un dia
 

CAMINES

Camines en el migdia gris, tot
esperant la fosca. Un entre tots.
Res entre la multitud.
                                 Saps que la
nit esdevindrà incipient, renovadora.
Ho veus, lluny estant, puix que els niguls
semblen nit i el sol coneix el poder
de la marea alta.
Camines en el migdia fràgil, sense
bramar (ara) i a tir fix (cap alt)
envers el forat del mar. Fora sal,
fora vida, fora posar en remull parts
vanes com vitals...
Enraones amb el migdia trist. Tampoc
no el volia dir res. S'ha venut al batibull
de la falsa tragèdia clàssica. 
 

TERRA

Diuen que ets
com una guineu damunt un blanc
polar; solitària a l'univers,
rondinant sense seny a la recerca
d'un petit animaló, indefens, per 
devorar.
             Diuen que ets blava;
com la floridura d'una taronja
mil anys amagada. Asseguren que 
ets verda; semblant al líquid de 
clavegueram, calent i fumejant.
Diuen que ets pàl.lida; com la 
cara d'un nin de mare morta per
guerrillers estatals.

L'horabaixa ve, malencònic i gris.
No te'l creguis. Tots dos són u. 
 
 

a l'infern
 

     "les banderes enraonen,
     però diuen mentides."
          JOAN BROSSA

No em demanis si els drapaires
tornaran als seus caus de cartró
de sang etílica i tèrbola.
No diguis que els pòtols construiran
un gran teatre per recitar
tempestes de Nietzsche, conreades
mentre s'erigien rics voluptuosos.
No.
Amolla mans i toca músiques dites
malignes. Sol, a la recerca
d'un cercle superior, ulterior, presenta't
majestàtic sense angoixes.
Mira els ulls del saig, per ventura...
Per ventura llenegaràs en l'oblit.
No!
Agafa caps i trenca ossos; crema 
banderes i canta ben fort, si no.
Desenganya't. La terra és de terra
i el somni del sapastre és surreal.
 

     "Human Time is a City
     vhere each inhabitant has
     a political duty
     nobody else can perform,
     made cogent bay Her Motto:
     Listen, Mortals, Lest Ye Die."
           W. H. AUDEN

Un número i una lletra, tot just.
Només ens manca el color enganxat
a una espatlla i algú que ho digui
ben alt. "Camp de concentració."
Sense immutar-nos, l'aigua feta
gas ens espera darrere un desig
de prosperitat, un somriure forçat,
una encaixada gelada.
Hi som. Ho sabem. Ens conformam,
com si sabéssim res.
Hi som. Ho negam. Ens agrada,
con si el foc fos codony.
Hi som. Ho celebram. Ens fot
que algú digui el cert. El tanquen,
el cremen. Fins mai més. 
 
 

dels que són
 

1.

L'ésser, benaurada paraula, no
riu ni plora quan dorm bé; perquè el 
bram i la rialla són estats extrems
dins el seguit del dia corrent.
Per ventura, un pic plora ple de goig
i joia o s'esclata de bell riure en
la complaença, i veu quelcom, distret,
fora d'ell (o ella) que no és gens comú.
Investiga, cerca, troba allò
que ha estotjat dins la senalla. Un mot
dins aquell capvespre absurd (beneit)
no pus remembrat, perquè re-cor-dar
"és acostar les coses al cor"
-com repetia en Blai-, espipellar
l'essència del ser nostrat en la
paraula, aquell vers escapçat en la 
memòria d'un poble blau, arran de 
mar, just el cel, com l'ésser oblidat.
 

4.

El buit. Vull dir devuit, vint-i-vuit o
trenta-vuit... La foscor del no-ser, viure
en el no, l'ànsia del què-no, prémer
mil déus, provant, debades, la vil joia
de sobreviure en el camí, quan no
pots, car no se sent res, ningú vol dir
res. És la grisa negritud del dia
darrer. (Fora del nostre enginy, res hi 
ha.) El buit, obscur i clar, és l'aixopluc
del ser perenne que ens neguen ser. 
 
 
 

Diari de Buenos Aires
Palma, Moll, 2007

PLAZA LAVALLE

Has copsat el què,
travessant Lavalle, emblanquinat
pel fred, la son i el coratge baix;
el Pern del món.
Has mirat de nou els ombús
reflexius, el teatre profund,
el teatre de ficció (l’altre),
però te l’has topat mentre
perdies el sol, enlluernat.
Temps distret, poc clar.
Els indrets queden.
Els homes se’n van.



 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA