el preludi
 

     V

He obert els ulls, i tu, ànima meva,
solitària en la nit, penetres
el cor obscur del remotíssim llac.
Lleu. Suaument.
Com penetra el cos el vast llençol del mar,
i com l'humà s'endinsa
a la balma humida de l'amor.
Fóra per mi, dolcíssim, el teu cant,
més que l'oblit i la son.
                                      La matinada
s'endinsa, intensa, en el jardí.
Guiada per l'única veu possible, veritable, 
de l'amor.
La veu que emmiralla un cos en altre cos,
i el desig de l'un en la intenció de l'altre,
i l'ardència del mot en el de la carícia.
Així lliures el cant a l'oculta presència,
es conjura l'esment més profund de la nit.
Tot és u. tot
la mateixa cosa, penses.
Només és l'aparença canviant.
La nit és la mateixa i ho és també
l'instant somort on reneix l'esment dels noms,
l'esment de la paraula i de la llum.
L'esment d'un vell aire suspès entre les aigües.
És sols un lleu instant. 
Un buit en el passeig.
La claror vacil•lant dels fanals al migdia,
la impotència de la llum davant la claredat.
És només l'aparença canviant, dius. El moviment 
del cos i de les aigües.
L'aigua del riu Neckar davallant.
No importa l'indret en què tu reposis,
tant se val la nit i el jorn i la mirada fosca.
Perquè més enllà del soroll i el curs dels astres,
de la successió de llum i de tenebra;
més enllà de la veu submergida en els llibres,
i de les veus malversades i l'oblit,
resta l'espai immòbil, el silenci.
El perfecte aveniment del so i del desig
en el sol i únic gest possible de l'amant.
 
 

un viatge d'hivern

D'on és que véns, amic, tan pensarós
per aquesta drecera humida i apartada?
Cerques en la foscor la matinada?
La claror del migdia en el sol post?

     Aquell que havia vist la serenor dels vespres,
     l'esclat arravatat de jorn i de migdia,
     i al moviment dels astres s'arranjava,
     ara es sumia en el corrent d'aquella discordança;
     i arrabassat de tot
     en una dissonància sens fi es confonia.

Ombra sóc i només ombres puc veure. Només
la humitat del cor d'aquestes ombres,
la boira dels seus ulls, la desesma
tan lenta dels seus gests. I aquest
esvanir-se fosc que entenebreix l'esguard.
Ombres vanes poblades d'enyorança
que van caient pel precipici mut.
Negres ocells alafeixucs i bornis,
coberts de dol, de solitud i oblit,
que m'estrenyen amb les ales l'esperit
i fuig tot pensament, com fuig la vida.
 

     II

Perdut m'adreç per camins sense traça
i sóc despert d'un somni que he perdut.
No tinc record del lloc d'on he vingut,
ni sé on vaig ni a on meno les passes.

El meu enteniment de por es glaça,
no conec el perfil d'aquests topants;
ni sé com he arribat a tant d'espant,
ni com he travessat la maregassa.

Tinc por de mi, de la ment que m'empaita,
del deler que m'empeny vers la funesta riba,
del dolor de morir i de la vida
que he perdut aquí dalt tot cercant la més alta.

No tinc esment ni record de la falta,
ni sé quin és, tampoc, el meu oblit,
ni el delicte que em dóna aquest neguit
que em fa tornar l'ànima malalta.

Com he vingut a caure arrabassat
de tot allò que abans em sostenia?
Com he pogut perdre la via
fins a trobar-me en aquest erm, entotsolat?

Sóc arribat a la negra clausura
on la mort és la nit i la nit el no-res.
Qui la memòria m'ha pres
i en un clos ha tancat la ventura?

Qui m'ha menat a la banda del riu
on tot és llot i fang i tan fosca la terra?
Qui, persuadit que no s'erra,
m'ha portat riu avall on el sol és captiu?

Qui ha fet de mi un astre fugitiu,
un estel sense nord en cércol de tenebra?
Qui m'ha acostat a la foscor superba,
on tota ombra és la mort i és la mort el seu niu?
 

     IV

Més enllà de la mort, a recer de la idea,
va bastir un ordre clar la teva ment:
l'espai de la causa transparent
que posseïa de la ment la pregonesa.

Un món alliberat del jou de la incertesa
on s'obria amb nitidesa tota cosa,
i on cada ombra tenia el seu forat.
Tot el passat al teu record venia,
l'esdevenir s'estenia al teu voltant,
en el llindar l'ara mateix s'entretenia.
Es detenia el temps a l'empedrat.

Cap dubte el teu enteniment no comprenia;
el mal era un caprici de la nit,
el no-res un vell dany no compartit;
un son dolent, una aparença vana,
que a l'altra vora del seny és aturat.
El mal era l'espai de la idea
que no es podia conciliar amb la voluntat.

No era voluntat, però, qui t'empenyia;
cap desig no tenies, ni cap ànsia.
Perquè tot el que sabies, ho sabies,
en un estat de l'ànima tan mansa,
talment com si estigués tota adormida
entre el coneixement, i deseixida 
del voler, del profit i la recança.

Era una ciència molt humana;
un saber del saber i de la paciència;
on cada cosa es mostrava tan ufana
com si fos la raó de l'aparença,
tot el que miraves, senties i pensaves,
era del mateix fonament que el de l'essència.

Vivies freturós de coneixença
i al desig de saber t'hi avenies,
i a tu acudia aquella exacta ciència
de l'amor, l'esperit i l'harmonia.
I sense moure't dels límits de la pensa
havies tot coneixement en recompensa.

Tot era clar sota aquell ordre concorde
i no hi havia motiu per a la nit,
ni parany on aguaita l'enemic,
ni amic que el mogués un cor discorde.
La certitud de tot seguia l'ordre
de l'implacable cercle de la ment
on tot accident semblava necessari.

I no pensares que fos temerari
penetrar la tenebra de la nit.
Perquè la nit, havien dit, era un desvari,
sense lloc, ni motiu, ni itinerari:
una metàfora, tan sols, de l'esperit.
Una vella semblança que, a despit,
colpia el seny i els límits n'eixamplava.
 

     VIII

Ha cercat els límits de la pensa,
els topants de la ment, les clivelles del somni.
Ha temptat d'acomplir-se en els mots
i en la saviesa que els mots reconeixen.

Ha anat als indrets on reposa el no-res
i on el tot es reclou en l'aresta dels noms,
en el clos transparent de la forma dels mots
i en l'estampa que els mots han ofert a la ment.

Ha anat on els mots s'han perdut en no-res,
i el no-res s'ha dissolt en la mar de la ment,
en les aigües dels mots
i en la forma de tot.

Ha cobert el no-res amb la forma dels mots,
i ha donat als noms el semblant de la ment,
l'aparença de tot i l'ombra 
del sentit i del món.

El no-res s'ha desprès del seu nom
i l'hivern ha mostrat a la mort,
que es reclou en la forma dels mots,
la llavor del no-res i l'essència del tot.

Ha arribat al no-res i amb no-res 
s'ha confós. S'ha confós amb el tot,
amb l'essència de res, amb la força 
dels mots i amb l'hivern del sentit.
 

     XI

No tinc cap dubte, ja, ni tinc cap joia,
i no sento, tampoc, el jou del pensament.
El dolor va colpir la meva ment
i el saber del no-res l'ha deixat tota sola.
 

     XII

Els meus jardins, que blancs. Que gèlides
les cambres. Que morta està la vida
arreu al meu voltant. Cristall de neu les sales,
i és com de gel l'alè dels cortesans.
Que curtes les jornades, que foscos
els topants. Que llarga la tenebra dels dies
hivernals. Els meus amics on són?
On són les belles dames? Els músics i els infants?

No pot mudar l'hivern, la voluntat del príncep?
No pot la seva ànsia dissoldre la gelor?
Les meves mans són mortes. Gebrats
tinc tots els dits. No puc prendre la ploma,
ni fer sonar el flautí. No puc amb la viola
els vents asserenar, ni fondre la gelada
amb l'arc del violí.

No puc llegir els llibres amb llum septentrional:
la meva ment es gela, talment, com el palau.
Estic morint tot sol enmig de la gebrada
i cap estel pot sostenir el meu plany.
 
 

el desert
 

     V

Aquells, que han fet de la nit 
el seu amagatall, i només en la tenebra
es mostren tal com són,
i fan que el seu perfil
en la negror es confongui.
Els que no tenen nom
i a tot s'assemblen,
i en el no-res reposen,
es transformen i es desfan,
i res no pot donar-los rostre ni sentit.

Aquells, que tot ho són
i no són res, alhora,
que fan brollar les aigües,
els astres i el soroll,
i mouen el mar del pensament i de les dunes.
Aquells, que van mostrar
a la teva ment deserta
el compliment inevitable de la sort,
i van mostrar al teu cos la contingència
en la son, la set, la fam, la mort.

Són ells qui han capgirat el moviment
dels astres i han regirat el temps,
la travessa del record, el passar de les hores,
el passat del passat i el present de la vida.
Són ells els responsables del giravolt del món:
són ells qui han tornat enrere els dies que ara vénen
i han anat encalçant les hores que se'n van.
Els temps que han de venir fa anyades que passaren
i el temps passat és, ara, arran de l'horitzó.
Les hores que transcorren deturen les petjades
i travessen les hores dels dies que vindran.

Són el desig i el somni, la vida de la idea,
aquells que fan possible tot el que és real;
ells són els que ho són tot
i a tot s'assemblen.
Els que cap nom no tenen
i en el no-res sostenen
el fil del pensament.
Són ells qui fan brollar les aigües,
la joia i el sentit,
i en els deserts, poblats de solitud,
s'escampen.
 

VII
Arran dels murs,
els animals dormen pels racons de casa nostra.
Les fruites pengen dels arbres, glaçades,
com cristalls o llàgrimes o velles antracites,
i els arbres, vora el camí sorrenc,
sotgen el no-res, perdent-se entre les dunes.

Coberts de pols, els camins
han quedat negats pel bosc, tancats
per les bardisses i els fonolls,
i les passes obertes pels munts de sorra
que el vent mou d'un lloc a l'altre del desert.

Arrelats entre els fems, els tubèrculs creixen
i s'enlairen i fan caure les cases i tomben els murs.
Trenquen les pedres.
L'aigua, embassada des de tant temps
sota dels porxos, cobreix els morts, ressecs per les secades.

Les arborescències de la sal es gronxen entre el vent,
la sorra tapa les flors cremades,
i el sol, pel vent desert, enfosqueix les palmeres.
 

     XIII

Quan serà que aniré, com van els altres,
al lloc de la perfecta sincronia,
on tot és moviment i energia
i compàs temperat i delitós?

Quan serà que deixaré el cau on sóc,
on no hi ha lloc per a cap ocell que vola,
ni cap au que reposi, tota sola,
ni cap vent que remogui l'aire clos?

Quan serà? Quan podré 
d'aquesta blanca companyia alliberar-me?
Quan, d'aquesta sort que m'allunya de tot,
podré allunyar-me?

Quan serà que podré, com un ocell,
volar a la casa,
reconèixer el lloc de cada cosa
i reposar en el cancell on l'au es posa?

Quin jorn serà aquell de la tornada,
l'instant resolt del reconeixement,
aquell pel qual es muda el pensament
per la clara presència de l'albada?
 

     XIV

Tènue, la llum s'apaga, definitiva.
Dels racons surten ombres. I una lleu
humitat, una olor vella i salobrenca,
s'espargeix per les contrades i dóna
una color de mar a l'aire quiet,
entretingut entre les branques dels garrofers
on els nens juguen. Sento 
les veus, amortides pel pes feixuc del capvespre
i l'espessor de l'aire que ens arriba del mar,
i d'altres tardes, com aquesta, 
on torno a sotjar, de lluny,
l'arribada de l'ombra
com qui espera la tornada
d'allò que tant s'ha esperat que hauria de tornar.
La cadernera que cada tarda fa un revolt 
pel magraner i les marjades, la sargantana
que s'escalfa al sol sobre el pedrís, el vent
que, gairebé tots els capvespres,
arriba i despentina la vellíssima palmera
estremida com un adolescent.
I nosaltres que repetim, reiteratius,
el trànsit de les hores, l'esdevenir
dels moments, en una mòbil recurrència
de nosaltres mateixos
enmig de la immobilitat.
El temps és un cercle, un teatre
circular, uns cavalls que giren,
acompassats i rítmics
-com la memòria, justament-,
amb la crinera al vent,
embridats i cavalcats per nens
que es riuen de la cara de la gent
i del no-res, que no cessa de passar
per davant nostre.
I el borinot, que fa tremolar la teranyina
i desvetlla l'aranya que dormia
al seu racó, i fa memòria en mi
d'altres vespres com aquest
on res no dormia. On tot,
eixorivint-se, obeïa a una nova voluntat,
a un creixement nou, a una ressonància
renovada ?dom la de l'amor i el mar
que sempre recomencen-
i on la nostra sola presència
feia reverdir el jardí emmusteït, corrupte i estantís;
restablia la cendra de les flors, la pols
dels llambrics i omplia la cisterna,
eixorca i buida.
I els camins arribaven clars, i oberts; sortien
a d'altres camins i al llit humit, fangós
del torrent i al forn de calç, que fumejava.
Res no dormia i cada nit ens desvetllava
un murmuri, un xiuxiueig mai no sentit abans,
un cruiximent de bigues, un 
soroll de passes per la casa de dalt,
malendreçada i closa,
i la rata traginera, altra cop, amunt i avall,
buscant el cau on amagar-se, condemnat
amb calç viva i pedra morta.
Tot, altra vegada, torna?
O és que res no ha canviat?
O ets tu, el mateix que torna, sempre?
I el borinot i la rata, la sargantana i la palmera
i la clau que grinyola al forrellat i la porta
que s'obre i deixa entrar el que havia quedat
a la nit, a la intempèrie rosada de la nit,
on cadascú troba el cau on arraulir-se.

Més poetes 
Pàgina presentació MAG POESIA