cançons i elegies
 

     Sol ardent en plenitud
     de l'hora calda:
     qui et tingués al vespre eixut
     dintre la falda!
 

EL MOT

No me'l digueu, Amic, el mot no dit:
guaitant de vostres ulls per les clivelles,
deixeu-me'l recercar dins vostre pit,
tal com dins ell lenta amistat l'ha escrit.

Oh lleus i gràcils lletres, com sou belles
dant-vos les mans! Ni l'or ni les estrelles
fulguren com vosaltres vora el cor
on impera la flama que no mor!

No vulgueu elevar-vos fins al llavi,
que l'aire allí té la fredor d'un glavi
i us occiria, encar que abrigallat
fos vostre cos per un mantell brodat
sobre trama immortal de poesia.

Resteu. No ha de mancar-vos companyia;
com sé que cosa meva us és plaent,
a vosaltres vindrà mon pensament
-tothora que d'esforç es vegi lliure-
mentre perduri en mi la fe de viure.

Per tal com vostre mot m'és conegut,
cal ésser estrany, Amic, al foll traüt.
 

EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

inici

l'alta llibertat

     Perquè sento que un no re
     que em vingués de tu per l'aire
     trencaria aquest voler,
     que és fort, però no ho és gaire

Sobre el meu pit tu vas collir
la rosa bella,
la flor d'amor tu vas tenir
d'una donzella.
Ara que el fruit ja es colorí,
oh meravella!
pren-me per fruita i rosa a mi
i oblida a ella.
 

“PASSA, VENT…”

Passa, vent, cosa sinistra,
qui et pogués mai deturar!
Tota la casa em fa trista
el teu malastruc xiular.

M'enfolleixes les colomes
allà dalt del colomar;
de l'arbre arrenques les pomes
molt abans de madurar;

i colltorces la florida
novella del roserar;
i esfulles la margarida
-si vindrà, si no vindrà-.

A l'hort el planter m'aplanes
i em malmets el fonollar;
del llibre em gires les planes
com si em volguessis reptar.

I els papers treus de la taula
i me'ls llences a volar.
Si el jardí tingués un saule,
com el faries plorar!

Ni finestra ni portella
res no hi val, tot és en va:
sempre et resta una clivella
per poder-te enforinyar.

Jo a ciutat no et coneixia,
i ara m'ets tot casolà!
Véns a casa cada dia
i hi entres sense trucar.
 

CANÇÓ

Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia.

Tota per tots i tal com só,
que d'altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia.

Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l'oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l'olivera que floria.

Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!
 

ELEGIA

Pidoleu mercè d'amor
i jo en tinc l'ànima plena:
reposeu, no tot ho emmena
     vent sonor.

Si l'amor no fos com és,
ara el do jo us en faria:
jo us pogués donar metgia,
     si pogués.

Fos per mi que el gran consol
us pogués seure a la vora
i ésser amic i amada a l'hora
     que esteu sol.

Deia jo que el vostre plany
“sense amic i sense amada”
tant m'havia trasbalsada-
     ja fa un any.

Però un dubte m'estremí
i ma ploma no fou lliure;
ara que heu deixat el viure
     ja ho puc dir.
 

ELS ULLS

Amo els ulls de tot vivent
per damunt de tota cosa:
no hi ha nosa
prou llisquent
que m'allunyi dels ulls de la gent.

Si el maligne em vol temptar,
jo sé prou com ho faria:
sentiria
que un mirar
ja em té tota i em pren i se'n va.

No hi valdria cap consol,
penitència, vels ni cendra;
sinó prendre
nou consol
d'altres ulls que em copsessin al vol.

Que no és prou aquest esguard
-qui en diria la dolçura?-
que fulgura
i m'és part.
Els teus ulls, amat meu, Déu te'ls guard!

Que no és prou, tant com l'estim,
per salvar-me. L'encantària
solitària
d'un abim
dins cada ull tots nosaltres tenim.

I jo en cerco el fons gemat
on s'escorre una aigua mansa,
i no em cansa
el combat,
mal la brossa m'hagués ja nafrat. 

Ulls que cerquen altres ulls,
ulls com folles brimarades,
vergassades
i abriülls;
i els discrets i els pregons tristos ulls. 

Són els ulls de tot vivent
una bona, bella cosa,
sense nosa.
Vagament
sento en mi tots els ulls de la gent.
 

GELOSIA

Dubte no, que malversa el cabal
amuntegat de bona hora en ma via.
Resti, però, Gelosia, que val
tant com amor i li fa companyia.
     Amb qui em parteixo el pa i la sal,
     dubte no, Gelosia.

Ella fou qui em vessà dintre el cor
ombra de mort en saber-me amorosa.
I jo en mos braços l'estrenyo més fort
d'ençà que ens ronda la mort bel•licosa.
     La gelosia de la mort,
     la porto al cor infosa.

Oh l'esguard que barreres no tem
i guaita a lloure una sina poncella!
Dubte vil, tu vas fent alçaprem:
ell trobaria altra sina més bella?
     Ma gelosia és de bell tremp,
     és glavi i és rodella.

Amistat me'l furtà a bastament;
ell, l'estimat, de l'amic fou la presa.
Mes Gelosia es dreçava amatent:
“Pren-lo si et lleu, però tem ma escomesa”.
     Sia amistat un foc ardent
     i jo la brasa encesa.

I també cridaria a combat
aquesta força que es mou dins sa testa.
Cap pensament no eixirà del tancat
que no el copsés Gelosia feresta.
     Si Gelosia és el meu fat,
     jo me'n faré una festa. 

Musicat per Pau Riba al disc De Riba a Riba

CANÇÓ DEL PRESSENTIMENT

Si presento la mudança
entremig del meu costum,
és que alguna cosa hi dansa.
Serà boira, serà llum?

Ara sóc com el qui es llença
dins la nau al mar pregon:
prou la ruta és dins sa pensa,
però la fi, qui sap on?

Esperança no em fa nosa,
m'ha dut sempre a bon camí,
i en parlar-me ella una cosa
me l'havia de complir.

Per això en tinc alegria
sens que en sàpiga res cert:
missatger que ella m'envia
son missatge ja ha complert.

inici

cant i paraules
 

EL MEU CANT

De no cantar
jo m'entristia:
per mi és el cant
tal com el pa 
de cada dia.

És un parany,
una ferida.
Cada cançó
s'emporta un tany
de ma florida.

Però què hi fa,
quin mal hi hauria?
Jo, del meu cant,
en vull ornar 
tota ma via.
 

CANÇÓ

Si jo et tingués vespre i matí
     sempre en ma dansa,

si jo et sabés lligat a mi
     sense mudança,

¿fóra l'amor com ara és,
     tan dolça i fina?

Sense l'angúnia d'un després
     que l'enverina,

l'hora que fuig, tot i el renou,
     seria fada,

tal com la menja que no es cou
     especiada.
 

EL SALTA

El primer pas va ser rabent,
com qui es desfà d'una llaçada;
i era la boca somrient
i era la galta colorada.
El primer pas en portà cent
i començava la pujada.

Adéu, amat, per 'quest camí
no em pots seguir.

No fos els macs, la xafogor 
i aquesta vespa que rondina…
Però aquí dalt hi ha més claror,
el pit respira l'aura fina.
Si giro els ulls, quin tremolor!,
el camí fet ni s'endevina.

Poc em podràs aconseguir,
sense camí.

Què hi ha allà dalt i què hi faré?
M'han dit d'un salt i això m'esvera;
l'angoixa sento que em deté
quan ja no puc tornar endarrera.
Amunt, que encara tinc de ser
més pesantota i cançonera.

Només espera'm a la fi
del meu camí.

L'horror del buit m'ha regirat:
ni vol, ni pas, ni esforç dels braços;
només la Mort per veïnat
que em sedasseja amb mil sedassos.
A baix els ulls de l'estimat
i, com imants, dos braços.

Com eres fort per a sentir 
el meu gemir!

Vingué el gran crit, i ja la vall
assolellada em reprenia:
quietament jo era davall
d'un llenç de rosa i satalia.
Al meu costat jeia el fermall
de tant d'amor com jo tenia.

Amat, què importa el mal camí
si ja tenim l'infant aquí?
 

QUATRE

Profunditat de pensament:
angoixa.
Món abrandat, mortal!
Demà la casa serà coixa
de mi. I l'ànima?
Immortal?

Extremarem d'amor el joc.
Esposa
fèrtil d'enginy gosat
seré. L'amor com una rosa
sola. Per àrbitre,
llibertat.

Reconcilies mon instint,
revolta,
amb la raó que escau,
i mare sóc de cop i volta.
Infant, tu reies, i
quina pau!

Secularment dona i destí
caminen:
les Parques van filant.
Un lloc al món, el meu, i finen
retrets. Els somnis no
valen tant.
 

FILL

Com salvatgina engelosida
     pel cadell,
jo la vida passaria
     vora d'ell.

     Hola, cadell,
     dóna'm l'anell
     picapedrell!

Arremetria amb urc de guerra
     tota gent
i ma dent el guardaria
     d'altra dent.

     “Denteta dent”,
     dirà la gent;
     i tu, content.


Musicat per Pau Riba al disc De Riba a Riba

CANÇÓ DEL DIA INÚTIL

Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l'alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un gòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d'una pluja o d'un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Comn el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina,
féu ma sang una mica de galç.


(Recitat per ella mateixa al disc La veu dels poetes

ALEGRIA

Cor meu, solellada
turbulència roja:
plenitud que salta
desbridada i folla.
Alegria! Bandera
coronant la torre-
bastides no calen
ni cordes ni roses...

Roda, roda, roda,
animeta meva,
no secreta, fonda...
Cerca, mira, parla,
cenyeix graciosa,
domina i acaba
amb ta pura força
la meva ventura...

Intactes les hores
em facin corona.

inici

sempre i ara
 

Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me'n dóna
del clar desma, i
de les arbredes
vora el corrent?
De l'aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d'abril i maig
i l'aire tebi
del meu jardí?
 

CORRANDA

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.
 

CANÇÓ D'UNA CANÇÓ

Com la gasela vas
vora el mirall de l'aigua.
Si t'hi mena la set,
et traïa la imatge 
-vora el mirall de l'aigua.
Mes no mires ni beus,
que una fulla es movia,
i una veu percudí
la tibantor de l'aire
-vora el mirall de l'aigua.

     Ai cançó, quan tornaràs?
     Cap a quan seré exaltada?
     Si desfermes, en venir,
     tantes traves mal lligades,
     tornaré sovint al bosc
     per sentir-me enamorada.

Com la gasela vas
vora el mirall de l'aigua.
D'escoltar fas posat,
i les coses callaven.
Quan t'aixequis al cel,
oh cançó  esperançada!,
sentirem que ets pel cor
-nodriment inefable-
com un pur rajolí
vora el mirall de l'aigua.

          Per a la memòria de Lluís Millet

Musicat per Pau Riba al disc De Riba a Riba

DE LA NIT I EL MAR

Nit,
porta secreta fora el pit,
no et tanca pany ni corda;
silenci que recorda,
nit,
només voltada d'infinit.

Vé,
si tu t'avances, jo després
puc avarc ar la barca
-un àngel lleu la marca;
fes
que jo navegui sempre més.

Nit,
amb el teu cel de fit a fit
i la humitat amarga!
Amb quina joia llarga,
pit,
alenaràs el mnot oblit!

Rar,
dintre la nit, la vasta mar
poder solcar, llibreta;
viure a ple cor, alerta,
mar
i nit, la sal del vostre empar!


Musicada per Pau Riba al disc De Riba a Riba

CANÇÓ DEL RISC

Si visc no visc.
L'amor del risc,
com m'abellia!
No l'he cercat;
me l'han donat
quan no el volia.
Si visc no visc,
que temo el risc
i sa mentida.
El cel és d'or
i, ardent, el cor
no vol cap brida.
Però hi ha el risc:
si visc no visc.
Per una treva,
per un oblit,
dono el neguit
amb clau i lleba.
No fos el risc...
Si visc no visc.
Vés onsevulla,
passa la mar
-per quin atzar?-
la mar que rulla
paranys i risc.
Si visc no visc.
Ni mar ni treva
ni l'or del cel.
La meva arrel
si es torç, no es lleva.
Perquè, en el risc,
si visc, no visc.
Donaré ombra,
donaré flors,
fora del clos.
Feina sens nombre
dirà que visc.
Quan el gran risc
vindrà a topar-me,
amb cor segur,
sense ningú,
sabré lliurar-me
al risc, al risc!

inici
 

és a dir
 

CANÇÓ

Tintada de verd,
     primavera!
La rosa ja és
     en presència;
la rosa ja és,
     meravella!,
esquinça la son
     i batega;
només cal un nom
     per bandera.
 

SALTIMBANQUI

No diré qui vols ser tu.
Ara saltes, ara balles;
amb el ritme i les sonalles
vas bombant el tòrax un.
Riu la gent. 
                  Les acaballes
seran tristes per a algú:
amb l'adéu de les rialles,
quan no restarà ningú,
sortiran totes les falles.
Pobra cara, quan ja calles!
-teva o meva, tot és u.


Musicada per Pau Riba al disc De Riba a Riba

CANÇÓ D'ABRIL

Hi tornarem al sol-solet!
Tira el braser per la finestra,
llença la capa i el barret!
Que vingui el sol com una festa
i ja no vull sentir més fred.
Oh, quin aire!
Ja les paraules prenen ales
i no cal dir-les sota veu,
que en pensament tinc mar i cales
i cama nua fins al peu.
Adéu, mimoses i nadales:
clavells veureu.
Fugi l'hivern, fugi la por.
Morir? Quan no s'arrisca gaire.
Hem de sortir d'aquest racó
-deixem-hi el pec i el rondinaire:
sortim a l'aire germinal
amb ulls d'infant, que miren alt.

inici
 
 

l'esperança encara
 

MALALTA

Malalta m'ha dit la gent,
malalta:
no per l'aire ni el color
de la galta,
sinó pel meu vers llanguent.

Si mai em sabeu absent,
malalta
bé podrà dir-me la gent,
que ja un mal d'enyorament,
en pensar-hi, lentament
m'assalta.
 

INVOCACIÓ ALS POETES

Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
 ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral•lejant i follejant
donaré encara més d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.

                                 1962

inici

Més informació de Clementina Arderiu

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia