una altra pàgina  
 
 


Passadís voraç del silenci

MÀSQUERA

                         i després     d’una nit
   de plaers i bells cossos     impacients solitaris
        de somnis i el desig     harmonia d’uns amants
               declina la lluna     de nou arriba l’alba
                     s’escantella     a poc a poc

                         i després     d’una nit
              de realitzar allò     que fan i no fan
    els dos cossos s’alcen     no es miren ni es toquen
     es perfumen el rostre     es vesteixen i
                             tornen     no són

oasi

        Ella feia la mena d'olor que han de fer les dones.
 

CARMÍ

Sempre som teixidors d'un oblit de besades,
d'una absència que fingeix
                                            un ritual d'espills bruns,
una petita absència destrossant-nos
teranyines d'uns llavis, una boca
                                                     inevitable
com ala dolça poncella de la persuasió.
Un calfred lleu i perfecte.
 

MIRATGE

L'autobús esperava.
Sota una tarda d'agost, el goig passeja
adormit, interjacent de l'estrany jardí,
en un record de flaires de ginesta,
sense estalviar aqueix bes, nèctar de brodat miratge,
                                                          o deixar-te dur
pels cal·ligrames de menta,
fiblada d'uns déus, que ben sovint no fan gestes
ni vols
           d'invisibles lligams
dels teus viatgers ulls.
 

RIBA DEL DESIG

Després de paladejar la tristesa
dels teus ulls, m'han dit que la bellesa
paga sempre un tribut al desamor.
Vaig habitar la riba del desig
on eres l'absència, on s'esborra l'incendi
d'un rastre precís,
                              d'un espai immediat.
 

HORITZÓ

Acaben d'aixecar-se.
Les suors de la nit s'encimbellen dels llits
al tedi ambient familiar.
L'home es renta els peus al racó, sense pressa,
sense aldarull, a pleret d'amnèsia.
Tetis, despentinada, dol la fragància
d'una mitja que repassa.
Mentre assegut al terra -oh malvat bergant-
Aquil·les mulla dits, mans i
galtes en les sobres d'una escudella,
gemega, crida i tot ploriquejant
fa bombolles de moc i xucla un ciri.
 

VETLADA D'AGOST

Dos quarts de set. Llostreja el dia,
uns ulls cansats conversen
i uns badalls anuncien figures
tèrboles d'algun bar. Els jardiners
mullen la plaça. Passat la nit
en blanc, i de copes. Uns quants
passos neguitosos al meu costat,
i la lluna ja no hi és.
 

LABERINT

     1
Abans vivia en una petita ciutat
on amb un somrís
la despullada edat reconeixia
la placidesa d'un temps.
Aquells ulls ardits, on ens miràvem
tots dos, infants, dolces paraules.
Enfollits al carrer, corríem riallers,
corríem entre el més bonic dels astres
desfullant la cal•ligrafia d'infantesa.
Però un dia vingueren, ningú no els havia
cridat. Em vestiren uniformat
m'ompliren els ulls de funest suplici,
tot en simetria. Em posaren a la mà 
un fusell i una ordre al cap.
Sota la pluja d'una insídia humida.

     2
Sentir-te víctima a cada moment.
Arrossegat de tanta inútil lucidesa,
on la pluja remena el teu cos, en aquesta
subhastada nit d'ulls glaucs.
Imagina't aquest dissabte mullant-te
els dits d'un blues de tràgica bellesa.
Imagina't que hi ha guerra
i no hi va ningú.

     3
A l'hivern sempre es recorda
d'aquelles estones fruits de la carn,
amors sense rumb, aquell vi d'amicals turments,
aquells bocams de trist divan, somnis
de lent naufragi. També recorde,
com experta bagassa, les vostres tortures,
                                                                   i no ho oblida
encara que acluque els ulls en pits i llavis mercenaris.

inici

tatuatge
 

KUBRICK

"Per ventura allò que més importa no és pas el dolor
o l'alegria humans, sinó,
més aviat, el joc de llums i d'ombres
sobre el cos viu, l'harmonia 
                                              única i inimitable."

     Va comentar indecís.
Tot bocaterrós, pensatiu, recordant,
potser, amb desig, el carmí intocable o 
la blancor marmòria del coll o les sines resplendents
de Lolita Haze.
 

FOC AL CELLER
2

Ara que la llum del llautó és als teus ulls,
farem ruta per l'àmfora dels déus, cisellarem
dofins d'herba-sana i murta, convocarem serafins
muntats amb un volkswagen que varen pispar
a l'escarabat del portal de la valldigna.

     I tu, amb un somriure, dallaràs
les mesquites que havíem creat, desdibuixaràs
el cistell de lli -javelina- que esberla els abismes. 
 

VENT PÚRPURA
 (lectura del mite de Patrocle)
IV

La tarda pronuncia la derrota. Els
fills de la lluna eren pastura dels voltors
i la boira desdibuixava els darrers pensaments
de Patrocle: "Sent com la freda por, la fosca
     més negra i crua em puja
pels llavis amb una nuesa humida i de cendra.
Com el palau de gel cova la llança 
funesta de l'absència: per sempre més
adéu al paisatge amable dels meus avantpassats,
als matins on la mar era auguri d'estima,
per sempre més adéu a aquells ulls i a aquell rostre
de gasela." Ara, la c?mera fa
un tràvel·ling en picat, i s'escolta
Streets of fire de Bruce S.; la seqüència
difuminada es fon en púrpura.

inici

l'holandès errant
 

LA LLUM DESHABITADA

          I

     Bruta infàmia que em persegueix per mars i per oceans, per les terres més salvatges i recòndites com falcó perdiguer a l'aguait de la propera víctima. No he tingut cap mena de treva -tu ho saps, desficiós lector- durant set anys, amb els seus dies ignominiosos i les capritxoses nits, amb cada minut comptat amb la clepsidra que devastarà els límits del silenci.
     Cada vespre m'encadenen al timó de la galera amb agulles i salnitre. I amb les nafres de l'ànima descobertes al vent, van tatuant-me, molt a poc a poc, els melanoderms més refinats, les venjances i els desamors, promeses no acomplides i el ritme sil•làbic d'un sacrilegi.
 

          IV
             Vitanda est improba Siren desidia

Hi ha col•leccionistes d'ànimes igual que de bestioles. 
Són humans d'una moral irreprotxable i la seua dignitat
perdurarà entre els arxius dels annals de la història.
Només reben consell d'un gabinet d'especialistes
en delicats menesters. Encara que sovint la inflació
posa en perill els guanys, els tipus d'interès
de cadascuna de les ànimes en el mercat interbancari
és molt alt. Es tracta del domini de les ciències
aplicades. Recorde, després d'haver perdut l'ànima,
que un col•leccionista, per cert, molt amable i educat,
em mostrà un armari ple d'ànimes, totes disposades
en perxes i cadascuna amb l'etiqueta detallada.
No hi era la meua. Jo, però, nu, sense aquell espai
on arraconar els problemes de consciència i els mals
pensaments, he buscat als calaixos dels records i
en les vísceres d'un desig. La llàntia consumia l'oli
i la desmemòria foradava la llum. Delicadament vençut,
l'esperança només accelera de manera fulminant la caiguda. 
 

     V

El descregut::
¿Com és possible, però, que només la carícia
d'aquelles aigües, la mirada de la seua gelor,
la flaire incestuosa del somni puguen perdonar
el crim? ¿Què has vist: una primera llum
o la ruta dels planetes abans que s'escoltàs
l'inici del silenci? ¿Quina ha estat la providència o la juguesca del fetiller que ens disfressa
la traïdoria en orbetat serena?

El cec:
No hi ha hagut cap suborn que l'espill no pogués afrontar
ni cap gest que propiciàs un sacrifici deslleial.
L'home
             aquell intrús sense memòria,
aquella fera que alletaren lloba i escurçó,
ha tatuat la pell de la barbàrie,
l'odi s'ha destil•lat amb fràgils tempestes
com la boira penetra un temps sense escrúpols.

El foll:
He oblidat l'alfabet sense límits
i els paratges de fragància impossible.
Efímera, la llum no ha esbossat
jardins d'estranya il·lusió
ni pluges que anuncien músiques remotes.
He perdut un hivern fugitiu
i la mar habitada pel silenci.

El cec:
Veniu, àngels del saqueig, i prepareu la desmemòria,
metamorfosi dels qui encara no han negat la bellesa
ni han erigit la desolació com a única imatge
d'un temps cisellat amb l'escarpell de la perfecció.
Veniu, àngels del saqueig, i dibuixeu el foscam,
cel•la i subtil domini d'un desig descompost.
 

     VI

Us trobeu a l'oficina d'objectes perduts. Cadascuna
de les perfídies és detallada al llibre d'entrades
amb data i situació. Els morts, ben vestits i maquillats,
els podeu buscar en els prestatges. La paraula
més gastada, en el calaix, molt vigilat, del bufó
de la cort. Entre els llargs corredors i les portes 
tancades, C. Marlowe fa un encreuat,
com si esperàs una legió de profetes.
L'odi navega mentre disfressa l'horitzó.
En obrir-se una porta, Pasolini ha escrit un poema
en forma de rosa i després ha fugit
sense cap somriure. La devastació és tan perfecta
que cada somni bressola un foc i un cadàver.

inici

la mar
 

DEURE I HAVER
                              La raó parla en veu baixa
                                             Sigmund Freud

Ara sóc la veu de qualsevol de vosaltres: esclau i rei, emperadriu i bruixa, o tots quatre plegats. Però la veu sobretot del meu senyor. Com a bon servidor he preparat la ficció i la litúrgia. Així mateix puc ser un ca biliós, no us penseu!

He contemplat a través de la vostra retina, que és la meua. He observat a través del vidre de Polifem talar un bosc ple d'ànimes; com per art de màgia, he vist un servent de la desídia humiliar els justos; he contemplat pactes i amistats  que haurien fet tremolar el vell Mefistòfil.

De tot hi ha hagut en el llibre de registres: userda verda, deutes amb un alt interès, alguna herba amargant i la ruda, s'han catalaogat desamors, però també una dolça pluja emmagatzemada a l'aljub de la memòria. Així i tot, algun nigromant tossut i fatxenda ha intentat robar els pocs guanys que no s'endugué el vendaval. 

Ara procure, després de fosques derrotes i la pèrdua d'alguna nau, teixir la tofa alpaca que m'embolcalle a l'hivern. Les poques vides de moix que queden s'han de servar amb viola de galàpet i herba de desfeta; l'adob amb menta pebrera, ànima de nimfa i falzia de pou. Adrece la brúixola a la mar d'aigües tranquil•les entre dos horitzons d'un crepuscle, prop de la desconeguda riba d'abròtan.

La darrera maregassa ens gela els ulls mentre velam i quilla retallen el camí, l'aspra sendera de l'oblit i l'ambició d'un cíclop devora la llum al captard.
 

CONSTEL•LACIÓ

La nit obre els ulls amb cautela.
Una veu temperada observa l'enigma,
la remor del vers, el ritme pausat
                                                      i el color de la memòria.
He après que viure no tenia cap secret,
que l'espera es resigna en la cambra de les rates
que l'eternitat era una paraula de cartró pedra,
que les carícies no perduren,
que el pas de les hores és una gorja de paret llisa,
un oceà sens aigua on el desert fa de funcionari insubornable.
Els camins s'esborren com dibuix en l'arena
tan fràgils com  l'amable textura d'uns llavis.
L'oblit recorre cada porus de la pell
com vi perfumat amb espígol
quan la set navega cada límit de la fosca.
He après que l'exili és amic
i els versos
mostren les nafres de l'ànima.

L'impossible.
La mar devastada per la mirada.
 

GEOGRAFIA

ÍNTIMA
la llum acarona l'atles,
el joc pervers i el naufragi de la paraula.
Aquesta és la platja desolada, s'escolta una música efímera.
Aquell és l'aeroport on els ciutadans s'embarquen vers la terra del no-res.
Aquest és el riu de Cronos, tots ens hi banyem sense consciència, la mirada impassible.
Aquells són els meandres de la intriga on els serfs, amb nocturnitat i traïdoria, han cosit la boca dels innocents.
Aquesta és la salina del desig on l'aigua immòbil de l'esperança s'evapora sense remei.
Aquella és la muntanya beneïda pels sants pares que devoren els fills.
Aquest és el penya-segat dels suïcides, el dolor proclama l'infinit.
Aquella és la terra de Xauxa que va idear Pieter Brueghel, la beatitud inunda la impaciència. 
Aquesta és l'illa de l'agènesi, els falsos déus juguen a golf amb les promeses mai no acomplertes.
Aquest és l'oceà imperfecte de la metàfora.
Tot és desert.
 

LA NAU DELS FOLLS
VI

FORJARÉ d'aquest mot
misteriós un somni.

D'aquest llamp impossible,
una estrella de mar.

La platja desolada,
d'aquest polsim de lluna.

D'aquest paisatge nu,
un incendi immens. 
 

VENDAVAL

*

DESIG, espectres i odi devoren l'horitzó.
L'escriptura és l'única existència.
Ni això!

*

QUAN ja no existirà la mar,
l'orgue de Bach no podrà substituir-la,
ni cap cançó de Purcell, el desig.
Ni Bach ni Purcell, tanmateix,
no podrà substituir-los Déu.

inici

l'odi

DE LA TRANSFORMACIÓ DE LA MATÈRIA

“Pensa en mi fins que tots els teus pensaments es dissolguen” va dir l’amant, sense dubtar-ho un moment.

Com es pot ser víctima de la pròpia ficció?
Tot sent un mateix.

Quina follia? Aque4lla que ens ha estat provocada pel cant de les sirenes o la del seu silenci?

A trenc d’alba cavalquen els fantasmes sota la meua espatla, desvergonyits i burletes, ara em trauen les entranyes amb perfecta delicadesa.

Viatjar a través dels cossos estimats.
Després deixar-se atrapar per la desolació més acollidora.

El dibuix de l’escriptura és una porta oberta,
no a cap salvació ni al laberint del foc,
                                                           al preàmbul del buit.

SOBRE LA POESIA DE JOSEP BALLESTER

"L'amor i l'escepticisme, el vitalisme i la caiguda formen els angles des dels quals el poeta presenta les dualitats que es repeteixen d'una manera uniforme al llarg dels poemes i dels aforismes del seu nou llibre La mar i que havien estat una constant a L'holandès errant, un dels poemaris més importants de la nova generació."
"Potser La mar és un poemari més decisivament narratiu que els altres. El seu personatge -que hi és- vagareja a la deriva per la nit, pels líquids amniòtics, de retorn a l'úter mentre navega pel fluix d'una dona que no acaba de trobar mentre abandona l'esperança. La destrucció que implica la pèrdua de l'amor carrega de simbologia els poemes i dóna vida a la perpetuació de dolor i als daltabaixos. És el tema de sempre, però tractat entre els contrastos, entre jocs de miralls, colors canviants i la presència d'una platja que és càlida i feréstega."
"La mar té el sentiment de Fuster i la seva mirada intel•lectual. Les referències literàries, la pintura que supera el paisatge salvatge i la narrativitat diferencia la poesia de Fuster i la de Ballester de les dels versaires i dels retoricistes. La paraula despullada té tot el protagonisme en la clandestinitat del sentiment, que busca les ombres on solament el poeta se sent a gust."
     DAVID CASTILLO

inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia