poemes satírics 
d'altres poemes

                                                      poemes satírics
 

"Sagarra mai no va ser un escriptor de torre de vori, sinó un home sensual, amb una necessitat absoluta de viure la vida amb una intensitat total. I aquest tarannà el va cultivar sense cap mena de fre ni d'autocensura. És per aquesta raó que en el seu cas la sàtira reflecteix amb naturalitat emocionant una força interna que li brolla. [...] 
El poble, els catalans, s'aprenien de memòria rodolins i quartetes, que repetien als amics i coneguts a cau d'orella. Gràcies a aquesta manera de fer he pogut ja arribar a documentar-me sobre aquest vessant, fins ara secret." 
  (Lluís Permanyer) 
 
 
 

*** 

Ets fresca com una rosa, 
més puta que les gallines 
i pesada com la prosa 
de don Pere Coromines. 
 
 

*** 

Pixo a l'abim: 
al fons la mar blava, 
allà el cap de Begur, 
aquí el cap de la fava. 
 
 

*** 

Els senyors de certa edat 
ja tenen llur candidat: 
Wenceslau Maria Dutrem, 
ara sí que tremparem! 

Inventor de l'Erotyl, 
que enlaira el membre viril, 
un dia que feia vent 
va fer aquest descobriment. 

Barrejant fils de sotana 
amb collons de sargantana, 
dues unces de placenta 
i un raget d'aigua calenta, 
per comprovar els seus efectes 
en dóna a qualques subjectes. 

Tantost el tasta el porter 
que ja prenya a sa muller. 

El del principal primera 
prenya dona i portera. 

El del principal segona 
se'n va de cap a la xona. 

El senyor del primer pis 
dóna pel cul a un Lluís. 

A don Amadeu Hurtado 
se li aixeca amb desenfado. 

A en Maluquer i Viladot 
se li revifa el ninot. 

El cabdill dels esquerrans 
no l'ajup ni amb dues mans. 

A en Pellicena i Camacho 
li branda com la d'un matxo. 

A don Pere Coromines 
li brollen dotze sardines. 

Don Francesc Cambó i Batlle 
se la passa per l'espatlla. 

En Civera Sormaní 
no se'n sabia avenir. 

Fins i tot don Pere Rahola 
porta en carro la titola. 

I fins don Francesc Macià 
se'n va a casa La Mamà. 

El món d'un a l'altre extrem 
canta l'èxit d'en Dutrem. 

I li porten amb safata 
una cigala de plata. 
 

(Els noms que surten són reals: polítics, periodistes, literats... "L'al.lusió a un Lluís fa referència a la branca d'una congregació mariana, de la qual va prendre fama els Lluïsos de Gràcia". "Casa La Mamà. Prostíbul molt freqüentat".) 
 
 

*** 

BALADA DE FRA RUPERT 

Fra Rupert, de les dames predilecte, 
menoret d'aparell extraordinari, 
puja a la trona amb el ninot erecte 
i com aquell que va a passar el rosari, 
sense gota ni mica de respecte 
als vots del venerable escapulari, 
mostrant, impúdic, el que té entre cames 
excita la lascívia de les dames. 
I amb veu entre baríton i tenor 
canta Rupert, l'impúdic fra menor: 

Gustós, senyores, m'avinc 
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons 
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites 
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics 
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo 
com els del Pare Camilo. 

Se'ls podria portar amb palmes 
com aquells del Mestre Balmes. 

No els tinc tous ni tampoc nanos, 
com els tenen els Hermanos. 

Ni plens d'innoble mengia 
com els del Cor de Maria. 

Ni tenen les bosses tristes 
com els dels Germans Maristes. 

I no em ballen nit i dia 
com els de l'Escola Pia. 

No són els grans de rosaris 
que pengen als Trinitaris. 

Ni fan aquell tuf de be 
dels frares de la Mercè. 

Cap paparra se m'hi arrapa 
com als monjos de la Trapa. 

Ni massa tocatardans 
com són els dels Salesians. 

Ni peluts ni escadussers 
com els d'altres missioners. 

Ni amb el gàl.lic i els veneris 
d'altres dignes presbiteris. 

Ni ridículs ni pudents 
com ho són en tants convents. 

Ni aprimats per els mals vicis 
com els tenen els novicis. 

Ni tronats i plens de grans 
com els pobres postulants. 

Ni amb els senyals alarmistes 
dels ous dels seminaristes. 

Ni amb un tip i altre dejú 
com els frares de Sant Bru. 

Se'm poden contrapuntar 
amb tots els sants de l'Altar. 

No se'm poden tornar enrera 
com li passava a Sant Pere. 

I tenen un toc tan suau 
com els collons de Santa Pau. 

Són peces que fan lluir 
com els de Sant Agustí. 

I poden omplir un cabàs 
com els ous de Sant Tomàs. 

I encara sobrar-ne un tros 
com passava amb Sant Ambròs. 

Tenen aquell tuf honrat 
dels collons de Sant Bernat. 

No m'arriben fins al cul 
com a Vicenç de Paül. 

No m'escalden la titola 
com a Ignasi de Loyola. 

No em freguen la pastanaga 
com a Sant Lluís Gonçaga. 

Hi ha més tall i més tiberi 
que en els de Sant Felip Neri. 

No hi ha al món un tal encert 
com els ous de Fra Rupert. 

La que els tocqui amb vehemència, 
cinc-cents dies d'indulgència. 
La que en copsi la grandària, 
fins indulgència plenària. 
I el cul que no els és rebel 
anirà del llit al cel. 

No té l'Església Romana 
cosa més noble i més sana, 
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina, 
disposada a tot servei 
Ad Majorem Gloria Dei. 
 

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat,  va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".) 
 
 

D'ALTRES POEMES
 

ROMANÇ DE SANTA LLÚCIA

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi dejorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa,
i una enramada d'arboç,
i una blanca molinera,
i una ovella i un pastor.
Ho posarem a migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!-
Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.
 

CANÇONS DE REM I DE VELA

VII

Lluna gelosa, avui tot és per tu,
la fúria de la mar guaita-la fosa;
ni un arbre es mou, ni una estrella llu,
tot és per tu, lluna gelosa.

Amb aquesta tranquil.la claredat
que va escampant la teva galta freda,
tots els astres has mort i has apagat
i el mar és fi com una seda.

El mar és fi: ni un gep, ni un moviment;
quin llit d'aigua malalta
perquè hi reposi delicadament
la teva galta!

La vinya, l'olivera i el canyar
s'estan quiets, sospiren de peresa,
perquè els hi donis el teu bes malsà,
perquè els vagis pintant de pal.lidesa.

Ni surten a la pesca els mariners
ni el rem la barca mena,
la teva llum, la teva llum només,
oh lluna plena!

I és que, amb aquesta llum i aquest  repòs,
qui barallar-s'hi gosaria?
Si és tan suau sentir-se el moll de l'os
tot ple de lluna i de manyagueria!

Si les coses s'hi lliguen tan a gust,
amb la llum que no crema i que no esclata,
i els colors van prenent un to més just
amb aquest vel de plata!

Per 'xò ningú es revolta ni presum,
ni trobes cor ingrat ni mà rasposa
quan tot ho vols tocar amb la teva llum,
quan tot ho vols per tu, lluna gelosa.

Per 'xò el meu cor no em diu de festejar,
darrera la pubilla o la mestressa;
els sospirs només són per sospirar,
sense fer gens de fressa.

Avui no havem de satisfer els antulls
de rossa ni de bruna;
ànima i cor i amor sien tot ulls,
ulls ben serens per oferir a la lluna

i dir-li: "Aquests ulls meus s'han bellugat
per caçar aquella pell mig amagada,
i aquella escuma i aquell peu nevat,
i el roseret que es bada.

Aquests ulls meus que han vist i que han volgut,
fills de la sang, tots lluita, tots espurna, 
ara amb la teva llum els has vençut,
els has mort de desig, reina nocturna!

Has vençut ulls i cor i pensament,
com has vençut la barca i l'olivera,
i has apagat el vent,
i has aturat la feina marinera.

Paisatge i pensament i voluntat,
i vida neguitosa i amorosa,
tot és un gran silenci platejat,
tot és per tu, lluna gelosa. 
 

CANÇÓ DE LA SETMANA

     Els dilluns,
     trèmula primala!
Ens veiem, i ens trobem junts
     a l'escala.

     Els dimarts,
les postures, les amigues...
     Espineta d'arç,
     penes i fatigues.

     Els dimecres 
     ja no sé
si m'estimes o m'execres, 
clavellet del meu carrer.

     Els dijous
enfilem les coses dretes:
     quatre sous
    de rialletes.

     Els divendres
la mirada em fa que sí.
     Llavis tendres,
que sereu o no per mi?

     El dissabte
tot camina arrenglerat...
     Si el cor capta,
va olorant la caritat.

     El diumenge,
violeta, cafè i rom...
Al meu braç ella es repenja
     i... ja hi som!
 
 

Josep Maria de Sagarra (Barcelona 1894-1961)
"Viatger (França, Itàlia), de 1920 a 1921 és corresponsal a alemanya del quotidià madrileny "El Sol". El 1914 publica el primer llibre de poemes i el 1918 estrena la primera obra dramàtica (Rondalla d'esparvers). Escriptor prolífic i col.laborador de la premsa, sobretot "La Publicitat". "Aristòcrata per vocació i per nissaga, sentia una atracció irresistible envers les formes de la cultura popular; el seu contacte continuat i apassionat amb la gent del camp i la gent del mar, el portaren a adquirir una riquesa de lèxic extraordinària. Aquests elements populars, i l'evocació d'una Catalunya mítica, barroca i camperola, deturada en el temps i, per tant, "eterna", són les trames de les quals Sagarra se serveix per a teixir els seus tapissos escènics. [...] Sagarra és un autor "comercial". El seu teatre plau a les capes rectores de la cultura i posseeix prou elements populars perquè pugui assolir una àmplia adhesió per part del públic. [...] enalteix la seguretat i la continuïtat dels béns familiars." "Amb Judit (1929) assaja la tragèdia, però no aconsegueix d'ultrapassar les zones del convencionalisme." Més obres de teatre: El cafè de la Marina (1933), poema dramàtic, com també La corona d'espines (1931), L'hostal de la Glòria (1931). Quan comença la guerra "el més còmode no és prendre partit per un o altre bàndol, sinó allunyar-se'n. Així, abandona Catalunya poc després d'iniciades les hostilitats, i emprèn un llarg periple per l'Índic i pel Pacífic, fins a la Polinèsia. Acabada la guerra, no triga a tornar. [...] Tradueix, llavors, La Divina Comèdia i vint-i-vuit obres de Shakesperare." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"El popularisme autèntic de Guimerà serà escamotejat en el teatre de Sagarra, que en lloc d'estar al servei del poble, com el d'aquell, se serveix del poble, l'explota com i quan li convé", diu Palau i Fabre. I Fàbregas: "Ell, del camp, en va fer un mite, mai no en va fer una realitat quotidiana." "Sagarra, en tant que ciutadà, es va deixar manejar per la burgesia autòctona, concretament per la Lliga"
Lluís Permanyer publica uns poemes satírics de Sagarra i al pròleg s'explica així: "Sagarra mai no va ser un escriptor de torre de vori, sinó un home sensual, amb una necessitat absoluta de viure la vida amb una intensitat total. I aquest tarannà el va cultivar sense cap mena de fre ni d'autocensura. És per aquesta raó que en el seu cas la sàtira reflecteix amb naturalitat emocionant una força interna que li brolla. [...]El poble, els catalans, s'aprenien de memòria rodolins i quartetes, que repetien als amics i coneguts a cau d'orella. Gràcies a aquesta manera de fer he pogut ja arribar a documentar-me sobre aquest vessant, fins ara secret."

Més sobre Sagarra

Més informació de Josep M. de Sagarra
 

Més poetes
Pàgina presentació MAG POESIA