(Figueres, 1902-1968)

Les bruixes de Llers
(Quaderns Crema. Barcelona, 2003)
(1924)

ENCANTERI
(Sonet Liminar)

La mare em deia que, essent criatura,
va bressolar-me una dona de Llers.
Suau embruix que en mi encara perdura,
em prenc la vida com si fos en vers.

Temo la mort, incisiva cesura;
l’amor em sembla d’inútil esmerç.
Ai, a vegades la vida és molt dura,
ai, a vegades el ritme és advers.

L’alexandrí, que té corbes de sina
talment un dors sibil.lí de serpent;
l’hendecasíl.lab, que s’infla i declina

massa em són causa de goig i turment.
Els versos ragen a doll, perquè al caire
del cor batega una bruixa cantaire.



Tots els sonets
(Quaderns Crema. Barcelona, 2003)


Sonets a Maria Clara (1938)


ROSA DE CARN I ROSA D’ESPERIT

Si el ves és au de dues ales, posa
el bes al pit, i prop del bes la rosa.
Au de cent ales, rosa! Encén al pit
tots els perfums de plata de la nit.

Estel de plata, encèn l’esgarrifança
amb el mirall de fe de l’esperança;
sigues el prisma i jo seré la llum.
Tu hji posaràs la carn i jo el perfum.

Trenca el vidre de l’ull, plora amb la trena
de cabell d’or i pel teu plor a balquena
retrobaràs el goig de l’elegit.

Si el bes és au de dues ales, posa
el llavi al pit, i sota el bes, la rosa:
rosa de carn i rosa d’esperit.


EL POETA, ABANS D’UN COMIAT PER SET DIES,
ENCOMANA MARIA CLARA A LES FADES AMIGUES
I LA DEIXA CORONADA DE TAMARIUS

Cal ara, per set dies, que et deixi encomanada
a Griselda i Mireia, i a les facecioses
bruixes de Llers, amigues, i Blanca Neu, la fada.
Si has plorat, d’arribada m’ho diran les mimoses.

Si has somniat desperta, m’ho digui l’estelada;
si has rigut, m’ho revelin les perles glorioses.
M’enduc la melangia de la teva mirada
i et deixo coronada de tamarius i roses.

Jo seré lluny, no gaire: en cada llibre obert
et restaré a la vora, perquè hi campegi el verd
poma del teu esguard. Generós com un vi,

l’esperit dels meus versos t’embriagui de mi
lentament… Vindrà l’hora: seràs joia i estoig
ensems del meu delit de viure i el meu goig.


ESCOLI

El poeta
-La meva amor és com el foc:
crema de pressa, dura poc,
l’aigua l’apaga, el vent l’encén.
La meva amor és com el vent
que ve d’arreu i no enlloc.

Ella
-La meva amor és com joc
dels brolladors, i es fa talment
com l’aigua blava, resplendent.
Si tu ets el vent jo sóc la vela
que en l’horitzó no deixa estela.

El poeta
-La meva amor és com el vi
que dóna força i fa adormir.

Ella
-I tut ets la lluita i jo la treva.

El poeta
-La teva amor és com la meva.



Primer llibre de sonets
(Premi Ciutat de Barcelona 1958)

OLIVERA

No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera;
he dit himnes als fonolls
i he libat els alcafolls

de n’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.


ESQUELLOTS

Amics, no em feu esquellots, no.
Tinc un vi ranci d’ironia.
Vidu tot just d’il·lusió,
m’he mullerat amb poesia.

Diu que és un mal, o el que és pitjor,
una punteta de follia.
Dins la boteta del racó
servo captiu l’estel del dia.

El seny és brasa que s’esfuma.
Psiquis i Eco fan mil còpies
que multipliquen el meu cant.

Farbalà d’iris, floc d’escuma
de bisellades cornucòpies
on el vers fina sospirant.


INSTANT

Fineix el grill
de dir el seu lai.
El matí gai
sembla un espill.

Fugaç esglai
d’un lleu perill.
Oh bes senzill
com un hai-kai!

Sedent de rou,
el llavi es clou,
pinça i maduixa.

I un sol de mel
el pàl.lid vel
de l’alba arruixa.


SONET NEUROROMÀNTIC

Tinc por de viure sense tu.
Temo la nit i l’hora blava.
Tinc por del vent. Te’n vas endur
el meu albir, que et feia esclava.

Lluny dels teus braços de tissú
semblo un llorer que perd la saba.
De tant besar-lo, el teu flanc un
com un espill se m’entelava.

Tinc por, si em manca l’iris tendre
orfebrejat d’un rou de cendra
del teu ull verd. Temo el matí

i em fa basarda el bleix de l’hora
de l’estada que m’acora
si, sense tu, tinc por de mi.



Segon llibre de sonets
1979

EL POETA TORNA A VEURE MARGARIDA

Joguineges, cruel, amb la raqueta
al puny, que al tennis la pilota escapça.
Rebots la goma del meu cor relapse
enllà la pista que et semblava estreta.

Tires la testa enrere, àgil, coqueta:
jo he aturat el rellotge sense lapse.
La teva cambra lila –presó, capsa-
per carceller va encarcerar un poeta.

Dissimulo el vers un amb mantell de prosa.
¿Què val el temps, si no es marceix la rosa?
Amor i enyor m’han fet el viure exhaust.

Sigues tu jove i clara, Margarida.
Per amar-te de lluny m’és prou la vida;
refuso el foll revifament del Faust.



Sonets inèdits

EL TAMARIU

Ofès pel sol un brot de tamariu
espolsa al vent la minsa flor morada,
diví esternut de perles de rosada,
ruixim d’aurores pàl·lides d’estiu.

ÉS el corall el to que més m’adiu
i la maduixa tinc per estimada
i semblo tot orella d’arracada.
Les caderneres m’han triat per niu.

Del monocord grill amo el lament.
No sé de lluita, em blego al grat del vent.
El tro m’esfereix, el llamp m’enerva.

No em plau de créixer. Vénen els pastors
a la meva ombra: en tic per ells i el gos.
I afino els dits delint un somni d’herba.



Mitjos sonets també inèdits

ARA LA MAR ÉS ONDULADA

Ara la mar és ondulada
com el teu pit adolescent.
¿La mar què fóra sense el vent
que ritma escumes com si cada

sospir ardent fos una onada,
cada petxina una arracada
i cada escull un jurament?


JULIOL

Gai juliol,
bany de les onze,
la noia vol
fer-se de bronze.

Si el sol s’enfonsa,
surt el mussol,
lluna i fajol.


SONET INACABAT

Inacabat sonet, Maria Clara,
com la mica d’amor que em tens a mi
o aquell bes encetat a mig camí,
el primicer damunt la teva cara.

Sonet inacabat, Clara Maria,
simfonia
de besos
malmesos.

     (Escoltant Schubert, 14 d’agost de 1938)



Somni de cap de Creus
(Quaderns Crema. Barcelona 2003)

EL LLAMP DE ZEUS

Llangueix la festa. El crònida per senyal llença el llamp.
Un pastor amb la diaula preludia un reclam.
ÉS un rústec taujà, rioler i solitari.
-M’ha robat molts cairells –comenta Sagitari.
-Em cal veure –diu Pan- que em fa escarni un pastor!-
Apol.lo és qui mana: -Trabuqueu-li el sarró.
-No m’escorcolleu gaire, jo us el diré –remuga.
-Em diuen de malnom “Lo Gayter de la Muga”.
Guardo els xais d’en Climent als fonollars marins
des de la Tamariua remorosa de pins,
aturo als Aubertins i tanco al mas d’En Godo.
El cingle em dóna pau al cor i el pla, cap-rodo.-
Zeus mou el dit: -Poeta! Desenforna i declama
per acabar aquests jocs històrics, l’epigrama.-

          Divisa
     Per religió, l’estètica;
     per moral única, l’art:
     és la divisa sintètica
     brodada al meu estendard.


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA