el gorg negre
alquímies solars
romanç primicer de la ciutat de barcelona 
somni v: de la prodigiosa multiplicitat de guerau de liost 
revetlla 
nova lletania de les petites herbes
sàtira xxv: del fantàstic orador

EL GORG NEGRE

Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb veis metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.

T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!

En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.

Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.

Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.

Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m'entrà per sempre més a l'ànima.

   inici

ALQUÍMIES SOLARS

Oh sol, oh màgic poderós
que, sense filtres ni col.liris,
desfent la garba de ton iris
l'atzur destries en colors!

És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.

La pedra atenys filosofal.
Quan et passeges triomfal
com un rei Midas que no mor,

la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or.
 

   inici

ROMANÇ PRIMICER DE LA CIUTAT DE BARCELONA

Barcelona, Ciutat bona:
¿si et diguéssim l'entrellat
de la teva gran bonesa
que els poetes han lloat,
amb la pau de les muntanyes
tan senzilles al costat,
i el rosari de les ones
remembrant el teu passat,
amb estols de xemeneies,
amb la joia del terrat
on voleia la bugada
i els coloms hi fan esclat,
amb campanes que tritllegen
-té cada una veïnat-
a la torre vuitavada
i al cloquer del pensionat?
Et diríem presumida
sota un cel adormissat,
sota un cel que s'enriola
de l'estel engarlandat,
del coet de la revetlla
i la fuga del ruixat.
Et pendríem com ets ara
desgarbada en ta bondat,
amb les vagues i les bregues
i el castell que t'ha sotjat.
Ni voldríem separar-te
del Besòs i el Llobregat.

Tens casasses escondides
d'algun noble que ha marxat.
Tens casetes amb alcoves
i jardins amb emparrat
on romanen els burgesos
de més bona voluntat.
Tens placetes amb mainada
rera l'absis solellat,
i una font que raja sempre,
a l'indret arrecerat,
amb una aigua que gorgola
per dessota l'enllosat
i un escut de pedra marbre
de falzies enflocat.
Obradors i botiguetes
amb regust d'humanitat,
animetes ciutadanes:
tot passant us hem flairat
-¡oh barreja delitosa
de l'empesa i l'estofat!-
¿Què diríem de la Rambla
que no sigui ja esbombat,
de la Rambla, tan famosa
com París o Montserrat,
un passeig que té casernes
i floristes i mercat
i capelles i teatres,
que tothom hi va pausat?

Barcelona, Ciutat bona
matinera en ta bondat,
amb el clos de les muralles
que de roma fou trasllat.
Gent de seny foren tos prínceps,
i, el teu poble, temperat.
La Mercè que el Cel et feia
era el do de caritat.
Bé t'escau celebrar el Corpus
com enlloc és celebrat:
amb ginestes i domassos,
amb donzelles i clergat.
L'ou com balla giravolta
com si fos ensinistrat.
Barcelona, Catalunya
feta flors de civiltat:
tens nissagues montsenyenques,
vinaters del Priorat,
clerecies vigatanes,
mariners que han navegat
per les cales de Mallorca 
i al mar gran esvalotat. 
D'una bella revolada
cal que t'hagis redreçat.
Catalunya, rica i plena,
és tota ella al teu costat
i et sosté les mans, que empunyen
gamfarons de llibertat.
 

   inici

SOMNI V
DE LA PRODIGIOSA MULTIPLICITAT DE GUERAU DE LIOST

A causa -qui ho diria?- d'una beguda sola,
i mesurada encara, ma fantasia vola;
i com els ulls se m'obren alternativament,
meravellat contemplo els tràfecs de la gent.
El recambró fumeja de pipes i vianda,
I passa a cada cercle, per rigorosa tanda,
la cantelluda mossa d'hostal, ample de nas.
La taula més veïna circumden a senars
els homogenis òvals d'una mateixa cara.
Seré d'algun miratge, enlluernat encara?
Una cairada nina de papalló, cada ull
se m'és tornat, i cada imatge és un embull?
Só jo mateix qui em multiplico i faig rodona?...
És un Guerau idèntic a mi, cada persona!
És un Guerau poeta, és un Guerau misser,
és un Guerau ciclista i alhora botiguer,
és un Guerau qui porta canana i escopeta,
és un Guerau... és una... és un Guerau dameta.
De tot el que mediten en tinc coneixement,
car els só dins amb una mirada omniscient.

Guerau poeta, fàcil d'enginy i de paraula,
apar una esllanguida figura de retaule,
i, amb una cantarella de flauta diu aixís:
-S'acosta el jorn fatídic que esdevindré més llis
que un vímet, de tant créixer per assolir l'altura,
de tant estrenye'm per no rebre macadura!
A causa de la mala volença de tothom,
esmunyedís travesso per no ser vist, i com,
aixís i tot, em veuen passar, la més ardida
comare amb un seguit de fàstics em lapida.
Sóc un rebuig inútil, un home desplaçat,
qui té conciliàbuls suspectes amb el gat.
Madona Cisa, mare de tretze criatures
qui de llur pare semblen tretze caricatures
-més lamentables com més xiques, la de pit
signe algebraic-, a l'hora més altra de la nit,
m'augura que l'hospici m'ha d'acollir per manca
de patrimoni. "Estelles faran d'aquesta branca",
en abraçar-me, diu. I de la son, al bes,
somnio que em xerraca la colla dels pilers.-

Guerau misser, panxut, amb una llambregada,
que els deixi en pau a l'acte, commina a la criada.
-Feliç de tu -comença-. Podràs tombar malalt
i raure, quan et toqui el torn, a l'hospital;
podràs concitar l'odi dels oncles i les ties;
podràs endiumenjar les teves poesies
amb braçalets de llauna i faixes d'oripell
i convertir la teva misèria en un bordell,
remetre epitalamis per noces provincianes,
i lletres d'englantina per himnes i sardanes,
i escriure mantes obres i, fent-te'n editor,
dilapidar els estalvis amb indignació
dels teus: i resistir un setge de penúria;
però seràs més dolç com més la humana fúria
malèvola t'encalci, i esdevindràs feliç
com un infant qui porta dins ell un paradís,
qui juga amb les serpents i amoixa les panteres,
qui és ignorant dels odis, somriu a les fal.leres
i el predomini serva de la ingenuïtat
que fa miracles i s'admira d'un ruixat.
Jo, malastruc, llangueixo del viure amb opulència,
replè de medecines i de jurisprudència.
Els meus clients voldrien recomanacions
i em titllen, els contraris, de moure qüestions.
Só president perenne de qualque confraria.
Sóc un motiu de vanaglòria per la tia.
Quan esgrimeixo, càustic, les cites en llatí,
els magistrats em miren aclaparats, com si
al llur davant aparegués un nou Accursi,
i, previsors, demanen que el parlament escurci.
Sóc un hidròpic ídol immòvil, mutilat,
qui draga verges nues i és aromatitzat.
I, àdhuc que ma grandesa de tant en tant m'obsedi,
el meu somriure deixa la verinor del tedi.
-També -Guerau ciclista i botiguer respon-
"un servidor" podria contar que no tinc son
a causa de la bicicleta i les sardanes
i el caliqueny i les dispeses i les ganes
d'aprendre l'esperanto i de no ser garrell
per traspassar d'un salt eròtic el taulell.
Com en el seu negoci l'amo no m'interessa,
benèvol em decanto a plaure a la mestressa,
i alterno les anèmiques modistes del replà
amb la cepada mossa qui ens reparteix el pa.

-Jo l'única fal·lera que tinc és la masia
-el cinegeta exclama-. Tantost comença el dia,
amb l'escopeta surto de casa, amb el sarró
curull de companatge i pa -que Déu nos dó-.
Al meu devora branden la cua juganera
i, enternidors, grinyolen, quatre bassets. No espera
cap d'ells que jo els aguissi. De l'aiguavés enllà,
fressegen les mosteles i topen el senglar...
Torno capbaix a casa. Bec una marsinada.
Iròniques em miren la dona i la criada,
i els envoltoris treuen de l'àpat... No hi ha res!
Jo encara barbotejo tot fent el desentès.
Un dia, perseguint la llebre maleïda,
vaig anar a raure dintre el jaç d'una Paitida.
Tota ella tremolava de veure'm tan barbut.
Sa faç era brunyida com un petit escut.
Sos dits eren com banyes sensibles de llimaga.
Sos llavis eren grassos com una verdulaga.
S'obrien les narines de l'imminent deler.
Jo la mà dreta allargo per si la puc haver.
Ella es redreça nua com tija d'atzavara,
com una arrel inversa. I, redreçada, es para
com una serp, com una penya, com un ull...
Perleja una falzia dessota cada rull.
És com una cascada de gorga la crinera.
La nuditat d'un cingle al seu entorn impera.
Jo la mà dreta deixo caure avergonyit
amb una encomanada vergonya del vestit.-

Guerau femella parla modestament: -Só pia
per enfonyar en el llit de noces qualque Lia?
Sóc una dama de Tolosa o de Lió,
víctima del marit qui torna o d'un traidor?
Sóc una acasarada vellarda parisenca?
Sóc una pastorel·la qui el sortilegi trenca?
Sóc una filla de marxant  feta banal
com figa d'emparrat o fàmula d'hostal?
Somnio que era el príncep d'un bell estol de fades.
Mes, ai! que el meu voler s'entossudeix debades;
l'antiga virior de mascle omnipotent
se'm feminitza. El predomini de la ment
davalla a les petites fondals concupiscentes
i tota jo camino poruga a les palpentes.
Serà malastrugança del cos emperesit?
D'algun follet trapella, juguesca per envit?
Seré, com Leda, engany d'un cigne molt submís
qui és fornicari sota l'estany que es manté llis?...
Oh pecoral designi de Monsenyor Jupitre.
qui em torna dona per copsar-me el franc arbitre,
car li són poques per folgança a bastament
les naturals femelles! Só dona ja al present!
El pèl moixí m'extirpo, m'aplano les arrugues
i m'interessen les domèstiques marfugues
i les enquestes sobre serventes i marits,
i experimento fins al capdavall dels dits
les més contradictòries, subtils esfarrifances.
Sentint-me literata, faig canvis de lloances,
per enriquir pseudònims, de popularitat. 
Portant xinel·les d'un contorn esprimatxat,
frenètica em repenjo sobre el taló que marca
els passos. I trontollo, brandant com una barca.
Des del turmell a la minova del genoll
se m'adhereix la mitja com plomissó de boll,
i de la cama dóna cabal tan just, que furta
la gràcia d'un gentil guerrer de calça curta.
Quan d'una amiga prenc solemne comiat,
la beso llargament. Porto el capell dreçat
com una esclava l'àmfora que plena regalima.
I giro els ulls en blanc, dient: "Ningú m'estima."
Objecte só de comentaris masculins
i fàcilment em tusten, irònics, els veïns.
Maligna deixadesa de tot mon cos s'empara.
Só massa complaent o massa adusta...-
                                                              Encara
Guerau femella parla, i no diu res a to.
Retrobo en ella la feminitat del jo,
les sis o set o vuit o nou germanes mies
cristal·litzades en futures bones ties.
Guerau femella porta un infantó en el sí,
un "Guerauet", un ídol, un àngel, un botxí,
l'íntima essència meva... Plega la cridadissa
quan paternal em manifesto. S'esllavisssa
cada Guerau, d'angoixa, de l'aparició
qui el sobta en llur facècia de suplantació.
Enfront del veritable Guerau cap d'ells no bleixa.
S'empara de tots cinc una fogor mateixa,
i, com una lleugera corrua d'arlequins,
se m'incorporen, l'un darrera l'altre, fins
que al meu davant no queda altre Guerau amb vida
que el de la copa on tinc la imatge reflectida. 
 

   inici

REVETLLA

Lluna, barraca barroca;
palp policíac del vent;
grills, musiqueta que toca;
taxi, pujol de forment.
Passa, nocturna boirina,
àvola fembra del xal,
xal de penombra que fina,
ombra de nit i de mal.
Obre del taxi la porta.
Fica't a dintre llisquent.
Deixa-t'hi caure somorta.
Para el motor del torrent.
 

   inici

NOVA LLETANIA DE LES PETITES HERBES

A mig camí de l'alzinar
     que dóna a casa vostra
inesperada us vaig trobar,
     cobricelat el rostre.

Cobricelat d'alzines i de pins
     i d'una ombrel·la experta,
per tal que el pogués heure més endins
     en fer la descoberta.

Esvelta fóreu com un tany
     d'herba menuda i forta.
De cada temps que es muda l'any,
     herbes, l'amic, us porta.

Per captinença en l'esperit,
     de farigola, cendres.
Vostre esperit serà brunyit
     com en el sant Divendres.

Per refrigeri de la pell,
     clavell de pastor plau-me,
rosa de marge o bé un cistell
     de pomes de Sant Jaume.

Perquè l'esment treballi fi,
     donzell. Basta una tija,
per obtenir xarop que ordí
     la cerebral pruïja.

Perquè senyalin vostre pas,
     fonoll i mil-i-fulla.
Capcinejant, no serà escàs
     llur pol·len onsevulla.

Per la mengívola sentor
     del suc de llebre, savi,
aquella salsa de pastor
     que fa escarit el llavi. 

Si d'un cabrit fumat a l'ast
     és foll qui n'esperanci
altra picor que d'all nefast
     sentosa de vi ranci,

per l'estofat de llebre, no
     provéssiu pas orenga,
que és baladrera, per l'olor,
     com una mallerenga.

Si no crià d'espígol tany
     aquesta rodalia,
amb un timó, fogots del bany
     l'amiga aspergiria.

Per la finestra del festeig
     l'alfàbrega que espelta?
Més aviat un do preveig
     de sajulida neta.

Flors cordials per tots els mals,
     descuit de didalera.
Ple d'escardots i penicals,
     un pot de calaixera.

Si per catifa no us plagué,
     de menta, la sentida,
remenderola escamparé,
     mesclada amb tenerida.

La pietat que infon el bruc
     us mena a l'ermitatge.
Per llistat i benastruc,
     bastó de tortellatge.

L'escanyissat voldríeu verd?
     Espàrbols i ridorta.
I lligabosc, per un incert,
     quan Himeneu exhorta.

Si de ridorta, més d'un bri
     fou, de tabac, preludi,
escalda llavis que llatí
    confegiran estudi.

De campanetes, flor de rec
     de tija prima i alta,
no en colliria ni en retrec,
     fora que esteu malalta.

Les acoblava, de petit,
     amb filial embosta,
i, en el capçal, desert, del llit,
     foren lluor de posta.

D'altres -més xiques- constel.lat,
     supleix les campanetes
el repunxó, no celebrat
    encara pels poetes.

Rememorant nostres difunts,
     la sàlvia m'invoca.
La que reitera vells costums,
     me'n signaré la boca.

Si parets seques són d'or vell
     -ni massa poc ni massa-,
és que hi alterna el crespinell
     amb la consolva grassa.

Vora la font, sota l'ombrí,
     perpleja la falzia.
Blauets senyalen el matí;
     roselles, el migdia.

La primavera fa tristor:
     violes, cull, boscanes.
I pensaments, treu, de pastor,
     l'estiu d'anyades sanes.

Quan el Montseny se sent perplex,
     l'agost que s'esprimatxa
mates de bronsa encén, reflex
     d'atàvica almorratxa. 

Però tot d'una que revé,
     passat l'hivern, la vida,
tot el Montseny és un planter,
     una cançó florida;

tot el Montseny s'arbora com
     un ginestar que es daura...
Cada nivell, cada tocom,
     la primavera instaura.

Cada oriol apar un glop
     d'aquella flama pura
que amoroseix l'esguard del llop
    i els rasos de l'altura.

Muntanya amunt, arbres amunt,
     la saba fa el miracle.
Tot el Montseny, quan és al punt,
     es dóna en espectacle. 
 

   inici

SÀTIRA XXV
DEL FANTÀSTIC ORADOR

Grandiloqüent i versat
en articles de quincalla!
Orador civil? Orador sagrat?
Arenga? Sermó? Picabaralla?

Fa bocabadar la gent
l'estranyesa de la parla.
Plau més la cotorra que no sap on dar-la
que un tartamut de talent.

Castell de focs d'artifici,
vet ací el discurs:
llums de Bengala per inici,
algun tro que esvera el concurs,
rodes en folla cursa,
símbol anodí en colors,
coets que toquen el dos
si el parlament no s'escurça,
i la traca final,
vaitot suprem de retòrica,
amb una breu disquisició històrica,
èpico-funeral.

L'orador (explicar-ho no cal)
gesticula, plora i sua.
Camàlic de l'ideal,
carreteja la veritat nua.
S'arromanga per la tasca.
És a punt de caure en basca
i en un raig de llum s'aferra.
Es revifa i escomet.
Parla a mà dreta, a mà esquerra
i de cara a la paret.

Un minyó que li és a prop
mira el vaivé de la còrpora en doina
i dels llavis de l'ídol la càlida roina
i el trontoll de la copa
d'aigua bruta de xarop.

L'orador puja a la gropa
de l'indòcil parlament.
Parla d'Àfrica, d'Europa
i de l'Extrem Orient.
DE vegades el coet
d'un paràgraf se l'endu,
i l'home crida, insegur.
(El cridar no compromet.)
Trencat el fil dialèctic,
juga amb paraules, eclèctic;
i esdevé com una llufa
de cada mot que li fuig,
i brunz com una baldufa
amb més vanitat que enuig.
I no troba la manera
decorosa de plegar.
Es desempallegarà
de la paraula darrera?
Li porten d'orxata i soda
una barreja estantissa
i el bon home roda i roda
com, per ajeure's, la quissa. 
 

Més informació de Guerau de Liost 

   inici

Més poetes

Pàgina presentació MAG POESIA