màrsias i adila (1960)

IV LES DONZELLES

II

Quan la nit ha caigut
                                 nafrada de llanternes,
Màrsias s'ajeu vora
                                 d'Adila en l'olorosa
herba molla, i diu:
                                -Un fresseig de bedolls
                                sobre el teu muscle...

Ella alça un braç
de silenci.
                               -Et pugen per la trena
                               cargols de lluna!

Ella ofrena sa mà
                               a l'anell de plugim
que li porta la brisa...

XI. LES TRES CANÇONS

II La cançó del gegant, l'àngel i la carreta

(Canta Adila)

     El gegant tanoca
     de les verdes algues
     dorm entre les flors,
     amb vent a la cara.
          Non-nin-non!

A la mar ja adormida, la gran lluna teixeix sabatetes de llana.

     Un àngel de gebre
     amb ales herboses
     sembra a tes parpelles
     formigues de son.
          Non-nin-non!

Cap a on va la carreta -que se sent al camí-
     tron... tron... trontollant?

     Cada nit arriben
     a mes sines altes
     degotims blanquissos
     de la Via Làctia.

     Un gegant tanoca
          Non-nin-non!
     Un àngel de gebre
          Non-nin-non!
     La negra carreta
          tron... tron...
               trontollant.

ecce homo (1964)

VUITENA ELEGIA

          Salto entre les roques fet doll il.luminat...

Força alada i captiva -àngel!-, oh tors de fragosa bellesa,
     nu i pur en el combat d'una claror que el canviava en arbre:
t'alçaven tes alertes, ja complet de volada i tortura,
     marcat per la vermella xifra tràgica de l'èpic llamp!

Ta llarga cabellera dava asil al desig dels pujols
     vivia la nostàlgia filadissa dels salzes...

I et naixien molts braços, també, a tu, fillada d'una còlera
     d'unànimes arrels que s'enfonsaven en un sol vençut.
Però la veu del vent balbucejava el meu cant en tes fulles
     i, sota el lleuger pèplum de la nit, el teu tronc delatava,
en el pur tibament del seu dolor d'atlant de les aurores,
     el pes d'esapi i temps -ja sense lluna ni astres atxiacs-
que en les verdes catifes de l'amor trena els dos agonistes
     eterns: l'amant i l'ànima...

Oh l'aroma de Dafne s'estenia com una bandera
     en l'anhelant olfacte! Més terrestre que el teu gran desig,
com una ona saltares a l'encalç de la metamorfosi
     d'aquella que corria vers sa fita d'immòbil duresa.
Enfonsares l'onada del teu cap en l'espera calmosa
     de la terra florida... El mar dansava el fruit!

Comentari d'Agustí Bartra: "Apol.lo, per tal de perseguir millor Dafne, es converteix finalment en aigua, després d'haver passat per les metamorfosis de l'àngel i l'arbre, a les quals es barreja el poeta. Però el déu, en lloc de continuar la persecució d'una dona, s'enfonsa completament en la terra, convertit en acte genesíac total, i, ensems, de retorn als orígens. El mar dansa les collites futures de la terra fecundada.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA