(Palma, 1966. Ha viscut i estudiat també a Barcelona i als Estats Units. Ha escrit amb seriositat i entusiasme sobre la poesia insular de postguerra, especialment sobre Blai Bonet: poesia i prosa. En poesia ha obtingut el Premi Salvador Espriu el 85 i el Ciutat de Palma el 87. Entre els seus veraços poemes hi trobareu també alguns bells sonets)
 
 

sis bronzes
 

BANC VORA EL MOLL 

 Esperem junts aquest inici d'alba
vora el camí sense retorn del temps.
 Amb el ulls ben oberts
enfilem un per un els tímids raigs
que trenquen la blavosa transparència
de l'hora fosca.
Ara només cal atrapar l'instant,
fer-lo nostre aviat, sense recança:
car bé sabem que aquest avui daurat
que a penes broda onades a les fulles
es fa passat
com un llampec que mor entre tenebres.
 Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla, i el seu clam
teixit amb fil d'espera i de promesa
voreja el límit perillós del somni.
 

EL SILENCIÓS 

 Sis bronzes grisos d'alba. Tu dormies.
Un ressò humit de campana tal volta et despertava
mentre jo, a l'estació, mirant entrar la gent,
provava d'empassar-me
a cops d'indiferència
aquella amargor freda de comiat no dit.
 El cel es desvetllava a poc a poc
i el varen corcar ocells. Només després,
quan el tren ja arribava al segon pont
i amb ritme acompassat feia créixer horitzons al teu voltant,
em vaig veure les mans plenes de nit
i em vaig imaginar com una onada
submisament tornant a tu.
 

ÀNGEL GROC 

 Més enllà de l'insomni et reconec:
ets la viva presència del desig.
Sense esforç, amb els ulls clucs,
coneixes bé les tresques d'aquest cos
i el teu tret és encert.
Entre els espills de l'alba fas un solc
d'espessa i flonja calma.
Murs de quietud et guarden la tornada
al cel antic d'on véns, des d'on esperes
un altre crit,
el nostre crit immens i esperançat
de cada tarda, quan ja tot es fa buit
i temem, àngel groc, els rius de l'ombra.
 

LABERINT 

 Enllà del mur que vorejam perduts
els dies són més llargs i cada tarda
ens sobta amb el seu rar batec imprevisible.
Enquimerats,
amb l'ànsia a flor de pell, a flor de llavi,
ho arriscam tot:
ungles i dents roseguen la muralla
de pedra i fang
i ens acalam envers l'inabastable.
Qui sap si la promesa
de rius d'argent o riberes de coure
i ales de foc ens hauria esperat! Fóra bonic
de fer-la nostra. Ara, però,
ens feim enfora amb una certa por
perquè la mort ens comença a temptar
-discretament, com si ho fes de reüll-
amb el llenç cendrós de l'hàbit i el costum.
 Així, molt lentament desactivats,
refusam tots el prat humit i moll
de l'antiga il•lusió.
Ens cal l'alè d'algú que ens sigui nou
als ulls i al cor i que ens empenyi fort
per a no dir que el mur ja és massa alt
perquè puguem saltar-lo,
per a no fer del clos un laberint.
 

DIES 

 El temps és un pinzell freturós d'acabar
el dibuix de les vides.
Per això la memòria
cal no guardar-la sempre
i no gravar massa signes al cor
que puguin comprometre'ns.
Els dies esgotats i ja viscuts
guardem-los assecats com flors marcides
en els fulls d'un vell llibre
del més antic prestatge.
O bé que es tornin núvols i tramuntin
esveltes serralades
fins arribar a les valls on dorm la boira
fets pluja de paraules.
 

HISTÒRIA 

 Celatge de postal. Rams de coloms
escampats per l'espai que us enrevolta
desacollint
qualsevol inici de negror.
Ella t'estima i tu
l'estimes reprenent el vel de l'esperança:
travessau junts la fràgil passarel•la
que us mena a signes nous. Ella no diu
res del passat, res d'aquest gran
abisme fosc que us separava. Tu
deixes enrera tot allò que et parla
d'altres delers. Sobre la teva taula
dormen vells llibres que a les nits
ja no repasses. El paisatge és nou
i antics actors contemplen sens dir res
el vostre esforç
per convertir el carrer en un llarg passeig
amb un estany al fons i mimoses penjant
pels murs humits.
Amb els ulls clucs, ben orfes i ben sols,
provau d'endevinar-vos cada mà
i entaulau un combat amb la incertesa.
 

"LA TEVA CLAU OBRE TOTS ELS SILENCIS..." 

  Puc escriure la frase que s'ha endut
  el teu record. No sé res més de tu
   Gabriel Ferrater 

 La teva clau obre tots els silencis.
Què se n'ha fet dels portals,
dels cafès del captard color de sèpia?
L'última carta acompleix el no-res
i es van perdent les hores, traïment
volgut dels dies que ara neixen
com una aspra bardissa, com un riu,
entre nosaltres.
 Creix a les cantonades l'ombra suau de l'oblit.
 

EVASIÓ 

 Aspra memòria que m'aboques falsa
al pou del temps, debades et defuig.
Creus en l'antiga onada de paraules,
en cerques el retorn.
Jo no vendré. Inútil és l'espera,
sord sóc al plany. El llavi moll no s'omple
de mots de foc o boges danses roges
de fúria incandescent.
 Desfibra't, mor. Ara només m'empara
l'escuma cega de la mar que fuig
a cada instant o la rosa distreta
que em roba el gest. No m'embolcallis, dorm.
 

"PORTES A LES PARPELLES PENSAMENTS D'HORABAIXA..." 

 Portes a les parpelles pensaments d'horabaixa
i a darrera estanys trèmuls ferits de sol que guardes
gelosament i tendra, fidel a muts designis.
Rera nous jocs o immòbils esperances
de miratge i vellut retorn a tu.
Al so de tes paraules, una eterna cadència,
o al tacte aquell de fruita que ja fa temps rebuig.
Car, malgrat tot, les teves mans de riure
sempre em seran petites. Són els ulls
que t'encalç amb delit. Els ulls que em negues sempre
abaixant-los callat, eternament esquiu. 

 Que el meu crit vincli l'arbre dels miralls
o amb esqueix de llençol obri finestra blanca:
sabria dels misteris color d'ona lleugera
que endinses al mar dolç del teu esguard
servats per un estol implacable de somnis.
Ombrívoles parpelles, pensaments d'horabaixa.
 

EL SOLDAT 

 Retornes pel camí amable dels salzes
i es fan arrera tots els dols.
A cada passa una engruna de tu
mossega amb insistència el fons del cor
fins desfilar el cabdell de la tendresa. 

 Encara no fa res
que el teu gest nou despengi d'antics claus
els signes apresos a força de llegir
horitzons de l'ocàs. Reinventar
cada paraula, cada silenci, cada
passeig brumós vora les llotges és inútil:
portes promeses noves i jo ho sé
-potser per tot això m'ha estat més fàcil
de traginar el bagatge de l'enyor-,
però puc dir-te cor fidel. 

 Ens abraçam al port. Volgudament
ignoram la mudança. A les mans
l'espasa de desembre ens dóna alè
per eixarmar camins, nous viaranys.
 

NOU ITINERARI 

 Breus ràfegues d'ocells, núvols de crit,
noves gents pel passeig, humits ressons.
Totes us alçareu per rebre el nouvingut
que portarà els auguris de la nova ciutat. 

 Passat el temps, ja no coneixes res
d'aquells carrers. L'avinguda i el moll.
Crepuscles ignorats. Camins de fum
que deleixen la història o el record
d'altres anys. El teatre i el forn,
Sant Antoni, la Porta del Mar... 

 Ara, només uns cíclops altíssims, rius de gent,
et prenen la memòria, arrenquen plors.
T'escalfes. Un bon foc i un glop de vi.
Avui, ben arribat, ja no saps què has de dir.
Penses els anys passats, enyores festes,
recordes la ciutat de les murades tristes.
 

NOVAMENT LA NIT 

   Jo tem la nit, però la nit m'emporta
  Ert, pels verals, vora la mar sutjosa...
    J.V. Foix 

 Ara et sent arribar. Tu saps la cita
i no et retardes mai, campana fonda.
M'obres el pas. Em tanques.
M'aboques al teu pit o m'alliberes.
De mot antic, els homes,
desafiant-te amb himnes,
et cantaren el cos.
Tu els havies encès els ulls i els llavis,
teixidora incansable de tapissos d'insomni. 

 Campanades de l'alba, grisos bronzes,
campanades de l'alba infles tes veles
lentes. Tot recomença i el temps gira
com un molinet blanc. El nin que el bufa
s'amaga i riu si algú el vol atrapar.
Com rius a voltes tu quan et saps reina.

inici

les aus
 

"FELIÇ AQUELL QUE SAP MIRAR DE LLUNY..." 

Feliç aquell que sap mirar de lluny
el món, com fa l'ocell que, tot planant,
veu la terra girar des del llevant
fins al ponent on l'or del cel s'esmuny 

i aquell que mai no alça, irat, el puny
per venerar l'orb ídol que, farsant,
prediu pesta i malures sols cercant
de gravar al front dels porucs son encuny. 

Feliç qui sent la claror irreal
del capaltard, qui tot ho té sens pany,
qui estima allò que fuig sense deixar rastre, 

car tot és viu perquè tot és mortal
i el temps és sols com el secret afany
de qui sens nom navega i sense llastre.
 

LA SALAMANDRA 

Regna l'absència:
la salamandra
ha obert els ulls.
El seu cos emergeix
del son letàrgic,
bufant insaciat,
dins la natura morta.
Repta el desig envers l'inevitable
cercle letal. Ver i fingit
fineixen en la vasta
erola de l'inici.
 

FINISTERRE

Els antics creien
que el món finia on s'acaba el mar
i en l'horitzó temien
la ratlla de la mort.
Un mal que ve dels segles no el deturen els segles,
ans es fa gran i rosega l'entranya
dels vius
    i colga els morts.
Quina mà ens té, quin conjur ens destria
quan, encerclats per gels
indestructibles,
imaginam el salt de l'aigua negra,
el bategar d'ingràvides animals
al centre de la terra
i el pes de les feixugues, alteroses columnes
del finisterre?
 

EL COR DE L'ÀNGEL 

Absent, record el plomatge del gall:
la freda sang blau-verda no detura
el seu brollar i el coll pren la mesura
de l'innocent. El meu cos és metall 

per ser vinclat -la mort porta un mirall
entre els genolls. Trèmol ple de paüra
d'aquest fosc mal que sempre als ossos dura
robant-me el son. Tots els carrers del call 

s'omplen d'encens. D'ulls, ja no en tenc. El fum
no fa plorar ma conca eixorca. Las,
entre l'antic mercat i el temple visc 

i encara sent -en la gran nit un llum-
els que he deixat, volant, silent traspàs
d'un rat-penat sobre els teulats del risc.
 

DE LA NATURA
 II. MAR NEGRA 

  "Que l'èter, en efecte, pot fluir amb
  regularitat i amb un delit uniforme,
  ens ho demostra el Pontos, un mar
  que s'escola segons un corrent im-
  mutable, conservant sempre la ma-
  teixa regularitat en el seu curs." 

He tremolat sentint
els corrents que m'envolten,
les aigües somes renovant la sal
de cambres closes,
la claror degotant a poc a poc
als estimballs.
He begut foc, he ofert el meu tresor,
galant, a l'oceà,
he occit els peixos que la nit,
amb inútil somrís, em reclamava. 

Però a la fondària,
on no se'm du cap força
       i on la vida
és un record al desert de la pedra,
m'he mantingut clavat amb ulls immòbils,
sols escoltant els polzes insistents
sota el gran cor del mar,
l'obscur batec que amb veu sense ressons
fa estremir-se la terra.
 

"T'HAS ATURAT A MIG CAMÍ..." 

T'has aturat a mig camí. L'atzembla,
feixuga, sent el baterell del sol.
S'amaga, retraient-se,
un animal ferit en la fondària.
Sobre el teu cap, l'incendi
dels nius que han fet amb branquillons i fang
ocells d'obscur plomatge.
Del bosc cremat
que t'ha sobtat en el revolt, negrós
i amb la mà estesa com un que passa fam,
ningú no et va dir res.
Qui et parlaria del castell
que al lloc més alt, redossat a la boira,
dels seus merlets fa miranda del vent?
Tots els camins no són sinó la clara
empremta dels dispersos
replecs del pensament.
 

CASA 

Un corrent d'aire pot
desfer la teva casa
en el sorral humit.
Passats els salzes, sé
alts marges, una balma
oculta que, dels altres,
ningú no ha vist.
     Deixa-hi
els flascons plens d'estranya
essència, els pigments
de l'or més vell, les capses
lacrades dels secrets.
Fa fred, pren la flassada
de llana grisa.
  Amaga't.
 

LES AUS 

Per sempre més viurem al fons
d'aquest estany
que les bèsties ignoren.
 -No em facis témer l'aire,
  el pes de la foscúria.
Els capvespres he vist
el llanguiment de l'ambre.
 -No sents que els ulls et cremen
  encesos de lluernes?
Sóc astre que no es mou,
però el meu silenci no detura
cap moviment, cap llei.
 -Mira, els fanals
  de la nit, aquests éssers
  lluents que ara s'apropen:
  les aus del món moren d'un vol
  vidrenc. Cap fosca no s'acaba.
 

"NO M'ÉS PROU RECONÈIXER..." 

No m'és prou reconèixer a frec de lluna
els senyals de l'estel que va fugir,
ròssec de foc, lliscant, si no sé dir
la seva resplendor a quina bruna 

promesa servirà. Entre la runa
de tantes veus, quina voldrà sentir?
O el seu pinzell que el negre fa estremir
serà claror en l'espai només per una? 

Silents, els astres corren en desvari,
satèl•lits cecs d'un inconegut far,
una cursa sens fi que els porta enlloc: 

torna l'estel, humil, al solitari
punt en què sent la gravetat lunar.
No l'atzar sinó el risc mena el seu joc.

inici

d'altres poemes
 

L'OLOR DEL RIU DICTA EL NOM DE LA PLUJA... 

L'OLOR del riu dicta el nom de la pluja:
aquesta densa suor mineral
que amb dolç pudor amagava la terra
ara s'estén com un cop blau i tot
es fa petit. Insubmissos, els arbres
negregen, nus. Nosaltres, quan serem
oferts al llamp que les brutes ferides
menysprea i tanca? Quin terral perfum
ens farà nets tocant-nos l'espinada?
 

RES NO HI HA QUE EM SEPARI... 

RES no hi ha que em separi
dels humans.
 Aquest vent,
com als altres, m'exalta i em fa ser
feliç, vagament lliure.
Molt sovint he passat
pel camí de la llum,
els muscles erts
 per la feixuga capa de l'hivern,
i he vist amb complaença la riuada
dels meus semblants.
Algú en diria viure,
potser més, escolar-se cap a les fondes simes,
si no fos perquè, sense jo voler-ho,
m'atur per veure com s'enlaira,
morat, de nit, un sol desconegut,
com al rellotge el darrer gra d'arena
un sol instant,
abans de caure a la copa invertida
del temps i l'obediència.

inici

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia