POEMES
SOBRE GABRIEL ALOMAR
 

Una altra pàgina   
 

FULLA DESPRESA

Unes parpelles que es desclouen 
entre l'horror de dues nits,
i el centelleig d'uns ulls que es mouen
entre dos somnis infinits...

Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d'eixa flor que un jorn es bada,
en el recó d'un gran jardí,
s'eleva, en mística volada,
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s'és esvaïda,
sura per l'aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d'esplendors;

i qui, quan l'hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d'una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia
com el refrec d'un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d'ensaborir l'eternitat.

Ens fa sentir la consciença
de nostra espurna d'immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça
l'ombra vagant de l'esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d'infinit.

Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre ésser de déu caigut!
 

LES QUATRE PRESENTALLES DEL MEU SONET

Primer quartet, de porpra i evori. És la quadriga
qui amb ta boca purpúria ritmi gloriosament.
Les vermelles crineres són antorxes, amiga,
qui en l'ala dels meus versos devoraran el vent.

Segon. Carro d'or pàl.lid com ta rossor d'espiga,
dels meus ocults ensomnis t'aportarà el present.
La meva mà d'atleta son doble tronc castiga
quan sobre el meu vers ferri se revolta furient.

Plana de neu. La lluna. Troika d'argent avança.
És mon tercet, qui ansia trobar la consonança
dels tres cavalls blanquíssims amb ta suau blancor...

Passa... Triga de bronze sota la nit desfila.
I el tronc de cavalls negres, rimant amb ta pupil.la,
porta l'última ofrena del teu sonet d'amor.
 

A LA CIUTAT FUTURA 
FILIA

En calma el dia mor... Amics, l'hora és sagrada.
De nostra Pasqua, amics, declina la diada.
     Fineix el sol amb majestat.
A l'aire capvespral obrim les galeries,
la santa copa alcem sobre les amples vies
     i brindem, companyons, per la Ciutat!

Per la ciutat, qui, enllà d'una era venidora,
sorgint, banyada en llum, d'una radiant aurora
     com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel.lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
     a l'ombra dels seus pòrtics familiars!

No la veieu? Dressant l'esquena gegantina,
nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,
     eleva un cor de torreons; 
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria
deixaren un relleu de perennal memòria
     mil estrènues i ardents generacions.

Com la lava fluint del cor de les muntanyes,
oh ciutat d'avenir! de tes potents entranyes
     un  broll de vida munta al cel.
Tot coratge cenyeix la teva règia testa;
desafia el retrò sagrat de la tempesta
     quan brunz al vent ton estandart rebel.

Vaguen ressons de triomf dins tes remors difoses
guarda entre els plecs un buf de races victorioses
     el voleteig de tos penons;
i una divinal s'escampa, diluïda,
intensa emanació de ta profonda vida,
     sobre l'ala suau de tes cançons.

Oh, porta-m'hi al gran vent sobre tes vastes ales,
deixa'm escoltar el cor de la materna Pal.las
     bategant en ton pit reial;
ajunta'm al deport dels teus desnús atletes
i a l’alta inspiració dels teus vibrants poetes
     corpresos de l'incògnit ideal.

Deixa'm sentir el secret encant de tes vesprades
i escolat de tes nits les vibracions sagrades
     i el despertar dels teus matins.
Deixa'm errar perdut en tes grandioses vies,
rebre un bateig de foc i llum en tos migdies,
     i aspirar l'eclosió de tos jardins.

Deixa-m'hi beure a doll en tes frescals fontanes,
on vagin, a sol post, les núbils jovençanes
     esperant l'hora qui vindrà;
les qui seran un jorn idíl.liques figures.
Rebeques patriarcals de cimbrejants cintures
     i ulls absorts en l'estel del més enllà.

Obra subtil d'amor, vivent estàtua alada
on vida i foc reprèn, dins una heroica ossada,
     la pols glacial dels déus caiguts.
Oh gran i atlètic mur on les munions futures
un dia gravaran votives escultures
     i penjaran els triomfals escuts!

Deessa-flor obrint la maternal corol.la
a la fecundació del geni humà qui vola
     cercant les noves libacions...
Deessa-foc alçant la sòpita energia
amb el gest imperial que rígida estremia
     dins el circ la crinera dels lleons.

Oh, qui un dia pogués, en ta central rotonda,
on sona amb fort batec ton ànima profonda
     com el ressò d'un cor ingent,
juntar-se al giravolt febrós de tes parelles
i enllaçar-se de mans amb tes gentils donzelles
     qui l'àuria dansa expandiran al vent!

Qui celebrar pogués en ta gran plaça, un dia
de llum primaveral la teva Estefania,
     coronant-te d'èpics llorers!
descendrien vers tu divines complaences
i remouria el cel ses blaves transparències
     amb un brandeig de místics encesers.

Damunt les bategants ruïnes del vell temple,
mon esperit abstret en somnis ja contempla
     l'esbart d'un poble emancipat,
i un cor sent esclatar de vibració sonora
que en l'estrada matriu de ta civil agora
     canta un himne de vida i llibertat.

Ton cor inunda un riu de saba ardent i jove,
i palpitant d'amor en tes entranyes cova
     l'ésser dels temps que arribaran...
Palmes vibrants d'amor entre invisibles tendes
escampen un gran vol de futures llegendes,
i el so retruny de vigorós pean.

I sobre ta blancor, blancor de neus i lliris,
reblinca, fulgurant, sa immensa corba un iris
     com una arcada triomfal.
Oh Deessa! Oh Ciutat! Ton ser futur m'inspira
i mes venes encén, com una sacra espira,
     la futura ardentor de ta fornal!

No entristirà tos ulls la sepulcral memòria
d'un tenebrós passat, qui, en l'ombra de la història,
     son vel de mort va despenent.
Mes ton esguard passant les vanes aparences
destriarà un rebull d'eternes descendències
     i l'infinit serà ton aliment.

Rodejarà ton cap un abelleig d'idil.lis;
i la proa eminent de tos altius navil.lis
     cenyirà els móns en un abraç;
i els móns t'oferiran, com a distants carícies,
epifànics presents de rebossants primícies
     que en tos braços de reina acollires. 

Els núvols, tot passant en impalpables ones,
t'envoltaran el front de llampegants corones
     o grans diademes de claror;
i en tes torres gegants desfent les cabelleres
vessaran sobre tu barbotejants rieres
     que t'ungiran d'una divina unció.

Alçant-se lentament, com amorosa ofrena,
pujarà cel amunt, en ascensió serena,
     la fumera dels teus fogars;
i al despertar-se ardit de les naixents centúries
en l'acord prodigiós de mil i mil cantúries
     sonarà el cor dels himnes seculars.

I dansaran els móns en tes panatenees,
i espargiràs l'eixam brunzent de tes idees
     com tendre pol.len fecundant,
com un lumínic vol de vívides colomes
o una pluja vital de mai sentits aromes
     sobre astorades terres desbordant.

Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l'espai tos rutilants cimboris,
     ombres d'un somni divinal...
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
     els cloquers de la nova Catedral.

I a l'ample sardaneig de ta novella dansa
es junyiran de mans, en mística aliança,
     les llibertes humanitats...
I al sol de nous llevants, amb noves melodies
el sorgir cantaran de venturosos dies
     i l'aubada de verges llibertats.

ESTROFA AL VENT

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la  ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternament la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

Sobre Gabriel Alomar

Marfany, Joan Lluís. "Assagistes i periodistes". Història de la Literatura Catalana 8. Barcelona, Ariel

"Fill de militar, nascut a la Ciutat de Mallorca el 7 d'octubre de 1873, va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona, on va establir contacte amb el catalanisme." Nova Palma. La Roqueta. Catalonia. La Veu de Catalunya. I en castellà: La Vanguardia, Hispania. 
"La seva gran oportunitat [...] va arribar amb la fundació d'"El Poble Català". Alomar va esdevenir-ne immediatament el principal ideòleg. En una sèrie de set articles iniciada en el segon número de la revista sota el títol El lliberalisme català establia les bases del ressuscitat modernisme: necessitat d'associar indestriablement les reivindicacions nacionalistes amb l'esforç modernitzador; justificació recíproca de nacionalisme i modernisme; crítica del tradicionalisme catalanista i del retorn al ruralisme, al qual Alomar contraposa el mite de la ciutat; atribució als intel.lectuals d'una paper capdavanter, a tocar del messianisme, en aquest procés." En una conferència a l'Ateneu el 1904 en diu futurisme. "Arran d'aquesta conferència, el seu col.lega d'"El Poble Català", Manuel de Montoliu, escrivia a propòsit d'ell: "Carlyle, Emerson, Renan, Nietzsche ja ens han donat un deixeble: acaben de produir espiritualment el seu fill català que ens té de fer sentir i palpar les pulsacions més absconses de la nostra ànima nacional i té de modular la nostra tònica per a harmonisar-la amb el concert  universal dels pobles civilisats"."

"Alomar identificava [...] amb agudesa els problemes essencials de la cultura catalana -la reacció regionalista i folklorista, el pes excessiu del catalanisme tradicionalista rural dins el nacionalisme, els excessos del diletantisme autodidacta- i propugnava les solucions que aviat començarien a imposar-se. Els mots d'ordre de modernisme, ciutadanisme i estètica arbitrària van partir sobretot d'ell i, en definitiva, el seu deixeble més directe seria Eugeni d'Ors, que prendria d'ell aquestes idees clau."
"Al mateix temps, però, Alomar s'adonava del perill classista que amenaçava el catalanisme i proclamava la necessitat d'obrir-lo cap a l'esquerra i fer-lo acceptable als sectors obrers, els quals calia guanyar al republicanisme radical, en comptes d'empènyer-los-hi encara més amb una política conservadora intransigent. "Té [el catalanisme] al davant de la seva acció -escrivia en el seu primer article d'!"El Poble Català"- una gran empresa: catalanisar el republicanisme, tan vigorós a Barcelona; donar una vida catalana an aqueixes multituts acèfales que avui manegen els forasters." Els joves intel.lectuals conservadors que es movien dins l'òrbita de la Lliga i que ara coneixem com a noucentistes no li perdonaven aquestes proclivitats esquerranes, justament perquè es produïen en un home que havien de mirar-se com a un precursor i un preceptor." 

*****

Marfany, Joan Lluís. "Gabriel Alomar, oblidat". Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975

"Alomar fou una de les víctimes més il.lustres del Noucentisme" (p. 253)

La seva poètica "oscil.la entre un parnassianisme impecable i un classicisme carduccià [...] opinava que "l'adoració a la forma és l'única senyera de l'art"."
"les seves coincidències amb el Noucentisme no es deturaven pas aquí, sinó que eren molt més nombroses i importants." "El ruralisme és el gran perill del catalanisme, ens diu: "Prou, doncs, d'indigenisme! Prou d'ésser típics, genuïns, curioses varietats antropològiques o etnològiques!" [...] "Art ciutadà és el cantat per una ànima exquisida, en plena potència de ciutadania espiritual". [...] "Per ventura la tragèdia grega", escrivia, "lo que anomenà Nietzsche "Ideal dionisíac", no és el monument d'una generació romàntica?"."

"Alomar havia après el seu classicisme, bàsicament, de Carducci. [...] Alomar recollí del gran poeta italià no sols el classicisme formal, sinó també, inseparablement, tota la càrrega ideològica: el messianisme revolucionari, el republicanisme catonià i l'ateisme vestit de robes paganes." 

"A Costa -i, en el fons als noucentistes- el mite del classicisme de Mallorca li servia per a idealitzar, ennoblir i justificar la Mallorca real del seu temps, tot equant-la amb una Mallorca "eterna"; a Alomar li servia, en canvi, per a criticar-la, per argumentar la necessitat de transformar-la, arrencant-la del localisme provincià. Estem tocant aquí un punt fonamental; comencem a veure la bàsica i real discrepància entre Alomar i el Noucentisme: una discrepància ideològica." 

"arbitrari, i civilista, i cosmopolita i classicista: no és estrany que, el 1903, Eugeni d'Ors escrivís a Catalunya" que "en Gabriel Alomar pot servir-nos ben bé de mestre". Tres anys més tard, però, aquest mestratge, com veurem, ja no era gens clar. Què havia passat? Senzillament, que, el 1904, Alomar s'havia posat decididament al costat de la minoria catalanista, republicana i liberal." "la Solidaritat fou, ni que sembli paradoxal, el pas definitiu cap a la identificació del catalanisme polític amb el conservadorisme i amb la burgesia." 

En relació a una conferència a l'Ateneu, una nota atribuïda a Carner diu “Ja sabíem que en Gabriel Alomar daria la nota radical, i verament és cosa pasmosa veure a nostre bon amic devingut revolucionari".
"Alomar no era -si més no, en aquestes dates- un revolucionari. El que sí que era, però -i això és el que l'oposava als noucentistes-, és antitradicionalista i clerical. [...] Per això, per molt clàssic i arbitrari que fos, fou condemnat a l'ostracisme pels noucentistes." 

"l'oblit en què ha caigut Alomar hauria d'interessar-nos no tant pel que té d'injustícia comesa amb un personatge en particular, sinó com a exemple d'una greu deformació operada sobre el coneixement del nostre passat col.lectiu. [...] la interpretació tradicional del Modernisme i el Noucentisme, de la història cultural catalana a començos de segle, és greument falsa i inexacta."
 

*****

Castellanos, Jordi. "L'escola mallorquina". Història de la Literatura Catalana 8, Barcelona, Ariel.

Gabriel Alomar. La columna de foc. "Els [poemes] que havien aparegut el 1898 a "Catalònia" i a "Nova Palma" (Horaciana i Colom a les Índies, i Visió mig-eval, respectivament), són poemes d'exaltació vitalista i formes classicitzants. [...] El classicisme, en aquest cas, es justifica des del mateix vitalisme: com a recuperació de l'autenticitat de la vida en contacte amb una natura exhuberant, en relació amb la qual el poema esdevé ressò de l'antic "himne sagrat de la ideal i antiga / vida amorosa". A La sesta, en canvi, presenta un moment d'ensopiment, car als decadentistes. I dins un marc rural, el mateix d'un poema regeneracionista, Ressorgiment, amb el qual canta, assumint la idea llatinista de Mistral i amb la mateixa estrofa de Mirèio, el desvetllament de la pàtria cap al futur. Tanmateix, ja en aquests poemes i, sobretot, en els que seguiren, des de Fulla despresa a Doble poesia o L'agonia de les flors, adopta formes decorativistes i, tot combinant motius decadents, pre-rafaelites o wagnerians, presenta una poètica messiànica que, a partir de 1903, es desplegarà amplament en la seva obra.      En efecte, Alomar, des del seu arbitrarisme, va optar per una poètica parnassiana, de la qual en reconeix l'herència fins al punt d'atribuir l’impuls dels seus primers passos poètics a Sully-Prudhomme, però no al seu cultisme, sinó a la suggestió musical dels seus poemes: "Allà vaig iniciar-me, com en uns misteris sagrats, en el secret de la poesia alada, espiritualització del sentiment i plasmació de la idea en emoció." Aquest és el punt de partida volgut, al costat de Víctor Hugo -de qui n'admira les imatges-, del panteisme de Leconte de Lisle i de Carducci." La poesia romàntica no l'interessa. "Creu que la poesia s'ha desenvolupat en tres etapes, l'èpica (que correspondria al passat, als períodes d'expressió nacional col.lectiva), la lírica (que correspondria al present d'expressió individual, subjectiva) i la dramàtica (la poètica del futur, de la Ciutat, com en altres temps ho fou de la cultura hel.lènica, que, per a ell, encara constitueix el grau més alt de civilització). En funció, doncs, de la situació i el sentit que pren la creació poètica en relació amb la Natura, la Poesia esdevé el punt més alt d'expressió humana, per sobre de l'Art i de la Ciència: ÉS l'única definició permesa a l'home. Lo que s'ha dit art és, doncs, poesia; i en tal concepte, la frase art per art és un gran contrasentit, perquè no hi ha res més utilitari que l'art. Art, Ciència, Poesia, heus aquí l'escala ascendent de les operacions humanes. [L'estètica arbitrària II. "El Poble Català", 10-V-1906)      Així, per a ell, la poesia ha de ser, sobretot, obra d'un geni iniciador, que mira el futur per modelar-lo partint de la seva pròpia idealitat. Assumeix, per tant, el concepte messiànic del poeta, que explica amb aquests mots: El món els anomena desequilibrats, perquè han perdut la normalitat infeconda i estàtica dels satisfets. Llur reialme no es troba verament en aquest món. Stuart Mill els anomena els descontents; Spencer, els inadaptats; Nietzsche, els inactuals. Són hiperestètics, posseïts, inspirats. Llur obra comença per una gran negació, i d'entremig d'aquest pessimisme absolut, sobre les runes de lo actual, entreveuen, informulada i amorfa, però segura i esplendent, la realitat futura. [El futurisme, pp. 31-32]"

"El poeta, doncs, el creador de la paraula, és l'autèntic sintetitzador dels ideals de la humanitat i, tal i com el caracteritza a El geni, "l'immens cor de tots"." 

"En els sonets, Alomar cerca de concentrar en una imatge la idea poètica i, en una tècnica de clara ascendència parnassiana, immobilitza l'instant (l'"heure exquise" sovint), un gest o una actitud que posa de manifest un contrast significatiu o un equilibri precari. El moment, per exemple, en què el grup de cavalls dominats pel conductor, en la seva precisió escultòrica, simbolitza la subjecció de la força al ritme humà (La quàdriga); o que la quietud nocturna de la natura és sotragada per la lluminària artificial que presagia horrors futures (Pau i guerra). [...] S'acosten, doncs, a l'al.legoria, presentada sovint directament (com a La dona dels déus). Sense oblidar, és clar, el lirisme de molts dels seus sonets, la delicadesa d'algunes de les escenes versallesques, l'anacreòntica més o menys actualitzada (Consumació) o l'erotisme grotesc (La tercera nit)."

"Floralia (simfonia elegíaca), un poema impressionant que caldria relacionar a l'estil floral que invadeix totes les branques de la creació artística amb l'Art Nouveau."

"en alguns altres poemes Alomar presenta figuracions ideològiques dels seus ideals de futur [...] A la ciutat futura. Filia. O la represa del Ca ira de Carducci amb l'himne revolucionari El cant de les turbes." 

"més endavant, tot i que pràcticament havia abandonat la creació poètica, la fascinació per tot allò que havia encarnat en la poètica futurista va trobar ressons diversos dins l'avantguarda, especialment en Salvat-Papasseit." 

***********************************
 
 Gabriel Alomar (Ciutat de Mallorca 1873- El Caire 1941). Modernisme a Mallorca.

"En els articles que Oliver, Alomar, Torrendell, Amengual i Escalas publicaren al voltant de l'any 1900 hi trobem manifestacions ben paradigmàtiques d'aquell corrent de la ideologia modernista caracteritzat per la seva politització, pel seu criticisme envers el sistema, pel seu decantament cap al regeneracionisme nacionalista, com alternativa superadora de la crisi de l'estat espanyol i, finalment, per una concepció de l'artista coincident amb els models establerts per Carlyle i Ibsen."  "El conte En Joan quan va arribar de Gabriel Alomar [...] ens presenta el cas d'un treballador mallorquí que queda inutilitzat com individu socialment productiu a causa de l'alienació que sofreix durant el període de servei militar. Com succeeix al protagonsita de L'heroi de Santiago Rusiñol, l'assimilació de la ideologia oficial significa la despersonalització de l'individu i la seva conversió en un paràsit. Endemés, Alomar també presenta el servei militar com un factor de desnacionalització dels mallorquins." (Pons. "El modernisme...")

"Els escriptors modernistes mallorquins formularen, i també intentaren dur a la pràctica, una alternativa de modernització global de la societat illenca, basada en el nacionalisme regeneracionista i en la renovació cultural."  "1. Elaboraren un important corpus teòric sobre el fet nacional mallorquí -concebut com una parcel.la amb característiques pròpies integrada dins un àmbit nacional més ampli que abastava el conjuntdels "països de llengua catalana", amb paraules de Torrendell [...] 2. Plantejaren sortides a l'estancament econòmic de l'illa [...] propugnaren establir un règim de concert econòmic amb l'estat central i organitzar una indústria turística [...] 3. Intentaren crear una base social àmplia i heterogència que s'identificàs amb el seu projecte modernitzador i l'assumís [...] incitaren la burgesia comercial a convertir-se en classe dirigent, enfront del caciquisme agrari dominant, i cercaren l'adhesió dels republicans i de la classe obrera cap a la causa regeneracionista i nacionalista [...] 4. Crearen, en algun cas reorientaren, una sèrie de publicacions amb l'objectiu de divulgar la seva ideologia -nacionalista, regeneracionista i modernista- i el seu projecte de modernització global de Mallorca." ("La Almudaina", "Nova Palma", "Fígaro", "La Veu de Mallorca", "La Roqueta") (Pons. "El modernisme...")

"Durant el període que el grup modernista s'esforçà per dur a terme el seu projecte, aproximadament entre el 1895 i el 1905, gairebé en tots els camps artístics i intel.lectuals s'hi produí un procés, tímid i vacil.lant, de renovació i d'actualització. Així, el músic Antoni Noguera es manifestava partidari de Richard Wagner i de la música culta elaborada a partir de la inspiració de les melodies i atacava amb duresa la música que aconseguia l'aplaudiment de la bona societat de Palma, la sarsuela i les òperes italianes; el pedagog Rafel Ballester propugnava que l'ensenyament havia de ser en català i emprant nous mètodes didàctics; el pintor Antoni Gelabert, sota els estímuls de Joaquim Mir i Santiago Rusiñol, començava una important obra plàstica; als carrers de Palma s'hi anaven construint una sèrie d'edificis modernistes ben singulars... La creació literària també experimentà un important impuls d'actualització i, a més, assolí uns nivells de qualitat ben notables." (Pons. "El modernisme...")

"Alomar havia après el seu classicisme, bàsicament, de Carducci. [...] Alomar recollí del gran poeta italià no sols el classicisme formal, sinó també, inseparablement, tota la càrrega ideològica: el messianisme revolucionari, el republicanisme catonià i l'ateisme vestit de robes paganes." "A Costa -i, en el fons als noucentistes- el mite del classicisme de Mallorca li servia per a idealitzar, ennoblir i justificar la Mallorca real del seu temps, tot equant-la amb una Mallorca "eterna"; a Alomar li servia, en canvi, per a criticar-la, per argumentar la necessitat de transformar-la, arrencant-la del localisme provincià. Estem tocant aquí un punt fonamental; comencem a veure la bàsica i real discrepància entre Alomar i el Noucentisme: una discrepància ideològica." "Arbitrari, i civilista, i cosmopolita i classicista: no és estrany que, el 1903, Eugeni d'Ors escrivís a Catalunya" que "en Gabriel Alomar pot servir-nos ben bé de mestre". Tres anys més tard, però, aquest mestratge, com veurem, ja no era gens clar. Què havia passat? Senzillament, que, el 1904, Alomar s'havia posat decididament al costat de la minoria catalanista, republicana i liberal." Alomar "és antitradicionalista i clerical. [...] Per això, per molt clàssic i arbitrari que fos, fou condemnat a l'ostracisme pels noucentistes." (Marfany. "Gabriel Alomar, oblidat")
La llibertat individual i nacional són valors màxims. Diu a “El liberalisme català” (Dins El poble català 19-11-04): “Per sobre la nació, per sobre la pàtria, hi ha l’individu, que és la humanitat mateixa. Per sobre del principi de la llibertat nacional hi ha, doncs, el principi de la llibertat individual. Més encara: si de la consecució plena de l’autonomia pàtria no ha de seguir-se’n un expandiment més viu de la llibertat personal, jo seria el primer en maleir i abominar l’autonomia”. (Pons. "L’afirmació...")

Santiago Rossinyol, coetani seu, ens parla d'ell: "I el nostre gran home clàssic, encara que no vulgui, és romàntic. [...] Ell, que escriu  versos impecables; ell, que ha après la Mitologia com un cristià la Doctrina [...] ell, que tracta, en els seus articles, de qüestions econòmiques, que és socialista, que és pagà, que estima l'uniformitat, que és aimant de la ratlla dreta, de la Ciència, del cinematògraf i dels sonets sobre blocs de marbre, és, encara que s'ofengui (que ja sé que no se m'ofendrà), és... terriblement romàntic.      Ho és, perquè és l'escriptor que he vist que tingui més arrelat el sentit de la utopia [...] ho és per l'afany d'engrandir, de ponderar, d'eixamplar, de fer gran i ample; ho és quan menys ho sembla: quan dignifica, amb la forma i en l'exaltament de la voldada, coses tna planes i pedestres com el Sufragi Universal, com en Clemenceau, com l'Hervé, com l'Estat, com els Drets de l'Home, i ho és d'una manera esplèndida, colossal, quan parla del seu gran somni, de l'apoteosi romàntica: de la seva Ciutat Futura." (Rusiñol. "En Gabriel Alomar")

Bibliografia

Alomar, Gabriel / Rosselló-Pòrcel, Bartomeu. Antologia poètica. Palma, Moll, 1987
Alomar, Gabriel. El futurisme i altres assaigs. Barcelona, Ed. 62, 1970
Alomar, Gabriel. Sobre liberalisme i nacionalisme. Palma, Moll, 1988
Castellanos, Jordi. "L'escola mallorquina". Història de la Literatura Catalana 8, Barcelona, Ariel.
Marfany, Joan Lluís. "Assagistes i periodistes". Història de la Literatura Catalana 8. Barcelona, Ariel
Marfany, Joan Lluís. "Gabriel Alomar, oblidat". Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975
Pons, Damià. Entre l'afirmació individualista i la desfeta col.lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
Rusiñol, Santiago. "En Gabriel Alomar". Alomar, Gabriel. La columna de foc. Mallorca, Moll, 1973
Serra, Antoni. Gabriel Alomar (l’honestedat difícil). Ajuntament de Palma, 1984

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA