Agustí Bartra i Lleonart va neix el 8 de novembre de 1908 a Barcelona. Als vuit anys es trasllada a Sabadell. Des del 1930 treballa al sector tèxtil; el 1935 passa a treballar a l'Ajuntament de Barcelona. Comença a escriure el 1934. Durant la guerra col.labora a les revistes "Mirador" i "Amic". El 1938 publica el primer llibre de poesia, Cant corporal. El mateix any marxa al front republicà d'Aragó. Després de la derrota de la República, el 1939, Agustí Bartra passa a França, on està internat a diversos camps de concentració, fins que es trasllada al Château de Roissy-en-Brie, on troba, entre d'altres, els escriptors catalans, també exiliats, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda, Pere Calders i la periodista i escriptora Anna Murià, amb qui formarà parella i tindrà un fill, Roger, i una filla, Elionor.
    A finals de 1940, s'embarquen cap a la República Dominicana, on passen un any, i on comença a escriure la novel.la Crist de 200.000 braços, on recull l'experiència dels camps de refugiats i especialment la seva amistat amb Pere Vives, un refugiat que va morir al camp d'extermini nazi de Mauthausen. Després, mig any a Cuba; i finalment s'estableixen a Mèxic, l'agost de 1941. Allà retroba Pere Calders, i treballa amb ell a l'Estudio Llama, dedicat al dibuix comercial. El 1942 publica Oda a Catalunya des dels tròpics, amb traduccions a l'anglès i al castellà. Fa de traductor d'obres del francès i de l'anglès, a més de col.laboracions en revistes mexicanes i catalanes. Continua escrivint poesia: L'arbre de foc (1946), Màrsias i Adila (1948), poema llarg, de pretensions èpiques, i potser una de les seves obres més ambicioses. És un dels fundadors de la revista «Lletres» (1944-48).
    El 1948 va obtenir una beca de la Fundació Guggenheim, que li permet viure dos anys als Estats Units. Durant aquesta estada tradueix poesia nord-americana al català, i publica Oda Atlàntica (1951) i Odisseu (1953), on mostra l'angoixa de l'exiliat que vol tornar al seu país.
    L'any 1954 comença a difondre la seva obra a Catalunya, amb la publicació de Poemes: primera antologia en la col.lecció Óssa Menor, d'Edicions Proa. El 1960 torna a passar un any als Estats Units, a la Universitat de Yale, i dos mesos a Europa. Continua publicant a Mèxic; entre molts altres llibres, Ecce homo (1964), apareguda en català el 1968: els diferents episodis marquen diverses fites d'una cosmologia particular de Bartra que són els quatre elements clàssics: terra, foc, aire i aigua. També es publica el llibre d'Anna Murià, Crònica de la vida d'Agustí Bartra (1967).
    El setembre de 1969 va a Washington a ocupar la càtedra Juan Ramón Jiménez de poesia hispanoamericana a la Universitat de Maryland. Tornar a Catalunya el 1970 i s'instal.la a Terrassa. Paral.lelament, Edicions 62 inicia la publicació de l'Obra poètica completa. Són uns anys de gran producció poètica, com una segona joventut per a l'autor que serveix d'esperó a les noves generacions.
    En teatre  destaca, entre altres, amb obres com La noia del girasol (1982). Mor a Terrassa el 8 de juliol de 1982. Pòstumament es va publicar el volum Obra Completa II (1972-1982).
    Tradicionalment la poesia de Bartra s'ha relacionat amb el vitalisme de Walt Whitman: "Moltes de les constants de l'obra bartriana s'expliquen des d'aquest fonament vitalista: el paper de la terra com a força germinadora, la idea de lluita i de sacrifici, el component profètic, la visió, la importància de l'amor, els valors de la sinceritat i de la fidelitat, la manca de distanciament irònic, el caràcter obsessiu i abassegador de determinats temes, la utilització de personatge mític s i heroics en els quals sigui possible projectar l'experiència individual, la potència de les imatges i, sobretot, el protagonisme eminent del jo i un cert procés d'automitificació." (Nou diccionari 62 de la literatura catalana, Barcelona, Ed. 62, 2000) També segueix les petges dels grans poetes romàntics alemanys com Novalis, Hölderlin i Rilke.

PARAULES DE I SOBRE BARTRA

Agustí Bartra  (Barcelona,  8 de novembre de 1908 - Terrassa, 8 de juliol de 1982)

Esser feble m'engruna, ser fort vol dir estar sol (p. 186)

Contra el cacic que estrangula l'alosa (p.162)

Si volem cantar junts el gran himne d'Ibèria,
haurem de trossejar l'antiga pell de brau...

Murià, Anna. Crònica de la vida d'Agustí Bartra. Barcelona, Pòrtic, 1990 [Barcelona, Martínez Roca, 1967]

[Anna Murià va escriure en començar el llibre]:
"Avui, 19 de setembre de 1943, començo al llibre, un llibre que s'acabarà quan jo mori. Necessito començar-lo avui, amb el meu odi contra els qui t'odien. [...] Estimo el teu esperit tant com el teu cos; en literatura em vaig donar a la teva obra com en feminitat em vaig donar als teus braços; ets la fe de la meva vida, crec en tu i sé que no m'equivoco".

[El 1966 ha presentat la Crònica al premi Aedos de biografia i escriu]:
"La Crònica no serà premiada, perquè hi ha una clàusula en la qual es requereix que el biografiat sigui mort.
Esperava la derrota, però no aquesta. ´És com si m'hagués vençut el cementiri. No esperava aquesta tristesa tan profunda i amarga que m'ha produït la notícia.
Catalunya no vol vius,k vol morts. La Catalunya aparent, avui. Si aquesta dura, Bartra no retornarà fins que sigui mort. És trist, és amarg..."

"Als dotze o tretze anys ja llegia Tolstoi. [~1920]". "Als tretze anys el posaren d'aprenent  al magatzem de teixits [...] Hi treballarà durant set anys [~1927]".  "Quan ell tenia dinou anys la família tornà a viure a Barcelona, al Poblenou, on posaren una botigueta de queviures". "Deixà la col.locació quan li calgué fer el servei militar". "Després entrà en un magatzem de sedes del carrer Bailen". "l'any 1934, deixà el magatzem de sedes".
"Però ell era el més gran dels germans, la família necessitava el seu sou. Només podia esperar un mig alliberament si aconseguia una plaça en la burocràcia per treballar sols els matins [...] aconseguí un lloc a l'oficina del Pla de la Ciutat [...] D'allí el tragué la guerra."

"Per aquell temps, un estiu, féu un viatge de quinze dies per Catalunya, cedint a una necessitat d'estar sol en contacte amb la terra: recorregué la comarca d'Olot, les muntanyes del damunt de Roses, i la costa. Aquells dies de vagabundeig solitari foren com una presa de consciència."

"L'any  1934 veié anunciat un concurs de contes socials que organitzava l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Per primera vegada es posà a escriure. Envià al concurs un conte titulat "A la ciutat de les màquines hi havia un home" i amb ell obtingué el primer premi".
"El veritable moment dels seu començ literari és l'any 1936". "A la redacció de "Mirador", el primer any de la guerra amb Josep Sol. de company i amic, treballà intensament. Contes, articles, traduccions, constituïren la seva primera producció literària."

"Bartra visqué espiritualment i materialment la guerra. La sentia fins a l'ànima; la sentia com a lluita pròpia, amb passió de bàndol, i la sentia com a tragèdia humana. Ambdós sentiments es reflecteixen en els seus poemes de guerra, alguns escrits a Barcelona, altres al front, els darrers als camps de concentració.     Molts anys després a Mèxic, quan un periodista li preguntà què havia significat per a ell la guerra, com a home i com a poeta, contestà:     -Em centrà definitivament com a poeta pel que tenia de projecció dramàtica absoluta, i em madurà com a home en sentir-me profundament home i profundament humà entre els altres homes que se m'assemblaven. Avorreixo la guerra, però mai no podré oblidar el que li dec."

"El 8 de febrer de 1939 passà a França, pel port de Boet, "amb sarna a la pell i un llibre de Rilke a la motxilla"."  "Arribats a un poble francès, foren conduïts a l'Ajuntament, els feren despullar i els vacunaren. Els donaren un tros de pa i una sardina. Després els preguntaren si volien tornar o quedar-se. Els qui elegiren l'exili pujaren a un tren que els portà als camps de concentració." "El camp de concentració posà dues dones a la vida de Bartra."

"Bartra d'incorporà a la vida fàcil del château de Roissy (el dia dividit regularment per la campanada de les hores dels àpats, els boscos per al nostre vagar, les vetllades)" "Roissy li donà el repòs, relegà la tragèdia a record. Fou una estació d'espera, tranquil.la i sanitosa, entre el passat dramàtic i la nova vida organitzada d'expatriat".  "Estava massa ple d'afanys. Volia anar a Anglaterra, a Suècia... Volia escriure, llegir, pensar." "En aquells dies d'estrany encanteri, tingué el desig i el pressentiment d'un nou salvador dels homes, i ens el prometé en el poema "Messies" (20 d'agost)". "Esclatà la guerra. Estàvem dinant, quan entrà al menjador Clara Candiani i ens donà la notícia.     Tot canvià a Roissy. S'acabaren les vetllades dels dissabtes, de cant, música, ball i jocs, al saló del castell; i els balls al cafrè amb música d'acordió; [...] i les cantades per les carreteres..."

[Fou a Roissy, la tardor del 39 que Bartra va iniciar la relació amb Anna Murià. Feien alguna escapada a París: ] "Fou el nostre viatge de nuvis. Tres dies de meravella [...] Durant tres dies, ens saturàrem d'amor, de París, de llibres. [...] feia mesos i mesos que no els havia vist en quantitat, i París li n'oferia a muntanyes."

[El gener del 40 embarquen cap a la República Dominicana.] "Ja imprès El árbol de fuego, Bartra hagué d'emprendre la cosa més feixuga i més desagradable: anar a vendre el llibre. Bo i sabent que allò era el costum del país [...] ens fèiem donar la llista dels compradors i demanàvem l'organització d'un recital." 

A Bartra li plau llegir la seva obra als altres. [...] A Barcelona ja llegia als amics els seus primers poemes. [...] Al front, oferia lectures als companys. [...] Al camp de concentració llegia als camarades. [...] La veu de Bartra s'alça entre els negres. A l'illa de Santo Domingo [...] els recitals servien de base a la venda del llibre i a vegades eren retribuïts.

Embarcàrem cap a Cuba el dia 20 de febrer de 1941. Un any menys dos dies habíem viscut a la República Dominicana.    Anàvem a Mèxic.

Arribat Bartra a Mèxic, Calders li proposà que treballés amb ells com a agent. [...] Agustí Bartra, publicista.

Cap a la tardor del 1942, un dels amics tingué la idea d'establir un taller de fusteria i mobles.

El 7 de novembre de 1942, a les onze de la nit, va néixer Roger.

En començar el dia sis de setembre de 1947, nasqué la filla.

Juny del 1951 [...] set anys de la primera estada a Mèxic.

La flor de la seva poesia és el gira-sol; per fer-hi aparèixer una rosa, potser la voldrà de ferro, però el gira-sol hi és en flor, amb la seva corol.la carnosa i el seu autèntic groc daurat. És que aquesta flor té l'impuls d'ell mateix: sempre girant-se cap a la llum i d'esquena a l'ombra.

De retorn a Mèxic [...] emprengué La noia del gira-sol, bona part d'ella en vers, la composició de la qual durà més de tres anys, quadre poètic de la nostra circumstància col.lectiva i de tantes altres semblants en el món, cant d'esperança, de dolor, d'amor, de lluita.

Murià, Anna. L'obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992

Bartra és una veu complexa. Millor dit, una veu d'abast complet. A les seves pàgines hom troba tota la vida terrenal, còsmica, física i metafísica, però... sempre a través d'aquest ésser petit i immens, moridor i infinit, que anomenem Home. [...] tota la seva obra, tota, prosa i vers, és el "Poema de l'Home".

Diverses vegades ha intentat donar definicions de la poesia, [...] "la poesia és el temps essencial en la paraula transfigurada [...] poesia és creure en el somriure del gat d'Alícia.

Aquest poema [Quetzalcòatl,] és una de les obres bartrianes més complexes i més profundes. Crea la figura del cabdill i profeta, forjador de poble i d'idees, destructor de pensaments obscurs; l'home que es cerca de sí mateix i cerca la seva expressió; la figura de l'Home Llum, com el qualifica l'autor quan explica en el pròleg allò que ha volgut fer: "m'interessava arrencar de la roca mítica mexicana l'estatura de l'Home Llum". [...] Diu l'autor en les notes que acompanyen el poema: "La figura de Quetzalcòatl, el gran rei i sacerdot tolteca, indubtablement històrica, s'entrellaça i es fon míticament amb el Quetzalcòatl primordial, un déu de la vida la imatge del qual era la serp emplomallada, xifra d'una constel.lació cultural i religiosa que s'escampa arreu de Mesoamèrica durant molts segles."

Aquest títol, Crist de 200.000 braços, indica d'una manera més precisa quin és el tema de l'obra: no sols la circumstància de quatre companys que viuen en una xabola construïda per ells en el camp de concentració d'Argelers, sinó, predominantment en el fons, la dels cent mil homes que omplien aquell camp.
Conseqüentment, l'autor [...] en lloc de començar amb la situació particular dels quatre companys donà a les primeres pàgines la visió general del camp, de la "ciutat de derrota", amb els cent mil metafòricament crucificats damunt la sorra.

Després de la visió panoràmica de la platja d'Argelers convertida en aquella miserable "ciutat de brusca naixença", es presenten els quatre companys que, entremig d'una llarga corrua, entren al camp amb un gos que els ha seguit, Boira. Hi ha llurs converses sobre les petites coses importants en la immediatesa de la necessitat; llurs reflexions particulars

Intercalades tres vegades en el curs del llibre hi ha les notes del Carnet de Vives. No totes es refereixen a la situació immediata; hi ha records, reflexions subjectives, comentaris de lectures, evocacions, referències a múltiples coses del món, fins una versió de Rimbaud i d'un fragment de l'antic Poema de la Creació, i tres poemes originals; però també hi ha relats de fets del camp, observacions sobre la gent i sentiments envers els companys.

Ribera, Antoni. "El poeta Agustí Bartra", dins Murià, Anna. Crònica de la vida d'Agustí Bartra. Barcelona, Pòrtic, 1990.

Se'l pot anomenar autèntic hereu de Verdaguer perquè en conserva l'empenta èpica, el seu alè i l'abrivada per llançar-se en cants de gran extensió, i la poderosa ossada interior de molts poemes.

Poeta còsmic, el seu escenari és el món i els seus personatges són les forces naturals (el vent, la llum, les Mediterrànides), L'Home, considerat també com a força tel.lúrica. Poeta èpico-líric.

Bartra canta sempre de cara al mar. En tots els seus poemes s'escolta al fons del batec marí, com en els vells poemes homèrics. [...] Però hi ha també la terra, ja ho hem dit, en l'obra bartriana: la terra antiga, la terra de Demèter, que ell sent bategar com una criatura vivent, repleta dels seus "enigmes obscurs" i que sap "pletòrica de juny i cereals", vetllada pels "àngels del forment". que ell sent bategar

Abrams, Sam "La «Rapsòdia d'Ahab»: una divergència entre Melville i Bartra" Faig núm. 30 (1988)

Manllevant un tema tràgic d'un autor romàntic, Bartra ha bastit el que és, en companyia d'El Comte Arnau de Maragall, el poema més profund i ambiciós de tota la literatura catalana sobre el tema de la redempció i la plena realització humana. En el seu poema Bartra rebutja obertament la tradició dels excessos egòlatres que ens ve en herència des del Renaixement i que tingué la seva màxima expressió a l'època romàntica, i, ens proposa un model d'home més respectuós, més conciliador, més reconciliador, més agraït, més emprenedor d'accions que beneficiaran la col·lectivitat, més humà, més conscient: l'home total. El que el poeta Bartra anomenava l'Home Auroral.

Formosa, Feliu. El present vulnerable. Barcelona, La Magrana, 1997.

Hi ha en totes tres rapsòdies [Garí, Arnau, Ahab] un to de fons que és elegíac, en el sentit més ampli del mot. Només cal observar quins són els tres personatges en els quals Bartra vol reflectir la pròpia trajectòria [...] Garí és l'home immòbil, que recorda; Arnau seria, en canvi, l'home que recorda i que estima, que cerca i que troba; Ahab és el solitari obssessionat per la lluita contra llò que li impedeix el coneixement. Aquesta diferència prèvia dels tres personatges condiciona una diferència estructural de les tres rapsòdies bartrianes.

Formosa, Feliu. Els mites a l'obra de Bartra. Faig, núm. 30 (1988)

En principi, el tema dels mites a l'obra de Bartra és enormement suggeridor, perquè hi ha molts factors a considerar: la quantitat de "mites" que utilitza el poeta; en quin moment ho fa, per quin motiu, amb quina llibertat respecte al contingut originari del mite i sobretot, de quina manera se'ls fa seus, quin tractament poètic els dóna. [...] Tota aquesta complexitat és presidida per la recerca que el poeta fa d'ell mateix, tot incorporant el mite a una aventura personal i col·lectiva.

Els poetes poden utilitzar un "mite" anterior que no expliqui, d'entrada, la pròpia comunitat, encara que després la tingui en compte i acabi fins i tot representant-la: és el cas del Faust. O bé poden utilitzar un "mite" que expliqui la pròpia col·lectivitat a partir dels seus orígens, encara que després hi jugui l'aventura personal del poeta i fins i tot el seu moment subjectiu: és el cas de l'òpera wagneriana.

Bartra maneja els "mites" d'una manera original i pròpia: els revaloritza, els transforma i en crea de nous. [...] Ell mateix parlava de la incorporació del mite a una creació poètica eminentment lírica i que necessitava aquest nou element per assegurar-se una continuïtat i una complexitat metafòrica més gran.

[El mites],  Aquestes "tradicions fabuloses referents als déus, herois, origen d'un poble..." nascudes d'un subconscient col·lectiu han de tenir una funció en cada estadi històric de la gent que s'hi identifica. Aquí sorgeix un cúmul de qüestions de difícil anàlisi. Hi ha moments de la vida d'un poble en els quals s'imposa la consideració dels propis orígens perquè aquest poble viu una forta crisi d'identitat o veu amenaçada la seva supervivència i enyora un passat històric diferent de l'actual. Aleshores s'afirma en fets, personatges, llocs i objectes arrelats dins el seu passat mític. [...] Podríem dir, en canvi, que s'inverteix l'aprofitament del món mític grec: a Alemanya tingué una genial formulació per part de Hölderlin, amb funció arquetípica, i a Catalunya fou posterior a la glorificació del passat medieval. Hölderlin, tan valorat i seguit de prop per Bartra, representa uns ideals revolucionaris i alliberadors en un moment polític de màxim trasbalsament.
Cal relacionar Bartra amb aquest fenomen de recuperació del mite en un moment de crisi, un fenomen que ens permetria ampliar la definició del concepte tot dient que els mites són aquells símbols originaris de la identitat d'un poble als quals hom recorre quan aquesta identitat sofreix una crisi de greus proporcions. És a dir, ens projectem en un mite com a mecanisme de defensa de la pròpia identitat en perill.

És, doncs, a partir d'aquestes realitats úniques, que el poeta va trobant lentament el camí d'una nova afirmació a través de figures mítiques que l'expliquen, el justifiquen i el projecten vers la col·lectivitat llunyana, i alhora més pròxima que mai. Bartra utilitza els mites per poder traslladar a una tercera persona tot allò que ell necessita dir en primera persona. I en la utilització del nucli anecdòtic del mite, actua cada vegada amb una llibertat més gran. 

Al marge de la revisió de les figures mítiques que s'estenen al llarg de tota l'obra de Bartra, sense excloure el teatre i la narrativa pura, jo proposaria una primera classificació:
El "Poema de Rut" segueix el fil argumental del llibre bíblic que li serveix de model, bé que en cadascuna de les unitats poemàtiques, el poeta actua amb la llibertat que li dóna el fet de portar el mite al propi terreny, a la pròpia experiència.
Per la seva banda, "L'elf del Pont de Brooklyn" fóra un cas una mica apart, ja que el poeta no utilitza cap figura mítica amb nom i amb valor arquetípic, sinó que es confronta ell mateix amb un món nou, personificat en una figura simbòlica amb la qual dialoga. Si cito aquest poema, és perquè fa de contrapunt, amb la seva gran força lírica, als elements descriptius i dialogats del "Poema de Rut". Tant l'un com l'altre contenen, però, el germen de les solucions estructurals i formals que Bartra desplegarà en poemes posteriors.
Durant els seus trenta anys d'exili, Bartra crea tres textos de gran importància: Màrsias i Adila, Odisseu i Quetzalcòatl. No cal dir que cadascun respon a una necessitat diferent i que tots tres es complementen a la perfecció i expressen d'una manera única i inimitable la complexa problemàtica del poeta exiliat que ha trobat l'amor (Màrsias i Adila), s'ha arrelat en una realitat nova en la qual també es reconeix com a home i com a creador (Quetzalcòatl) i que veu el seu exili com un periple que ha de culminar en el retorn (Odisseu). El tractament formal de cadascun d'aquests tres textos és molt distint. Però d'això en parlarem més endavant.
Després del retorn, Bartra creà quatre mites nous, tres d'ells presidits per la figura de Soleia, la noia de la llàntia, i l'altre basat en la figura del Caliban shakespearià. Observem alhora que, d'aquests quatre mites, dos es basen en personatges del món legendari autòcton: Garí i Arnau, i els altres dos en personatges literaris: Ahab i Caliban. La diferència substancial entre aquesta etapa i la de l'exili és que el poeta fa esclatar totalment l'espai i el temps dels mites originaris: els desplaça del seu lloc d'origen i els actualitza tot fonent-s'hi ja ell mateix d'una manera ben clara. Alhora els barreja i els confronta. I això ho fa perquè necessita una gran síntesi que expliqui, justifiqui i transcendeixi poèticament tota l'experiència viscuda pel poeta i la posi al servei del futur, de les generacions noves. Perquè en l'obra de Bartra, el mite no és mai la justificació d'un grup de poder ni dels interessos d'un determinat grup social dominant que els pot utilitzar, per exemple, amb una finalitat nacionalista primària. Els mites de Bartra sorgeixen de la reflexió sobre l'home que aspira a la plenitud del seu ésser, sobre l'home oprimit, tot partint de la màxima opressió que representa per a un poeta l'allunyament forçat del seu medi natural. Els mites bartrians reclamen la solidaritat dels oprimits a través d'aquestes "terceres persones" que són les figures mítiques. El poeta pot ser-ne l'intèrpret o pot atrevir-se, amb un simple canvi de nom, a erigir-se ell mateix en mite. Ho pot fer, perquè el seu destí no és únicament seu.

Ulisses-Odisseu és una de les figures que acompanyen sempre el poeta, des que el cita per primera vegada cap a la fi del poema "L'elf del Pont de Brooklyn" fins als "Fragments de dues cartes imaginàries", un dels últims poemes d'El gall canta per tots dos.
Un dels altres mites que acompanyen el poeta és Arnau, que trobarà en el seu moment el gran poema del qual serà protagonista.

Els mites bartrians tenen un nucli dramàtic, una faula, una història mítica, una acció que normalment serveix d'esquelet per a un ric desplegament de recursos específicament lírics. Per això els mites de Bartra els trobem, evidentment, en els grans poemes que tenen aquesta història mítica com a fons, però també hi ha la recurrència d'elements simbòlics dins el medi físic on es mouen les figures mítiques. Podem dir que tota l'obra n'és impregnada. Adquireixen aquest valor simbòlic els ocells, les flors; els objectes i certs personatges com l'idiota, l'espantall, el titella, el gegant, l'àngel, etc.

Salvat, Ricard. "Introducció" dins Bartra, Agustí. Obres completes 4. Narrativa,2 Teatre. Barcelona, Ed. 62, 1987.

Les peces de teatre, sorgeixen, molt particularment, d'una [...] heideggeriana visió del món. I és precisament aquesta característica, aquest intent de secularització del més sever i fascinant pensament metafísic [...] l'element que [els] dòna unitat.

Aconsegueix alguns contes o narracions admirables, com "Gira-sols", que més tard reprendria, en part, a "La noia del gira-sol.

Als nou assaigs de narrativa de L'estel sobre el mur [...] Bartra tracta del dolor dels seus personatges amb una serena mirada viril que resulta altament emocionant, perquè penetra en l'essència de l'ésser exiliat. Aquest arribar d'amagat, aquell voler viure un moment d'intensitat, aquell tirar al dret quan el petit moment de felicitat passa al seu costat. "Gira-sols" és una narració matemàtica, perfecta. [...] Sebastià torna a la casa de Maria i Martí, on també viu Clara, la germana d'ella. Maria havia estat d'ell durant set anys i tornarà immediatament a ser seva. Sebastià no sentirà cap recança envers Martí, l'amic, que li cercarà els diners per continuar la lluita. Però mentrestant romandrà  a la casa a l'espera dels diners. El seu desig d'assolir la felicitat, una altra possible felicitat, el portarà a ser l'amant fugisser de Clara. Poc després Sebastià marxarà i quedaran les dues germanes enfrontades. En elles es repetirà, potser, l'estigma de la guerra civil.

"Tral.larà" recorda els monòlegs de Vícgor Català. Hi ha una atmosfera tràgica de primer ordre que permetria, perfectament, de ser dut, sense tocar-hi ni retocar-hi res, a l'escenari.

En general, totes les narracions són un prodigi de creació d'atmosfera, deixen una infinita sensació de tristesa i de desesperança si exceptuem "Jo sóc home" i el ja esmentat "Un naixement".

"L'home es fa i es desfà, perquè és l'únic animal que recorda". (diu Bartra parlant del seu teatre.

"Aquestes dues peces en un acte [Octubre i Cora i la Magrana] han estat completades per una tercera, molt més llarga, ambiciosa i densa, escrita a la darreria de l'any passat i que es titula L'hivern plora gebre damunt el gerani. El títol general per a totes tres és Sonata en tres temps." (Rendé, Joan, "Agustí  Bartra: la veu de l'èpica", Avui, 26-10-1980.

De fet, però, com ens explica Formosa, la trilogia havia de ser una tetralogia, un cicle de quatre obres, sobre les quatre estacions. [...] Un element fonamental les uneix: un arbre [florit a Cora; a Octubre, un arbre expressionista: "l'ombra del qual es projecta sencera contra la façana de la casa"; a L'hivern, "un arbre mig despullat de fulles"]. [Aquesta "sonata" fou estrenada pel grup El Globus, de Tearrassa, sota la direcció de Feliu Formosa]

El monòleg de Cora, peus nus, fent voltes a l'arbre, és d'una bellesa dramàtica extraordinària. De fet tota l'obra és un monòleg on s'exposen les dues forces vitals, la de l'Hades, i la de Demètria, la de la llum, el viure entre sol i bous i el regne de les ombres.. Però de l'estació d'Hades arriben emissaris i el que du una magran alluminosa arrossegarà Cora cap a la fosca andana. La Nena recollirà la magrana i el geperut oblidarà el llibre sobre el banc.

[La noia del gira-sol ha estat representada per Amics de les Arts de Terrassa, posada en escena de Pepi Sabrià, i pel Teatre Estable Independent de Sant Feliu de Llobregat, dirigit per Pere Prats, el 1985]

Anna Murià diu dels personatges de La noia del gira-sol: "Dèlia, la dona que té només un gira-sol com a escut contra les amenaces de la vida,l i que ha de triar entre dos amors, el nou i vigorós i enlluernador, l'antic i las, però amb arrels; Clara, la seva cunyada hostil, una enamorada sense esperança; David, la passió amorosa, el lluitador perseguit que no es rendeix, i Tomàs, marit de Dèlia, l'idealista vençut, amics i còmplices tot i rivals en l'amor; Toni, retardat mental,  veu de la innocència i la veritat [...]; les Tres Dones Grises, "encarnació alhora de les parques i del cor antic."

Teatre

LA NOIA DEL GIRA-SOL,
Bartra, citant Lao Tse, diu: "De terra es fa la gerra, però és allò que no hi ha dintre el que li dóna el caràcter de gerra".
DAVID: "Oh no! Deixa les grans paraules de pàtria, llibertat, dignitat humana al seu lloc. No tinc res contra d'elles, al contrari. Però ara parlo estrictament de mi. Jo no he combatut per conceptes, sinó per imatges i sentiments. En el fons, només defensava uns miracles que vivien en mi: un arbre que vaig sentir florir, sent noi, en un dels camps del meu avi, un gran vers d'un poeta nostre, la figura d'una dona dalt d'un pujol, amb un infant als braços, una vista al mar... (Pausa) Hi ha coses que no poden ser mortes, que no volem deixar que ens matin." "La veritable pàtria no és la terra dels nostres morts, sinó la terra dels nostres fills, dels qui vindran."
TOMÀS: "Solament a través de tu, Dèlia, he pogut abraçar-me al món... Tu creares en mi, bruscament, per miracle d'amor i presència, una alegria fabulosa i alliberadora de sang i d'esperit..."
DÈLIA: "El farcell és a dintre la soca buida d'aquell roure [...] i quan arribaré davant el roure sabré si el meu coratge és més fort que la meva resignació. Si ho és, David, una dona amb un farcell t'esperarà agenollada a la sorra, de cara al mar i al teu destí... (Comença a recular cap a la porta.) Altrament tornaré cap aquí, i entraré de nou en aquesta casa, no per la porta amagada sinó per aquesta mateixa 8obre la porta de bat a bat), per on surto ara, sense comiat i sense penediment avergonyit..."

EL TREN DE CRISTALL, d'AGUSTÍ BARTRA (dins Obres completes 4, Barcelona, ed. 62, 1987)
És una obra sobre Gregori Samsa, el protagonista de la metamorfosi de Kafka. Bartra en diu al pròleg: "Gregori comença a viure quan comença a morir la seva inútil llibertat per a una mort que té tan poc sentit com el seu viure quotidià anterior a la seva horrenda transformació." "He trigat anys a poder efectuar el trànsit de la possibilitat sentida a l'eficàcia concreta d'una projecció personal basada en La metamorfosi de Kafka."

CORA I LA MAGRANA
És quasi un monòleg. Una lluita entre viure a la llum o a les ombres (del metro). Cora vol fugir, però ell la fa tornar. Acaba amb els crits angoixosos de Cora: "No1, no!, no!, no!"

OCTUBRE
Esquetx de desamor. Al cap de cinc anys de viure amb ell tot són retrets. Ell, personatge mut, sota el paraigua, acaba suïcidant-se. Entremig, un venedor de diaris, un home extraviat, dos enamorats (de contrapunt), i una barjaula.

Vallverdú, Francesc.  "Introducció a la poesia d'Agustí Bartra" a Obra poètica completa 1. Barcelona, Ed. 62, 1971.

"Ànima i món" [de L'evangeli del vent]  ens parla de l'esperança "transpassada de futur". Hi apareix també un símbol car al poeta, el de "l'etern parteratge", que correspon a una visió epicúria, no transcents de la vida. La mort, doncs, no condueix a una "altra" naixença: "Finalment ho sabràs: sols la terra és destí.

Durant la seva estada a Nord-Amèrica Bartra escriví una composicó clau per a la comprensió de la seva obra: "L'elf del pont de Brookyn" [de L'evangeli del vent]. Ja és significatiu que Bartra cerqui en la visió d'una societat industrialitzada, d'una ciutat que simbolitza el progre´s de la tècnica modernal, el seu elf (és a dir, un dels esperits que poblen l'aire, els boscos, etc. en la mitologia nòrdia). Tres personatges principals intervenen en el poema: l'elf, que és l'hoste; l'esperit del poeta; i el "vell arbre", que és la poesia, l'arbre que cremava en "arbre de foc".

El titulat "L'evangeli del vent" [de L'evangeli del vent] és una mostra clara de la concepció unitària de poesia i vida: mots com poema, idil.li, èpica, imatges, càntic, elegies, hosannes, himne, ègloga, cant, cançó són components de referències o imatges.

El Quetzalcòatl bartrià és, doncs, un cant a l'aventura huaman [...]. Es tracta d'una visió vitalista del món.

Una possible interpretació d'aquest poema [Màrsias i Adila] és considerar-lo una al.legoria de la guerra civil: la derrota, l'exili, l'esperança en el retorn, en serien els moments principals. [...] Però crec que Bartra ha recorregut a l'anècdota bèl.lica -realment patida per ell i pels joves de la seva generació- i a fi d'il.lustrar una aventura d'abast més genèric que ell simbolitza en l'"etern retorn". [...] Té setze cants. Les paraules inicials són ja una divis: "Tu, Màrsias, portaràs la torxa encesa!"

Si Ulisses, Quetzalcòatl o Màrsias simbolitzen en última instància el poeta [...] també és cert que aquells herois tenen una vida autònoma i realoitzen llur destí amb prou distanciament perquè els hàgim de reconèixer la condició dàutèntics mites, en què el poeta  no deixa de ser, al capdavall, el fabulista o l'aede. En canvi, en Ecce homo l'autor erigeix la pròpia aventura personal en matèria poemàtica. [...] Són onze elegies i una cançó que marquen l'ascenció del poeta en la seva consciència i en l'assumpció d'unes responsabilitats que aquesta consciència li imposa.

Bartra és un fabulós (re) creador de mites amb una constant projecció de futur.

Desclot, Miquel. "Introducció: Una guia de lectura" a Obra poètica compoleta 2. Barcelona, Ed. 62, 1983.

Per a Bartra la "lluita per la cultura" no es pot serparar d'un compromís amb els homes del seu temps en el camí de llur alliberament. En resum, si el Noucentisme era apol.lini -en oposició al Modernisme i a Maragall, que eren prevalentment dionisíacs- trobem en Bartra un intent de síntesi: la fidelitat simultània a l'aristocratisme apol.lini i a la revolta dionisíaca.".

"Cal tornar a una poesia que digui la meravella de la vida i no renunciï al mite de l'home. ¿Vol dir això que cal necessàriament una nova èpica? No ho sé pas. De tota manera, sento que caldria una lírica més total. Els poetes de la nostra època no han sabut viure ni escriure els grans poemes de la vida." [...] "Voldria aconseguir una gran síntesi de la lírica i el mite." [...] "El mite per al poeta, és la veritat mateixa que s'ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d'eternitat a la vegada." [...](Bartra, Agustí. Sobre poesia. Barcelona, Laia, 1980).

"Per a mi, el mite va ser una mena de fugida endavant. Havia de sortir, després d'uns quants anys d'exili, d'una poesia patriòtica, de plany i d'incitació inspirada per la derrota de la meva pàtria. Havia d'intentar de fondre en en un pensament líric que tendia cap a l'epopeia." (Bartra, Agustí. Sobre poesia. Barcelona, Laia, 1980).

Els mites per a ell, són síntesis simbòliques d'una comprensió substancial del món. O en paraules seves: "El mite, per al poeta, és la veritat mateixa que s'ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d'eternitat a la vegada (...). A travé sdel mite, l'home cerca els principis de participació i totalitat (...). La veritat és mite i el mite és veritat." (Bartra, Agustí. Sobre poesia. Barcelona, Laia, 1980).

Però el paper que el mite fa en l'obra bartiana difícilment hauria tingut la importància extraordinària que hi té si Bartra no hague´s estat un poeta d'imaginació essencialment plàstica, en la mesura que les seves creacions mítiques ón tant filles del pensament i la voluntat com de la visió i la intuïció simbòlica.. Característica central que té, en la seva manera de fer, dues conseqüències concretes absolutament definitives: primer, un sentit kdramàtic molt acusat i infreqüent i, segon, una capacitat metafòrica inestroncable i innovadora. [ a "Art poètica", de L'evangeli del vent, diu: "Misteri i visió abans que tota cosa"]

"resposta a una pregunta de Feliu Formosa [el 78]: "El poeta és el qui recorda, el qui converteix en encarnacions les seves profundes vivències, que no són altra cosa que les imatges essencials i existencials de la seva ànima." I hi afegeix: "La poesia, per a mi, és un mètode de coneixença per arribar a assolir la meva mesura d'home en funció d'esperit: és catarsi, i incendi, i metamorfosi, i missió."

"A finals de 1939, des del primerenc exili francès, explicava al seu pare la seva renúncia a tornar a la Catalunya derrotada, amb una claredat de designi introntollable: "Tinc una veu i el meu deure és elevar-la fins que es trenqui o la trenquin, però jo no puc trencar-la perquè no és meva exclusivament. Tenir una veu es paga amb silenci i soledat i dolor. Tu has conegut durant molts anys el meu silenci i la meva soledat. Ara potser comença el veritable dolor. Tu has oït també la meva veu i t'has reconegut en ella. No pots voler de cap de les maneres que emmudeixi. Donaria tot el del món per estalviar-te que la meva veu hagués de necessitar el teu dolor. Però no puc. És "nostra". I per ella ho faré tot, estit disposat a tot per la meva vocació."

"En una carta de 1950 a Albert Manent, en la qual mostra sense embuts el seu disgust per l'evolució general de la poesia contemporània: "Una bona part de la poesia moderna pateix de paralització de temes. Ja no es tracta de l'art per l'art, sinó de la paraula per la paraula, de la paraula gairebé buidada de tot." [...] "Cal tornar a una poesia que digui la meravella de la vida i no renunciï al mite de l'home. ¿Vol dir això que cal necessàriament una nova èpica? No ho sé pas. De tota manera, sento que caldria una lírica més total. Els poetes de la nostra època no han sabut viure ni escriure els grans poemes de la vida." [...] "Voldria aconseguir una gran síntesi de la lírica i el mite." [...] "El mite per al poeta, és la veritat mateixa que s'ofereix per a ésser viscuda des de dins, amb una idea de temporalitat i d'eternitat a la vegada." [...] Bartra és força més a prop del drama que no pas de l'èpica, com sovint, amb l'ajuda del mateix poeta, s'ha dit. Al meu entendre, en el compromís bartrià entre èpica i lírica pesa molt més l'herència d'Èsquil que no pas la d'Homer."

"Aquest home concret -ho saben tots els humanistes actuals- és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí, amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home." (Joan Fuster)

Del seu teatre, destaca La noia del gira-sol, que crea una situació d'exili interior (materialitzat en Tomàs), i exterior (David). Dèlia, al cap d'anys de casada amb Tomàs, se'n va amb David a l'exili. David diu: "La veritable pàtria no és la terra dels nostres morts, sinó la terra dels nostres fills, dels qui vindran."

["Meteors i epifanies" d'Els Himnes] consisteix en una dotzena de belles visions oníriques en prosa, capçades totes elles, al final, per un sí afirmatiu [...] "Em vaig deixar endur: la correntia de figures i imatges i símbols es perfeia un món que es trobava en les metamorfosis del misteri amb els seus brolladors miraculosos. La irrupció del sí al final de cadascun dels poemes d'aquesta s`'erie és la veu del propi poeta, que així dóna el to d'afirmació i celebració que imprica tot himne".

Soleia [...] una vasta síntesi de tota la seva experiència vital, congriada al voltant de tres mites essencials: Garí, Arnau i Ahab, aglutinats al seu torn per una figura mítica nova: Soleia, la noia de la llàntia. [...] l'Ahab [condemnat per la seva obsessió a vagar per les mars eternes] no caldria dir-ho, té molt en comú amb l'Arnau originari. [...] En Soleia hi ha en efecte tot Bartra: el dramàtic, el visionari, el catnabile, el profètic, el messiànic, l'amatori, el metafísic...
Mentre Garí encarna un destí col.lectiu, al qual el poeta només presta alguns records personals, Arnau és una transparent contrafigura de l'autor [...] A Ahab, en canvi, el mite és tractat en la seva individualitat pura, tan completament deslligat de l'autor que un dels personatges que apareixen objectivats dins la rapsòdia, com un més del retaule, és justament "el poeta".
Aquest Garí bartrià [...] no sols mitifica l'emgrutit home modern, sinó que a més se'n carrega a les espatlles el feix de culpes i paga per tots.
["El cim de l'home", de La Rapsòdia d'Ahab]  ens presenta la redempció final d'Ahab al llarg d'una ascensió al Cim de l'Home, de la mà de Soleia, que evidentment ha d'evocar-nos la redempció del Conte Arnau maragallià de la mà d'"una noia amb la veu viva".

L'home auroral és, clarament una derivació de la Rapsòdia s'Aranau, gairebé una represa de materials sobrans de Soleia, sgons confessió del mateix autor.

Haikús d'Arinsal [...] El tema quje domina al llarg de tot el recull és la natura [...] Bartra, un romàntic de llenguatge poètic estretament lligat a la natura primigènia, s'havia resistit sempre a donar al paisatge un paper que fos estrictament ancil.lar, i això no obstant ara el sorprenem escrivint sota impulsos netament paisatgístics.

11-1-70 torna després de 31 anys d'exili, amb Anna Murià i deixant a Mèxic els seus dos fills. Primer un any a Barcelona i després a Terrassa.

Soldevila, Llorenç. "Introducció" a Bartra, Agustí. El vent llaura la mar. Antologia poètica. Barcelona, Laia, 1984.

Bartra, després de Maragall i Salvat-Papasseit, ha cantat, com cap altre poeta, la vida.

Una poètica moguda per una fe incommovible, com diu Miquel Desclot, "en l'eternitat terranal de la vida i en la salvació de l'home", i també "per l'esperança en un futur lluminós que se'n deriva per necessitat". Aquesta fe en la vida immarcescible, simbolitzada al llarg de tota l'obra per la terra maternal i fecunda, es basa en el pensament panvitalista de F. Nietzsche.

Vallverdú, Francesc. Pròleg a Crist de 200.000 braços. Barcelona, 1974

El dia 8 de febrer de 1939, Agustí Bartra --aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al carrer, un de contes i l'altre de poesia-- passava la frontera de França, un de tants en l'allau dels derrotats. El seu grup fou enviat per les autoritats franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien d'on escaparia al cap d'uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d'Argelers, on Bartra retrobà amics i féu noves coneixences. Pel mes de maig els refugiats passen a un camp més allunyat de la frontera, prop de Beziers. Era el camp de concentració d'Agde, on Bartra va tenir, just a l'arribada, un incident amb un oficial de l'exèrcit republicà. L'oficial era Pere Vives, que inspiraria el personatge més important de Crist de 200.000 braços. Bartra se separaria de Vives i dels seus companys el primer d'agost, camí de la llibertat; Vives moriria tràgicament a Mauthauses el 30 d'octubre de 1941.
Tanmateix, l'obra no deixa de ser una veritable novel.la, en el plantejament i en els resultats. Si una característica fonamental de les novel.les és la ficció, Crist de 200.000 braços no se n'escapa: així, el personatge "Vives" no vol ser pas un fidel retrat del Pere Vives real, i de fet fusiona en la seva personalitat trets propis i trets de l'autor. Ni tan sols el marc en què es desenvolupa l'acció no respon literalment a la veritat històrica: el camp d'Argelers va ser un camp, el segon, on va anar a raure Bartra, però de fet la major part d'experiències són més relacionades amb el camp d'Agde.

Bartra, Agustí. "Pròleg" a Els himnes. Barcelona, Proa, 1974

La paraula està, doncs, en guerra amb les seves pròpies limitacions i, en la seva ventura i aventura, és testimoni i part en l'episodi de la lluita entre el cec i feixuc "romandre aquí" del món i l'obert que anhela la paraula que transforma. Perquè el món, la vida, la terra es resisteixen a ésser cantats i expressats. Nogensmenys el poeta és l'home que posseeix nuant, és el nuador, el qui uneix i lliga i agavella allò que tendeix a la repetició davant la dissolució de formes que és la mort, la generalització absoluta del particular. D'aquesta consciència de la precarietat de la paraula sortí la nova fórmula necessària: la poesia és el temps essencial expressat mitjançant la paraula que transfigura. El temps, sí: tema central, sístole i diàstole del sistema arterial de l'ànima.

"Meteors i epifanies" [d'Els Himnes] és un poema, crec, compost gairebé sense deliberació, la qual cosa no vol dir sense control. Em vaig deixar endur: la correntia de figures i imatges i símbols es perfeia un món que es trobava en les metamorfosis del misteri amb els seus brolladors miraculosos.

Qui escriu aquestes línies és un poeta. Se sent compromès amb el sofriment individual i social de l'home del seu segle; s'oposa a la història que esclafa l'infant i la fulla; li fa mal la boca cosida davant els fetitxs dels poders cecs i destructors; és un solidari dels minaires que caven en les galeries de l'ànima; escolta la retòrica dels brins d'herba; posa la mà dreta sobre el cor de la fulgurant metàfora per tal de tocar el ritme de les noces de la realitat i la fantasia; protegeix la primera flor d'ametller contra el vent de les famolenques banderes; amb el seu cor, la seva poesia i el seu esperit està compromès amb la llibertat de l'home. Les seves províncies a ocupar són: ànima, terra i la consciència de l'home auroral...

"Agustí Bartra, rapte creador entre la Sínia i l'Estrella", dins Busquets, Lluís, Plomes catalanes d'avui, Barcelona, Mall, 1982

Per a mi l'esperit és superior a la intel.ligència: és la manifestació més autèntica de l'ésser. L'ànima, però, és a la vegada superior a l'esperit: és la creadora, per la seva capacitat de fabulació en imatges de totes les vivències.

Quan jo dic Eros em refereixo a un dels valors decisius de qualsevol vida humana en plenitud. No oblidem que Eros és el déu de l'Amor i que sense ell no hi ha vida possible en el sentit de continuïtat, d'eternitat. És el meu déu.

La nostra és una època paupèrrima en el sentit del mite. Calen nous mites de valor. Calen nous poetes, no d'acumulació, sinó de fecunditat auroral.

Sí, sóc un "indagador de l'ésser", com diu Feliu Formosa. I estic més prop de Rilke que de Whitman.

Màrsias i Adila vol ser una fusió de l'esperit èpic i líric. No són esperits antagònics, sinó complementaris. Vol ser, com a tema, lluny del realisme, l'eco, en una ànima poètica, de la guerra civil espanyola. [...] Màrsias és l'home, i Adila és la dona, en la seva unitat universal.

És transparent que Arnau és una transposició mítica de la persona del poeta, bastida sobre una peripècia que se m'assembla.

Em sembla que he fet el millor poema de la meva vida que de moment he intitulat "La Sínia i l'Estrella", i que volen publicar els amics de Terrassa. Em sembla que he fregat la veritat més punyent.

Crec en la paraula que funda l'ésser i acompanya la vida.

*Entrevista a Agustí Bartra hecha por un alumno de doctorado de la Universidad de Maryland (EE.UU.) como trabajo académico, en octubre de 1969. Hasta ahora inédita.

-¿Algunos datos biográficos?
-¡Oh no, no! ¿Datos sobre mí mismo? De ninguna manera. De eso, querido Fernando, se cuidan los diccionarios, y no es cuestión ahora de entrar en competencia con ellos. Hay que dar a los diccionarios lo que es de los diccionarios. Saludémoslos, desde lejos. [...]  Nunca escribiré mis Memorias: no podría ser el administrador de mis recuerdos, y cuando se trata de mis vivencias, es decir, de las imágenes esenciales del alma, la poesía se sirve de mí.
De mi infancia en Sabadell destacaría [...] la bocina de un fonógrafo. [...] Mi padre era a la sazón representante en Sabadell de las máquinas de coser Wertheim y, en la tienda, vendía además fonógrafos y discos. Un atardecer de invierno me mandó a un encargo: entregar una bocina de fonógrafo a una dirección que me apuntó en un pedazo de papel. La calle se encontraba en un barrio obrero, cerca del río Ripoll. Con la enorme corola de hojalata al hombro, me perdí en un barrio que conocía poco. Había caído la noche. Un poco asustado, me detuve a descansar junto a un muro muy bajo, rodeado de sombras. De pronto, apoyé la bocina sobre el muro, acerqué los labios a la embocadura y grité mi nombre con todas las fuerzas de mis pulmones, una y otra vez: ¡Agustíiiiiii...! Estaba como fascinado y me temblaban las piernas. Muchos años después comprendí que aquella noche por primera vez había gritado mi ser, con un inconsciente anhelo de afirmación. No recuerdo si pude entregar mi flor de hierro. Siempre que podía escapaba al campo. Me fascinaban las hormigas, las bellotas, los girasoles y los perros.

-¿Qué factores han influido sobre el escritor Agustí Bartra?
-En cierta manera escribí mi novela, "La luna muere con agua" para poder llegar a la palabra final.
-¿Cuál es, Agustí?
-Aurora.

-¿Podrías decirme algo sobre tu método de trabajo?
-Voy siempre lleno de imágenes, visiones, ideas, proyectos, intuiciones confusas, misterios fragmentados, etc, [...] Cada obra exige una lucha distinta.

-¿Qué crees que debe ser la novela?
-Tiene algo de lo que fue vencido por ella: la épica [...] y en los últimos cincuenta años hasta ha intentado, y en parte ha logrado, anexionarse a la poesía lírica (Joyce y Proust son dos ejemplos europeos; Faulkner, de los Estados Unidos; Alejo Carpentier y García Márquez, de la América Latina).
La novela de nuestro siglo, la que rompe con el gran realismo del siglo pasado (Balzac, Stendhal, Tolstoi) no solamente tiende a una captura total del mundo y el alma, sino que desea ser el espectador de su propia creación y experimenta fáusticamente dentro de sus propios experimentos. [...]  Creo que la novela actual debe su existencia a sus encuentros con lo vital social; la poesía exige lo esencial del ser existente. Alguien ha dicho que en la Divina Comedia la política es tan fundamental como la teología.
¿Cómo debe ser la novela de nuestro tiempo? No sé... Tal vez dura y compleja (Nietzsche puso en boca de Zaratustra esta frase: "Os doy una ley: haceros duros".

-¿Cuál es la misión del poeta en relación con el público?
-La misión del auténtico poeta sólo está comprometida con el hombre, con los trabajos y los días del hombre.
El poeta sólo acata sus propios pensamientos y sentimientos.

-¿Cuáles son las diez palabras que te gustan más?
-Estoy enamorado de todas. Son el honor del hombre, dijo Valéry. En estos momentos prefiero las diez siguientes: esperanza, hombre, mujer, tú, fuego, tierra, lluvia, amor, verdad, aurora. Y pongamos una más: justicia.

BIBLIOGRAFIA

Bartra, Agustí. Obra poètica completa. 1938-1972. Barcelona, Ed. 62, 1971
Bartra, Agustí. Obra poètica completa. 1972-1982. Barcelona, Ed. 62, 1983
Bartra, Agustí. Obres completes. Narrativa 1. Barcelona, Ed. 62, 1986
Bartra, Agustí. Obres completes. Narrativa 2. Teatre. Barcelona, Ed. 62, 1987

Bartra, Agustí. "Pròleg" a Els himnes. Barcelona, Proa, 1974
Bartra, Agustí. El somriure del gat: per què serveix la poesia? Barcelona: Universitat, Facultat de filología, 1975.
Bartra, Agustí. Sobre poesia. Barcelona: Laia, 1980.
Agustí Bartra. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1981.
Bartra, Agustí. Mite i poesia, dins Actes del Segon Col.loqui d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica. Barcelona: Faig, 1982.
Bartra, Agustí. La noia del gira-sol: obra en tres actes. Barcelona: Antoni Picazo, 1982.

Algunes obres traduïdes per l'autor

Antología de la lírica nord-americana. Vic: Eumo, Edipoes, 1983
Dos poetes a Nova York: Hart Grane i García Lorca. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1998.
Eliot, T.S. La terra eixorca. Barcelona: Vosgos, 1977 / La tierra baldía y otros poemas. Barcelona: Picazo, 1977
Sartre, Jean-Paul. El mur. Barcelona: Proa, 1980
Whitman, Walt. Cant de mi mateix. Vic: Eumo, 1985

Sobre Agustí Bartra

AA. DD. Actes del Simposi Agustí Bartra. Manresa: Faig, núm. 30, octubre de 1988.
Alcaraz, Joan. Bartra, un gran poeta en Terrassa. Terrassa Información. 11.XI.1971.
Amat-Piniella, Joaquim. El poeta Agustí Bartra. Barcelona: Antologia, 1947.
Busquets, Lluís, Plomes catalanes d'avui, Barcelona, Mall, 1982
Calders, Pere. "Agustí Bartra: l'home i l'obra". Manresa: Faig, setembre de 1982.
Desclot, Miquel. "El llevat romàntic d'Agustí Bartra". Barcelona: Serra d'Or, novembre de 1982.
Desclot, Miquel. "Introducció: Una guia de lectura" a Obra poètica compoleta 2. Barcelona, Ed. 62, 1983.
Desclot, Miquel. Totes les cares de l'home-lectura d'El gos geomètric. Barcelona: Serra d'Or, juliol-agost de 1979.
Formosa, Feliu. "Agustí Bartra: mite, coherència i sentiment". Barcelona: Avui, 11.XII.1977.
Formosa, Feliu. Agustí Bartra contra el gos geomètric, dins El gos geomètric. Barcelona: Laia, 1979.
Formosa, Feliu. Pròleg a Doso. Barcelona: Edicions Martínez Roca, 1969.
Fuster, Joan. "Un poeta humanista". Mèxic: Revista de la Universidad de México, 1955.
Gimferrer, Pere. "El caso de Agustí Bartra". Barcelona: Destino, 12.VIII.1972.
Gimferrer, Pere. "Presencia de Agustí Bartra". Barcelona: Destino, núm. 1700, 2.V.1970
Gironella, Cecília. El ojo de Polifemo (visión de la obra de Agustí Bartra). México: Ed. Costa Amic, 1957
Mas, Manuel. Agustí Bartra a Andorra. Principat d'Andorra: Ed. Serra Airosa, 1983.
Murià, Anna. Crònica de la vida d'Agustí Bartra. Barcelona, Pòrtic, 1990 [Barcelona, Martínez Roca, 1967]
Murià, Anna. L'obra de Bartra. Barcelona: Pòrtic-assaig, 1992
Ribera, Antoni. "El poeta Agustí Bartra", dins Murià, Anna. Crònica de la vida d'Agustí Bartra. Barcelona, Pòrtic, 1990.
Salvat, Ricard. "Introducció" dins Bartra, Agustí. Obres completes 4. Narrativa,2 Teatre. Barcelona, Ed. 62, 1987.
Soldevila, Llorenç. "Agustí Bartra: poeta Auroral". Manresa: Faig, setembre de 1982.
Soldevila, Llorenç. "Introducció" a Bartra, Agustí. El vent llaura la mar. Antologia poètica. Barcelona, Laia, 1984.
Soldevila, Llorenç. "La narrativa d'Agustí Bartra". Manresa: Faig, juny de 1975
Vallès, Jordi. Suite poètica (La poesia d'Agustí Bartra). Mèxic: Imprenta de la Biblioteca Catalana, 1946.
Vallverdú, Francesc.  "Introducció a la poesia d'Agustí Bartra" a Obra poètica completa 1. Barcelona, Ed. 62, 1971.
Vallverdú, Francesc. "El retorn a Ítaca: Agustí Bartra entre nosaltres". Barcelona: Serra d'Or, núm. 125, 15.II.1970.
Vallverdú, Francesc. "El retorn fecund d'Agustí Bartra". Barcelona: Serra d'Or, 173, 15.II.1974.
Vallverdú, Francesc. Pròleg a Crist de 200.000 braços. Barcelona, 1974
Vives i Clavé, Pere. Cartes des dels camps de concentració. A. Bartra, próleg. Barcelona: Edicions 62, 1972.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA