grolleres,
que ho fan per sortir als escuts,
com la gent que va a la tele.
I s’assemblen tant a mi,
que amb un banc a la Gran Via
en tinc prou per passar un any.
M’avorreixo? Passo a un altre.

 

-QUE PUC FER PER NO CANSAR-ME.
-Treballar sense parar.
Pensa que al cervell li agrada.

 

-QUÈ T'HA BENEFICIAT,
resumeix, de tots els canvis?
-Mundialització,
amb tot el que això implica
de progrés cap al cervell
i desfeta irremeiable,
per motius ben diferents,
d'allò que s'hi oposava:
alemanys i parisencs:
la musica i la retòrica,
que són grans impediments
per atènyer l'objectiu.
-Però música consola
i retòrica serveix
per millor comunicar-se.
-Aquí està precisament
l'inconvenient enorme.
Freud és gran perversitat:
tot musica i retòrica.
D'aquí que és tan popular:
els taxistes d'Argentina
l'usen com feien abans
amb el Llibre. -A Amèrica
també són extremament
coneguts. -La diferència:
just són eines de context,
convinents, que no afecten
el sentit del seu destí,
que és fer coses com el Windows.
-Però a tu, concretament,
què hi ha en aquests canvis
que et molesti? -Massa forns
i pocs bars, per rodalies:
la feminització.
Però sé encara arreglar-me.

 

-QUINA ESPECIALITAT…?
-La millor ser un oncòleg.
No cal fer res, doncs no es cura.
N'hi ha prou amb insultar
els malalts, dir que la culpa
és només d’ells. Els turments
és la forma de pagar-ho.

 

-QUINA GRÀCIA POT TENIR
un que és ric…?  -Just en té una:
té collons per estar sol,
com les dones corrents, totes.
-No entenc res. Els rics, també
tenen dones, fills i filles. 
-És el mínim per salvar
la imatge. Obligatori.
-I les dones? –Solitud
natural, independència. 

 

-QUIN DEU SER EL PITJOR VICI
que hom té tossudament?
-És pensar que tots. els somnis
són reflex del que esdevé…
o de com som –amb criteri
ramadívol-. Cal pensar
que tant ells tant com nosaltres
verament som infinits
i els infinits no es toquen,
sinó molt parcialment
de manera fortuïta. 
De primer: deixem en pau
tots els somnis. No han de dir-nos
si tenim càncer al cul
o si  guanyarem la rifa
o bé què farà el cunyat.
És molt baix voler que ens diguin
si la Bet ens farà salt
o bé quan morirà en Franco.
Ells no ens han d’indicar res,
com els àngels, que a l’albada
sobrevolen sols ixents
en estols de coloraines.
Siguem forts, siguem valents
i fruïm de llurs històries.
Somniar va ser creat
per fruir, per educar-nos.

 

-QUIN DEU SER EL VER PROBLEMA
que tenim tots els humans?
-És la fe en l’existència
del que hom diu ‘el natural’.
A partir que va aparèixer
una cèl·lula tot va
canviar i fou desordre,
fins que es va formar el cervell:
el tumult de l’anarquia.
Fan enveja els lleopards
i la resta de les bèsties
perquè són més ‘naturals’
que nosaltres. Són estrelles
de la televisió.
-I d’on ve aquesta creença? 
-De les mares: tenen fe
intocable en la natura,
cap ni una en el cervell:
el torturen, reprimeixen:
ve a ser com satanàs.
-Què cal fer en aquest dilema?
-Com que no podem delir
per complet totes les cè?lules,
és millor tirant endavant,
escoltar el cervell com canta.
-Però això no ho farem mai.
Ell mateix no té cap força.
-El que crea. sí, que en té:
és a dir: la maquinària,
que destruirà la fe
de les dones i els pagesos,
la dels gays provincians,
dels filòsofs i preveres.
Tot això s’acabarà
quan puguem fer que el cervell
creixi lliure, sense mares
que el mutilin perquè sí
i l’ofeguin quan és tendre,
perquè sigui natural.
Estimem de bo les màquines.

 

-QUIN HA ESTAT L’INVENT MÉS GRAN?
-És la tele: no cap dubte.
El saber restà amagat
dins els llibres. Hom diria
que gaudia d’un valor
militar. Un de l’Eixample
avui pot veure el Japó,
i la Terra. No s’adona
del que fa exactament,
però li arriba a l’ànima.
Un pagès de pel Tirol,
ara just deu fer mig segle
era un cap buit complet.
Lentament, el va emplenant-lo

 

-QUIN SILENCI, OH, DÉU MEU !
No m’ho puc ‘cabar de creure.
I com he arribat aquí.
-T’hi ha dut la papallona
que just vola a mitja nit.
-És tan grossa? -És enorme.
-I ningú no l’ha vist mai?
-Per sort, és ben invisible.
Just l’han vista alguns humans,
que volien deslliurar-se
de la gregarietat.
És el premi que els pertoca.

 

REPETIR-SE ÉS CONDUCTA
de la vida en general.
El cervell va produir-se
per la repetició
d’accions gairebé idèntiques.
Per poder fer aquest treball,
cal repòs i molta calma:
res de córrer d’aquí allà,
com voldrien arqueòlegs
i afins. No: un ramat,
per raons desconegudes,
va parar-se en un lloc,
avui no trobat encara.
És l’origen del cervell.
Els que ja es desplaçaven
ja el tenien acabat:
eren com ara nosaltres.
Aquests constructors primers
formarien gran colònia.
Les abelles són un cas,
però amb una diferència
radical: llurs accions
eren una mica lliures.

 

-SAPS QUE SÓN ELS EXERCICIS
espirituals? –Molt bé.
Jo no faig cap altra cosa.
Millor dit: és el cervell
que me’ls fa. Jo, per part meva,
no en faria: sóc gandul.
Ell treballa, com un negre.

 

-SEMPRE DIU TOT EL QUE PENSA...
-Però pensa tan, tan baix,
que fa angúnia d’escoltar-lo.

 

-SEMPRE FAS EL QUE TU VOLS,
és a dir, si en tens ganes?
-I només. -És immoral.
Jo no et crec. És impossible.
-És que estic molt delicat.
Si no ho faig, emmalalteixo.
-Tu tens uns collons com un...
-Res d'això: just saviesa.

 

SEMPRE HAS DE PARLAR AMB TU
no amb bisbe o amb la tele.
Has de preparar un relat,
ben reglat, si és possible
i que faci bona olor.
De la resta, ja en té cura
el cervell. Creu-me, a mi
i no parlis per les cases.

 

-SEMPRE HAS DE PENSAR QUE DÉU
et vigila. En el viatge
que prepares trobaràs
un desastre –no gran cosa-,
però ben suficient
perquè tu et desorientis.
-Què he de fer ? –Parar en sec.
-Mentre duri l’aturada... ?
-El que vulguis: pots plorar,
pots gratar-te o masturbar-te...
L’objectiu és no pensar
què hi feies on t’ocorri.
I tornar a començar,
que serà una altra cosa:
és possible: què hi fa !
Déu t’haurà perdut de vista.     

 

SENSE CAP IDENTITAT
es pot viure, tan feliços,
car de fet no en tenim cap.
Ve a ser com un esquema,
una tarja que donem,
a la gent. És mentida.
El cervell mai no pot ser
el mateix durant la vida.
Sense atur, és diferent.
Per a mi, abans, era horrible
de pensar un fet semblant,
car seria la follia.
Veig que no s’esdevé pas
i frueixo amb cada canvi.
El problema és de collons:
arriscar-s’hi i encaixar-ho.
Quan lluitem, no defensem
pas la nostra, ans en contra
de la falsetat de l’altra,
la de l’interlocutor.
No hi ha pau ni treva.
El carnet d’identitat
són els altres que ens el donen.
i n’hi ha que són tan rucs
que es creuen tant el propi
com el que ens han donat.
Suprimint tots els contactes,
potiners i rabiüts,
hem resolt aquest conflicte.

 

SENSE EL FET MERAVELLÓS
dels jueus,  no del Messies
que nasqué per Natzaret,
-I, per tant, de Nord-Amèrica-
la civilització
que tenim no existiria.
Ens hauríem desviat
cap a zones més gregàries,
repugnants, teutonitzants
com la llarga Edat Mitjana,
com l’Imperi Austro-hongarès...
Auschwits fou un sacrifici
perquè això no succeís
i ens toca donar gràcies.
És ben bé allò de l’Anyell,
que morí per redimir-nos
de les urpes del pecat.
El pecat: el gregarisme.

 

-SENSE ELS ALTRES, NO PODRIES
redactar ni un sol vers,
tu que tant els menysestimes.
-Primer: jo no els menystinc pas,
just lamento llur follia
i segon, és evident
que sense ells no existiria:
no es posaria el cas
de si puc escriure versos.
Ara: hi ha tensió,
igual que entre jueus-àrabs.
Just vull dir que el meu cervell
no s’hi sent pas massa còmode.
Jo voldria que tothom
s’assemblés a ma persona
El noranta-nou per cent
és per mor de cretinesa
objectiva. Em fan mal:
el que diuen, el que pensen,
i, per tant, també el comport.
que s’explica i es justifica
just pel fet de ser un tropell,
cosa que és intolerable:
jo me n’he alliberat
sense cap esforç enorme.
Ells podrien fer el mateix.
Sortir fora del camí
i restar dins la cuneta.
-Molts ho fan: mira els convents.
-És fugida organitzada...,
i ho fan com un actor,
que només pensa en el públic.
No en treuen cap profit,
ni per ells ni per als altres.
Jo sé que no em puc rendir,
malgrat que en tingui ganes.
El meu gran expandiment
fa impossible tornar enrera,
de tornar amb aquell arment,
si és que un cop vaig ser-hi.

 

-SENSE REGLES, NO ES POT VIURE.
-Jo diria a l’inrevés.
És amb regles que hom pensa
nicieses importants,
les divines o gregàries.

 

-SENTO ELS LLAVIS COM ES TOQUEN.
-Que ets beneit. Ho sent tothom.
-Sí, però, no se n’adonen.

 

SI ESTÀS BEN CONVENÇUT
que és cretí, no li esguardis
més la cara. És sabut
que les formes d’estultícia
contaminen amb els ulls.
Foragita’l de ta vida. 

 

SÍ, ÉS VER: LA MAJORIA
d’accions, les fem pensant
en la tribu o en un membre
molt concret. Però, n’hi ha
que fan més: periodistes,
les madones, pensadors
el que fan és donar ordres
sobre com s’han de perfer.
Són l’avantguarda en la lluita.

 

-SI HO DIUS TOT, BEN AVIAT
no tindràs res per escriure...
-No pateixis: un cervell
lliure no és una llàntia
que s’apaga si no té
el dipòsit ben ple d’oli.
i no s’ha d’anar a inspirar
mirant soques d’olivera.
Un cervell així com dic
s’alimenta de ses vísceres,
que es renoven constantment
de manera cibernètica.

 

S’HA ACABAT DE PATIR TANT!
Infantesa massa llarga.
Un error de la natura,
que podem corregir, avui.
Els pollins, és un exemple,
amb un mes ja són adults.
Oh, com tot canviaria…! 

 

SI NO FOS PEL FET AL-QUEDA,
el desenvolupament
el turisme amb companyies
d’avions tocaria d’augmentar.
Els aeroports serien
com ciutats enlluernants.
La gent s’hi acostaria
per fer esport, reunions,
exhibicions d’art plàstic…
Els polítics d’alt nivell
constantment s’hi trobarien,
milions de pelegrins
hi farien la parada,
parlarien de llurs plans
ecumènics. Tornarien,
després de la casa al camp,
el tercer punt d’estaria.
Un espai ben escaient
per formació de masses.
Ara tot s’ha deturat
per aquest nefast Bin Laden,
que voldria convertir
aquests llocs en grans mesquites.
Resadors impenitents
que just pensen en Amèrica,
ja s’ajeuen per les pistes.

 

SÍ, PARLAR AMB SI MATEIX,
al principi, fa estrany,
però hom s’hi acostuma.
El llenguatge és pensat
per comunicar-se amb l’altri.
Avui l’altre no existeix:
és una entitat de tele.
Aquests éssers fantasmals
que veiem als autobusos
representen als dels films.
La gent no sap com tractar-los,
no estant dins un argument.
És avanç que és enorme. 
Això produeix tres fets:
l’exaltació del sexe
-fins i tot en els obrers-,
frenesia religiosa
I feminització
galopant, inaturable.
-I què passarà després?
-Haurà estat el cant del cigne
d’aquests tres flagells cruels,
que tant van combatre els avis.

 
SÓC MOLT ANTIFEMENÍ:
és conflicte irresoluble:
elles volen patir molt,
treballar -és un vici
molt antic i complicat-,
i fer que tothom treballi,
que només es curarà
quan els nens es produeixin
en millors condicions,
sense plors, més higièniques.

 

TANT DE BO EN MATESSIN CENT,
de marines. Com gavatxos,
són uns ocupants, igual,
que ni saben aritmètica
i no gens d’urbanitat.
Rats pudents i menyspreables.

 

TENIM UN CERVELL MAGNÍFIC,
que ho podria arreglar tot.
El que passa: hom no l’activa.
Ens fa por. Pensem: més val
no tocar-lo. Prou problemes
ja tenim.I hom no veu
que amb això els resoldríem. 

 

-TENIR GANES-NO TENIR-NE.
D’aquest fet, essencial,
la gent sol tenir una idea
massa simple. És precís
distingir almenys tres formes:
la gregària, el que hom diu
de disseny o bé artística
i la que és just cerebral,
és a dir, aquelles ganes
ordenades pel cervell,
en directe, que no es poden
explicar ni comentar
ni pensar. Si podem fer-ho,
ja no es tracta del que dic.
-Ja t’entenc: vols dir la mística.
-No, per Déu: res més xaró.
Jo vull dir ganes mecàniques.

 

-TOT DESIG NO SATISFET
sempre surt per qualque banda.
-És gran imbecil·litat.
-Un desig, com l’imagines?
-El principi del plaer…
-Els desitjos que això indica
són catàleg inventat.
Els desitjos són sens nombre.
-No és ver: són just cardar,
menjar, riure i fer tabola.
-Els desigs són del cervell:
infinits i instantanis.
És a dir: cada segon
el cervell vol una cosa.
És la gregarietat
que imposa la mentida,
fantasia popular…
i vol coses diferents,
segons siguin els seus canvis,
motivats per mecanismes
que ignorem completament.
Els desitjos són resulta
de mils o de milions
de processos electrònics.
I l’avorriment, què és?
Apareix quan no es fa bonda
i no s’obeeix de cop
el que ens mana aquesta màquina. 
-Ara et denunciaré,
car tu ets un perill públic.
-Cabotera, no et creuran ;
no sabran ni de què els parles.

 

-TOT ÉS GRAN RIDICULESA,
tret dels somnis, I lletjor
furiosa, empedreïda.
Els exemples més preclars:
els discursos de les dones
i, pitjor, de tots el gays;
la bojor de les nove?les
i la vanitat dels films.
-Però això, la gent ho ignora.
-Poc importa. Els seus besnéts
trobaran la meravella.
-Com podran arribar aquí?
-Amb els dòlars i la Tècnica. 

 

-TOT POT SER MOLT DISCUTIBLE,
menys un punt essencial,
que ens afecta a tots els homes:
el cervell és infinit.
-També es more... -Tot es more.
-Jo vull dir en l’instant que és.
Una roca de l’Himàlaia
no ho és mai i pot tenir
milions d’anys. Com objecte,
com a màquina, és així.
Com ell no en coneixem d’altre.
-Així ens cal venerar-lo...
-I usar-lo. Només amb l’ús
és possible adonar-se
de la seva infinitud.
Si no s’usa, ell és limita
a fer el deure. Agraeix
molt i molt fer altres coses.
-Com podríem penetrar
una cosa tan enorme...?
-Just sabem que està format
per programes: la memòria,
esperança, voluntat, 
sexe, jo, fe, i els somnis,
i la gregarietat,
malgrat no li agradi mica,
l’ha d’aministrar ell sol.
L’estratègia raonable,
ja que no el podem filmar,
fóra fer uns programes-còpia,
del tot artificials,
i enriquir-los a mesura
que ens arriben novetats
serioses i segures.
Si s’integren en aquest,
funcionaran al nostre.

 

-TREBALLAR: CAL O NO CAL?
-És difícil de respondre...
Si tens tracte amb el cervell,
és ell qui millor pot dir-t’ho:
quan i com i la durada.
Verament, no hi ha lleis
rigoroses, de cap classe.
Si no en tens, no hi pensis més:
fes només allò que et manin. 

 

-TROBARÉ LA PAU ENLLOC?
-Just jugant amb la teva ànima.
-Què cal fer per poder fer,
reeixir en la juguera?
-Aïllar-te d’aquest món,
trencar tota dependència,
fins la més pura, innocent.  
-Potser és un món corrupte?
-No gens. És molt ignorant.
Els collars fets de cadenes
molt gruixudes que la gent
arrossega impedeixen
moviments àgils, llambrescs.
T’hi acosten i te’ls posen.

 

-TU COM ÉS QUE TE LA PELES...?
-És un acte informatiu,
correctiu i saludable,
tant per l’ànima com pel cos.
El cervell m’ho recomana:
jo faig sempre allò que em diu.
-Però és molt més correcte
fer-ho amb una qualsevol
musicòloga experta.
És molt car i no veig clar
el profit que en podré treure.

 

-TU COM SAPS QUE NO ESTÀS FOLL?
-Perquè faig igual que fan els altres,
en els més petits detalls.
Quan no ho faig, tothom m’avisa.
-I com saps que els altres no
hi estan, d’altra manera?
Hi ha experts qualificats,
hi ha jutges i polítics
i cantants, que defineixen
qui és foll i qui no ho és.
Jo no cal que me n’ocupi.

 

-TU, DE JOVE, NO VOLIES
conquerir un poc el món?
-Jo tenia altres problemes
més urgents o senzills com
tenir un lloc on amagar-me.
-Això ho fan tots els infants.
-En mi fou de bon deveres.
-Era por. Però de què.
Això es diu una mania.
-De les monges, de la gent,
de les dones que miraven
i tossien, dels mossens:
tot allò que es bellugava.
-Quin horror! i com vas fer?
Eres un nen solitari
-M’amagava dins el cap.
-Tu saps que no es possible.
-És que el meu era molt gran.
Tot sencer, que hi cabia.
-Que ho vas aconseguir,
és ben clar. T’abelliria
sortir fora per trobar
un esbarjo, una alegria…?
-Ja m’hi he aviciat.
Ja no puc sortir a esbargir-me.
-Ets un antisocial,
com si fossis de la màfia.
-Tu diràs el que voldràs.
-No t’envejo aquesta vida.

 

-TU DIUS QUE NO TENS UN ‘JO’,
però bé que t’organitzes
cada dia per anar
a comprar les subsistències
i dius: jo, Miquel Bauçà...  
-Convé molt que t’ho repensis:
el cervell, a part d’això,
fa moltíssimes més feines,
sense cap relació
amb el jo, totalment lliures
del meu suposat control.
De tot ço, tu que en diries...?
-Que és el teu cervell, que ets tu.
-Jo no sóc: ets tu que em crees,
car la gregarietat
t’hi obliga. No ho freturo.
El meu jo que tens al cap,
ja te’l pots ficar on càpiga
i revisa’t tu mateix . 
i fes molta penitència.
 

-TU ESTÀS MASSA SEGUR...
El Senyor pot castigar-te...
-Que ho provi. Jo El conec...
No té ous ni per gosar-ho.

 

-TU ETS UN ESCANYAPOBRES,
un jueu, oi que ningú
no t’ho havia dit de cara?
-No, però, no és així.
-No hi ha perons que valguin.
El capitalisme és
tal com és. Fora mentides!

 

-TU FAS COM FAN ELS PROFETES:
diuen que el món no està bé
i proposen les receptes
adequades. -Llur pecat
és que usen un criteri
acceptat per endavant
per les multituds passives
i així no passa res.
Usen d’altres personatges
però l’obra és ben igual.
Si no, no tindrien èxit.
Jo proposo intimitat,
que és el veritable canvi.

 

-TU NOMÉS VOLS EL PROGRÉS,
no el benestar dels homes.
-Tot, exacte.  El benestar
ha de ser només excusa.
mirallets per fer avançar
cap amunt totes les masses
fins que trobin el cervell.
-El fenomen, on podria
produir-se…? Serà Amèrica. 

 

-TU, PER QUÈ T’AGRADA TANT
solitud, sense cap límit?
-L’únic bé que avui tenim,
i ahir, demà i sempre.

 

-TU, QUAN VEUS UNA PE?LÍCULA:
la imatge o bé el so?
-Absolutament: la imatge.
Ni la música ni els mots...
Ja se’ls poden ficar per... 
-Però, com les pots entendre?
-Les entenc perfectament,
si són mínimament bones.

 

-TU, QUÈ FAS, D’ESPORTS DE NIT?
-Corro nua sota els arbres,
en els parcs, petits jardins…
Tinc la ruta en el mòbil…
-No et fa por…? És perillós.
D’una part, hi ha les ràfegues
dels gendarmes…Immigrants :
els matxets : tots en transporten.
I de l’altra : els marits
engegats fora de casa,
mig borratxos per les fonts… ;
els fanàtics de les sectes
i també els de l’Islam…
-No em fan por i es persignen…
-Què faràs quan els veïns
se n’adonin d’aquest vici…?
-Amenaça amb bombes múltiples.

 

TU QUÈ FAS PER NO AVORRIR-TE?
-Jo no em puc avorrir mai.
Jo no visc aquesta vida,
jo no visc en aquest món,
jo visc tota una altra cosa.
-Però jo et veig baixar al metro
o pujar a l’autobús;
escoltar-hi les madones
de fer feines, els massips;
observar què fan els nens;
girar els ulls cap a les noies,
les velletes amatents;
anar viu perquè no et robi
la cartera un magrebí,
o t’assalti un amerindi.
Així… enganyes a tothom.
Tu t’hauries de fer monjo,
si dius que ets tan diferent.
Aleshores et creuríem.
-No em cal la teva fe
i no veig que un pobre monjo
no s’assembli molt a tu.
-Però no saps explicar-me
en què consisteix el teu
existir. –És facilíssim:
estimar-me el meu cervell,
és a dir: canviar d’amo.
Tu mateix, n’ets ben capaç.
Si volguessis, tu podries.
-I a més d’aquest amor ?
Digue’m coses més senzilles...
-Sobretot, somniar molt
i no llegir mai, mai, en Curtius
o Confuci, ja m’entens.
-I si els somnis s’acabessin?
-No pot ser. És com si el cor
s’aturés. –Pot aturar-se.
-En el cas, l’avorriment
ja no és, car sóc a casa
del Senyor. Hi he tornat.
-Tu t’ho muntes confortable.
-Tu també ho podries fer.
Ets gandul o idiota.

 

-TU, TENS POR DE TORNAR FOLL?
-Cap ni una, car seria
un altre, o, com si fos mort.
Tot resolt: no cap problema.
Un canviament de res.
-Tu no penses què dirien,
en el poble, els congregats.
-Les mateixes cabotades
que ja sé. No res de nou:
res que pugui interessar-me.

 

-TU VIUS SEMPRE AMB LA GENTADA.
Què hi trobes? –Escalfor,
molt d’amor, moltes carícies,
i em diuen què he de fer.
Mai no estic preocupada:
què faré, que no faré.
Tinc treball que m’allibera.
-T’allibera, i de què?
-Doncs, de mi, tros de cabota.
Tu ets un esclau pardal
perquè vols. Tu fes com jo
i sabràs el que és fautesa.

 

-TU, VIUS: TU O EL TEU CERVELL?
-M’indisposa la pregunta.
Tu ja saps que no tinc jo.
El cervell viu per mi, sempre.
-I com pots anar a comprar,
opinar sobre política,
llegir Newton… Tot això
exigeix una persona.
Jo no faig aquestes coses.
Tu, demana-ho al cervell.
-Però com puc preguntar-li…?
-Primer fes més gran el teu
i veuràs com funciona
la comunicació.
I no em cansis més: em canses.

 

-‘UNA CASA SENSE NENS
és jardí sense floretes’
diu la dona, imperial,
sens vergonya de cap classe, 
dins el bus: la sent tothom.
Jo començo a corglaçar-me.
Així, jo, que he estat un nen,
era com un accessori...
-Què et pensaves: que eres Déu...?
-Efectivament: ho penso
i n’estic ben convençut.
Si no ho veus, és que ets cabota.

 

UNA MARE DIU AL NEN,
per les festes de la vila:
au, vés, corre i vejam
qui se'n du en la cursa el premi.
El nen perd, evidentment.
Això va passar a Xina,
però passa arreu pertot.
L'infant ha de fer pel·lícules.

 

-UNA NOIA AMB ELS ULLS GROSSOS...
-Parles d’aquest col·lectiu
com si fossin només vaques.
-Elles parlen tal com jo.
Jo he après a fer-ho, d’elles.
-Just aprens allò dolent.
-És que és tanta la insistència.

 

-UN CANTANT, EXACTAMENT,
què deu fer? –Plorar, queixar-se,
expressar els seus sentiments…
Abelleix molt a les masses
que es confessi sense embuts.
A mesura que se’l creuen
esdevé més popular.
Mecanisme ben gregari.
-Un polític, què deu fer?
-Just manar i posar ordre.
-També, gregarietat.
-Efectivament, s’assemblen.

 

-UN CERVELL, QUE POT CREAR
pel seu compte, sense nostra
voluntat, el més gran film,
el més grandiós teatre,
la millor narració
-els que hem fet empal·lideixen-,
que són una visió
de les coses, resumides
i unides, és a dir:
poesia, i alhora,
senzill, bell, gens avorrit,
pot perfer qualsevol cosa,
per què no l’estimem gens?
-Ignorància, murriesa.

 

UN CONVENT ÉS UN SISTEMA
o bé un procediment
per fixar la cretinesa,
car per ser intel·ligent
calen tres coses: fer canvis,
acció i solitud,
per tal d’evitar el contagis. 
  

UN CRETÍ VA DIR UN DIA:
prefereixo els sentiments
no, la vida. No sabia
que el sentir és la part vil
dels estats que sofreix l’ànima.
i, bavar, probablement,
també molt li agradava.

 

UN DELS USOS MÉS FREQÜENTS
del fenomen literari
és, sens dubte, el parisenc.
Consisteix a fer servir-lo
per terroritzar el veí,
tal com fan totes les dones.
Hom s’hi explica, sobretot,
el comport obscur de l’altre.
‘Ja te tinc, ja t’he agafat’
és l’epíleg de cada obra.
No s’hi miren, en l’esforç
perquè sigui irrefutable.

 

UN FACTOR MOLT IMPORTANT
per comprendre la natura
del comport dels ciutadans
és saber que l’estultícia
consisteix a pensar molt:
no l’absència d’idees. 

 

UN FET ES PRIMER GREGARI
i després és cultural.
la cultura d’una tribu
és la gregarietat
convertida en un objecte
en sentit molt. molt vast,
que no té un valor científic
És la forma de mirar
de les noies o enterrar-les,
de respondre a un actac
d’un veí o una veïna;
la manera de tractar
amb déus brètols o pacífics...
No té el mínim  interès,
sinó pels col·leccionistes.
Creen més confusió.
Són com uns infants amb cromos. 

 

UN INFANT HO ENTÈN TOT:
les roselles, les madones,
els cavalls i les serpents...
És més tard que entèn què diuen:
li resulta monstruós,
vil, mentida, diabòlic,
però s’ho ha d’empassar:
nedar amb tots en bassa pútrida.
Pot negar-s’hi. Encontinent,
s’inicien represàlies,
cada cop més violents.
‘Vine a nedar amb nosaltres’,
diu la tribu, del merder,
des de dins la bassa negra.
‘Farem gresga, riurem molt...’
Al nen, no li fan cap gràcia..   

 

 ‘UN MATEIX ÉS UN BON JUTGE
d’un mateix’. És un doi com...
Jo no m’haig de jutjar res,
doncs mai no estic en culpa:
no existeix la culpa en mi.
Això just passa als gregaris.  

 

UN POETA NO TÉ NOM
ni pertany a cap comuna,
Si té mare, si té ossos
i té carn és sobretot
per salvar les aparences.

 

-VAS CALENT O BÉ NO HI VAS?
-És que em fa vergonya dir-ho…
-Era en temps dels ostrogods…
Ara pots assincerar-te.
-És que no ho sé, de bo.
-Com pot ser tan pixa freda…!

 

VIATJAR NO DUU ENLLOC
per molt bell que sigui el seti,
i polits, els habitants,
si hom ha de tornar al barri.
És el barri, que corromp,
per immòbil, i els mals hàbits
que s’hi prenen, malgrat un,
impedeixen el progrés.
El remei, com sempre: Amèrica.
No anar-hi: fer que aquí
sigui Amèrica: el possible.

 

-VISCA CATALUNYA LLIURE.
Què deu voler dir això?
Ve a dir molt massa coses.
Per complet ineficaç.
És el ‘Todo por la Patria’.
Però no som ells, ai las!
Cal trobar altres maneres.

 

-VIUS AMB TU, AMB LA GENT O
amb el món ? Jo, amb certesa,
visc simultàniament
amb tots tres, però les dosis,
com cal, són ben diferents.
Amb mi, fins a un noranta;
amb la gent i amb el món
cinc i cinc i ja és massa
La gent no progressa gens
i el món, vull dir, la Tècnica
marxa tan a poc a poc…
No convé de capficar-s’hi.

 

VOLUNTAT ÉS ANAR CONTRA
el que és obvi amb un cop d’ull
-ni amb dos, ni tres ni  quatre...
Voluntat és esperar
a trobar el que buscaves,
que sol ser un molt no res,
invisible amb llum comuna.
Voluntat no són collons
per pujar a cap muntanya.

 

VOLUNTAT ÉS L’ENERGIA
generada pel  cervell,
quan la densidat de dades,
o l’embull dels documents,
amenacen d’ofegar-lo.
Cibernètic, cent per cent.
Per això hem d’acceptar-la.

 

-VULL SER SAVI. PER ON CAL
començar? Que sigui pràctic.
-Primer, descobrir el cervell.
Veig ben clar que el desconeixes.
Cap viatge cultural
ni cap classe de viatge.
Tot normal. Ha de semblar
que no et passa allò et passa:
fins i tot cardar amb la dona.
Si aquesta observa res,
tu li dius: ‘Oh, criatura,
estudio els papallons 
de la vora casa nostra’.
No et preguntarà res més.
El problema és de saber
que quan baixes una escala
hi ha algú que et mira: el cervell.
I això saber-ho sempre.
Aviat t’hi fas amic
i just fas allò que et mana,
que serà molt diferent
del que feies: ja ets savi.
-Això és: ‘pensa què fas’.
-No, pensar: quina pensada:
del ramat o del cervell? 
És la tria que fa un savi.

 

-VULL VEDELLA SETINADA…
-No sé que és, això, senyor.
-Que els bistecs tinquin un tacte
de setí. –És vici nou ?
-Els mandeus ja l’hi cuinaven.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA