JAUME ARNELLA, CARREGAT DE ROMANÇOS

En Jaume Arnella, tot i haver-se mogut sempre al marge dels grans circuits comercials, és un personatge indispensable per a la salut mental del nostre poble. Si mirem enrera, sempre el trobarem actiu i embolicat -amb el seu posat llarg i prim, i bonhomiós- en projectes i realitats de tota mena. Fou un dels fundadors del Grup de Folk i, en aquella època, va escriure -amb Joan Soler- algunes cançons que encara avui fan de bon sentir i de bon cantar ("Les rondes del vi", "La timba de les cartes"...) amarades de murrieria i de saviesa popular. [...]
 Amb la Galana, l'Arnella intervingué en l'enregistrament de tres àlbums diguem-ne normals. El quart fou una història un xic especial: Enamorat del món dels càtars, es va entossudir a escriure una cantata sobre la desfeta occitana del segle XIII. Aquesta ambiciosa obra (No trobaràs el son dels càtars) ocupava tota una cara del disc. A l'altra, hi trobàvem un llarg romanço sobre el darrer viatge de l'últim maqui, en Quico Sabater. El disc fou, és, una obra interessantíssima i reeixida, [...] poc després, Jaume Arnella diu adéu a la Galana, que continua sense ell. Però aquest home sempre té més d'una idea al barret...
Fa cosa d'un any, el vam poder retrobar en actiu. Amb una maleta a la mà, sortia a l'escenari i deia, senzillament:  "-Hola, em dic Jaume i he vingut a cantar uns quants romanços."
 Fantàstic! En un món en què la memòria col•lectiva és un ocell en temporada de caça, en què els mitjans audiovisuals són els déus dels temples postmoderns, en què l'estandardització de formes i de costums va convertint el món en una immensa hamburguesa, un individu gosa reivindicar l'antic ofici de joglar i ens diu: "Aquesta és la meva feina, sense trampes, decorats ni maquillatges. Preneu-me o deixeu-me!"  I el fet és que la gent el pren. Sense accedir a la televisió, sense que se'n parli als diaris, cada vegada que Jaume Arnella canta un romanço -tot amanint-lo amb divertits i sovint malintencionats parèntesis explicatius- es posa el públic a la butxaca: l'espurna -la famosa i difícil espurna de la comunicació- salta. I "La Dama de Reus" esdevé contemporània nostra, perquè els romanços populars -si és que han arribat a ser-ne, de populars- ens parlen de l'home etern que batega sota la prima escorça dels canvis de modes i de costums. L'Arnella ens mostra a nosaltres mateixos com a poble, i ens hi reconeixem, com hi ha món! [...]
 A més -i això ja és tot un cas- l'Arnella ha començat a escriure romanços d'encàrrec. [...] Que a la vostra vila o barri hi ha alguna festa important, o algun fet a commemorar o a reivindicar? Doncs bé, si convé se us farà un romanço a mida; el joglar també sap treballar de trobador quan convé. 
 Molt aviat -potser quan llegiu aquestes línies ja serà un fet- apareixerà el primer àlbum de romanços de Jaume Arnella. Escolteu-lo amb atenció: estic segur que després, fareu mans i màniques per aconseguir que aquest bon jan llargarut us vingui a veure, a vosaltres i als vostres veïns, acompanyat de la seva maleta. Carregat de romanços,  és clar! 

del pirineu al montseny
l'hostal de can xim
dormir a la palla
carta al quim
la festa d'ulisses
alguns CD

DEL PIRINEU AL MONTSENY
El darrer viatge de Quico Sabater

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen 
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE

És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabater.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passat pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassagoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblic.

Un carter rural passava,
cuit a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabater
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabater.

Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabater. 
 

L'HOSTAL DE CAN XIM

A l'hostal de can Xim
pot passar qualsevol cosa
ves a sebre;
poc menjar i molt vi:
tan pots riure com plorar
o bé pots rebre.
A l'hostal de can Xim
si no vas un xic torrat 
no cal entrar-hi;
que tot va pel broc gros,
i un mal tanto et pot deixar 
fora de joc.

Els clients d'aquesta fonda
esmolets, passavolants,
rodamóns i gent perduda
que els agrada a tots el mam.
De soroll i de baralles
n'hi ha hagudes a desdir,
més d'un cop ganivetades
acabant a la cangrí.

Si podeu entrar a la cuina
veureu que a sobre els fogons
hi ha una caldera molt grossa
on hi bullen rosegons.
I a sobre la caldera
hi tenen un os lligat
que el suquen a dins el caldo
just abans de servir els plats.

Les habitacions dels hostes
dalt de la pallissa són,
per pujar-hi hi ha una escala
d'aquelles de "quita-i-pon".
Però un cop dalt no pots baixar-ne,
si és que els deus diners,
perquè te'n treuen l'escala
fins que afluixes els calés.

De can Xim moltes n'expliquen,
l'alçada d'un campanar,
no sabreu mai si és autèntic
o dit a la babalà.
Una cosa sí que és certa,
que encara que no pagués,
mai no van treure en Vinaixa
per més quartos que degués.

inici

DORMIR A LA PALLA

No m'espanta el treballar,
-tampoc puc dir que m'agrada-
les garrofes que he menjat
ben bé me les he guanyades.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Diuen que la Bíblia ho diu
-i és cosa molt acceptada-
que els humans, aquí hem vingut
a suar la cansalada.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Ja m'ho deien de petit: 
"No siguis com la cigala
i, si vols ser respectat,
com les formigues treballa."
Però ho hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada

Deien que un treballador
mai no havia de queixar-se:
de temps lliure ja en tindria
a l'edat de jubilar-se.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada.

Com que no els he fet cap cas
em tenen per un bandarra
però he fet el que m'ha agradat:
cantar i tocar la guitarra.
Però no hi ha millor treball
que poder fer el que t'agrada. 

inici

CARTA AL QUIM

Començo, Quim, dient-te: Hola, hola;
què tal com va, permet-me  preguntar;
què tal la feina i la parentela,
les reunions i etcètera, com va?

Però, de debò, el que més m'interessa
el que em preocupa més, amic, de llarg, 
és que em responguis i em treguis de dubtes:
t'has decidit? què has fet amb el tabac?

Si tu has complert i has fet tal com pensaves
jo et seguiré, i no sols per orgull;
que estic d'acord, tal com ho plantejaves;
ja n'hi ha prou que se'ns pixin a l'ull.

Tornarem a fumar, encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
Tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurement

És indignant tota aquesta campanya
que, diuen ells, sols és contra el tabac;
però que, en el fons, fins el cervell se'ns mengen,
no deixen lloc ni per la llibertat.

Que s'han cregut, puretes de la merda,
volen semblar que són immaculats;
vés a saber si molts dels que ens prediquen
no han xupat mai d'un fons reservat.

Tornarem a fumar, encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
Tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurement

Prou que em sap greu, fa anys que vaig deixar-ho
i ara estic bé, no tusso els matins;
però hi tornarem sols per deixar constància
que no volem que ens manin els cretins.

Si fumo ara, enlloc dels vuitanta
pot ser que mori als setanta-vuit
però hauré viscut com ho fan les persones,
que viure és molt més que la salut.

Tornarem a fumar, encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
Tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurement

Quan m'ho vas dir em vaig fer un fart de riure,
no em negaràs que el teu plantejament
és contundent, però és minoritari
perquè no és molt corrent, ei, de moment.

Acabo ja d'escriure aquesta carta
i et dic adéu, apreciat amic Quim:
sempre endavant, la lluita ens agermana
sempre endavant, encara que tossim.

Tornarem a fumar, encara que ens costi
tornarem a fumar, contra corrent.
Tornarem a fumar a la descarada
que ho farem tot per viure lliurement

inici

LA FESTA D'ULISSES
(Opereta folk en un sol acte)
 

Romancer: 
Benvinguts, senyors, senyores,
benvingut el personal,
estem assistint tots, ara,
a un moment excepcional.

Ha arribat entre nosaltres, 
provinent del Mar Egeu,
el mític, el gran Ulisses
el magnífic Odisseu.

Ha passat mils d'aventures,
ha patit molts desenganys,
ha estat anant a la deriva
ja no sé ben bé quants anys.

Ha sentit cants de sirenes,
ha destrossat els troians,
s'ha escapat de malvats cíclops
ha fugit de mil amants.

Per sortir de les penúries
i de tota malvestat
no ha fet servir sols la força,
És l'enginy qui l'ha salvat.

Ell vol tornar a casa seva
on l'esperen dona i fill,
però els déus no li són propicis:
sempre el posen en perill.

Ell se n'ha sortit de totes,
mantenint el seu intent
de fer un retorn als orígens
vivint el moment present.

Atenció, que ara es desperta,
Ulisses encara és viu;
escoltem-li les paraules.
Ulisses, aquí el teniu.
 

Cançó d'Ulisses.
On sóc? si us plau, ara us demano.
On sóc? digueu-me bona gent.
On sóc? que surto d'un naufragi
On sóc? Qui em dóna acolliment.

Jo vinc de terres molt llunyanes
arrossegat pel mar i els vents
però estic aferrat a la vida
i lluito serrant fort les dents.

Els deus no m'han estat propicis
ben sol, amb la llança i l'escut,
sovint, he hagut de defensar-me
i mai no em dono per vençut

On sóc? si us plau, ara us demano.
On sóc? digueu-me bona gent.
On sóc? que surto d'un naufragi
On sóc? Qui em dóna acolliment.

Romancer:
Heu sentit prou bé el que deia?
Diu que està desorientat.
Sabem què és, per experiència,
això a tots ens ha passat.

Ulisses, però, no ho amaga
i ho diu, si es troba perdut.
Com que és tot un personatge,
algú l'ha reconegut.

I ara, amb una comitiva,
tal com mana el ritual,
li donen la benvinguda
d'una manera oficial.
 

Cor:
Estàs de sort, Ulisses,
ja pots estar content
estàs en bona terra
i enmig de bona gent.

Som un poble pacífic
i és ric aquest país
gaudim d'un molt bon clima
això és el paradís.

Tenim mar, tenim muntanya,
tenim rius i un Montserrat,
i qui ens mana i qui ens governa
és la Generalitat.

Som treballadors de mena,
eficaços, agressius,
les lleis del mercat ens omplen,
som moderns, competitius.

Estàs de sort, Ulisses,
ja pots estar content
estàs en bona terra
i enmig de bona gent.

Som un poble pacífic
i és ric aquest país
gaudim d'un molt bon clima
això és el paradís.
 

Ulisses:
Això, senyors em sona;
això no em ve de nou
m'ho han dit d'altres vegades
i sé el pa que s'hi cou.

Cor:
Aquest discurs d'entrada
l'hauríem de polir;
crec que aquest no combrega
amb rodes de molí.

Ulisses:
Em sona a propaganda
a fulletó barat,
no vulgueu enganyar-me,
digueu-me la veritat.

Cor:
És home d'experiència,
no se'l pot enganyar,
ens traurem la careta,
veiam què passarà.
 

Un músic:
Nosaltres som uns
ma me mi mo
músics de carrer
i no ens espanta 
ta te ti to
tocar quan convé.
El repertori ens
fan fen fin fon
funciona prou bé,
fem balls, concerts i al-
gan guen guin gon
gun passa-carrer.

El que ens agrada
nau neu niu nou
no ho deixem de fer
encara que no ens
da de di du
doni molt diner.
Barregem temes
valls vells vills volls vulls
vells i actuals
i no ens recolzen
mal mel mil mol
multinacionals.

Anem per lliures
ja je ji jo
juguem i fem joc;
solets traiem les
ques quis cos cus
castanyes del foc.
Per qui ens escolta
par per pir por
portem il.lusions,
grapats de somnis
mans mens mins mons
munts de sensacions.
 

Un ballador:
A mi m'agrada la dansa
i sóc un ballarí
tot el dia jo ballaria
però no ho puc fer així.

Els diners tots se'ls enduen
les grans celebritats
i els altres anem a dos veles
i mig esparracats.

Per guanyar-me les garrofes
he de fer el que convé:
dono classes a canalla 
díESO o díEGB.

I si mai surt algun bolo
me l'he de treballar
i si el pressupost no arriba
el faig sense cobrar.

Pels músics no comptem gaire
que si cols, que si naps,
i per fer coses conjuntes
costa de lligar caps.

I dins el món de la dansa
som un simple serrell:
moderns i contemporanis
ens miren de gairell.
Romancer
I després de presentar-se
el músic i el ballador,
em sembla cosa obligada
que es presenti el cantador.

Sempre he fet aquest ofici,
a tot arreu he cantat,
i entenc que no estan renyides
tradició i modernitat.

Com tu, Ulisses, vas passar-te
més de mitja vida errant 
per tornar als teus orígens,
així mateix fa el cantant.

Busca les arrels d'origen,
les recrea dintre seu
i en surt una cosa nova,
com una alenada lleu.

Coneixedors del passat 
som cronistes del present
i quan la gent s'hi reflexa
això esdevé un referent.

Druides de la faràndula,
preferim la llibertat
de cantar el que el cor ens dicta
més que seguir cap dictat.
 

Ulisses
Així, de cop i volta,
no entenc aquest delit
encara no sé veure
la trama ni l'ordit.

Veig que sou de la colla
que es remena amb les arts 
que ja en l'antiga Grècia 
se'n deien populars.

Veig música i veig dansa,
mulasses, bastoners,
diables i cap-grossos,
gegants i castellers.

-No són coses del poble?
-O és que el poble no us vol?
-O potser us fa la guitza
algun que altre mussol?

Ja veig que el panorama
està força galdós,
però encara heu d'explicar-me 
un detallet o dos.

Expliqueu-me la història,
només la més recent,
que jo me'n faci càrrec
i ho pugui anar entenent.

Faràndula:
Jo et donaré resposta
i vull ser ben concís:
tenim la nostra història,
hem fet vibrar el país.

En temps de vaques magres
vam mantenir el caliu
vam rebre patacades
i fèiem la viu-viu.

Després hi va haver canvis
i, quan l'hora va ser,
vam fer un model de festa
vam fer nostre el carrer.

Vam fer mil cercaviles,
buscant el què i el com,
vam conseguir una festa
de tots i per tothom.

Després del rebombori
vingué un nou sediment:
uns quants, pocs, que manaven
i a callar l'altra gent.

Van imposar un nou aire:
només modernitat,
i, per la llei del pèndol,
van oblidar el passat.

Però vam organitzar-nos
i hem fet sentir la veu,
com una taca d'oli
que s'ha escampat arreu.

Ara som  molta colla
i ens convé tenir sort,
i així entre el vell i el nou
ens cal no perdre el nord.
 
 

Ulisses:
Porteu-me la guitarra
poseu-me-la a la mà,
porteu-me la guitarra
perquè ara vull cantar.

El que ara us ofereixo
no són pas solucions,
ho deixo clar d'entrada
no us féssiu il.lusions.

No us féssiu pas enrera
que no seria just,
que mai no ho pairíeu
ni viuríeu de gust.

Un antic patrimoni
entre les mans teniu,
lluiteu per renovar-lo
i manteniu-lo viu.

No perdeu les maneres,
això és un gran convit,
si cuideu el pollastre
cuideu també el farcit.

Sigueu nobles, tenaços,
busqueu la veritat,
i sempre amb bonhomia
respecteu l'amistat.

Potser és com si tinguéssiu
un ocell a la mà
si l'apretéssiu massa
se us podria escanyar.

Però si el deixàveu gaire
l'ocell s'envolarà;
cal força i cal tendresa,
i sentir-lo a la mà.

Jo, més ja no puc dir-vos
només que espavileu;
és el consell que us dóna
l'Ulisses Odisseu.
 

Cor:
Gralla, fiscorn, cornamussa,
flabiol i tamborí,
acordió i viella,
guitarrons i violí.

Són els instruments de sempre
que havien sonat arreu
des dels pobles de la plana
als poblets del Pirineu.

Si durant un temps semblava
que havien quedat muts,
tornen a sonar amb força,
ara sonen sense embuts.

Visqui la música nostra,
escampi els seus sons altius,
perquè mentre soni amb força
és senyal que estem vius.

ROMANÇO DEL DISCURS DEL REI EN EL LLIURAMENT DE PREMIS CERVANTES I DE LA CUA QUE HA PORTAT, LA QUE ESTÀ PORTANT I LA QUE PORTARÀ

Benvinguts, senyors, senyores,
aquí estic guitarra en mà
a punt de cantar un romanço
però no sé com començar.

Perdoneu si és que divago
i si estic un xic nerviós
però és que si bado una mica
en puc sortir ben galdós.

De fet la cosa és senzilla
perquè tot ha estat tant clar
que fins un nen ho entendria,
però fa de mal explicar.

De petit ja m’ensenyaven,
potser a vosaltres també,
que si un diu una mentida
se li ha de dir mentider.

Però si a qui diu la mentida
tothom li diu “majestat”
perquè és rei o bé monarca,
ja varia tot plegat.

No tindria perquè fer-se,
si es viu amb honestedat:
que sempre, mani qui mani,
la veritat és la veritat.

Però topar amb la monarquia
és topar amb el més sagrat,
es pot dir que has begut oli
i ho tens tot molt mal parat.

Fixa’t, bé, la cosa és sèria.
tu pots parlar contra Déu,
però no pas contra el monarca:
es veu que deu ser més greu.

Però deixem-nos de preàmbuls
i anem ja de dret al gra:
per si algú no els coneixia
els fets us vull explicar.

Això era un discurs que feia
el rei Joan Carles Primer
donant els premis Cervantes,
per l’abril, crec que va ser.

Normalment aquests discursos

són un pal i de bon tros;

però tot d’una que es despenja,

i li engalta pel broc gros:

“Que la llengua castellana
a ningú mai s’ha imposat,
que si hi ha algú que la parli
és per pròpia voluntat.”

Majestat, quina brometa
que portàveu entre mans
però no hi ha qui se l’empassi
als Països Catalans.

El Decret de Nova Planta,
que no l’heu llegit, o què?
Per la força de les armes
l’instaurà Felip Cinquè.

I de petits, ‘nant a escola,
¿com no ho hem de recordar,
quan a tots ens castigaven
sols per parlar en català?!

I el famós “Hable en cristiano”
que en el seu més pur estil,
a punta de metralleta,
m’obligà un guàrdia civil.

¿Com voleu, senyor, que us cregui
si ho he viscut a la pell?
I no sóc sol, som molts d’altres,
som un immens reguitzell.

I l’Amèrica llatina,
que no sabeu com va anar?
Allò va ser un genocidi,
per tothom està molt clar.

No em digueu que és la ministra
qui el discurs us ha passat:
que ningú es presta a dir en públic
segons què si no és veritat.

Perdoneu, estimat públic,
que divago, ja us ho he dit:
parlava amb una persona
que de fet és a Madrid.

El cas és que aquestes frases
van alçar, just al moment,
una polèmica àrdua
fins i tot al Parlament.

Del Parlament en sortia
una protesta formal;
i s’inicià una campanya
ja a nivell més general.

I més de mitja dotzena,
entre grups i associacions
van presentar una denúncia
per ‘questes declaracions.

La denúncia es dirigia
contra el rei però també
el Ministeri de Cultura,
subsidiari que en deu ser.

Potser per l’ordre alfabètic
però qui signava primer
era en Jesús Artiola,
pres com a pal de paller.

Desestimen la denúncia
a l’Audiència Nacional:
que el rei era inviolable,
posar-se amb ell no s’hi val.

I el recurs també el rebutgen
segons diu el magistrat
“perquè el rei no està subjecte
a responsabilitat”.

Però no acaba aquí la cosa,
que el titular del jutjat
arborat de sant coratge
decideix contraatacar.

I així ara ell denuncia
els que abans han denunciat
per injúries i calúmnies
al rei i cap de l’estat.

I el primer que rep les ires
dels il·lustres magistrats
és el Jesús Artiola
el que paga els plats trencats.

Li poden caure sis mesos
o fins dos anys de presó.
Ja ho veus, s’ha girat la truita
ben bé de l’altra cantó.

I ara, senyors i senyores
tot encara està pendent;
podem arreglar les coses
si és que hi ha un fort moviment.

Podem fer, doncs, dues coses
ara, aquí, en aquests instants:
moure’ns i donar la cara
o bé creuar-nos de mans.

Mentre ho penseu, vaig per feina:
jo plego el meu guitarró;
ja he dit tot el que volia
i ara toco el pirandó.

Aquest romanço, lletra i música de Jaume Arnella i especialment encomanat per l’ocasió, ha estat estrenat a Girona el dissabte 16 de Novembre de 2002

ALGUNS CD

* Cançons de taverna

* Eròtica monàstica.- Tram

* La raó del desig.- Tram

* Les cançons del Pont de les Formigues.- Tram

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia