 poemes
inicials (1975) ------ arqueta d'esther (1976-1977) llocs d'amor (1977)
illa
(1977)
memòria trencada
(1977-1978)
lleure i crepuscle de noces
(1977-1978)
mester d'amants
(1978-1979) --
la ciutat (dalt vila) (1980) -- cercles (parāfrasi de joan vinyoli) (1981) -- poemes del port (1981)
retorns
(poemes òrfics) (1983) -- temps de treva (1984-1986)
poemes en prosa
(1987-1988)
àmbit humà
(1988-1994)
fi de segle
entre paraula i silenci
(1995-1997)
lluna de foc -- formentera -- oberta riba (2000-2001)
convocat silenci (2001-2002) des de la quietud (2002) vida guanyada (2002-2004)
una altra
pàgina
poemes inicials
EL TEU COS SENSE MÀSCARA
A l'alba et veig ressorgir
de l'espai illimitat
amb renovada bellesa.
Avui t'he vist
sense la màscara.
I sóc feliç
perquè les nostres ànimes
es nodreixen del mateix alè.
Sí, ja tinc el dolor heretat,
i res no hi puc fer.
Però la teva presència
el meu espai dibuixa
de cambra tèbia
i amoroses herbes.
Anant,
ahir,
per la vora del mar,
sol,
en tu pensant,
les ones
fins a mi
vingueren
per descobrir-me el vell secret
de les teves mans,
de tot el teu cos
febrosament posseït.
Mira el meu perfil
d'home contra el no-res.
Massa prest l'herald
va obrir-me el llindar de l'espant.
Però escric per sobreviure
aquest dolor i els seus límits.
POEMA DE LA TERRA I EL POBLE
Serà trist morir sol?
Ens n'hauríem d'anar
acompanyats per donzelles.
Existeix una verge eternal
que és la terra
i un eixam
que és el poble.
Damunt vosaltres
abocaré el meu amor.
I la mort
no serà mort.
Ni la soledat,
erma.
Arqueta d'Esther
4
Criatura vespral
de pell color taronja
i olor d'aigua salada,
escolta
l
a
m
ú
s
i
c
a
del temps futur.
Llocs d'amor
1
El sol cau
D
A
M
U
N
T
les teves sines
brufades de sal,
sadolles d'amor.
(La jornada acaba i espero
l'hora del petit espai)
En el nostre jaç
(quan el temps s'anulla)
apaivagues la quimera.
2
Prolonga l'estiu les seves flames
i a l'ombra dels pins
creem,
treballem
uns COSSOS
joves,
empaitant
l'etern guspireig del sexe.
L'espurna
del bes,
entre baladres,
inicia la foguera.
No calen paraules
on és viu i tossut el plaer!
UN S'ADORM I DESPERTA COMPANY D'UNA DONA
És ver, sí, m'exalto apassionadament
quan, vora un focus d'esmortida llum.
contemplo la teva lenta construcció.
Aquest antic plaer somou la meva vida.
(Fins i tot trasbalsa el que diem moral.)
Treballa el meu cervell i tots els actes.
Renovació d'avial heretatge:
segons el seny allibera o esclavitza.
És vida o mort segons quins casos.
Amor, l'amor, amor, quin mot més ric:
acte sublim -la nit torna matí...
Dos éssers estimant-se obren la via.
Ni desert paisatge, ni penat camí.
(Recordar o perdre la memòria, tant se val.)
Un s'adorm i desperta company d'una dona.
illa
FLOR DE FLAMES MINVANTS
Un camí d'aroma
en la fosca deixes.
Papallona de vidre
i flor de flames minvants:
el vent de la muntanya,
l'aridesa i el seu crit.
Una troballa de llampecs
vora el teu cos és el plaer!
TANTA MAR, TAN POCA ILLA
En el blau distant, els crits s'apaguen:
merles esdevenen d'un cor que espera.
Per què tanta mar, tan poca illa, per què?
Brins de sol; vent i al vent brins de futur.
Tant mar, tan poca illa -aquí som fa segles.
PICAROLS I XEREMIES
Arriben a l'ombra del garrover
en la tarda estiuenca
picarols i xeremies.
El temps es detura.
Una treballada paraula,
lleugera i antiga ressona,
abocant-se, viva, dins la vall.
ABRIL
Els anys passen dins la testa.
Va i ve, la puput, va i ve.
El seu cant de misteri
en el cor obre una escletxa.
memòria trencada
ARQUER
Aparegueres vora la meva soledat tràgica,
i, estremit, vaig clamar amb veu de caragol
a les pedres blaves, a la llàgrima morta.
Rabassa en el forat de tristesa i recança,
t'alçaves com una tarda de prolongades ombres,
enviant-me un bes de pluja primera.
A hora foscant, del meu cor al teu
eixien les sagetes de foc i de mar.
RECORDANÇA
L'oriol canta nostàlgic
i un trist color té la terra.
Sense tu, el paisatge
llueix esmorteïdament,
i em vénen records
de dies menys amargs.
Jo desitjo el cos d'herba:
l'oriol canta la tarda.
MIRALL
Enervat per vanes melodies,
retorno al teu llevant i bec
les ombres de la teva figura,
esvaïda per somnis i erms terrenys.
Com m'havia agradat jeure
damunt l'herba del prat,
i, ara, tot és memòria trencada,
somort esguard a l'alta muntanya.
lleure i crepuscle de noces
ESQUERDA
Miraré el futur
ajupit entre mates
en els vespres del teu món.
Amada,
la follia,
una aroma
de tardes antigues
brolla dels teus pits de molsa.
Una aroma,
la follia,
amada
de temps de treva.
ÀNSIA PRIMERA
Salpa en la nit el misteri
i pel record fecundada
brolla la nostàlgia del tàlem.
Dona, sempre dona, les mans
et cerquen dins la fosca
mentre creix el deler.
Deixo caure l'àncora i el pes
del temps se'n va amb les ones
que, com sines, alleten l'aura.
Ens estimem damunt la sorra
i no vull oblidar-ho,
perquè és ànsia primera.
Com una barca en la nit
s'allunya el goig, i n'esperem,
més viu i fort, el regrés.
mester d'amant
INTENS CREPUSCLE
Quan baixa,
el sol
s'estén damunt tu,
i jo esbrino en la fosca
una història completa.
Aleshores,
mil guspires de deler
m'escalfen l'ànsia,
i,
a
c
o
p
s
d'aixada,
d
e
s
p
e
n
j
o
l'aurora.
Eterna lluita:
salpar en la barca
resseguint horitzons
i velles cales.
Allà on arribo,
sempre et trobo,
ajaguda,
esperant
l'escomesa
d'aram!
COM UN TALL DEL VENT
Boires dalt del cim.
El meu cor brunzeix
enmig d'aquesta calma
tan
estranya,
quasi
irreal.
Tu mires tristament
la tarda
somniosa,
i el tall del vent
és profund
perquè ho vol ser.
Dalt del cim les boires
s'han aturat
i semblen eternes.
El cim
i
el meu cor
són una mateixa cosa.
Tu que ets d'ombres
i véns de lluny,
claves en mi
els teus ulls blaus.
NOIA DEL BALCÓ
Del teu balcó
contemples la gent
que camina, i el temps com passa.
Et veig, majestàtica,
com terracotta púnica,
provocant el meu desfici.
Dels teus llavis muts
i del vent al cim de la murada
varen néixer pluges d'aurora.
MESTER D'AMANT
Perquè a les sines
et creixen aromes que m'omplen
d'un desig inesgotable,
obro la finestra
i ensumo la flaire
dels arbres d'estiu. Fosqueja
i un pastor mena
les ovelles al corral.
Damunt les muntanyes
els núvols s'escapen.
Deixo oberta la finestra:
comença el mester d'amant!
DONA
Els teus ulls,
com llàgrimes fixades pel temps,
són dues pluges misterioses.
Els teus llavis,
com anelles de plata, m'inviten
a dormir damunt la molsa
humida i prima de l'hivern.
Abans vaixell enfonsat,
ara torno a la superfície del mar,
i retrobo la carícia i els llampecs
d'aquest mirall de dues llunes.
Els teus llavis,
tumultuosos i fèrtils com la saba
que rega les feixes de l'amor
els teus llavis reals
com vidres de melangia i record,
em condueixen sempre
a freus de sexe i temporal.
La ciutat (dalt vila) 1980
2
Escolta el bramul
de la mar irada,
els crits de les gavines esvalotades,
el murmuri que el vent escampa.
Frueix del port i la badia
del seu espectacle canviant,
de l’afany bàrbar
i la història repetida
en tantes formes.
Hi ha geranis sobre els cingles,
passions renovades.
4
Caminar per vosaltres, veure
la bellesa del món. Amb vosaltres,
amics, fer la xerrada,
confabulats amb l’aigua,
la llum i el silenci astral...
Des del baluard de sant Bernat
escatir la veu que, a cau d’orella, em dicta.
Despertar. Recordar. Recobrar la memòria...
Ser conscient que aquesta realitat
no és feta de paper, com el poema.
Resseguir l’ocult, estret i llarg
carrer de la Soledat.
Compartir els llocs
que estimo
d’aquesta ciutat.
Cercles (Paràfrasi de Joan Vinyoli) 1981
1
Lla de lla
dels anys
tothom troba
moments planers...
Aleshores,
quan a tu t’esdevingui
una cosa semblant
tresca amb els garfis
en el pou de la memòria,
agita les aigües pregones
del llac col·lectiu
o del riu biogràfic.
Mira la pròpia ventura,
tot l’esdevingut... i reneix.
L’existència
para
paranys
i necessitem cercles
per a no enfonsar-nos.
Poemes del port 1981
1
No hi fa res si avui no vas al port.
Tanmateix, les gavines hi volen
a frec de l’aigua passiva, brillant
i bruta. Si avui vas al port
veuràs poca gent. Si passeges
avui al migdia pel moll, albira atent.
Damunt l’aigua lassa s’hi estan
les gavines. Observa-les i nodreix-te
amb l’espectacle. Si avui
no vas al port, tant se val.
Sols hi perds tu. Hi ha pocs vaixells.
Hi ha poc tràfec. L’aigua brilla.
Hi ha gavines volant d’un indret
a un altre. Si per ventura avui
vas al port, passeja i contempla.
Recorda la història, sàpigues
en tu mateix descobrir la imatge
fugissera. Quan miris, corprès,
balcons i finestres de la Riba,
quelcom respondrà les teves preguntes.
Si avui no vas al port no hi fa res.
retorns
7
Torno al prat, quan vespreja,
a collir gladiols, els primers
de la temporada.
De la terra que llauraren
passades generacions,
conec el seu treball,
palpo la fragància dels anys,
el murmuri de les oliveres,
els seus records.
L'ombra nocturna s'enfonsa com una arrel
dins la memòria.
De la mar m'arriba la seva cançó
alliberada, la veu del temps, el futur,
la llavor que espera el seu moment.
La tarda també entra dins de mi
amb exuberància vegetal.
Els vels fluctuen com boires.
Escoltarem els nostres somnis,
els acceptarem apassionats.
Retornarem als principis.
Reescriurem la geografia
dels vius i dels morts.
8
Hi ha tanta abundància de dolor en el món,
tants cadàvers vivents, tanta glòria
podrida. Hi ha carrers que duen al misteri,
hi ha jardins on treballa l'amor violat.
Hi ha grans renúncies, forats d'extermini,
ràbia i gemecs humans. Hi ha un amor
pur a cada racó, un amor adúlter
a cada casa, un amor esquiu vora la mar.
I tot això no és prou perquè hi ha massa
del que hi ha, i hi ha mosaics plens de fàstic,
d'enteixinades històries, de quotidianes
escrufulositats, d'esquadrons de la mort.
Hi ha el desig que nia i creix.
I creix l'amor d'un profund anhel,
malgrat que és massa l'abundància
del que he dit o del que he callat.
Temps de treva 1984-1986
2
Anida al cor del temps
una volguda veu,
coneixedora de llunyanies
i ports molt diferents.
Tal volta conquista
del meu braç,
o verb de pautes
entranyables.
Potser el meu amor,
que cap tempesta apaga.
Somrius, serena i cauta,
i en mi confies
paraules com espurnes.
Encès pel teu foc,
la lluna i els estels
em fan companyia.
He conegut, mercès a tu,
moltes nits belles,
encanteirs de somni
i vibracions d’èxtasi.
poemes en prosa
MEMÒRIA FÈRTIL
Feia un temps rúfol, però no trist. La platja era deserta.
Semblava el primer dia del món. En la llunyania, una barda fendia,
manyaga, la pau d'una mar a vegades enemiga. Tanmateix, res no torbava
la quietud del cor davant l'horitzó obert al somni sempre renovat.
Escoltant els ressons de la història en el paisatge, tornava a veure
les restes d'una barcassa sobreeixint de l'arena, vora la qual jugàvem,
d'al.lots, a nàufrags, pàllids imitadors de grans aventures
llibresques. Alguns anys després, quan fèiem el canvi de
veu, un altre afany ens menava a la platja. Era per a un joc igualment
aventurer, lliure i sense pautes apreses... Les mans i els llavis seguien
l'impuls primigeni. Com l'ona busca la cala, el meu cos s'atansava al seu.
Sentia aleshores la sal d'unes sines generoses i un pugis adolescent mullant-me
els dits. Avui ella camina multiplicada entre les savines mig ajagudes
per l'oratge marítim i jo la contemplo des de la memòria.
Ara i adés s'acosta inabastable i recordo els plecs saborosos i
la flaire exultant del seu engonal.
àmbit humà
EROPOÈTICA
1
no disseny dissecat ni natura morta ni
plany desplagut ni llaüt sense quilla
ni quincalla menuda treball quotidià
pruïja del cos i de les mans on s'escau
boca i llengua al mugró al melic a la
cuixa a l'engonal al suc divinal arborat
vaixell resseguint horitzons altres
acostant-se a la cala tot afany de demà
amb la punta tot just amb la punta primer
i anar ranejant amb senyet les ribes dels
freus ((aferra-t'hi fort que comencen m
e
s
a e
n r
v l
d
con sions bufs
i
u
alenades espeternecs i llepades vénen
mossos vénen mossos i pessics
i una
c
o
que
e
b
n
a a
t
j
i
o u
x
r
p
a
que
que surt))
APRENENTATGES DE LA DÈCADA PRODIGIOSA
1
2001 odissea de l'espai
aprendre dels mestres aprendre dels llibres però també
de la vida TOT ÉS U ajuda la vista (sex-appeal) ajuda el (con)tacte
ajuda l'oïda ajuda l'olfacte ajuda la llengua en el brollador
les classes (a vegades) esdevenien converses (adés) engrescades
en assumptes força llunyans (en aparença) del programa plovia
aigua de foc sobre el viet-nam arreu s'obrien paradors el règim
volia rentar-se la cara en miquel era silenciós bon xicot i bon
estudiant el bernat i el santipau contaven experts les seves aventures
al barri del vici i es deixaven créixer bigoti (a l'escola hi havia
amagatalls i ocasions on una noia rubeniana rebia visites) l'art era l'art
i la vida la vida (la història 2001 interpretacions)
LA SENDA
A Esther
En una estació ja superada
de les nostres existències
-tu l'acabaves d'estrenar-,
vaig dir-te que no hi havia camins.
Que part davant tenies
la selva inescrutable...
No em podies entendre llavors.
Tu inauguraves partida d'escacs.
Jo venia dels anys tèrbols
que suscitaren en mi
una visió rompuda del món,
per bé que vitalista malgrat tot.
No dubtis que volia que tinguessis
una vida serena i plena.
El millor que desitja un pare.
Però tement que un dia
et trobessis, així mateix, voltada
de fosca i llops i runes,
vaig afanyar-me a prevenir-te.
No hi ha camins preestablerts
per a aquells que cerquen la veritat.
Has traspassat el llindar, la invisible
línia d'ombra personal.
Imagina't, d'ara endavant,
que maniobres una nau
enmig de la mar. Podràs,
en la tempesta, guiar-te pels senyals
lluminosos i pels símbols astrals.
Ningú, però, podrà menar per tu
la teva singladura.
Tanmateix, no perdis la fe.
Cada cosa existent sota els estels
té el seu destí justificat.
Esbrinar-lo pot ocupar la vida.
Contempla, doncs, el món amb parsimònia.
Tot el bo que sembris no esperant res,
et serà retornat amb satisfacció suprema.
No hi ha altra senda
que la que fas vencent obstacles.
CARTA ABISÍNIA
A Francesc Parcerisas
Quan us demanin per mi, estimades meves,
podeu respondre, si us plau, que ignoreu on paro. Si arriba el cas, us
dono permís, fins i tot, per dir que les darreres notícies
que teniu em donen per desaparegut enmig del desert i que, per tant, no
confieu pas en tornar-me a veure... De fet, jo sols existeixo per a vosaltres...
Ah, si el meu cor no em lligués -per l'amor- a la vida!... Però
no em vaga de tornar a segons quina mena de món. Aquí sóc
qui vull ser o, almenys, ho sóc més d'acord amb la meva intimitat
i, sobretot, prescindeixo del que no és necessari. És clar
que, m'he d'afanyar pel meu compte i risc, tanmateix en això hi
trobo un cert sentit. Em manquen, si ho he de dir tot, alguns avantatges
que enyoro. Principalment, alguns llibres, o, ara mateix, remes per combatre
el dolor i l'insomni. Contra tot, no em falteu vosaltres, l'únic
lligam que m'uneix a la terra. En fi, escriviu-me aviat com pogueu, us
ho prego. Però no ho feu a la mateixa adreça, sinó
a les noves senyes que us escric en full a part, perquè torno a
ser en doina. Continuu el viatge cap al sud. Cap a la llum. Cap a la llum
de totes les llums. Cap a la llum total.
TANNKAS TANQUEN
II
El vent aixeca
històries antigues,
selectes fulles,
els vells anhels de sempre
contra tota la fosca.
VII
(1)
Aquesta vida,
contra la tardor blava.
Aquesta música,
damunt les teves sines
s'escampa perfumada.
(3)
La meva boca,
llepant la teva molsa.
Aquesta fressa
somou les nostres vides
contra tots els silencis.
XII
Aquesta tarda
d'estiu, porta els aromes
d'una tempesta.
Com la terra la pluja,
sedec de tu, t'espero.
fi de segle
EM DIUS "EL TEMPS PASSA..."
Mires des de la talaia de la teva vellesa els anys transcorreguts
la feina ben feta tots els comiats i em dius "el temps
passa
així mateix de pressa convé per això
aprofitar-lo"
Avales amb la teva pròpia experiència cada una d'aquestes
paraules
pronunciades des del llindar de l'última frontera.
Res no t'és estrany perquè has apregonat en plenitud
fecunda al
llarg de la vida els sentiments més purs
Espantant enllà de les ombres quotidianes la llum de les tenebres
l'inefable presència que molt aviat pressentires
definitiva
FILLA
Estel que illumines el meu present convuls
Salutífer bàlsam perfum de sàndal
Taula que sura per damunt les onades
Herència clara i pura de l'amor
Enllaç amb el futur que ja és ara
Raó de ser d'haver viscut per a tu filla meva
ELS TRES ULLS DEL CONEIXEMENT
(KEN WILBER)
Escrius prems amb delit la vida tranuites escrutant els estels
Sense esperar ja però cap resposta de l'espai extern
Cova o casa tant se val dona que et dóna companyia ferma fillada
carn de la vostra carn transcendits anhels
Altres misteris no busquis més enllà dels propis límits
humans
Tot és en tu i en les coses i els altres
Latitud on l'esperit habita lliure
Ascensió iniciàtica reptes amb què l'ésser
s'eleva continuant
l'ascesi cap a més Intensa Joia
PREC DELS INFANTS
Les cases no s'han d'encendre.
Que no caiguin més bombes
BERTOLT BRECHT (poemes i cançons)
IMPOSSIBLE CIUTADELLA
Escrius la història o te la inventes segons convengui estableixes
costums dictes lleis imposes normes erigeixes temples
palaus
coliseus però oblides sòcrates plató
sèneca
Uneixes pobles els asserveixes també sota imperis pretensiosos
aixeques catedrals emprens croades exportes civilització
a
continents que no t'ho demanen però oblides llull
teresa francesc
Robes béns espolies patrimonis colonitzes territoris sotmets
nacions
alliberes esclaus elabores cartes magnes els drets de
l'home els
drets humans però oblides mestre eckhart erasme
victor hugo tolstoi
Ordenes l'univers de les idees inventes la impremta descrius la
rotació dels astres mesures la distància
el pes el volum el moviment
el temps descobreixes la penicillina però oblides
avicena curie van gogh
Podries ser en llibertat el que ets un mosaic de diferències
ben
avingudes en un marc de convivència solidària
però has vessat molta
sang has causat massa dolor has engendrat tant d'odi recorda
el circ
la inquisició auschwitz mauthausen ana frank el
mur el gulagh
Adores reis emperadors papes piròmans dictadors genocides criminals
exterminadors segueixes la dèria de qualsevol atila
que s'omple la
boca de falsedats redemptores oblides aviat massa aviat
el dur
cruel alliçonador llegat del passat continues bombardejant
gernika
expulsant homes dones nens de les seves llars desposseïts
de tot
indocumentats vaguen per un mapa devastat cercant "EL
MÓN
DE L'HOME LLIURE"
entre paraula
i silenci
MEDITACIÓ ALS CINGLES DE CORONA
Pau, però quina?
La que en solitud sento,
al cim dels cingles,
davant del mar en calma?
O la pau de les armes?
LA DESCOBERTA
Era, la teva,
una vida girada
d'esquena al repte.
Cridat per les paraules
dels llibres, despertares.
L'OLIVERA
Quan, de nit, varen
estassar l'olivera
que, des de casa,
cada matí mirava,
esquerdat em deixaren.
MOTS PER A UNA DONA
Sempre buscant-te,
defugint-te, com l'ona
cerca la cala
i torna mar endintre.
Captiu d'amor, amada.
Lluna de foc
HAIKÚ
Nit de tempesta.
VÍCTOR SUNYOL
L’oratge gèlid
forada foscos límits.
Foc de tenebra.
HAIKÚ
Matí de núvols
i gavines que volen
amb parsimònia.
Formentera
1
MONUMENT MEGALÍTIC A CA NA COSTA
Vàrem arribar a l’altra illa, de bellesa més
seriosa i esquemàtica, molt després de mostrar-
se, en el matyí, amb dits de rosa, l’aurora.
Cap núvol no destorbava la volta
celeste.
Ens dirigirem a un indret escollit per la
història, menats per comú anhel.
Què hi cerquem, nosaltres, en aquestes
pedres assenyalades?
L’home contempla l’home, però el
temps posa fronteres.
3
IMPOSSIBLE CREPUSCLE AL CAP DE BARBARIA
Era primavera, l’esclat ufanós a les figueres de cent
estalons.
Era un camí llarg i estret, vorejat pel tomaní.
Endarrere deixem les cases, les terres de conreus, el
ramat de cabres i la vella.
Acabava el bosc de savines, acabaven les mates de
romaní, acabava tot.
Allí acaba –o comença, qui ho sap?-, el nostre
món, aquesta vida que s’escampa damunt illes.
Quanta, quanta mar als ulls! Tant d’horitzó, tanta
infinitud, concentrada en límits mínims.
És allí l’encontre amb l’íntima veritat.
Davant la nuesa dels blaus i els celatges
resplendents, cauen les màscares, es rompen les
proteccions civilitzades.
Allí un és el card i l’olivella, la pedra netejada per la
pluja i el vent elemental.
Oberta riba 2000-2001
TXUANG TZU
Se li acosta la gent per sentir la seva paraula. Però
ell els diu que el que han de fer és escoltar-se a si
mateixos, perquè és a través d’un com es manifesta
la veu de l’univers. Només així estem en condicions
d’escoltar els altres i de parlar-los. Com es fa, això?
-li demanen. Meditant –respon-, fen un buit dins
la ment. Això no és pas cosa fàcil, però tampoc un
càstig. Ni s’aconsegueixen resultats el primer dia, sinó
després de molta pràctica. Un s’autoeduca d’aquesta
manera en la paciència i la perseverança. I arriba un
moment en què, lliures ja d’egoïsme i d’ambicions
comencem a sentir en les profunditats de l’ésser, l’eco
d’un múltiple clamor.
ELS DAUS SÓN EN JOC
L’amor em creixia com un migdia.
Un foc et cremava
l’entranya, la vida.
I tu ja ho sabies.
Amiga del vent,
companya del mar,
d’arena i salnitre.
La pluja que cau
damunt les paraules:
-coixins de cotó.
La mort, no l’esmentis.
Vindrà tota sola
pel caire més rúfol.
Ni el foc ni la cendra
podran enganyar-la.
Com crema, la flama!
ARDENT RECLAM
Perqupè t’he vist avui amb l’alba créixer
puc compartir amb tu vents i penyores.
Memòria avall s’esbalcen les paraules
que hauran de desvetllar secretes rutes.
Seríem indignes d’obrir les portes
de l’habitació on tot és possible,
si del caos aparent que ens envolta
no salvéssim la nau dels nostres somnis.
Perquè t’he vist avui contra la fosca
puc dir-te les coses a cau d’orella,
descobrir l’ardent reclam que transforma
i ens prepara millor per a la vida.
ÀMBIT DE PEDRA
(Es Vedrà)
On l’aigua es torna pedra
On l’aliment brota de la pedra
On la mirada interroga la pedra
On el mar besa la pedra
On la vela del llaüt és de pedra
On el clam és protesta de pedra
On el combat és de pedra
On l’herència és dura com la pedrta
On la fe forada la pedra
On l’ànsia rebota damunt la pedra
On el crit és alegria de pedra
On la pedra és l’eco de la pedra
On la llum brilla sobre la pedra
On el vent es romp contra la pedra
On el mirall reflecteix la pedra
On les paraules germinen dalt la pedra
On la història s’inscriu a la pedra
On la veu alliberada del temps neix de la pedra
On la música estel·lar ressona dins la pedra
On el topònim s’aferra a la pedra
On l’home s’alça com una torre de pedra
Convocat silenci 2001-2002
REVELACIÓ
L’important del que veiem és el que no veiem.
BIEL MESQUIDA
Debades sotges encara la fosca callada, damunt l’herba resseca del temps. Només t’espera, closa, la muda resposta que clivella la murada de pedra. Debades proves d’esbrinar davall l’estelada cap certesa suprema. ¿Què debanes encara? D’aquesta banda de la riba no sabràs l’entrellat de l’altra.
Puja, però, si vols, coster amunt fins als clars cims on l’àguila, lliure, fa el seu niu. Tanca llavors els ulls i contempla de bell nou la vasta panoràmica interior. Veuràs el que no se veu. Surt també de tu. Vola de la penombra cap a la llum total. Un domini sense límits s’obrirà, regne de pau sols conegut com una gràcia. Sentiràs, en soledat profunda, la música secreta que l’absolut silenci revela dins el buit.
PORT
Les barques de pesca, a l’empara segura del port tranquil, esperen estrelles, somien amors, mentre les gavines vigilen de prop els rosegons del sopar, si altra cosa no llancen anit els homes per la borda.
Els vianants desvagats miren altres naus atansades als molls. Vaixells de mercaderies, de passatgers o de recreació. El port és un bigarrat calidoscopi, que recorda l’antiga condició de cruïlla d’aquest petit bocí de terra, on s’enfonsen temps i paüra.
Avui com sempre cap a un altre port es dirigeixen els meus passos. Sé que jauré devora tu, salpant llençols per redescobrir la pell que ens uneix al món.
Contemplaré l’aurora dels teus ulls, i la distància se fondrà dins el cocó que m’ofereixes. Saciaré la meva set de futur a la font íntima del teu engonal, recer feliç enmig del Caos... I la cavorca que sovint esberla el meu cor, com qui xapa un albercor, d’ànsia primera s’omplirà de bell nou.
CONVOCAT SILENCI
Poques paraules surten
de les boques en calma.
BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
Dins canastrells de préssecs pansits beus l’alcohol que tiba els llençols sollats de la nit.
Rosats celatges de l’aurora diuen els topònims de la violada geografia de la memòria.
Sols podem designar (ja ho saps) allò que més ens estimem mentre som fidels als orígens de la veu callada que ens crida.
Tot forma part d’unes mateixes regles. Tenir davant el foc de la farga cruspint-se les martellades rítmiques que menen els carrers de la ciutat al moll on les barques sondrollen somnis. Enfirlar-se al capdamunt de la cucanya o cabussar-se calaixos endins de la memòria.
Diràs el teu món o el dels altres (tant se val) movent amb ànsia les aturades aspes dels vells molins de la frontera. Diràs aquest món acomplert dins la mirada, que té els límits justos de la mirada clara, el contorn precís d’uns llavis en calma...
LLEGIR ELS GRAFFITI
Arribaven la tardor i els estornells amb les seves acrobàcies. El martiri que desferma ventades i esventra celísties o aixeca paranys com peus sense sandàlies. L’hora prima i encegadora de l’engany, el martelleig sincopat del sirocco damunty del salnitre de les mans.
Gavines esvalotades persegueixen l’aliment astral i la bonança als calaixos buits del sol post. A les pedres estellades de l’escultura, resta, presoner, el moment que cerca la blavor mansa. Cap temporal destorba, però, la joia dels jocs primers refugiats al magatzem de la memòria.
Si fraus i basques t’assetjaven quan el desert et creixia com una guerra no declarada, ¿bevies la saba fermentada als ungüentaris de la necròpolis? Per sortir del laberint, ¿basta tesar la llinyola de l’enyor?
¿Totes les Ítaques del món són reductibles a una sola Ítaca? ¿Totes les ciutats a una mateixa ciutat? Els grafitti –pintura i paraula unides contra la manipulació i les banderes-, fent parlar les parets mudes, són el revers magnífic dels temps eixorcs que corren...
Des de la quietud 2002
LA VEU QUE SALVA
Enganxosos tentacles del buit, sèquies de llimac podrit, avingudes de passió esberlant el forat bròfec del viure. Corriola trenada pel rostre primer entre roques escalfades pel sol de la tarda.
Soledat llaurada pel regalim persistent del temps, oracle ce i mut... El cavall enterc del desert llima les punxants arestes que vessen carbons roents al rònec safareig de l’horta claudicada.
Venturosa fragilitat del tàlem lunar, escumosa clepsidra soterrada, caires desconeguts de l’oasi de pedra. Arrapades que el vent arronsa contra les cordes mòbils del temporal. Amarada passió cabussant-se al fons de la nit estrellada. L’oratge inclement del matí apaga la lluentor de perles engatzades a la sang quallada de l’alba.
El filaberquí silenciós del dubte penetra la clastra, obre un pou salvatge, arriba als centres fangosos del magma i la por. Però enmig de l’ermàs inhòspit s’erigeix, potent, la veu que salva del desconhort i la pèrdua.
ES CONGRIEN VEUS
Un vent implacable esmola la fràgil fullaraca de la història... Amb lentitud s’aixequen part d’allà les reixes combatudes per la fiblada dels ulls que parlen del misteri.
La nit retalla les mans que volen, tranquil·les, cap al tenaç refugi dels cossos on l’ésser es dissol en la unitat del llamp. Per les finestres obertes entra l’oratge fèrtil i dins la casa s’escampa una olor d’urgència i foc.
A l’arbreda somnolenta es congrien veus difícils de contenir a les alfàbies del record. La pluja renta la mirada fugaç que trepana la superfície dura del pont que uneix les dues ribes del temporal.
Quin alt missatge desvetlla el mot d’espurnes! Quin goig ser molsa al teu costat! Perquè dius silencis fecunds com la terra que trepitges, ets hostatge del vast espai on el crit primer rebenta l’estelada. I a l’ombra amable dels arbres d’estiu ballem la dansa que mou el món...
BESLLUMS
L’oratge de la tarda porta besllums dels rostres ja escolats pels portells dels marges muts. Del clos ombrívol venen bafarades del fang dissolt per l’envestida de l’ona bròfega, mentre les mans destravades del paisatge mesclen desficioses els colors de l’enyorança...
Del mapa regirat de la nit verge cauen sostres d’engany, però ramells de gratitud creixen ufanosos a les feixes apartades del renou i blanques ombres desfilen pels viaranys de la memòria, com una barca plena fendint la superfície llisa del record, o l’alfabieta secreta on ja no hi queb cap més dolor...
Una calitja neutra evoca damunt dels objectes de cada dia l’esforç perdurable contra l’oblit o el no-res.
¿No sentiu la xeremia sembrant l’afany enmig del prat, o aquesta sínia que poua l’ànsia del fons del temps?
Què diu el silenci a la frontera dels mots? I aquest mur invisible, però que, tanmateix ens separa?
El que veiem, és de debò sols l’aparença del que no veiem?
Vida guanyada (2002-2004)
LA TARDA ESCUP
La tarda escup, sobre les cases desertes, la boira gràvida dels primers records que el cavall enterc del temps boixella com escultures de sal o neu...
Devora l’ombra dels llavis nocturns la lluna regala daus de certesa transparent i lluminosa com l’alba dels cossos ungits de saliva i fullaraca.
Passadissos endins de l’ànima se sent la fressa del riu deshabitat, el treball mut dels dies, aquell fervor gravat al marès i l’orba companyia que camina palpant la fosca.
¿Endevines cap veu coneguda en el renou que puja del carrer? ¿Destries el riure del laberint o t’ofega la pols del remolí? ¿No sents com s’escola cap a la cisterna l’aigua de la pluja que cau al terrat...?
Ben endins de l’obscura cova que t’habita, la paraula viva recompon el mosaic de la tendresa, el llibre dels contes obert damunt la taula fitant els batecs del mar.
ALIMARA DEL DESIG
Aquesta és la vida que brolla pels verinals de la memòria, i corre, lleugera, cap als palmells on la conquista funda l’ànsia, breu simulacre que basteix un territori de silencis als límits de la incògnita, on el blau esquerp de la maregassa s’emporta enllà de l’ombra l’espurneig que encén l’alimara del desig.
A la sang collada del record creixen dies llargs com una presó, fil ferrades brodades pels fils del dolor que sura part damunt del temporal.
No mireu el desert que s’estén com una pesta per les mans desavesades a l’intercanvi o al goig dels amors clandestins.
Damunt l’escuma opaca de la ràbia crepiten boques famolenques brandant la torxa que un vent generós revifa.
Despietat, però, és el tràngol que corona el desesper, l’àncora freda del temps que carn endins s’enfonsa, cerca racons inconeguts, reté amb força els grafismes que els núvols dibuixen.
COM VÀNOVES DE GANXET
Agafes amb fermesa la torxa que t’obre la senda del retorn. Veus alfàbies curulles de joia arrambades a un racó de l’estança on la teva mare, pacientment, confegia vànoves de ganxet que després decoraven nobles mobles a les cases principals de ciutat. I calles i escoltes i mires. Després, sense descompondre l’escenari, demanes què s’ahn fet els puntals dels records, on han anat a parar les armelles de la memòria.
Golut grates la grava dels marges xops de rosada matinal, ajupit entre mates irisades per presagis que t’espanten. Ja no ignores la desfeta que mena al desert agitat del tràngol.
¿Qui desarà des d’ara la joia compartida al jardí que un temps va ser refugi del secret de la vida?
més poetes
pàgina presentació MAG POESIA
|
