homes de combat
trobada dels poetes
 

Calonge, Vicenç (Ciutat de Mallorca, 1954)

rere el finestrell

*

La teva falda,
jardí de Primavera,
el vent enlaira
i jo, sorprès, et mir,
crid al vent que t'estim!
 

*

La mar, per sempre 
del sempre, en mavida,
ma matinada,
sens vaixells que m'ataquin
i amb oreigs
que són bàlsams.
 

*

Finestra closa,
escletxes de llum volen
matar la fosca
 

*

Un, dos,
un, dos,
dragó,
poeta, 
cançó.

Un, dos,
un, dos,
el bes,
la Lluna,
maror.

Un, dos,
un, dos,
la clau,
la tanca,
lluor.

Un, dos,
un, dos,
un sí,
la vida,
l'amor.
 

*

I sembla que les pedres
ploguin de jo no sé on.

Buf talment guspires,
llavors em trec camisa
i samarreta, tot
ho tir al vell bassal
de l'oblit.
 

*

Vull fer del poema uns llavis
i unes mans obertes
on tu puguis recolzar-te.
 

inici
 

de quan les vaques boges no existien o no ens ho deien

*

Nosaltres som l'ignot,
versos que serem cant
una sola vegada.
 

*

L'esguard total que sóc
és fosca sublimada
cap a la llibertat
 

inici
 

joc i colors del viure
 

*

Tots els dijous del cel en mans i cèsars
per escriure ramells que saben l'alba.

No es tracta de nuar grells que sols siguin
passatemps, centrosfera, oronelles.
Jo sé profetitzar vells, grans deliris:
mariners ofegats -remors de sal.

Tots els dijous del cel i els uf! de l'ésser
són, o pretenc que siguin, Món-esia.
 

*

-Un tres
Vuit i tres onze

          *

Del cos la festa és gaudir de salut,
cames potents i somriure xalest,
però el seny vol poema brau i honest
que a més serà sement, mai temps eixut.

Jo no vull caure derrotat, retut,
que vull adéu i retornar ben prest,
que tenc la veu en cant i vel i gest,
sóc un poema viu, camín, astut.

Per'xò escapç i faig raons del munt,
em sent ardit, alegre i agosat,
poc temps em queda de ser transeünt,

que vull la sal i el vers molt ben trempat.
I al cap i els llavis un bell contrapunt
producte meu, meu! Jo me l'he cuinat.
 

inici
 

l'aigua del temps
 

FEBRER

Creuré jo que puc ser bo,
però el foc trepitja i crema,
del meu buc la sang blasfema
i la llengua em bull: sóc tro
que rebenta en àrid so.

Perquè jo vull mos de sol,
del despit, desterrar dol,
de vosaltres, passamà,
de la nova, talismà,
la bellesa que m'absol.
 

ABRIL

Avui plou, res no s'atura,
l'home creix, la blavor canta,
s'obre el vers, l'ocell s'espanta,
brinda el núvol, vi en l'altura,
i la veu, doll, brodadura.

Avui plou, xip-xap, xip-xap.
Les idees no són cap
bàlsam. Gotes de l'abril
són conceptes que fan fil,
que fan troca, patatxap.
 

MAIG

Pel teu bes d'amor jo em sé,
em sé home en primavera,
de tu amant i la quimera,
esclau sóc. Mes no em reté
ni el segon ni el dur quefer,

és l'amor crespell, paraula,
del jo, seny, i del seny, baula,
afalacs, bellesa i mans
són la corda meva; cans
cantaran sota la taula.
 

JUNY

La veu seca, rogallosa,
també fonda i tan sincera
que fa mal per vertadera.
La veu seca, clamorosa,
i de tant de zel rugosa.

Perquè el mot no neix debades
-tampoc és cosa de l'hades-
més bé colzes, parlar dret.
Perquè tenc jo molta set
del món bec, brums, a glopades.
 

JULIOL

Tenir força, creu i flames.
I la terra ben contenta,
la llavor més opulenta,
una vida sense drames
i ser somni de les dames.

I ser viu i fer-se el viu,
i tornar les nits d'estiu,
fer-se l'amo d'un mateix
i ser arbre, deu i esqueix.
Fins i tot, després, caliu.
 

inici
 

cant que s'interroga
 

      la ràbia em puja a la cresta

           m'injectares, amor, el parrupeig de la follia

*

Jo, pecador,
em confés servent d'un déu
que em regala treballa -que no deman-
i alguna claror somniada -que sí prec.

Suors d'un cant que s'interroga,
la música que encalç em justifica,
la veritat que olor és terratrèmol
cap a la sublimació del donar-se;
nit de vespes amoroses
cap al tot harmonies de l'ignot.

               Il.lustració de D. Sampol

EL DES-CONCERT

Concert d'absències,
no em trob, no em trob.

Concert d'absències,
desaparició física de dubtes?

Concert d'absències,
tu i jo sempre en camí, potser pa d'adéus.
 

*

Em preocupa la mentida
d'aquesta vida una  i nua,
perquè no crec ni en la justícia
ni en cridòria ni el puny.

Sols en els fets hi pos l'humor,
l'enginy, la falç, la grapa boja.
Em preocupa la mentida
d'aquesta vida una i nua,

perquè s'escampa la buidor
que ens fa culpables, també còmplices.
Tu, jo i aquell, valor i mort,
mort al callar, foc, de seguida!
Em preocupa la mentida.

inici

HOMES DE COMBAT
HOMENATGE A RAIMON
 

Hem vist la por
ser llei per a tots.
                          *
Per què m’entabanes amb genollades de Sol 
quan som carbó i reus del pensament?

Ens han casat amb el dormir del mussol,
estàtica la vida
ens fan portar picarol i oblit,
ens volen prolongacions de la moneda 
senyora de la destrucció
                        i la règia 
                                   davallada. 

DIGUEM NO i siguem nosaltres
el dinar del despertar 
en multituds i roser 
que haurien de transformar l’espina i la serp,
la sang i la llengua, en una mar rebel fins a l’adéu.
I facem d’aquest crit
harmonia formosa i fresca
on tu, jo i aquell, no tinguem por
a dir i ésser. A dir no.

No volem ni la mentida ni la forca,
ni la sirena ni l’avern,
ni la suor de mil tones de ciment.

DIGUEM NO i siguem nosaltres
la carn de l’església, del vers i de l’oliva,
l’infant que mama del pit del mot i del dia
i líquids xucla de l’enllà i l’ara.
Donem al conformisme l’esquena
conreant la resurrecció de la intenció verda
i la col_lectiva antena de la transparència
cap a un germà de somni
on el paisatge sigui paisatge
i no pastís de lladre ni demà escanyat.
 

Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
                         *
Rellisca la idea per la mà 
sobre el cos ert, però assedegat del full.
Les corbes del mot s’enamoren
i fan estralls i rierols inconfessables
on la runa i l’aigua es confonen de tanta 
                    turbulència. 
Llavors la ràbia, la picor,
escletxes d’ésser en sortilegi
bramen i diuen no a la barbàrie.

DIGUEM NO a l’adult que té i no dóna,
al fusell que no sap ser decoració,
a les cases ufanoses de vint excusats.

DIGUEM NO i facem blat i somni i pou,
els versos han de ser injeccions
que ens trasbalsin de la indiferència.
 

Nosaltres no som d’eixe món.
                         *
D’aquest món on mana la duplicitat,
la incombustible caducitat,
i teulades guillotina la supèrbia
enterrant viaranys que podrien ésser
i no són ni seran;
nosaltres no som d’eixe món.

D’aquest ou estressat i cabalós
de llavors altives per mal espargides
i per tant bordes d’arrel i present d’indicatiu
                  -clavegueres volcàniques;
nosaltres no som d’eixe món.

D’aquest cau on una majoria
conta i diu, diu i conta que sap,
quan tot és, a la llum, ignorància,
xivates mosques publicant mort, 
DIGUEM NO;
nosaltres no som d’eixe món.
 

Hem vist la fam
ser pa 
dels treballadors
                      *
Treballarem de sol a sol.
Infantarem amb dolor.

El pa serà dur
i les dents febles.

Els fills ens demanaran
per les muntanyes,
nosaltres direm que són enyors de diccionari.

El pa tendrà gust de plàstic.
A la muntanya l’haurem passada
                         per la perruqueria.

DIGUEM NO,
els nostres hereus 
tenen dret a tastar, del convit, la popa.
 

Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
                         *
Quan algú diu el que pensa
es fa agrament insuportable,
cal regalar-li
caramels de deu mil punyetes.

Quan algú diu el que pensa
la nòmina d’amics disminueix.
Floreixen, talment esclatasangs,
els enemics i la corda
essent la primavera artificiosa
i per tant illa precipitada.

Quan algú diu el que pensa
el blanc és blanquíssim,
el negre pot ésser llumí,
llavors les reixes seran la seva alta 
                            i segura condecoració. 
 

inici
 
 
TROBADA DELS POETES JOSEP MªLLOMPART, MIQUEL ÀNGEL RIERA, GUILLEM D’EFAK I JOSEP Mª PALAU I CAMPS.

Llompart.- Feliç
           joiós
           i com un vell infant
           estar amb vosaltres,
           recordar aquells temps
           de bicicletes i tramvies,
           de soldadets de plom
           i trapezistes color de sucre.
           Aquella Palma a mig fer
           i ara impersonal i devoradora,
           aquells primers llibres
           en els quals ara no ens reconeixem,
           diria que no són nostres.
           Ah! i l’oficina i el Sr. Miquel Forteza,
           els companys, sempre a distància,
           i “Don” Mariano.
           Serà que estic tornant vell?
           És ver que el cor
           ja no batega com abans,
           ell sempre comanda.
           És ver que les cames
           comencen a fer figa,
           però la veu encara enamora.
           Per això he trobat l’amiga Mort,
           amiga i amant delicada,
           grell d’ombra i penyora negre,
           amb passa ferma i eterna
           m’assenyala amb l’índex d’ungla corba.

Guillem.- Jo encara vaig en bicicleta,
          port rodes per poemes,
          els pedals són la música,
          el manillar la quimera.
          Vos assegur
          que més d’un pic
          m’han alçat enlaire,
          llavors he fet poemes d’àngels,
          llavors he reivindicat la terra.
          Totes les roses són importants,
          les més grans, les més petites.
          Totes les guerres són demencials,
          perdedors, guanyadors, tant se val!

Miquel Àngel.- I contra la guerra, l’amor,
       essència de l’home,
       Nai, el Pis de la Badia.
       Reivindic la pau i la granota,
       reivindic l’abraç i la llibertat de l’àguila,
       un guaitar des del balcó de l’horitzó
       per exigir una mar de nit blava,
       per exigir un bes contra l’oblit.
       Viure, viure sempre en present,
       els records són pàgines usades,
       lliçons per avançar.

Josep Mª Palau.- Perdonau que hagi arribat 
       una mica tard.
       Semblava com si tot
      fossin entrebancs:
      abismes, espadats, cims,
      es convertien en semàfors vermells.
      I jo, aturat, marbre de Carrara,
      no podia travessar-los,
      sort del meu nas de novel·lista,
      sort del meu saber navegar
      dins el misteri dels símbols
      que són vida en paraules.
      Així, com un Moisès modern,
      enlloc de vara, comandament,
      vaig espitjar el set
      i els abismes, espadats, cims,
      es transformaren
      en semàfors verds
      - olives caient de l’arbre.

***** 

Josep Mª.-
        Fullejant papers...
        vaig trobar uns retalls de premsa,
       retalls que parlaven 
       del famós 23 F.
       Indignació, rebel·lia,
       nerviosisme, impotència.
       Les bubotes de la por, de la foscor,
       ressuscitaren en la meva vida.
       Hauríem de parlar en cristià.
       El silenci seria novament bandera.
       El braç esclau enlaire.
       Seria obligació el gris de la tristor.

Miquel Àngel.- Absències,
       silenci,
       al seny retronaven tricorns
       com a la setmana santa els tambors,
       bubotes del trenta-sis
       punyien per renèixer.

Guillem.- Al poble
        sonaven les campanes, les portades,
        la gent corria cap a les seves cases,
        cares transfigurades
        escoltaven la ràdio,
        la televisió oficial emmudia
        com en els seus cavernaris temps.

Josep Mª.Palau.- Dramàticament el cel s’enfosquia,
        la pluja foradava somnis,
        els carrers eren deserts d’aigua.
        Ho record com si fos ara...
        valga’m déu!

Josep Mª.-  La maleta preparada,
        el passaport a punt,
        quatre llibres estimats,
        l’exili,
               l’exili,
                      l’exili.

Miquel Àngel.- Els niguls passaren,
         les portes de les cases
         s’obriren com sospirs,
         els tancs tornaren a la caserna,
         els tricorns, com per encanteri,
         cap a les catacumbes.
         Nosaltres somreiem
         i, com si res,
         ens reunírem a la porta de l’ajuntament
         on, indiferent, però tranquil·la,
         el símbol del nostre cor i casa
         aparegué de nou,
         però ara semblava més nostra,
         el seu onejar un esclafit de joia,
         una setmana de festa grossa.

***** 
 

Llompart.- Heu llegit “Spiritual”?

Guillem.- Profunditat
          transcendència.

Llompart.- Amor
              més amor
                   molt d’amor.
Miquel Àngel.- Mullar-se
            a les blaves aigües del bes,
            nedar, estimar i saber-se estimat.
            Amic de l’amor i la passió
            la paraula brolla sense esforç,
            per si mateixa 
            diu coses que fan tremolar,
            calfreds té la pell,
            bessons el seu contingut,
            obra de llum sàvia, madura.
            Mullar-se
            a les blaves aigües del bes,
            esquitar i esquitar-se,
            saber que l’amor és vida,
            saber que l’amor és mort.

Llompart.- Agnès
             Antònia
               mort
                infantesa
                    Encarna.

J.Mª.Palau.- Flors al trau i a les mans,
             a la taula i a la tomba,
             els versos rellisquen suaus,
             plàcids, volanders, definitius.

Guillem.- I maragdes
               domassos
                   Mondragó
                       Mandràgola.

Josep Mª.Palau.- Passat... 
                     present... 
                         futur...

Llompart.- Adéu
              adéu
                 adéu

Guillem.- I un poc de bauxa
          i una mica més de xampany.
          I un poc de cara
          i mai, mai més un esborrany.

Llompart.- Ha! Ha! Ha!

***** 

Josep Mª Palau.- No hi ha millor filosofia
             que la de riure’s d’un mateix.
             Pintar-se la cara de pallasso
             i donar-se una bona bufetada.
             Fer de moneia i menjar plàtans
             i portar corona.
             No hi ha millor filosofia
             que la de riure’s d’un mateix.
 

Miquel Àngel.- Sí, per ser s’ha de ser rialla,
            un cert esperit burleta i autocrític
            mai sobra. La vida i la rialla
            comencen i acaben en nosaltres mateixos.

Josep Mª. Palau.- I treure llibre rere llibre:
            novel·la, teatre, assaig, Poesia!

Llompart.- Ploraven amorets, els enyors, corcats,
           ja quasi no servien.
           Peixets de plata
           pasturaven i feien de les seves.
           Les idees minvaven i les mans,
           les meves mans, tremoloses,
           afalagaven el gaiato.

Guillem.- Poemes, il·lusions, civisme.
 

Miquel Àngel.- La nostra terra, Josep Maria,
         et deu cavalls d’or,
         hores impagables,
         somnis de migdia,
         obrires camins cap al demà,
         els tarongers rebenten de joia,
         i el desembre, com els darrers anys,
         ens reunirem i parlarem una mica de tot,
         beurem una copeta de xampany i ens direm: 
         fins demà! I demà serà un bon any:
         tindrem un premi Nòbel en llengua catalana.

Josep Mª Llompart, Miquel Àngel Riera, Guillem Hada
D’Efak i Josep Mª Palau i Camps, alcen les seves copes: 

                S A L U T !!! 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA