oli damunt paper    
oleoducte    

obreda

pagèsiques

biografia(?)    

oli damunt paper
Barcelona, Empúries, 1992

la nit es venta amb la lluna a la mà.

     Damunt d'aquesta taula els mots són cims
 

PINTURA CAMINADA

Si me l'estimo -tu diràs-, tan bell,
aquest paisatge verd i ple d'onades!
Com m'agrada d'anar més enllà amb ell
sobre la tela, amb quatre pinzellades,

de nit! I obrir camins amb el pinzell,
com si em cridés a perdre'm i a vegades,
entre pintura i obaga, al cantell,
seure en un marc sota alzines daurades.

Paisatge i jo fugim per la pintura,
ens endinsem pels boscos novament:
Montalt, Montnegre, el mar, res no ens atura.

Torno cansat quan penso, bo i content,
que és el mateix el quadre i la natura.
Tot passejant els quadres van creixent.
 

CEL D'ORIÓ

Corren els arbres, cel amunt,
lligats d'ocells per totes bandes;
fulla que els cau se'ls torna estampa
d'un univers pintat de llum.

Fets de mirall hi ha nius i branques
on es pentina el mar al lluny,
i amb una punta sobre el fum
passa un ramat d'estrelles blanques.

Dret a la barca, aquest paisatge
passa entre els troncs d'un altre, immens,
fullat d'estels; i amb tots dos rems

pica el tió d'aquell paratge.
Caga una fulla i du la imatge
d'un estel negre de tan dens.
 

CANT DE LES AGUDES

      A Maria del Mar Bonet

Arbres de totes les ones del mar,
mireu aquests avets escadussers,
damunt l'ona aparent i malabar:
Cim de Catiu d'Or, Cim de Massaners.

Només aquests avets i aquells velers
i un bosc aquí i allà, tan similar,
que en perdre's, nit enllà, els calamarsers
retroben en imatge especular.

A cim obert, o bé a recer dels ports,
plegant i desplegant la neu les veles,
d'altres turons gronxaren aquests pals.

Bo i reflectint-se a l'aigua dels cimals
semblen avets aquestes caravel.les,
arrossegant onatges i records.
 

EL BULL DE LES ESCORCES

      A Joan Brossa

Muntanyes sense nom, de l'aigua. Tu
que n'eres d'entre totes la més fosca
i, abans de rompre, l'aigua se t'embosca
i quedes aturada. Com si algú,

feta amb parets de mar i envans d'alzina,
provés d'alçar la costa i guanyar lloc;
i, amb neu a les majúscules, un roc
n'apessebrés l'escuma i la farina.

Sobre el paper veig l'oli que engavanyes,
amb tintes hipsomètriques i cotes,
pujant a peu des dels pigments als pics,

duent a mans dels signes on enclotes
mars erosius al ras de les muntanyes
i, en l'alta mar, la tartera dels dics. 
 

LES CORTADES DEL VISIONARI

Amb una llum de país alt, el Pla
dels Forcs cobreix de suros la pintura,
l'aspecte arbori de la nit al clar
del dia i l'or com una ratlla pura

en l'ampla encesa dels velluts. Si deia,
sota els cims tendres, que tot és pintat,
ningú no s'ho creuria i, amb taleia,
se n'aniria a peu damunt el prat.

Si esborro el Pla dels Forcs i la Cortada
i el pinzell entredeixa un cabal rar,
no en vull pas saber el nom ni la contrada:

damunt la mar encesa, el doll del far
i el bres tot compassat de la teulada
i el mar que cau a plom al fons del mar.
 
 
 

oleoducte

IL.LUSTRACIÓ
IL.LUMINACIÓ. LLEGENDATGE
Com qui sent, a peu de marc, els sonaments de
tinta d'una nit especialment deïdora, mentre li apa-
reix, diürna en l'ardor del marc, la vista del que
sent.
 

Els ulls surers,
els contorns anatòmics,
les expressions facials, la simulació
natural, la crosta pictòrica, la simulació social, la simu-
lació geogràfia, l'activitat per veure a través de la simu-
lació, gràcies a la simulació... Pintaments obscurs,
generadors, pessebrals! Pintaments que ja sou, de les
imatges el cor i, elles, la vostra escorça. Autoria pictò-
rica d'un suros subterranis, tal com, segons la hipòte-
si de F. J. Gall, anomenada frenologia, cada una de les
nostres facultats mentals, cada un dels nostres instints,
podria induir-se  de la conformació del crani, com si
bona part de les nostres formes i maneres de veure i de
viure les generés la topografia del crani.
 

Un home s'asseu
en una roca. Du un pinzell
altíssim agafat com si fos una llança.
Estén la mà i assenyala, al lluny, un altre home que s'a-
costa, també amb un pinzell. En una altra banda es
veuen vuit homes que conversen, amb un pinzell enor-
me a la mà. Davant nostre, un bony que havíem pres per
una roca es dreça i és un altre home amb un altre pin-
zell.
 
 

De com, en aquest
llibre de dibuixos, l'autor
ha assajat de mostrar-vos, almenys,
quatre formes de dibuix que evolucionen, col.laterals,
obradores i autònomes. Això és: el dibuix dels mitjans
-la pintura anant de verbes per tot de viaranys-, el
dibuix autoral -la manera com, en les nostres obres, les 
obres tracen les seves-, el dibuix territorial -el llam-
pegar de l'excursionisme per les infinites rutes com
una cosa, la forma completa de la qual mai no arriba-
rem a veure- i, finalment, el dibuix absolut -la tra-
jectòria de tots, de tot, camí de les destinacions assig-
nades.
 
 
  Perejaume
Obreda
Barcelona, Ed. 62.Empúries, 2003

Les obredes

*
Totes les imatges estan juntes
i el terra és dur de les imatges que hi ha,
i cada imatge és desvestida de les altres
segons que algú l'aconsegueix de treure.
No té fi l'embolcallatge, ni té principi:
trobament d'imatges a terra, sota terra,
trobament de terra a les imatges.

*
Si els papers deixaven de ser plans,
la terra els fóra ja a mig dir.
Que els reguers hi anessin a peu,
amb les tintes a coll, posades en bòtils.
I els diguedors els fessin cosstat
pels entresolcs, allà on ragen les coses
que tenen a mà de fer-se venir.

SAC DE GEMECS

El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l'enserralada cornamusa,
el pic com un bec d'au
que s'obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d'un pic que va a dir-se.

LA FRESSA

Tot anant per un camí
diridí dirindin dir
va pintar-se'm un soroll
digodí dirindindoll.

Si el diguera no el diguera,
si el pintava fóra en va,
vaig haver-lo de fressar
pels grafits i la xiulera,
amb serpotes als bastons,
aprenent-li a sofrir els brucs,
les giragonses, els trucs,
amb turons als esglaons,

pel dibuix dibuixador
tul·lurú lurú luró
que és tan llarg i tan mal pla
tul·lurú lurú lurà.

*
Jo n'hi voldria treure una
però el bosc em diu que no,
que ell no té una veu humana.

CRIDATS A COMPARÈIXER

De no dir-les
les paraules se m'han dit.
Quan anostrem un lloc
és ell que se'ns posa a la boca.
És ella que ens sorolla,
la paraula a quyi ens donem,
dòcils al sentit
que es deixa prendre,
com una boca que li fóssim.
Que és sempre ella,
la paraula,
que dubta de venir-nos,
de deixar-se, o no, venir.

RESIDUS DE LLUM, D'INCENDIS

De vegades ens sap massa greu oblidar les coses. No ens adonem de com és gràcies a aquest oblit que les coses tornen als seus fons de procedència. No ens adonem de com, amb l'oblit, nodrim la substància amb què tot és fet, com la memòria es desfà d'imatges i signes i els torna al món i ja no els pot trobar perquè, en tornar-los, estan camí de perdre's, de confondre's amb el món.

Suroral

31
EL TRONC AMB PELL D'OVELLA

Com Gilgameix i Adonis, nascuts d'arbre,
com el terra que creix dels arbres, com els llenyataires
que aterren els arbres. Oh arbres que feu brotar,
a les escorces, un terra rocallós!
Com els grans cims d'Andorra i Pallars,
que tornen a ser suros quan no els veig.

36
LLEGIU

Tot em mou a dir-ho així, a posar-ho
per escrit, una mica concavat,
per entrar-hi el front amb l'os
que hi encaixi, que ho posi en relleu
abruptament i ho arbri amb plantes
pensamenteres i arbres pensamenters
que surtin per la paraula,
que brotin enfora del que escric,
almenys tota una part de mata.

Textos

5
PAGÈSIQUES

Flautes encantadores de serps, flautes de bec,
badoqueres per abastar sons a l'aire,
canyes per enasprar-hi tintes.

8
L'ESCRIPTURA

En un rial de muntanya, i amb l'ajut d'un amic, hem instal·lat un mecanisme, a través del qual la pressió de l'aigua genera corrent elèctric.
     Tot el corrent va connectat a una bombeta que il·lumina el mateix salt d'aigua que genera la llum. De nits, l'aigua brilla enmig del bosc i, segons com sigui el doll, la llum també creix o decreix d'intensitat.

15

Preneu un mot qualsevol i el feu girar per una idea, amb la confiança que el frec del mot per les parets de la idea explicarà millor la idea que no pas dient-la directament.

19
RANDA

L'espaiosa aula de gramàtica. La formació d'aquell lloc, sobretot a l'hivern, en què les brusques, boires i ventades l'assoten de debò. Els vents furgadors, escodrinyaires, posats a capbrevar-ho tot. El llegidor caigut, esmussat, de Ramon Lllull allà on creix Sa mata escrita ab una classe de fulles -diu Mn Alcover- plenes de rimetes, consemblants a lletres. I el clima aquell que hi du compassada la creixença i condueix tiges i arrels perquè tota l'escriptura arribi a bona saó el dia convingut.

Dibuixos

14
LA LECTURA

Poseu-vos davant del mar, un migdia assolellat,
i, sense cloure els ulls, proveu de veure el color negre.

Les sales

16
ELS MONTS I LES SEVES AUDIÈNCIES

Abancalar un turó, tot al volt i de dalt a baix, amb grades per seure-hi. Obrar un teatre grec que, en lloc de tancar-se, s'obri a un escenari absolut.

Pintures

30

Les flors em sostenien.
I no es marcia la creença
de l'aigua.
En l'esplet de la florida,
jo passava el mar
per damunt d'un romaní.

37

Tinc el pensament amb traus i contusions d'algunes obres... Les obres em donen voltes al cap. Algunes ja són obres fetes i dures que no he aconseguit de treure'm i em colpegen el front o em freguen el clatell. Són obres fetes d'aquella pintura que portem a la boca i no troba mai els mots per sortir.

Oïor

17

Veia un arbre, però el brunzir de branques que feia l'arbre em sortia a mi de la boca. Tal com li surten de la boca a un autor teatral els diàlegs dels personatges, mentre caminava em sortien de la boca tots els sons del que veia. El pas dels automòbils, el so d'un rial, les converses de la gent..., tots els sons, fossin quins fossin, coincidien amb el meu moviment de llavis.

27

El silenci es fa sentir quan el trenca un soroll: quan els sorolls en fan trossos. La llargada d'aquests trossos és expressiva. El silenci és així diguedor segons per on els sorolls el trenquen.

Els fets geogràfics

3

L'art i l'arqueologia semblen completar-se en algun punt. Potser un dia, en una excavació, trobarem l'art del demà.

6

Oh pintors, dins de cada cosa hi ha un petit vedat on mai no heu d'entrar-hi cap pinzell, ja que és precisament allà on fan vida els contraquadres amb els quals, i a la llum d'una pintura inversa, el món estén el seu ofici.

44
ELS MÉS AMPLES ESPAIS DE LA VOLUNTAT

El fer i la fe, el domini i el dimoni, l'artesà i l'artesià. El roda atmosfèric, general, de totes aquestes coses. No pas, doncs, posant la diferència entre el conscient i l'inconscient, sinó més aviat entre el que veiem i el que ens veu, entre el que escrivim i el que ens escriu, entre el que fem i el que ens fa, entre el que som i el que ens és.

Deixeu-les fer, les obres. Deixeu que us facin, mireu-les fer. Que rodi lliure l'obra que fem de l'obra que ens fa.

NOTES

[...]
Qualsevol obra frondosa viu del sentit profund que hi ha a sota.
[...]

Perejaume
Pagèsiques
Barcelona, Edicions 62, 2011

Pagèsiques

*
Dalt de tot una paraula viu,
la seva expressió descendeix.
I veig el Montnegre escriure's,
amb totes les muses de part seva,
surós, airefí i rossinyorial.

*
Tot el que fa el cel és obra seva.

*
La distinció entre la carn i la terra,
entre les rels i les venes.
I el cos d'amor del bruc florit.

*
En diuen terres abandonades. I és exactament això, com una transhumància quieta. I és l'hòstia.

(També en diem fotre el camp, tant en el sentit d'anar-nos-en com en el sentit de fotre'l.)

*
La vall que puja a peu a veure's.

*
¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou
en el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?

*
Prou de parlar a la terra.
Ah qui aconseguís parlar la terra,
qui -de la més fonda literatura
estant- sabés parlar la terra
i escoltar-s'hi ell mateix.

*
El turó baixa mitja hora avall, per rentar-se la cara al torrent.
Si el bosc sortia d'ell per venir-me a trobar!
Turó amunt, sento la fressa de branques: és la vall que puja a veure's.

*
El cel posat en aigua
i el mar que l'abeura
i el cel que mig s'enfonsa
en aquesta aigua obscura
per resplendir-hi més fort.

Muntanya que mires al mar
i se t'assembla,
perquè el mar és pintura de muntanya
tan clara i tan fonda
que ha davallat al cel
d'un blau salat perquè duri,
d'un blau de prop
que no es deixa agafar.

*
L'escriptor posava la literatura de punta, i obria, allà on es trobava, el solc que fos fins on ell podia i la terra i la literatura li ho permetien. A banda de procurar que, en la fendida, el traç i la traça es fessin expressius mútuament, sobre la paraula ferm, l'escriptor sostenia la literatura únicament amb les fonts dels braços, a fi que li quedessin del tot lliures les mans per poder-la maniobrar.

*
                     Al cel.
           Verdaguer

                     La pell.
           J. V. Foix

Si el cel fes pell. Si el cel fes escorça, que pogués sentir el cos d'aire infinit que arriba tan finitament a prop meu! Contràriament a això, el cel de Verdaguer és cel de lluny: com més de lluny, més cel és.

*
¿Fins on vas, que no tornes,
paraula, en el teu cos, profunda,
quan, voltades de llum
i enfosquides de lletra,
les alzines m'embosquen?

*
Escrivia anant a peu. Trobava lluny de mi, externa a mi, la font de les meves paraules. Havia de caminar dies sencers per trobar-la.

*
Els indrets se m'han fet carn,
i m'és la terra més i més petita
perquè és més plena de mi a cada pas,
més amatada i aombrada de mi
i tan o més insegura i ullada,
definitivament prodigiosa,
definitivament irrecolzable,
de la veu i la vista que m'hi ha crescut.

*
Voldria posar el front en el teu sexe
i pensamentar-te tota,
que em sentissis l'amor i la por
que et porto i el present dels anys,
que és graner de terra fonda,
alta als teus mugrons.
Voldria donar-te el front sencer
per si el meu front tastava
des de quin punt de tu
parteix allò que pensa.
Que s'enfarigolés el front en tu
i fóssim rostos i vinyes
que no tenen altra vida que la nostra.

*
Una collita que no ses embra,
com les ventades
o com el cel blau
que brota en terra.
Una collita així
com el cel alt i blau
que el vent sega a manats
perquè en broti de nou,
com les llavors de llum
de quan s'engrunen les imatges,
com els troncs que caguen al foc
tot el sol que han menjat.

*
No és pas veu humana.
No. Són les roques
de la Llosa i el mar
que les acotxa i hi remoreja
i fa que diu:

-Neu blava!
Neu blava!
Més cel a terra,
més cel a terra,
més cel!

Els arbres

*
Al camp gros de ca l'Agustí, en Benet de Sant Martí va donar-me vuit plançons de cirerer i vuit més de roure. "Planta'ls junts", va dir-me, "que puguin parlar".

*
He sortit a llegir uns arbrissons que, tot succeint-se lliurement sobre una feixa, escriuen: "El bosc i el desert es fan l'un a l'altre. Només hi ha el bosc i el desert". I després: "Així un bosc que, com més i millor se l'explota, més creixent té, així la verba". Per acabar, abans de passar feixa, no han pogut estar-se'n d'afegir: "En mirar la brasa roent, podem veure ben bé l'esperit del sol".

*
(Teatre llegit.)
Transparents d'alè meu,
he travessat una cortina d'arbres.
Els he comptat, n'hi havia seixanta-vuit.
(Pausa.)
Confeti verd.
(Pausa.)
Boscos senceers en grans gerros de fang.
(Pausa.)
Cauy un teló lent d'0arbres que s'enfonsen els uns en els altres:
arbres que s'ensuren, troncs d'arbre quadrejats,
arbres de caoba, de melis, que són obra de fuster,
grans retaules daurats fabricats amb arbres
que es planten, que s'aviven
amb icones que tornen a abans de ser tallades.
(Pausa.)
En la caiguda, el teló es fa vermellós.
Molt pocs dels arbres arriben a quedar plantats,
la majoria es dissolen abans de tocar a terra
i deixen una flamarada en l'aire
cada vegada més vermell,
cada vegada més daurat de brasa.
(Pausa.)
S'obre, ara, el teatre de les flames,
amb el vellut roent i l'or profund.
Joan Brossa entra al bosc
amb una foguera de vellut als braços.
Els arbres es pleguen i es repleguen rere seu.
(S'encenen tots els llums de la sala.)
Molt lentament el teló es pon
sobre la motllura daurada de l'horitzó.
Els seus espessos teixits cauen
amb folres solars que els fan transparents
allà on el cel guspira.
(Pausa.)
Robins, amb tot el bosc com a combustible de llum.
(Pausa.)
Robins.

Els suros

*
Al capdavall, més enllà de l'ull que telescopia i de l'ull que microscopia, l'ull humà, l'estricte ull humà, conté dos tipus de cèl·lues sensibles a llum anomenades cons i bastons. Els noms ho diuen tot. Hi ha 120 milions de bastons i 7 milions de cons, que s'ensuren en funció de la regió de la retina. Els cons es concentren a la màcula i són responsables de l'agudesa visual i de la percepció del color, però requereixen una llum intensa. Els bastons predominen perimetralment i són especialment sensibles als matisos de l'ombra. D'aquesta manera, els cims i els troncs surejants de l'obreda perviuen, perfectament acarenats i enramats, en els cons i els bastons de la suredat cornial. A camí seguit, més cap al fons, hi ha la nit penetrant i obscura com un signe que ho contorna tot.

*
Ran de mar on creix la terra.

*
¿Cap muntanya? ¿Cap cap?
¿Què hi ha d'inanimat?
¿Què hi ha realment d'inanimat?
Els cims van per l'esplanada.
La terra viu d'aigua i d'aglans.

Veig les muntanyes com homes que caminen.
-Oh arbres del paradís,
en aquesta terra sense ferm,
condemnada a errar com els homes!
-Oh paradisíaca subjecció dels arbres:
ancestral calament amb què els arbres
prenen lloc de nou
i el fixen i l'habiten!

*
Cada vegada que hi paro atenció em sembla un veritable miracle el fet que el mar no entri les onades molt més terra endins, que una tan vasta i voluble superfície no oscil·li nolt més del que ho fa.

*
Una estesa de carbó on abans hi havia el mar.
Dessecació absoluta del mar per veure'n el fons.
Com si el mar hagués anat a apagar els focs de l'infern.

I, a la costa, el mar panxut tombat d'esquena,
vistes les muntanyes com l'aigua que cobreix la conca del mar,
com l'aigua que cimeja i careneja el fons de conca.

El taller

*
Havia batejat alguns arbres. Els deia: en Moreu, en Vermell, l'Escrit, en Riola.

En la forestalitat de continuar escrivint, la lletra ara em marxa de cap a unes tiges de Francesc Fontanella: "O són plantes animades / o són ànimes frondoses".

Si l'arbre del bosc i la persona de la multitud s'encaraven un dia, si sabien com barrejar-se amb braços de l'un i branques de l'altre.

*
Li dic a l'arbre: ¿De com tu calles,
vols que en digui res?
I, amb una mesella i llenyuda quietud,
l'arbre em fa que no: en diu que no
amb aquella veu secular de les plantes
d'un mutisme que ens guanya.
Que també així convindria que fos,
l'alè nostre d'aparentment desoït,
i el so nostre d'oclusió de la laringe,
davant de tantes i tantes paraules
que van dretes a perdre's.

*
Semblava que només existís la pintura. I feia por.

*
Els exvots pinten miracles.
Si sabia pintar un miracle que cregués
del tot en la pintura que l'imatja.
Si sabia moure els colors, votivament
fins on la pintura i la credulitat nostres
són encara avui capaces de subvertir el real
i fer-ne objecte de miracle.

Si podia pigmentar un camp a la voleia,
això és: tirar un grapat del color que sigui
a cada pas, i fer-ho a bon ritme,
un grapat per banda, i anar marxant
al més acompassadament possible,
amb gran compte que quedin els pigments
a una profunditat uniforme
i amb la densitat desitjada a tot el camp.

La pintura ja estava a punt, però, com la darrera capa
que, estant tot ja bé, encara ho pot millorar, li deia:
-Piontura, no ho pintis si no t'ho creus.

*
Arribat a aquest punt, començo de dibuixar pels arbres. Protegit no sé pas de quina certesa, penso en què els pot agradar a ells i ho dibuixo.

*
EPÍLEG D'UNS ARBRES OBRATS ON JA N'HI HAVIA

Quina estranya cosa haver obert un taller enmig dels arbres! Per una banda retardo amb la meva activitat l'ocupació forestal d'aquell espai. Per l'altra, incremento el nombre d'arbres amb els nous que hi afiguro. Costa d'endevinar què faig al taller respecte a l'activitat forestal: ¿m'hi enfeino per propiciar-la o m'hi enfeino per retardar-la? Quan em demano què em du a venir-hi tants de dies, no sé ja què pesa més.

Bloc de notes

*
Si mai un lloc us ve a veure,
sapigueu-li estimar la visita.

*
Així com l'amor ens treu de nosaltres per enforar-nos en allò que esimem, així mateix sortim del taller per les obres.

Al pla de Busa, si un mot m'hi visqués!

*
¿Voleu un art de figuració profunda?
Agafeu un quadrat de terra i planteu-lo de bosc.

*
Entre el mar i la mar, entre el terra i la terra, com si a benefici d'una comprensió menys clara canviessin de gènere, percebia les envestides de la serra, les boscoses i dretes envestides. Així que jo m'hi enfonyava, la serra mirava per mi.

*
Que el primer acte tingui lloc en una paraula.
Que la paraula no es mogui, tot el segon acte, de la boca dels actors.
Que el tercer acte tingui lloc en un topònim.

*
Llegiu tot just quan la paraula vulgui. Només aleshores.

*
Deixo el taller amb el llum encès per les obres que el puguin cercar.

*
Les branques tremolaven, es gronxaven i cruixien a mercè d'un formigueig extraordinari de membres humans.

Addenda del bruc

*
No hi fa res de repetir-ho: per obrir-se a la visió, el bruc es dóna a qui més distret hi arriba.

Amb la complicitat dels arbres.

En el ple de l'encontre, potser és l'encís del bruc que em contempla a mi.

*
Encara que el bruc és monosíl·lab per passar més discret, així i tot, si pareu atenció en una mata qualsevol, veureu que el cel, per poc que vulgui, s'hi demora, perquè de tant com la mata s'entreobre en l'aire, la mata fa ballar l'aire al cap dels dits.

Aleshores el bruc fa senyal de beneir-me. Tant se val si l'aladern el mira.

L'OBRA DE VIRGILI

Per tal de fer, de l'obra de Virgili, el soroll més dens possible, convindria d'agafar tantes persones com paraules hi ha en la seva poesia completa i pronunciar-les totes alhora, a l'úníson, de cop. De manera que en l'oscil·lograma que alcéssim se'ns representés un horitzó abrupte i concís d'obra, tan breu com un mot, sinó que molt premut de veus. Més aglevada encara, més espesseïda, fóra la compactació de so virgilià si dividíem totes les paraules en síl·labes. Hauríem de disposar, aleshores, de tants executors com cops de veu conté tota l'obra de Virgili, però, cas que aconseguíssim, l'obra quedaria pronunciada densíssimament, dita de sobte en un sol monosíl·lab retronant.

Biografia

Perejaume viu i treballa a Sant Pol de Mar. En el seu treball s'hi barregen pràctiques literàries i visuals. A mitjans dels anys setanta, moment en què comença a exposar, la seva obra es vincula tant a l'avantguarda històrica com a fenòmens ultralocals de la cultura catalana. La pintura, l'escriptura i les caminades, així com tantes altres activitats, han contribuït en la seva obra a una redefinició del paisatgisme, un paisatgisme que esdevé una mena d'absolut on fins i tot l'autoria hi apareix i desapareix amb un marcat sentit territorial. Exposicions com  "Postaler" (1984), "A 2.000 metres de pintura sobre el nivell del mar" (1988), "Fragments de monarquia" (1989), "Galeria Joan Prats, Coll de pal.Cim del Costabona" (1990), "Girona, Pineda, Sant Pol i la Vall d'Oo" (1997). "Deixar de fer una exposició" (1999) en són el testimoni.
Més que no pas una evolució en les formes o en els conceptes, l'obra de Perejaume ha constituït, amb els anys, un cos complex que combina les propostes teòriques amb la producció artística. Això és particularment notori en la seva producció escrita, on, a l'hora d'elaborar un discurs, ho fa amb una llengua rica i genuïna que és, a la vegada, objecte i instrument. Així en llibres com Ludwig-Jujol. Què és el collage sinó acostar soledats? (1989), La pintura i la boca (1993), El paisatge és rodó (1995) i Oïsme (1998).